D'aquí a tres minuts seran tres quarts d'onze del matí.
Seguim endavant el Matí de Tarragona Ràdio.
Ara us podem parlar d'un llibre que es va presentar
el divendres passat al Museu d'Art Modern de Tarragona.
El llibre es diu Nou dones i una guerra, les dones del 36.
És d'edició en 62, en proloca de Teresa Pàmies.
I el vam presentar, entre d'altres, l'autora, l'Isabel Alesti.
També hi era la Carme Casas,
ell és de l'Associació de Dones del 36
i una de les protagonistes d'aquest llibre.
També la professora d'Història de l'Universitat Rovira i Virgili Coral Quadrada
i ella és també la coordinadora del grup de recerca grec.
En volem parlar d'aquest llibre i ho fem ara mateix en conversa
amb la seva autora, l'Isabel Alesti.
Isabel, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Com va anar aquest divendres al Museu d'Art Modern
amb la presència de Carme Casas?
Sí, va anar molt bé, la veritat.
És que jo em va sorprendre, no sé per què em va sorprendre,
però hi havia molta gent, la veritat,
tota la sala plena
i gent que no coneixia,
que vaig estar molt contenta de conèixer,
una diputada del Parlament de Catalunya,
la Dolors Comas
i molts escriptors de Tarragona
i ho va presentar també
el regidor de Cultura d'aquí a l'Ajuntament.
Vull dir que em vaig sentir molt ben tractada
i va ser tot molt acollidor
i una organització perfecta
de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament.
I molt bé, la veritat, molt bé.
I la Carme Casas va donar un calibó especial
perquè ella és una de les protagonistes del llibre
i té una història increïble al darrere.
tothom la coneix, la Carme,
i va fer un Parlament d'aquells que emociona ens
i que exalta la gent i la gent la va aplaudir molt.
Va ser molt bonic, la veritat és que estic molt contenta.
Una forta abraçada des d'aquí a la Carme Casas.
Isabel, com va anar el procés d'elaboració d'aquest llibre,
d'aquest llibre sobre la vida i miracles de nou lluitadores?
Sí, és un llibre especial i peculiar
perquè jo no hi havia d'escriure mai
un llibre que parlaix d'història,
i menys de la Guerra Civil.
Jo em dedico a escriure només literatura.
El que passa és que he donat veu
a unes dones que fins ara no havien tingut veu,
que són unes dones que han viscut
o que van viure la Guerra Civil
d'una manera directa,
directa, directa del tot.
I, clar, aquestes dones jo les vaig conèixer
una mica per casualitat,
perquè jo faig cròniques al diari El País
i una de les cròniques va ser fer això,
el col·lectiu de dones del 36.
El que passa és que vaig veure
que allí hi havia un fons increïble
que es podia treure a dir, entre cometes,
molt de suc d'aquestes històries,
i que es mereixien realment un llibre.
I llavors les va anar gravant,
la seva vida una per una,
a casa seva, anava a casa d'elles,
i bé, va sortir el llibre que és,
no dones una guerra a les dones el 36.
I, de fet, és un llibre d'història,
però no és d'història.
És a dir, és un llibre que parla d'unes vides reals
que jo no m'he inventat,
però ha passat pels sedats d'una escriptora,
d'una escriptora que en aquest cas soc jo.
No vull dir que no està escrit com si fos una historiadora,
perquè ja no ho soc,
sinó que està passat pels sedats literaris.
És a dir, que jo hi poso la tècnica o el sentiment o la sensibilitat
que hi pot haver amb una novel·la
i que potser un historiador no ho fa amb un llibre.
És a dir, ho feia assequible perquè la gent ho pugui entendre.
Perquè en aquest llibre es parla no només del que és la guerra,
o sigui el front o les bombes o això,
sinó la guerra quotidiana, com es vivia,
doncs què passava,
què van passar durant tots aquells tres anys?
Perquè la gent s'enamorava, es casava,
paria criatures o avortava
perquè no hi havia altre medi d'anticomcentiu,
passava la frontera com podia,
vivia a l'exili,
és a dir, van passar una sèrie de coses
que potser no s'han explicat tant com la guerra en si.
Llavors, doncs, és aquesta guerra,
però sobretot una guerra femenina, no?
Com van viure aquestes dones, no?
Perquè a la vida les va portar a fer el que van fer, no?
Unes van estar al front,
una va estar 16 anys en una presó,
l'altra hi va estar 7 anys,
però a més a més la van tancar amb la mare
i amb una àvia que tenia 90 anys,
imagina, que una dona que no havia fet res,
a dir, que tancaven a la presó la gent així,
amb masses, no?
Hi ha moltes històries,
moltes històries que fan plorar,
d'altres que són més divertides, no?
Com s'organitzava una parella, per exemple,
a l'exili, dormint en un llit de matrimoni,
però que eren dues parelles,
i com s'ho feien totes quatre per dormir en un llit,
i com s'ho feien quan volien estar soles.
Hi ha coses divertides, no?
Però també coses molt doloroses, no?
Com s'ho feien a la presó, jo què sé.
Hi ha mil coses, molt.
És el motiu, realment, no perquè l'hagi escrit jo,
sinó per les seves històries, realment.
Històries, de vegades,
a rodelles, no tot eren flors i violes,
hi havia moments de perdre total,
i moments molts dursos, no?
Sí.
Que fins i tot no podien explicar,
i m'ha cridat molt l'atenció,
mira, fixa-t'hi,
la frase de l'Enriqueta Gallinat,
que ella diu que les dones
se'ns van necessitar durant la guerra,
però després els nostres mateixos companys
ens han ignorat.
Sí, sí, és que ha sigut bastant així,
vull dir, la gent sempre ha pensat
que la guerra l'han fet els homes,
i no és veritat,
l'han fet els homes i les dones,
perquè les dones van anar al front,
això s'ha de tenir en compte,
que hi va haver moltes que van anar al front,
però a més a més,
les que es van quedar aquí,
vull dir, van ser les que van donar suport
perquè els homes poguessin anar al front.
Són les dones que es van quedar amb la família,
amb els fills, amb els avis,
són les dones que es van agafar
llocs de responsabilitat,
perquè aquí va quedar buit,
és a dir, que es van posar al front de les institucions,
al front dels hospitals,
es van fer infermeres improvisades,
són les dones que conduïen tractors,
que conduïen camions,
que conduïen el metro de Barcelona,
són les que van organitzar tota la rereguarda,
la intendència de la infermeria,
tot, o sigui, sense aquestes dones
no hauria pogut existir la guerra,
i aquestes dones se les ha ignorat molt,
i bé, doncs una mica donar-los i veu,
donar-los i veu que poguessin parlar.
Jo és un llibre, a veure, ja et dic,
és molt diferent de tots els que he fet,
perquè sempre només he fet literatura,
per mi això també és literatura,
és a dir, que un novel,
que una persona que només vulgui llegir per llegir,
és un llibre ideal per llegir,
però és que a més a més,
tot el que llegirà és veritat,
no hi ha res que inventar,
l'únic que jo li he donat forma,
i no ho sé,
penso que és un llibre emotiu
i que és un llibre que agradarà a homes i a dones,
però que segur que molta gent s'assorprendrà,
perquè tot això va passar,
i sobretot als joves,
jo penso que és un llibre que haurien de llegir els joves,
perquè la veritat és que els joves no ho saben,
què va passar.
dius,
ah, la guerra civil,
ah, sí,
va,
batalletes dels avis,
no són batalletes dels avis,
vull dir,
és una ferida que encara està oberta,
no s'ha tancat,
vull dir,
la transició,
diguem-ne,
ho va deixar penjat,
va dir,
bueno,
aquí no ha passat res,
oblidem-ho tot,
no,
no es pot oblidar,
no es pot oblidar,
precisament,
s'ha de recordar per no tornar-ho a repetir,
perquè no es torni a repetir,
però jo penso que s'ha de saber el que va passar,
i els joves ho han de saber.
Un llibre que parla de la guerra del 36,
és que avui tenim guerres també al món,
i quan un veu o analitza les imatges,
allò que ens arriba de les guerres que hi ha avui dia amb Vicenç,
clar,
no t'imagines el dia a dia,
no t'imagines aquelles petites coses al dia a dia.
Exacte,
que aquelles gent continuen visquent,
no,
i com van a comprar el pa,
sí,
com van a buscar el pa,
exacte,
com s'ho fan per fer bullir l'olla,
com dormen,
com estimen,
en què passen el temps,
vull dir,
a més a més de caure bombes i de matar-se la gent,
la gent continua vivint,
i una mica,
doncs,
el llibre és
com s'ho van fer tota aquesta gent,
no,
com s'ho van fer,
i, bueno,
mira,
aquest és el llibre.
Un llibre,
Isabel,
en el que has parlat des de,
bé,
dones que havien estat anarquistes,
són anarquistes,
republicanes,
fi,
de tot,
no?
Sí,
que totes eren,
diem-hi,
escerranes,
però dintre de l'esquerra,
un ventall increïble,
que es van arribar a barallar,
com a gat i gos,
no,
doncs,
els anarquistes amb els comunistes,
però hi ha,
a veure,
hi ha dones del PUM,
hi ha llibertàries,
hi ha d'Esquerra Republicana,
hi ha una dona d'un militar de grau,
i hi ha això,
hi ha de tot,
de tot una mica.
Doncs,
de tot una mica que es pot llegir en aquest llibre,
un llibre que es presentava,
insistim,
la setmana passada,
el divendres,
aquí a Tarragona,
que va anar molt bé,
i que,
en fi,
també volíem comentar,
Isabel,
que no sé si aquest llibre
ha estat molt,
molt diferent,
la pròpia d'elaboració,
a l'altre llibre
que té recentment,
Isabel Olèstic,
és La muntanya dels secrets.
Sí,
a veure,
La muntanya dels secrets
no té res a veure,
és completament diferent,
però sí que hi ha un punt
en contacte que és,
que també està basat en,
a veure,
o sigui,
les dones,
ara no és que estigui basat,
és que és tot real,
però l'altre està basat
en fets reals.
La muntanya dels secrets
és un llibre
que jo recomania
per llegir tothom,
però que me'l van treure
en una edició de juvenil,
perquè és bastant didàctic
per la gent jove,
en el sentit que
una persona
que va estar
en el més baix
de la societat,
molt malament,
va estar en reformatoris
d'aquests,
d'insecció social,
amb uns pares
de famílies desestructurades,
vull dir,
una persona
que se'n pot sortir,
pot tirar endavant,
una persona barrejada
amb la droga de pendència,
ell no es drogava,
però que va ser
amic del Vaquilla,
jo parlo d'una persona
d'aquí a Barcelona,
en Roc,
del barri de la...
Sí,
ell realment no es diu Roc,
però jo li he dit Roc,
sí.
Aquesta persona,
parlo de quan era petit,
que va néixer
quan a Montjuïc
hi havia les barraques,
i llavors és tota la història
de la muntanya
de Montjuïc,
doncs sense voler-ho
ha sortit tota la història
de Montjuïc
a partir de quan la gent
vivia a les barraques
i la vida d'aquest nen,
doncs que es creia
un món allí
a la muntanya,
no?,
doncs viu
en una de les barraques
i coneix un noi,
un amic,
i llavors es dediquen
a explorar la muntanya
i troben uns túnels
que existeixen realment,
uns túnels que estan
per sota la muntanya
i, bueno,
els hi passen una sèrie
d'aventures,
clar,
es van fent grans,
la mare els abandona,
llavors els tanquen
en un reformatori
que existia realment allí,
dels hermanos de la Falle,
allí a Montjuïc,
clar,
tota la vida
del reformatori
als anys 60,
que era una cosa horrorosa,
i, bueno,
després ell s'escapa
i viu al cementiri
de Montjuïc
i viu amb una
de les capelles
del cementiri
i dorme allí dintre,
amb una de les capelles
buides,
i hi ha, bueno,
històries molt divertides
i històries molt,
pfff,
molt,
perdó,
molt dures,
i, bueno,
que noia es va fent gran,
però tot això es va,
ell no sap llegir
perquè a l'escola
passa d'aprendre,
no té cap interès per res,
ni li fan agafar
l'interès per res,
però ell té un llibre
sempre amagat
que el va trobar
amb un dels abocadors
de Montjuïc
i llavors al final
el vol llegir
aquest llibre,
llavors és tota la història
del llibre
i al final
sap quin llibre és
i, bueno,
ja passen unes aventures
amb un llibreter de vell
que llença tots els llibres
a l'abocador,
doncs perquè és l'època
de Franco,
que segons quins llibres
estan prohibits,
i bé, bueno,
la història,
no t'explico al final,
però acaben històries
de llibres
i de, bueno,
tot això.
És que no t'ho explico al final,
però...
Aquest retrat de Barcelona
i de, aviam,
se'l fa i segueu
de l'estí,
que no ho han dit,
és nascut a Reus.
Sí, home.
I ara et renyaran,
eh, si no dius res de res.
No, no,
mira,
el regidor de Cultura
l'altre dia
ho va dir,
és una noia de Reus
i ho he presentat a Tarragona,
dic, home,
ja hi som
amb la cançoneta
de Reus i Tarragona.
Dic, mira,
però jo, bé,
és una història divertida,
això de Reus i Tarragona,
però jo,
de veritat,
no és perquè ara,
diem,
ni estigui parlant
aquí a Tarragona,
però jo estic enamorada
de la ciutat de Tarragona,
vull dir,
és una ciutat que,
qui l'ha vist
i qui la veu,
la veritat,
eh,
doncs fa forces anys
era una ciutat grisa,
fosca,
que a nivell cultural,
doncs no res,
la gent ja...
vull dir,
era Reus la capital
de la cultura,
però ara Tarragona
és una meravella de ciutat,
de veritat,
jo,
a mi m'encanta passejar-hi
i a les nits,
jo què sé,
ara estic fent un pam fleta,
però no és perquè
em poseu una medalla,
però és una ciutat molt maca
que n'heu sabut
treure molt de partit
i culturalment
tira molt amunt
i felicito,
doncs,
a la gent que va al davant
de tot això,
la veritat.
Isabel,
moltes gràcies
per aquesta conversa,
recomanem,
doncs,
no ho donessi una guerra,
d'aquest llibre,
doncs,
edicions 62
i, òbviament,
també l'altra,
la muntanya dels secrets,
que ens arriba
aquest des de columna.
Una forta abraçada
i fins aviat.
Moltes gràcies,
sou molt amables, eh?
Vinga, endavant,
adeu.