Bona tarda. Comencem la tercera jornada del tercer dia,
el tercer lliurament d'aquesta Setmana de la Comunicació,
dedicada a la sèrie de ficció, al món de les sèries de ficció.
El primer dia, per fer-me un repàs una mica així,
vam estar parlant d'aspectes relatius a la identitat cultural,
a la representació social que representen les sèries,
vam parlar també de la producció, de la transposició de formats,
de la compra del mercat audiovisual, de sèries,
i vam tenir l'oportunitat de parlar amb actrius,
i també amb el Pep Artengol, que ha fet molta direcció de castings
per a la televisió de Catalunya, però també amb altres productores,
i vam poder parlar també amb la Ministerrat Carulla
i Ana Sons sobre les experiències com a actrius.
Ahir vam tenir el plaer també de poder parlar amb el Joan Bàs
i amb el Josep Maria de Miquel Jusmet,
que ens van explicar una mica el cinisme,
perquè vam estar en aquesta punta de llança,
a principi de les 90,
i en la segona sessió vam parlar amb, jo diria,
amb aquests dels nens, que fins a Boga,
que ja actualment són el Sergit Intermaller,
el Lluís de Caraccio,
i també amb l'Anticumà, que també fa una experiència important.
i avui completem aquesta jornada amb tres persones més,
que jo diria que haurien de ser modestos,
però a completar avui aquesta jornada,
és tenir ja, diguem, acabar de fer la rodona rodona,
perquè realment tenim la gent que pot parlar millor d'això.
Està, per una banda,
tenim amb nosaltres de dreta-esquerra meva,
d'esquerra-dreta meva,
d'esquerra-dreta-segut.
Esteve Rovira,
que és director de televisió,
ha participat com a director
en un següent com el Joc de Viure,
la Ministra de Poder,
també ha estat director
de l'Avint d'Ombres i del Corre de la Ciutat,
i, recentment,
pròximament dirigirà una ministèria
basada en la vida del bandolet català
Joan Sarrallón.
Ha creat una productora de televisió,
també, que és igual d'erego,
i està també director de teatre,
amb el xinxent, per exemple,
el dià de ell,
o també una fínxent de l'Avint d'Ombres,
que va parlar,
i això,
que s'ha de parlar.
És a un,
no?
És a un,
no?
Sí,
sí.
Després tenim a Joan Sou,
que és coordinador de llons,
de televisió de Catalunya.
És un professional
que es troba
a la quina
de la sèrie de televisió,
que es troba
en un punt central
de coordinació
de tot el que són
els productors,
de tot el que són
l'equip de guionatge
amb la televisió.
I s'encarrega també
de això,
de coordinar,
d'adequar els guions,
també,
d'encarregar noves sèries,
de comprovar,
doncs,
aquest llançat televisiu
de veus
que tot està funcionant.
És la,
l'evolució,
l'inici
i l'evolució
de la sèrie.
I,
el meu que s'ha d'incre
a Jordi Roure,
que és l'actual director
del Departament de Dramàtics,
que jo és el que hem de fer
en el 2017,
va estar realitzador
de sèries
i ja està creador
d'alguns de llocs
com Laura,
que també està
d'aquí.
Sota la seva direcció
s'han produït
i s'han de més sèries
que hem de fer
a la ciutat,
matèria absoluta,
ben del pla,
i sèries que tenim
actualment
amb la nostra raella.
Ell és el màxim
responsable
i el màxim
que tenim
tot el que fa
a la ficció
i a la ficció
de dramàtics.
I també,
diguem,
que no heu de dir
amb el que fa
a la ficció
i amb el que fa
a la gestió
de propós
i a la producció
i a la producció
i a la producció.
Per tant,
no fas
aquesta reunida.
Abans volia dir una cosa
que no ho creu.
Sapigueu que
avui ho tindria,
per tant,
podeu dir
aquesta producció
que s'ha demanat
fins a divendres
que no hi hagi
inclòs.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
moltes gràcies.
Bé, doncs,
molt bona tarda.
En principi,
el que intentaré
fer aquí
és explicar una mica
com a
la feina
del director
d'una sèrie.
Per tant,
pot ser
una sèrie
diària
que no recordo
la ciutat
i no ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
No ho creu.
A mi m'ha de dir
que resumiria
la missió del director
és bàsicament una
i és que
allò que està escrit
que ha escrit
un guionista
arribi de la manera
més intensa possible
a l'espectador.
I per aconseguir
aquest fet
és
que ell es posa
d'una sèrie d'eines
i una sèrie
de recursos
tan humans
que tècnics
per portar-lo a l'espectador.
Aleshores,
el primer pas
importantíssim
per aconseguir això
és una sentència perfecta
amb el guionista
amb el cap del guionista.
En aquest cas
ho hem vist una miqueta
i també l'experiència
ja en el port de la ciutat.
A mi,
quan 5 anys enrere
ja el Jordi
em va proposar
d'introduir aquesta sèrie
i la primera feina
que vam fer
amb el Lluís
a Carazzo
va ser seure
3-4 hores
i ell parlar molt
i explicar.
És a dir,
a mi el que m'interessa
molt és que el Lluís
em fes participar
de la seva història.
Ens vam a seure
3-4 hores
com dit
i em vaig estar
escoltant
una pel·lícula
que durava un any
en principi.
Una sèrie
en final obert
per si no ho hagués
seguit tirant endavant.
Però era important
que el Lluís
em fes participar
de la seva història
i realment
us haig de dir
que el Lluís
em portàvem
quarts d'hora
ja de monòleg
per per ser.
A mi em tenia
completament
un boc a vegada
integrat dintre
d'aquell història.
Això era importantíssim
perquè el que hem de fer
guionista
i director
és anar a part de la maneta
per aquell producte
que ell es podrà
arribar a casa
de la manera
més intensa.
una vegada
doncs hi ha hagut
aquesta primera
trobada
i aquest canvi
d'impressions
sobre la història
que anem a explicar.
L'altra part
important
és que
el guionista
faci arribar
en el director
tot aquest entramat
de personatges
i el seu entorn,
aquest món
de ficció
que crearem.
Això vol dir
que
amb el guionista
ell ja explica
en el director
absolutament
tot
tot el visibilitat
d'aquests personatges
siguin els que siguin
10, 20, 30
eren gairebé 50
ja en aquell moment
de manera que
el director
tingui
els elements
i les eines necessàries
per saber
quin és el càsting
que ha de fer
juntament
amb el director
de càsting.
Una vegada
doncs
ens hem posat d'acord
amb tot això
i realment
el director
ja participa
d'aquesta història font
i la essència seva
comencen
dues feines
que són paral·leles.
Per una banda
els elements
comencen a escriure
en funció
d'una bíblia
que ells
han fet
és a dir
que el metge
ha dit
a partir d'aquesta bíblia
interna
que s'ha fet
com els seus
l'argument
de l'any
de la seva
en aquest cas
doncs
a partir d'aquesta bíblia
ells comencen
a fer la història
i per altra banda
el director
amb el seu equip
que són els altres directors
són quatre realitzadors
directors
més producció
més tot l'equip tècnic
que formarà
part de la sèrie
es posa en marxa
per crear
tot això
que ens endavant
veurem a casa.
diríem doncs
que una de les
primeres feines
després
d'aquest contacte
amb
l'anista
seria crear
el món
físic
on viuran
aquestes persones
això significa
un diàleg
intens
també
amb el
director artístic
el dissenyador
d'Espanya
per crear uns
returats
en funció
de l'història
sempre
hem de pensar
que el més important
és l'història
de l'anista
sempre
tot ha d'estar
en funció
de l'història
aleshores
entendríem
perfectament
si es tracta
una història
dramàtica
tindrà
unes comunicacions
concretes
a nivell de
decorats
a nivell d'eluminació
a nivell d'interpretació
si la història
és més
un tipus
de verim d'ombra
d'intrigua
i tal
tindrà també
uns returats
concrets
una manera
d'enricionar
concret
i
una eliminació
concreta
i en funció
del que hem explicat
hem de parlar
amb el nostre equip
per crear uns returats
per crear un espai
i buscar
aquell lloc
físic
aquell detonat real
on millor
podem ambientar
aquesta història
en aquest cas
era el barri de Sant Andreu
en el cas
de l'abarín
era
Sabadell
i això
tampoc és perquè sí
van fer
de molts paràmetres
alguns a nivell tècnic
és a dir
quan anem a rodar exteriors
m'intem un trústic
a d'un dia
necessitem
espais
una mica amplis
que la gent
tingui molta paciència
perquè tallem
carrers
però més a més
el més important
és que
estàvem explicant
en la casa
d'un cor
en aquell moment
arrencàvem a explicar
una sèrie
molt quotidiana
unes històries
molt fortes
de la gent
i d'una cosa social
mitja
mitja bassa
aleshores
havíem de buscar
un barri
que reflectís
tot això
em recordo
el ciutat
com Carles
com Babilona
i dintre de Barcelona
d'en Canàcia
la Riera
i al final
doncs
ens va donar
Sant Andreu
ens va donar
la primera sensació
que reflectia
tot això
que volíem explicar
també ha acompanyat
aquesta processió tècnica
que allà
ens permetia
i havien uns parcs
semblava
als carrers
més amplis
i ens permetia
una mica més de comunitat
a l'hora de rodar
bé
una vegada
hem situat
tot això
i hem parlat
amb el dissenyador
d'espai
amb la creadora
del vestuari
també
crec que
d'això
per feria
un inclinatge
doncs
el que fem
és entrar
en un altre
punt molt important
que és el càsting
amb el càsting
evidentment
és un dels
processos
molt
fictències
i interessants
per què?
perquè estàs definint
que tot allò
que ha escrit
una persona
i els personatges
doncs
ja ha de donar vida
un actor
concret
en funció
del que
el guionista
el director
de l'història
el director
de l'amantal
que explica
el concepte
d'aquest personatge
el director
de l'amantal
comencem a treballar
en un que pot durar
un minut
o dos
és fer la cria
d'aquests
això és simple
perquè
has de buscar
aquell reflex
de l'actu
cap al personatge
és a dir
quan tu deixes un personatge
ja
de seguida
t'imagines
una actua
en concret
però més a més
quan tu estens
tots
sembla que
tot et pot quadrar
el que has de fer
és com un tren
que trossa
en què has d'ajuntar
totes aquestes coses
i totes aquestes coses
has de formar
aquestes coses
tant mateix
ara mateix
ningú
se debia
a venir-se
si la bona
d'alterisme
fos la cinta
la madrida
de mi
això
no és perquè sí
és a dir
de vegades
tens els actors
has de casar-los
els de buscar-li
el fill
més aviat
els de buscar-li
la bona
més aviat
i que hi hagi
des del punt
de vista
de la direcció
una química
entre aquells
personatges
i també
entre els actors
i també
a partir d'aquí
quan tenim
l'actuació
de l'actuació
el passem
a la direcció
de l'amantal
i l'actuació
se troba
i comença
amb els exactos
en tots aquests
actus
després si voleu
podrem entrar
més
en el millor partit
però en definitiva
serien molt importants
perquè és el que
des de casa
l'estat de l'amantal
és el que
es troba
els actors
que també
donen vida
en aquest partit
per realment això
els quatre directors
que informem la sèrie
visquem
un ritme audiovisual
concret
per la sèrie
pel futur d'història
que no hem explicat
no és el mateix
explicar una història
de histèric
en una història
cotidiana
com el cor
certament
en una història
cotidiana
com el cor
és el que l'heu vist
veureu que la il·luminació
és més aïllat
en tots els càlids
el ritme audiovisual
és un ritme molt concret
a vegades em pregunten
quin és l'èxit del cor
i ho he dit
dues coses
però també
primer
que les estudis
que expliquem
segurament són molt
fortes
de les vegades
que estan molt
d'incrita
segon
que n'hi ha
les suficients
com perquè
si un espatiu
una no l'interessa
en tingui
deu que sí
i el ritme
és a dir
mai una escena
s'allarga més
de minuts
i de minuts
aquesta és la gran diferència
entre el cor
i l'altre
i l'on
i l'on
que vam explicar
creiem des de la direcció
que necessitava
aquest estiu
concret
aquest estiu
de narració
concret
aleshores
això també
he parlat molt
amb el director
de l'encalde
amb el Lluís
ahir tindrà a veure
clar que havia
de fer una sèrie
amb molt de ritme
amb diàlegs curts
precisos
que no es repeteixin massa
que les històries
no es repeteixin massa
en el temps
tot això
tindrà formar
un estiu
que és el capó
una sèrie
que
diguem-ne
entre ells
de 15 seqüències
en cada episodio
actuar
en altres
sèries
com la saga
i la de lín
en tenien
d'altres
que ho vol dir
més històries
molt més pertinents
i
exceptències
o més
i que
no
també
no
hi ha
més
més
més
però si això
és així
doncs que sigui
prou ràpid
i prou
contendent
que en el que
digui
que en el que
no es veu
una vegada
amb els quatre directors
hem establert
un camí
a seguir
a nivell
de format
amb un
audiovisual
i no està clar
que en la
que aquest camí
sigui prou ampli
com perquè
els quatre directors
que hi posen
el seu cor
en aquell
a l'hora
d'aplicar
que l'història
estiguin prou còmodes
d'explicar-lo
de la seva manera
però l'important
és
que l'explicador
de casa
mai vegi
quatre
dies
sinó que
per ell
sigui sempre
la mateixa
sèrie
i mireu si és important
la feina
del director
que una bona història
s'està explicada
amb la intensitat
quan està
i els plànols
entren
quan hem d'entrar
i mai un plànol
no ha d'entrar
perquè si
el plànol mig
o el plànol mig
o el plànol mig
han d'estar
entrats
en algun moment
en que l'història
de l'any
el que funcioneix
és que allò
que ja està
d'un escrit
arribi a casa
amb molta més intensitat
o arribi
de manera més
i estan
tan fortes
les eines
que si no ens
no donem
el sòrio
el que està d'un escrit
pot arribar
mal a d'una casa
i que no
fiu
el que va a fer
tot això
ho adornem
tot això
ho adornem
amb el
rodatge
en un llit
en un llit
en un llit
en un llit
una vegada
ha fet el càsting
una vegada
ha seleccionat
els actors
i abans de començar
el rodatge
de la sèrie
hi ha uns assajos
per explicar-los
com és
el seu personatge
i dic abans
de començar
la sèrie
perquè quan estem
al mig del rodatge
és tan ràpid
tot plegat
que no hi ha
el temps
de material
que no sigui
un pas de text
abans d'entrar
en el sèrie
un assaj
amb la càmera
i a gravar
i bona
la primera
o la segona
o la tercera
però com més tard
sigui bona
menys que ens hem de fer
les eines
que ens quedin
al darrere
en un dia
la feina
de la director
en el rodatge
és un acte
que no gravem
en cap ordre
sinó que sempre
es grava
per ordre
de decorats
i fins i tot
per disponibilitat
d'actors
la feina nostra
és que
els actors
ens han de fer
és a dir
ells en 5 dies
per exemple
el dilluns
viurem
totes les escenes
de 5 capítols
del barcó
el demarç
totes les escenes
de la part de carreria
el dilluns
no vol dir
que si un mateix
hem dit escenes
de tenis
en una escena
la partida riu
l'altra plora
i l'altra crida
i el peri
en una riu
l'altra crida
i l'altra torna a rir
és a dir
la feina del director
és coordinar tot això
perquè l'actual
és un tipçol
perquè és molt
tínquil
aquest tipus de rodatge
però és l'única manera
que ensenem a tant
aquí
no hi ha res
que està
en un ordre
tecnològic
és l'única manera
que van davant
un projecte
tan critxa
i tan
i tan
tràpid com aquest
aleshores
una vegada
hem fet el trugatge
tota la batida
del director
que tenim
des de l'illuminador
que ha fet
l'actuació
perquè havíem
l'actuació
i l'actuació
i l'actuació
i l'actuació
i l'actuació
i els actors
dintre del set
i fins i tot
sempre del dia
i explicar
les càmeres
què hem de fer
quan entrem
els plens generals
quan entrem
els plens micos
i tot
una vegada
tenim tot això
entrem
en el procés
de montatge
que aquí
és on realment
jo crec que
l'actuació
disfruta
perquè allà
és on
li dones vida
a tot allò
que has gravat
a on
entenem
que
cada seqüència
la podem gravar
dues o tres vegades
aleshores
en allà
tria
és el millor
que tenim
les preses
que fem
i moltes
cada cent
i cada capítol
amb el ritme
a dir
a vegades
et pot venir
de treure
un segon
que el ritme
et baixa
i et puja
aleshores
a la sala
de montatge
no hi dones
ni bones
ni bones
ni bones
ni bones
i tot i a dir
que hem arribat
a fer coses
a la sala
de montatge
com
que ens ha agradat
la imatge
d'una escena
que hem agradat
i encara ens ha agradat
el color de l'altra
i l'àudio
de l'altra
i l'àudio
de l'altra
i l'altra
i l'altra
i l'altra
i l'altra
i l'altra
i l'altra
o si hem fet
una BFA
i no
que no enten
no tenim temps
de repetir
segurament
a la sala
de montatge
que hem fet
a treure
la paraula
a un altre lloc
que parla
allà
o a un altre lloc
que seria
en el montatge
que és el final
de la sala
de montatge
i a partir
de la sala
de montatge
la sala
d'aude
la montadora
ha agradat
a un altre lloc
de la sala
d'aude
a un altre lloc
de la sala
de la sala
d'aude
a un altre lloc
de la sala
de la sala
de la sala
d'aude
a un altre lloc
de la sala
de la sala
d'aude
a un altre lloc
i la sala
d'aude
plays
a lo
d'
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
wie Qц.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
tirar coses
perquè jo penso que només parlar d'actitud
ja no és un trimestre
és molt més
i llavors
bé, intentem tirar endavant
i a veure si
en quatre pinzellades
fem una mica d'infraveniment
en els últims anys
la nostra producció de programes demàtics
es poden englobar
en dos grans pistelles
una que és la producció
que nosaltres
fem a la casa
amb diners de la casa
i produïm nosaltres
i la coproducció
que són aquells programes
que fem conjuntament
amb altres organizacions
amb altres productoras
amb altres celebracions
ja sigui de l'estat espanyol
o d'Europa
o d'Europa
però de la producció pròpia
tenim també diferents
tenim aquella producció
que fem
nosaltres
aquella que
comparteix una part
dels nostres recursos
dels nostres diners
de la nostra gent
per exemple
amb alguna productora
que pot aportar
una part
de
normalment és talent
per la nostra tipologia
que més potser
treballem amb una
emissora de televisió
que més a més és una producció
la vida de Catalunya
si mirem
per hores de
programació
de
programes dramàtics
que fem
en la fàbrica
que tenim
és una de les productores
més importants
segur d'Espanya
segurament
també segur d'Europa
i estic parlant
de
no
estic parlant
de calè
nosaltres
som moltes hores de dramàtics
però segurament
els minuts de dramàtics
són dels que
produïm més barats
bé
com us deia
hi ha aquests programes
que produïm totalment nosaltres
un exemple clar
és el del
Corre de la Cuta
només intervenen
uns recursos nostres
hi ha uns altres
que hi ha una part
pròpia
i una part
que nosaltres
hauríem associada
és a dir
són productores
que nosaltres
els diferim
part de la feina
i
uns altres
un altre tipus de productes
que nosaltres
paguem el 100%
però que el donem
a la feina
amb més o menys
d'aquest últim
seria el cartell
és una producció
que fem conjuntament
amb el terrat
que nosaltres
hem seguit
algunes persones
o poques
que hi ha
una producció
o una producció
i en conjunt
fem un treu
suportos
o una producció
o un projecte
o una producció
sereia
o una producció
anem a la producció
no és clears
la feta
el cinc
això
és així
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Nosaltres ens plantegem des del departament, que nosaltres hem d'oferir un producte sempre diferent.
El nostre públic, l'audiència, intenta que nosaltres sempre hem presentat un projecte,
fins i tot un pèl per davant d'alcalde. Aleshores no podem desfraure.
Quan ens va haver dit la moda de la sèrie de justícia, i anaven bé,
el turista, el tia, el comissari, els educants...
Nosaltres vam tenir una gran pressió per part de diferents direccions,
perquè també entréssim en aquest gènere que estava donant molt bon resultat.
Jo vaig intentant entrar-hi per variar coses.
No és perquè ells tenien, com he dit, molts més recursos,
però altres perquè ells havien entrat primer que nosaltres.
Per tant, nosaltres haguéssim entrat en un subproducte del que ells feien,
i haguéssim entrat a la cua.
Per tant, jo crec que si no haguéssim assolit l'èxit, hauria sigut un fracàs.
Aleshores, nosaltres ens vam fer fort, primer en la marca que ja tenim.
Vam anar creixent en la telemovella, i la gent deia,
que no haguéssim entrat a la cua.
Això s'ho podria dir.
Això s'ho podria dir.
i aquí anava tot.
A mirar, a mirar, a mirar, a mirar, a mirar.
Nosaltres fa molts anys que havíem fet comèdies de situació.
però ningú se'n recorda de les ítoms que havia fet la seva durant.
Hi ha molts motius.
Un és perquè jo crec que tenia l'herència de Sant Cugat.
quan això s'havia iniciat a Sant Cugat o va gastar a la televisió de Catalunya.
Però molt perquè no es va apostar fort a la gent.
No va entrar com una novetat, sinó com un clàssic.
i després es van treure recursos.
No es va gravar en un plató públic,
sinó que es va gravar en un plató petit,
perquè total, perquè riu la gent,
si la gent no et riu, potser tens un problema.
Però no ho hem de reforçar amb lliures de llaunes.
I el producte no va anar malament.
Va anar bé.
Algú, o no us ho digui dir,
que el producte no va ser un èxit.
Però quan nosaltres vam recuperar l'herència,
que la vam fer molt més pura,
no vam renunciar a res,
vam treballar en pocs sets,
en pocs actors,
però la vam voler fer en públic al plató,
gravada en dues hores,
amb uns dies de saig.
En aquell moment,
ningú a l'estat espanyol estava fent.
Després vam agafar grups joves.
Nosaltres,
és una diferència que hem tingut
respecte a les altres cadències.
A Catalunya hi ha hagut una gran tradució teatral
i nosaltres hem tingut,
i han tingut les companyies,
l'habilitat d'adaptar-se força bé a l'estat espanyol.
És cert que en algun moment de la nostra feina,
va fer un teatre.
Però, d'avui,
va aprendre tota la vida.
Ja no et dic les companyies noves, no?
Com,
Rampa,
o Jet Black.
També hi ha Jet Black,
ens va costar.
Vam haver de parlar molt,
d'ensenyar-los molt,
el que estaven fent.
Però,
i ens va costar un moment.
d'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
D'avui.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
que el que volem és presentar un llibre que és el quart
que promou l'empresa municipal de mitjans de comunicació
amb Arol Editors, perquè des de fa quatre anys justament
l'empresa i Tarragona Ràdio va voler tirar endavant
publicacions i llibres fets bàsicament des de Tarragona
i amb vinculació tarragonina sobre temes de comunicació.
De seguida donarem pas al presentador del llibre,
el doctor Màrio Herridos, però abans també volem saludar
la presidenta de l'empresa municipal de mitjans de comunicació
la senyora Mària Màstor Martorell, que ens adreçarà unes paraules
en la presentació d'aquest acte del llibre, la pantalla amiga
amb un tapogant. Mària Màstor Martorell.
Bé, moltes gràcies. Novament, igual que vam fer
el dia, el dilluns, quan vam inaugurar aquestes jornades
de comunitat 2005, agrair a totes aquelles persones
que hem participat i com tot possible, i bé, avui que pràcticament
ja és l'actuenda amb la presentació d'aquest quart llibre
de la sèrie dels que dita l'empresa municipal de mitjans de comunicació,
dic que el que esperàvem realment ha sigut aquestes jornades
han sigut unes jornades molt concorregudes,
unes jornades, jo diria, de molt interès per molts factors.
Per una banda, per la temàtica, precisament,
d'aquestes missagues de ficcions que ens afecten tant
o que intueixen o que estan tan presents en la nostra vida diària.
i després també, per tots els magnífics ponents que hem tingut
durant aquests tres dies,
per la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili,
a la que agraïm molt...
...sessió, juntament amb l'empresa de mitjans de comunicació
i Tarragona Ràdio i, a més a més, el seguiment que s'ha fet...
Per tant, per una banda, dic que creiem que és una magnífica cluenda
d'aquestes jornades de Comunica 2005,
precisament la presentació d'aquest llibre del professor Josep Fernández Càviat,
presentació que la farà el doctor Màrior Herreros.
Dic que és una magnífica cluenda
perquè va molt lligat un tema amb l'altre.
Hem estat parlant abans, precisament, d'aquestes nissaga de ficcions,
a través d'aquest impacte que comentàvem de les telesèries
en el món quotidià,
i aquí el doctor Fernández Càvia ens parla, precisament,
d'aquesta pantalla amiga amb un gran interrogant,
que a vegades no sabem si és amiga, és en amiga o realment què és.
Per tant, en definitiva, jo deia a la inauguració de les jornades,
i sense voler-me repetir que als advocats diem
que el que no està al registre no està en el món,
però sembla que el que no està a la televisió tampoc hi estigui.
Per bé, per mal, per sort,
sens dubte la televisió té moltes coses positives,
moltes coses que ha portat, que ha millorat,
que ha enriquit la nostra societat,
però tampoc, com tot en la vida,
ni tot és bo ni tot és dolent.
Per tant, tampoc no tot és bo.
I, en definitiva, aquest impacte,
que com molt bé analitza el doctor Fernández Càvia,
amb els nens, amb els adolescents,
davant de tot aquest entorn audiovisual,
que a més a més cada vegada amplia més totes les seves vessants,
a vegades ens podem plantejar si realment és amiga o és en amiga.
Agrair, en tot cas, com he dit, a tots els participants,
de manera molt especial de la Universitat,
Rubir i Vergili, els professors aquí,
els doctors aquí presents,
també el director gerent de l'empresa
de Mitjans de Comunicació per l'organització.
Agrair, també, a l'anterior gerent de l'empresa,
perquè el Francesc Valls, aquí present també,
perquè van ser quan es va iniciar tant aquest Comunica,
que aquest any ja és aquest Comunica 2005,
i aquesta publicació d'aquests llibres,
que és el quart després del que va ser que els 69 anys
d'història de la ràdio a Tarragona,
memòria també dels Mitjans de Comunicació a la nostra ciutat,
l'any passat el periodisme casteller,
i aquest any amb aquesta pantalla amiga,
amb aquest gran interrogant.
Agrair, sense dubte, també, al doctor Fernández Càbia,
i de manera molt especial, al doctor Mario Herrero,
per la presentació que ens farà.
Moltes gràcies.
Gràcies, doncs, senyora Martorell.
És el moment, doncs, de presentar el llibre,
que ens sol·loci el llibre al senyor Mario Herrero Sarkonada,
i és professor de Publicitat i Comunicació Audiovisual
de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Vé, doncs, des de la capital catalana,
cosa que li agraim.
Senyor Herrero, bona tarda, benvingut i endavant.
Moltes gràcies, moltes gràcies a tothom,
i, en primer lloc,
per haver-me invitat a aquest acte,
i, en segon lloc,
perquè per mi és una satisfacció personal
fer la presentació del llibre
d'un autor com el Josep Fernández Càbia.
A partir d'aquest moment,
i per, diguem,
per exigències del guió,
i perquè, diguem,
em trobo bastant més còmode
parlant en castellà,
quan estic davant d'una aula,
que parlant en català,
col·loquialment, a casa meva,
es parla català,
estic casat amb una noia a Tarragona,
amb els meus fills,
que s'han nascut a Tarragona,
i, en conseqüència,
però, quan estic a les aules,
la meva formació ha sigut en castellà,
i, per tant,
em trobo bastant més còmode
parlant en castellà
que no passa en català.
Per tant,
a partir d'aquest moment,
puc dir
que a l'autor d'aquest llibre
me lliguen
dous circunstancias
importants.
En primer lloc,
ha sido
un alumno aventajado
meu
cando estudiaba
unha de sus licenciaturas,
en este caso,
la de
publicitat
i comunicació audiovisual,
perdón,
i publicitat
i relacions públices,
i la segona,
perquè
tuve la suerte tamén
de dirigirle
la tesis doctoral
que culminou
con la máxima nota
i que està publicada
i que,
de la que,
almenys,
la base
d'esta publicació
foi su tesis
que habla
sobre
la importancia
de les marques
i, per tant,
de la publicitat
en el comportament
dels joves.
De tal manera
que podem dir
que la temática
que aborda
en este libro,
en el libro
que acaba
o que hoxe,
digamos,
toma
o ya existencia,
puesto que ya ha salido
a la luz,
no és
una temática extraña,
sino que és una temática
muy ligada
a lo que ya
desde años
viene estudiando
el doctor
Fernández Cádiz.
Se trata
de un libro
difícil
por la actualidad
de su temática
y por la efervescencia
del panorama
en que se sitúa
en permanente
en permanente
cambio.
També
porque expone
una visión
personal
del fenómeno audiovisual,
fenómeno
en el que se dan
posiciones encontradas
que representan
perspectivas diferentes
de nuestra sociedad
y el papel
que los medios
audiovisuales
juegan
en la misma.
Esto es así
porque cualquier análisis
que aborde
algún aspecto
relacionado
con la estructura
social
actual
no puede obviar
de partida
que en lucro
la obtención
de beneficio
económico
es el motor
esencial
que imprime
un determinado
impulso
a la dinámica
social general
y por lo tanto
en este campo
se encuentran
también
los medios
de comunicación
social.
Y en consecuencia
mucho menos
puede analizarse
aspecto alguno
de la sociedad
en que vivimos
sin tener
muy en cuenta
el papel juzgado
por los medios
de comunicación
social
en la organización
del consentimiento
tal
y como
está organizada
la sociedad.
Es un aspecto
fundamental.
Hoy en especial
los medios
audiovisuales
son elementos
imprescindibles
en el proceso
de socialización
al que estamos
sometidos
los individuos
en especial
los niños
y los adolescentes.
Por eso
cuando se trata
de analizar
la función
de estos medios
de comunicación
en la sociedad
en las que vivimos
tampoco puede olvidarse
que se hayan
siempre funcionando
inmersos
en un contexto
mercantil
y en consecuencia
su finalidad
inmediata
que nadie
olvide esto
su finalidad
inmediata
es la de producir
beneficios
económicos
para sus propietarios
quienes comercializan
sus productos
materializados
en los contenidos
que difunden
no son
los medios
de comunicación
hermanas
de la caridad
ni madres
teresas
de Calcuta
son un negocio
como otro cualquiera
esta situación
ha generado
que en el análisis
de tales contenidos
se encuentren
por un lado
los intelectuales
críticos
o los académicos
elitistas
la minoría selecta
de Ortega y Gasset
que se autopresentan
como peculiares
guardianes
de unos determinados
valores culturales
al tiempo
que por lo general
rechazan
los contenidos
de los medios
audiovisuales
como anodinos
y triviales
cuando no
como socialmente
perversos
este tipo
de análisis
o de analistas
saben
respecto
de estos contenidos
lo que es bueno
y lo que es malo
lo que conviene
y lo que no conviene
en esta especie
de despotismo
ilustrado
que solo
las minorías
selectas orteganas
son capaces
de distinguir
en un segundo grupo
existen
por su lado
otro
grupo
o sea
de investigadores
ligado
o compuesto
por los técnicos
los artífices
de los contenidos
y quienes llevan
a la práctica
la difusión
de estos últimos
para estas personas
lo primordial
de su tarea
es hacer
y no tienen
tiempo
para la crítica
elitista
sino para
atender
a las demandas
más rentables
su día a día
se dedica
a la tarea
de elaborar
programas
con tal
de conseguir
las audiencias
que justifiquen
sus realizaciones
tanto
si los medios
son privados
como si son públicos
para estos creadores
y artistas
la identificación
con sus producciones
es lógica
defendiendo
lo que hacen
y normalmente
idealizando
la bondad
de los medios
para los que trabajan
su preocupación
principal
se centra
en conseguir
altos ratings
para sus producciones
pues en cuanto
un programa
concentra
grandes audiencias
allá acuden
los anunciantes
para financiar
los medios
mediante la presencia
de sus anuncios
en cada programa
y con los ingresos
monetarios
procedentes
de los anunciantes
amortizar
los costos
de producción
y además
que es lo importante
genera
los beneficios
correspondientes
a sus dueños
cuanto más
mejor
esta consecución
de altos ratings
presenta cada día
mayores dificultades
por el aumento
de las alternativas
de uso
entre los medios
audiovisuales
tales
como la proliferación
de canales
de televisión
las facilidades
en el desarrollo
del uso
de internet
la introducción
del DVD
la aparición
explosiva
de la telefonía
móvil
los videojuegos
etcétera
etcétera
todas estas
posibilidades
alternativas
han producido
una enorme
segmentación
de las audiencias
la razón
de esta segmentación
reside
en que la población
de los países
desarrollados
apenas ha crecido
es decir
permanece
prácticamente estable
frente al aumento
de las posibilidades
de exponerse
a las distintas
alternativas
en el campo
de los medios
audiovisuales
por otro lado
nos encontramos
con investigadores
estos últimos
que eluden
la polémica
y se dedican
de modo excursivo
a investigar
pero a investigar
cautamente
la realidad
sin una toma
clara
de posiciones
y que contemplan
el panorama
de manera
mucho más
ecléctica
sin definirlo
en términos
inequívocos
de blanco
o de negro
a veces
se les encuentra
actuando
como mediadores
entre el investigador
crítico
y el profesional
ejecutivo
de los medios
audiovisuales
como por lo general
sus investigaciones
están financiadas
por los propios medios
que las precisan
estos investigadores
evitan
emitir juicios
de valor
sin restar
por ello
la eficacia
y veracidad
al resultado
de sus pesquisas
pero
como es lógico
en ella se observa
una tendencia
a eludir
juicios de valor
que pueden estar
relacionados
con los contenidos
eso
lo dejan
para quienes
analizan
en sentido
valorativo
los datos
incluso
de sus
investigaciones
en este
contexto
descrito
José Fernández
cabia
ha enmarcado
su trabajo
pero
refiriéndose
en exclusiva
a la influencia
que estos medios
audiovisuales
tienen
en el niño
y en el adolescente
esta preocupación
le lleva ya
años
en el punto
de mira
de sus
investigaciones
yo creo
que este interés
le viene
sobre todo
desde sus
primeros años
de profesional
de la enseñanza
como profesor
numerario
que fue
del instituto
de instituto
de enseñanza
media
más tarde
como docente
en la facultad
de comunicación
de la universidad
autónoma
de barcelona
y ahora
como profesor
en la facultad
similar
pero perteneciente
a la universidad
tarragonense
de rovira y dirgil
no obstante
creo que además
esta orientación
investigadora
se acentuó
en el doctor
Fernández
cabia
desde el momento
en que asumió
el rol
de padre
por eso
son precisamente
los padres
y los educadores
de niños
y adolescentes
para quienes
el doctor
Fernández
cabia
ha escrito
este libro
sin excluir
claro está
a los posibles
lectores
interesados
en el fenómeno
socializador
que supone
la exposición
de la infancia
y la adolescencia
a los medios
audiovisuales
la postura
tomada
por el autor
desde el inicio
de su escrito
no es otra
que la de
reflexionar
sobre este fenómeno
a partir
de las aportaciones
que en el campo
de la infancia
y la adolescencia
han realizado
los principales
investigadores
sociales
sobre el fenómeno
unidas
a las generadas
por su propia
experiencia
investigadora
y su condición
de padre
Fernández
cabia
en una exposición
gradual
nos muestra
el estado
de la cuestión
a la luz
de las más recientes
investigaciones
sobre el contexto
en que la infancia
y la adolescencia
actual
se desenvuelven
y contempla
la función
y el papel
que los medios
audiovisuales
juegan
en el proceso
de socialización
en estas etapas
de la vida
de los seres humanos
sin prescindir
en momento alguno
de la indispensable
realidad económica
que justifica
la existencia
de estos medios
pone también
de manifiesto
las líneas generales
en que se concreta
la regulación legal
de estos medios
con el fin
de hacer efectiva
la protección
de las audiencias
en especial
las infantiles
y juveniles
por ser estas
las consideradas
como más propicias
a ser perjudicadas
por el contenido
de los mensajes
difundidos
por los medios
audiovisuales
dedica sus reflexiones
sobre la comunicación
audiovisual
de manera principal
en cuanto contempla
el empleo
de estos medios
como recurso
pedagógico
puesto al alcance
de padres
y educadores
parte del libro
que a mi juicio
supone
una de sus
aportaciones
más valorosas
Fernández Cavia
pone en evidencia
como
esto es
la mosca
de la tele
Fernández Cavia
pone en evidencia
como el empleo
de los medios
audiovisuales
supondrían
grandes ventajas
para la educación
de los niños
y adolescentes
si realmente
se pensara
que en la actualidad
tales medios
resultan
de uso
imprescindible
por su eficacia
tanto en las instituciones
educativas
como en los propios
hogares
todas estas propuestas
se presentan
sin eludir
por ello
las opiniones
de autores
que a favor
o en contra
emiten
sobre ciertos inconvenientes
que el uso
de tales medios
presentan
al tiempo
que se hace eco
del debate social
suscitado
en torno al tema
el autor
denuncia
ya donde cree
necesario denunciar
en función
de su propia
escala de valores
lo que encuentra
de negativo
en la influencia
de los medios
pero también
reconoce
las ventajas
de los mismos
que vienen
proporcionando
al mundo
de la infancia
y de la adolescencia
ya lo advierte
en la parte
introductoria
valga para la fe
la siguiente cita
literal
de la página 13
no cal pecar
tampoc
pero
d'ingénuos
no son
els mitjans
els dolents
de la película
que han vingut
a malmetre
una relación
natural e idílica
dels éssers humans
amb el món
entre la realitat
i la realitat
percebuda
s'han destabilit
a la llar de la història
un bon nombre
de mediacions
ideològiques
des de
les més explícites
de la política
o la religió
a les més implícites
de l'escola
la família
i el context
sociocultural
no obstante
creo que
cando juzga
a los medios
audiovisuales
a nivel general
carga un poco
las tintas
en favor
de la visión
elitista
crítica
de sus contenidos
a mi juicio
sin tener en cuenta
algo que debería
ser obvio
la libertad
de las audiencias
para exponerse
a unos
u otros
contenidos
de los medios
pienso que
a este respecto
hay lo que hay
y los niveles
de audiencias
así lo demuestran
y aquí expreso
exclusivamente
mi punto de vista
y es muy posible
que se deba
a la diferencia
entre nuestras
personales
perspectivas
por ejemplo
en los canales
y los canales
de televisión
cuyos programas
son concebidos
exclusivamente
en función
de las directrices
expuestas
por los críticos
elitistas
sus audiencias
son mínimas
y los resultados
económicos
ruinosos
porque esta falta
de audiencia
hay que echarle la culpa
a la televisión
o a quien
tiene que formar
a los televidentes
las pérdidas
generadas
por estos programas
son asumidas
por los presupuestos
de los entes públicos
de los cuales
dependen
los canales
cuando este tipo
de programas
se difunden
en televisión
privada
esta
salvo raras
excepciones
es televisión
de pago
y los canales
temáticos
de este género
forman parte
del paquete
de la programación
que cada persona
puede hacerse
a la carta
el autor
concluye
sus reflexiones
con la constatación
de que nos encontramos
en un contexto
social
en que la infancia
y la adolescencia
han pasado
a desarrollarse
en un contexto
social
de nueva
configuración
que nuestra sociedad
ha influido
de manera
determinante
en el cumplimiento
de los roles
familiares
tradicionales
que en gran parte
han sido sustituidos
por otras instituciones
entre ellas
las educativas
y las
de los medios
audiovisuales
y por último
que los medios
per se
ni son buenos
ni son malos
sino que su valoración
depende
de como actúan
en cada caso
individual
de los conjuntos
estudiados
en definitiva
y para acabar
que
ante la visión
que el autor
nos presenta
podemos decir
aquello
de que
el futuro
ya no es lo que era
muchas gracias
muchas gracias
muchas gracias
muchas gracias
señor Mario
Herreros
es el momento
de dar la palabra














no es
ni de bon tros
prou
per justificar
l'existencia
d'aquest programa
i l'existencia
d'aquest videojoc
evidentment
evidentment
el repte
està en reunir
les dues coses
fer programes
fer productes
audiovisuals
que siguin
respectuosos
amb els valors
socials
que nosaltres
volem
nosaltres volem
un model de societat
no volem
qualsevol mena de societat
i això
els pares
els educadors
ho tenen claríssim
o ho tenim claríssim
doncs
hem de lluitar
hem de treballar
perquè aquests productes
audiovisuals
estiguin en la línia
de la societat
de futur
que nosaltres volem
i res més
moltes gràcies
Molt bé
moltes gràcies
doncs
al Josep Fernández
Càbia
pel llibre
per aquestes paraules
moltes gràcies
també
al senyor
Màriu Herrero
Sarkonada
per tancar
i tenint en compte
que a més
el Josep
és professor
de la Universitat
de Rubí i Virgili
i portem
tres dies
en aquesta sala
d'actes
fent unes jornades
de comunicació
entre l'empresa
de mitjans de comunicació
Tarragona Ràdio
i la Universitat
avui ens acompanya
el cap d'estudis
de comunicació
de la Universitat
Rubí i Virgili
així que li demano
que vingui aquí
a la meva caderia
i que ell
d'alguna manera
tanqui
amb unes paraules
en fi
aquests tres dies
intensos
parlant de sèries
de televisió
i aquesta mitja hora
també intensa
parlant dels nous
reptes
de l'entorn audiovisual
que ens acompanya
així que
Bernat López
tancarà
aquestes jornades
Gràcies
Molt bé
doncs
bona nit
segons el guió
em toca
dir unes paraules
de Cluenda
prometo ser breu
perquè l'hora
ho exigeix
i suposo que ja
heu sentit durant aquests dies
prou material
com per treure
les vostres propers conclusions
jo començaré
amb una afirmació
contundent
que em penso
que compartireu tots
i és que
la ficció televisiva
que ha estat l'objecte
d'aquestes jornades
durant aquests tres dies
és un fenomen
sociocultural
de primeríssima magnitud
m'imagino que
si algú tenia dubtes
sobre això
aquestes jornades
han contribuït
a esvair-li
aquests dubtes
nosaltres
com a universitat
i com a departament
universitari
ho tenim molt clar
tenim molt clar
aquesta rellevància
aquesta importància
sociocultural
de la ficció televisiva
com es demostra
en el fet
per exemple
que haguem
promogut
juntament amb l'empresa
municipal
de mitjans de comunicació
aquestes jornades
que em consta
que han sigut
un gran èxit
cosa de la qual
em felicito
i felicito
tots els seus protagonistes
també ens ho prenem
molt seriosament
com demostra
el fet que
en el marc del nostre departament
estigui a punt
de llegir-se
una tesi doctoral
de fet
ja està escrita
del professor
Enric Castelló
que està
allà al fons
que jo diria
que
permet-me que exageri
una mica
o no
que és una tesi
que marcarà època
és una tesi doctoral
que estudia
els 10 anys
de ficció televisiva
a TV3
des de l'any 93
fins al 2003
que són
com sabeu
els grans anys
de la ficció televisiva
anteriorment hi ha hagut
experiències
com
haureu pogut sentir
aquests dies
però aquests són
els anys
del desplegament
i de l'enlairament
d'aquest fenomen
tan rellevant
com és
la ficció televisiva
catalana
la Universitat
Rovira i Virgili
el departament
nostre
de comunicació
i creu tant
amb això
amb la importància
d'això
que estem a punt
de
o la professora Castelló
està a punt
de llegir
una tesi doctoral
que dic
que marcarà època
perquè crec
que obrirà camí
obrirà
noves
perspectives
i hi haurà gent
que vindrà al darrere
a estudiar
a aprofundir
sobre
aquesta qüestió
tan central
per cert
ja posats
aprofito
per agrair
molt ofusivament
a l'Enric
la seva feina
en l'organització
d'aquestes jornades
que
està a la vista
pel que heu pogut
veure aquests dies
per tant
el nostre departament
universitari
ens situaríem
molt lluny
d'aquesta
casta elitista
a la qual feia referència
del professor
del professor
que mira
amb menyspreu
o amb superioritat
qualsevol fenomen
de la cultura
de masses
i en particular
aquest
a què ens estem
referint
no
combraguem
amb aquestes actituds
intel·lectualistes
o elitistes
que menyspreen
aquest fenomen
i fins i tot
arriben a enquadrar-lo
en el pitjor dels casos
en la categoria
de la telescombreria
és evident
que no és el nostre cas
ni molt menys
una de les condicions
de l'existència
i de la subsistència
de qualsevol poble
o nació
amb permís
del Congrés dels Diputats
o de qui sigui
és la seva capacitat
d'autorepresentació
dramatitzada
és a dir
de representar-se
a si mateix
de posar-se
en escena
per riure's
de si mateix
per plorar-se
a si mateix
per simplement
per emmirallar-se
i veure's
a si mateix
representat
durant mil·lenis
aquesta funció
d'autorepresentació
dramatitzada
la va complir
el teatre
o en les seves
múltiples
i variades formes
avui en dia
aquesta funció
li correspon
a la ficció audiovisual
especialment
a la ficció televisiva
també al cinema
evidentment
però crec que
aquesta funció
d'autorepresentació
la soleix
la compleix
particularment
la ficció televisiva
per raons evidents
relatives
a la seva penetració
al seu abast
la ficció televisiva
és un fenomen
universal
pràcticament
qui no hagi vist
alguna de les sèries
de les que s'han parlat
aquí
que aixequi la mà
jo no m'ho creuré
ja m'ho explicaràs
després
perquè
com a mínim
un capítol
també per la
serialitat
no només per la penetració
la universalitat
sinó per la serialitat
la continuïtat temporal
d'aquests productes
audiovisuals
li confereixen
aquest protagonisme
especial en aquesta funció
d'autorepresentació
però això a mi m'agrada molt
una frase
el水
suppressed
no s'ha
proclaim
la
ja
ja
por
pikim
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.