El conflicte d'Israel i Palestina és un d'aquells molts conflictes
que hi ha al món que sembla que s'hagin enquistat.
Fa més de 50 anys que dura, concretament des de la creació de l'estat d'Israel
i la sublució encara sembla llunyana,
tot i que en les darreres setmanes sembla que s'hagin produït alguns passos
que fa que s'obri una porta a l'esperança.
Un dels senyals, però més evidents, d'aquesta tensió que existeix
entre els dos pobles, entre l'israelià i el palestí,
és el mur que l'estat d'Israel està construint
per aïllar els territoris palestins de Gaza i Cisjordània.
Els israelians diuen que és una mesura de seguretat als palestins,
que es tracta d'una retallada més de la seva llibertat
i de la creació d'una mena d'estat d'apartheid.
Vindria a ser això, més o menys, oi, Raül Gallego, simplificant-ho molt, suposo?
Doncs sí, sí, ho has resumit molt bé.
Sí, és una llàstima, no?, perquè en aquesta zona,
aquí sempre recomano a tothom que vingui de vacances, a la que pugui,
perquè podria ser una de les zones més maques del món a nivell turístic,
a nivell històric, inclús de multiculturalitat, no?,
barreja de religions i de cultures,
però sí, és una pena, tal com tu dius,
un conflicte que porta més de 50 anys
i sembla que la solució encara està lluny.
Presentem-lo al Raül Gallego.
Ell és periodista, des de fa prop de dos anys,
és el corresponsal de TV3 a Palestina.
No, no, no, corresponsal no, eh?
Digue'm, digue'm, doncs què, ben bé, que tu treballes per TV3.
Sí, no, reporter de la corresponsal,
i la corresponsal és la Isabel Galí, abans era l'Esteve Soler,
ara és la Isabel Galí i jo estic aquí de reporter.
Molt bé.
En qualsevol cas, parlem amb tu, no perquè sí,
sinó perquè el passat dimecres es va inaugurar a Tarragona,
al pati de Jaume I de l'Ajuntament,
una exposició que es diu A l'ombra del mur
i que recull una quarantena de fotos que has fet tu
des que es va construir aquest mur de separació
entre Israel i Palestina.
Sí, les fotografies les vaig començar a fer aquestes,
el 2003,
que ja portaven un any,
una mica més,
construint el mur.
I és una mica el seguiment
de com ha anat el procés de construcció.
I, sobretot, jo crec que m'he centrat bastant
en les zones rurals,
en els petits pobles,
com els ha anat afectant
l'arribada d'un dia de l'exèrcit,
primer agafant les terres,
començant a construir el mur
i, de cop, trobant-se el mur allà plantificat.
Has agafat, per dir-ho d'alguna manera,
la vessant més humana de tota aquesta història,
que potser és la que queda amagada
darrere el rerefons polític,
que és el que es va explicant al dia a dia.
Sí, potser per mi ha estat una manera
de tot allò que a vegades
et quedes amb les ganes d'explicar
per la televisió o per l'actualitat.
Aquest és un conflicte que dona molta actualitat
i a vegades no et deixa que els mitjans
puguis expressar o anar més enllà
del fet actual,
de la notícia puntual.
Potser per això he fet aquest procés
de seguiment de la construcció del mur
i centrar-me, sobretot,
en les històries d'aquests petits pobles
i de la gent.
I com els ha afectat realment
la construcció d'aquest mur
a la gent que hi viu a la vora
i que estan veient com dos territoris
que són colindants
doncs ara es troben amb una barrera física real
i que no poden atrevessar.
Això depèn de les zones.
Hi ha pobles o ciutats
que tenen el mur pràcticament enganxat,
que hi ha algunes cases que estan a un metre.
Hi ha altres zones que el mur està més llunyà,
hi ha zones que realment ha robat
o s'han portat moltes terres
i hi ha zones que impedeixen
que la gent pugui anar als hospitals,
a les escoles.
En altres zones, en canvi,
hi ha unes portes que poden passar
a vegades els nens per anar a les escoles.
Però, bueno,
a mi una de les coses que em va estobtar més
és que la creació d'aquest mur
va crear com, sobretot al principi,
ara ja no tant,
una mena de petita nova antifada, no?
La gent rural,
gent que gairebé no estava mai implicada
en el conflicte
o que estava implicada
de forma molt indirecta,
que només es dedicaven
gairebé tots al conreu de les terres
o de la maderia,
doncs de cop es troben
al que ve l'exèrcit,
allò els intenta construir el mur,
els hi treu les terres,
i la gent de forma espontània
s'ha anat organitzant
al llarg de tot Cisjordània,
fins i tot s'han fet
alguns comitès de resistència,
i es va crear realment
com una nova petita antifada rural
que recordava la primera antifada, no?
Que va ser una antifada popular
de la gent del carrer, no?
Que es va organitzar
i va intentar fer front
a l'exèrcit israelià.
Realment creus que entre
la població palestina
hi ha aquesta sensació
que s'està creant
una mena d'estat de parheid,
de separació entre els dos pobles?
Sí, sí,
sí que hi ha aquesta sensació.
En general,
sobretot al cantó palestí,
la gent està molt cansada, no?
porten aquest...
Se n'adonen d'aquests quatre anys
d'aquesta última antifada,
doncs, no els ha servit
gaire bé per res,
encara estan pitjor, no?
I tenen sempre la sensació
que la cosa no va millor, no?
Si no pitjor,
que els seus drets,
la terra,
que ara són menys.
Ara sembla que s'obre
potser una petita porta
a l'esperança.
Avui m'ha estat escollit
president,
el nou president
de l'autoritat nacional palestina,
i, a més,
dins del govern d'Ariel Sharon,
primer ministre,
ha acordat, doncs,
fer un pacte
amb el partit laborista,
amb la qual cosa sembla ser
que potser
la posició del govern israelià
podria deixar de ser
tan radical,
per dir-ho d'alguna manera,
respecte a la població palestina,
i potser es podrien obrir
vies,
noves vies de negociació.
Com ho veieu,
això,
els periodistes
que esteu treballant allí
sobre el terreny?
Bé, home,
jo no ho sé
pessimista,
ho veig,
veig difícil.
sí que potser vindran
uns mesos
de calma
o de tranquil·litat,
però,
per exemple,
avui mateix hi ha hagut,
bueno,
ahir a la nit
va haver-hi
un atemptat
suïcida,
dos atacs suïcides,
on van morir
sis israelians,
no?
Justament,
demà,
a Bumazen
ha de fer
la cerimònia
on se l'investirà
president,
no?
Clar,
quan s'està intentant
parlar de pau,
que de cop
es produeixi
un atac suïcida
d'aquest tipus
i que matin
sis israelians,
no ajuden el procés
de pau,
de la mateixa manera
que no ajuda
que continuïn
les operacions
militars
de l'exercit
israeli
i que continuï
la construcció
del mur.
És bastant difícil,
no?
En els dos bàndols
hi ha postures
radicals
i el que fa
més llàstima
i el que fa
sempre més penós,
i això passa
en tots els conflictes,
és que el que més
pateixen
és la gent normal
del carrer
d'una banda
i de l'altra.
De fet,
potser una de les
sensacions
que crea aquest conflicte
que fa tants anys
que s'arrossega
és una sensació
com de partit
de tenis,
no?
D'una banda,
hi ha un atac
israelià,
resposta palestina.
Atac palestí,
resposta a l'exèrcit
israelià.
Realment,
és així
o és una mica
la sensació
que es transmet
al informar
simplement
dels fets
puntuals?
Realment,
hi ha aquest joc
d'atac-resposta?
És així,
realment?
Sí que és una mica
així.
El que passa
és com si jugués
el mullà
contra algú
de...
com contra un amateur
pràcticament,
no?
No és un exèrcit
contra un exèrcit,
no?
És un dels millors
exèrcits del món
contra uns grups armats
que realment
és gent que no té
experiència,
la majoria dels líders
dels grups armats
o gent que era
més o menys
dels llitadors
i els guerrilles
més veterans,
la majoria
estan morts
o a la presó,
no?
Que els que estan
mantenint
la lluit armada
a la banda palestina
és gent molt jove
i que té molt poca
experiència.
Que és un partit
de tenis però molt...
Seria un partit
de tenis però
molt desigual.
De fet,
el govern d'Israel
argumenta,
defensa les seves
actuacions
dient que és
per la seva
pròpia seguretat.
Com ho veus això?
Realment aquest argument
és vàlid?
Hi ha una part
d'aquest argument
que és vàlid.
Clar,
totalment.
Israel té tot
el dret
de defensar-se,
no?
Sobretot
dels atacs
que es fan
a dintre
i dels atacs
suïcides
que són terribles
i les conseqüències
que tenen
són devastadores.
El que sí
que és veritat
és que
moltes vegades
no totes
fan nom
de la seguretat
o no pots
entendre
que són
quines
operacions
militars
o segons
com es tracta
els palestins
a l'exèrcit,
a les zones ocupades,
a les controls militars,
doncs no és
per seguretat.
El concepte de seguretat
aquí a vegades
cal ser molt absurd.
Parlem una miqueta més
d'aquesta exposició
que recordem
us pot veure
des del passat dimecres
i fins al 26 de gener
al pati de Jaume I
de l'Ajuntament de Tarragona.
tu ets periodista,
treballes a la tele
i a part et dediques
a fer fotos.
No sé,
aquestes fotos ja
les fas directament
amb això,
amb aquesta intenció,
amb la intenció
que es puguin veure fora
en exposicions
o en publicacions.
Com la portes,
aquesta activitat
de fotògraf?
Bé,
la fotografia
sempre m'ha agradat
i va molt lligada
per mi
amb la televisió.
Jo soc
un tipus de periodista
a TV3
i una sèrie de periodistes
que són periodistes
i càmeres alhora.
I per tant
la fotografia
està també
molt lligada
amb el tema
de la càmera.
No sé,
sempre m'ha agradat
i potser també
és el que et deia abans,
utilitzo el tema
de fotografia
per potser
encabir
o intentar reflectir
el que a vegades
amb la televisió
no puc.
I aquestes imatges,
la tria com l'has fet?
Són una quarantena
d'imatges
les que es poden veure
en aquesta exposició
que hi ha
al Pati de Jaume I
de Tarragona.
Què és el que mostren
exactament?
Abans ens parlaves
de la població rural
que viu
a la zona
on s'està construint
el mur de Gaza
i Cisjordània.
Sí,
potser està dividit
en dues parts.
Una part
que és més centrada
en el mur físic,
que es vegi
on es pot veure el mur,
els diferents tipus
de murs,
hi ha zones
que són
que el mur
és uns blocs
de ciment
de formigó
de 8 metres
d'alçada,
altres són
unes tanques
de filferro espinós
amb sensors
de seguretat,
amb una carretera
que va pel mig
i després l'altra
potser està bastant
centrada
en aquesta
abans mena
d'antifada rural
que es va crear
en el moment
que es va construir
el mur
i els enfrontaments
que s'han creat,
les protestes,
moltes,
la majoria
que són de tipus
de resistència pacífica,
on també
les dones
s'han involucrat molt,
les dones
de les zones rurales
s'han involucrat molt
en la protesta
i en la defensa
de les seves terres.
Potser això
jo crec que es transmet
bastant,
es pot veure
bastant en les fotografies.
Aquesta exposició
l'organitza
la Pepa,
per dir-ho d'alguna manera,
és la plataforma
per l'expressió
i les propostes alternatives.
Tu ja estàs vinculat
amb aquesta associació
i explica'ns una mica
què és
i què és el que fa.
Sí,
això és una plataforma
que vam crear
diferent,
un grup de gent
que som de diferents àmbits,
alguns som d'ONGs,
altres com jo
som periodistes
o de mitjans de comunicació
i una mica més
és una plataforma
perquè diferent
persones
poden fer
diferents tipus
de projectes.
La majoria
centrat
precisament
en això.
Pot anar
des de projectes
artístics
fins a temes
culturals,
àmbit humanitari,
pacificació,
àmbit també
de la dona,
no sé,
qualsevol tipus
de ser un projecte
que sigui positiu
i que intenti
portar alguna cosa
i un benefici
a la societat.
I ara aquí a Tarragona,
doncs,
recordem-vos,
pot veure
aquesta exposició
al pati
de Jaume I
de l'Ajuntament
de Tarragona
a l'ombra del mur
fins al 26 de gener.
Raül Gallego,
moltes gràcies
per haver-nos acompanyat
a Tarragona Ràdio,
per haver-nos
parlat d'aquesta mostra
i també
per haver-nos
exposat una mica
les teves opinions
sobre el que vius
dia a dia
a Israel i Palestina.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres.