Fins demà!
L'una del migdia, en vuit minuts, mirem d'ambientar-nos una mica i viatgem cap al continent africà.
De fet, ens podem aturar a l'antiga audiència per veure aquests dies una mostra de fotografies sobre la realitat quotidiana a diversos països africans.
És una exposició titulada Àfrica portes endins. L'autor és Carles Cascón i el tenim a l'altre costat del fil telefònic. Carles, bon dia.
Hola, bon dia.
Carles, tu ets periodista de professió i pel contingut de l'exposició m'atreviria a dir que viatger per vocació, no?
Doncs més o menys, sí.
Perquè en aquesta exposició, que ja entrarem a parlar del contingut, neix d'una estada teva a l'Àfrica,
però no d'un dia, ni de dos, ni de viatger accidental, sinó que pràcticament has passat períodes relativament llars
i amb una convivència molt directa amb els africans.
Sí, de fet no va ser res premeditat.
És simplement que al cap de 10 o 12 anys que portava fent diferents viatges per Àfrica,
vaig fer un cop d'ull al meu arxiu i vaig intentar fer una exposició.
I vaig seleccionar les fotos on es veu la gent dintre les cases,
doncs fent la vida quotidiana, menjant, parlant i escenes de música.
Una mica lluny del tòpic de les fams i les guerres
i donant una certa imatge més poètica, per dir-ho així, la intimitat africana.
El que passa és que, clar, aquí tenim la tendència sempre Àfrica,
com si fos un món únic i Àfrica és tan diferent un país de l'altre.
En tot cas, quins països o quins moments, quins territoris has volgut reflectir en aquesta exposició?
Perquè a Àfrica no n'hi ha una, n'hi ha moltes.
Exacte, certament hi ha moltes Àfriques, com diu el gran Richard Gapuchitsky,
el seu llibre Evano, que recomano a tothom.
Incluso no hi ha una idea d'Àfrica en si mateixa, hi ha moltes Àfriques.
I dintre de les diversitats culturals també hi ha l'Àfrica,
evidentment de les guerres i el genocidi i la malària, per dir-ho així,
i també hi ha l'Àfrica més vital, hi ha l'Àfrica més alegre,
hi ha l'Àfrica de la cultura molt intensa, les tradicions, la cultura oral, la música, etc.
I, bueno, en aquest sentit jo he fet una mica de resum
del que és la vida més íntima, que deia jo,
i, no sé, intentant despertar en la gent que vegi les fotos
una certa complicitat i que s'hi senti una mica a dins de la vida allà africana.
Evidentment no és ni una visió antropològica, ni vol ser un resum de res,
simplement és una cosa molt personal, i fins i tot per això he fet uns textos
que acompanyen a les fotografies, que venen a ser uns fragments de diaris,
com si el que veig a l'exposició repassi una mica els meus trajectes
o les meves experiències, des de compartir un dinar a casa
d'una família de Senegal, anar a un bateig, una boda a suajili, per exemple,
diferents aspectes de repita d'allà.
Jo pel que expliques tinc la sensació que el que assistim és a la visió
d'un àlbum familiar, com si fos un àlbum de fotos de la família, no?
Exacte, és a dir, una bona descripció, exacte.
Fins i tot això comporta que hi ha un cert pudor a l'hora d'ensenyar les fotos,
perquè és com ensenyar el meu àlbum familiar.
Realment, les persones que hi surten, en cap moment vull que la gent vegi
a sota un peu de foto que digui membre de l'ètnia tal, sinó que vegi noms propis.
La persona que surt allà té un nom, té una història, està en un context,
o sigui que sigui una cosa molt personalitzada.
Com deies, la teva intenció és allunyar-te de les imatges
que dissortadament són més familiars de fam, de necessitat, de guerra.
Hi ha un gran repte, que és que a l'Àfrica cessin aquest tipus de problemes.
El que també hi ha molta por, i m'imagino que les persones que heu viatjat
i que teniu aquest contacte amb el continent de l'Àfrica heu pensat,
és que a mesura que amb sort es pugui anar acabant amb tots aquests problemes,
també es perdi allò tan positiu i tan vital que té l'Àfrica.
Sí, exacte.
Diguem-ne que si hi ha corresponsals de guerra, per entendre'ns,
jo seria més aviat, entre cometes, un corresponsal de pau, no?
Que penso que té més de falta.
A veure, és imprescindible anar allà a Ruanda,
quan està en ple genocidi l'any 1994,
denunciar el genocidi, denunciar les causes perquè la gent es mata,
perquè hi ha una complicitat del govern francès que calla i no diu res.
Això s'ha d'explicar, però també hem d'anar a Àfrica en altres situacions,
en altres contextos, perquè si no, jo penso que hi ha un perill,
i és que acabem veient Àfrica des d'un sol punt de vista,
que és el punt de vista del corresponsal de guerra, no?
Llavors ens pensem que sempre estan en guerra, que sempre s'estan morint,
i no és així, és una realitat però no és l'única.
Això d'una banda.
De l'altra, també penso que hi ha un perill,
i és que en la mesura que ens acostem a Àfrica,
sempre des de la perspectiva d'una o una gent,
d'anem a desenvolupar-los, anem a ajudar-los,
encara que siguin conscients, estem creant una relació desigual,
que és nosaltres, que som els desenvolupadors,
entre cometes, els que van ajudar,
i ells, els africans, que són els desenvolupats, per entendre'ns,
i clar, és una relació jeràrquica desigual.
Podríais allò, guarim les malalties,
però directament o indirectament imposem la nostra forma de vida,
que tampoc no ens ha funcionat tan bé, no?
Bé, a veure, hi ha moltes energies que estan fent un treball digne,
i, bueno, fantàstic i imprescindible, diria jo, no?
No és tant el fet d'imposar-los a algú,
sinó simplement que establim una relació
que permanentment és desigual, no?
Jo el que proposo és una relació més de tu a tu,
i més humil, no?
En el sentit que, si ens acostem a l'Àfrica
per descobrir, per exemple, la seva cultura,
d'entrada ja la relació és diferent.
Llavors, per què no convidem els africans
també a venir al nostre continent, no?,
o al nostre país.
No només anar nosaltres allà a desenvolupar-los,
entre cometes, sinó que vinguin aquí
a ensenyar-los la seva cultura,
els seus valors, la seva música,
el que sigui, no?
Simplement un petit apunt que vull deixar anar, no?
I aquesta Àfrica que ens ensenyes
és probablement aquella que no s'ha de perdre.
Exacte, sí, sí.
A veure, la tradició sempre està en conflicte
amb la modernitat, això és evident, no?
I la cultura canvia, es transforma.
Mira, l'altre dia amb una xerrada
amb un amic meu congolès que viu aquí a Sabadell,
ell deixava anar, doncs, que, per exemple,
la cultura ventú,
no existia a la cultura ventú
els orfes ni les vídues.
Tradicionalment això no passava.
Per què? Doncs perquè hi havia una solidaritat
de la comunitat,
en el moment en què un nen es creava sense pares
hi havia uns altres pares que l'adoptaven
de forma, diguéssim, ja espontània, no?
I amb les vídues passava una cosa semblant, no?
No hi ha aquest abandonament.
En canvi, ara comença a passar això
en alguns països africans
i això implica un canvi cultural
que té els seus problemes
i les seves conseqüències negatives, no?
Bé, les cultures sempre estan
en perpètua transformació
i el que s'ha de constar en tot cas
és el positiu de les cultures tradicionals
i adoptar el millor de la modernitat
però no el pitjor, no?
I has après moltes coses a l'Àfrica, Carles?
Home, s'aprèn contínuament
i el que apren...
No només geografia, eh?
Em refereixo.
No, evidentment.
La primera lliçó és d'humilitat.
Només arribar, la primera lliçó és humilitat, no?
És a dir, que ignorant que soc, no?
El que em falta per aprendre
i el que estic aprenent sempre, no?
Com més coneixes i com més hi vas
més te'n dones compte de lo que et falta
i de lo ignorant que ets d'Àfrica
o del món en general.
I un punt que vull deixar anar també en aquest sentit
amb aquesta pregunta que em fas
és que jo crec que hi ha una reflexió
que abans m'han fet algun amic meu
concretament una amica que tinc al Cairo
i Brahim que em deia
és curiós perquè els occidentals, els europeus
el que tu vulguis dir
desconeixeu molt poc
desconeixeu molt el que és la cultura
els valors
com ho diríem
no només la vida quotidiana
sinó les creences
els valors
les preocupacions
del que són els africans
o els àrabs, per exemple
en el cas d'aquest noi
que m'explicava això
el Cairo
en canvi, els africans
ens coneixen molt més de nosaltres
per exemple, les llengües
un africà pot parlar la seva llengua
la llengua, diguéssim, del seu país
i més a més pot parlar l'anglès
el francès, etc.
en canvi nosaltres només parlem la nostra llengua
doncs això és un exemple claríssim
ells saben més de nosaltres
que no pas nosaltres d'ells
és una mirada
diferent
la que fa el Carles
Àfrica Portes en Dins
inaugura avui
a l'antiga audiència
i la podem veure al llarg de tot
aquest mes de febrer
avui hem volgut contactar
ni que fos a través de la línia telefònica
amb el seu ator
Carles Cascón
per saber que ens hi trobarem
Carles, gràcies per acompanyar-nos
i enhorabona per l'exposició
doncs moltes gràcies
pel vostre interès
Fins una altra
Adéu-siau, bon dia
Adéu-siau, bon dia
Adéu-siau, bon dia
Adéu-siau, bon dia