La una del migdia, en vuit minuts i mig, tal com els comentàvem,
als darrers minuts del Mati de Tarragona Ràdio
els compartim amb tots vostès des de la llibreria La Capona de Tarragona,
que és el lloc on la periodista Martí Gironell
acaba de presentar aquí a la ciutat de Tarragona el seu llibre,
La ciutat dels somriures, històries de supervivència a Bombay,
i que, a més a més, edita Cosetània.
Tenim la nostra unitat mòbil a la llibreria La Capona
i em penso que Martí Gironell ens escolta.
Bon dia, Martí.
Hola, bon dia, Iolanda. Bon dia a tots els teus oients.
Enhorabona, primer que tot, per aquest llibre,
que hem llegit, la veritat, en moments de desànim, en molts casos,
amb molt d'entusiasme en d'altres,
i al final amb una certa esperança, per què no dir-ho, malgrat tot.
És això, és això, és el que pretén una mica també
a l'hora de buscar aquest títol.
Quan dius la ciutat dels somriures,
però històries de supervivència a Bombay, són això,
són persones que, malgrat tot,
malgrat tota l'adversitat que tenen al seu voltant,
la malaltia, la misèria, la desgràcia que els ha tocat viure,
ho fan amb aquest somriure de dignitat a la boca
i ho fan, sobretot, els que poden estar en mans d'aquesta ONG
o d'altres que també n'hi ha a Bombay,
doncs amb una mirada posada a l'horitzó,
en un futur que n'hi ha que no poden detenir de futur,
perquè estan marcats per la sida i saben que els queda poc temps de vida.
Però, malgrat això, aquest poc temps de vida que tenen,
també procuren que sigui el més agradable possible.
El llibre té un petit subtítol,
que és Històries de supervivència a Bombay.
Nosaltres sovint entenem la supervivència
com un moment circumstancial de la nostra vida.
Ells ho entenen com una forma de vida,
sobreviuen.
Exacte, ho has descrit molt bé, això,
perquè són històries de supervivència a Bombay
de persones, nens en algun cas,
que no tenen cap altra més cosa que això,
que anar passant de la millor manera possible,
sempre amb aquest somriure a la boca,
sempre amb aquest bon humor,
sempre per mirar de tirar endavant i no de fallir.
Persones que són molt conscients de la seva situació,
que saben el que no tenen,
sobretot saben el que no tenen i el que no tindran,
i per això és molt admirable de la manera que et reben,
de la manera que et fan sentir
tot el que t'arriben a oferir i el que t'arriben a donar.
Jo sempre dic que he tornat molt més ric
de quan vaig marxar,
que m'han donat molt més aquestes persones,
aquests nens, aquestes assistentes socials de l'ONG,
que no pas jo amb ells,
encara que això, puguis estar jugant amb ells,
parlant amb ells,
ensenyant-los quatre frases en anglès.
ells i la seva manera d'entendre la vida
i la seva manera d'encarar-la
fa que et donin una lliçó realment magistral
de com sobreviure
i de com portar la teva vida, el teu dia a dia,
i més amb aquestes circumstàncies
envoltats de misèria i de malaltia.
Avui en dia ni la persona més endura emocionalment parlant
pot obviar totes les informacions de miseria
que arriben i que afecten a milions de persones.
En aquest cas, les dones, els nens i les nenes
de Bombay.
Tots hem contemplat, més vegades de les que voldríem,
imatges en realment desesperats.
Tot i així, hi ha moments del relat,
i no precisament dels més durs,
que tanques el llibre i dius
no, he d'intentar païr tota aquesta informació.
Vull dir, com es pot sobreviure
quan trobem amb exemples clàssics
i que coneixem, però que no per això
menys es fareïdors de passejar pel carrer
i haver d'apartar literalment criatures
que et diuen que tenen gana.
Nosaltres al principi comentàvem això
a les assistentes socials
i els deies, home, és que no pots fer el cor fort,
no pots girar la vista cap a una altra banda del carrer,
més que ara perquè a l'altra banda del carrer
també n'hi trobaràs d'altres.
I ells diuen, no, però és que la millor cosa que pots fer
és agafar-los i dir-los que hi ha ONGs com la nostra,
vull dir, no cal que vinguin a la nostra,
poden anar a qualsevol altra,
que els ajudaran a tirar endavant, si més no.
Ells tenen centres de dia, per exemple,
en els quals aquestes criatures,
moltes d'elles desnutrides,
poden anar allà a menjar tres cops al dia,
els apuntaran també a l'escola,
els donaran una cobertura sanitària,
ni que sigui mínima, però la tindran,
vull dir que se sentiran una mica més atesos
que no pas estan al carrer a banda i banda
i no pas donant-te'ls i tu 10, 20 rupies,
que vés de saber on poden anar per aquelles rupies.
En canvi, si intentes sobreposar-te del moment,
i potser sí, li dones 4 rupies
o li vas a comprar un entrepà o el que sigui,
però després dir-li, no, però és que més enllà d'això,
un cop se t'hagin acabat aquests diners, què faràs?
En tornaràs a demanar més?
Si no trobes cap occidental com nosaltres
que ens robis el cor, què faràs?
Per tant, pensa que el teu dia a dia
el pots passar una mica millor
anant a aquestes institucions,
a aquestes ONGs, que treballaran per vosaltres
i per fer-vos una mica més digna l'existència.
I llavors fas el canvi de xip
i intentes, quan et vénen allò a estirar la màniga,
marrecs de 4 o 5 anys,
allò amb la cara bruta i mal girbats,
doncs tu no,
però si portaves en aquell moment
en algun indi que fos al costat,
doncs els hi fèiem saber.
No sé si algun va arribar a anar-hi,
però com a mínim la nostra intenció hi era.
Tu has estat dos cops a Bombay,
una com a cooperant una altra,
perquè emocionalment, sentimentalment,
no tenies cap altre remei que tornar-hi.
Sí, per qüestions d'amistat.
Per tant, hi tornaràs més vegades.
I tant, i tant, i tant.
Som seguretats.
Sí, sí, sí.
Hem sentit a parlar molt d'aquest llibre
abans que se'ns digués que venies aquí,
t'hem sentit en entrevistats de ràdio,
hem llegit articles als diaris,
i clar, on penses, home,
s'acosta a Sant Jordi, Martí i Gironell,
com a tots els autors,
aquest és el seu primer llibre,
vol vendre el seu llibre,
i el Martí i me'n diré,
sí, sí, vull vendre el meu llibre,
perquè no és el meu llibre,
és el llibre de la ONG,
amb la qual he estat cooperant,
perquè tot el que es recapti de la venda
d'aquesta ciutat dels somnis va per aquesta organització.
És això, és això.
Jo en parlava amb uns companys vostres d'aquí a Tarragona,
ara no fa pas gaire estona,
i deia això,
moltes vegades la gent podrà posar l'etiqueta aquesta
d'autor mediàtic o de llibre mediàtic,
perquè som dels mitjans de comunicació,
hem sortit a la ràdio, treballem a la televisió,
la gent més o menys ens veu,
però dius, és que precisament faig servir els mitjans
que tinc a l'abast,
faig servir les ràdios, les televisions
i la premsa que conec,
companys i col·legues de premsa
que ens obriu els micròfons
o ens deixeu les pàgines dels diaris
o de les revistes,
per donar a conèixer aquesta història.
Jo m'ho he agafat això com una notícia,
però no com una notícia més,
una notícia que l'he viscuda
i la vull donar a conèixer a la gent
que hi ha al meu entorn més immediat
i a d'altres, no?
Com això, a Tarragona, a Girona, a Lleida, a Vic,
hem d'anar a Igualada, hem d'anar allà on sigui,
per donar-ho a conèixer.
No procuro pas convèncer ningú,
és convidar la gent a conèixer això,
a conèixer aquesta història,
a conèixer aquesta realitat,
t'hi pots implicar o no,
pots passar-hi de llarg o no,
li pots fer cas o no,
vull dir que no estem venent cap moto
ni volent inculcar res a ningú.
Només és, mira, si tens un segon,
t'explico aquesta realitat i punt.
Tu saps que a través del llibre,
si vols, pots contribuir-hi,
comprant-te'l i els beneficis
se'n van per ajudar que aquestes criatures
i aquestes dones tinguin una vida millor
i puguin somriure millor,
però que si no, no passa res,
vull dir que serem tan amics iguals
i si no col·labores amb aquesta,
pots col·laborar amb una altra ONG,
però ser conseqüents amb nosaltres mateixos
i dir, a veure, podem fer-ho,
doncs per què no fer-ho,
és que és una mica surrealista
voler, això que deies tu abans,
girar la cara,
allà giràvem la cara
però teníem com a contrapartida
l'oferta d'aquestes criatures
i aquesta gent de dir-los, veniu aquí,
que aquesta gent us traurà,
o si més no, us encararà una mica
cap a un futur millor per a les vostres criatures.
Des d'aquí què podem fer?
Doncs apuntar-nos a qualsevol d'aquestes ONGs
i anar-hi a comprovar-ho nosaltres mateixos,
pots comprar aquest llibre,
pots no fer res i tampoc passa res,
vull dir que, vaja, està tot molt obert,
però que sí que jo agraeixo
l'oportunitat que em doneu tots els mitjans
per poder-ho explicar i per donar-ho a conèixer.
Em vas anar en condició de cooperant, com dèiem,
la qual cosa no treu que la teva condició de periodista
també hi era, però també de viatger.
Aquí, evidentment, i afortunadament,
i aquest és l'esperit del llibre,
està la condició d'ésser humà
capaç de sensibilitzar-se
davant d'una situació que pateixen altres persones.
La teva condició de periodista,
jo m'imagino que el que t'ha facilitat, sobretot,
és la capacitat després per construir una història real,
però una història al cap i a la fi,
transmetre-la,
i la teva capacitat de viatger,
doncs transmetre també aquestes olors,
de vegades espantoses,
aquestes imatges de vegades meravelloses també, no?
Jo una de les coses que més em sento orgullós
i que encara no m'acaba de creure
és haver aconseguit transmetre això, no?
Això que deies tu,
olors, sensacions, vivències,
perquè costa molt.
I una cosa és escriure per ràdio
o escriure per televisió,
que és allò, pim-pam,
i que és per consumir-ho en l'instant i en el moment,
i l'altra és intentar plasmar-ho en un llibre
i intentar que la persona que ho llegeixi
ho senti, s'hi trobi,
i això, fins i tot s'arribi a emocionar, no?
Jo aquests dies que he anat a fer alguna presentació més
per les meves terres de Girona o així,
se m'han acostat persones que em diuen
és que m'hi trobo.
I clar, que et vingui algú i que et digui
m'hi trobo, m'hi has fet sentir, m'hi has transportat,
a mi això em fa estar molt content
i em fa potser pensar que potser
si aconsegueixes transmetre això,
potser també aconsegueixes transmetre
la realitat que viuen aquesta gent
i qui sap potser despertar
aquest esprit inquiet de la gent
que tots tenim d'anar-hi
i voler-ho conèixer, no?
Per tant, sí que potser la meva condició de periodista
m'ha portat això,
però el que sí que m'he donat
és que costa molt
arribar a escriure una cosa així
perquè hi he donat voltes i voltes
i ho sapen els meus pares
i ho sap la meva parella
que vaig estar bastant,
quan m'estava allò barallant amb el text,
bastant insuportable
perquè costa allò.
Vols buscar les paraules,
vols buscar la manera
i sembla que ha de ser la cosa més fàcil del món
però costa moltíssim.
Però quan realment després veus que has arribat
i que aconsegueixes transmetre-ho,
estic content per mi
i pel que això pot suposar per aquesta gent.
Pel tema que es tracta i pel Tom,
i això és una opinió absolutament personal,
que ningú es pensi que és un llibre tou
que creu en la bondat humana,
per sobre de tot,
acompanyant d'unes històries molt dramàtiques.
les contradiccions de la Índia,
de la ciutat de Bombay,
la malícia,
la crueltat,
les contradiccions ètiques i morals
que es plantegen
a moltes de les persones que hi treballen,
però els propis habitants,
ciutadans de Bombay,
també hi surten.
Sí, perquè suposo que com totes les ciutats del món
hi ha això,
pots veure el millor i el pitjor.
I més aquí a Bombay,
jo la resta de la Índia no la conec,
també sempre ho dic,
conec Bombay però no conec la Índia
i per tant no pots dir
que hagis conegut tot el país,
ni molt menys.
Però sí que està plena de contrastos
i aquí encara es veu molt més
o s'aguditza molt més
si vas recuperant
perquè estàs en contacte
amb aquesta realitat més crua,
més directa,
m'atreviria a dir
la realitat més autèntica,
més veritable,
perquè veus la gent realment
com se n'ha de sortir,
com ha de viure
i al costat tens la gent
que ho ha tingut més fàcil,
les grans fortunes,
uns grans palaus,
uns vestits lluernadors.
Jo també ho explicava l'altre dia,
he tingut la sort,
entre cometes,
de poder veure
com es fa un te
a dins d'una barraca,
allò assegut a terra
mentre està plovent
amb un tol dur
i això allà,
quatre o cinc enxubats
a dins d'una barraqueta,
o fer un te
assegut damunt
d'uns coixins
d'aquests
del caixmir
i amb tot
l'aire condicionat
del món
i tot això
està només
a dos passes,
és que pots sortir
d'aquesta casa
espectacular
i a fora
trobar-te
de morros
amb l'autèntica realitat
que estan vivint
aquesta gent
i que pots
més o menys
ajudar a canviar.
No crec pas
que sigui cap utopia,
jo crec
que ho podem fer
i les contradiccions
i els contrastos
i les ganes
de les màfies
que corren per aquí
de treure profit
de la gent,
d'allò
de les desgràcies
als altres,
això ho veurem a Bombay
i ho veiem a Barcelona
o a qualsevol gran ciutat.
No et preguntaré
per una qüestió de temps
i perquè tampoc
no és necessari
pels detalls
de les múltiples històries
de vida personals
d'adolescents,
de nens,
de dones
que n'hi ha moltes
tristament per triar i remenar
i són abundants
però el que sí
també em crida l'atenció
i que una mica
en aquella idea
que tenim a Occident
i que una mica
també la confirma
la teva experiència
quan en un moment
determinat del llibre
una de les persones
que estan en una noegea
amb molta experiència allà
explica
aquest sentiment
que tenen
de resignació
que se sustenta
en la fe
en la fe en el seu Déu
que pensen
bé
són capaços
d'assumir
aquesta situació
amb aquest posat
d'aquesta manera
perquè pensen
que després
tindran
una situació
millor
en una altra vida
Això et sorprèn bastant
i a més a més
ho demanes de seguida
al cap dels 7-8 primers dies
que ets allà
i després de rebre
molta informació
dius
però bé
com pot ser
que aquestes persones
es resignin
davant del seu destí
com és que no hi fan res
i llavors
quan un cooperant
d'allà
una assistente social
et diu
que ells creuen
que és l'existència
és la vida
que els ha tocat viure
ara
i que el que volen
és
com més aviat
millor
poder
testar
un nou estadi
una nova vida
que és la que els haurà
preparat
o deparat
el seu Déu
per tant
si aquesta vida
se'ls acaba
i se'n van
i es moren
doncs no passa res
però això no treu tampoc
que mentre els toca viure
doncs ho facin
amb aquesta dignitat
amb aquest somriure
amb aquestes ganes
igualment
de tirar endavant
encara que
tot el que hi ha al seu voltant
no sigui
gaire galdós
però clar
quan et diuen
bé
és que
ells saben
que després
serà millor
nosaltres
que no estem acostumats
i que no pensem així
i que no tenim aquesta manera
i que no ens agrada res
això a part
mai res hem d'estar bé
sempre ens queixem de tot
clar dius
bé
és la seva manera de pensar
contra això no hi pots fer res
només intentar entendre'ls
i punt
vull dir
i això
i ajudar-los
i fer-los costat
amb les seves creences
i això sí que
ho tenia molt clar
i abans d'anar-hi cap allà
que no anaves a imposar res
vull dir
Déu-me'n guard
només faltaria
anava allà
a aprendre això
a veure
a observar i ajudar
i quan et trobes davant d'això
doncs
vaja
el que pots fer és observar
i punt
i donar la teva opinió
i explicar-los
però escolta
vols dir que
si et rebelessis
contra això
o intentada
i ells et diuen
sí
potser sí
però és que
jo crec
amb això
i davant de les creences
no pot ser
no pot ser res més
importantíssim
la tasca
i el paper
que fan
els indies

Br Bruno
és aquí
en un país
que no és
moren noies joves que es dediquen a la prostitució
i és molt dur per ells haver de suportar tot això.
Llavors t'ho expliquen quan tu hi arribes i et diuen
home, per nosaltres també ve a ser com una espècie de vàlvula d'escapament
poder parlar amb vosaltres i fer-vos-ho saber,
fer-vos partíceps d'aquesta història,
que vosaltres pugueu fer partíceps d'això a més gent.
Ens serveix una mica per suportar una mica tot aquest dolor
que estem acostumats a viure i que sembla que ja hi hauríem d'haver posat pell morta
perquè ho veiem cada dia i no és així.
I llavors dius, és molt important la feina que fan
perquè ells també se senten moltes vegades menys tinguts a casa seva.
La gent que treballa d'assistentes socials han passat per la universitat,
per exemple, al llibre s'explica la història d'una assistente que es diu Kavita,
que està graduada per la Universitat de Bombay,
però en canvi la gent del seu entorn no la té per res, diguéssim.
És com si fes una feina qualsevol,
perquè està amb els pobres, perquè està amb els miserables.
Allà hi ha segons quins sectors de gent que els fan el buit.
Llavors, clar, també és un motiu com per deprimir-se,
dir, bueno, però què estic fent?
I llavors, quan parlen amb tu i els dius, no, no, escolta,
però és que posa-t'ho al cap, estàs fent una feina molt important.
Com que els injectes una mica de moral i d'optimisme.
Finalment, Martí, insistim en aquesta idea que els diners que es recaptin de la venda d'aquest llibre
van aparar a aquesta ONG, que podríem dir quina és, no?
I breument a què es dedica, que no ho hem dit.
Sí, les sigles són CCDT, dic les sigles perquè el nom és una mica complicat,
que és Communities Committee Development Trust, el CCDT,
i es dediquen, bàsicament, això que hem anat parlant durant tota aquesta estona,
a acompanyar aquestes persones que tenen sida,
sobretot nens i les seves famílies,
moltes d'elles només amb la mare al capdavant,
perquè el pare ho ha desaparegut o no se sap qui és o s'ha mort,
bàsicament en l'entorn de la sida.
El que els procuren és això, sobretot educació,
també cobertura sanitària,
i els procuren que tinguin, sobretot, alimentació,
que no estiguin desnutrits.
I a les dones també, sobretot, els procuren
una assistència psicològica,
perquè no se sentin soles i desemparades,
i assistència mèdica també,
perquè moltes d'elles estan malaltes de sida.
Aquest, a grans trets, és el món en què treballen,
en què es mou el CCDT,
i on aniran a parar els diners que es recullin
de la venda de la ciutat dels somriures.
A banda d'aquesta qüestió,
els asseguro que el llibre, per ell mateix,
és un testimoni que val la pena compartir.
Retinguin a la seva memòria aquest títol,
la ciutat dels somriures,
històries de supervivència a Bombay.
Martí Gironell, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos.
Gràcies a tu i en Josep,
que m'ha fet companyia aquí des de la noietat.
Que venguis molts llibres, eh?
Gràcies, aquesta és la idea, ja t'ho he dit abans.
Jo em poso a disposició de tothom i d'on sigui
per parlar-ne, perquè es conegui,
perquè tinc ganes que es conegui aquesta història,
per això també, no?
Moltíssimes gràcies, fins a sempre.
Gràcies a vosaltres.
Una abraçada.
Adéu-siau, adéu.
Gràcies a vosaltres.