La una del migdia, gairebé nou minuts.
Ja teníem ganes que comencés.
La temporada d'espectacles s'han de tardar
i comença amb una de les disciplines
que més agraden al públic tarragoní, el teatre.
I a més a més, amb una producció del Teatre Nacional de Catalunya.
El professional, en Pep Anton Muñoz, en Jordi Ibanacolotxa,
com a principals interprets, un muntatge dirigit per Magda Puyo,
que la tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Magda, molt bon dia.
Molt bon dia.
Encantats de saludar-te.
Igualment.
Una vegada més.
I encantats que torni al teatre després d'aquest breu parèntesi
des de l'estiu a la ciutat de Tarragona.
I amb aquesta obra, amb aquest muntatge,
que és ben com una comèdia tràgica, no?, en principi?
Sí, perquè té com a bon teatre, diguéssim, del que era abans l'est, no?
Té molts elements molt emotius
i aleshores ho toca una mica tot, no?
I el que en un principi és divertit
i és una comèdia divertida,
després es va fent més agra i aleshores és el que en diríem el drama, no?
Aviam, aquestes converses que mantenim sempre amb actors, directors relacionats amb l'espectacle que hem de veure,
òbviament no han d'explicar el que veuran, perquè d'això es tracta...
Exacte. El que sí que està bé és donar alguna pista.
Per exemple, és molt interessant, crec jo,
Magda explica que l'autor, el Dusan Kovasevic,
és un autor contemporani
i que és un autor que, pel seu origen geogràfic
i per la història del seu país,
doncs val la pena fer algun comentari respecte a ell,
perquè això ens donarà alguna que altra pista de l'espectacle.
Sí, a veure,
Kovasevic és un autor dels Balcans
i aleshores l'obra és una obra política,
però també és una obra...
S'ha dit molt, la Pensa ha dit molt,
que era una molt bona obra política,
però jo penso que això és reduir molt el que és l'obra,
perquè també és una obra molt emotiva,
molt que parla de l'amor entre els ciutadans,
l'amor entre les generacions,
l'amor entre el pare, la mare i els fills,
vull dir que ho toca una miqueta tot, no?
Aleshores, aquest autor,
igual la gent el pot conèixer,
és la primera obra que es fa aquí a Catalunya,
però igual la gent el pot conèixer
perquè ha sigut guionista
d'algunes obres de cinema del Costa Rica.
Llavors, aquesta obra no té aquesta bogeria balcànica del Costa Rica,
és més realista, per dir-ho així,
però té elements, petits elements màgics
que crec que ens envolten d'una manera especial
quan veiem l'obra.
A mi la sensació que m'ha donat
quan anava llegint una mica la ressenya,
la informació sobre l'obra,
és que tot aquest procés que s'ha donat
als països de l'est,
que durant tants anys tenien aquest règim comunista,
sembla que la memòria és molt feble
i a vegades aquesta societat occidental nostra
sembla que siguin uns fets molt llunyans
i de fet és d'abans d'ahir tot això, no?
Sí, és veritat, sembla que les guerres ja han passat
i que fa molt de temps i realment l'obra està escrita
al principi dels 90 i el que, en el fons diguéssim,
l'anècdota política diríem que és el canvi
del que era el comunisme a una espècie de democràcia
molt particular perquè no sé si podríem dir
que en absoluta als anys 90 hi havia democràcia a Sèrbia,
no crec que es pugui dir així, no?
Però és com, la metàfora seria com
aquells que manen quan passen a no manar
es converteixen en gossos dels que abans eren els gossos
i ara manen, però la frontera entre la manera de fer
d'uns i altres a vegades no és tan clara com ens pensem, no?
És a dir, que aquestes transformacions, aquests canvis
canvien, com és allò que es diem, canvien els collars però no els gossos.
Els mateixos gossos amb diferents collars, era això que es deia.
És a dir, que l'ambició humana és tan gran
que moltes vegades gent amb uns ideals que semblen molt racionals,
uns ideals molt humans, quan tenen el poder tot això es gira
i jo penso que no està tan lluny de nosaltres,
que ho podem exemplificar per l'entorn nostre, no?
No d'una manera tan, diguéssim, tan dramàtica o tan exagerada,
però sí que és una obra que ens parla molt del que som i del que fem.
Sovint aquest dramatisme s'aconsegueix més en l'espectador
amb la comèdia àcida, no? Agra, amb aquell cinisme
que a vegades representa en determinats sants rols
que assumeixen els personatges.
Sí, exacte. A més, els balcànics són molt irònics,
se n'enriuen molt de si mateixos i aleshores és...
Però això és una comèdia, no?
El que passa és que finalment parla de coses tan fonamentals
i tan fortes que acabes fent un somriure molt més tendre.
hi ha una cosa molt més profunda que el riure superficial
que podria haver-hi amb una comèdia més xistosa, per dir-ho així.
Clar. Aquesta obra s'ha vist, ha agradat molt.
Sí.
I és que, clar, us heu reunit un grup de persones teatreres
que teniu una llarga experiència,
des del Jordi Galceran, si no m'equivoco,
que ha fet l'adaptació al català, tu mateixa,
en fi, el Quico Planes, el Pep Durant, l'escenografia,
i els actors, Magda.
Sí.
Quins actors, eh?
Clar, és a veure, hi ha quatre actors,
el que passa és que és cert que sense els quatre
la comèdia no seria possible,
però és cert que n'hi ha dos que...
És un tu a tu, l'obra és un tu a tu,
perquè justament el Pep Anton Muñoz, diguéssim,
que fa del... és l'intel·lectual que en l'època comunista
va pels carrers, va fent mítings,
va dient el que ha de ser la societat,
el que han de ser els homes, el que ha de ser el poder,
i aleshores canvia la truita,
ell puja el poder, perquè és un poder relatiu,
un director d'una editorial,
i aleshores el Jordi Vanacolotxa, que fa de policia,
no explicaré més que això, eh?
Sí, només això, perquè això es pot llegir en els programes de mà,
això ho pots explicar.
Que fa de policia i que durant 18 anys
l'havia seguit per espiar-lo,
era com el comissari polític seu,
doncs en aquell moment, clar, al caure al règim,
aquest policia l'expulsen,
i es converteix en un home vell que ja no pot fer res,
que ja no pot treballar,
i queda... és el gos actual, no?
Aleshores es troben tots dos,
i en aquesta topada de tots dos
és on es creen les xispes, les llàgrimes, de tot.
Clar, amb aquests dos actors,
doncs jo vaig tenir molt clar que ho havíem de fer ells.
em van venir molt ràpidament,
que ells tenien característiques que podien donar-li
una vida molt especial als personatges.
Clar, és que és Pep Anton Muñoz,
Jordi Vanacolotxa,
a més dos actors, allò que són com els fonaments
del teatre català des del punt de vista interpretatiu.
Clar, amb el passat que ja també tu has sumat
com a dona de teatre,
com a directora, prèviament actriu,
i moltes coses més,
jo imagino que notes molt la diferència,
no en nivells de qualitat,
però maneres de treballar quan treballes
amb actors tan experimentats,
com el Pep Anton Muñoz,
o el Jordi Vanacolotxa,
i altres que són més novells.
No parlo de qualitat,
que qualitat interpretativa és independent de l'edat.
Mira, jo et diria que la diferència no està aquí,
sinó que la diferència està en l'escola.
Però, és a dir,
hi ha actors més grans
que tenen una escola diferent,
i altres actors,
però, per exemple,
el Pep Anton Muñoz va ser alumne
de l'Institut del Teatre.
No és molt diferent a un alumne,
ai, amb un noi o noia
que ha sortit fa dos o tres anys de l'Institut.
Jo saps en quin aspecte,
que t'ho dic en quant a referents del temps.
Sí, en quant a recursos.
Tenen més referents,
en aquest sentit,
no en qualitat interpretativa.
No, però en quant a recursos,
doncs clar,
t'entenen més,
però també és cert
que depèn molt de la sensibilitat.
És a dir,
pot ser que amb un noi o una noia
menys experimentats
t'hi entenguis molt més
que amb un actor, actriu molt experimentat,
o al revés.
La relació amb actors-directors
sempre té a veure amb un feeling,
amb una manera intel·lectual
de veure les coses.
Saps?
Algú pot tenir molta experiència
i tu no t'hi entens.
Això passa, també.
Aquests dos jo m'he entès de nassos,
però a més són dues persones meravelloses.
Ho semblen, sí, sí.
Sí, perquè a més són com germans,
tiets, jo què sé,
són persones molt maques.
Però és molt relatiu, això que dius.
Sí, sí, sí.
Magda, a tu el que més t'agrada fer
és de directora?
Sí.
El que més t'agrada és dirigir.
Sí, és el que més m'agrada.
Donar classe també m'agrada molt,
perquè jo treballo a l'Institut del Teatre
i la relació amb la gent jove
et treu moltes manies.
Sí.
Vindràs demà a Tarragona?
Sí.
Ah, per això.
Bueno, ja vés de tant en tant,
lògicament, només faltaria.
A més, ara mateix trucava al Nacional
a veure si cabia l'autobús
i m'han dit que sí, aquí cago.
I què estàs preparant a banda de...?
Mira, aquest any estic una mica de relax
perquè estic fent una feina a l'Institut
que m'ocupa molt de temps.
I aleshores estic preparant
tres projectes per la temporada.
No aquesta, que estem ara,
sinó per la propera.
Perquè aquesta estic fent una feina molt concreta
que ja em volia deixar aquest temps
per no muntar-la aquest any.
Perquè m'agrada...
A veure, tinc la sort
de poder fer allò que m'agrada, saps?
No he de...
A vegades hi ha directors i directores
que hem, perquè jo també ho he fet, eh?
Que hem de fer feines una mica a vegades
per encàrrec, saps?
Perquè és la nostra feina, vull dir, clar, evident.
Però, bueno,
jo ara estic en un punt
en què puc escollir molt en aquest sentit
i, mira, m'agrada fer un tipus de coses
i altres no em motiven.
Doncs aprofiti el moment,
que aquestes oportunitats
no passen sempre a la vida, eh?
Sempre hi ha una cosa o una altra
que hem de fer també una miqueta més
per obligació que no pas per devoció.
Sempre, sempre, sí.
Magda Puyo, de veritat,
que ha estat un plaer retrobar-te?
A mi també m'agrada molt retrobar-vos.
Jo venia a Tarragona,
a venir a Tarragona.
A vegades et dóna la impressió
que venim poc.
Sí.
Avui dia amb espectacles, eh?
Home, a nivell personal és un altre tema, eh?
Però com a espectacles,
doncs la veritat és que sí.
Sí, perquè tampoc hi ha...
Va, a Tarragona,
jo penso que li falta,
encara li acaba de faltar
aquest punt de tenir dos teatres,
saps?
Encara, crec que encara,
per ser com és Tarragona,
encara hi ha un poc amogut de teatral.
Què ens has d'explicar?
Bueno, jo t'ho dic,
per això que és el bussen i mira.
Digues que sí,
hem d'aprofitar sempre el moment
per posar la falca, eh?
Clar.
Això s'ha de fer sempre,
sempre que sigui possible.
Magda, moltes gràcies,
enhorabona
i ens veiem demà al teatre.
Fins demà, adeu-siau.
Adeu-siau.
Adéu-siau.