Jo li volia preguntar que si li costa, si es frena de vegades
per no intervenir en determinades polèmiques...
Però això ho he assumit bé, perquè a més...
Quan hi havia les eleccions ja feia 3 anys que havia dit que no em presentaria,
per tant ja feia 3 anys que sabia que no seria president de la Generalitat, no?
Per tant, ja li havia habituat molt, ja ho sabia,
que aquestes coses sempre no tot fàcils no són mai, oi?
Però la veritat és que jo estic tranquil i no...
És a dir, em costa molt menys, molt menys, molt menys del que la gent es pensa que m'hauria de costar,
perquè menys.
A més estic content de com ho fan els meus.
Perquè a l'altre no tenia un moment difícil, que van sortir del govern, no?
I això s'ha rebotat, tots els que participen en això per part de la Comerència Unió,
al mateix març, en Durán, en Tries, aquí a Tarragona, la gent nostra de Tarragona,
en Felip Puig, en la Unió de Gisbert, en Quip Com, tota aquesta gent, no?
El Montcamp, o jo, el Pujol, el meu fill mateix, etcètera, tots aquests,
ho estan fent bé, ho estan fent francament, això també em dona satisfacció.
Sobretot m'ha fet molt bé, i ha agafat una gran imatge en el conjunt de Catalunya,
l'Artur Mas, no?
Parlem, president, si li sembla, de l'Estatut, que al cap ja la fes el tema que l'ha portat avui a la canonja,
què creu que passarà ara que l'Estatut ja ha passat el primer tràmit
i es farà anar al Congrés dels Diputats?
No ho sé.
El que passarà, no ho sé.
L'únic que sé és que serà complicat i difícil, això, no?
Però, miri, de fet, ja hem arribat més lluny del que ens podíem pensar que arribaríem,
perquè tal com han anat les coses, que l'Estatut es va plantejar inicialment
massa condicionat per temes tàctics,
tot allò, fi, demanem l'Estatut, però com que guanyarà el PP,
no ens el podrem donar i podrem fer oposició.
La pila de gent ho demanava per joia.
Per tant, després la cosa va anar al revés.
El PP va perdre el Rodríguez Zapatero, que s'havia compromès fins al coll.
Doncs es va trobar que era president del govern, els d'aquí també.
Llavors, està, es van trobar amb el tema sobre la taula,
per un camí que no era el normal, no?
I, per tant, tot plegat, difícil de fer.
O sigui que, durant molt de temps, molt de temps,
la gran majoria de la gent creia que no sortiria a l'estatut d'aquí.
O que si sortia seria perquè algú, per exemple, vosaltres,
ens hauríem espantat de bloquejar-lo
i hauríem permès que sortís d'aquí, de Catalunya, un estatut prim.
Que això és el pitjor que podia passar.
Que nosaltres mateixos presentéssim un estatut molt igualit, no?
Això és el pitjor que podia passar.
Aquest perillera, perquè algú podia pensar,
si surt d'aquí un estatut d'alt igualit,
la realitat de Patero tindrà més fàcil de complir o mig complir la seva promesa.
Per tant, havíem de pensar que això,
molta gent pensava, tots el moment o altre van pensar,
això, molt improbable que sortís.
Va sortir.
I després va sortir no a través de fer un estatut prim,
i diguem-ne, claudicant,
sinó un estatut que realment representa una vència substancial
respecte a l'estatut que tenim.
Francament substancial, no?
Bé, i després, no sé,
de moment hem anat més enllà del que,
amb bona lògica, es podia pensar, no?
Es va provar bé, molt bé,
amb una sessió que va anar molt bé,
que ens va prestigiar.
Després ens desprestigiem dues vegades per altres coses,
que no fem prou bé,
però que ja no vam fer molt bé,
la presentació a Madrid, bé.
Per tant, si hem aconseguit això
una mica contra pronòstic,
doncs, home,
intentem-ho.
Intentem-ho, intentem-ho.
El que passa és que sembla que sà difícil, oi?
Però intentem-ho.
És optimista, vostè?
Què?
És optimista, vostè?
Home, miri, jo tinc l'obligació,
totes que es tracti,
jo que no hi tracto gaire,
podria ser percepista,
perquè ho miro des de lluny,
però els que ho tracten,
el Mas, el Maragall, etcètera,
aquesta gent han de ser optimistes.
L'optimisme és creador,
i és l'audàcia,
i d'una...
Bé, o sigui, ara,
seria absurd,
home, fixi's,
seria absurd no reconeixer que pot,
és difícil.
home, miri si és absurd,
em veia si és tan absurd,
no reconeixer això,
que el mateix president Maragall
ha dit si l'Estatut no sou prou bé,
l'hem de retirar.
Ho ha dit ell.
En Mas ho ha dit també,
i en Toron Rovira ho ha dit també.
Per tant,
vol dir que tots tres,
cadascun d'ells,
ja adverteix que això pot passar.
Ara, escolti,
no creiem el mal temps,
i qui sap.
Sembla difícil,
però no creiem el mal temps,
i hi posem el mateix entusiasme
i la mateixa intel·ligència
que hi va posar els plegats,
tots els que van intervenir,
aquí,
quan van haver-ho d'ho provar aquí.
Les reaccions que s'han produït
a la resta de l'Estat espanyol,
algunes d'elles potser orquestrades
pel Partit Popular,
se les esperava vostè?
Jo m'esperava reaccions negatives, sí.
Potser,
la veritat és que aquestes reaccions
han estat més fortes,
fins i tot,
el que jo,
que en aquest sentit,
no he estat mai molt optimista,
més fortes del que jo em temia.
Perquè, és clar,
s'ha produït en una circumstància
en la qual,
explicis,
cada vegada que hem demanat coses,
per exemple,
que jo,
per exemple,
sempre l'edat de la Generalitat,
el meu govern,
la Convergència Unió,
d'anar amb coses,
m'ha dit,
sempre,
i ho demanàvem al partit del govern,
si el partit del govern
cedia una mica,
sobretot si a més hi havia un moment
que nosaltres teníem
una posició de sobredura forta,
l'altre partit,
no que estava amb l'oposició,
deia que es veien venut a Espanya,
no?
Això ho va dir
el PSOE d'OCDE,
en contra nostra,
això ho va dir
el PP del PSOE,
en contra nostra,
i això ho ha dit,
ho ha dit després el PSOE
del PP,
en contra nostra.
Per tant,
això ja,
ja,
ja ja hi havíem de comptar,
poc o molt,
és una cosa molt fàcil,
aquest.
Ara,
el que passa
és que aquesta vegada
això es produeix
en un moment
en què
el Partit Popular
està especialment crispat,
perquè
el Partit Popular,
evidentment,
una cosa que si ho esteu
humanament
es pot entendre,
però políticament
no és bona,
oi?
No ha paït
la forma com
va perdre el govern
a les eleccions
del mes de l'any 2004,
entenc?
I aleshores,
com que això,
el Partit Popular
ja havia creat
una situació tensa,
i...
situació tensa,
aleshores,
a l'introduir-se,
en fi,
m'ho diria un foc,
oi?
però si de més
vostè hi fica una cosa
que crema molt,
i l'Estatut de Catalunya
per dir-ho així,
des del punt de vista
de la flamarada espanyola
crema molt,
això es serviva molt,
té molta força,
molta energia,
i...
i és el que passa,
o sigui,
que en té més
del que ja en tindria
degut a aquesta
circumstància,
no?
Una mica també
va passar
ja una altra vegada,
no?
Quan nosaltres
denunciàvem
amb el PSOI,
també,
de la fotografia
com el Fález,
que hi havia un moment
de molta crispressió
entre el PP i el PSOI,
molta, molta,
l'any 94,
95,
96,
no?
I que va ser,
nosaltres vam donar
un suport
al govern del PSOI
en aquell moment,
i aleshores,
com que el PP
estava molt,
molt euforismat,
també,
aquest combustible
que representava,
en aquest cas,
no era l'Estatut d'Autonomia,
les nostres peticions
de nou finançament,
dels Mossos d'Esquadra,
del català,
llengua i l'escola,
tot això,
va donar lloc
a una reacció
del PP
molt furibunda.
I què li preocupa més,
que el PP
reaccioni
d'aquesta manera
o que reaccioni
la societat espanyola?
Perquè el problema
potser vindrà
si és un mirall,
no?
la societat espanyola,
la societat espanyola
i tendeix
a reaccionar a xinxs.
Això també ho sabia,
escolti,
això ve des del segle XVI,
no es pensi que
això no és que sigui
d'abans d'ahir,
no?
Això d'espanyola
i tendeix.
Aleshores,
això que sempre em diuen,
hem de fer pedagogia,
hem d'anar a explicar,
nosaltres ja m'han d'explicar molt,
ens hem de tipar,
jo me n'he tipat
d'anar a explicar coses.
Miquel Roca,
escolti,
Miquel Roca
era,
se l'havia tipat moltíssim,
però el mateix Maragall,
Maragall,
vull dir,
inclús en la línia
dels poesies
i dels plantejaments
que feia el seu avi,
no?
res m'ha fet.
I bé,
i el resultat ha estat
molt boll.
Per què?
Per què?
Home,
perquè nosaltres
hem de fer-ho,
ho hem fet molt,
però si no ho fan ells,
també,
és a dir,
si jo vaig
a Andalusia,
com m'ha passat,
hem fet pedagogia
i em trobo
que quan arribo
se'n tiren
els periodistes
a sobre
i l'endemà
reflecteixen
els diaris
dient que nosaltres
som insolidaris,
que nosaltres a més
perseguim
el castellà
a Catalunya,
els castellans
que els castellà
no parlant
ho passen tan malament
i al costat
hi ha,
al costat meu,
hi ha dirigents
molt importants
d'Andalusia
que saben
que no és veritat
i callen
i algun d'ells
després deu dir
no,
esclar,
esclar,
ja feu bé,
tota la meva pedagogia
no val res
al costat
de la que podrien fer
els andalusos
dirigents,
responsables
i esclar,
és veritat,
nosaltres
rebeu molts diners
gràcies a la solidaritat
catalana
i nosaltres
i no és veritat
que hi hagi perseguim
que hi hagi perseguició
del castellà
a Catalunya
etcètera.
Ara,
però,
tot el meu
seguirem fent,
vull dir,
jo doncs,
el dia d'aquests
he de fer
dos actes
a Madrid
i seguiré
explicant
tota la bona fe
del món
i sense
cansar-me,
eh,
doncs,
tot el que...
ja veurà
quin cas en faran,
oi?
Ara,
però,
em sembla que el president Zapatero
està defensant
un altre model d'estat
però les últimes enquestes
doncs parlen
d'un descens significatiu
de les intencions de vot.
Li preocupa
que la resta d'estat
no s'entenguin
d'aquestes reivindicacions?
Sí,
s'ha de dir una cosa
perquè és veritat
i és obligat dir-ho
i és que,
de tota manera,
el president Zapatero
és el president
que
ens ha donat
a tots plegats
la sensació
que
tenia més ganes
d'entendre-ho això
i de fer-ho entendre
i de
i de defensar-nos,
oi?
Això,
això és cert.
Després,
el que passa
és que,
doncs,
davant de la realitat
alguns diuen
que és que
ha estigut imprudent,
que
no ho sé,
jo no ho diré,
però al contrari,
jo agrairé.
N'he deixat
davant de si ho va fer bé
o malament.
Agrairé
que hagi dit
que sí,
que
t'ha disposat
a escoltar Catalunya
i que hagi defensat
alguns dels conteniments
de Catalunya
a la resta d'Espanya,
al conjunt de l'Estat.
Bueno,
doncs,
jo agrairé això,
no ho criticaré pas.
Ara,
el que passa
és que ara
el que passa
és que
ara ell
i nosaltres
ens trobem
amb una reacció
molt
virulenta.
senyor Pujol,
considera que
que ens hem de preocupar,
s'han de preocupar
més ben dit
els empresaris
catalans
per al boicot
que des de
molts fronts
s'està obrint
als productes catalans.
Miri,
nosaltres hem de ser
capaces d'aguantar,
no?
De ser capaces d'aguantar.
Vull dir,
oh,
no tinc dades,
francament,
que em permetin dir
que l'ubicot té èxit.
Home,
alguna cosa
deu fer,
oi?
Alguna cosa
deu fer.
però
no tinc dades
per pensar
que
els efectes
són,
no hi ha importants
sinó
són
mínimament importants.
No ho sé,
escolti-ho,
consti que no ho sé.
Ara,
nosaltres hem d'aguantar,
escolta,
vull dir,
això és una manera
d'aixantar
i nosaltres hem fet
les coses bé,
les hem fet correctament,
nosaltres hem de venir a Catalunya.
Els empreses
han fet bé,
les hem fet correctament.
Bé,
per tant,
escolti,
ho hem de guantar,
vull dir,
això,
lògicament,
hi ha de passar.
Això ja va passar
l'any 32.
El nostre
tot d'autonomia
del 32,
quan els viatjants
catalans
de teixits
o del que sigui,
o d'anaven
a moltes ciutats
de tota Espanya,
doncs,
es trobaven
que les botigues,
al parador
de les botigues,
el vidre,
no el cristall,
hi havia,
millor que deia,
no se admiten
gènere els catalans.
I llavors,
l'altre dia,
no sé qui és,
que hi havia un article
que es publicava
els titulars
dels diaris,
no únicament
dels diaris
de Madrid,
sinó els diaris
d'això,
de Madrid,
de Zamora,
de Cuenca,
de Sevilla,
etcètera,
i eren uns titulars
com els d'ara,
els d'ara,
de la Copa
o del Mundo,
o del Mundo,
i bé,
i el que passa
és que no n'hi ha cap
que vagi a favor,
perquè,
vull dir,
no n'hi ha cap,
vull dir,
per exemple,
els quatre diaris
de Madrid
que ja no n'hi ha cap
que vagi a favor nostre.
Bé,
per tant,
això ja va passar,
això,
lògicament,
no ha,
no ha de tenir
un efecte important,
no,
potser sigui
per acabar,
afectar algú una mica,
i aleshores
l'important
és que la gent
no s'espanti
i no es posi nerviosa,
vull dir,
escolta,
si,
és molt bé
a Catalunya
perquè aleshores
començarà a dir
que no començarà,
no comprarà
un producte nostre,
de seguida,
nosaltres ja,
doncs,
comencem a tremolar
i dir,
escolta,
deixem-ho córrer,
deixem-ho córrer,
deixem-ho córrer,
aleshores
ens tindran la vida
molt presa,
no,
perquè és un moment
en què el país
ha d'aguantar,
el país ha d'aguantar,
i no,
no passarà res dramàtic
de tot,
això també n'estic segur,
en realitat
sembla que,
hi ha algun lloc
que sembla que sí
que aquest producte es fa,
però no és pas
de Montros
de tot Espanya,
no,
i aquí mateix
a Mallorca,
ho vaig dar,
demanar,
no,
si ho vaig demanar,
ho vaig dar,
si hi havia
buicot contra,
contra industrials,
contra comercials,
o,
o inclús contra,
com bé,
contra la mateixa caixa,
no,
a Mallorca no,
no,
no,
no hi ha,
no hi ha,
no té efecte això,
o ho ha fet tan mínim,
tan mínim, tan mínim,
tan mínim,
que s'ha de mirar el microscopi,
no,
no té efecte,
ara,
a l'altre dia,
ahir vaig trobar també
a Mallorca,
embrenant amb això,
amb uns navarros,
oi,
que a Mallorca no passa absolutament zero,
i concretament una gent
que està ficat dintre del ram de la distribució
i potser no pot saber,
ara,
hi ha algun altre lloc d'Espanya,
que,
això està molt més encès,
no,
està molt particularment encès a Madrid,
parlem de Tarragona,
una miqueta,
parlem de Tarragona,
també de política,
el Partit Socialista,
els alcaldes,
ja sé que no li agrada parlar de política,
però,
no sé,
ja no fa política,
no ho saps,
el Partit Socialista,
els alcaldes del Partit Socialista,
a Catalunya,
van demanar,
fa un parell de setmanes,
que Convergència i Unió,
recapacités
i trenqués els pactes
que tenen alguns ajuntaments
amb el Partit Popular
per la postura que han agafat
els populars
en el tema de l'Estatut.
Això a Tarragona passa.
Què ha de fer l'alcalde Joan Miguel Nadal?
D'això que han dit
els alcaldes socialistes,
no fa res cas.
Ell els hi pot dir,
per exemple,
no fa res cas.
Els hi pot dir,
per exemple,
escolteu,
nosaltres,
ja el tenim comptat,
això tenim 15 ajuntaments
en els quals tenim suport del PP,
quan anem teniu 16?
Si podem posar la llista.
Jo no ho sé,
ara no ens demanen els 16,
però no tinc qualsevol polígraf,
però això ho sé fins aquí,
no?
Fins aquí ho sé.
I...
tenim 16.
Però és clar,
és que vull dir això,
ells quan els hi ha interessat
pactar amb el PP,
han pactat amb el PP.
Vull dir,
han pactat a nivell espanyol,
o sigui,
la llei antiterrorista,
molt bé,
que si moltes coses...
Ara mateix diuen,
diuen,
escolta,
això de l'Estatut
ho hem fet d'acord amb el PP,
ho diuen ells.
o no és així?
Molt bé.
Ho diuen ells,
que és molt més seriós això,
l'Estatut ho hem fet d'acord amb el PP.
Eh,
convé i tal,
molt bé,
però aleshores,
vull dir,
vol dir que ells
no el demonitzen,
el demonitzen
quan els interessa,
no?
El demonitzen
quan els interessa,
no?
Bé,
per tant,
no...
Nadal no n'ha de fer cas.
L'alcalde,
jo,
Miquel Nadal...
sí,
digues,
perdó.
L'alcalde,
Joan Miquel Nadal,
ja ha anunciat la seva intenció
de deixar el càrrec
d'alcalde de Tarragona
en les properes setmanes,
encara no ha concretat la data.
Ho ha anunciat,
això de debò.
Ho ha dit públicament
en diferents ocasions,
tot i que...
Però ei,
ei,
ja ho he dit altres vegades
i no ho va fer.
Ara sembla que va de debò,
com a mínim així ho assegura.
Qui creu vostè,
que és la persona més indicada
per succeir Nadal
a l'alcaldia de Tarragona?
Nadal ha designat com a successor,
ell,
a Joan Aregio,
però des Unió Democràtica...
El que digui en Nadal,
el que digui en Nadal,
em sembla que és el que va més a missa,
no?
Des Unió Democràtica,
però ells també creuen
que poden tenir un paper.
El senyor Albert Vallès
postula com a alcalde
de Plató de Tarragona.
Veiem,
no ho sé,
vull dir,
no...
Avui venint,
quan he arribat de Mallalca,
he trobat una nota
que deia,
no sé què aquí,
d'aquest tipus,
no ho sabia,
no?
Ah,
jo no estic al corrent ara,
no?
De tota manera,
primer,
ja,
primer.
En Nadal ha estat
un molt bon alcalde.
Ha transformat
la ciudad de Terrua.
A mi no em sabia
gent de que no que continués.
I a mi no,
també decideix fer-ho,
no?
Vull dir,
tampoc cal que hi hagi tanta gent
que faci cua.
Ai,
a veure,
gràcies.
Doncs,
escolta,
jo,
perquè,
escolta,
vull dir,
es trigarà molt,
segons com,
a tenir un alcalde
d'aquesta importància.
la regió es troba
molt sòlid,
molt sèrio,
molt sèrio.
Jo no sé si jo,
després l'electorat ho valora o no,
però ara ho estic fent política,
vull dir,
estic dient simplement
la regió era més sèrio.
Tampoc n'hi ha tants
de més sèrio,
eh?
Inclús en política,
alguns que es postula
per segon què,
si alguna cosa tens,
de vegades,
alguns que es postula
per segon què,
justament no són ni sèrius.
Hi ha una època,
hi ha una època
que el Partit Popular
va voler substituir
amb fraga,
i com que aleshores
els socialistes
tenien un polític
molt potent,
en la dialèctica
de la Fonseguerra,
que era
ocorrente,
era ell ocorrente,
no?
Té gràcia,
té tal,
i aleshores van dir
vamos a poner otro andaluz,
ocorrente,
no?
I van posar
d'anar de manxa,
bueno,
van a ser un desastre,
no?
I van ser un desastre,
no?
I al final,
doncs,
bueno,
va,
va,
sério.
Llavors,
en Nadal,
que té la seva,
la seva persona,
molt acusada,
ha tornat l'alcalde,
bueno,
i pot seguir fent,
no?
Per què no?
No es salia la primera vegada
que diu una cosa,
després,
això concret no ho compleix,
va,
molt bé,
i no té cap obligació
de fer-ho,
per tornar a presentar,
si vol.
Ara,
el deixo meu a sèrio,
i els altres,
i doncs,
a part d'això,
home,
aquest any,
en tot cas,
no ens en podem,
jo,
s'han de discutir
molt seriosament,
vull dir,
sempre es havia donat
per entès,
i per suposat,
i en aquella època
sí que jo intervenia,
que l'Ajuntament de Tarragona,
abans,
era la Convergència,
i en fi,
ara no hi vull entrar més,
no?
Però,
però si tu em preguntes,
jo no sé,
no sé si la Baja plegarà,
si la Baja plegarà,
ni qui es proposa,
no?
Ara,
si tu l'has preguntat
per l'Arejo,
és un home cert.
I una altra cosa
molt important,
és un home
de fiar.
Us acaba bastant el temps,
em sembla,
donar aquesta sensació,
perquè vostè té feina ara.
Ara tinc feina.
És futbolero vostè,
no?
Què?
És futbolero.
Jo soc futbolero,
i soc borseolista.
Doncs avui he agafat un...
I soc molt borseolista,
i avui patiré,
patiré,
però guanyarem,
això és un altre tema,
però vull dir,
vull dir,
no ho sé si guanyarem,
però en tot cas,
ho desitjo,
no?
A les 8 ja el Madrid Barça...
Clar,
és que en Marc
que m'ha fet venir aquí
a fer una conferència,
aquí a la canoja,
el dia que juga el Barça.
Escolta,
m'hi hagués,
quines idees.
Faci,
faci,
faci la de Pitonisso.
Què?
Faci la de Pitonisso
i doni'm un resultat.
No, no, no, no, no.
No?
Això?
Ha de guanyar el Barça i ja està,
però...
però en Pitonisso no...
Jo no ho sé,
per què m'has de fer fer coses?
Aquests...
Ja n'hi ha prou amb dir-ho que et digui
que jo desitjo fervorosament
que guanyi el Barça.
No m'agrada que fessis gols a 0
l'altre dia en elàstic.
Bé, d'això també ens ho podíem estalviar, eh?
Perquè jo,
mira, jo cada diumenge
jo m'hi hagués un dels equips catalans, no?
I és clar, elàstic, no?
I l'altre dia, per cert,
em va sorprendre
perquè em creia que hauria guanyat a la llei d'aquí, no?
Bueno, clar,
si guanyi a la llei d'aquí,
també ha de ser a casa per mi, no?
I encara estava més apurat a la llei
que a l'àstic, no?
Però bé,
el trobo una mica irregular a l'àstic.
Jo el que desitjo és que a l'àstic,
vull dir,
se situï...
Que no es faci patir.
Que no es faci...
Vull dir,
que se situï,
doncs,
ja m'ascendiu...
Eugenia,
Covid,
per sobre del mig, no?
Anar fent.
Farà, farà.
President,
gràcies per acceptar la nostra invitació,
gràcies als nostres companys,
també periodistes,
per estar aquí amb vostès
i, bueno,
tornem a veure un dia per aquí,
per Tarragona.
Gràcies.
Jesús.