Tres minuts, tres quarts d'una del migdia, aquí seguim endavant i en directe amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
Canviem radicalment de registre per avançar una previsió destacada pels amants del teatre.
Tenim demà al Metropol, arriba l'obra 84, Sharing Cross on Road, protagonitzada per Carme Elias i Pepe Minguell.
Una obra teatral. Jo no sé si vostès casualment van veure una versió cinematogràfica que es va fer fa uns quants anyets.
Si han vist la pel·lícula o han llegit l'obra, sabran o intuiran que és una obra deliciosa i a més que podrem veure com va ser concebuda en el seu dia, com una obra teatral.
Tenim la sort de tenir a l'altre costat del fil telefònic la Carme Elias, que segur que ens dona alguna pista per entrar com cal en aquesta representació.
Carme, molt bon dia.
Bon dia.
És una obra deliciosa. D'entrada això, però és més coses també, no?
Sí, és una obra fantàstica, que us he de dir jo, que fa no sé quantes representacions que la faig i no se m'acaba mai.
Quantes portes ja?
Ara en portem unes 110, una cosa així.
No està gens malament, eh?
N'hem de fer moltes més encara, però el que és maco és que quan passa això, que tens ganes de continuar fent una mateixa obra,
vol dir que l'obra està plena de matisos i de situacions i d'emocions que no s'acaben mai,
i que un té ganes de tornar-les a recollir l'escenari, i això és un privilegi.
Jo he fet referència a la pel·lícula perquè, curiosament, quan vaig saber que venia aquesta obra,
quan vaig també conèixer que la Isabel Cuixet tiraven de mà aquesta obra teatral,
ràpidament em va venir al cap la versió cinematogràfica, però no per res, sinó perquè saps aquelles vegades que casualment,
a la televisió, en un canal, a les 11 de la nit, dius, ai, quina pel·li més estranya.
I comences a veure-la i dius, però sí, és una història preciosa, magnífica la que m'estan explicant.
I d'aquí la referència.
Sí, amb l'Anthony Hopkins, que fan fantàstics tots dos, eh?
Nosaltres vam veure la pel·li a una setmana de començar els assajos, les lectures i tot això,
la Isabel Cuixet ens va portar a casa seva i ens vam posar a veure tot l'equip la pel·lícula, no?
I va ser molt curiós perquè, de fet, tots vam acabar com plorant i emocionats,
i vam dir com pot ser, si ja l'hem llegit molt, si ja ens coneixem l'obra,
i, de fet, és que hi ha una cosa tan veritable en aquestes correspondències,
que es fan aquestes dues persones, que t'emociona profundament.
I això ens va passar veient la pel·li, també.
Parles de correspondència i al final no l'explicarem.
No, al final no l'hem d'explicar, però el que sí que hem d'explicar és que són cartes.
Són cartes que s'escriuen dos personatges, un llibreter a Londres
i una escriptora que mal viu fent de correctora de guions una fanàtica del teatre
que mai va aconseguir estrenar cap obra, que es diu Helen Hanf.
Que té el seu caràcter, també, no, Carme?
Sí, i que és un personatge real.
Aquesta correspondència va existir i, de fet, va ser, encara ella era viva,
quan això se li va publicar en un llibre.
I és un llibre com d'aquests, també com la pel·lícula, no?
És un llibre d'aquests que ha anat circulant de mà en mà, de mà en mà,
i que tothom que l'ha llegit s'ha embugit pel llibre.
I tot i que són cartes que s'escriuen aquests dos personatges al llarg de 20 anys
i entre els anys 49 i 68, que toca també un moment històric de les dues ciutats,
on a Londres estaven passant moltes restriccions a causa de les rèmores de la Segona Guerra Mundial,
i ella, a Nova York, encara que amb pocs diners, els enviava tot el que podia
perquè se'ls hi fes més lleuger, doncs, aquestes restriccions que tenien.
I és molt bonic perquè aquests dos personatges, a poc a poc, van com a través dels llibres,
perquè tot això és un gran amor pels llibres.
Aquesta senyora demanava uns llibres que no trobava al seu país, a la ciutat de Nova York,
i els demanava a Londres, no?
I aquest llibre t'hi els enviava.
I a poc a poc, i molt a poquet a poquet, doncs, es van obrint
i van com establint una relació que se'n va molt més enllà de l'apurament comercial.
El llibreter arriba un moment que també, doncs, d'una manera obsessiva, no?,
de buscar aquells llibres a vegades que li gustava una miqueta, però per complaure.
Sí, perquè, com has apuntat tu, ella té un caràcter molt violent
i és molt un gran sentit de l'humor i intenta provocar-lo
perquè la posa una mica nerviosa, aquest senyor tan flamàtic anglès, no?
I llavors ell, que és una molt bona persona, doncs, comença com a enganxar-se amb ella
i tots dos, doncs, estableixen una relació al marge,
perquè, esclar, només els veiem amb ells i saps de les seves vides,
pel que van explicant, però hi ha un vincle tan fort, tan fort
que nosaltres sentim que hi ha com un gran amor allà dins, no?
Tot això amb un gran sentit de l'humor, perquè és el divertit de l'obra, no?,
que té com una gran tendresa i un gran sentit de l'humor.
La Isabel Cuixet era la primera vegada que es posava a dirigir teatre?
Sí, sí, sí, sí, la veritat és que fa anys jo li havia proposat una cosa
i li han proposat d'altres coses, inclús òperes i coses així,
i ella mai, bé, ella és, no sé, mai, mai, sempre havia dit que no,
però és que va ser ella la que va trucar-me un dia i em va dir
tu has llegit aquell llibre, sé que existeix una versió teatral, llegeix-lo.
I jo em vaig, bé, vaig agafar el llibre i em vaig quedar tan, tan trasbalsada
que la vaig trucar i li vaig dir, però tu ho faries això a un teatre?
I ella em va dir sí.
I llavors ens vam posar en marxa i aquí estem.
I aquí esteu amb un èxit notable.
És una obra molt bonica.
Jo no, com, clar, la referència de literària, la referència del cinema,
com es resol aquesta relació en la distància física entre dues persones en un escenari, Carme?
Sí, aquesta és la cosa que a la Isabel Coixet més li preocupava.
I, de fet, ella va escollir, tenim un equip realment magnífic,
va escollir, de l'escenografia que li va presentar el John Berrondo,
va escollir un espai que és molt immòbil,
que és molt perquè l'espectador pugui imaginar,
però el va, el va, ja, va fer com, per mi va aconseguir com algo màgic, no?
Que és, gràcies també a la il·luminació d'un gran amic seu que ha treballat,
que és un operador, el que ha fet la llum de moltes de les seves pel·lícules
i ha treballat molt amb ell.
I és el que li va descobrir fa molts anys aquest llibre,
el José Luis López Linares,
és un tipus que fa una llum molt afinada i és molt excel·lent amb la seva feina.
va aconseguir uns ambients i unes, i unes, com que imaginativament
l'espectador es transporta immediatament tant en una ciutat com en una altra.
Els dos personatges sempre estan junts a l'escenari,
separats simplement per un, diguem-ne, un mar de llibres.
Per què?
És un mar de llibres, com un mar, com un oceà de llibres.
L'oceà són una muntanya de llibres que hi ha al mig i que els separa
i que els uneix al mateix temps, no?
I a través d'aquest treball de llum i d'aquesta màgia que es va creant,
doncs no hi ha cap dubte que cada un d'ells està a la seva ciutat,
inclús ella a casa seva i ell a la seva llibresia.
I jo crec que això ha estat un gran encert de la Isabel, no?
De saber crear aquesta màgia.
És una obra que parla, com bé deies, de l'amor als llibres,
però també d'amistat, d'emocions, de solitud, de sentiments, no?
Sí, al començament potser la gent es pugui quedar desconcertada,
perquè, a més a més, aquesta senyora, el meu personatge, la Helen Hanf,
un gran caràcter, com tu has dit,
doncs era una persona amb uns gustos molt peculiars de llibres, no?
Molt difícils, de fet, quan jo vaig començar a llegir la novel·la dels llibres,
potser en coneixia cinc, d'altres n'havia sentit anomenar
i d'altres no sabia ni que existien.
Ella demana una cosa literària molt específica,
molt concreta i molt ciberita.
I l'especte es pot sentir durant els primers minuts de la funció
potser una mica atorbit per tants llibres que se li parlen, no?
I inclús pot pensar, Déu meu, que poc que he llegit,
o que és això, tants llibres,
però, mica en mica, els llibres saps que ja és com el que els uneix
i no és tan important que els haigis llegit o que coneixis l'argument dels llibres,
sinó que cada carta es converteix en un moment de la vida del personatge
i en un estat emocional del personatge
que comunica a l'altre personatge que ho rep
i que a la seva vegada torna en forma de carta també al seu estat emocional,
al seu sentit de l'humor, al seu moment vivencial.
I és un acte de molta vivacitat, de molta vida, no sé.
Carme, tu creus que quan la Isabel et va proposar
llegir l'obra de la Helen Hanf ja te la va donar pensant
que tu eres la Helen Hanf?
Sí, jo estic convençuda que sí, encara que ella sempre ho nega.
Ella sempre diu que vaig ser jo la que vaig insistir en que això es fes en teatre,
però jo t'asseguro que va ser ella la que em va dir
llegeix tu, sé que existeix una versió teatral.
Potser en aquell moment em veia com a Helen Hanf i no s'havia plantejat dirigir-ho.
Ella diu que no s'ho havia plantejat, però em sembla que sí.
I tu t'hi vas veure?
Sí, m'hi vaig veure molt, perquè veuràs, el meu contacte amb un text,
amb un personatge, s'estableix d'una manera molt emocional.
No és de pensament, saps?
I quan vaig llegir aquell llibre jo em vaig emocionar.
Em vaig emocionar i vaig sentir que allà dintre
hi havia alguna cosa que jo entenia molt profundament
i que passava al marge dels llibres, també.
Que l'amor dels llibres pot ser l'amor a una altra cosa que t'uneix en una altra persona,
que era simbòlic, però que hi havia alguna cosa que a mi em comovia profundament,
que és una bondat que té tots dos,
que és una època que han viscut, sobretot el pas del temps,
el pas del temps irremediable,
com va passant per sobre dels personatges,
com els va unint o com els desuneix
i com passa per la vida de tots nosaltres, no?
Hi havia uns sentiments, unes emocions i uns estats d'ànims
que tots coneixem, tots,
perquè vivim la vida i perquè tots sabem el que és l'alegria,
l'humor, la desesperança,
la tristesa,
la il·lusió,
i tot això hi és en aquesta obra,
i és el que a mi em va tocar,
i no vaig tenir cap dubte que jo era i tu diessis l'alegria.
Tota una vida, a través de la correspondència,
una relació probablement molt més profunda
de la que puguin establir dues persones
que físicament estan properament,
com la que van establir els dos personatges d'aquesta obra teatral,
i una relació que es va perllongar molt en el temps.
Sí, es va perllongar molt en el temps,
i és veritat que amb el meu company,
el Josep Minguell,
que és un actor extraordinari
amb la qual tinc la sort de fer la funció tots els dies,
doncs parlem molt de l'internet, no?,
ara mateix,
perquè, diem, bueno,
té molt a veure amb això, no?,
té molt a veure amb l'internet.
Només que hi ha una diferència fonamental,
que és que a l'època aquesta immediatesa del mail
no existia.
Llavors les cartes anaven carregades
d'un sentit molt més reposat,
reflexionat i profund.
Saps què vull dir?
No és tant el pim-pam de la conversa immediata de l'internet,
sinó que les cartes anaven i venien
i es requeria un temps,
i això feia que,
sí,
que al llarg de 20 anys
aquestes persones
van anar com mantinguent contacte
fins que un d'ells,
doncs,
no sé si explica el final.
No, no, no,
no, per favor, Carme,
que vagin al teatre,
perquè al final
també té el seu què, no?,
que dóna sentit a l'obra,
entre altres coses, esclar.
Sí, dóna sentit a tota l'obra i a tot,
no sé, són...
Ara cal anar-hi, eh?,
jo, el teatre estarà a ple segur que sí,
perquè l'obra ha agradat moltíssim,
hi ha més de 100 representacions,
que t'hem de dir que no sàpigues tu, no?,
que ha agradat molt aquesta obra.
Sí, a més estem anant per tota Espanya
perquè tenim també,
ho fem amb castellà també,
no sé si el cap de setmana
hem estat a Valladolid
on tothom diu que el públic és molt dur, no?,
el públic de Valladolid,
i a més a més un teatre gran i tot això,
i la veritat és que estem veient diversos públics, no?,
de llocs diferents de l'Espanya,
amb molts caràcters diferents, no?,
que estressen o es manesten,
inclús en el teatre,
d'una manera diferent,
i doncs uns triguen més entrar
i uns altres menys, uns altres immediatament,
uns enganxen de seguida el sentit de l'humor,
els altres triguen una mica més,
però al final sempre es produeix una cosa molt emocionant,
i això, doncs, sí,
sabem que en aquesta obra hi ha alguna cosa,
en aquesta obra que té alguna cosa que comunica,
en algun moment o altre,
i en algun tema o altre,
perquè ja veus que són moltes capes
les que es treballen simultàniament,
doncs a l'espectador en algun moment li toca, no?,
això sí, no és una obra d'aquestes,
doncs que la gent va i...
no, l'espectador ha d'estar atent,
ha d'estar disposat com a obrir una mica el cor
i a deixar-se com a emportar
per aquests dos personatges
que d'alguna manera s'intercomuniquen
d'una manera tan emotiva.
I assegurir cadascuna de les paraules que es van dient.
Carme Elias, ha estat un plaer,
gràcies per atendre la nostra trucada
i demà estarem allà al teatre.
El plaer ha estat meu
i us espero de veritat.
Adéu-siau, gràcies, bona dia.
Adéu-siau, bona dia.
Adéu-siau, gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.