Aquí seguim amb tots vostès en directe des de la Rambla Nova,
des de l'estat de les festes, saludant ja els primers convidats
que compartiran amb tots vostès aquesta presentació,
aquesta mena de parador, podríem dir, de tota l'activitat
que s'està duent a terme a la ciutat de Tarragona,
que no és poca, com vostès poden comprovar,
no només escoltant la ràdio, òbviament,
sinó a través dels diferents programes de festa.
Hi ha de tot, eh?, en la part tradicional, les actuacions,
i també tenim oportunitat de conèixer un treball important
que jo imagino que, entre altres coses,
doncs vol enretre homenatge a un gran home de les lletres catalanes.
Estem parlant de Joan Puig i Ferreter.
El proper dia 24, el dia de la Mercè, a les 8 del vespre,
s'estrenarà a l'antiga audiència el documental
Camins de França, una de les obres, òbviament,
capdals de l'escriptor Joan Puig i Ferreter,
que té com a protagonista l'Oriol Engrau
i ha intervingut altra gent coneguda de la nostra ciutat.
El director del documental és el Josep Maria Pagès.
Bon dia, Josep Maria.
I ens acompanya també Quim Masdeu,
és regidor de Cultura de la Selva del Camp.
Quim Masdeu, bon dia.
Bon dia.
Benvingut.
Recordem que Joan Puig i Ferreter va néixer a la Selva del Camp d'aquí,
al vincle, evident, que pot tenir el Quim,
amb la pel·lícula i amb el personatge que ens ocupa.
Aviam, primer que tot, pregunta òbvia i evident que t'impulsa,
per què et planteges fer un documental al voltant de la vida?
Aviam, no és un dels escriptors oblidats ni de bon tros,
només faltaria, però probablement no s'ha dit tot el que calia dir, no?,
d'aquest gran autor de les nostres comarques.
A nivell visual hi ha un forat evident,
perquè, per exemple, estan molt més ben tractats altres escriptors,
sobretot, bàsicament, de l'àrea gironina.
I, en canvi, del que és el Camp de Tarragona,
és que difícilment no trobarem algun que tingui una obra rellevant a nivell visual.
Bé, la qüestió, fem una mica de gènesi,
nosaltres vam plantejar fer aquest projecte,
arrel que l'any que ve farà el cinquantanari de la seva mort, a París.
És un home molt interessant, té moltes arestes,
és el que s'anomena ara polièdric,
perquè és veritat, és a dir, té una vessant psicològica molt interessant
des del punt de vista que es pot explotar visualment,
i una altra que s'assembla més a una literatura de viatges,
amb dues coses juntes, fan un còctel bastant explosiu,
que el va manifestar amb aquest producte que es diu Camins de França,
aquest llibre, que el va escriure quan ell ja era madur,
però recorda la seva joventut,
des de la infantesa fins a la seva joventut,
però bàsicament està centrat en un viatge iniciàtic
que ell va realitzar als 21 anys a França,
bàsicament recorrent al Roine,
és a dir, des del que significa Marsella fins a Lió.
Posteriorment s'ha escrit més sobre el tema,
potser en Quim amb això ens podrà il·lustrar millor.
La qüestió és que és un dels llibres capdals d'aquella època
a nivell de la literatura catalana,
cinquantanari de la seva mort l'any que ve,
vam creure-ho portú com a televisió,
com a Canal Camp,
intentar realitzar quelcom sobre el tema.
Aleshores, a finals de l'any passat,
vam començar a enregistrar les imatges de l'Oriol.
Penseu que això és una iniciativa
en la qual hi ha hagut molta col·laboració,
en el cas concret del Pep Escoda,
que va col·laborar desinteressadament,
l'Oriol Grau,
diguem-ne que va col·laborar també desinteressadament.
És una qüestió de dir,
anem a sumar esforços per fer coses
que potser des del punt de vista cultural
no tenen una sortida comercial,
però que sí que poden mobilitzar les voluntats.
Així va ser.
Després n'altres vam fer també un viatge
a Llampec a la Provença
per enregistrar una sèrie d'imatges
i finalment, durant aquest any,
el primer trimestre de l'any,
vam emetre, en format d'episodis breus,
el que el dissabte es podrà veure amb la seva totalitat.
És a dir, aquesta hores, 58 minuts que dura l'obra
que es pot veure el dissabte,
la vam anar repartint en uns episodis
que els vam anar amatent a la televisió.
Hi ha alguns canvis,
però essencialment la història és la que es podrà veure
dissabte a l'antiga audiència.
És el que ve deies en Joan Puig i Ferreter,
qui en m'esdeu com a regidor de Cultura de la Selva del Camp
és una figura coneguda,
però la Selva del Camp és gairebé una icona,
m'imagino jo, per tenir un home d'aquesta dimensió.
des del punt de vista literari,
home, però també polític,
recordem la seva militància també.
Per tant, el tenir aquest Joan Puig i Ferreter
en imatges, en aquesta interpretació,
en aquesta recreació de la seva vida i de la seva obra
també és important per la vila.
I tant, això és el que heu impulsat,
perquè això partia d'un projecte de la televisió local,
que és una televisió pública,
i clar, havíem de tocar el Puig i Ferreter.
A més, jo personalment sempre he estat interessat
en la seva obra i l'hem vindicat molt,
perquè el Puig i Ferreter, una de les coses que té,
tot i que en el seu moment va ser molt popular,
és una persona que se l'ha intentat silenciar,
perquè sempre va ser molt polèmic,
va ser un inconformista tota la seva vida
amb l'obra i amb la vida,
i després m'han succeï una sèrie de coses
que he intentat fer el que allà,
jo sempre he dit que no se li farà mai justícia
fins que hagi desaparegut tota la seva generació.
i de fet, cada vegada que surt una obra seva
o que es reposa una obra de teatre seva,
vull dir, s'exhaureixen els exemplars
o bé té molt d'èxit perquè enganxa molt,
enganxa quan t'agafes una obra del Puig i Ferreter,
t'enganxa i és un home modern.
Algú a la seva època li va dir això,
que sempre tractava temes rurals,
però és que ell precisament els temes rurals
els feia universals,
i això s'ha demostrat amb el temps,
vull dir que, a més, és un home que tenia una visió claríssima,
sobretot si llegeixes les seves memòries,
que veus que ell fa crítica literària,
fins i tot crítica de cinema,
els anys 50, començament els 50,
finals dels 40,
i veus que continua sent,
vull dir que era un home que era molt clar,
va ser director de les edicions Proe,
i ja a la seva època,
els anys 20 i 30,
quan s'ha publicat,
vull dir, va publicar les primeríssimes plumes,
fins i tot algunes que han estat de moda
30 anys després,
per exemple, el Moràvia,
ell ja el va publicar,
i en canvi ha sigut un home que s'ha conegut
en les últimes dècades,
sempre ha sigut un personatge molt interessant.
Clar, davant d'un personatge d'aquestes dimensions,
la dificultat, jo m'imagino,
que va reure sobretot en dir,
aviam, com busquem l'equilibri entre aquest home,
aquest escriptor,
aquest personatge del seu temps,
trobar l'equilibri entre totes les facetes del personatge,
potser era on hi havia la dificultat més gran
a l'hora de fer un guió,
d'explicar una història,
on hi hagués sobretot el protagonisme de la imatge,
per sobre de tot.
Sí i no.
Sí perquè, efectivament,
sempre que enfoques un treball visual,
lògicament,
les imatges hi tenen un paper fonamental.
No perquè vam intentar,
a veure, això va ser un primer intent,
tot i que dura una hora,
i crec que la gent es pot arribar a distreure amb el producte,
no és exactament un compendi de les virtuts o els defectes d'aquest personatge,
sinó és un aspecte molt concret d'una part de l'obra,
de Camins de França.
Penseu que Camins de França són dos volums,
gairebé 800 pàgines,
i aquest és el documental de gairebé 75 pàgines.
Per què?
Perquè, bàsicament,
el documental es titula La recerca de Mistral.
Mistral era un poeta provençal
que va tenir el Premi Nobel
gairebé per a aquelles dates,
és a dir, el va tenir un any després
del viatge que va fer ell a la Provença,
perquè la qüestió és,
ell va voler fer un viatge iniciàtic
en un territori,
potser va ser volgut
o d'una manera insospitat,
però va fer un viatge en un territori
amb una gran semblança en Catalunya,
és a dir, el va fer a la Provença,
en un territori en què hi havia una llengua
que de les hores,
que de fer uns 30 anys, 40 anys,
s'estava intentant reivindicar
i posar-la fil per randa,
diguem-ho així,
en relació amb el que és la llengua francesa,
és a dir,
i a ell li va atraure també una mica això,
perquè no oblidem que Puiggyi Ferté
va escriure gairebé només en català
i no sabem quina és la nostra circumstància
i no cal esmentar-la.
Aleshores,
aquesta és la primera qüestió,
la qüestió de l'imatge.
És molt complicat, de vegades,
posar imatges a les,
com t'ho diria,
a les desbarrades psicològiques.
Aquest és un home d'alts i de baixos,
no té un terme mig,
és difícil trobar-lo amb un terme mig.
Inestable emocionalment, diríem, avui en dia.
A veure, va intentar suïcidar-se als 16 anys,
als 21 anys,
després va tenir crisi també d'identitat.
És a dir,
no vol dir res i ho vol dir tot.
Aleshores,
aquesta és una persona de sentiment,
per damunt de la raó
i posar el sentiment.
I ell buscava la raó,
per exemple,
la buscava amb els autors escandinaus,
i ell sempre ho diu,
que Ibsen va ser un dels seus referents,
però també el buscava amb els russos,
que és la follia,
no?,
Tostoyevski o Orki.
La qüestió és que,
d'alguna manera,
també amb aquest caràcter del camp,
que també ho és una mica així,
una cosa molt curiosa,
potser no ve arreu del tema,
però parlant amb gent aquests dies
sobre aquesta qüestió,
i dient que aquest és un personatge
que tenia evidents pinzellades
del que avui consideraríem
una persona moderna
i que ho estem parlant de fa cent anys,
ell me deia també que tenia un...
Bueno,
algunes d'aquestes persones
m'ha fet en esment
que s'ha molt arrelat
a la nostra realitat com a poble,
com a poble dic català.
Català i de Camp de Tarragona,
perquè no és el mateix a Lleida,
no és el mateix a Girona,
no és el mateix a Barcelona,
ni als Pirineus,
ni als Terres de l'Ebre.
Estem parlant del Camp de Tarragona,
és un autor genuïnament d'aquí.
I dintre d'aquesta genuïtat,
la qüestió és,
aquest personatge
era exactament
el personatge Puigí Ferraté
que també traslladava
a les seves obres,
tant sigui en el teatre
com bàsicament a la prosa narrativa,
que és el que ens preocupa
ara aquests Camins de França.
Dit això,
com planteges,
si no és amb una gran inversió,
de fer aquestes pinzellades,
aquestes pintures
d'una personalitat
que veritablement
és complexa.
Bé,
ho hem intentat
amb unes textures
que ens retrotrauen
també a cent anys enrere,
pensa que tot el documental
és en blanc i negre,
excepte algunes pinzellades
en color.
Quan dic blanc i negre
són tonalitats
de blanc i negre,
estem parlant dels sèpies,
estem parlant dels ocres,
i des d'aquest punt de vista
també buscant imatges
que tinguessin
alguna relació
amb el que és
la part literària.
La part,
diguem-ne,
de literatura de viatges
és més simple d'il·lustrar,
però la part
psicològica,
sincerament,
té una certa complexitat.
Hem intentat
afrontar-ho
i el producte resultant,
com bé estem dient,
dissabte que es pot veure
i que es pot valorar allí.
Es pot veure
de forma íntegra
la unitat sencera,
com bé dèieu,
a través de Canal Camp
s'ha anat amatent
en episodis.
Els espectadors
que segur que us han fet arribar
la seva opinió,
que us han dit,
teniu una primera
precrítica,
entre cometes,
podem dir, no?
Sí,
ja he dit
que també ha enganxat
molt el tema,
primer perquè he dit
que les seves obres
són cinematogràfiques
totalment
i el que passa
és el que diu el Josep Maria,
en aquest cas
aquí ha preveugut
la imaginació
perquè els mitjans
que teníem
eren mínims,
però jo crec
que se n'ha tret
molt de profit
fins al punt
que s'han interessat
d'altres televisions
amb el producte,
perquè és un producte
i ara que està ell demanant
que l'ha dirigit
molt bé,
l'ha treballat
molt bé
perquè
i la troballa
de l'Oriol,
la col·laboració
de l'Oriol
també ha sigut
fonamental,
tot i que
a veure ell
posa la dicció
i si el personatge
que més a més
hem procurat
que s'assemblés
amb una
a l'etapa
d'aquesta
dels 40-50 anys
que és quan
ell va escriure
i no bé,
estem engrescats
i estem pensant
en la segona part.
Se li pot donar
continuïtat
quan abans
has dit
no,
només forma part
de 73 pàgines
de l'obra
dic
doncs tira,
tira
que aquí
es poden fer
més coses.
És el Pep Escoda
que el tenim aquí
que també té a veure.
Ha vingut
per parlar
d'una altra cosa
però també
el farem entrar.
Ara li donaré
peu.
Jo abans
vull fer esment
d'una cosa
i és
la gent
se pot sorprendre
dels trets
d'actor
tan diferents
del registre
que l'Oriol Grau
manifesta en aquesta obra.
I no ho dic
perquè hagi estat
tan gentil
en col·laborar
amb aquest producte
i possiblement
amb els que s'esdevindran.
Però
no té res a veure
l'Oriol Grau
que nosaltres
estem acostumats
o que la gent
del gran públic
a través de les grans televisions
ha pogut veure
aquest personatge.
Senzillament
jo penso
que pot
per ell
a banda de ser un repte
és una qüestió curiosa
a veure ja ho veureu
és
ell llegeix l'obra
és a dir
vam tenir poc temps
ho vam fer a l'estudi
del Pep
el Pep va ser molt gentil
de deixar-nos a l'estudi
i de posar totes les condicions
perquè això fos possible
però ho vam fer molt ràpid
és a dir
amb dos dies d'addicció
ell ens va
és el que després
es pot veure il·lustrat.
Bé
si
insisteixo
si tenim la idea preconcebuda
de què és l'Oriol Grau
a través de la televisió
que defugin
d'aquest terme
que vinguin a veure
el producte
i el veuran
d'una altra manera
molt diferent
és a dir
es manifesta
com un gran actor dramàtic
parlant de televisions locals
és interessant
que es facin aquest tipus
de pel·lícules
es pot ampliar
podríem dir la sèrie
no en aquest cas
però plantejar-se
fer pel·lícules
fer documentals
fer curtmetratges
en format de petites càpsules
per anar introduint
aquests elements
a les televisions locals
no?
jo el que penso
és que
és un altre tema
molt àmbit
però podria m'apuntar
t'entenc
a veure
els mitjans de comunicació
no aposten
per la cultura
no aposten
senzillament
és a dir
anem
i suposo que parlem
en coneixement de causa
perquè som mitjà de comunicació
també
molt modest
però
amb ganes
de fer les coses bé
d'apostar per la qualitat
més per la quantitat
llavors
es va cap a la laboratura
i es va cap a les coses
que d'alguna manera
se li pot treure
un rendiment immediat
la cultura
és molt complicada
d'il·lustrar
a nivell visual
no és per res
és a dir
estem en mans d'autors
que et manifesten
el seu esperit
o et manifesten
la seva creació
i tu
d'alguna manera
tens necessitat
si vols representar
aquella realitat
de donar-li unes imatges
és evident que
quan sí que parlant
de Nova York
has d'haver estat a Nova York
per poder
enregistrar una imatge
com podria ser
Castell Follit de la Roca
o dues aigües
aleshores
doncs
requereix un temps
i requereix
que els mitjans de comunicació
d'alguna manera
apostessin
per un per productes
que poden tenir
una audiència
o que poden tenir
també
un rendiment
no fa falta
que sigui només
un rendiment econòmic
pot tenir un altre tipus
de rendiment
perquè les coses
no es fan també
perquè sí
sinó es fan
en funció d'un objectiu
si aquest objectiu
és
per transmetre
la cultura catalana
d'una manera plena
o d'una manera
que la gent
pugui entendre
potser no agafaran
mai un llibre
però sí que es veuran
10 minuts
d'un bon documental
aleshores
jo penso que s'hauria
d'anar en aquesta direcció
una més
de les direccions
no fa falta
aquí no estem parlant
de fer productes monopolístics
sinó
que la gent
s'apostés
per fer això
calen
ajuts
sobretot
bàsicament
també dels mateixos mitjans
no cal anar
només a l'administració
a trucar
a veure si et donen
quatre quartos
amb això tampoc farem res
sinó que també
han de ser els propis mitjans
de comunicació
que fomentin aquest tipus
d'esperit
a través de creadors
com d'alguna manera
també fa
hem tingut ocasió
de fer en altres
però com
com hi pot haver
altres
col·lectius
persones
que en funció
d'un objectiu
es posen a posar
d'acord
on no arriben els diners
com bé dèieu abans
arriben les voluntats
les ganes
és el cas del Pep
que també va col·laborar
en aquesta història
la teva experiència
dins d'aquesta
després és que clar
com que amb el Pep
hem de parlar
d'altres experiències
però dins del que és
la pel·lícula
explica'ns com va anar
la cosa
bé bé bé bé
jo vaig col·laborar
posant l'estudi
creant l'illuminació
i vaig fer alguna cosa
també
molt
petites pinçallades
amb el Joan de Mèrica
tenim molt bona amistat
i amb el Quim
de fotografia
que va ser
la primera cosa
que potser vaig fer
posant
no dic com a director
de fotografia
però posant
petites pinçallades
ara m'han tornat a liar
el dic aquí davant d'ells
jo suposo que ara
és a dir
i perdona Pep
però
m'encanta que em tallis
és que ho faig tan sovint
tu també ho fas però
escolta
no
mira la qüestió
és molt simple
això ens ha animat
perquè hem vist
una repercussió
un ressò
penseu que TV3
s'ha interessat pel TV
és la primera vegada
que una televisió
que TV3
s'interessa
per un producte
fet per una televisió local
des de
des de que
hi ha aquesta nova direcció
però és que
fins i tot anteriorment
no ho fa
no havia fet
és a dir
va sempre a la producció pròpia
és molt normal
ho entenc
perfectament
però
en aquests moments
el món de les televisions locals
és molt divers
és molt ric
és molt complex alhora
bé
doncs s'ha interessat pel tema
vist el panorama
el que hem intentat
tenint en compte
que les limitacions
són evidents
quedat bé
però les limitacions
són evidents
amb el producte del dissabte
aleshores hem intentat
de tornar-nos a reunir
però aquesta vegada
d'una manera més agosarada
i fer les coses
més ben fetes
no dic que no hagin estat ben fetes
però aquesta vegada
més ben fetes vol dir
l'experiència és un grau
tenir un director de fotografia
com el Pep
que s'impliqui a fons
fent el que sap fer
el Maravella
que el senyor Oriol Grau
torni a col·laborar
perquè ell
pensem
que és el senyor
Puig i Ferreter
en imatges
pensem també
doncs
de
de generar
unes imatges
com
és a dir
en el que
puguem
palesar bé
quin és l'esperit
del conjunt
de l'obra
perquè aquesta vegada
ens liem la manta
i dius
allò de les 70 pàgines
passem a les 800
ho hem de fer
molt esquemàtic
però
fem un camí de França
que no és dos
però sí
és la segona part
i suposa
que aquest serà
el producte
que TV3 emeti
amb el cinquantenari
de la seva mort
perquè farà la commemoració
esperem
amb el nostre producte
doncs Déu-n'hi-do
si volen ser
dels espectadors
privilegiats
aquest dissabte
van a l'antiga audiència
a les 8 del vespre
a mirar-s'ho
i després de tot el que ens has explicat
jo crec que
anem amb una mentalitat
absolutament obertes
i esperant veure
doncs una bona pel·lícula
una bona obra
i ja per acabar
Quim Masdeu
abans deia el Josep Maria
doncs que
per fer cultura
no només s'ha d'anar pidulant
a l'administració
però l'administració
sempre poc o molt
s'ha d'implicar
si no amb diners
amb alguna altra mena
de suport o col·laboració
aquí parlem d'un ajuntament
que també ha apostat
per aquesta recuperació
o per aquesta visió
de la història
de Puig i Ferrat
en imatges
Sí, estem bastant sols
ja m'ho penso
perquè veia les experiències
perquè a més a més
ara s'aposta bastant
també per la cultura
però la cultura
com a indústria
des de la provisionalitat
s'ha creat aquest apartat
i és interessant
perquè realment
pot crear una indústria
però també té un perill
que a vegades
queden al marge
qüestions com aquesta nostra
que estan fetes
per voluntat
i que hi ha tota una sèrie
d'històries
per exemple
la dels drets d'autor
per exemple
és un tema tan discutible
que trobes tu
que fas realment
una cosa
per fer un homenatge
amb uns personatges
amb unes qüestions
i et trobes
amb una sèrie
d'entrebancs burocràtics
que precisament
en nom dels que defensen
aquestes obres
no dic pas
en el cas
del Puig i Ferraté
que no ens hi hem trobat
però ens hi trobem
ens hi trobem
molt sovint
i és un camp
jo crec que ara
bastant
bastant
bastant
difícil
és un moment
jo crec
bastant baix
amb el tema aquest
de la gent
que vulgui treballar
per la cultura
obertament
sense mirar-s'ho
com un negoci
o com una indústria
o com una cosa d'aquestes
De moment
tenim la sort
de veure
aquesta pel·lícula
acabada
ben acabada
és un acte
obert al públic
en general
recordin
el dissabte 24 de setembre
a les 8 del vespre
a l'antiga audienciat
Josep Maria Pagès
que avui ens acompanyava
en qualitat de director
del documental
Camins de França
i Quim Masdeu
Regidador Cultura
de l'Ajuntament
de la Selva del Camp
gràcies per venir avui
i molt d'èxit
en tots aquests projectes
de futur
ho esperant
gràcies
adeu-siau
bon dia