4 minuts seran a 3 quarts de 12 del migdia.
Seguim amb tots vostès en directe des de l'estat de les festes,
des del matí de Tarragona Ràdio, des de la ràdio de les festes,
i deixem enrere totes aquestes activitats
que centren l'atenció de la Santa Tecla Petita
per fer-nos ressò d'una altra activitat que tenim encara aquest vespre.
Cal que prenguin nota, aquells que vulguin descobrir
o conèixer de prop la història o llegenda de Santa Tecla,
perquè la Colla Joves Xiquets de Tarragona
ha convidat aquest vespre a les 10 de la nit
l'historiador Oriol Junqueras.
El tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Aviam, segur que el nom els és familiar
perquè ha estat l'historiador de capçalera, podríem dir,
del programa de la televisió de Catalunya, El Favorit.
Oriol, molt bon dia.
Bon dia, bon dia.
Gràcies primer que tot per atendre la nostra trucada
i explica'ns una miqueta, no el que explicaràs aquesta nit,
que no és el mateix, sabem que tens poc temps ara,
però a grans trets, com plantejaràs la història de Santa Tecla?
Explicada més en la ciutat on la tenen com a patrona.
Ja, intentarem integrar una mica la història d'aquesta santa,
diguem-ne, la vida particular d'una persona en el context de l'època,
és a dir, per què Tarragona l'escull com a patrona,
la importància que tenia Tarragona en aquell moment de la història,
per què tenia aquesta importància,
perquè després la va perdre,
però en canvi va haver-hi aquesta continuïtat en la devoció,
i intentarem integrar una mica la història concreta
d'una figura, d'una figura femenina del segle I de la nostra era,
en el context general del que era la Tarragona d'aquell moment
i fins als nostres dies.
Això dependerà també una mica del públic
i de les seves mirades i de les seves inquietuds,
i intentarem ajustar el discurs a allò que en aquell moment creguem
que resulti més interessant per a la gent que ens escolta.
Clar, perquè en el cas de Santa Tecla,
però generalment altres personatges que formen part de la història
i o la llegenda,
sempre hi ha contradiccions, no?,
i sempre hi ha versions.
Sí, bueno, això en realitat és inevitable, diguem-ne,
esclar, perquè la tradició escrita
es va produir molt més tard que la tradició oral,
clar, penseu que els textos cristians més antics que conservem
són del segle IV,
i en canvi molt sovint ens estan descrivint,
com en aquest cas concret,
històries que van passar en el segle I
o a principis del segle II o a finals del segle I, no?
I per tant és molt difícil que la versió escrita
sigui una i única i definitiva,
i és obvi que el fet que hi hagi diverses versions
en el fons és una demostració de la riquesa d'aquesta tradició.
al mateix temps també cal tenir present
que, esclar, han passat 20 segles
i hem tingut 16 segles
per escriure sobre aquestes qüestions,
i això dona molt de marge
i que, a més a més, en molts d'aquests segles,
diguem-ne, el rigor històric no va ser sempre un valor,
sinó que el valor prioritari
era una mica la creativitat literària,
i això també ho hem d'entendre.
Perquè, Oriol, com a historiador,
si ens haguessis de fer la fitxa de Santa Tecla,
qui era Tecla?
Ostres, doncs, Tecla era una noia
nascuda a l'Àsia menor,
a l'Àsia oriental,
que viu en aquest segle primer,
que, segons la tradició,
és filla d'un governador romà,
de l'imperi romà,
poc després de la mort de Jesús,
en el moment en què els apòstols
estan sent la predicació,
ella serà anomenada, en alguna vegada,
la quasi apòstol,
o la similar dels apòstols,
perquè tindrà un paper molt important
en la prèdica del cristianisme
a la zona de l'actual Turquia
i a l'actual nord de Síria,
i son pare, el governador,
doncs, intentarà martiritzar-la,
és a dir, intentarà assassinar-la
en diverses ocasions
i de formes molt variades
i imaginatives,
però ella sempre salvarà la vida,
doncs, per intervenció divina.
I aquesta intervenció divina,
el fet que ella sobrevisqui
a molts intents d'execució,
doncs, la convertirà, doncs,
en un exemple
i farà que tingui molts...
Recordeu que la paraula martiri
vol dir, literalment,
morir donant testimoni.
Doncs, en aquest cas,
ella va intentar ser assassinada,
i ella va voler donar testimoni
amb la seva possible mort,
el que passa que no hi havia manera
que la matessin,
però tot i així es va convertir
en una quasi-màrtir, diguem.
No una màrtir de la veritat,
perquè finalment no mora
en les accions,
en les execucions pensades pel seu pare,
però sí que dona testimoni
de la seva fe.
Diuen que ara les persones
som molt morboses,
que ens agraden determinats
programes de televisió,
però Déu-n'hi-do,
al llarg de la història,
si a la gent ens ha agradat
o els han agradat
les històries amb morbo.
Quan més màrtirs eren els sants,
més agradaven escoltar
aquestes llegendes, no?
Sí, sí, segurament,
perquè la natura humana
no ha canviat gaire
en els últims milions d'anys,
m'atreviria a dir.
I tenim un amunt genètic,
una base genètica,
que té, això,
molts milions d'anys,
en realitat la nostra base genètica,
doncs té alguns centenars
de milions d'anys
i des de l'inici de l'evolució
de la vida en el planeta Terra.
I és molt difícil modificar-ho
amb tan sols uns quants segles
o, si vols,
amb algun mil·lenni
de civilització
i de cultura,
diguem-ne, no?
I, per tant,
com que la base genètica
sobre la que estem construïts
és molt similar,
també ho són molt similars
les nostres passions.
I, sovint,
la cultura l'únic que serveix
és per refinar
aquestes passions,
algunes d'elles
baixes passions,
diguem-ne, eh?
Algunes més divertides,
d'altres més cruels.
Una cosa serà
la història de Santa Tecla.
I el braç de Santa Tecla
va a banda
en el relat de la història?
Ui,
aquestes coses
dels braços
i les relíquies
sempre generaven
una confusió enorme,
no?
La gent,
tradicionalment,
els humans
hem necessitat
atendre elements
que ens acostessin
a la transcendència,
a la divinitat,
a la relació
amb allò
que és sobrenatural.
I hem necessitat
la intercessió,
o molt sovint
hem necessitat
aquesta intercessió,
de determinats individus
o de determinats objectes.
Per tant,
les relíquies
complien aquesta funció.
És una manera
de relligar-nos,
de relligar-nos
amb la nostra tradició,
però de relligar-nos
també amb allò
que és sobrenatural.
Per tant,
al voltant
de les relíquies
i dels braços
incorruptes
i dels peus,
les cames
i tota mena
de trossos de cos,
s'hi va muntar
un veritable negoci
i és molt difícil
distingir
el que és un braç
de veritat
del que és pur negoci.
És molt difícil
creure
des d'un punt de vista
allò
estrictament
científic
per entendre'ns
que un braç
del segle I
sobrevisqui
fins al segle XXI
per molt sant
que sigui,
no?
Per tant,
molt sovint
insisteixo això,
es va muntar
un veritable negoci.
Recordeu,
per exemple,
que no era estrany
que una ciutat
tingués una relíquia
conservada,
un tros del que fos,
un dit,
per exemple,
i que llavors
arribés
algun mercader
amb una
bulla pontifícia
assegurant
que aquell dit
o aquell cap
el tenia ell
en el seu vaixell,
no?
I això creava,
clar,
una confusió enorme
perquè si tothom
estava convençut
que durant segles
l'havien tingut
allà a la catedral,
ara com podia ser
que arribés a algú
que el papa de Roma
li deia
que en realitat
el cap de debò
era el que ell tenia
dintre d'un sac,
no?
Aquest tipus de disputes
han generat
polèmiques enormes,
per exemple,
la disputa
al voltant d'aquí
havia de conservar
una relíquia determinada,
no?
I disputes
que a vegades
arribaven fins i tot
a les armes
i a la sang,
eh?
La gent s'ho prenia
molt en sèrio,
aquestes coses.
I en el cas concret
de Santa Tecla,
doncs,
en diverses ocasions
des del món occidental
s'ha intentat
portar les restes
de Santa Tecla
enterrades
en un monestir
al nord de Síria,
però no està clar
que mai s'hagi aconseguit,
diguem-ne.
Això que tenim aquí a Tarragona?
Això que teniu aquí a Tarragona,
doncs,
segur que és
el braç de Santa Tecla
fins que algú
no demostri el contrari.
No,
què vols que et digui?
Clar.
Si,
si és bonic creure
que potser ho és,
però és molt difícil
que ho sigui,
ja ho he dit abans.
Finalment,
Oriol,
t'ho deia això
perquè jo no sé
si alguna institució
o entitat cultural
s'ha pres mai
la molèstia
de mirar
si la relíquia
de la seva ciutat,
i no parlo de Tarragona,
sinó en general
és autèntica o no és autèntica,
o afortunadament
les institucions
tenen altres feines.
Jo espero
que les institucions
tinguin moltes altres feines
i dediquen al seu temps
a moltes altres coses
i que aquí
l'important
no és si ho és
o no ho és,
que això
de debò que em sembla
força intrascendent,
sinó que l'important
és el valor sentimental,
el valor emocional
o el valor religiós
que per molta gent
això pot tenir.
L'important
és com es viu
la vivència
que s'entén
més enllà
de l'estricta realitat
en aquest tipus de casos.
Per desgràcia,
les nostres vides
estan plenes
de fets
en els quals
el que sí que compta
és la realitat.
Jo em sembla
que està bé
que a vegades
ens puguem permetre
el luxe
de passar
una mica
per sobre
dels fets estrictes
i de gaudir
de les tradicions
i dels valors sentimentals
i dels valors religiosos
que aquest tipus
d'objectes
poden tenir.
La cita és aquesta nit
a les 10
al local
de la Colla Jove,
Xiquets de Tarragona.
Oriol Junqueras,
hi haurà temps
pel col·loquí,
per les preguntes?
Segur que sí.
I jo,
encara que sóc historiador
i que per tant
sóc perillós
a l'hora de convidar-me
en algun lloc
perquè sabeu
que la història
és molt llarga
i dóna per molt
i quan convides
un historiador
sempre hi ha el perill
que parli
i parli
durant hores
i no hi hagi manera
de fer-lo callar,
doncs intentaré
portar-me bé,
ser breu
amb la meva explicació
i deixar temps
després
a les preguntes
en la mesura
que qualsevol
d'aquelles preguntes
segur que serà
més interessant
que el que jo expliqui
i que serà
una excusa
perquè jo pugui
ajustar millor
la meva intervenció
a les inquietuds
del públic,
diguem-ne
un públic que a més a més
espero que s'ho faci molt bé
i que per tant
que vinguin
que tots plegats
ens divertirem una estona.
Doncs ara aquesta nit
moltes gràcies
per atendre la nostra trucada
perquè a més sabem
que no és l'hora més òptima
per a tu.
Sí,
vaig una mica embolicat
però ha estat un plaer
per vosaltres
i parlar
per tots els tarragonins
que us escolten.
Gràcies Oriol,
bon dia.
Gràcies.
Adéu-siau.