Víctor Bocanegra, molt bon dia.
Bon dia.
El bloc de Lídica Dura, el disc que oferiràs aquesta nit en directe,
és un homenatge a Pepe Sales,
el que durant els anys 80 va ser el teu company en el grup Bocanegra.
El Pepe Sales va morir el 1994 víctima de la sida.
Per què has sentit ara, Víctor, la necessitat de retre un homenatge així al teu company?
En primer lloc, hi havia un deute emocional o moral per aquest company desaparegut,
amb el qual havíem fundat un grup que va ser important en el seu moment per nosaltres
i em sembla que també pel país.
Vam estar entre el que era la nova cançó i el rock català,
abans del boom del rock català, vam arribar una mica abans.
Així se'ls ha reconegut en aquella època difícil dels 80.
Exacte, el que es va dir.
I un grup que va desaparèixer l'any 89
i per retornar breument un 92.
Però bàsicament la qüestió és que Pepe Sales,
que havia sigut fundador de Bocanegra,
va deixar un testament artístic,
que són les 50 cançons de mor i droga,
que són lletres per mi d'una qualitat literària
i biogràfica excepcional
i que volia també, a part de retre l'homenatge a l'amic desaparegut,
també reivindicar unes lletres que per mi són símbol d'alta poesia
i de tota una generació també,
que és aquesta generació dels 70,
a la qual pertanyia Pepe Sales,
que va viure tota la contracultura,
el moviment hippie,
l'interès per noves formes de música
i penso que era una necessitat
que jo tenia i que ja ha complert
i he satisfet amb aquest disc de bloc de l'irricadura
i també amb aquesta ressuscitació de Vic per Bocanegra.
Aquest disc és un treball inevitablement intimista
perquè ho ha de ser així,
però no renuncies pas a la teva vessant més jazzística,
les dues coses són ben compatibles.
Jo penso que sí.
El productor, Jordi Soleil, d'aquest disc, el productor executiu,
estava convençut que hi havia un forat,
hi havia un camp per treballar dins de la música catalana actual,
que era aquest sector potser una mica menystingut
de la cançó d'autor amb arrels de blues i del jazz.
I per tant, no sé si venim a cobrir un forat,
però com a mínim sí que sembla
que hem tingut molt bona acollida de moment.
Això t'anava a dir perquè les crítiques
i els comentaris d'aquest treball
al bloc de l'irricadura
han estat gairebé unànimament positives.
Per exemple, un diari de Barcelona
qualifica el disc com un dels moments més emocionants
que avui pot oferir la poesia catalana.
T'esperaves aquesta resposta?
Sí, això és curiós que sigui justament un escriptor-poeta,
Pere Rovira, no?
Sí, el diari avui.
De Tarragona, oi?
Em sembla que és de Vilaseca.
que digui que parli o que parli de la cançó,
de l'expressió musical que és el gènere de cançó com a poesia, no?
I a mi això m'ha agradat particularment
perquè justament el que volia reivindicar
era aquesta poètica de la cançó, no?
De dir, bueno, què és una cançó?
Doncs és una alquímia entre lletra,
entre literatura i música
i que, bueno, quan funciona,
doncs les cançons són bones, són memorables
i la gent té ganes de tornar-les a escoltar,
que és del que es tracta.
Veig que has identificat molt ràpidament la cita,
per tant, dedueixo que com a mínim llegeixes les crítiques.
Després no sé si em fas cas o no.
Sí, sobretot les bones, no?
Que et puja en la moral.
No, en fi, també hi ha hagut crítics
com Mingus Formentó, la Vanguardia,
que va dir
estem davant d'un dels millors discos de pop català
de la història.
Bueno, no ho sé, potser és una mica exagerat,
però, en fi, també,
ja prefereixo que diguin això
que no que diguin el contrari, no?
És clar, en tot cas,
ja et dic que per mi
ha estat un exercici
no de nostàlgia,
sinó de reivindicació
d'un passat recent,
que era tot aquest món
de Boca Negra
i del Josep Sales,
i al mateix temps, doncs,
una revitalització,
perquè per mi, doncs,
posar en circulació
les cançons de Pepe Sales,
encara que sigui en forma de Víctor Boca Negra,
doncs, és un plaer.
Durant bona part dels anys 90
vas estar gairebé desaparegut dels escenaris.
Amb aquest disc,
vols retornar de ple a l'activitat?
Després d'aquest bloc de l'indicadura
tindrem més treballs
i el Víctor tornarà a trepitjar els escenaris
més assiduament?
Sí, és una possibilitat.
Jo, esclar,
això de la música,
com que mai m'ho he pres
d'una manera funcionarial,
funciona,
per mi,
em funciona abans de vegades.
És a dir,
quan tinc la necessitat artística
de fer una cosa,
la faig,
i quan no, doncs,
desapareixo com els talps,
no?
És una cosa més animal,
més biològica,
per mi,
que no passa això funcionarial.
però hi ha part que,
bueno,
ja saps que el panorama de la música
doncs mai és del tot faleguer
en aquest país,
on no és tot el que,
penso que als músics
no se'ls tracta en general
com es deuria.
Potser hi ha altres sectors,
doncs,
que estan més ben tractats.
Però, en fi,
sí,
la idea és
poder continuar
oferint
material
en forma de cançó.
I tant.
En el concert d'aquesta nit
i també en el disc
t'acompanyes
de músics excel·lents,
gairebé companys de luxe,
oi?
Sí,
efectivament,
per mi és un privilegi,
doncs,
comptar
en el grup
de Víctor Bocanegra
amb gent com
un dels grans bateries
de jazz
que tenim aquí en el país
i a l'estat,
diria que és David Chirgu,
Hernán Flores,
que és un dels baixistes
més reconeguts
a l'Argentina,
que actualment
tenim la sort
que està afincat
a Barcelona
i també es va apuntar
al projecte
amb molt entusiasme.
Joan Vinyals,
que és l'únic,
diguem,
és la baula perduda
de Bocanegra,
que és un
vell company
de Bocanegra,
doncs,
l'únic representant
de l'antic grup
de fa 20 anys
i,
finalment,
el Maurici Vilavecchia,
que, a part de,
que avui també estarà
a Tarragona
amb nosaltres
en el quintet
com a acordeonista,
ha estat el productor
artístic del grup
i ha fet una feina excel·lent.
jo penso que
Maurici Vilavecchia
també és un dels productors,
és un dels grans secrets
a veus
que tenim aquí
en el país
com a productor,
no?,
que és una feina
a vegades
també tan,
tan discreta
i tan,
tan poc reconeguda
i, en canvi,
tan important
en la música,
no?,
en la producció
d'un enregistrament,
la figura de productor
és fonamental
i Maurici Vilavecchia
em sembla que és dels millors
que tenim actualment.
Per tant,
em sento molt privilegiat
d'haver treballat
amb aquest equip.
Estar envoltat amb aquests companys
sense cap mena de dubte
és estimulant
i suposo també
en relació amb el que deies abans,
Víctor,
que és indispensable
tenir aquests estímuls,
tenir ganes de fer coses
per poder pujar dalt
d'un escenari
enregistrar un disc
perquè tot això
és molt més dur
del que ens pensem.
Molt,
sí,
sí,
sí.
Home,
jo una noia,
una alumna meva
em preguntava
quan has tardat
en fer aquest disc
i, esclar,
es pensava que li diria
tres,
quatre mesos
i li vaig dir
deu anys,
no?,
perquè realment
aquest disc
concretament
és la feina,
hi ha molta elaboració
al darrere,
hi ha molta història,
hi ha tota la història
i del PP Sades
però, a més,
hi ha tot un procés
per mi de creació
que ha estat llarg
i que, bé,
ha anat així,
no?,
vull dir,
ja m'agradaria
fer les coses
amb un any o dos
però a vegades
no pot ser,
no?,
i he hagut d'esperar
doncs això
10 o 12 anys
per arribar
a la circumstància favorable
i també per pensar
que ja està al madur
aquest material
per ser presentat
en públic
i enregistrat,
no?,
després el directe
és un altre món
que en realitat
és el que realment
m'agrada
de la música
si no
jo,
com a Víctor Bocanegra
apareixer només
per fer un treball
d'estudi
i tornar a desaparèixer
no sé si m'hagués
interessat.
Enregistrar un disc
d'estudi
és molt avorrit,
diuen.
Sí,
bueno,
avorrit
és com una fotografia,
no?,
un disc en el fons
el que realment
penso que és la música
la música en viva
és fer-la en directe
i davant d'un públic
i comunicar-te,
no?,
que és l'acte
l'acte ritual
per excel·lència
de la música
és el concert,
és aquest acte
de comunicació
que quan
realment
doncs
és màgic
és una cosa
inoblidable
per mi
i per la gent,
no?
És la gran gratificació
penso que pot tenir
un músic
és quan està
dalt d'un escenari
fent el que li agrada fer
i veure que hi ha gent
que connecta
amb allò que fas.
No m'agradaria acabar
aquesta entrevista
sense que el Víctor
ens expliqui
als ollents
de Tarragona Ràdio
què es pren
cada dia
per esmorzar.
És una mica
com la font
de la terna joventut
des de fa molts anys,
Víctor.
L'elixir
de la terna joventut
és molt fàcil,
no?,
és fer-se un suc
de fruites
que tampoc
cadascú ha de trobar
el seu,
això ho s'ha de preguntar
a un dietista
segons la Constitució.
I les teves
quines són?
Bueno,
jo concretament
últimament prenc un còctel
de poma,
api,
llimona
i...
Espera,
em deixo alguna cosa.
Poma,
llimona,
api
i pastanaga.
Déu-n'hi-do,
còctel gairebé explosiu.
Sí, sí,
però mira,
a mi em va molt bé.
Una,
volíem acabar
amb aquesta curiositat,
amb aquest desenfadat.
Víctor Bocanegra,
moltíssimes gràcies
per atendre
la trucada
de Tarragona Ràdio.
Gràcies a vosaltres
i, en fi,
espero que potser
aquesta nit
algú de vosaltres
estarà per allà.
De ben segur,
ens saludarem.
Una abraçada.
Molt bé,
moltes gràcies.