És un dia d'aquells en què es posa l'èmfasi a les persones
que d'una manera així, doncs molt plenerament diríem,
doncs allò, els pobres.
Avui dia no, no, no, a aquestes alçades no parlem de pobres,
si ens quedem tan amples.
Avui dia també hem de definir un perfil molt concret,
hem de definir què és una persona sense llar,
què és una persona sense sostre, no hem de barrejar conceptes.
Per tant, si us sembla, fem una mica de resum ràpid,
de vocabulari del que és tota aquesta terminologia
per saber tots plegats de què estan parlant.
Bé, està molt bé que fem aquestes apreciacions, no?
Perquè si és veritat que en general parlem de pobres
i el perfil d'una persona sense llar o d'un sense sostre
és una mica diferent.
Evidentment que a la boca en una situació de pobresa,
però té un perfil molt específic, no?
El sense sostre és aquell que viu literalment al carrer, no?
En els espais públics oberts.
I per tant, també està pernoctant moltes vegades al mateix carrer
o esporàdicament en un alberg, en un centre, no?
I el sense llar és el que viu en un centre d'acollida
per un temps determinat.
De vegades, bueno, gairebé sempre limitat, no?
I està allí perquè no té cap altra alternativa.
Sí, és cert que, bueno, que nosaltres barregem el concepte
i atenem a tots dos, no?
I que pot ser un centre, pot ser a la presó,
pot ser en un hospital,
vull dir, és una cosa com molt puntual.
Vull dir, poden ser setmanes, poden ser mesos.
Espais depenents de determinades organitzacions
o del propi estat, eh?
Sí, sí, sí.
de la pròpia administració.
Sí, sí, són dependències.
Però en el cas de la Casa de Transauns de Tarragona,
com deia la Victòria, vosaltres, en principi,
acolliu el sense sostre, el sense llar i el que convingui, no?
I molts altres perfils,
que realment no són perfil de la Casa de Transaun, eh?
I la Mercè d'això us en pot parlar.
Sí, vull dir, de fet,
per això tenim els tres projectes,
vull dir, els que són més de tres dies,
són els sense sostre,
vull dir, que venen i descansen tres dies,
i amb els altres dos projectes, eh?
El de mitja estada i el de llarga estada
és on intentem fer un treball més definitiu,
vull dir, que aquest espai residencial
els hi serveixi en un futur.
Vull dir, com pot ser el de llarga estada,
que és el projecte Hércules,
que és de reinserció social,
en el qual, doncs, intentem que es formin,
si no tenen una formació concreta,
i després fem l'inserció,
i el de mitja estada,
que intentem trobar un recurs definitiu,
com pot ser amb gent gran,
que no té dret a una llarga residencial,
mentre es tramita, doncs, està a la casa.
Vull dir, que són espais ja més definitius.
Periòdicament, Càritas,
per saber amb quina realitat treballa el dia a dia,
realitza diferents estudis
per conèixer quina és la realitat social
al nostre entorn.
En aquest sentit, segons estudis de Càritas
i de l'Institut Nacional d'Estadística,
teniu dades, no?, en general,
de quantes persones es calcula
que viuen literalment al carrer,
que són aquests sense sostre que definíeu, no?
Bé, les dades que ens aporten aquestes dos fonts que tu dius
són, doncs, que entre 27.000 i 30.000 persones
estan sense sostre.
El que diem, literalment,
viuen al carrer, en l'espai públic obert.
Però, després, també,
si incluem les persones que viuen en infrahabitatges
o que estan en assentaments il·legals,
la xifra es pot disparar.
I pot anar des dels 300.000 als 3 milions,
perquè això depèn de com cada país
fa els verems de què és un infrahabitatge,
què és una xavola,
què són habitatges que no tenen les condicions mínimes.
Per tant, podrien anar des d'aquesta xifra
de 300.000 fins a 3 milions de persones.
Per tant, parlem de molta gent
que viuen en unes condicions
que no són dignes d'inseguretat,
de perill per la seva integritat física.
Que no tenen el mínim.
Hi ha molts casos que no tenen ni el mínim.
No tenen el mínim.
És que, clar, parlem de persones
que pateixen això que dèiem, no?
Que no tenen els mínims recursos,
que, a veure,
que tenen moltes dificultats també
per seguir tractaments mèdics
perquè estan al carrer, no?
Te trobes situacions que algú va al metge
i li diu
doncs, bueno, vostè hauria de tenir un tractament...
Bueno, un problema a la pell.
Allò que per qualsevol de nosaltres
seria una rutina
i no tindria més importància.
Bueno, doncs aquesta persona no té el mínim
perquè no disposa d'un habitatge, no?
No està instal·lat en un lloc
en què ell tingui la seva intimitat,
la seva dignitat, la seva autoestima,
aquesta sensació de protecció
que et dona la llar.
Aquesta societat de benestar per a molts
també és una societat de gran precarietat
per a molts altres.
Els perfils també han variat
i s'ha eixamplat el nombre de persones
en funció de les seves característiques
que pateixen aquesta situació de misèria.
Sí, ens trobem amb un ventall
diferent, no?,
de que fa un temps.
Ara hi ha molts immigrants realment
i, o sigui,
si la mitjana d'edat
de la gent del país
està sobre els 40,
amb els immigrants
s'està cap als 30 anys,
és una mica de més jove.
També hi ha...
s'ha pujat també
el tant per cent de dones
que està al carrer.
Dones soles?
Dones soles.
Dones soles.
El que ens arriba a nosaltres
és dones soles,
però avui també n'hi ha amb nens.
Però, sobretot,
normalment quan hi ha nens
ja intervé també a l'EAIA.
Hi ha altres serveis
de l'administració.
Sí, vull dir, intervé així.
Però normalment,
vull dir,
fa un temps
n'hi havia moltes menys
de dones que ara.
I llavors després també...
Però són separades i divorciades.
Sí.
Són casos que han augmentat molt, no?
Sí, a veure, són...
I a vegades,
moltes vegades,
pot ser el desencadenant.
Sí.
Pot ser el desencadenant
o situacions d'alcoholisme, no?
Vull dir,
molta de la gent
també s'han fet estudis
sobre què manifesten
les persones usuàries
de serveis
d'atenció a drets a uns
i moltes vegades
pot ser el desencadenant
el separar-te.
Ja parlem de situacions
que eren precàries d'entrada
econòmicament,
amb pocs recursos
i la separació
acaba sent també un detonant, no?
Sí.
Tu et pots trobar molt al límit,
pots estar molt al límit.
Vull dir,
jo personalment
o tu o qualsevol persona normal.
Es troba
en una situació
molt límit
però que, per exemple,
té la família.
És un suport.
Tens un entorn
que en un moment donat
et pot ajudar.
O, per exemple,
tens una feina.
Vull dir,
quan no tens família
però saps conservar la feina.
Però quan la feina,
la família
i tens una addicció,
doncs llavors
aquí ja falla.
Persones aturades
de llarga durada
ja amb una certa edat
d'aquella molt dificultosa
per trobar un lloc de treball, no?
També és un altre
dels perfils
que es detecten.
També i persones
que no han tingut
també experiència mai,
experiència laboral
o persones
que estan a l'atur
i que no han cotitzat mai.
Vull dir,
d'aquestos
en passen moltíssims.
I persones
que reben pensions assistencials
o no contributives
perquè són
minipensionistes
que poden rebre,
jo què sé,
300 euros
o menys de 300 euros
amb la qual cosa
és molt difícil
sobreviure, no?
Molt difícil
i gairebé impossible.
I també es troba
que el 66%
de la gent
que s'atén
poden ser
fills
de drogodependents.
Vull dir,
fills de drogodependents
que no...
o d'alcohòlics, no?
Persones que han nascut
pràcticament
en aquesta situació
de misèria
i de precarietat, no?
Sí.
Que, diguem-ne,
repeteixen
els mateixos esquemes familiars
i no surten
d'aquest circuit
de pobresa.
Malauradament,
sí que és veritat
que hi ha un perfil
que és de reproducció
de mateixes situacions
d'emarginació
que arriben a l'exclusió total, no?
I això es veu
en gent jove.
Gent jove
que han d'abandonar
a casa seva
o que els expulsen
de casa seva
abans de la majoria d'edat,
no?
T'en trobes.
Gent que han tingut
problemes de maltractament
en la infància, no?
Vull dir,
d'aquestos n'hi ha moltíssims.
I com deia la Mercè,
joves que tenen
en aquest moment
també addiccions,
pot ser alcohol
o altres tipus d'addiccions
i que també han viscut
problemes d'alcoholisme
i d'addiccions
en els seus progenits,
en els seus pares, no?
Heu detectat
altres problemes de salut, no?
De persones
que han entrat
en aquest abisme
d'emarginació.
Salut mental.
El més destacable
són els problemes
de salut mental.
Vull dir, realment,
el fet d'estar al carrer
ja ho porta en si,
l'atenció que estàs,
vull dir,
quan dorms,
que si un ullo oberga,
si un ullo tancat,
això ja porta, doncs,
a estar com a molt alterat, no?
I a més a més,
hi ha l'alcoholisme,
hi ha una dolores dependència
i els malalts mentals
han augmentat moltíssim
i no hi ha recursos.
Clar, és que és el que
us anava a comentar,
hi ha projectes
que s'intenta tirar endavant,
sobretot que ara
la reinserció,
no només el fet assistencial,
que sabem que bé,
que és el moment puntual,
sinó poder tirar endavant
perquè aquestes persones
surtin d'aquesta situació.
Amb aquesta falta de recursos
és molt difícil
que aquestes persones surtin, no?
És ja un mal endèmic
en molts grups de població.
Clar, i nosaltres diríem
que no podem valorar
la nostra feina
pel percentatge d'èxits
que tenim,
si no, no ens dedicaríem
a aquesta feina, no?
Vull dir, que és veritat
que acabes recuperant
a poca gent,
però val la pena
per aquests pocs.
I de fet, nosaltres sí que...
Atenem.
Atenem.
A veure, dins d'Hèrcules
sí que s'intenta recuperar gent.
Podem parlar de 3,
de 4, de 5, de 7 persones,
potser al llarg de l'any
que poden recuperar-se.
Hem de pensar que també
són processos llargs.
I amb això que dèiem
que tenim gent
amb problemes de salut mental,
nosaltres treballem molt
aquesta part i la part
de l'autoestima,
perquè encara que no hi hagi
un problema de salut mental,
sí que hi ha una molt baixa autoestima,
un molt poc reconeixement
de les capacitats
que té el subjecte.
Nosaltres tenim una...
A banda d'una treballadora social,
tenim una psicòloga,
que totes dues conjuntament,
això la Mercè us ho pot explicar,
treballa en tot aquest procés.
Sí, bé,
el fet és que en molts centres
no hi ha la figura
de la psicòloga.
Llavors, el que fem nosaltres
és intentar, doncs,
donar seguretat
seguretat a la persona,
vull dir,
quan estàs al carrer la perds.
Però el que també volia comentar
és que amb el ventall
de gent que nosaltres estem atenent,
atenem convalescències,
atenem malalties mentals,
atenem una sèrie
de situacions,
vull dir,
que no estem preparats.
Llavors,
doncs,
el que deia la Victòria,
realment els èxits nostres,
vull dir,
pel nostre projecte
està dissenyat,
realment tenim molt poc èxit
perquè és que
les energies
ens en van
per altres cantons.
Vull dir,
estem fent de recurs
terciari
de salut mental.
Una jornada
com la de diumenge
no només és per mostrar
la feina que feu puntualment
a la Casa del Transseun,
sinó també
té el seu component
reivindicatiu,
perquè quan parlem
de precarietat
i de situacions
d'abandonament
com aquestes,
cal reivindicar
una millora
de tot plegat, no?
Bé,
una també
de les missions
de Càritas
com a entitat
i com a entitat
d'Església
també és la denúncia
i també té aquest sentit
la jornada
del diumenge
de fer denúncia,
tot i que li donem
un to festiu,
que la Marcia
us explicarà
les activitats,
però sempre és
amb aquesta intenció
de sensibilitzar
però a l'hora
de denunciar.
Convivim
a vegades
la ciutadania
en general
amb situacions
en les que ens hem
acostumat
i que moltes vegades
ni tan sols
els visualitzem.
Són invisibles
per nosaltres.
Sí, sí,
per això dir,
que és una jornada
per visualitzar
aquesta situació.
Una miqueta
aquí ho expliquen
a la campanya,
tots els retalls
de diari
que et pots trobar
realment parlen
de...
Els bombers
han trobat un cadàver
que podia ser
que fos
una persona
que dormia
però realment
no hi ha identitat
sempre darrere
una persona.
Llavors sempre
se'ls tenen
un tractament
com a molt
d'absència.
No hi poses cara,
no hi poses nom
i cognom
amb una persona
del carrer.
poseu énfasi
en aquesta denúncia
i aquesta crida
d'atenció
a l'administració
però també
a la societat civil.
Sí, sí, sí.
I de fet
tothom està implicat.
Tothom, tothom.
Hi hauria un doble treball
aquí, no?
Que seria
per part de les administracions
i per part de la societat civil.
Les administracions
perquè han de cobrir
tot el que és acollida
i tot el que és
les necessitats bàsiques
a través de legislació,
a través de tots els seus
pressupostos
i per garantir
els drets socials,
d'igualtat d'oportunitats,
perquè hi hagi serveis,
perquè aquests serveis
puguin garantir
donar resposta
a totes les necessitats
i fer plans
de treball integrals,
impulsar també
la coordinació
entre les entitats
d'iniciativa social
que majoritàriament,
quan es parla
d'atenció
i de centres
que atenen
a persones sense sostre
al nostre estat,
a l'estat espanyol,
72,8
és d'iniciativa privada
i el 51% d'aquest
és titular
d'entitats religioses.
El titular
és una entitat religiosa.
S'ha d'impulsar
també la coordinació,
s'ha de donar
més cobertura
a tot el que és
els suports diurns,
la presumpció
d'innocència
d'aquestes persones,
desestigmatitzar,
perquè sempre estigmatitzem,
fan com a nos,
allò que són una mica
com mobiliari urbà.
Els particulars,
els ciutadans,
a banda de fer
l'aportació econòmica
que lliurament
vulgui fer cadascú,
no només la cosa
que ha de fer
l'aportació econòmica,
jo m'imagino
que també és un tema
d'actitud personal
cadascú a la seva vida,
davant d'aquest fet.
Bé,
és una mica...
la campanya també vol
fer dinamització
en la comunitat,
i en anteriors campanyes
que nosaltres hem fet
una mica ha estat
l'acostar-nos a la comunitat.
Allà on està inserit
el nostre servei,
sempre ens hem acostat
molt a la part alta
perquè està molt integrat allí
i hi ha tot sempre
una tasca de sensibilització
perquè això també
pot comportar de vegades
cert conflicte
amb la ciutadania
i amb el veïnatge
i hem de dir
que s'ha treballat molt bé
i que hem tingut
sempre bona resposta
per a part del veïnatge.
I això és una de les coses
que també es vol,
vull dir,
que hi hagi
un major acompanyament
i que hi hagi
una major visualització
i que reconeguem
la persona
que hi ha darrere
perquè estigmatitzem
i classifiquem
els col·lectius,
és el sense llarg
però no hi posem
la persona davant.
En el fons
hi ha una gran por
quan contemplem
aquella por
de dir
que no m'hi trobo jo mai,
però clar,
és que ningú està segur.
Jo penso que l'aposta
en el desconeixement.
Per això ho dic.
Quan tu informes
i tu expliques
també la gent del barri,
per exemple...
O la por de veure't reflectit
de pensar
que tu podries ser
aquella persona també, no?
A vegades hi ha aquest temor.
Justament per donar
aquesta dimensió
més particular
a la societat civil
és per la raó
que heu organitzat
tot un seguit d'actes
diumenge, no?
Sí.
El fet,
aquesta setmana
ja els usuaris
de la casa
que han volgut participar,
perquè hi ha gent
que no vol participar,
però la gent
que ha volgut participar
ja s'han dedicat
a anar als establiments
al voltant del barri,
potser han baixat
cap a l'Avinguda Catalunya
o cap a la Rambla,
parlant a les botigues,
parlant amb la gent,
posant cartells
a les botigues,
una miqueta a la campanya.
Ells mateixos
aquest any ho hem fet.
Ho hem treballat
una miqueta nosaltres
i després han sortit
ells al carrer
a parlar.
Els altres anys
ho feien més nosaltres,
però pensem que cada cop
han de prendre més...
Més autònoms,
han de ser més autònoms.
Sí, han de responsabilitzar
una miqueta també
de la seva situació,
veure que tenen uns drets,
que tenen uns deures,
vull dir,
pel simple fet
d'empadronar-se,
doncs ja poden tenir
de targeta sanitària,
vull dir,
si no estan empadronats,
doncs,
bé,
tota una sèrie
de feina
que estem fent,
doncs perquè se sentin
ells també protagonistes
una mica.
I acabarem
amb el diumenge
que farem una xocolatada
davant de la
de la casa de Trensaguns
a la plaça Peixateries Velles
de 10 a 1
i hi haurà també
un taller
per estampar samarretes
per, bueno,
amb crius
i amb gent més joveneta
per també explicar-los
i estaran ells per allí
també per explicar-ho
doncs amb els nens,
nois,
doncs amb les famílies
que els vulguin apropar
i hi haurà una miqueta
de música
per amenitzar una miqueta
la...
Quantes persones
poden arribar
a passar per la casa
del Transeum
de Tarragona
per terreny-meig?
Mira, l'any passat
em van passar
unes 780.
Déu-n'hi-do.
Sí.
Hi ha gent,
doncs això,
hi ha gent que poden
estar tres dies
i hi ha gent que diu
que no, que no,
que només vol un dia,
que vol descansar,
hi ha gent que se n'està tres
i després ja quan valores
una miqueta
amb entrevistes
i veus
hi ha una demanda explícita
d'una universitat
concreta,
es valora a través
de la treballadora social
i es veu, doncs,
quin tas de temps
se li dona, doncs,
per treballar.
Hi ha moments complicats,
jo recordo l'any passat
amb l'onada de fred
que us vam trucar,
a més a més,
perquè vau veure
com es desbordava
una miqueta
la vostra capacitat.
No sabem com vindrà
aquest hiver,
però imagino
que es repetiran
moltes de les situacions
amb les quals
el fet que estigueu
acostumades
i que tingueu recursos
que els traieu
de no sé on,
doncs també doneu resposta,
no sé de quina manera,
però sempre esteu a punt,
no?,
per donar resposta
a aquestes necessitats.
Sí, sí,
el que passa que és una pena,
vull dir,
és una pena
treballar puntualment
i sota la pressió
del moment, no?,
vull dir,
quan podria
organitzar-se,
doncs,
diferent,
però, bueno,
sí, sí,
estarem allí
quan faci fred
i ho subentarem.