Senyores i senyors, distingir les autoritats, institucions que ens acompanyen,
permeti'm doncs que comencem aquest 11 de setembre com cada any
amb un raonament que em permetré adreçar a vostès.
Després continuarem com és lògic amb el cant, les ofrenes i els castells.
I després seguirem la jornada amb la inauguració del monument a Companys a la Rambla,
el nou tram de la Rambla que avui inaugurem malgrat que ja fa temps que està en funcionament.
Acta amb el que els convido a tots vostès i que tindrà lloc a les 11.30.
Al llarg d'aquestos anys, en què he tingut l'oportunitat, gràcies als tarragonins i les tarragonines,
de poder-me adreçar a l'11 de setembre a la ciutat de Tarragona,
sempre he tractat, i jo crec que ho he aconseguit,
si més no, no he tingut cap expressió en contra,
de donar a l'11 de setembre un caire.
Insisteixo en el meu raonament, no radical perquè no ho soc,
tolerant, i sobretot amb una certesa que els països se construïeixen dia a dia
i que amb el nostre país l'11 de setembre tindria que ser-ho cada dia,
perquè la construcció del nostre país no es fa un cop cada any
ni un cop cada 25 anys quan se fa un estatut.
De fet, avui ens expliquen que l'estatut és una eina essencial
pel desenvolupament del nostre país, i ho és,
però alguns ens volen explicar que l'estatut
no té la importància i la transcendència
que li dóna la popularitat d'un fet
o les enquestes que es puguin realitzar des de la televisió
i des de la ràdio i des dels propis mitjans de comunicació.
Sovint sentim comentaris
que l'estatut no té importància
o que no forma part dels elements importants de la societat actual.
És evident que el dia a dia és terrible dintre de la nostra societat,
però conformar una societat realment progressista
a una societat realment de benestar
no es fa si no es tenen les eines necessàries
perquè això es produeixi dia a dia.
És evident que probablement amb el cap de vostès
l'estatut no és una necessitat vital
però sí que és evident que si vostès
i nosaltres i tots
desitgem una Catalunya que tingui una capacitat de progrés
i que sigui un país capdavanter dintre d'Europa
és evident que necessitem un estatut
un estatut com cal.
Però ve d'aquí que Catalunya sempre ha estat presonera.
No ho sé ben bé.
vam ser presoners en el moment que es realitzava
l'estatut de Sau de la pròpia transició.
En aquell moment els catalans
estaven reunits, perdó, els representants dels catalans
estaven reunits a Sau i
tothom tenia por del que es fes, del que es digués,
del que s'escriués
en funció que en aquell moment
estaven parlant d'una transició de la dictadura a la democràcia
i que era evident que Catalunya
tenia molta més transcendència amb el que fes, amb el que digués
o amb el que plantegés
que el propi País Basc.
Així doncs,
amb l'estatut de Sau,
presoners com érem d'aquella transició
i del que fes Catalunya
no es van aconseguir
i els propis redactors de l'estatut
ho han anat dient,
allò que realment
pertocava el poble de Catalunya.
En recordin-se també vostès,
alguns de naltros
tenim capacitat
per l'edat de recordar-ho,
que malgrat que l'estatut de Sau
va ser conclòs abans
que l'estatut del País Basc
per a aquells sistemes de referències històriques
primer es va presentar el del País Basc
i després el de Catalunya.
Érem, en aquell moment,
presoners d'una transició,
presoners d'una responsabilitat.
Avui
tornem a estar
o tornem a ser presoners
de nosaltres mateixos.
Els partits polítics,
tots,
som presoners
de les seves
lògiques relacions
amb altres partits
a nivell de l'estat espanyol,
som presoners
de les seves paraules
amb les campanyes electorals,
som presoners
d'una Constitució,
som presoners
d'una...
d'un dia a dia
terriblement complex.
Doncs bé,
estem en un any
que serà
històric
per les de vereït
dels propers 25 anys
de Catalunya.
I un 11 de setembre
com a mínim
ha de servir
per dir que
aquesta presó
que sempre
ha tingut Catalunya,
que és la presó
de la responsabilitat,
benvingudes
siguin les presons
de ferro,
que són
menys presons
que les presons
de la responsabilitat,
avui som
novament presoners
d'una responsabilitat.
Però clar,
dintre de 25 anys,
quan altres persones
estiguin aquí,
serà molt trist
que tornin a dir
que aquella responsabilitat
de la que avui
parlàvem
en el moment
de la transició,
que aquesta responsabilitat
històrica
al llarg dels 25 anys
la tornem
a assumir
i no som capaços
de tindre
els nostres
esperits
de llibertat
i els nostres
esperits
de capacitat
de decidir
per nosaltres mateixos
com a poble que som.
Aquest discurs,
que és més que un discurs,
un raonament personal,
no va contra ningú.
Probablement
va més adreçat
a nosaltres mateixos
de la que la majoria
dels que puguin sentir-me
s'imaginen.
Ha arribat un moment
que cal començar
a dir
i ja és que és com
una petita referència
històrica
que nosaltres
tenim que defensar
Catalunya.
Els catalans
hem arribat
amb un estatus
de comoditat,
de prosperitat,
de riquesa
que ja no plantegem
què és
què és el que fem
per defensar
el nostre país
sinó
què és el que fa
el nostre país
per defensar-se
nosaltres.
i quan un arriba
amb aquells conceptes,
quan un
solament pensa
en les institucions
en l'àmbit
de benestar
i no de plantejaments
morals,
quan un parla
de la seva institució
des de la perspectiva
de què ens pot donar
o què em dona
aquesta institució
i no des de l'àmbit
de la moralitat
de què té que fer
el ciutadà
per defensar
el seu país
i defensar
la institució,
el poble
de Catalunya
hauria de començar
a repensar-se
moltes coses
i el poble
de Catalunya
som nosaltres
perquè vivim
en una situació
de comoditat
en la que
solament preocupen
aquelles coses
que ens afecten.
Si jo els hi expliqués
a tots vostès
i algun dia
ho faré
amb més tranquil·litat
que ara
quina són
la tipologia
de les reivindicacions
que tenen
els ciutadans
i les ciutadanes
de Tarragona
davant de l'Ajuntament,
acabaríem concloient
que devem ser
molt,
molt,
molt,
molt rics
o molt còmodes,
molt còmodes,
molt còmodes,
molt còmodes.
Així doncs,
aquest 11 de setembre
és especial,
diferent.
S'està creant
al nostre país
un estatut,
una constitució,
un àmbit
de treball
legislatiu
on desenvolupar
els propers anys
de Catalunya.
I jo demano
als ciutadans
i les ciutadanes
que els diguin
als seus representants
que la pressió,
que la presó,
la pressió
de la responsabilitat
no és bona.
Que avui
el que necessitem
per Catalunya
és la pressió
de la llibertat
per poder fer
una eina de treball
que dintre de 25 anys,
quan molts de nosaltres
no estiguem aquí
o si ho estem
no estarem
amb tanta capacitat
d'explicar,
puguem dir
que l'any
on se vam reunir
se va fer
un gran estatut
per Catalunya
ple de llibertats,
un gran estatut
per Catalunya
ple d'obligacions
per als catalans
i un estatut
que conformi
en coherència
el nostre país
els propers 25 anys.
i això
amics i amigues
que estem avui aquí
des de la llibertat
i des del record
que l'11 de setembre
és
alguna cosa
més que una festa
sobretot
alguna cosa
més que una festa
amb els moments
que estem vivint.
I alguna cosa
més que una festa
és el 12 de setembre
el 14,
el 15,
el 16,
perquè
els catalans
hem de començar
a pensar més
en què fem
pel nostre país
moralment parlant
que no
què fa el nostre país
per nosaltres
des del punt de vista
del benestar.
Moltíssimes gràcies
a tots
per la seva presència.
Moltíssimes gràcies.
Un segon,
encara que el discurs
pugui haver significat
un canvi
en el que he fet
i en dues paraules
que no són un canvi
i que no ho seran
mai per mi.
Visca Tarragona!
Visca!
Visca Catalunya!
Visca!
Visca!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies.