va ser una obra que va funcionar molt bé
és a dir, aquí la gent ja va començar a dir
m'agraden aquestes coses
perquè era una minissèrie
que es va fer en cinc capítols
però que va haver-hi una audiència bastant acceptable
i aquí van començar a dir
home, això de fer ficció
i de fer coses que són més de casa
no dir cara de contingut
perquè el mite de la llegenda
de l'Arnau és una cosa
que evidentment no és actual
però el fet de fer-ho aquí
i fer-ho amb actors d'aquí
amb el Pere Arquilló i de protagonista
amb tots els equips d'aquí
van despertar un cert interès en la gent
i la televisió, TV3, va començar a obrir una miqueta
els ulls amb aquestes
per què dic això?
perquè durant aquest buit
que ara veiem cada dia a la tele
cadenes estatals
i TV3 i totes les cadenes
amb ficció a la nit
i competint i donant-se bufetades
però ara qui és primer
que si hi ha tortas con la vida
que si aquí no hi quem viva
que si lo serrano
ven del pla
el porca misèria
totes aquestes sèries que es van fent a totes les televisions
això en aquest any que estem parlant
era impensable
és a dir
és que no
ningú es podia imaginar
ningú es podia imaginar
que una sèrie feta a Catalunya
pogués estar a les 10 de la nit
en emissió de Prime Time
com ara qualsevol sèrie dels que hi ha
en canvi
hi havia una lluita ferotxa
amb les sèries de fora
o sigui sobretot les sèries americanes
i altres sèries que venien de tot
i això eren més concursos
concursos d'entreteniment
que eren el que hi havia a les parrilles
i si hi havia alguna cosa de ficció
doncs bueno
anava a hores així una mica intempestives
i hi havia pocs intents de posar això
això es va acabar amb
quan aquí s'estava fent això
a Madrid
van començar a fer
la farmàcia de guàrdia
que va ser potser
una de les primeres ficcions
mitja hora
comèdia
que va començar a funcionar
però després del segon any
va estar dos anys en antena
que ningú li feia
pobreta
la farmàcia estava allà
anava fent mitja horeta
i no feia res més
i al cap d'un any i mig
no sé per què
va començar a pujar, pujar, pujar
i es va començar a convertir
en un fenomen
mentrestant
aquí a Catalunya
el que va passar
va haver-hi un home
que va tenir
una certa intuïció
diria jo
de començar a crear
com una indústria
que és el que en realitat
i quan dic indústria
entre cometes
perquè pot ser una indústria
d'un servei públic
com una indústria
d'una empresa privada
vull dir que en el cas
d'una empresa pública
com es TV3
doncs també
cal crear
encara que sigui una indústria
cultural
o una indústria
de creació
una indústria
de producció
de ficció
hi havia un home
que es deia Esteve Durant
un home que
evidentment encara
el tenim entre nosaltres
que és l'Esteve
i que va tenir
la intuïció
de fer
sèries
comèdies
de situació
que crec que en aquell moment
no es deien
ni sitcoms
com es diuen ara
sinó que es deien
comèdies de mitja hora
ja n'hi havia referents
com a les xiques
d'Oro
i coses així
i aquest home
va convèncer
a TV3
en aquell moment
de fer
tot un seguit
que és el que li va donar
continuïtat
sempre vaig aparar al mateix lloc
l'èxit
i el resultat
d'una sèrie de coses
que han passat ara
venen a partir
que algú ha apostat
i algú li ha donat
continuïtat
i allà es va fer
de professió API
tot un senyor
una altra tenda
de professió API
o sigui
13 més
per tant
ja a la tele
va veure
que això funcionava
i que se n'havien de fer més
una altra cosa
que es deia
quart segona
que estava fet
amb l'Emparo Baró
que ha sigut també
una de les protagonistes
de Citevides
que ha estat treballant
fins ara
i unes altres
que eren mitjit
com és que era
soc com soc
l'avui per demà
amb el cremel
i llavors van venir
coses que diríem
que són
una mica
d'orfebreria
que s'han fet
com per exemple
les Tresines
que van fer la Cubana
l'any 89
que ara s'han tornat
a reposar
amb més èxit
que d'audiència
de quan es van fer
la primera vegada
que és una cosa
estranyíssima
però com veieu
es feien coses
com molt saltades
es van fer
13 capítols
de Tresines
amb la Cubana
que tot era
creació
era una cosa
increïble
perquè ens tancaven
amb un plató
petit
que era el número 4
de TV3
i allà hi havia
els actors
hi havia els guionistes
hi havia el director
que és el factor
de la Cubana
que és el Jordi Milán
i allà es feia tot
i el realitzador
i els actors
i els ajudants
i tots
vivien els assajos
de 6, 7, 8 hores
al mateix temps
que s'anava fent el guió
i que s'anava fent
una cosa increïble
que ara seria
irreproduïble
però hi eren coses
així com molt saltades
però hi havia
una bona resposta
per part del públic
cada vegada veiem
que coses
que ens acostaven molt
a la proximitat
amb l'espectador
anaven donant
uns bons resultats
després es va fer
i ara què Xènia
que potser
recordareu
que era
amb l'Àngels Guanyalons
era un intent
de fer un musical
amb poca pela
per tant
normalment
no
aquestes dues coses
no lliguen gaire
no?
un musical
ja porta
molts mitjans
i molts diners
i aquí es va intentar
fer una cosa
gràcies al Ricard Raguant
que era un home
que dirigia
i que feia les coses
amb pocs diners
i sabia aprofitar
molt bé
les coses
es va fer una cosa
petita
que es deia
Els Grau
amb la Cubana
també
que era una família
estrambòtica
que presentava
la programació
de la nit
totes aquestes coses
també van funcionar
bastant
amb Dagoll de Gom
que era
estàvem aprofitant
tot el que era
el gruix
teatral
diríem
el gruix
professional
que hi havia
en aquest país
Dagoll de Gom
es va fer la prova
d'OE Europa
que va funcionar
molt bé
que era aquell grup
de gent
que viatjava
que ja eren
uns caretos
diríem
uns personatges
que no eren
els de la Cubana
ja eren més naturals
però bueno
una mica
la cosa també
anava per aquí
eren actors
que ja no anaven maquillant
i tenien les dents
aquelles
que posen
la Cubana
però també eren
uns personatges
molt característics
després com que això
ja va funcionar
d'Europa
vam passar a Espanya
i es van fer
17 capítols
d'O Espanya
que era el mateix
d'anar a fer aquell viatge
però fixeu-vos
com en aquest país
sempre
el que hem tingut molt
és la creativitat
a flor de pell
amb totes les coses
i sobretot
de l'abesant teatral
que crec que és
on ve molt
tot el patrimoni
perquè
Dagoll de Gom
s'inventa
una història
a Europa
quan encara Europa
era el que estava
darrere els Pirineus
vull dir
encara no
hi havia
no estaven vivint
l'Europa
com l'estaven
ja s'intuïa
que venia això
i això es lliga
amb tota la part creativa
d'històries sentimentals
d'històries
de lligar personatges
i de crear una sèrie
en definitiva
entre mig
hi van haver
altres coses
com
l'Avi Bernat
Agència de Viatges
Agència de Viatges
va ser una sèrie
d'una aposta
de TV3
molt interessant
que va fer
un concurs
i aquest concurs
el van guanyar
dos guionistes
un escriptor guionista
i un guionista també
que és l'Enric Gomà
i el Ramon Solsona
i amb això
de tots els guions
que es va fer
el diríem
el que donava
aquest concurs
és que el premi
el premi que donava
és que es feia la sèrie
i es va fer la sèrie
que era Agència de Viatges
que sortia a l'Ovidi Montlló
bueno
va ser una sèrie
que va estar molt bé
i que allò
és una cosa
que es podria repetir
d'aquí van sortir
l'Enric Gomà
estarà aquí
amb nosaltres
d'aquí un moment
gent que ha estat treballant
a primera línia
amb totes les sèries
i en sèries
de molt d'èxit
i es va fer també
l'última prova
del que era seriat
que era el Quico
no sé si
no us en recordeu
que era
tret de les vinyetes
del diari
del que havia
del còmic
això se'n van fer
52 capítols
aquí ja
la cosa començava a funcionar
i es veia que
quan les coses funcionaven
s'havien de continuar
i es va apostar
pel Quico
però
quedava una signatura pendent
i aquesta signatura pendent
era
la de poder produir
amb menys temps
el que eren
els dramàtics grossos
gros vull dir
que no eren
les comèdies de situació
perquè les comèdies de situació
tenien un avantatge
i per això es podien fer
és
que es gravava
molts minuts
perquè es grauen
normalment
en públic
i es continuen fent
hi ha de tot
hi ha que es fan en públic
però aquestes
sobretot es feien
en públic
això permetia
fer una barreja
entre
el que és cine
el que és televisió
i el que és teatre
i permetia
gravar
seqüències
senceres
en poc temps
perquè s'havia de gravar
de seguida
això
fins aquí
i tot el que havíem dit
no es podia fer
perquè
quan jo us parlava
del començament
i per això he fet
aquesta referència
a la televisió espanyola
es gravaven
com a molt
6-7
minuts
diaris
minuts de ficció
7 minuts diaris
que era ja
un repte
7-8 minuts
màxim
allò un dia
que estàvem tots
una mica contents
fèiem 8 minuts
clar
què passava
que això val
molts diners
per fer un estudió
on en aquella època
es passaven
15 dies
amb actors
cobrant
doncs en aquella època
en pessetes
les sessions
a 150.000 pessetes
d'aquella època
i això es gravava
potser en 3 setmanes
i total
es treia
una obra de teatre
que durava
dues hores
una hora 45
dues hores
depèn del que durés
l'adaptació
això no es podia repetir
les televisions
no ho podien aguantar
no podien
invertir
aquests diners
per fer una ficció
que a més a més
no anava
a print time
perquè els ha sigut
com si
la mitja horeta
sí que anava a print time
però
el que eren els dramàtics
era el que ara
podria ser
això que tenim
el vent del pla
o la porca misèria
aquestes sèries
que es fan
llavors
era impensable
passar-les a print time
no es podien
invertir
aquests diners
i aquí va sortir
com passa
en moltes de les coses
amb la pràctica
que es va anar fent
com poder
arribar a fer això
i va sortir
a partir de la granja
la granja
era un petit
un petit
significació
que anava davant
d'un programa
del Puyal
que es deia
un tomb per la vida
en Puyal deia
jo no vull començar
la Puyal
que és un home
que veu
molt clares
aquestes coses
de la comunicació
i el primer
que va veure
és que per comunicar
li feia falta
un calçador
i entrar
en un programa
amb una taula rodona
i començar
a parlar
d'un tema
per molt que fos
l'estatut
o que fos
el que ha dit
el Maragall
sobre el canvi
de govern
que pot ser
molt interessant
ell encara que
expliqués això
volia posar
al davant
una mica
diríem
la veu del poble
o sigui
què deien
la gent
en el bar
que deia la gent
per no posar el bar
doncs era la granja
i a partir de la granja
que il·lustrava
una mica
el tema
que es tractaria
més endavant
es va anar fent
aquesta coseta petita
que es va començar
a gravar
imagineu-vos
amb una carpa
amb un juí
perquè va haver-hi
algú que va dir
no això
en els platós
no hi ha lloc
per gravar dramàtics
no
aquesta cosa
no es pot fer
allà
i es va llogar
una carpa
que ho va
realitzar
en Lluís Maria Ouell
i els guions
eren d'en Jaume Cabré
allà es va començar
la granja
10 minuts
després 15
després
i després
a poc a poc
aquests personatges
van anar agafant
una mica de pes
de totes maneres
era setmanal
o sigui que es gravaven
15
es van gravar
20 minuts
setmanals
i això va donar
un pas endavant
i va fer reflexionar
a la televisió
i la televisió va dir
quan es va passar
tot juny
l'estiu
exacte
sobretot
quan això es va juntar
i es va passar
en forma com de sèrie
de seriat
llavors la televisió
va dir
això funciona
és a dir
aquesta cosa
que ens semblava
una mica
perquè TV3
al començament
i ara es pot dir
perquè ja hem passat molts anys
volia fugir molt
dels estereotips casolans
volia fer una televisió nova
que ens sembla
molt bé
i tot
però
tampoc es pot deixar de banda
tot l'altre
no es pot
i aquest costumisme
que estava a flor de pell
estava al carrer
d'alguna manera
també hi havia de ser
a la televisió
i els estàndards
aquests que s'exportaven
tampoc havien de ser
sempre iguals
i a Malagranja
es va veure
que això podia ser
es va veure
que podia haver-hi
aquesta ficció
d'aquí
però a la vegada
elegant
moderna
i que sobretot
transmetés coses
no només
que els actors
ja ho fessin molt bé
i que els guions
estessin molt bé
però els continguts aquests
tinguessin algun caire
o alguna cosa
que fos més enllà
del que és purament
el divertiment
o el divertimento
i amb això
es va veure amb la granja
i aleshores
a partir d'aquí
paral·lelament
quan això estava en marxa
va sorgir
la possibilitat
de fer
una sèrie diària
dieu-li
com vulgueu
perquè
se'n diu de tot
es diu
fulletor
es diu sèrie diària
es diu novel·la
venent
no sé mai
exactament
quina és la paraula
que li agrada més
però
n'hi ha qui li han dit
culebron
és un pecat
això no es diu
sobretot perquè s'ha de dir
culebrot
i no culebron
culebron és que està allà
culebrot
s'ha de dir culebrot
i esclar
això queda molt lleig
no
aleshores va sortir
com va sortir
doncs
vam intentar
portar un any i mig
quan estàvem
en el Departament de Dramàtics
intentant convèncer
a la direcció
de TV3
d'apostar
per fer una sèrie
tipus veïns
tipus
Coronation Street
una cosa continuada
esclar
però això com es fa
com es pot gravar
i llavors nosaltres
vam fer un pla de treball
ens vam tirar
la veritat
i ara també es pot dir
perquè ja hem passat molts anys
ningú no estava convençut
del que es anava fent
vull dir que no
però sí que vèiem
una intuïció
de què
podia funcionar
i vam proposar
gravar un capítol diari
llavors vam passar
hi havia tres fases
una
acceptació
TV3
al cap d'un any i mig
i després de veure
què passava amb la granja
va acceptar
produir
un fulletó
una sèrie diària
que parlo
de Poble Nou
evidentment
la segona fase
va ser la producció
llavors
s'havia de gravar
un capítol diari
amb uns actors
magnífics
amb uns decorats
que estessin bé
i sobretot
amb uns guions
que poguessin aguantar
ho dic al revés
perquè primer és la història
després els guions
i després ve
al darrere tot
tot l'altre
tot ha de tenir
una qualitat
però si fallen
els dos primers
sobretot el primer
si falla el guió
i si fallen els actors
l'altre
per molt bé que ho facis
i uns decorats
magnífics que tinguis
no funciona
ni serveix per res
total
que en aquesta fase
va haver-hi un moment de crisi
en el capítol 40
ja havíem fet 40 capítols
però realitzadors
i
alguns altres membres
de l'equip
van venir
al despatx
dramàtics
d'aquell moment
de TV3
i van dir
nois
no podem seguir
els guions
que ara explicarà
una mica el Benet
com funcionava
però n'estàs parlant
de quan ja s'havia començat
a gravar
sí, ja s'havia
sí, sí
però només de producció
perquè la part de guió
i això
tu vas patir
no, no, ja ho sé
però vull dir
el problema va ser
quan ja s'havia començat
a gravar
i portàvem
no 40 capítols escrets
sinó portàvem
quasi 40 capítols fets
amb una
no, potser no eren 40
però bé
eren bastants
i amb una bona acceptació
per part del públic
que ja començava a ser
una mica de fenomen
i aquell dia
va ser
jo penso que aquell dia
que hi havia aquella reunió
en el despatx
i que els tres
equips de realització
van dir que no es podia
vam analitzar la situació
i vam trobar
una fórmula
una fórmula
de treball
i ens hi vam tornar
a posar
i es va tornar
a produir
i a partir d'aquell dia
jo penso que
és quan es va
afirmar
que es podia fer
la ficció
diària
quan estic dient tot això
a Madrid
és a dir
a les televisions estatals
encara no s'estava fent
només s'estava fent
farmàcia de guàrdia
i Poble Nou
va ser
la primera vegada
que es va fer
una sèrie diària
però
perquè en aquesta segona fase
la producció
va funcionar
i la tercera fase
d'aquest
projecte
de sèrie diària
va ser
l'acceptació
per part del públic
que va sorprendre
a la pròpia empresa
evidentment
que nosaltres
no ens havíem pensat
mai
no, ara no
cal sortir
i dir
no, nosaltres ja ho sabíem
que això aniria molt bé
no, mentida
ningú es pensava
que hi podien haver
800.000 persones
en uns moments determinats
i fins a 900.000
veient
un programa
de televisió
que fins a aquell moment
era inèdit
era insòlit
una cosa així
no havia passat
i a partir d'aquí
aquest resultat
d'audiència
es va fer
l'anàlisi
del per què
agradava tant això
llavors es va
trobar tota una sèrie
i ara s'han escrit llibres
s'han escrit coses
però fixeu-vos
que tot s'ha fet
a partir de l'anàlisi
d'una cosa
que ja
havia començat
una mica
sense saber
on anàvem a parar
exactament
i el que sí es va veure
és que
feia falta
una proximitat
feia falta
explicar històries
que interessin
a la gent
que siguin
molt molt molt
properes
i sobretot
que tinguin
una resposta
fixeu-vos que a vegades
estem veient sèries
de TV3
i estem veient
un capítol
de Vent del Pla
o veiem
un capítol
d'una novel·la
i a vegades
els personatges
fan coses
i l'espectador
l'espectadora
diu
què diu ara aquesta
i automàticament
el personatge
que està davant
li diu
però què dius ara
això
es repeteix
contínuament
jo crec que amb això
amb els guions
i amb la forma
del tractament
que ha tingut
és la manera
d'onar-li
aquesta solució
a totes les preguntes
sobretot si són temes
socials
i són temes
que interessen
a la gent
i per acabar
no sé si m'allargo molt
darrere d'això
ja es va establir
la franja
de la novel·la
és a dir
la novel·la
va seguir després
a la tarda
a TV3
amb Secrets de Família
a la nit
es va fer un spin-off
del Poble Nou
que es deia Rosa
una gran acceptació
que també potser
va ser
la primera sèrie nocturna
a la que es va veure
que hi havia
molta acceptació
dramàtica
ja hem dit
abans que les sitcoms
havien funcionat
però com a cosa dramàtica
penseu que
Rosa va fer
una mitja
d'un 27,8%
de share
i 811.000
espectadors
de mitja
això
pels que no
tingueu idea
de la referència
és moltíssim
és a dir
a la nit
és molt
perquè
una sèrie
perquè estigui viva
ha d'estar
entre un 20
i un 25
de share
això vol dir
que la sèrie
està viva
val a dir
que llavors
no hi havia
la competència
d'ara
perquè no hi havia
ni antena
de 3
a Rosa no ho sé
potser no
llavors es van
anar tocando
tot una sèrie
de coses
segurament
i es va
començar
a veure
la necessitat
que hi havia
de moure's
pel territori
va fer
Rosa
va passar
a Manresa
on vam implicar
també l'Ajuntament
i vam implicar
tota una sèrie
de poders
d'allà
socials
vam
a darrere
es va fer
l'Aberint d'Ombres
que es va fer
l'Aberint d'Ombres
és el que es va fer
a Manresa
Rosa Manresa
Rosa Manresa
i l'Aberint d'Ombres
Sabadell
i abans
a Girona
Secrets de Família
Secrets de Família
a Girona
i Nissaga de Poder
al Penedès
amb tota la Vilafranca
bé, això va ser
un problema
si era Vilafranca
hi havia també
sense dornir
però bé
va ser tota la zona
i amb això
ja va quedar
establerta
després van venir
altres coses
com
ja es va anar a fer
simultàniament
Pedro Alves Centre
es va fer Sitges
també que era la sèrie
es va fer Dones d'Aigua
es va fer Laura
amb la Lloll
des del Balcó
Mirall Trencat
16 dobles
que va ser
la sèrie històrica
i avui una mica
ja
16 dobles
perdó
temps de silenci
que va ser també
una aportació nova
que amb això que us deia
sempre
d'intentar buscar
més coses
no sols explicar
la història
d'unes famílies
sinó que
s'intentava
que aquesta història
de les famílies
passés
amb un
context històric
des de l'any 35
fins
les primeres eleccions
democràtiques
i això és una miqueta
a l'inici
i jo
com que estem
amb en Benet
diria doncs que
a l'inici
farem una presentació
només volia afegir
una petita cosa
ho dic perquè
crec que en Benet i Jornet
i ho dic perquè
ara
quan estem sols
no
no
no
no li dic
doncs ho dic ara
i és que
jo penso que gràcies
a la seva actitud
i a la seva
la seva manera
de
combinar
l'autoria
amb la televisió
que són dues coses
a vegades
molt difícils
d'encaixar
es va poder fer
poble nou
o sigui
això no vol dir
que darrere
hi intressin
doncs una sèrie
de professionals
magnífics
que per fer els guions
i tot això
no estic parlant
ara només del guió
estic parlant
del que era l'inici
és a dir
això es podia fer o no fer
i en Benet i Jornet
van decidir fer-ho
i a partir d'aquí
va començar
el que seria
tota la producció
de ficció diària
moltes gràcies
com havíem anunciat
tenim el nosaltres
i com heu vist
que ha entrat a la sala
Josep Maria Benet i Jornet
ell és escriptor
i és guionista
és considerat
s'ha de dir
perquè és altament
conegut i reconegut
com un dels pares
de la telenovela catalana
com un dels creadors
i iniciadors
ell va ser argumentista
creador de sèries
com Poblenou
Nisaga de Poder
Labrind d'Hombres
sèries que han estat
diguem
dins ja de l'imaginari
col·lectiu
de Catalunya
i també ha estat
ha participat
en altres sèries
com El Cor de la Ciutat
i també ha estat
creador
per exemple
de sèries
com Mirai Trencat
basada en l'obra
de Mercè Rodoreda
és argumentista
d'aquesta sèrie
és mestre
de guionistes
i actualment
és director
argumental
de Diagonal Televisió
per tant
li passo la paraula
pregaria
que sisplau
mentre els ponents
estan explicant
que en la sala
es mantingui
al màxim silenci
perquè
el remurmuri
pot dificultar
l'enteniment
correcte
després
hi ha un petit descans
on podeu comentar
qualsevol cosa
o fer qualsevol pregunta
però mentrestant
sisplau
us demanaria
aquest silenci
de respecte
moltes gràcies
de què he de parlar
perquè esclar
el Joan ha explicat
moltes coses
i heu pensat
de limitar-me el camp
i fer-me una pregunta concreta
o voler que comenci
a parlar
d'experiències
de records
i qüestions
pensem que estaria
molt bé
que
de fet
ho havíem comentat
que ens parles
una miqueta
també
dels inicis
de les sèries
des d'un punt de vista
creatiu
des d'un punt de vista
aquest de
com vau començar
a treballar
el Joan
el Joan
ha explicat
una miqueta
aquesta evolució
històrica
però clar
tu vas estar
dins dels equips
creatius
t'hi vas veure
en els moments
de discussió
de triar els arguments
de pactar els títols
amb la televisió
de buscar els fils
argumentals
i tens un munt
d'ensenyaments
anècdotes
i bueno
i
història
com ha explicat
el Joan Bas
i he arribat
bastant al principi
em sembla
del que
David està parlant
de ficció
se n'ha fet
des de fa molts anys
ell va començar
a televisió espanyola
a Catalunya
no ho sé
m'imagino
que el 72
o 71
72
una cosa així
i jo vaig entrar
i vaig començar
a treballar
entrant
per la porta petita
cap allà
les 75
i per tant
en el circuit català
per Catalunya
Balears
de televisió espanyola
es van fer moltes coses
ell ho ha explicat
vam aprendre molt
n'apreníem
mentre ho fèiem
i
va ser una època
que recordem molt
d'efecte
a tots els que vam viure
i allò
diríem
va ser
la base
d'aprenentatge
que vam tenir
tota una sèrie de gent
jo venia del món del teatre
en el qual continu
i
doncs
com tants altres
em vaig posar al servei
d'un mitjà
en el qual feia gràcia
treballar
que era la televisió
en aquests moments
es treballava
de manera molt diferent
de la que es treballa ara
en aquests moments
una obra de teatre
és a dir
gravar i emetre
per televisió
una obra de teatre
era molt semblant
inventar
gravar i emetre
una història
pensada per televisió
simplement perquè
televisió tenia
molt pocs medis
s'havia de fer
en blanc i negre
s'havia de fer
en un sol
plató
s'havia de fer
en un màxim
de desacurats
i per tant
s'acostava molt
la creació
expressa
per televisió
a la creació
per teatre
per teatre
per teatre
per tant
gairebé es confonia
una cosa amb l'altra
de mica en mica
els medis van ser
més grans
van entrar color
van entrar
càmeres molt més lleugeres
i cada vegada
es va poder permetre
vam tenir la possibilitat
o es va tenir la possibilitat
que la ficció
televisiva
de
de televisió
se n'és
acostant
per dir-ho
d'alguna manera
el que és el cinema
avui dia
veiem
estem farts
de veure
coses a televisió
que
l'única diferència
que tenen
amb el cine
és que
són més llargues
és a dir que
jo sempre dic
que la diferència
entre el que es pot fer
amb televisió
i el que es pot fer
amb cinema
és que cinema
tirant llarg
pots fer
tres hores
o
en casos
extraordinaris
tres hores i mitja
i en casos
molt extraordinaris
fer tecnologies
de les galàxies
que es fan al llarg
de 20 anys
en canvi
per tant
per exemple
posem per cas
una novel·la
com
novel·la llarga
novel·la llarga
com
Garre Pau
doncs
donar tot el contingut
de Garre Pau
en cine
és pràcticament impossible
s'ha de fer
un resum
s'ha de fer un digest
en canvi
per televisió
es podria explicar
Garre Pau
moment en moment
i sense saltar-se
un personatge
perquè ens podem
permetre el luxe
de fer
petits trossets
cada dia
o cada setmana
i allargar-nos
tots els capítols
que convinguin
és a dir
que
quan es parla
malament
de la
ficció televisiva
quan es mira
una mica
per damunt
de l'espatlla
doncs
jo penso
de què
si resulta
que avui dia
amb els medis tècnics
que tenim
es pot arribar a fer
el que sigui
en televisió
i tenim molt més temps
encara
que no pas
el que té
el cinema
amb això
no desenyo el teatre
ai perdó
no desenyo el teatre
per descomptat
no el desenyo mai
perquè és la meva passió
però tampoc
desdenyo el cinema
que m'agrada molt
i que ens agrada a tots
i que
i que està molt bé
que ja existeixi
simplement explicar
les avantatges
que pot tenir
a la televisió
com he explicat
després de passar
per molts
per moltes
etapes
de les quals
ha parlat
el Joan Bas
jo mentrestant
mentre anava fent
aquestes coses petites
que havia fet
petites
vistes ara
aleshores
semblava grosses
aleshores
fer 13 episodis
de mitja hora
semblava que feies
la gran cosa
i quan senties parlar
que a Amèrica
feien històries
de 50 capítols
o de 100 capítols
dèiem
estan bojos
això no
com s'ho fan
per fer això
com és possible
que la gent aguanti
tant fins i tot
quins eren els referents
teníeu referents
de la sèrie britànica
a veure
espera't un moment
si parlem
d'abans
de Poble Nou
els referents
eren tot el que vèiem
esclar
però aquests referents
eren impossibles
no era
era
era
era un
un desig
de poder fer allò
que era inabastable
completament
quan arriba el moment
en què
el Joan Bas
em crida
i em diu
et volies en cor
sense cap
compromís
ni per part teva
ni per part nostra
de part de TV3
de trobar-nos
un parell de dies
i intentar veure
quin podria ser
el nucli
el nucli petit
d'una cosa
que després
s'hauria de desenvolupar
i que podria ser
de ser diària
es podem trobar
i intentar-ho
i vaig intentar
de la vida
per descomptat
i vaig pensar
no sé com es fa això
no en tinc ni idea
però
ja ho farem
si és que TV3
diu que ho hem de fer
jo he de dir
i recordar
que el Joan Bas
feia anys
que estava intentant
ficar dins de TV3
una sèrie diària
amb continuïtat
i que durés
molt de temps
i alguna vegada
me n'havia parlat
però després
cada vegada
que ho plantejava
a TV3
suposo
per als efectes
que eren nuls
que li deien
que no
que això no era efectible
que això no podia ser
que de cap manera
que hi havia molts diners
que no hi havia
estic segur que també deien
no estem preparats
no hi ha equips
en cap sentit
ni per part de producció
ni per part de realització
ni per part de guionatge
que sigui capaç de fer això
són molts
compaments
desconeguts
que per tant
no podem fer
i per tant no
però
hi va haver aquest moment
aquest moment
del que ha explicat també
de la granja
represa un estiu
enganxats
tots els capitolets
aquells
i que va tenir
un èxit
totalment inesperat
que sembla
que va fer
de cantar la balança
de fer
va fer de cantar la balança
amb una certa
prevenció
per part de TV3
a vegades
soc una mica més lliure
que ell
que ell
és més potent
hi ha una dada
molt bona
de recordar
i és que
es va fer tot
però pensant
que
com a màxim
faríem
40 capítols
o sigui
hi havia
el tope aquest
perquè
ningú pensava
que funcionés
i llavors
què perdrem
si fem 40 capítols
jo me'n recordo
d'aquesta frase
que es va
de fet
hi havia
la premissió
que es arribés
de genera
fins l'estiu
però hi havia
aquesta
clau de seguretat
que era que si no funcionaven
40 capítols
tancaran 40 capítols
em sembla que la cosa
era aquesta
es pogués tancar
quedar amb dignitat
i fer veure
que havia de tenir
només 40 capítols
quan en realitat
l'esperança
era arribar
fins a l'estiu
aleshores
vam estar
jo crec que
pràcticament
tot el 1993
treballant en el projecte
és la vegada
de la meva vida
que he treballat
més temps
en un projecte
perquè havíem de trobar
la manera de fer-ho
parlo de Poble Nou
concretament
parlo de Poble Nou
l'any 1993
és a dir
primer
en aquestes reunions
que he dit abans
un parell de reunions
que vam tenir
va ser d'on va sortir
la idea
que s'havia de vendre
allò que el Hollywood
diu
amb 16 paraules
digue'ns què voleu fer
i si ens agrada
que ho comprem
i si no
doncs fora
d'aquest despatx
llavors
la idea
va ser
a veure
en aquell moment
s'estava preparant
la vila olímpica
bueno
hi havia hagut
existia ja
era nova de trinca
era això
estic parlo del 93
el 92
hi havia hagut
els acusolímpics
llavors vam dir
recordo que hi havia
el
eres tu jo
i era el
el Barçaló
el Cés Barçaló
llavors
vam pensar
en la possibilitat
de posar
una botiga
que
per la part del davant
donés
el poble
nou
i que per la part
del darrere
hi hagués
una porta
d'amagatzem
mig condemnada
perquè donava
fàbriques
tradicionalment
donava fàbriques
i llocs
que no
que no tenien
cap interès
llocs on la gent
es durava
i es punxava
per tant
era millor
tenir allò baixat
però que
un bon dia
quan ho alçaven
constataven
que allà
hi havia
era ja
l'alumnia olímpica
i per tant
veure
d'una banda
la vida
d'un barri
de tota la vida
de Barcelona
i connectar-lo
i fer-lo
interrelacionar
amb un barri nou
amb el qual
la gent
estava arribant
perquè aquesta botiga
donava
per una banda
donava
en un lloc
i per l'altre
donava l'altre
això
van dir
ah calla
això pot ser
pot tenir un interès
provem-ho
i llavors vam anar
fent
tot treballava
una mica sol
després hi vas treballar
em sembla que érem
l'Enric Gomar
la Gisela Pou
i potser una tercera persona
que el rei Gomar
ens diria qui és
ara ens ho dirà
l'Enric
ens ho dirà
de seguida
érem tres
i jo
i després finalment
vam fer tot l'equip
i
esclar
com això
comença
una etapa nova
en el sentit
que
quan deia abans
que
quan es feia una sèrie
de 13 capítols
es trigava molt
volia dir perquè
quan
s'encarregava
en el cas de televisió espanyola
una sèrie
es començava
a escriure
el primer capítol
fins que no estaven
escrits els 13 capítols
no es començava
la preproducció
després es començava
la producció
i després
l'edició
i qui ho escrivia
ho escrivia normalment
una sola persona
o sigui
les sèries
totes les sèries
que s'havien fet abans
eren
d'autoria única
i
amb els capítols diaris
comença
no dic que
en les sèries
amb els comens de situació
ja s'hagués fet
en algun cas
perquè van haver-hi
dos o tres guionistes
que van fer
algunes de les sèries
anteriors
però el que era
el dramàtic gros
amb això
hi ha un canvi
que és
el que comença
diríem
la maquinària grossa
de l'escriptura
del guió
on s'ajunten
arguments
escaletistes
i guionistes
i penso que aquest és el moment
en què
hi ha un canvi important
amb això
que comença a crear-se
el que podem dir
la factoria
perquè és un treball
de factoria
on al mateix temps
s'està a diverses etapes
del mateix treball
o sigui
de la búsqueda
del mateix producte final
hi ha moltes anècdotes
recordades
d'aquell temps
en què
jo recordo que
l'enricor
cada tres setmanes
arribava
i deia
hi ha crisi
això no ho farem
hi ha un problema greu
per aquest contó
jo trucava llavors
al Joan Bàs
i el Joan Bàs
em deia
no t'amoïnis
no t'amoïnis
que tot va bé
no t'amoïnis
que tot va bé
vinga
anem tirant
anem tirant
anem tirant
i bé
doncs
vam arribar al final
vam
clar
havíem de trobar
havíem de trobar
tantes coses
perquè per exemple
la idea inicial
del Joan Bàs
era
de fer
una sèrie
en la qual
els fets
de cada dia
es veïssin reflectits
és a dir
que la gent
que l'espectador
veiés
a la pantalla
pràcticament
la notícia
del que havia passat
el dia anterior
feia dos dies
això
després
va veure que no
no
era molt difícil
o no convenia
o no correspondia
a les possibilitats
de producció
i
però en tot cas
inicialment
en contra del que jo
d'alguna manera
pensava
es tractava
de crear una història
i d'anar-li
trobant
la continuïtat
i un dia
recordo que algú
em va dir
bé i la Biblia
com funciona
vaig dir la Biblia
què és
i la Biblia era
diríem
l'esquema
de tota la història
sincera
i llavors
doncs vam fer
una Biblia
primíssima
una Biblia
lletra molt apartada
però que ara correspondria
amb els
estàndards
de fulls
de treball
de televisió
a 60 pàgines
quan
actualment
podem tenir
doncs
de bunt de la taula
200 o 300
o 250 pàgines
tranquil·lament
i
després també hi havia
esclar
hi havia tants problemes
hi havia tantes incòmptes
per exemple
sent tants guionistes
com crearem
una unitat d'estil
després
va resultar
que tots aquests problemes
no hi havia cap problema
a l'hora de la veritat
després per exemple
quantes seqüències
ha de tenir
una sèrie d'aquestes
jo recordo
que vaig començar
el primer capítol
fent-los
de 13 o 14
seqüències
i se'm va dir
no n'hi ha d'haver
com a 25
una cosa així
i
és més
una vegada
va venir un realitzador
més o menys
pseudo famós
llatinoamericà
i ens va dir
que havíem de fer
el primer minut
del primer capítol
havia de tenir
12 seqüències
en un minut
literalment
perquè
i que
això
vaig escoltar
vaig dir que sí
i quan se'm va anar
vaig dir
nois oblideu
perquè això
aquest senyor
s'ha tornat boig
o simplement
el que vol és que això
fracassi
i que no sigui
que sí
ho ha de fer
i
clar
havíem d'anar
plantejant
total
i llavors
vam començar a treballar
la cosa va anar funcionant
i vam
anar aprenent
mentre ho feien
paro
perquè em sembla
que com si
poguessis tu
no no
assenteixo
assenteixo
no però
com que
bé
doncs
doncs
la manera de treballar
és a dir
a veure
jo quan treballo
per teatre
per explicar
per indicar
marcar
les diferències
escric
el que jo
vull
sempre dic
el que tinc ganes de fer
i si resulta que només
hi van 50 persones
veure-ho
doncs paciència
perquè és jo
com ho he buscat
i que
he de respondre
només davant de mi mateix
i doncs
si ja sospita
que només hi ha
50 persones
doncs es fa
muntar a tret
que només hi ha
d'anar 50 persones
per atendre'ns
diger-ho una mica
però
el que tenia
molt clar
és que
si
treballava per televisió
m'havia de posar
primer
al servei d'una empresa
i segona
i en veritat
estant al servei
de l'empresa
al servei
d'un públic
molt ampli
i que convenia
que fos molt ampli
per tant
es tractava
d'explicar històries
que a mi
m'havien d'agradar
a fi de comptes
jo venia
d'escoltar
no de veure la televisió
sinó d'escoltar la ràdio
quan era petit
i d'encantar-me
i caure'm la baba
sentint les històries
de la ràdio
els serials
de la ràdio
per tant
tornar en aquesta faceta
d'escriptor
no per la ràdio
sinó per la televisió
que no hauria puc ni somiar
quan era petit
doncs és una cosa
que em divertia
i per tant
diríem
no
el que
havíem de fer
era
no
per donar la vida
a l'espector
que vol
un producte popular
i que arribi
a molta gent
sinó
posar-nos
en la pell
d'aquesta gent
i explicar
les històries
que nosaltres
ens agradaria
que ens expliquessin
a la nit
quan estem amb sabatilles
o amb calçotets
i som a casa
tranquil·lament
i tenim ganes
de deixar-nos una mica
i veure el que ens expliquen
i sentir-nos
públic
normal
del carrer
que això no vol dir
que tal com
ja ha indicat
el Joan Basch
les indicacions
inicials
que se'm van donar
van ser
que em mirés
les sèries
que s'estaven donant
per TV3
angleses
o australianes
que és
Highstanders
o
Correction Street
o Naval Group
és a dir
veïns
aquestes coses
jo he de confessar
que no les
vaig dir que sí que sí
i no les he vist mirat mai
avui ara
i com que ha passat
doncs ja està
però
en tot cas
em sembla
que vaig entendre perfectament
què volíem dir
volíem dir
que hi hagués
en realitat
que no fossin
històries
impossibles
que no fossin
serials
de
jo Déu mío
m'adé
o te amo
i eres un
merjado
embarassada
a nivell de la caja
sinó que
que tinguessin
que fossin realistes
i que
hi hagués
dintre d'aquestes sèries
històries
i situacions
que
lligessin
l'espectador
amb els problemes
i amb els conflictes
de la realitat
social
i això
doncs
a mi se m'ava de perles
i
és el que vam poder fer
és el que vam poder fer
i de fet
és el que hem fet
sempre més
amb aquest tipus d'història
sigui jo
que el burro al davant
o sigui
qualsevol altra persona
que ha portat
sèries aquestes
per acabar
d'explicar
la història
de la Poble Nou
no únicament
vam de passar
els 40 episodis
que
temíem
que només
poguéssim fer
i que ha explicat
el Joan Bas
sinó
que vam arribar
victoriosament
fins a l'estiu
que és el que estava previst
que l'estiu s'acabés
però
com passa sempre
i un dia els mataré
és que
ens havíem demanat
una història
tancada
perquè s'acabés
a l'estiu
i per tant
la teníem
completament lligada
perquè s'acabés a l'estiu
llavors ens vam dir
no
obriu't si us plou
altra vegada això
i feu favor
d'acabar
el desembre
no el juny
no juliol
sinó el desembre
llavors a tota pressa
corre cuita
vam haver d'inventar
els tres mesos aquests
i això ja es va convertir
en un clàssic
perquè després va venir
Secrets de Família
no sé si va estar pensada
fins al
em sembla que encara
no
Secrets de Família
també va estar pensada
fins a l'estiu
i després
es va obrir
l'altra vegada
fins al desembre
després
ni s'acabés a poder
ja
se'ns va demanar
que durés tot l'any
però quan va acabar l'any
ens va dir
continueu-la
i llavors encara
va ser una segona tongada
i una tercera tongada
i així anar fent
la primera vegada
que en aquest sentit
TV3
va tenir sentit comú
va ser quan van encarregar
a Lluís Carazó
que està aquí al davant ara
que fes una sèrie
oberta
perquè durés
el que durés
i
és el cor de la ciutat
evidentment
i per exemple
doncs
encara la sèrie
vent del pla
que es va emetre
l'any passat
i que continua aquest any
era una novel·la
tancada
que havia d'acabar
la temporada passada
i de sobte
et diuen
no
però és que ha de continuar
sí, sí, sí
era tancadíssima
la passada no
bueno, la passada
sí
estem a la segona
era per una sola temporada
i tancar-la
i acabar-la
sí, sí
sí, Joan
sí
sí, home
sí
òbviament
perquè després
l'ensurt
que diríem
o el susto
que diríem els catalans
va ser que de sobte
quan feia dos mesos
que estàvem
al mateix
temporada
vull dir
sí, una història tancada
una novel·la
era una novel·la
que havia de començar
i havia d'acabar
quan es mor la marga
i quan la Teresa
finalment pot estar
amb braços
tranquil·lament
del seu oponent masculí
i quan el dolent
era durament castigat
allà sabia
que va acabar la història
i llavors
quan feia
només dos mesos
i com que havia començat
com a febrer
o una cosa així
per tant devia ser
l'abril
es va dir
nois
això va bé
i s'ha de continuar
la temporada que ve
i no
ha de ser
de
de febrer
a juliol
sinó que ha de ser
de setembre
fins a juliol
és a dir
que ha de ser
pràcticament
el doble de llarga
la segona
però
de totes maneres
això són
passes
moltes angúries
jo vull dir que
hi ha molta gent
que es trenca
pel camí
però que es trenca
literalment
és a dir
no hi ha únicament
pel cantó de lionatge
pel cantó dels actors
pel cantó de producció
pel cantó de
de
de
de
de
de
de rellició
fer tot aquestes
fer tant aquests productes
com fer
les comedies
i situació
com fer qualsevol
d'aquests productes
que són
setmana a setmana
cada setmana d'una manera o d'altra s'ha d'entregar un disquet
amb tot el que s'ha de fer al cap de les altres setmanes
això realment crea unes tensions molt grans
i jo he vist, vaja, contínuament veu gent que diu
no puc més i me'n vaig
però, malgrat tot, doncs és l'aventura
és estar en l'ull de l'huracà, diríem
és situació privilegíssima com no n'hi ha cap d'altra
però, simultàriament, doncs és viure l'emoció en estat pur
i per què?
perquè estem fent productes per la quantitat de públic més gran possible
avui dia amb un medi de comunicació
la quantitat de ficció que arriba, que es va adreçada a un nombre més gran de públic
i això, doncs, realment, fa molta por quan hi penses
però procures no pensar-hi, encara que no sé qui penses
i, doncs, d'alguna manera dius
bé, jo he viscut això
jo sempre dic que, per acabar i per acabar
jo sempre dic que
moltes vegades penso
mira, l'Scott Fitzgerald, el Hemingway, el Follner
eren senyors que els agafaven a Hollywood
cert que a Hollywood els agafaven, els portaven amb una datxa
per atendre'n, amb una quinta estupenda
els hi posaven una senyoreta que els servia els còctels
i servia també per altres afers
i els hi deia, creieu, no?
i llavors aquests senyors que estaven fent les seves novel·les
importantíssimes, etcètera, etcètera
doncs, a més a més, estaven fent cine
i feien cine i no els caien els anells per fer cine
al contrari, estaven encantats de fer cine
doncs, de la mateixa manera, podem estar fent purament televisió
perquè també, com a Hollywood hi ha hagut grans, importantíssims
guionistes de gran nom que han fet només cine
però, en el cas de gent que som mixtes
fem moltes coses
doncs fem moltes coses
però, de sobte, tenim la gran sort
la sort històrica
de poder dir
en un moment determinat
vam estar al mig d'allò que veiem i gent
punt
Moltes gràcies
Com ja és habitual, donarem un torn de paraules
però si voleu fer alguna pregunta
doncs tenim aproximadament uns 15 minuts
per respondre
o algú vol fer alguna pregunta
Tancar-te a pensar
no n'hi ha cap altre
i a més de tota velocitat
perquè no hi ha temps
és a dir que
i
ja és un miracle
es produeix el miracle
és a dir
perquè jo recordo alguna vegada
haver tancat molt, molt, molt, molt
allò hermèticament
perquè no hi hagi possibilitat
que se'ns digui que ho obrim
i malgrat tot
després haver-ho d'obrir una altra vegada
amb nissaga de poder
ho vam obrir una vegada
i després vaig pensar
no ho obriran dues vegades
i la segona vegada
ho vaig deixar completament tancat teòricament
i
es va cremar
no, es va cremar després
perquè de moment vam fer tot una altra temporada
és a dir que
sí, sí, sí
és a dir, van ser tres
ara cal dir
potser
que hi ha molta experiència
jo penso que tots
encara que
ja es pensa
que pot passar això
i com que ja es pensa
que pot passar
d'alguna manera
ja no és com el poble nou
Joan
no
jo
cada vegada caic la trampa
de creure-m'ho
i cada vegada
escric una novel·la
que comença i acaba
a part del veret
que
cau sempre la trampa
tot el món
vull dir, tothom
ja pensa una mica
que pot continuar
i no, ho dic per això
per una cosa
i és que
el poble nou
realment va guanyar ell
perquè
o sigui
ell va guanyar
no va
una televisió
amb una sèrie
a la tarda
amb un 40 i pico percent
de share
és que
bueno
no la deixen
no la deixen
si fos ara
véssim
véssim creat
el segon
Benet i Jornet
i el tancat
véssim fet
alguna cosa
perquè
amb un 40%
no es pot tancar
una sèrie
clar
quan era el poble nou
en aquell moment
tot això que està passant
ara no passava
i allà va passar
i es va tancar
però a partir d'aquí
els secrets
precisament ja va passar
una mica això
que la Maria Mercè Roca
ja
va tancar
perquè tinc
tota la bíblia
del primer
d'això
tancada
però
estava tancada
d'una manera
que el que va allargar
i vosaltres
aquí éreu
va allargar
però ja
hi havia una possibilitat
d'allargar
una mica
es pensava una mica
en què podia passar això
i a poc a poc
i ara inclús
amb el que ha dit
de l'Orient del Pla
però sí que és veritat
que es tanca
però bé no
tu tanques
perquè aquells dos es queden
però a partir d'aquí
poden passar moltes més coses
i a veure quins problemes té
per continuar
vivint en el lloc
on està vivint
i aquí estem
però
de tota manera
jo sempre
com que som bastant
potser perquè som bastant
pessimista
sempre penso
si arribes al final
de l'encàrrec
ja estaràs content
i llavors
quan això de passa
sempre quedo sorprès
són dues coses diferents
una és
novel·les
que ja es fan
amb la idea
que són novel·les
i com que és una novel·la
comença i acaba
com són les novel·les
que fan a televisió espanyola
sempre
vull dir que
comença i acaba
i al final
sempre pugen
perquè la gent sap
que s'acaba
i tothom vol saber
com acaba
i després hi ha la novel·la
oberta
que com hem dit
que la primera
que es va començar
amb l'equip del Lluís
i va ser la primera
que es va fer
per seguir el ritme
o sigui
com feien
les angleses aquestes
o el Cornish
o tot això
que fa 17 o 24 anys
que estan en antena
clar
són
són diferents
sí digues
la meva pregunta
és
del programa actual
de televisió
que es pot
si hi hauria
alguna cosa
que fixaríeu
si hi hauríeu
algun format
i si hi hauríeu
un format
o una formació
que hi hauríeu
com veieu
el programa
o una ficció
general
no únicament de ficció
en general
sí
com veieu la televisió
si hi hauríeu
un format
que hi hauríeu
un programa
jo els trauria
tots i faria ficció
tot el dia
no és per dir
una estupidesa
però jo no hi entenc
de televisió
jo entenc d'històries
per tant
bueno
no sé si entenc d'històries
però en tot cas
el meu ofici
és escriure històries
aleshores
sigui per teatre
sigui per televisió
aleshores
quines són les necessitats
d'una televisió pública
o d'una televisió privada
quines són les seves prioritats
tot això
jo no en tinc idea
estic segur que el Joan
ho deu veure
molt més clar
que no pas jo
és una pregunta
que no té resposta
és a dir
està oberta
vull dir
aquesta és la clau
és allò que dir
per què
això és això
doncs és això
vull dir
qui
i el millor segurament
de les coses
que jo trauria
doncs
una altra
les posaria
perdó
del punt de vista
vull dir
home
clar
però llavors
treballes molt a favor
jo evidentment
no veuria
no faria cap programa
dels de Rosa
vull dir
que aquest tipus
de programes
no entenc
quin sentit té
ni per una televisió
pública
ni per una televisió
privada
que ha de sortir
uns senyors
i unes senyores
a explicar
unes històries
allà
on no evolucionen
per tant
interès dramàtic
zero
i per altra banda
a vegades
no saps ni qui són
i et diuen
no és que és el cunyat
d'aquella que va sortir
que va estar el seu germà
a la presó
i després es va casar
amb un torero
vull dir
però això
donar-li voltes a això
i anar
i deixar viure
tantes hores
jo particularment
no hi trobo cap sentit
per tant jo
aquests programes
els trauria
totalment
però això no
vull dir
no els trauria
no els veuria
perquè a veure
és lliure
i tothom pot fer el que vulgui
però hi ha un problema
això
i és que
si tu mires les audiències
del dissabte al vespre
o del divendres al vespre
que són els dos programes rosa
nocturns
forts
fan 26%
de xer
i fan 27
i hi ha
doncs no sé
dos milions de persones
tres milions de persones
que durant
tres hores
estan veient això
llavors clar
jo puc dir
jo això no ho vull veure
però és que en aquell moment
hi ha tres milions de persones
que estan mirant això
durant tant temps
tant és un
s'ha de diferenciar
de la televisió pública
de la televisió privada
mentre el món no canviï
mentre la societat
on vivim no canviï
la privada
doncs el que busca
és
perquè és privada
doncs és el
el benefici econòmic
que pugui treure
del que està fent
llavors doncs
les armes
per aconseguir
benefici econòmic
doncs de vegades
no depassen
els límits
ètics
potser
que hauríem d'esperar
i en aquest sentit
potser hi hauria d'haver
normes
públiques
per d'alguna manera
temperar
el tipus de productes
que a vegades es fan
i pel que respecte
a la pública
doncs
una cosa que ha estat
molt dita
i que per tant
no descobreixo res
és que sembla
que ha de tenir
com més responsabilitat
tant la pública
a Catalunya
com la pública
a l'estat espanyol
etc
ha de tenir més responsabilitat
llavors
d'alguna manera
hauria de dependre
la seva acció
la seva programació
una mica menys
dels resultats
de
públic
hauria de fer un servei públic
jo penso que hi ha una diferència
amb TV3
vull dir
TV3
és una cadena
que cuida molt
això
i jo penso que està
en una línia molt bona
i es preocupa
de fer
tota una sèrie
de programes
que altres televisions
no els fan
i a més a més
aguanta els programes
que això és molt important
això
a vegades aquestes coses
que passen
a les altres cadenes
que quatre programes
els treuen
perquè
i això
hi ha dos milions
de persones
que es queden
i no el fan
no
és que l'entré
perquè no hi havia
prou audiència
esclar, històries
a més a més
perquè si 4 dies
un curs
és igual
perquè un curs
s'acaba el mateix
aquell dia
ja està
però que una història
estigui pensada
per 50 capítols
i que en facin 4
és molt
cafra
i això passa
però realment
té raó
que TV3
aguanta
sí
però de totes maneres
insisteixo
encara que sigui
personal
la pregunta teva
és una pregunta
que jo crec
que no té
no té resposta
en general
és molt difícil
teniu alguna qüestió més?
Sí
Si haureu de preguntar
després a Lluís Alcarazó
que està aquí
i que és el responsable directe
del cor de la ciutat
ara
la meva opinió
la meva opinió personal
la meva opinió personal
és que canviar de lloc
és una opció
és una opció
no, no
el lloc
a part del personatge
però també he dit
també he dit el lloc
també he dit el lloc
és una opció
doncs
que a mi no em sembla malament
és a dir
no ho sé
hi ha uns personatges
que continuen
de la mateixa
ja de fi de comptes
no té res a veure
però si té res a veure
en un pari d'ocasions
he estat en sèries
que eren
éreves
d'altres sèries
i agafàvem els personatges
i els reportàvem
cap a una altra banda
en el cas
aquest carrer de Rosa
era això
era un personatge
de...
bé
el que passa és que ho fèiem
en un moment
del dia diferent
però en el mateix moment del dia
perquè no és una prova
vull dir
no és enganyar
ni estafar ningú
això
això no és
però mira
a part del Lluís
que explicarà
el cas concret
suposo que
et refereixes
d'això
nosaltres
hem tingut
algun de canvi
de personatge
i normalment
és per obligació
és a dir
penso
que és millor
el remei
que l'enfermetat
diríem
perquè
arriba un moment
que vols continuar una cosa
i hi ha un personatge
un actor
que
li passa alguna cosa
i no pot continuar
per motius X
i no pots carregar-te la sèrie
perquè
llavors què fas
vull dir
no no
això
jo parlo ara
quan hi ha
a vegades
un actor
que continua fent
un altre actor
que fa el mateix personatge
això
normalment
es fa per
pura necessitat
aquest problema
no m'ha tingut
una vegada
sí
jo no hi era
hi havia una pregunta
més aquí
sisplau
sisplau
a veure
hi ha una prèvia
és que
moltes vegades
escrius
d'acord
amb el que et demana
la cadena
la cadena
et demana
un tipus de producte
per exemple
fins i tot
en el cas
de la saga de poder
jo recordo
entrar
en el despatx
del dir
tot de programes
de TV3
i ella em va dir
podríeu fer
una sèrie
que estés
ubicada
en el món
de les caves
de Catalunya
en el món
del vi
i de les caves
i jo vaig dir
esclar
la seva història
és possible
i ells em va dir
podríeu fer
podríeu ser
que hagués duent
dos germans
un gran
més petit
i vaig dir
ah sí
molt bé
recordo que vaig dir
em deixes un paper
d'aquests que tens
aquí al damunt
algú que s'assanedes
i ella em va dir
sí
i vaig apuntar-me a això
i llavors vaig afegir-li jo
escolta
m'ho vas a fer
podria haver
dir
us importaria
si hi hagués
perquè aquí mana
mana
us importaria
si hi hagués
una
una germana
entre aquests dos germans
que
fos
una mica
díscula
i visqués
una vida
una mica
dissipada
i que visqués
una mica
part de tot això
i jo dic
ah calla
potser sí
fes-ho
i va sortir
l'Eulàlia
d'aquí
però
vull dir que
a mi els encàrrecs
m'agraden molt
fins i tot
en teatre també
i posar-me el saber
dels encàrrecs
em sembla molt bé
i
jo
la realitat
és que no recordo
no recordo
quan treballo
per televisió
és que
normalment
en el meu cas
cadascú
té
la seva experiència
i els seus records
etc
però en general
és inventar
damunt
de tota manera
de
de coses
que et semblen
plausibles
que et semblen
lògiques
que et semblen
possibles
també depèn del gènere
perquè si de sobte
fas una història
de terror
o de misteri
has de
has de
canviar de xip
tampoc has de parlar
de la vida quotidiana
els personatges
els copies de la realitat
en treus
a vegades
la gent que has vist
potser
a veure
a l'avent del pla sí
per exemple
a l'avent del pla sí
a l'avent del pla
hi havia alguns personatges
que venien de
jo tinc una caseta
en un poble
a l'aportar
i la veritat
és que
tenen raó
i ja vaig agafar
algunes coses d'allà
però molt sovint
no
molt sovint
simplement
penses una història
llavors els personatges
que corresponen
a aquesta història
els vas creant
els vas donant carn
i ja està
va sortint
va sortint
abans de començar
a escriure
quan estàs fent
el que se'n diu
la Bíblia
i els companys
aporten
és que a més a més
pensa que no és mai
creació d'una sola persona
això
és creació de
un pot portar
dir-me la responsabilitat
última
però fins i tot
en el primer tram
passat el moment
de la idea inicial
com a mínim
som dues o tres persones
que inventem
el que se'n diu
la Bíblia
inventem tot el que serà
el teixit
i per tant
hem de compartir
i hem de ser una mica
humils
i saber que
la nostra opinió
no és la que ha de
passar per damunt de tot
sinó que hi ha
altres dues persones
que han de poder opinar
i han de poder decidir
i han de poder dir-te
sense que t'equivoques
i n'hem fet
així n'hem fet
si us sembla
donarem passar una pregunta més
i ho deixarem
perquè
si no
l'horari se'ns ha mirat
hi havia una pregunta allà
si us plau
si expliquem
si els teatres
vius diferents
per marcar
les teves
però és que hi ha
temes que funcionen millor
a la tele
i si aquests temes
que no
tenen la mateixa funció
que els programes
que no s'ha de fer
ai ai
aviam
aintre és la primera part
però les teves
ara i aquí
no sé com és col·locada
escrius diferents
per teatres
o per televisió
perquè a televisió
hi ha una diferència
externa
amb la televisió
la cadena
et demana
unes quadres
sí però l'Arta
em demana molt poc
em demana molt poc
em demana
el que demana
l'audiència
aviam
el que demana
és que hi hagi audiència
però
mentrestant
almenys TV3
et dona molta llibertat
molta llibertat
et deixa bastant
que facis el que vulguis
ets tu
que has de tenir
el sentit comú
d'entendre
que la cadena
el que vol
és que aquell producte
es vegi
i per tant
descriu històries
que puguin arribar
a un públic molt ampli
sense
però llavors tu
i a la cadena
ja li va bé
poses històries
o situacions
o problemes
o conflictes
que
poden ser conflictes
o problemes
que t'inquietin
o que t'inquietin
la ciutat
o que t'inquietin
la societat
i que
per tant
puguin ser conflictius
i que
d'alguna manera o altra
doncs
els presentes
els piques
que puguin
entre cometes
educar
el públic
que li puguin
ensenyar coses
que no les sabia
o que no les havia vist
d'una manera
que ja les ensenyes
amb un altre prisma
tot això és factible
de fer-ho
i tot això es fa
amb aquest tipus
de sèries
cosa que diríem
ho aproxima
a les sèries
angleses
i en canvi
ho allunya
o allunya
de les sèries
llatinoamericanes
que les sèries
llatinoamericanes
és això de
dió mio
te voy a
revolver
por la paja
durante tres horas
no?
i després
tengo un hijo natural tuyo
com podes ser
si eres mi hermana
no?
això
també hi ha elements d'aquests
hi pot haver
alguns elements d'aquests
però en general
ens allunyem molt
d'això
doncs
moltes gràcies
per haver assistit
aquí
a Tanya
si us sembla bé
farem deu minuts
de descans
i tornem
de seguida
amb la segona sessió
hola
bé
doncs
anem a començar
la segona sessió
aquesta sessió
està titulada
d'on surten les històries
els guionistes
d'alguna forma
anem a tractar
un dels temes
que ja s'ha
començat a parlar
en la sessió anterior
i és
justament d'això
de
quins són els referents
quins són
les arrels
d'aquestes històries
i
per parlar-ne d'això
tenim amb nosaltres
una representació
fantàstica
del guionisme
de la sèrie catalana
estic molt content
d'aquesta taula
i haureu també
d'estar contents vosaltres
porque es toda una ocasió
de tenir amb nosaltres
d'esquerra a dreta
tenim el Sergi
Pompermayer
Sergi Pompermayer
va començar
fent guions
per a teatre
bueno
va tenir
alguns èxits
en el món del teatre
i l'any
1999
juntament amb altres
guionistes
va ser
un dels creadors
de Plats Bruts
va ajudar
va estar fent
els guions
de molts dels capítols
de Plats Bruts
ha estat guionista
també
de l'un per l'altre
és una sèrie
diguem
gairebé que és
un epigon
de Plats Bruts
i el LAC
també ha comptat
en la seva participació
i
més recentment
doncs
és guionista
també
de la sèrie
Lo Cartanyà
que actualment
diguem
està
CNMS
en la seva primera temporada
en estrena
els divendres
a TV3
nosaltres també
tenim
en Rick Gumà
ell és guionista
de sèries de ficció
i escriptor
també
és un dels veterans
dels guions
de televisió
de Catalunya
però bueno
ha participat
durant tota la història
de TV3
en diverses sèries
i també
en alguna pel·lícula
participa com a guionista
Poblenou
a Espanya
o a la memòria
dels cargols
és co-creador
de temps de silenci
i de setze dobles
i és autor
també de llibres
com El carrer
els millors comentaris
de la gent
també és professor
del màster
en guionatge
de televisió
de la Universitat
internacionalment
i al meu costat
que tinc
el Lluís Arcarazzo
que és guionista
de televisió
i de cinema
també
va començar
amb el guionatge
televisiu
en programes diversos
es va enrolar
amb l'equip
de guionistes
de Poblenou
i des de llavors
ha estat creant guions
per a sèries
com Temps de silenci
La memòria dels cargols
també setze dobles
és el creador
o co-creador
del Cor de la Ciutat
juntament amb Jordi Galceran
ha estat guionista
cinematogràfic
i la seva darrera pel·lícula
està basada
en l'execució
de l'activista català
Puig Antic
dirigida per Manuel Guerga
i que suposo
que ens podrà també
parlar de quan la podrem veure
no sé si
ens pots dir
aproximadament
quina és
espero
que la primavera
doncs que segurament
si tot va bé
doncs podrem veure
la primavera
de l'any vinent
doncs
d'on no passa
als tres
espero que
allò
sabeu que teniu uns 10 minuts
que us el reparteixo
d'alguna manera
us podeu pegar
si voleu
comencem
a veure
jo tenia una intervenció preparada
però
em sembla que la canviaré
perquè serà més útil
si és veritat
i una mica
el que demaneu vosaltres
jo m'he plantejat
aquests dies
d'on surten realment
les històries
que he explicat
he fet un exercici
de veure
des d'on he estirat
jo els fils
per construir històries
jo vaig
l'altre dia
vaig comptar
fa
tres setmanes
una cosa
i vaig comptar
les hores de ficció
que havia
pensat
creat
i estructurat
no dialogat
dialogat menys
però sí
estructurat
i em sortien
1.200
1.200 hores
de ficció
esclar
això
aviat és dit
tu fas
diverses telenovel·les
fas diverses sèries
alguna de 53 capítols
d'una hora
una altra
de 26
i
vas sumant
sumant
sumant
i esclar
això són moltes històries
i d'entrada
un dels secrets
que jo em sembla
que és bo transmetre
és que
això
no és
només
un ofici
o sigui
hi ha una idea
molt estesa
i una mica cínic
que ha de dir
no escolta
com que no es pot inventar res
tu agafes
materials
que ja s'han fet
els combines
d'una manera
més o menys
artificiosa
i amb més o menys
encert
i et sortirà una història
no
un guionista
no és això
un guionista
i ara penso jo
sobretot
amb el vessant realista
melodramàtic
que és el que he fet
sobretot
un guionista
és aquell
que sent
les històries
en el seu interior
o sigui
que mai
hi ha
recursos
sortides
a
vies
diguem-ne
narratives
que són
absolutament
construïdes
des de l'afredor
sinó que
un ha de sentir
allò
que escriu
hi ha guionistes
jo he conegut guionistes
que diuen
no
tu hi poses patilla
i fas que el noi
i la noia
es trobin al terrat
i diuen que s'estimen
i escolta
ho hem vist moltes vegades
oi que funciona
doncs tira
no
això
així no surten bé
les històries
les històries
les hem de sentir
per què?
perquè ens les creiem
hi ha un problema
d'autoconvicció
amb televisió
tothom tendeix
a expulsar-se
els posses
o sigui
tothom tendeix
a dir
és només televisió
com si
bueno
com si hagués de fer
la muntanya màgica
de Tomas Mann
cada dia
no
escolta
la televisió
és una cosa
tan o més complicada
que la literatura
escrita
i la televisió
s'ha d'aprendre
seriosament
no es pot
menys tenir
no pots pensar
que la televisió
és un mitjà
menor
en aquest sentit
has de tenir
un gran respecte
pels espectadors
jo he treballat
amb productores
de Madrid
que treballen
per tota Espanya
que he detectat
una mena
de menys preu
molt gran
cap als espectadors
espanyols
he sentit
productors
que diuen
treballem
per una audiència
semi-analfabeta
i la meva resposta
ha estat
si hem de treballar
per una audiència
semi-analfabeta
millor que ho deixem córrer
és que a més a més
no és veritat
aquest pensament
és classista
per una banda
i estúpid
per una altra
i pensar
que es pot fer
televisió
des d'aquests
aires de superioritat
és absurd
naturalment
el món de la cultura
fa
diguem-ne
enfarfega
o entrebanca
més que altra cosa
també des del món
de la literatura escrita
o des del món
del periodisme cultural
es mira la televisió
per damunt
de l'espatlla
això també
ens va
en contra
d'on sorten
les històries?
d'allò que
ens emociona
a nosaltres
nosaltres posem en joc
les nostres emocions
i no construïm històries
per construir històries
perquè fer peripècia
tothom en sap
o sigui
construir
accions
darrere accions
d'això en sap més o menys tothom
el que hem de construir
és una història
que
fossilitzada
d'una determinada manera
la sentim
a dins
com a
emocionant
com
la millor
història
possible
explicada
de la millor manera
possible
i això és el que
s'ha d'arribar
amb quins materials
tothom pensa
no
és molt senzill
tu agafes
coses que has vist
en pel·lícules
en sèries de televisió
fins i tot en la vida real
i un
diguem-ne
ho vas disposant
no
les històries
de la vida real
necessiten una cosa
que és fonamental
que és
s'han d'arreglar
o sigui
la vida real
s'ha d'arreglar
per això fem ficció
perquè arreglem
la vida real
i la fem
més intensa
més emocionant
més condensada
els personatges
els retoquem
fins que
nosaltres pensem
que tenen
els tons
i els nivells
adequats
per això
quan algú et diu
ti una història molt bona
que segur que t'interessa
generalment no serveix mai
perquè el que ell vol
és que expliquis
la seva història
tal com ell te l'explica
i tu
potser
amb el que t'explica
hi veus
possibilitats reals
per fer una bona història
però naturalment
això és un punt de partida
i nosaltres treballem
per allunyar-nos
de la realitat
no per acostar-nos
o sigui
per posar
els elements necessaris
en les històries reals
perquè
tinguin
el màxim
d'interès
possible
no s'ha d'escriure
des de la distància
escriure des de la distància
o des del cinisme
no porta enlloc
només porta
a la desesperació
t'has de creure
allò
que escrius
això és
bàsic
i
has de tenir
materials
diversos
diversos
has de tenir cultura
això és molt important
o sigui
el gràcies a Déu
i això és una cosa
que a mi em fa
especialment al·lusió
el guionatge
diguem-ne
tens possibilitats
de ser més bon guionista
a mesura que passen els anys
com més anys tens
més elements
més materials
tens
entre altres raons
perquè els guionistes
un aspecte
interessant
i important
que em sembla
que juga al nostre favor
és que bàsicament
una cosa que ens uneix a tots
és que tenim curiositat
pel que ens envolta
tenim curiositat
per la gent
que està al nostre costat
per les seves vides
per les seves històries
pels seus sentiments
pels seus pensaments
jo quan faig classe
sempre faig una pregunta
als alumnes
dient
qui de vosaltres
coneix
com va anar
el noviatge
dels seus pares
generalment
són les noies
5 noies
8 noies
10 noies
els nois no tenen ni idea
i penso
no sé què escriuran
si no han tingut
la més mínima curiositat
per saber
d'on van sortir
perquè escolta
aquell noviatge
és veritat
aquell noviatge
aquells primers moments
aquells passejos
pel costat del riu
van ser fonamentals
perquè tots vosaltres
estiguéssiu aquí
o sigui que
has de tenir curiositat
i alhora
has de
tenir una mica
un cert menys preu
per les cultures
diguem-ne
podríem dir
més establertes
m'explicaré
d'una altra manera
perdoneu
has de tenir materials
que no tenen
les altres persones
no us heu de conformar
amb els materials
que us imposen
amb les pel·lícules
que s'han de veure
amb els llibres
que s'han de llegir
amb les músiques
que s'han d'escoltar
perquè tot això
està bé
i és molt digne
però vosaltres
heu d'enriquir-vos
amb materials
diversos
i de procedències
una mica singulars
de vegades
vides de sants
pel·lícules
de cinema
mút
això és un altre aspecte
el guionista
naturalment
ha de tenir un coneixement
de l'audiovisual
i ha de tenir un coneixement
del cinema
a vegades et trobes alumnes
que et diuen
no, és que jo aquesta pel·lícula
no l'he vista
perquè com que no l'han fet
al cine
i penses
escolta, però hi ha els videoclubs
sisplau
cada divendres
ves a buscar un vídeo
i hi ha 100 pel·lícules
que s'han de veure
heu de tenir materials
de procedències
molt molt diverses
i naturalment
que no coincideixin
amb la majoria
de les persones
perquè això
us enriquirà
com a persones
i heu de tirar
de beta
i això
en temps de silenci
per exemple
ho vam fer
moltíssim
heu de tirar de beta
de les històries
que heu sentit
tota la vostra vida
en les vostres famílies
això és un aspecte
molt curiós
les famílies
tenen
20, 30, 40, 50 històries
que repeteixen
constantment
a cada Nadal
a cada Sant Esteve
a cada aniversari
la gent explica
les mateixes històries
i si les explica
sempre igual
vol dir
que tenen
algun interès
és important
que us nodriu
d'allò
que us han explicat
com a història
perquè naturalment
com a guionistes
a vosaltres
us agradarà
reexplicar
la mateixa història
arreglada
i millorada
perdoneu
ja està
doncs
sí
sí
sí
sí
perquè m'ha donat el peu
és que jo volia explicar
una altra cosa
és que jo també m'interessaria
també ser molt breu
perquè tinc moltes ganes
de trucar a la meva mare
ara mateix
preguntar-li
com va anar amb el meu papa
Com que has dit això del noviatge, jo pensava explicar una altra cosa,
però jo explicaré el noviatge dels meus pares.
Però no tot el noviatge, sinó només una part.
El meu pare era fuster i la meva mare venia a Taronges.
I els dos eren molt guapos, la veritat és aquesta.
I van començar a sortir i feien allò que es feia abans,
que quan sortien i anaven al cine portaven un cosí.
Un nen petit que tenia 9 anys i allò.
Aquest nen es deia Paquito i un dia, que vivia amb la germana de la meva mare,
que eren sastres, es va punxar com la pentafocs
i se li va infectar la ferida i es va morir.
Es va morir quan tenia 9 anys del tètanos, i estic parlant de l'any 1958.
Al cap d'uns mesos els meus pares es van casar i 9 mesos després vaig néixer jo.
La mare d'aquest nen, la meva tia Carmen, primer no deia res,
però jo passava moltes estones a casa dels meus oncles,
que allí veien com cosien, i a poc a poc se li va anar instal·lant una idea.
i la idea era que jo era la reencarnació del meu cosí.
La cosa és que a casa meva tothom pensava,
bueno, pobra tia Carmen, pensa això.
Per què? Doncs perquè jo feia dues coses que feia el meu cosí.
Jo sempre estic cantant, faig un sonet així per concentrar-me,
i el meu cosí també ho feia.
I sempre m'estava fent una cosa així amb el cabell, que així m'ha quedat.
I ella deia, no, no, el José Luis, perquè soc José Luis,
és la reencarnació del Paquito, i ningú li feia cas fins que el dia que...
Jo tenia 9 anys i estava fent les vacances i se'm va infectar una ferida
i em van haver de portar d'urgències al metge,
i llavors la meva mare sí que va pensar que la meva tia tenia raó
i que jo em moriria. Però, evidentment, jo no soc la reencarnació de ningú
i aquí estic explicant aquesta història.
I per què us ho explico això? Doncs molt fàcil,
perquè els que vau veure la primera temporada del Cor de la Ciutat,
no sé si us en recordareu, però hi havia una història
que era una senyora del mercat, la Pilar,
que se li havia mort un fill i llavors agafava un dependent
i aquest dependent feia les coses que feia el seu fill mort
i a poc a poc se li va anar instal·lant la idea
que aquell fill era la reencarnació,
que aquell noi era la reencarnació del seu fill.
Així que quan aquí pregunten d'on surten les històries,
jo us diré que algunes, si no moltes,
de les històries que expliquem als guionistes
surten de la nostra pròpia vida
o de la vida de la gent que ens envolta
o del diari o dels llibres que hem llegit
o de les pel·lícules que hem vist.
Vas a veure una pel·lícula,
quan vam començar a fer el Cor de la Ciutat,
recordo que havien escenat feia poc The Boxer
i en una pel·lícula em va encantar
i com comença el Cor de la Ciutat?
Doncs amb una noia, que no és boxejadora,
però surt de la presó, igual que el protagonista de The Boxer,
i torna al seu barri i es retroba amb el seu barri.
Per què? Doncs perquè ens va semblar
que era una molt bona manera de començar una història.
Algú que ha estat 13 anys sense poder estar
amb la gent que estima, de cop i volta,
ha de retobar-se amb tot el seu passat.
En aquest cas, no era una història personal,
sinó que la història l'havíem tret d'una pel·lícula.
I ahir, per exemple, vaig comprar El País
i a l'última pàgina, en fa l'efecte que era,
hi havia una història estupenda,
dic, mira, aquí hi ha una pel·lícula,
que era la història d'un jugador del Racing de Santander
que el dia que van matar, van afusellar el 27 de setembre
del 1975, el Franco va afusellar cinc persones
i llavors, clar, en plena dictadura,
un jugador de futbol va sortir amb un braçalet negre,
ell i un company seu que es deia Aitor Aguirre.
Doncs això és una història.
Llavors, a mi moltes vegades m'ha preguntat
d'on traieu tantes idees?
Jo us dic una cosa, nosaltres no tenim idees.
Jo l'última idea la vaig tenir l'any 74
i no té res a veure amb el guió.
El que sí que tenim és una gran,
com m'ha dit l'amic Enric,
tenim una gran curiositat
i sempre estem amb la canya posada
per buscar històries.
I què és una història
o per què serveix una història?
Doncs la història,
i és també una cosa que ell ha apuntat,
les històries serveixen per posar ordre,
per donar sentit a coses que no la tenen.
La vida no té cap sentit,
les coses passen i no tenen cap sentit.
Però quan construïm una història,
a aquell fragment de vida li donem un sentit.
Què vol dir això?
Que d'allò que expliquem
en podem treure un ensenyament.
D'allò podem aprendre una petita lliçó.
No necessàriament moral,
però alguna cosa aprenem.
I llavors,
només per acabar us vull dir
que s'està produint un efecte
molt curiós.
Quan llegim el diari,
quan mirem la tele
i quan veiem qualsevol programa
basat en la realitat,
els periodistes el que estan intentant
és que aquesta realitat
sembli una novel·la.
En canvi,
quan els guionistes escrivim
una telenovel·la,
el que mirem
és que s'assembli a la realitat.
I aquesta és la diferència.
Molt bé.
Ja m'heu deixat sense res.
Això ja sempre passa als últims.
No explicaré la història dels meus pares,
tampoc,
perquè m'ho guardo per salsa rosa,
que la cosa té miga,
i segurament trauré més diners que no pas
explicant-lo sense cobrar.
Jo vinc d'un camp una miqueta diferent,
que és el camp de l'humor.
Les sèries en què he treballat jo,
hi ha una mosca enorme aquí,
que fa una miqueta d'angúnia.
Perdó, eh?
No estava preparat.
Aleshores,
a l'hora d'escriure humor,
el que fa més riure, de fet,
és l'estupidesa humana.
Jo sí que tinc idees, Lluís,
perquè jo d'estupidesa em vaig una miqueta sobrat,
i aleshores jo de mi mateix
puc treure bastantes idees
que després he aplicat a guions.
Però realment,
a totes les sèries a les que he treballat,
des de Plats Bruts fins a l'Ocartanyà,
gent l'ac menys,
perquè era un sistema de treball diferent,
la premissa és
de què ens en podem enriure?
A partir de nosaltres mateixos,
què ens ha passat,
o què hem fet avui,
o aquí coneixem que li hagi passat una cosa
que sigui risible.
perquè el que volem és fer això,
és això,
riure'ns.
I creiem que la millor manera de fer-ho
és començar a riure'ns de nosaltres mateixos,
a partir d'experiències pròpies
o a partir de situacions
que podem veure amb el diari
o del dia a dia.
Per exemple,
a mi em va passar una cosa,
que és que
a l'última parada de la nina vermella,
la de Horta,
jo sempre estava acostumat
a baixar per una entrada
i un dia pel que fos
vaig entrar per l'altre,
per l'altre extrem
i vaig veure un tren
amb un metro aturat
i vaig entrar
i aquell metro,
en lloc de ser el que anava
en direcció cap a Cornellà,
anava cap a les cotxeres
i de cop em vaig trobar
al mig de les cotxeres
tot sol
i em va estranyar
i vaig dir,
hòstia,
avui va buit el metro,
que bé.
Clar,
se n'anava al pàrquing
i em vaig trobar
al pàrquing sol
que van obrir les portes
i jo amb una por
que,
bueno,
jo pensava,
això és una pel·lícula de terror,
i van començar
a passar senyors del metro,
hombre,
un xaval que se quedava atrapado,
venga,
què t'ha passat,
què t'has fumado o què?
Vaig sentir com va estar malament,
tant que vaig trigar tres anys
a explicar aquesta experiència.
Perquè és això de l'estupidesa,
aleshores,
per justificar el meu retard,
perquè havia d'arribar en un lloc,
vaig començar
a inventar-me coses.
No,
és que m'he trobat a fulano
i m'ha entretingut,
però aleshores la persona
a la que vaig dir
es va trobar a fulano
i li va dir,
hòstia,
jo no el vaig veure,
vaig intentar arreglar-ho
i cada cop
la cosa se'm merdava més
fins que al final un dia
vaig dir,
mira,
allò que va passar aquella vegada
és que em vaig equivocar de metro.
Això podria ser una trama
d'un personatge de sitcom,
perquè el personatge de sitcom
el que fa és,
al contrari
que no les telenoveles,
és un personatge
que s'equivoca
i no aprèn.
I aleshores,
per intentar solucionar les coses
cada cop
es va emmerdant més
parlant amb plata
i això és el que ens fa riure,
que no sàpiga afrontar
el que li passa.
També,
a l'hora d'escriure humor,
bevem molt dels personatges
que hem creat.
Una de les feines
que fem
més exhaustives
abans de començar a escriure,
quan es fa la Bíblia,
que de fet
no és tan gruixuda
com es pot fer
per una telenovela,
primer de tot
perquè les temporades
són de 13 capítols
i no tenen principi final
la majoria de les vegades,
els capítols són com bolets,
per entendre'ls,
són capítols estancs
que cadascú pot anar aïllat
i si no passen coses
molt excepcionals
podries canviar l'ordre
de tota la temporada
i no tindria per què passar res.
Però,
el que sí que és important
a l'hora
de poder escriure
i que et doni material
és com dissenyes
aquests personatges,
quina vida els hi dones,
com són,
quins són els seus sentiments,
les seves frustracions
i a partir d'aquest disseny
que fas dels personatges
els pots anar col·locant
en diferents situacions
i d'aquí poden sortir drames.
Per exemple,
si crees un personatge
que sigui
una noia
que ella
va de guapa
i es creu molt guapa
i encara que treballi
de caixera
del supermercat
ella voldria ser
popular,
no?
Doncs, per exemple,
que li proposéssim
fer-se unes fotos
publicitàries
i que aquestes fotos
fossin
del antes
i després.
Ella es pensaria
que l'han agafat
per fer el després,
quan ja està arreglada,
però què passa
si la foto
que fan d'ella
és a l'antes
i surt publicada
com a antes?
Això pot donar
una trama,
perquè el personatge
ja té un conflicte
i això també
és igual a les telenovel·les,
és intentar buscar
situacions
que el que et provoquin
siguin conflictes
entre els personatges,
que passin coses.
A la sitcom,
a part de les normes bàsiques
que et venen
des dels Estats Units,
que et diuen
que de tres rèpliques
una ha de ser un gag,
la durada ha de ser
de 25 minuts,
les seqüències no més llargues
de tants caràcters,
a part de tot això,
el que interessa,
tal com el seu nom diu,
és que hi hagi situacions
que siguin còmiques,
no només els gags.
Aleshores,
una de les coses
que més et serveix
per trobar trames
és col·locar
els teus personatges
en situacions
que els siguin incòmodes.
I a partir d'aquí,
que és la majoria
de vegades
el que ens passa,
quan nosaltres
ens trobem descol·locats
davant la vida
és quan podem fer
riure
a la resta de la gent
i això és el que hem d'intentar trobar
a l'hora de fer humor
per televisió
o per teatre,
pel que sigui.
No tinc res més a dir.
Moltes gràcies a tots tres.
Hem acordat abans
ser una mica breus
perquè hem vist
que teniu moltes ganes
de fer preguntes
en la sessió anterior
i espero
que aquestes ganes
s'expressin ara
sobre el torn de paraula.
Si us plau,
funcionarem de la seva manera.
donaré dos torns.
Aixequeu les mans
que hi vulgueu dir alguna cosa
i jo us donaré
de donar en pas.
Algú?
Com s'ha de fer una persona
que ha de participar
en un programa
si ha de tenir un bagatge
o un dia
quan un jove
que ets
ho parlo amb el munt
i la tinta de la taula
que ho ha de fer
que ho ha de fer
que ho ha de fer
que ho ha de fer
que ho ha de fer
i ho ha de fer
i ho ha de fer
i ho ha de fer
i ho ha de fer
i ho ha de fer
Quin bagatge
ha de tenir
jo soc veterinari
per exemple
i vaig treballar
durant sis anys
a l'hospital de Sant Pau
fent investigació
i jo realment
hi he anat a parar
de casualitat
perquè jo
com hem dit abans
jo ja de menut
feia teatre amateur
i en el grup
de teatre amateur
on estava
vaig coincidir amb gent
que després s'han acabat
professionalitzant
entre ells el Jordi Sánchez
el López de Plats Bruts
que feien teatre junts
a partir d'aquesta relació
jo vaig anar
a parar
el guió
i perquè havia escrit teatre
i l'havia estrenat
a teatres de Barcelona
ja tenia una mica
d'experiència
d'escriptura dramàtica
però en el meu cas
per exemple
va ser una cosa
totalment fortuïta
estar en el lloc adequat
amb les persones adequades
i que el Terrat ens proposés
de fer una sitcom
i allà vaig entrar
i a partir d'allà
em vaig començar a formar
com a guionista
però va ser
una formació
treballant
perquè ningú havia fet
una sitcom
com Plats Bruts
en públic en directe
i tot això
abans aquí a Catalunya
i em vam aprendre
copiant de la tele
per entendre'ns
agafant capítols de friends
i jo me'n recordo
la Núria Furió
que feia transcripcions
senceres de capítols
per saber
en què consistia
un guió
de sitcom
quantes trames tenia
quant durava
com funcionava
on estaven posats els gags
com acabaven les seqüències
com ho feien
per què servia
cada seqüència
tot això ho vam anar
aprenent
a mesura que anàvem
treballant
i sobretot
emmirellant-nos
en sèries que nosaltres
consideràvem
que eren bones
això és el meu cas
suposo que hi ha gent
que sí que
hi arriba per altres vies
jo vaig arribar per una via
una miqueta així
és atípica
sí el que passa
que ara
la situació
és lleugerment diferent
perquè hi ha uns estudis
de comunicació audiovisual
a les diferents universitats
que no conec
prova fons
jo el que sí
recomanaria
és fer un bon curs
de guió
per televisió
d'octubre a juny
o sigui
amb un any
n'hi ha prou
no eternitzar-se
amb cursos
perquè també
em sembla fora de lloc
hi ha el típic alumne
que està anys
i anys
fent tota mena
de cursos
de guionatge
que és molt respectable
però a mi em sembla
a vegades una mica
que en sí
i després hi ha
una altra manera
per accedir
als equips
i ara potser
el Lluís Alcarazzo
i el Sergi Bompermeyer
es posaran negres
però
jo el que recomano
sempre als meus alumnes
és que escriguin
un guió
d'una sèrie
existent
un guió
de jet lag
un guió
de plats bruts
un guió
de l'Ucartanyà
un guió
del cor de la ciutat
un guió
de porca misèria
i que
l'aconsegueixin
presentar
o fer llegir
o portar
els responsables
de la productora
que produeix
aquesta sèrie
per què?
perquè és una bona
carta de presentació
és una manera de dir
jo em puc adequar
bé
a aquesta sèrie
perquè crec
que tinc l'estil
i el to
que aquesta sèrie
demana
crec
després ells et diran
si sí o si no
el cert és que
si aconsegueixes fer
un guió
d'una sèrie existent
que es podria gravar
o sigui que està
prou bé
com per gravar-lo
tens molt de guanyat
vol dir que
et saps adequar
a tons
i a registres
que no són el teu
exactament
perquè sempre es diu
com podem accedir
esclar com podem accedir
és difícil
però crec que aquesta
és una bona carta
de presentació
jo ho trobo bé
sí
jo encara seria més
perquè a mi m'ha vingut
gent a veure
m'ha dit
jo vull ser guionista
estupendo
què has escrit
i m'han dit res
llavors hi ha una idea
estranya
és que és molt estrany
això
que algú et pugui dir
jo vull ser guionista
però que hagi
i li dius
i com és que no has escrit
res
jo és que no he tingut temps
això és com algú
dir jo vull ser futbolista
bueno xuta
no és que no sé xutar
bueno
dedica't a una altra cosa
la veritat és que tant
les cadenes
com les productores
tenen necessitat
de guionistes
no és un camí
fàcil
evidentment
és una professió
complexa
i llavors
és difícil
entrar-hi
no
has de demostrar
has de passar una prova
normalment el que passa
és que
si aconsegueixes
entrar en el món
de l'audiovisual
comences escrivint
com abans passàvem
amb el periodisme
què s'hi passa ara
d'allò
petites entredilles
per una cosa
i tal
i a poc a poc
et van donant confiança
i un dia escrius
no veig per què
ha de ser tot
dramàtic
o sigui
jo no soc veterinari
jo vaig començar
jo venia a llibres
i després
vaig començar a escriure
guions
per programes
de televisió
que han sigut
una escola excel·lent
després a l'hora
i després a l'hora
de passar
a la banda
del dramàtic
potser
tenia
coses
que no
controlava
de mecanismes
dramàtics
però en canvi
coneixia molt bé
la tele
perquè feia 10 anys
que estava escrivint
concursos infantils
documentals
de tot
i també
és una bona escola
jo també
el que recomano
és paciència
i escriure
si em permeteu
jo volia fer un comentari
perquè jo no soc guionista
però
sí que he entrevistat
amb molts guionistes
i jo amb gent molt diversa
però
més que potser
la formació que tenen
pel que he anat veient
jo crec que és més
la qualitat de la persona
o algunes característiques
que té
jo he vist
entre els diversos guionistes
que he anat parlant
amb ells
dues qualitats
que tenen
una és
que són gent molt inquieta
i que són molt incuriosits
per qualsevol cosa
els interessen
les històries
et pregunten
qualsevol tema
li treuen punta
el Lluís Arcadazo
està aquí en un moment
no sé
ha fet mil coses
i té mil coses
en el cap
llavors
tenen una necessitat
però això és cura
sí
vull dir
això
ho viuen així
llavors
la manera
d'encausar
o de portar
aquest incuriosiment
i aquesta
aquesta capacitat
diguem
és a partir
d'explicar coses
llavors
la segona
qualitat
que tenen
és que
són gent
que té coses a dir
i això és molt important
té coses a dir
perquè
jo veig que
tots tenen
una mena d'ideari
tots tenen també
la seva ideologia
i la seva manera
de dir-ho
és explicant històries
per tant
és important
jo crec
tenir una certa tècnica
que com va dir l'Enric
un màster
o uns estudis en comunicació
t'aporten
des d'un punt de vista
acadèmic
etcètera
però també és molt important
jo crec tenir aquestes qualitats
no sé si esteu una miqueta d'acord
i si voleu
doncs podem
home
si és una professió
que té un component
emocional
fort
i que et poses en joc
coses teves
no només perquè expliquis
històries teves
jo és que
bueno
estàs escrivint
i escrius coses
que et poden
fer mal
o que et perdeixes
el cul de riure
també vull dir
que ho estàs posant
jo una meditació
no
meditació no
vull aprofundir
en una cosa
que ha dit
aquí el Sergi
que moltes vegades
aquí es diu
d'on traieu les històries
jo no sé
l'Enric no estarà d'acord amb mi
però
jo soc dels que pensa
que més que les històries
el que compta
són els personatges
és a dir
si tu aconsegueixes
construir
bons personatges
la història
et funcionarà
pots tenir una història
més fluixa
més manida
però la història
més manida
amb uns bons personatges
és molt millor
que la història
més original
amb uns personatges
que no et funcionen
o que la gent
no s'identifica
no ho sé
sí o no
no no
jo és que no n'estic d'acord
vull dir
no
jo penso que
el personat
bueno esclar
és que ara
ens allarguem una mica
però
en tot cas
és una combinació
de totes
de tots els aspectes
però vaja
em sabria greu
teniu més preguntes
sí
tu ets el que volia saber
com és que hem fet
aquesta barbaritat
de canviar
de
sí no
però
m'ha semblat
que estaves una mica
indignada
irritada
això m'ha agradat molt
perquè vol dir
que la sèrie
cala
no
el fruit de tot això
és molt senzill
pot ser
una equivocació
o no
la qüestió és que
quan portàvem
cinc anys
del cor de la ciutat
vam valorar
que els personatges
anaven massa carregats
d'història
què vol dir això
que en cinc anys
hi havia uns quants
personatges bàsics
de la sèrie
que no els pots fer
desaparèixer
tots de cop
que els hi havien passat
tantes coses
que corrien
el perill
de tornar-se
una caricatura
del que eren
dins d'una sèrie
que el que pretén
és
fer un retrat
crític
de la realitat
per tant
potser equivocadament
o no
això ja ho dirà
el temps
el que vam decidir
va ser
fer un gir
a la història
anem a agafar
una família
que són els Peris
i els portem
a un altre barri
per què?
per poder continuar
explicant
el mateix tipus
d'història
que explicàvem
al començament
però això no vol dir
que sigui
una altra sèrie
per nosaltres
hi ha gent
que ho percep
com una altra sèrie
i està
en el seu dret
sí, sí
de tota manera
és possible
que un dia
tornem a Sant Andreu
que aquests personatges
resolguin els seus problemes
i tornin a Sant Andreu
arrossegaran
el seu passat
igual
que ara
arrosseguen
els peris
del seu passat
quan el porten
allò
jo sempre dic
una cosa
de la te novel·la
quan fas una sèrie
tan llarga
al començament
tu crees
els personatges
però quan ja
tenen tanta vida
que la gent
se'ls coneix
també
tu ja no
més que crear-los
el que fas
és administrar-los
llavors
en aquest cas
nosaltres
ens hem
permès
un luxe
que a més
jo estic content
d'haver-ho fet
perquè
normalment
sempre diem
la tele és molt conservadora
que tal
és que la gent
és molt conservadora
hem dit
sí
anem a fer-ho
i estic molt content
que en aquest cas
TV3
doncs
hagi apostat
de dir
vosaltres ho veieu així
doncs
anem a fer-ho
una altra cosa
és el canvi
de
aprofito per aclarir-ho
hi ha un canvi
d'un actor
per un altre
això no té res a veure
amb el guió
senzillament
és
l'actor que fins ara
feia aquest paper
no pot continuar fent-lo
i no teníem
l'oportunitat
de fer-lo desaparèixer
i si esteu seguint
ara la sèrie
veuríeu com
si a sobre
li matem un fill
ja els perils
ja no sé
què els passa
per tant
no volíem matar-los
cap fill
ja els hi havia mort un
per tant
ara el que necessitava
és
o no expliquem
aquesta història
o canviem el personatge
i quan ja la tens
muntada la història
dius
escolta
matem el personatge
però hauríem preferit
tenir el Quim Gutiérrez
no perquè l'Aleix Rangel
no ens agradi
sinó perquè
a l'espectador
no li agrada
que canviem els actors
si em permeteu
jo faré una pregunta
ja que
ja és una miqueta
fins a quin punt
el públic
és una pressió
per vosaltres
sabeu que per exemple
ja que
estem estudiant
molts estudiants
de comunicació
amb l'Ocartanyà
per exemple
que tenim ara
la petita història
de Lleida
tenim una societat
tenim un públic
que està ahí
que demana
potser canvis
o que no està d'acord
és un mite
vull dir
vosaltres
si fixeu molt
amb això
amb el que va sortir
a la premsa
sobre les històries
que es van escrivint
o
la història està feta
llanceu els 13 capítols
i bueno
la història està feta
llancem els 13 capítols
i també tenim la sensació
que hi ha
més gent que no pas li agrada
que no pas que no li agrada
el que passa que
qui es queixa
sempre fa més soroll
també tot s'ha de dir
qui veu la sèrie
i a casa seva
riu
riu
i com a molt
l'endemà
al bar
o al super
on sigui
diu
ahir vaig veure un capítol
i m'ho vaig passar molt bé
o no diu res
i ja està
qui se sent ferit
i qui se sent molest
és qui
alça la seva veu
i per això
els sentim més
de totes formes
jo crec que
a mi no em fa patir
de moment
ja ho veurem
d'aquí un temps
però crec que
estan fent una lectura
equivocada
del que és el producte
des del meu punt de vista
estem fent humor
no és
un atac
contra ningú
estem fent humor
després quan veiem
com fan l'humor
els anglesos
trobem fantàstic
i veiem
Fawlty Towers
i pensem
uah
que bons que són
com se n'en foten
d'ells mateixos
però no estem pensant
que tots els anglesos
són iguals
agafen coses
del caràcter anglès
i se n'en riuen
o
si ministra
jo crec que és una cosa sana
poder-te riure
de tu mateix
el que Artanyà està fet
per una persona
que els seus pares
són de Balaguer
que amb els seus pares
parla en occidental
el 70% dels actors
que surten encara
que hi ha gent
que no s'ho cregui
són lleidatans
Carles Martínez
Ramírez
i xalà
hi ha un que fa un paperet
que es diu
Josep Lloret
que és alcalde
d'un poble
del Pallàs
tenim molta gent
que és allà
un mossèn
que també surt
que també
és de llei de ciutat
aleshores
jo crec que
estan fent
una lectura equivocada
la mateixa lectura
que els personatges
són estúpids
mesquins
i males persones
es podria fer
dels personatges
de plats bruts
igual
ho eren igual
el David
era subnormado
fent servir
vocabulari
políticament incorrecte
era un personatge
molt curt
i era actor
i també els actors
haurien pogut dir
ei
els estudiants
d'interpretació
no som així
evidentment
que no som així
però és un personatge
de sitcom
i anem a riure'ns
a través d'ell
ens anem a riure
de les magèries humanes
jo crec
que amb el Cartanyà
el problema
que hi ha
és que hi havia
unes expectatives
creades
molt grans
per una part
de la gent
de Ponent
que no volien
que es fes
un producte
d'aquesta mena
que ells haurien preferit
que fos
un producte
tipus
vendre el pla
que no molesta tant
pot dir que va molestar
amb el tema dels purins
també recordem-ho
fent tele
sempre pots molestar
amb algú
a plats bruts
també vam tenir
molts problemes
se'ns van queixar
els de la protectora
d'animals
perquè un dia
en un capítol
un gat
feia veure
que es caia
per un balcó
i passava un camió
per sobre
i el pujaven
convertit
en una estora
era
així com
de dibuixos animats
dius
a veure
aquí pot molestar
doncs sí
va molestar
l'arcabisbat
també es va molestar
vull dir que tenim
una miqueta
de durícia
aquí a l'hora
de fer humor
que sempre hi ha gent
que es pot arribar
a molestar
quan toques temes
que per ells
són d'alta sensibilitat
una petita
una petita anècdota
dels animals
en el cor de la ciutat
en un episodi
sortia un peix mort
que es deia Wagner
i molta gent
va protestar
nosaltres
quan vam escriure
allò
vam dir
bueno no
anem a matar un peix
encara que sigui
un peix tan
tan petit
llavors va anar
la noia de producció
va anar a una
botiga d'animals
i va dir
vull un peix vermell
i li van treure
un peix vermell
van dir
no però el volem mort
i llavors el van agafar
i el van ofegant allà
i llavors
bueno
vull estar
aquí també
vull dir que
a la tele
vam anar molt de compte
de no anem a liar-la
anem a agafar un peix
que ja estigui mort
i farem la trampa
i el venedor
va fer
plaç
té
el peix mort
i ara
m'acaba d'ocorre
en plaç d'uns
una curiositat
que ens va passar
que no ens va deixar
de sorprendre
que ens va passar això
del gat
i després uns capítols
més endavant
era un capítol
un capítol com a especial
de tots sants
que era de por
que tots creien
que veien una nena
que era una fantasma
i era una nena real
i els personatges
arribaven a la conclusió
que els fantasmes
són esperits
de persones
que no estan enterrades
en terra santa
i agafaven
terra sagrada
o en una església
i agafaven la nena
i l'enterraven viva
en un capítol
de plats bruts
i després sortia
la nena
tota coberta de fang
plorant
i vam pensar
aquí
ara sí que ens retiren
la sèrie
ara sí que ja
es queixa tothom
no es va queixar ningú
ningú
tothom ho va trobar
la nena allà
enterrant
i el gat
que acabo convertit
en una estora
això va remoure
unes consciències
i dius
bé
fill
ens interessen més els gats
que les persones
realment
doncs això va passar
a veure
a veure
n'hi ha moltes
si agafes el manual
d'instruccions
és més gran
que
que bueno
que d'una prèiera
s'està폰
Però ells diuen això, que cada tres rèpliques una ha de ser un gag.
Pot ser un gag escrit o un gag visual, però cada tres rèpliques has de tenir un gag.
Fins i tot en les que són, si us heu fixat, hi ha sèries que tenen els riures enllaunats
i a vegades posen els riures a llocs on no hi ha gag, però com que toca que és la tercera,
pam, allà t'ho posen, en sèries que no són de molta qualitat.
Però també és una miqueta flexible, també depèn del capítol, t'ho pots fer de més i de menys.
El que sí que és molt important és la durada.
Jo crec que els capítols que duren més de 25 minuts, sense comptar la publicitat,
la publicitat tot s'allarga, els que duren més de 25 minuts, 25-30 com a molt,
la CITCOM s'aguanta poc, es fan més pesats i ferragosos.
Jo recordo que em sembla que va ser CIT Evides, que vam fer una experiència al principi,
que vam passar de mitja hora a 50, però vam mantenir com el mateix número de trames
i en 30 minuts en feien tres, en van mantenir tres, però allargassades.
Aleshores, ja no feia tanta gràcia.
El que és potent a la CITCOM és que sigui tot molt concentrat i passa molt ràpid
i expliques unes històries que siguin realment com caldo mági,
el que tens és el caldo allà concentrat.
A la CAU a llargues, ja deixa de ser CITCOM, jo crec, des del meu punt de vista.
Però l'important és això, que hi hagi un gag cada tres rèpliques
i que la durada sigui de 25 minuts.
I que es gravi en públic en directe, que això també és una condició que a part ajuda,
jo crec que ajuda molt a fer-ho, perquè els actors reben un input molt important
del públic que està al plató, però també s'ha de dir una cosa,
que hi ha gent que li troba una pega, perquè és molt més teatral la interpretació,
perquè els actors no només interpreten per la càmera,
estan interpretant per un públic que està darrere de les càmeres
i que també ho volen sentir.
Aleshores, és com inevitable que sigui tot una miqueta més estripat,
el to de veu és més alt, els moviments són més exagerats,
perquè estan en un registre més teatral que no pas en una telenovela,
que els actors es poden concentrar més en la càmera
i treballar, per exemple, en un registre de veu més flussos,
poden fer sussorrats i coses així, que en CITCOM és molt més difícil de fer.
Alguna pregunta més?
No anem a marxar encara, eh?
Sí.
Digues.
El que parla sobre la Bíblia,
ara, podies esperar un miqueta que torni a la Bíblia,
a la forma d'instruccionar de la Bíblia?
Bé, la Bíblia és com una novel·la sense gaires adjectius
i és una eina, bàsicament és l'eina per desenvolupar
l'argument al llarg de les setmanes.
Normalment el que fem és dividir el material dramàtic per...
De fet, hi ha dos tipus de Bíblia.
Hi ha la Bíblia per setmanes, que diem,
i la Bíblia per línies.
Amb línies és agafar i explicar tot el que ha de passar
durant l'any amb una de les línies dramàtiques,
procurant sempre que aquestes línies es barregin amb les altres,
com més barrejades les tinguis i més relacionades estiguin millor,
i després el que fas és administrar també aquest material
de tal manera que puguis tenir a cada setmana
un pas important a cada una de les línies.
Com que són 40 setmanes,
és bastant complicat abastar aquests 200 capítols.
Llavors nosaltres el que fem normalment
és dividir la Bíblia en tres trams
que corresponen, per sort,
a les vacances que disfrutem.
És a dir, el primer tram va des del mes de setembre fins al Nadal,
on tenim un clímax.
El segon seria una miqueta com el primer acte de tota la temporada.
El segon seria un segon acte curt,
però un segon acte al capdavall,
i que aniria des del Nadal fins a Setmana Santa,
i després tenim l'última part que acostuma a ser més curteta,
que és des de Setmana Santa fins al mes de juliol,
que és quan les línies normalment es resolen,
per bé o per mal,
i acostuma a ser una miqueta més curt que els altres trams,
i així és com nosaltres ho treballem.
I a més a més hi ha una definició de personatges
que és, diguem-ne, molt perfilada,
hi ha els àmbits, les localitzacions, els sets de la sèrie,
i a més a més hi ha una memòria explicativa,
introductòria, d'una mica una reflexió
de per què es fa aquesta sèrie,
quin sentit té, què es pretén,
i també una reflexió sobre el to,
perquè això sembla una cosa que ja ve donat,
i no, el to és buscat,
i el to a vegades costa trobar-lo,
i se'n parla, es busquen referents.
Nosaltres, com vam fer Poble Nou,
i el Lluís i jo vam estar amb en Benet i Jornet
a l'inici de Poble Nou,
ens preocupava molt el to,
i vam intentar fer un mig camí
entre la sèrie anglesa de tal realista,
de l'estil d'Estanders,
amb una certa passió llatina,
no sud-americana, però sí mediterrània,
que es diferenciés una mica,
que es distincés una mica de les sèries angleses,
i va sortir Poble Nou.
Però el to és deliberat, sempre,
i se'n parla, i ens preocupa,
i busquem referents, i busquem camins, etc.
A veure,
a veure,
depèn,
depèn de l'actor.
del paper que jugui l'actor dins de la sèrie,
per exemple,
a Plats Bruts partíem d'uns personatges ja preexistents,
personatges que feien el Jordi Sánchez
i el Joel Joan,
eren dos personatges
d'una obra de teatre
que va escriure el Jordi,
que es deia Crampac.
Aquests dos personatges,
a partir d'ells,
retocats, evidentment,
adaptats per la tele,
però en esperit,
eren ells,
eren l'embrió de Plats Bruts.
El que es va haver de crear
va ser tot el que serien els personatges secundaris.
El personatge principal ja ens venia donat
per l'actor,
i perquè ja era un personatge
estrenat i creat abans.
La feina que vam fer va ser
de crear els personatges secundaris.
Els personatges secundaris
no sabíem qui els faria,
com passa a la majoria de les sèries.
Per exemple,
a l'Ocartanyà,
l'únic personatge que sabíem
que el faria un actor
era el personatge de l'Ocartanyà,
perquè igualment,
igual que a Plats Bruts,
era un personatge que ja venia de fora,
que ja estava creat prèviament,
però els altres també es van crear
per agombolar-lo,
per ser els seus oponents
i perquè ell pogués,
perquè el personatge tingui
els seus contrincants i els seus aliats
dins de cada capítol.
però tampoc sabien qui ho faria.
Aleshores,
un cop creats els personatges,
el que sí que ha passat les dues vegades,
jo ho sé més en el cas de l'Ocartanyà,
perquè a Plats Bruts només feia de guionista
i a l'Ocartanyà faig de guionista
i he dirigit la sèrie juntament amb el Xavi,
a partir dels personatges creats
hem buscat quins actors serien
els que més ens donaven aquest perfil,
qui creiem que ens podia fer millor aquest personatge.
Això és un primer pas.
El segon pas és quan veus amb aquest actor
fent aquest personatge,
a partir d'aquest moment,
tot i mantenir l'esperit del personatge,
el que fas és escriure a favor d'ell,
perquè cadascú pot donar una cosa diferent.
En el fons,
tot el que volem és que les sèries
o els productes que fem surtin bé
i tinguin audiència,
i agradin molt,
i quedin en qualitat.
tu primer escrius una miqueta cegues,
però quan tens l'actor
el que sí que fas és sobretot
intentar escriure a favor d'ell.
Jo crec que també una cosa molt important
d'escriure guions,
i això jo crec que moltes vegades
no ho tenim en compte,
però ho hem de tenir,
és que s'escriu un text per ser dit,
per ser dit,
no perquè quedi escrit.
L'ha de dir una persona,
que és un actor.
Llavors sempre jo crec
que hem de tenir molta cura
en pensar que això ho dirà
una altra persona
i ho ha de defensar
i s'hi ha de sentir còmodo
i ho ha de dir bé.
I per aquesta mateixa premissa
el que fem quan tenim un actor
és escriure les coses
de manera que a ell li vagin bé
i li funcionin
perquè veiem nosaltres
que el públic respon positivament
quan fa aquesta mena de coses,
aquestes menes d'accions
o quan parla d'aquesta manera determinada.
Aleshores, jo crec que
en el fons una sèrie
no està acabada mai.
Va evolucionant
a mesura que van avançant
els capítols
i evoluciona també
la seva escritura
depenent dels actors
que t'ho facin
i del recorregut
que facin aquests mateixos personatges
dins de la sèrie.
Això ha passat diverses vegades
també, tant en Sitcom
com en altres sèries.
Un personatge que en principi
era molt secundari
al final no ho és tant
perquè obtens una resposta
del públic
molt important
i dius
ei, aquest personatge
l'hem d'aprofitar,
per exemple,
estic passant
en el Ramon
de plats bruts.
Tenen un personatge
que jo crec que
a la primera temporada
vam pensar
que sortia
a sis o set capítols
però quan vam veure
com funcionava
li vam donar
amb esteca.
Amb el cartell
ens està passant
el mateix.
Estem veient
que hi ha uns personatges
que tiren més
del que nosaltres
ens pensàvem.
D'altres
també retocarem
altres coses.
Però hi havia un personatge
que sortia
a la meitat dels capítols
i la propera temporada
sortirà a tots
perquè el públic
l'ha acollit molt bé
i una part important
d'això
la té l'actor.
Sí,
el que passa
que l'altra cara
a la moneda
que en consonància
amb la pregunta
és que
el guió
no és opinable.
O sigui,
un actor
que et ve de casa
dient
mira,
el guió
jo l'he millorat
i he retocat
les frases
i he fet aquest gag
que està molt bé
i aquí
en lloc de plorar
riurà.
I això,
no, no,
diguem-ne
hi ha equips
que admeten
els canvis
proposats
pels actors
i són sèries
generalment caòtiques
que estan plenes
de problemes
i en canvi
quan el director
el realitzador
fa complir
el guió
fa dir el guió
tal com és
mínimament adaptat
perquè sigui més orgànic
si voleu
però tal com és
l'actor
això
és una carta
perquè les coses
vagin bé.
És que hi ha la idea
a vegades
que el guió
és una cosa
que més o menys
és una orientació
però tu vols fer
de més i de menys.
No, no.
No has de fer
de més i de menys.
i menys
en una sitcom
penseu que en una sitcom
es grava un capítol a la setmana
però no deixa de ser
com una mini representació teatral
dura quatre hores la gravació
es fa en públic en directe
i el sistema que es fa
és que s'assaja dilluns i dimarts
als matins
dimecres es fa un assaig
matí-tarda
un assaig tècnic
amb totes les càmeres
dijous es fa assaig general
al matí
i a la tarda es grava.
No hi ha lloc a la improvisació.
jo me'n recordo
quan estava a Plats Bruts
que hi havia gent que em deia
tu de què treballes
de guionista, de guionista
i ara li dius com petit, no?
dius no, de guionista
i què fas?
Plats Bruts
però segur que s'ho inventen tot
perquè tenen una gràcia
i dius no, no, no s'ho inventen tot
sí, sí
els que s'han escrit ells sí
però tot està escrit
no s'inventen res
si s'han inventat
cagar de pastoret, no?
aleshores
i menys amb aquest sistema de treball
si cadascú n'és dient
el que ha dit
jo n'he inventat això
dius
doncs vinga
viva la Pepa, no?
no, no, no
és un treball
que ha d'estar tot molt mesurat
i igual
que el de la càmera
sap
que amb aquesta frase
ha de passar d'aquí a allà
l'actor també ha de
s'ha de senyir
totalment
el guió escrit
que se li passa
abans de fer el capítol
i ha de venir
amb el text après
perquè si no
no funciona res
no arribem
sí
digues
és que m'agrada molt
una sensació que has fet
perquè realment
hi ha molt poca gent
que coneix
aquí és la mecanica
la estructura
de la televisió
que sap que
es pot un temps
donant més valor
a la vida
de l'invista
jo no recordo
quan es que vam dir
que en la part
el que estava cim
i a cim
parlava
com un èxit
com el Jordi Mollà
a la polècola
va reescriure
totalment
el seu personatge
que jo considerava
com alguna
magnífica
no és bon senyal
no és bon senyal
no és bon senyal
no no
això són
són mals hàbits
heu de pensar
que quan un guió
s'està a punt de gravar
es va per gravar
ha passat molts sedassos
ha passat els sedassos
intern de l'equip
de guionatge
ha passat els sedassos
del director
o realitzador
ha passat els sedassos
de producció
ha passat sedassos
tècnics
dels equips artístics
i tots aquests sedassos
i tots aquests sedassos
han fet que el guió
s'acabi donant una forma
que es considera adequada
això no es pot tirar
en l'aire
a la mínima de canvi
de cap manera
jo tenia una pregunta
amb el Lluís Characarazzo
és triple
una és
intenteu fugir
dels estereotips
una altra és
podeu fugir
dels estereotips
i la tercera seria
com es pot fugir
dels estereotips
molt bé
volem fugir
dels estereotips
doncs la resposta
és
sí
un personatge
ric
és un personatge
complex
llavors
nosaltres
el que
procurem
a l'hora
de construir
els personatges
doncs
és donar-li
aquest plus
de
complexitat
és a dir
no posar
un dolent
en estat pur
o si ho és
és donar-li
un punt
on l'espectador
es pugui agafar
els dolents
tenen una cosa
que sempre els fa atractius
és que normalment
acostumen a ser
intel·ligents
i si no són intel·ligents
tenen una altra cosa
que també agrada
que és que són
agosarats
i en els temps que corren
tenen una tercera cosa
que els fa atractius
que són políticament
incorrectes
llavors
a l'hora de fer dolents
no costa tant
amb els bons
el que passa
és que a vegades
pots caure
i estic fent un arquetip
ara
bons dolents
però pots caure
una mica
amb la inacció
amb la
amb fer-los
amb personatges
passius
nosaltres el que procurem
és
que ni els bons
siguin tan bons
és a dir
que
posar sempre
un mal moment
en els personatges
que més t'estimes
perquè això
te'ls farà estimar més
igual que posar-li
un gran moment
amb els personatges
que més detestes
perquè això et descol·locarà
ho aconsegueixes sempre
evidentment no
però quan ho aconsegueixes
quan tens un personatge
abans em preguntava
quin és el teu personatge preferit
de totes les cidies que has fet
el meu personatge preferit
és l'Adrià
i a mi
l'Adrià
del cor de la ciutat
i l'Adrià a mi m'agradava molt
perquè tenia una mala llit
que no se l'acabava
i en canvi era
molt bona persona
però mai manifestava
els seus sentiments
s'entenia millor
amb els gossos
que amb les persones
i tota aquesta barreja
de mala llet
i bon cor
doncs funcionava molt millor
que si hagués sigut
un avi bondador
i que sempre
no
engegava a prendre pel sac
la seva filla
però després
l'anava a buscar
a la sortida de la presó
o li comprava
unes calces
perquè sabia
que no en tenia
i era
era això
com es pot
doncs
jo crec que l'únic que necessites
és voluntat
o sigui ser conscient
que el més fàcil
és caure en l'arquetip
i per tant
és quan ja tens el personatge
dir no, no
ara anem a fer-lo
una mica diferent
més complex
i per això
és bàsic
treballar
amb companys
o sigui
la feina del guionista
és una feina
en equip
normalment
i com més
punts de vista
diferents
tinguis
millor
és a dir
jo acostumo
amb el Sergi
no he tingut el plaer
de treballar
però amb l'Enric
sí
i treballo bastant
amb ell
i amb el Jordi Galceran
i ens fotem una canya
tremenda
perquè mai estem contents
amb els personatges
sempre busquem
aquell que sembla bo
que és que en realitat
no ho sigui
i aquell que sembla dolent
doncs ara el fem més atractiu
encara
i si vas rebeneixir
és quan trobes
els personatges
que enganxen
jo crec que aquí
s'ha desmesurat
molt
concretament
que faig una telenovel·la
em sembla molt ridícul
a vegades
el paper
que se li atorga
a la telenovel·la
i jo estic en contra
que les novel·les
serveixin
per educar
i hi ha gent
que no
hi ha gent que pensa
que la novel·la
és un vehicle
formidable
doncs
per transmetre
valors
i tal
jo crec
que nosaltres
no hem de donar
lliçons
i a mi m'agradaria
poder escriure
més productes
que en comptes
de donar lliçons
sembressin dubtes
a mi m'agradaria
que digui
hòstia
realment les coses
són així
són com ens diuen
que són
nosaltres
és difícil
que ara
puguem escriure
un producte
on ataquem
l'estatut
per exemple
amb humor
encara
però
si ho fas
des del
de l'àmbit
bueno
sí
però així
de passada
no?
o defensar
un maltractador
o sigui
posem-nos
ara
que diguessin
mira
no sé si heu vist
una pel·lícula estupenda
que es diu
El unimiento
on veiem
Adolf Hitler
amb la seva vessant humana
ens fa estimar això
el nazisme?
no
no crec que ningú
hagi dit
ara en Farinasi
perquè he vist
que aquest tio
era complex
ara
hem disfrutat
dels que hem vist
aquella pel·lícula
veient que
hòstia
que aquell
loco
realment
era
molt complex
i que la gent
que estava
tenia uns vincles
amb la gent
que l'envoltava
i despertava
uns sentiments
que et fan
t'ajuden
a reflexionar
i crec que és més important
ajudar
a reflexionar
que ja és una ambició
massa forta
per una telenovel·la
que no pas
a dir-li a la gent
què és el que ha de fer
o no ha de fer
Sí, sí
la afició
no ha de substituir
l'Ajuntament
l'Ajuntament
ha de fer la seva feina
i l'afició
ha de fer la seva feina
Vinga, va
una pregunteta més
Jo també volia
si no teniu
cap mena de preguntar més
preguntaré jo
perquè a més a més
tenim una mica de temps
oi que sí
Abans has comentat
que tu no ets
no ets
defensor
que les telesèries
serveixin per educar
tot i que
moltes persones
les tenen com a referent
i les tenen
en la seva vida quotidiana
tu creus que
aquest canvi
i moltes vegades
has parlat
que el cor de la ciutat
feia una mica
un trencament
no únicament
com a
sèries
sinó com a gènere
és evident que
és una sèrie
que ja no té un final
però també té un to
una mica diferent
i tu has defensat
en algun moment
aquest to
en què seria
innovadora
en aquest aspecte
segons tu
El cor de la ciutat
ara ja fa tant de temps
que ja ha deixat
de ser innovadora
o sigui
ara ja s'ha tornat
més clàssica
que les clàssiques
el cor de la ciutat
quan va néixer
a part d'aquesta voluntat
d'adorar
més que les altres
és a dir
de perllongar-se en el temps
tenia algunes característiques
tècniques
que la feien
la feien
diferent
o sigui
una telenovela
és un
si hem de definir-la
és un
dramàtic
de 25-30 minuts
de durada
basat
en la solució
diferida
dels conflictes
això vol dir
amb el
continuarà
moltes
de les tonoveles
acaben
d'una manera
un tant truculenta
que és
el dolent
està a punt
de matar
el bo
i llavors
s'atura l'acció
allà
i llavors
tothom
a mirar
el següent capítol
a veure si
el maten
amb el cor de la ciutat
una cosa
que vam fer
des del punt
de vista tècnic
és
aquesta solució
diferent
dels conflictes
no la posaríem
mai en l'acció
sinó en la situació
és a dir
nosaltres faríem
que veiéssim
com el mataven
perquè
el que volíem
era una solució
una situació
tancada
però que al mateix
temps
obrís
una porta
en aquest sentit
s'allunyava
de l'esquema
més clàssic
una altra cosa
és que nosaltres
vam defogir
tota una sèrie
de clitxers
del gènere
de la telenovela
i llavors
ens vam fer
com una mena
de manaments
que eren quatre
i aquests manaments
eren
que ningú mata ningú
que no hi ha incest
que qui vol
suïcidar-se
ho aconsegueix
i que tothom
coneix el seu pare
i això
excepte
en el cas del Juari
i en algun altre cas
molt puntual
obligats
per motius
de producció
més que una altra cosa
doncs
ho hem procurat
mantenir
en quant al to
això ja depèn
una mica
de qui porti
la sèrie
en el seu moment
nosaltres
el que volíem
una mica
era
doncs això
fugir de les sèries
de bons
i dolents
teníem un dolent
a la primera temporada
que ja no me recordo
com es diu
que estava enamorat
de la Carme
i tot això
però tampoc
era molt dolent
i el Jordi
era un miserable
el pare de la Núria
però al mateix temps
s'estimava molt
a la seva filla
i era una persona feble
era un perdedor
i era aquest tipus
de personatges
que a nosaltres
ens agradaven
perquè a vegades
els mataries
i a vegades
donaries la vida
per ells
i això és el que
nosaltres buscàvem
fugir del cliché
aquí hi ha
una distinció
poc valorats
per qui
pels periodistes
culturals
pel món
de l'audiència
per la tele
pel públic
no
pel públic
no
el que sí
és que
el món cultural
i el món periodístic
cultural
té una sèrie
d'obsessions
i ha posat
sempre
el guionista
en una mena
de calaix
de sastre
que no se sap
ben bé
què és
i en canvi
ha donat
molt més relleu
a l'autor de teatre
el novelista
i el contista
que no pas
el guionista
però jo penso
perquè el cinema
és un art jove
que té
a tot estirar
cint anys
i aleshores
crec que això
anirà canviant
amb el temps
també hi ha
una mica
la sensació
que ser guionista
és com un caprici
o és una dèria
o és un hobby
i no
és una professió
com qualsevol altra
quan vaig començar
a escriure guions
hi havia tietes meves
que em portaven
carmanyoles
plenes de menjar
perquè es pensaven
que jo no em guanyava la vida
i dic no, no
si no cal
si ja vaig
i en aquest sentit
hi ha la sensació
que és com una mena
d'èria
d'afició
com qui fa poesia
això encara hi és una mica
i en aquest sentit
però penso que això
va canviant
a poc a poc
i ara sí
tenim un problema
realment
amb els diaris
per exemple
els diaris
no hi ha mai
manera
que posin
a la fitxa
tècnica
de les pel·lícules
qui les ha escrit
mai
sempre sé qui és el director
i qui són els actors
però mai qui ha escrit
una pel·lícula determinada
tant a les pàgines de televisió
com a les pàgines de cinema
ells sabran per què ho fan
No sé si ho has escrit
alguna cosa
per un punt
de la Catalunya
però acabaràs
amatant
de si
el públic
de Catalunya
és diferent
o no
de l'Espanya
i els tres
concidiríeu
encara bé
clar
és molt diferent
d'escriure
una sèrie
per un punt
de Catalunya
per un punt
d'Espanya
Bueno
l'experiència
que vaig viure
jo
va ser
un pèl complicada
aleshores
no sé
si es pot extrapolar
tot
jo vaig viure
jo vam escriure
una sèrie
que es deia
Moncloa
diga-me
per Telecinco
però van coincidir
i moltes coses
a veure
en un primer moment
hi havia un projecte
hi havia una bíblia
de la sèrie
que era com
bastant interessant
perquè
havia de ser
una sitcom
en la qual
a grans trets
ens enrèiem
dels polítics
i
mostràvem
els funcionaris
que treballaven
a la Moncloa
com els salvadors
de la pàtria
vull dir que aquí
en el fons
arreglava
els problemes
quan venia
un mandatari estranger
o quan hi havia
algun conflicte
qui ho acabava
solucionant
doncs és la gent
que estava
en el backstage
per entendre'ns
i que els
polítics
només servien
per donar la cara
era una cosa
molt engrescadora
perquè a part
va ser la primera
legislatura del PP
que estàvem
amb majoria
relativa
però mentre
estàvem escrivint
la sèrie
va passar una cosa
sorprenent
que va ser
que el PP
va agafar
la majoria absoluta
a Telecinco
es van canviar
els
directius
el cap de dramàtics
que ens havia comprat
la idea
doncs
el van fer fora
i
van posar
un altre
d'una altra
tendència política
bastant diferent
que ja no li va agradar
el projecte
i al mateix temps
va entrar
dins de
Telecinco
el grupo
Árbol
que són
del grupo
Correo
també
que és un grup
periodístic
navarro
crec
basc
però de tendències
dretanes
i aleshores
es va voler canviar
la sèrie
de dalt a baix
mentre l'estaven gravant
de passar
a ser una sèrie
en la que
es volia satiritzar
perquè aquesta
sí que tenia
una voluntat satírica
realment
de satiritzar
els polítics
es va passar
a rebre
informacions
de Telecinco
de porqué
José María Aznar
no poder salir
un dia
en un capítulo
fer-lo
quedant bé
a més
la productora
tampoc va estar
a l'alçada
tot s'ha de dir
ja vam fallar
tots
van començar
a haver-hi molts
problemes
entre
grup de guió
direcció
i actors
perquè quan les coses
no funcionen
tot s'espatlla
però
sí que us he de dir
que des del primer moment
el que sí que ens sentíem
dir és
com a
tenéis este humor
sí
com a catalán
aquí no funcionarà
i dius
però
per què
tampoc t'ho sabien
argumentar
no perquè
et arribaven a dir coses
que a mi em posaven
mosca
com ho poden dir ells
perquè
deien
és que
és com
demasiado inteligente
en Andalucía
no lo van entender
això t'ho deien els de Telemadrid
m'he recordat
a més
quan tu has dit
que tenen molt poc respecte
per la gent
i deien això
no no és que
tiene que haber
diverses lectures
que hay algún personaje
que tenga humor inteligente
y para que funcione en Cataluña
vale
pero oye
Extremadura
Andalucía
Castilla
i deien això
no
i
jo vaig
no
jo no crec
que
jo crec que l'humor
és com bastant universal
també crec
que les històries d'humor
funcionen més com més
el que el siguin
també és una cosa
que crec jo
les sèries americanes
és un món a part
no
perquè
tots ens sentim americans
encara que diguem que no
i jo per exemple
no he estat mai
a Nova York i Salamanca
però conec més bé Nova York
que no pas a Salamanca
jo en conec carrers de Nova York
botiques de Nova York
aquell cafè que va al Budià
li van a tocar els dimarts
i no sé què
no sé quantos
de Salamanca no sé res
que els arxius els portaran
no sé
abans de Nadal
no
i és com un referent
i tots ens sentim emmirallats
les veiem una sèrie americana
i
veiem que celebra en Halloween
i som nosaltres
no
però
si no ve d'Amèrica
jo crec que és millor
que l'humor
sigui local
aleshores
potser sí
que hi ha una
una diferència
a l'hora
a l'hora de fer humor
potser sí
jo crec que no ha de ser tan important
jo crec que l'humor
està ben fet
ha de funcionar bé
aquí
a Polònia
o on sigui
a Madrid també
no
perquè a mi
per exemple
Si té vides
és un humor molt madrileny
però jo
que és una sèrie
que està ben escrita
i em funciona
i em fa riure
però jo no tinc prejudicis
i al revés
o sigui
si té vides passés
a Barcelona
es fes en castellà
i passés a Barcelona
funcionaria
a resta de l'estat
no
perquè jo crec que
hi ha prejudicis
cap al que ve d'aquí
sincerament
jo
no sóc una persona
extremadament nacionalista
ja us aviso
però
per coses que m'han dit ells
jo me'n recordo que
Plats Bruts
es va intentar vendre
no recordo
quina cadena estatal
o no sé si era
Tele Madrid
o alguna d'aquestes
i van visionar uns quants capítols
i em deien coses com
dir
és que
esto de los jardiners de Gracia
és com un bui de Barcelona
no
perquè hi ha una réplica
que deien
doncs mira
jo t'agafaré unes flors
dels jardiners de Gracia
i li regalem
si fossin un ram
és bueno
però què van dir
jardincitos de Gracia
no no
però ells ho havien pogut
no
era anar a buscar això
no
és que
per ells ja dir
a no sé què
a los jardiners de Gracia
aquí tens un problema
retiro y te cogeré unas flores
clar
però és que
seria com
de muy Barcelona
jo què sé
en un capítol
a los jardines de Gracia
celebraven la castanyada
és que la castanyada
és com muy catalana
però Halloween
és muy americana
si fos Halloween
no hi hauria cap mena de problema
hi havia totes coses així
molt petites
però que veies
que
si venia d'aquí
no molava
no
és que
bueno perdona
és que clar
hi ha uns referents
que hem d'entendre
també
o sigui
la castanyada
o sigui
la coneixem aquí
però tu te'n vas al Bacet
i no saben lo que és
la castanyada
de la Nalbacet
és que te fotin
un hòstia al cap
tu t'inventes
un rite
i no passa res
tu pots posar
un basc
que diu
mira me voy a cortar l'inya
o me voy a la societat gastronòmica
i són costums d'allà
i curiosament
no molesten
estan molt més admeses
no
i tu dius aquí
mira me voy a la colla de castellers
ui
és que muy catalán
por qué
tu tens una teoria
sobre això
ah sí
sí
l'has explicat a la ràdio
ara fa un moment
sí l'has explicat a la ràdio
jo és que volia dir una altra cosa
no
però diga sobre la teoria
no
només
que hi ha poc respecte
des de Madrid
hi ha poc respecte
per la seva societat
i hi ha una idea
que tenen molt fixada
les productores privades
espanyoles
d'abast estatal
que és que la televisió
és un negoci
i és un gran negoci
i això els obsessiona
i a vegades perden el nord
i també cal dir
que la ficció catalana
s'ha fet molt sovint
des de TV3 mateix
i això ha sigut positiu
de cara a la ficció
perquè TV3
una cadena pública
ha aguantat les seves ficcions
les ha cuidat
ha aplicat uns criteris
de vegades raonables
en canvi
a Madrid
es fa amb productora privada
interposada
que complica molt més les coses
i realment
el menyspreu
a vegades que es té
per la societat
per la pròpia
societat espanyola
no m'estranya
que el senyor Ibarretxe
hagi fet el seu pla
de fuga
perquè la veritat
no de bo
és un país collonut
ingrescador
i la societat
és fantàstica
hi ha com una mena
de mirar
el món
per sobre de l'espatlla
perquè també
tenen aquesta cosa
com madrilenya o capitalina
que és molt poc espanyola
i és que ells
són la capital
i això els dona
una mena de distinció
per sobre
les altres societats
que hi ha dins Espanya
sí
bueno
jo
sense entrar
tant
a criticar
diguéssim
la societat espanyola
però sí que abans
has dit
el que jo
volia que expliquessis
que em sembla
que està ben vist
que és
que així
mentre la catalana
és una societat
més cohesionada
en ella mateixa
la societat espanyola
doncs
és molt diversa
i és molt variada
i realment
entre uns canaris
i uns gallecs
o uns catalans
i uns andalusos
realment
hi ha una distància
que dins
del nostre petit món
no existeix
i per tant
potser és més fàcil
connectar
amb aquest públic
més cohesionat
que no amb un públic
tan variat
com l'espanyol
que ha agafat
com a denominador comú
doncs
aquest to
de sèries
com
que passen
totes a Madrid
per entendre's
i Madrid
és el símbol
d'Espanya
en el sentit
que és
on anem a petar
tots
sense referents
autòctons
això és
tots integrats
a Madrid
tots integrats
una cosa
per exemple
que
que no tenien i llavors la queixa
com una era, doncs clar, nosaltres
ho hem d'agafar un lloc, s'ha fet i fet
i diu pel que va ser
és que no hi ha cap producte
que ens sentim referenciats
i agraeus que heu concluït
perquè, per exemple, el concepte de les llenistes
ho posicionem a parlar també
o sigui, com parlàvem de ficció
que van fer les propostes
la ficció era una cosa catalana
era una cosa que no era
però ells no va considerar
amb les preguntes que tenia molt referents
és més, si no tenien el futurista
tenien la resposta
jo faria una darrera pregunta
si em permeteu
estem, tamateix
les sèries espanyoles
tenen molts més recursos
perquè, clar, una sèrie espanyola
té al darrere unes televisions
que poden posar molts més pressupostos
aquí a Catalunya
si trobeu una mica
entre cometes
castrats
per aquesta manca de recursos
que és intrínseca també
de la ficció catalana
com a guionistes
perquè moltes vegades
clar, tu diries
hòstia, i ara al final
explota el vaixell
arriba un helicòpter
i salva la noia
i se l'emporta
clar, tu vas a la TV3 amb això
i dius
hòstia, i un vaixell
i arriba un helicòpter
us veieu una mica
en aquest aspecte
molt limitats
per explicar històries
perquè, clar, això també és un problema
Bueno, li passa una mica
el que li passa
al cinema
que es fa aquí
comparat amb el cinema
europeu
hem de fer cinema
d'explosions
i de persecucions?
No, el cinema
que es fa a Europa
és un cinema
diferent
amb uns valors
diferents
perquè
necessitat obliga
i em fa
el fet que una mica
les sèries
que es fan a Catalunya
ja parteixen
de la base
que tenim
sempre
un pressupost baix
excepte si fas
una miniserie
que llavors ja pots tirar
més de veta
però ja t'hi has acostumat
i és que no t'ho planteja
ja saps que hi ha coses
que no les faràs
i que les històries
les explicaràs
d'una manera
perquè es puguin fer
diries que això
prima la història
o sigui
fa que el guionista
és que la televisió
és el regne del guionista
o sigui
així com el cinema
és el regne del director
a la televisió
hi ha gent que no ho sap
encara
que està dirigint teles
i encara no sap
que és el nostre regne
és a dir
tu mires
les sèries americanes
i no el director
del productor
de la tele
que és el guionista
i aquí encara
no ens han anat
en canvi
jo vaig anar
per exemple
a Anglaterra
a veure com feien ells
gent del barri
perquè nosaltres ens moríem
cada temporada
hi havia baixes
en l'equip de guionistes
perquè no
on ens sortíem
clar
la meva feina
la feien 11 persones
allà
però llavors
li vaig preguntar
qui mana aquí
i llavors ells em van dir
bueno
qui mana
el que fa l'argument
l'adaptador dramàtic
i el productor
qui mana allà
i jo li vaig dir
home
el realitzador
i jo per si el realitzador
només s'ha de posar les càmeres
em van dir ells
i això aquí
no està assumit
és a dir
és evident que
la majoria de les sèries dramàtiques
el director de la sèrie
és un realitzador
quan el marge
que té el realitzador
dins de la televisió
és molt més petit
en canvi
qui coneix la història
i qui l'ha de saber desenvolupar
i que per tant
ha de tenir
els resorts
de la sèrie
és el guionista
i això
tot just ara
com per exemple
amb el cas
d'aquí del Sergi
es comença a aplicar
però fa tres anys
tu deies
vull ser el director
d'aquesta sèrie
i et deien
però si guionista
i després per això
hi ha una raó
que en les televisions
els realitzadors
són generalment
de plantilla
i els guionistes
són freelance
i això ens dona
com una lateralitat
en els productes
que fa que
a vegades
semblem
els del càtering
pràcticament
no és veritat
o pitjor
sí
i aleshores això
jo no estic tan d'acord
amb el Lluís
penso que
de la combinació
entre realitzador
i guionista
en surt
un bon producte
però sí que
de vegades
et trobes
que els realitzadors
molt astutament
han aconseguit
una sèrie
de prerrogatives
una sèrie
de funcionaments
que els va bé
que els funciona
entre altres coses
perquè ho tenen
per conveni
perquè són de plantilla
i els guionistes
una mica depenem
de la bona fe
i la bona intenció
dels productors
però si tu mires
els personatges
essencials
de Friends
de Seinfeld
de Freixer
són els creadors
de la sèrie
i si mires
qui és el productor
qui es queda
la gent
és
són amb aquests
en canvi
el realitzador
en aquest cas
en el cas
de la televisió
és una figura
perquè és tot tan tècnic
que és una figura
de segona fila
teniu alguna pregunta més
o voleu que
ens n'anem a sopar
i
doncs moltes gràcies
a tots tres
veig estant estant
aat
veig
t mare
Gràcies.