Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs aquest diumenge.
Aquest diumenge.
Passaré llista, a les 7 de la tarda.
Al Metiatra Metropol.
Primer que tot, i abans de parlar d'altres coses, que no se'ns oblidin, aquesta representació d'hivern,
i jo no sé si m'equivoco, però jo em penso, si no em falla la memòria, que aquest any la feu una miqueta,
a banda de, per moltes raons, amb una finalitat benèfica.
D'això que no se'ns oblidi perquè després ens en posem a parlar i se'ns oblida allò important.
Sí, perquè hi ha gent que li ho hagi vist tornen a comprar entrades per la finalitat.
Aquest any, com no podia ser d'altre, és pel tsunami.
Pel tsunami.
Altres anys, doncs, per coneixença d'algun dels integrants, heu buscat entitats que necessitaven un recolzament econòmic,
i en guany heu pensat, escolta, està claríssim.
Sí, perquè pensem que el tsunami, ara no es parla, i sembla que no...
Ja ha passat, hi ha una altra notícia.
Ja està, ja no existeix.
La gent no té gana?
No, doncs nosaltres estem aquí per dir que sí, que encara té gana.
I ara fa pocs dies també vam fer un altre benéficat a Torreforta, també.
A Torreforta, sí.
Però aquesta vegada era anar cap a Àfrica.
Sí, cap a l'Àfrica.
No pareu.
Home, ens costa res.
Estem disposats.
Vosaltres sí que...
Som artistes.
Artistes d'aquells d'abans que treballen per amor a l'art.
Sí, l'aplauso és el... Mira com estic jo de formeli.
Us alimenta, us alimenta l'aplaudiment.
Quan veus la gent a baix que aplaudeixen i que estàs content.
No necessiteu menjar, ni pagar factures, ni res d'això.
Vosaltres amb l'aplaudiment del públic...
A part tu és del home, però és veritat, eh?
Se paga la hipoteca sola.
Quan veus la gent que diu, ai, jo m'ho he passat molt bé, oi, veus alguna senyora així més aviat gran que diu, ai, nena, quant de temps feia que no havies rigut?
Doncs, vull dir, és la millor paga.
I gent jove també m'ho diu.
Ara, aviat, però...
Però els joves no parlen tant.
Però mira, Rosa, jo ara demano disculpes per l'anècdota personal, eh?
Que no està bé que expliquem coses personals, però jo, quan vau representar qui ho havia de dir, vaig anar amb la meva filla i jo reia, però és que ella ja no podia més.
Vull dir que quan dius gent gran, però el que diu el Vicenç, no només gent gran.
Gent de totes les edats, perquè és un fenomen curiós, que jo no sé si es donen a totes les companyies de teatre de la ciutat, la capacitat de convocatòria que tenen intergeneracional.
D'acord, que hi ha una part que totes venen o bona part d'elles són mestres, algunes retirades, altres en actiu, i això arrossega molt de personal.
Ara ja no.
Ara ja tenen prou fama com perquè hi vagi públic de tot arreu.
Una cosa que vull dir, una cosa que vull dir, és que la gent quan va al Metropol diu, vull al teatre per a aquelles dones.
Aquelles dones.
I aquestes dones tenen un nom, que sigui 45 RPM.
Però jo crec que haureu de canviar el nom de l'any, el nom serà a aquelles dones.
L'altre dia ho vam dir.
L'altre dia ho vam dir.
O les xiques del Vicenç.
No, però és que jo què pinto aquí? És que moltes vegades diu, són totes, tot composat per dones.
No, per actrius sí, però per dones no, perquè jo també què pinto aquí?
Encara no m'he parat, eh?
Jo tinc la delicadesa quan us presento allò, el sumari de dir, vindran les integrants del grup i el director.
Gràcies, perquè és que arriba un moment que diuen, escolta, jo...
No confonem les coses.
Tot per dones que no és realitat.
Doncs l'altre dia rèiem perquè vam dir això, potser canviarem el 45 RPM i direm aquelles dones.
Arriban a comprar les entrades, diuen, per aquelles dones?
Ai, que m'he equivocat, m'ho donat una altra cosa.
No, no, aquelles dones jo.
No sabem ni com es diu l'obra, ni com es diu el grup.
Qui s'ha guardat els premis aquests que vau guanyar a Tamarit de Lliterar?
És que tenim ja un petit local.
Qui els té?
Un petit local.
Tan petit?
Tan petit que tenim tot ple de vestuari.
I l'actriu que va guanyar el premi, l'actriu secundària, el té a casa seva.
I l'altre està?
Tenim una vitrina ja amb tots els premis.
Quants teniu ja uns?
Bueno, no, premis no, però...
Alguna coseta?
Alguna coseta?
És que ara volem fardar, perquè ara comprarem un local i l'habilitarem.
No, no, no, no.
Amb la subvenció que ens donaran.
Les subvencions?
Les subvencions, perquè jo tinc entès que us donaran moltes.
Sí, sí, sí.
I els premis.
Sempre fan teatre, se n'adonen que sempre fan teatre.
Lo del Premi a Tamarit de veritat és que va ser un dia per nosaltres, va ser molt maco, molt maco.
És una mostra de teatre amateur molt important.
No es pensin vostès que és, mira, un premi més, un obsequi, que tots tenen valor, no ens enganyem.
Però és una mostra de teatre amateur important.
I quan diem amateur, vostès ja saben que ho diem en el sentit d'aquesta gent que no es guanya la vida fent teatre,
però que hi aboca esforços, diners, hores i ganes.
No sé, jo quan m'estàvem allà va ser tipus els Òscars, perquè els nominats són.
Nosaltres sortíem la foto nostra.
A més, molt ben organitzat.
Molt xulo, molt xulo.
I quins altres hi havia, amb qui vau competir, així que puguem saber de quines ciutats.
Amb gent de Lleida, amb gent de Barcelona, amb gent d'Aragó també.
És que n'hi havia molta gent i, clar, quan deien noms de companyies que no em sonaven,
però i les actrius, penses que són actrius que jo penso que eren professionals al seu país,
perquè eren sud-americanes, que estàvem aquí a Barcelona treballant,
i suposo que, clar, perquè es veien molt professionals a l'hora de parlar i a l'hora de...
Moltes tables.
Exacte, exacte.
Hi havia moltes tables.
Sí, però segur que no cantaven i ballaven com les xiques del 45M.
El Premi del Públic va ser per nosaltres.
Exacte, el Premi del Públic, que és el més important, no?
I és que algú pot pensar, ai, que exagerats que són.
No, de veritat, que és que si no han anat mai a anar-hi, perquè està molt bé.
A veure, jo sempre aquestes dones, si et dic un exemple, no?
A veure, són coses de l'Ola Flores, tu te'n recordes, no?
Home, i tant.
L'Ola Flores no cantava bé.
Me deia allò de como me la maravilla, diia jo.
Exacte, y como me la maravilla.
I no cantava bé ni no ballava bé, però li ficava tantes coses, tanta energia,
que el que t'arriba és l'energia, no t'arriba, diguéssim, la tècnica.
La tècnica no arriba, es queda de la boca de l'escenari cap a dintre,
però el que surt és l'energia que t'has donat, ho tenen.
Són ells que han de parlar, que són del grup.
Jo els asseguro que no em paguen res, ni tinc res a veure amb ells,
ni som família, ni res.
Petites col·laboracions.
Sí, petites col·laboracions, però allò també, perquè em pagueu bé,
si no, ja sabeu que res.
La paella.
Però el que és cert, i ara triaria un gag, per posar un exemple,
és que no pots triar-ne cap, és que des del començament,
fins al final.
Parlem de l'obra, perquè aquesta obra el que ve és a recollir
una miqueta trajectòria d'aquests deu anys, no?
Heu fet una tria difícil, era molt difícil triar determinats moments, no?
I aquest número, no, xata, que són tres hores ja,
que portem tres hores d'espectacle, hem de reduir,
perquè, clar, a totes li agrada un esquet diferent,
i hem de contentar totes, però el ritme és molt important,
és molt important que fiques un teatre, una peça de música,
van triar les obres, i després cada esquet que es representava.
De Quinta LL, el carrer de les Patxines.
Exacte, exacte, del primer que van fer,
que anava sobre l'ISMES, que anava sobre el funcionalisme,
bé, feien un fotiment de coses, no?
Què més van fer, també?
Estúpits, tòpics.
Estúpits, tòpics, que vas fer allò de la Bernarda.
L'Ele, de la Bernarda Alba, l'esquetx de la Bernarda Alba,
ja el veuran, perquè tenen un moment que diuen,
escolta, prou de bromes, i ara demostrarem que som capaces de fer teatre a l'Urquià,
i fan un fragment de Bernarda Alba, clar, un teatre seriós.
Jo també he estudiat a l'Acadèmias Bones.
És d'escola, eh?, que som d'estudis de teatre.
És nòtic, hi ha el mestre.
Bueno...
Hi ha una mica de teatre musical, també, ballen, ballen clàssic, ballen contemporani.
És com un vermut, jo diria.
Sí.
De 45 RPM.
Sí, una miqueta, per anar a picar, una miqueta de tot.
Quantes dones sou ara al grup?
Quinze.
Quinze.
Heu mantingut de sempre aquest número?
Ha anat creixent o com ha anat a passar?
La miqueta ja es tanca, eh?
Però vau començar menys, no?
O més?
Sí, set o vuit.
Per això, que jo no recordo que fossin ja quinze.
Vau començar set o vuit, amb un seminari, amb aquest senyor,
per fer amb els nens teatre, i les coses que fem els mestres.
Heu agafat un punt de maduresa, i a més, el que és interessant és que de les quinze,
diguem que hi ha de totes les edats, la qual cosa permet muntar un espectacle
amb molts personatges de caràcter molt diferent.
No cal que us caracteritzeu constantment de més joves, més grans, més baixes.
I intentem...
Jo intento, per almenys, que no hi hagi homes.
I que no hi hagi homes, també és important.
Per exemple, a Carles de les Petxines no surt cap home,
i és una obra d'humor.
I no...
Això no vol dir que és per menysprear, però és que no...
Però a vegades sí que alguna dona d'aquestes es transvesteix,
perquè jo no miro a ningú, he vist l'abuelo de Heidi per algun lloc,
de vegades hi ha altres personatges que...
Però, bueno, és que era per la perruca, que no calia.
Que no calia perruca.
I això, és així, no?
Tindrem una miqueta d'humor.
A veure, jo intento buscar el personatge,
ara mateix estic pensant en la propera del mes de juny,
i ja, clar, quan estic a casa escrivint,
penso en la Rosa, que farà aquest personatge i tal.
Perquè tu ja coneixes les capacitats de cadascuna,
i on tenen l'avís més còmica,
on poden treure més suc...
És la meva feina, sí.
Ja sou de...
Ens coneix molt, ja ens coneix molt.
I a més no protestem, pot estar content perquè no protestem.
Hi ha moments difícils, però no, Vicenç,
perquè clar, ja me les imagino les 15.
Clar, veus en escena i dius,
tot està molt bé, que deixes el teatre.
I calladetes a la vegada.
Però, de fet, ara és l'època més divertida, eh?
Sí.
Però, mira...
Quan ell està parint, com si diguéssim,
quan ell està parint és quan és més bonic.
Però, per exemple...
Nosaltres fem de comadrones.
Sí, sí, clar.
Ahir, per exemple,
estàvem ensajant un número, la Bernarda,
i estàvem ensajant un altre al ginecòleg, no?
I reiem, ahir, reiem?
Com si fos...
I deia...
Fos el primer dia.
Quin bon ambient, no?
Que és el que vull.
Quin bon ambient, no?
Com si fos el primer dia.
Exacte, com no paro de ficar coses noves, també.
I se m'acuden coses...
Fica això, i reiem.
Jo no sé si ho hem comentat,
els que són seguidors ja ho saben,
que tots són en muntatges originals del Vicenç.
alguna que altra aportació de les activitats.
Escolta, i per què no fem això aquí i fem allà?
Sí, sí, sí, sí, jo sempre estic obert.
No és tan rígid, no?
No, no, no, jo sempre...
La idea és aquesta,
i elles també me diuen coses
que jo sempre les accepto, quasi sempre.
Per això que ara és l'època més bonica.
Home, és que la creació és col·lectiva,
jo puc tenir la idea,
però és que elles també poden donar molt bones idees.
No puc dir, són totalment meves, no.
I després de 10 anys,
aquí estàs la pregunta que es fa en aniversaris, eh?
Però no, no, és veritat,
estic preparant ja,
estem treballant en el tema del mes de juny.
Clar, vosaltres heu creat una inèrcia,
una rutina que el vostre públic espera,
que és estrena el juny,
representació aquí a l'Iberça amb una altra,
que aquesta que és la benèfica.
Vull dir, heu marcat una seqüència...
I bolos, molts de bolos.
I bolos.
Els bolos, mira, calla,
que vas aquest any anem a aquest poble
i aquest any anem a l'altre,
però la cita...
No, aquest any, aquest mes, aquest mes.
Però la cita a Tarragona,
vull dir, tothom espera que el juny
estreneu un nou espectacle.
Això vol dir.
És a dir, que ha d'haver-hi un nou espectacle al juny.
Això no crea una certa por, nerviosisme,
dic, allà, que no tinc les idees,
o sí que les tinc.
De moment les tens.
Sí, perquè tinc un estiu...
Quan arriba l'estiu,
jo m'agafo idees de la gent,
miro i me surten, sí,
de moment em surten.
Quan no surtis res,
ja agafaran un altre, tu.
La vida quotidiana és allò que us inspira.
Sobretot és la base que necessita.
Aquesta nova obra està basada
en les persones normals i corrents del carrer,
que cada dia,
que hi ha 100.000 persones que són normals
i una que és famosa,
doncs està dedicada a les persones normals i corrents.
I en una època en què l'autocrítica,
doncs no és gaire habitual,
aquestes dones de 45 RPM,
dèiem que originàriament
són mestres de professió.
Alguna sí.
També se n'enriuen molt, per exemple,
dels mestres,
i se n'enriuen de les mestresses de casa,
i se n'enriuen de les dones de 40 anys,
de 50 anys,
vull dir que tenen una capacitat
de riure-se amb elles mateixes,
que és el que dona...
És una gràcia, també.
I és el que dona credibilitat
quan esteu a l'escenaire.
Si són capaces de riure d'elles,
es poden riure de mi, també.
És l'humor, no?
És aquesta cosa...
Bueno, ja us he fet l'article, ja.
Ara ja s'ha acabat de tanta història.
No, la paella quin dia és?
És que, per favor,
ja no sé què més dic,
vagin al teatre,
perquè no aguanto que vinguin
de tant en tant aquí a aquells.
Jo els hagi de fer l'article.
El diumenge a les 7.
Diumenge a les 7 de la tarda.
Que s'espevillin pels entrades.
Puntuals.
S'espevillin pels entrades.
Qui ho havia de dir, sí.
Si ja l'han vista,
saben que poden tornar-la a veure
perquè és exactament igual de divertida.
Sí, però aquesta vegada...
Sí, però hi ha coses noves.
Sí, bueno, no, a part d'això...
Això forma part del màrqueting
perquè repeteixi.
No, que vull dir que
cada any intentem fer sorpresa al públic.
Aquesta vegada fem multimèdia,
això de ficar vídeos
i ficar juntament amb...
Això d'anar posant de gent...
És exacte, vull dir,
cada vegada intentem l'efecte sorpresa.
I és com a distret
per les persones que arribaven a ensar al teatre,
que es posen nervioses
perquè es retarda un pelet l'obra.
Doncs mira, calla.
És com si et donessin un aperitiu, no?
No, seré puntuals, seré puntuals.
Vosaltres sí,
però la gent ja sabeu que no sempre ho és, eh?
I que hi ha moltes persones que repeteixen.
Hi ha persones que han vist les petxines
cinc i sis vegades.
Ah, sí, i riu sempre al mateix lloc.
I cada vegada...
Jo t'hi troba, no ho diré,
però jo tinc frases
de les vostres obres de teatre
que m'han quedat aquí
que fins i tot ja formen part
del meu llenguatge col·loquial, eh?
Perquè són d'aquelles coses...
Doncs després t'expliquen
que cada vegada que l'hem vist,
cada vegada hem vist coses noves.
Teniu molts bolos, dieu, no?
Sí.
Diumenge esteu al Metropol i...
I després anem a Falser
i hi ha algun més que tenim per allà
que no es pot dir
perquè si no s'agafa.
Però vaja, que sortiu de mitjana?
Com va la cosa?
Què podeu fer de bolos?
Algunes protesten molt perquè...
Algunes protesten perquè...
Han d'aquí de fer la calçotada.
Exacte.
Tu juro que em van trucar.
Escolta, que tenim calçotades
que farem diumenge a l'obra
i un dissabte calçotada.
Ai, quina gent...
És que són 15 persones.
Tu no saps què és arribar a l'essatge.
Tu no saps què és arribar a les 7 del vespre
allà, perquè parlen.
Amb quina freqüència assageu més o menys?
Dos cops a la setmana.
Dos cops a la setmana, sí.
Tret de quan teniu estrenar
que imagino que ens intentem...
Si hi ha algun dia més,
llavors s'hi afegeix.
Però estan molt ben organitzades
i diumenge cadascú té la seva tasca
què fer
i jo m'encarrego d'una cosa
i és d'una altra
i quan arribo el moment, doncs...
Un parell de vegades al mes
quasi que cau, eh?
Sí, calla, calla, calla,
que jo també necessito vida social.
Tu, Vicenç, fas alguna cosa més
perquè sempre estàs enfeinat?
No, en guany estic aquí només.
Estàs aquí.
Ja tocava també descansar una mica, eh?
L'últim festival que vaig anar
va ser a Praga,
representant la curva,
molt bé,
però jo també vull estar una miqueta tranquill
perquè, escolta,
tant de viatge...
Ja toca, eh?
Aturar-se una miqueta, respirar.
La cita aquest diumenge
al Teatre Metropol
a les 7 de la tarda.
Si l'han vist és igual
poden tornar-hi
perquè s'ho passaran exactament igual de bé.
I a més a més recordin
que és aquella cita anual
de 45 RPM
doncs que tota la taquilla del teatre
va parar a una causa,
en aquest cas els damnificats pel tsunami.
Rosa Gairal, Vicenç Canyón,
gràcies per venir.
A tu, gràcies a tu.
Enhorabona a tota la companyia
i acabem amb una altra
de les peces de l'espectacle.
Qui ho havia de dir?
Us volem explicar
tot el que hem passat.
A l'alba
cada cop
tot el teló s'aixaca
nerviosa
sempre
que
anem a sortir
tranquiles
quan sabem
que som tots aquí
quan ens hem al barrer
del públic
us entrem
que l'escenari
està
la màgia
n'hem vistat
i ho havia d'haver dit
ja fa 10 anys
encara juntes
som aquí.
A les mans hi portem
estats en mil olors
sortim amb premsa, ràdio
i televisió
el nostre nou
tindrem
en llocs de neó
i notes musicals
el nostre bastó
a tistes ens tornem
de tots ens oblidem
espones d'emoció
pel que haurà el teló
i ho havia d'haver dit
que l'escenari
encara juntes
som aquí.