Una reflexió d'un ser molt singular, un reger, un austríac,
que escriu crítiques musicals pel Times,
i que un dia sí, un dia no, des de fa 35 anys,
seu davant d'un quadre a la Sala Bordone, del Punt Històricos Museu de Viena,
un quadre que es diu L'home de la Barba Blanca, de Quintoretto,
i s'estalla hores, assegut, reflexionant, pensant.
I d'allà treu totes les conseqüències
per escriure després d'aquests articles filosòficos musicals
que en diuen sobre tots els concerts que fan en el concert house, etc.
El repàs és tan sarcàstic, tan brutal, que s'ho per a de tot.
Realment aquest home no salve res.
Això és el més...
Aquest és el punt de partida.
Sí, sí, llavors té un altre senyor,
que és un crític, un historiador,
i es dedica a observar-lo durant un temps
i a explicar què és el que li fascina d'aquest home
i perquè està tan d'acord amb la majoria de les coses que dius.
I hi ha un altre personatge, que és el concert de la sala,
que el Videll, que a força de sentir-lo parlar i de xerrar amb ell,
s'ha pres pràcticament de memòria totes les coses que diu
i que és com un alter ego d'aquest crític.
És molt interessant i a més està plena d'humor, plena d'ironia,
i una obra de la que es pot aprendre molt.
Entenem, doncs, que aquests grans discursos
es combinen perfectament amb la quotidianitat,
amb la senzillesa de la vida de les persones, no?
Sí, sí, res que es diu, res del que es digui, no és entenic.
Però vull dir que...
El que passa és que té un llenguatge tan singular
que és com repetitiu,
que fa que totes les idees al final calin,
calin de la manera més clara possible.
Jo, en fi, les experiències que he tingut amb aquesta obra,
que és el més recent ja,
és el silenci, el silenci, el riure,
riure, silenci, silenci, riure.
Passen d'un estat a l'altre
amb una capacitat d'atenció molt gran
i les coses queden com més a dir ells.
És una obra que ho qüestiona tot,
que ho gira tot, com bé explicava Carles Canut,
és una obra absolutament actual.
Home, no han canviat gaire les coses.
Per això.
La situació cultural de les nostres ciutats
i dels nostres països
segueix estant en mans dels estats
que més que protegir-les,
el que fan és fer-les anar a la seva conveniència.
i, clar, és tan difícil que l'Estat intervingui a la cultura
i al mateix temps,
tan difícil que la cultura pugui sobreviure
sense l'ajut de l'Estat
a veure si li posa el cascabell al gas.