Hem vingut fins aquí, fins a la molla de costa, per parlar d'aquesta mostra.
Ens acompanya el director de la Fundació Caixa Catalunya, Àlex Susanna.
Molt bon dia.
Hola, bon dia.
Ja hem parlat una mica de la singularitat fins ara d'alguna d'aquestes fotografies.
Cadascuna d'elles té una història al darrere, té unes situacions personals,
de vegades situacions dramàtiques, que l'autor Agustí Centelles va saber copsar en aquell moment,
tot i que ell no era conscient ben bé de la importància d'aquestes fotografies.
La va descobrir més endavant, la importància d'aquesta mostra.
A veure, ell era conscient que estava vivint uns episodis històrics, això sí.
El que probablement no era conscient era del caràcter, no sé ni com dir-ho,
és a dir, del caràcter gairebé artístic que acabarien assolint aquestes fotografies,
que en el seu origen són fruit d'una tasca de fotoperiodista.
I per tant, doncs, de la mateixa manera que calia cobrir amb reporters els episodis bèl·lics,
doncs en el moment en què sorgeixen els mass media,
la premsa també, diríem, utilitza els serveis dels fotoperiodistes.
Això va significar una gran revolució perquè el fotoperiodisme era, segons com,
més de fiar que l'escriptura.
L'escriptura era de fiar a la mesura en què ho era l'assignatura, un nom concret.
En canvi, el fotoperiodisme permetia una mirada aparentment neutra i objectiva
damunt d'aquells fets, al marge de qui fos l'autor d'aquelles fotos.
Per tant, aquest caràcter, podríem dir-ne lleugerament anònim,
és el que probablement va impedir a Centelles tenir plena consciència
del fet que el que estava fent i la manera com ho estava fent
acabarien assolint gairebé categoria d'obra d'art.
És delicat dir-ho així perquè en el fons són fotografies d'un fotoperiodista,
però quan les mirem ara quedem doblement colpits.
D'una banda, podríem dir-ne pel dramatisme de les escenes,
però de l'altra, per la qualitat de l'ull que mira darrere la màquina.
I aleshores jo penso que és durant la Guerra Civil espanyola
que el fotoperiodisme experimenta un procés de maduració,
un salt qualitatiu molt important,
del qual un dels principals agents representants
n'és justament en Centelles,
que és el pas d'una primera fase més objectiva,
més descarnada, en la qual les fotografies eren presentades tal qual,
a una segona fase en la qual el fotògraf pren partit
i en la mesura en què pren partit manipula les seves fotos
al servei d'unes estratègies ètico-estètiques.
I això que és fet de tant en tant
és el que marca, podríem dir-ne, un punt d'inflexió molt important
dintre la història del fotoperiodisme
i fa que, vista en perspectiva, fa d'en Centelles,
en fa un autèntic pioner a nivell no sols nacional sinó internacional.
Centelles, un home que es va jugar a la seva pròpia vida
per poder fer moltes d'aquestes fotografies
i que era molt conscient, això sí,
del perill que representava aquestes fotografies
que hi haguessin en segons a quines mans,
perquè els seus protagonistes podien patir repressàlies considerables.
Ell va estar, a més a més, contractat per la Generalitat Republicana
com a, bé, podríem dir, corresponsal, fotoperiodista,
periodista encarregat, doncs, de fotografiar bombardeig.
Crec que a Lleida concretament va ser la primera fotografia que va fer.
Sí, és a dir, ell com a responsable d'una unitat
de serveis fotogràfics de la Generalitat,
a Lleida va presenciar, in situ,
un dels primers bombardejos damunt la població civil
que va tenir lloc, diríem, en fi, a la Guerra Civil, no?,
que va ser el de Lleida.
Aquesta fotografia d'aquí la podíem anar veient?
Sí, aquesta fotografia, doncs, no hi ha dubte
que ha acabat sent una foto especial, molt especial.
En Josep Pernau, exdegar del Col·legi de Periodistes,
va descobrir que els personatges d'aquesta fotografia
eren ni més ni menys que la seva mare i el seu pare.
I això ell ho explica a les seves memòries, no?
I realment, esclar, és una cosa impressionant.
Amb ell la mort del seu pare se li havia com mig ocultat
i ell desconeixia que el seu pare havia mort
durant aquest bombardeig.
I va reconèixer la mare i, com a conseqüència,
va reconèixer també aquell cadàver estès,
aquell cos estès, diríem, en fi,
que té al costat la seva mare que està, evidentment,
doncs, desesperada, no?
Aquesta és una de les més impressionants.
I realment, a veure, també,
també les fotografies del front,
del front d'Aragó, de la cèlebre batalla de Tarol,
tot això, com a reportatge, és espectacular.
Fins i tot, és a dir, el germà del Robert Capa,
que era base director durant molts anys
del Centre Internacional de Fotografia dels Estats Units,
va valorar molt, molt,
la qualitat especial respecte a altres fotoperiodistes estrangers,
d'en Centelles.
Amb una fotografia i amb una exposició
que va tenir lloc a Nova York,
em sembla, a finals dels vuitantes,
ell, en un text introductori, deia,
realment, no sabia per quins motius,
però aquestes fotografies tenen una cosa
que les diferencia de les altres.
I després, més endavant, diu,
probablement sigui un grau d'empatia,
d'implicació superior, evidentment,
al que tenien aquells reporters,
que, tot i que sostenien la causa republicana,
però, evidentment, no hi tenien implicacions personals
més enllà de les seves pròpies.
Aquestes fotografies, convé destacar que,
tot i que moltes d'elles es van fer
en la cursa de la Guerra Civil,
la Guerra Civil espanyola es van fer l'any 36,
moltes d'elles,
però no van veure la llum fins al cap de molts anys després.
Abans fèiem referència a saber
que l'autor Agustí Centelles era molt conscient
del que representaria aquestes fotografies,
poguessin caure, doncs, en segons quines mans.
Les va guardar amb una maleta
i aquesta maleta va tenir una història, no?
Sí, és una maleta gairebé llegendària,
perquè ell, doncs, ja preveient
la desfeta de l'exècit republicà,
va decidir, doncs, encabir dintre d'una maleta
doncs, els més de 4.000 negatius
que ell havia anat, diríem,
en fi, que havia anat conservant, guardant, etcètera,
els va posar dintre d'aquesta maleta
i se la van dur amb ell a l'exili.
Ell, com tants altres exiliats,
va haver de passar pels diferents camps
de refugiats i de concentració,
el d'Argelers, el de Becares, el de Sant Ciprià,
i va acabar el de Bram, a Lauda,
a la regió de Lauda, cap a Carcassona.
Bé, en tots aquests camps,
ell va continuar treballant com a fotoperiodista
i jugant-se a la pell, realment,
perquè en determinats moments el van pescar
fent fotos, revelant-les
i ell va haver d'inventar-se una excusa
que va funcionar, que és dir
no, no, és que estic justament reflectint
que es tracta de camps modèlics
i amb aquesta excusa, doncs,
ell va continuar fent la seva tasca.
Però, el 44, ja en plena resistència a França,
diríem, en contra dels alemanys,
ell va veure que les coses pintaven,
segons com, pitjor si es quedava a França
que si se'n tornava a Espanya
i va decidir, doncs, tornar-se'n.
Però va demanar a una parella de pagesos
d'una masia dels afores de Carcassona
que guardessin aquest conjunt
de 4.000 negatius.
El fet és que ell torna,
evidentment és depurat,
evidentment no pot exercir com a fotoperiodista
i comença una nova cingladura
com a fotògraf publicitari i industrial,
amb feina que després prosseguirien els seus fills,
fins que, poc després de la mort de Franco,
decideix anar a la recerca d'aquella maleta.
I, cosa extraordinària,
resulta que els fills d'aquells pagesos
li van tornar intacte.
Això és el que va permetre la descoberta
i recuperació d'aquest gran fotògraf.
I la sort és que ell,
des del 76,
doncs, fins l'any de la seva mort,
em sembla que és el 85,
va poder realment gaudir
d'un reconeixement
de moltes exposicions
i de diversos guardons.
I és aquí on segurament
ell va prendre consciència
d'aquesta importància del tot intuïtiva
que ell havia tingut
dintre la història del fotoperiodisme.
Tot això, en Joan Formiguera,
és un dels, podríem dir-ne, especialistes
i que en el seu temps
va dedicar-se a recuperar-lo.
Què podríem dir d'aquesta fotografia
que tenim al davant titulada
Nens jugant a guerra?
Per mi m'ha impactat especialment
n'hi ha d'altres també,
aquesta només n'és una.
Sí, ell va fotografiar la guerra
des de molts punts de vista,
tant, diríem,
a les trinxeres com a la rereguarda.
Aquesta és una fotografia
darrereguarda
en la qual, doncs,
si realment és una fotografia fantàstica,
en la qual es veu
una simulació de fusellament,
tot ella,
tant pel que fa a víctimes
com a butxins,
protagonitzada per nens.
això deu ser és a Barcelona.
També hi ha, crec, imatges
d'un dels bombardejos
que l'haveria a Barcelona,
unes imatges dentesques
on es veuen edificis
pràcticament derruïts del tot, no?
Sí, aquest és un altre
d'aquests bombardejos
malauradament cèlebres,
que és el de la Gran Via,
en el qual hi van perdre la vida
milers de persones.
Jo recordo, bueno,
recordo perquè m'ho havia explicat ell,
la mare d'en José Agustín Goitizolo,
per exemple,
va perdre la vida en aquest bombardeig, no?
i aquí sí que també és impressionant
veure, doncs, això,
el forat immens
en ple centre de Barcelona
que va quedar reduït, doncs,
tota una illa de cases, no?
Aquí van morir també
milers de persones.
Jo penso que, esclar,
que aquí és molt important,
realment,
aquesta professió,
aquesta, diríem,
exigència
i fe
que els fotoperiodistes
feien la seva feina.
Això és una cosa
que es nota molt,
és a dir,
jo crec que una part
de l'avàlua
d'aquestes fotos
es deu
a la fe immensa
que tenien
en la seva feina
aquests fotoperiodistes, no?
Creien en la seva feina
i això
és el que explica
que estiguessin,
que es trobessin sempre
al lloc que tocava,
evidentment,
jugant-se a la vida, no?
D'altra banda,
tot i que ell,
si no m'equivoco,
va ser militant
del Partit Socialista
de Catalunya,
però, en canvi,
crec
que la mirada
que té
sobre el conflicte
de la Guerra Civil
i sobre el conflicte
que hi havia, diríem,
entre
el Partit Comunista
i el Partit,
i el PUM,
etcètera,
és una mirada
molt generosa
i molt equànima.
aquí estem davant
d'uns assistents
al meeting del PUM
i, en realitat,
podríem dir-ne
que és una fotografia
molt bonica,
també.
En realitat,
ell,
per ideologia política,
probablement no hauria
d'haver fotografiat
d'això, no?
I, en canvi,
jo penso que ell va tenir,
des d'aquest punt de vista,
una mirada molt generosa,
molt àmplia
i per damunt
dels partidismes,
no?
Que va ser, diríem,
segurament,
aquests partidismes
sectaris i sagnants
van ser els que van portar
l'exècit republicà
a una derrota, no?
Agustí Centelles,
1909-1985,
1985,
aquesta exposició
que es podrà veure
fins al primer dia,
15 d'agost,
aquí el tinc la donada
amb imatges
com les que hem provat
de descriure
en companyia
del director de la Fundació
Caixa Catalunya,
Àlex Susana,
i d'aquest fotoperiodista
que, sense dubte,
és un dels referents,
un dels pioners,
també, doncs,
del fotoperiodisme
dels corresponsals de guerra,
abans heu fet referència
a Robert Capa,
se'n parla molt,
però, sense dubte,
també s'ha de parlar
d'Agustí Centelles
com un dels referents
importants a tenir en compte.
Sí, hem de pensar
que, a més a més,
estem parlant
d'un fotògraf
que té projecció internacional,
que l'ha acabat tenint,
això em sembla
que és important.
Vull dir,
el conflicte
de la Guerra Civil
va tenir
unes implicacions
internacionals
fora de tot dubte.
Això va fer, doncs,
que, bé,
que hi hagués
tanta implicació
per part de gent
que venia de fora,
els famosos brigadistes,
i que s'allistaven
a l'exèrcit
de la República,
i, aleshores,
penso que és això mateix,
és a dir,
el fet que es tracta
d'un conflicte
molt especial,
el que fa que també,
encara ara,
una exposició,
no, no pas a Espanya,
sinó a nivell internacional,
de fotografies
de la Guerra Civil,
sigui sempre
un esdeveniment.
És a dir,
hi ha un lligam,
hi ha la percepció
que es tracta
d'un conflicte
molt especial,
no?
i probablement,
de l'últim conflicte
en què realment
hi va haver
tota una part
de la població mundial
que encara es va creure
en un cert idealisme.
I això és el que fa
que aquestes fotos
hagin tingut
la projecció
internacional
que han acabat tenint.
Una mostra
que també serveix
per fer,
contribuir,
en certa manera,
a recuperar la memòria històrica,
una memòria que convé
no perdre.
De fet,
aquests dies
hi ha diferents iniciatives,
crec que fins i tot
per part del govern català,
per tal de fer actuacions
en diferents llocs
de Catalunya,
comarques com ara
la Terra Alta,
la Ribera d'Ebre,
s'estan fent actuacions
importants per tal
de preservar
aquell llegat
de la Guerra Civil,
que no es perdi.
Sí, sí,
és a dir,
tot això,
en el fons,
és una exposició
que des d'aquest punt de vista
resulta
d'una gran oportunitat
i actualitat,
perquè és cert
que en aquest procés
de, diríem,
de recuperació
de la memòria
de la Guerra Civil
és un procés
que fa poc temps
que s'ha endegat,
que fins a aquest moment
havia estat
molt parcial
per diversos motius
i estem tot just
a l'inici
d'un procés
que jo penso
que és molt necessari,
sobretot,
veient, a més a més,
el grau
de crispació,
per no dir
paroxisme,
que encara impera
en el nostre país
quan es toquen
aquests temes.
Evidentment,
m'estic referint
al cas
de la Rxiu de Salamanca,
no?,
quan veus això
és quan t'adones
que exposicions
com aquesta,
a la seva mesura,
poden contribuir
de la mateixa manera
que hi poden contribuir
iniciatives
com el fet
d'aquest museu
gandesa,
dedicat,
doncs,
també a la memòria
de la Guerra Civil,
etcètera,
etcètera.
Tot el que es faci
no serà mai prou,
doncs,
per intentar
cicatrizar,
interioritzar,
entendre,
diríem,
què va passar,
que va acabar,
és a dir,
les causes
d'aquest conflicte
i, en el fons,
adonar-nos
que aquest conflicte,
d'una manera o d'una altra,
es pot dir que encara
està latent.
Agustí Centellas,
corresponsal de Guerra,
aquí fins al dia 15 d'agost,
el tinc la dómero
d'amoll de costa.
Àlex,
Susana,
gràcies per explicar-nos-ho
i que vagi molt bé fins aviat.
A vosaltres.