Més enllà del que ens passa interessant, la feina o les relacions que tinguem,
els sentiments ocupen una part importantíssima i si ens funcionen bé els sentiments funcionen bé nosaltres, si no, no.
En novel·les anteriors t'ha agradat molt situar-te en escenaris, has viatjat a través del temps,
has escrit sobre... Tens allò una certa debilitat pel món de càter,
has fet més d'una novel·la emmarcada en aquest escenari.
En la primavera d'hivern, que a més està el guanyador d'un premi,
tot s'ha de dir, ens situes més o menys en l'època actual.
És una novel·la contemporània basada en una història real que em va explicar una amiga meva,
que és la història del seu pare, un home que de jove havia estat enamorat d'una noia estiuejant,
ell era de Cantàbria, de prop de Santander, i es va enamorar d'una estiuejant francesa.
Aleshores aquesta relació no va arribar a bon port, cadascun dels dos van muntar la seva pròpia família,
van tenir els seus fills, van viure sense cap mena de contacte,
i al cap de 44 anys es torna a retrobar i s'enamoren, es van enamorar,
i vaja ara, els personatges reals fa 10 anys que viuen junts, francament feliços, diguem.
I jo vaig aquella situació que quan t'explica una història aquesta es dius,
home, aquí hi ha una novel·la, no?
I vaig parlar amb els protagonistes i els vaig dir,
estaríeu disposats a contar-me la vostra història perquè jo em faci una novel·la
i estan contents i encantats de la vida, i sí, sí, vinga.
I te la van explicar?
I em van explicar tota la vida, i en realitat la meva novel·la en el 90%
és la descripció del seu cas real, amb els mínims canvis dels noms
i d'algunes situacions concretes que per discreció no s'expliquen,
però el 90% és ben autèntic.
Per tant, aquí allò de qualsevol semblança en la realitat és pura coincidència, no, no.
No, no, és real.
És volguda i real, efectivament.
Està molt bé parlar d'aquesta capacitat de l'enamorament.
Tu apuntes que no estem parlant d'una relació que arriba en una edat més que madura
per la necessitat d'acompanyia, per por a la solitud,
sinó que és una relació volguda, desitjada.
No sé si comparable amb l'amor adolescent, però sí que té el mateix entusiasme.
Sens dubte, perquè s'enamoren de debò.
Jo crec que un dels problemes d'això que dèiem, de la por de parlar dels sentiments,
és que la nostra societat encara assimila molt l'amor amb l'etapa de la joventut.
I, per tant, aquest llibre, si alguna tesi hagués de tenir,
que no sé si una novel·la ha de tenir cap tesi,
hauria de ser la reivindicació de l'amor en totes les etapes de la vida.
I, a més a més, jo crec que els vells, quan es fan grans,
que tenen una percepció molt fina de la fugacitat del temps que els queda,
de la importància de viure intensament cada moment,
s'alliberen de molts prejudicis i de moltes convencions de l'etapa adulta
i viuen més lliurement, i s'entreguen amb una gran capacitat
i una gran generositat a possibilitats de relacions sentimentals que els omplen la vida,
perquè, si no, molts d'ells és cert que queden sols,
que els esperen una expectativa més trista,
i amb una exaltació amorosa, és clar, la vida es transforma.
Probablement sigui una relació sentimental molt més lliure,
que pot ser en una altra etapa de la vida.
Això és el que guanyen.
No tens cap lligam.
Guanyen llibertat.
Ja han resolt, han complert amb els seus fills,
han girat full a l'etapa central de la seva vida,
i el que els queda, si no, s'espavilen és més això,
és la solitud, la decrepitut, fins i tot.
Poder alimentar aquesta etapa de la vida,
si tens la sort, d'això és un privilegi,
de tenir un amor que et retorni a la teva joventut,
pràcticament a la seva exaltació,
hòstia, perdona, és una sort enorme, no?
Molt intensa, perquè a més pensen allò, jo no tinc pressa,
me n'amoro avui, demà ja he d'anar a viure,
i passat demà em caso si vull i tot, no?
Bé, és això, jo crec que convé que reivindiquem aquesta etapa,
ara s'allarga l'existència de la gent,
la gent viu més anys,
hi ha noves oportunitats per aquestes relacions sentimentals.
I com una persona que ha dedicat en bona part de la seva vida
també a la política, es posa a escriure,
i a més, novel·les d'amor en el millor sentit de la paraula.
Això ja m'ho han dit més d'una vegada.
És que clar, dius, home, aquest senyor què fa fent novel·les,
no es dedicava a la política,
sembla que dedicar-se a la política marqui un caràcter determinat.
I novel·les de sentiments,
sembla que el polític primer que no hagi de tenir pell
per aquesta mena d'històries, però el tri seria, eh?
I en segon lloc sembla que hi hagi un contrast brutal.
Avui, per exemple, avui s'està diventant
una emoció de censura i passen tantes coses,
i l'Antoni del Maun s'està diventant una novel·la de sentiments.
Doncs, home, mira, és que potser no em coneixen prou
o s'equivoquen ells molt,
perquè si no hi atorguen la importància que es mereix,
és un error monumental, diguem.
Massa vegades, jo crec que els és imputable amb els polítics,
no està a prop d'això, de la vida concreta,
de real, de les persones, dels sentiments, de la gent,
per cap a la ficció en el motoret que ens va movent, diguem.
A més, els polítics també deuen llegir poc o molt, no?
Sí, que llegeixen.
N'hi ha de tot, però sí que n'hi ha, sí que n'hi ha que llegeixen.
Aquesta novel·la l'ha llegit algun excompany del món de la política?
Aquesta concretament, estic ara rumiant, potser no.
Que llegeixi fet algun comentari?
No, no, no, no.
El que m'ha comentat, això sí, de dir-me quin luxe, no?
Que et pots permetre, tu, ara que estàs retirat d'aquest món,
quin luxe que puguis parlar en una novel·la de sentiments
i no hagis d'estar pendent com nosaltres
de les vicissituds aquestes de la vida política.
O sigui, a més aviat em sembla que m'ho dèiem
una mica de mirada d'enveja, diguem.
És una novel·la de sentiments, jo m'atreviria a dir,
si m'ho permet l'autor, que sobretot és una novel·la valenta,
perquè s'ha de ser molt valent avui en dia,
plantejar-se fer una novel·la que parli d'amor
i que expliqui una història d'amor i a la bellesa.
S'ha de ser molt valent, perquè avui dia, ja sap vostè, senyor Dalmau,
que venen altres coses.
Sí, però, escolta, ja m'han passat des que començo a fer la promoció del llibre,
ja m'han arribat dues històries idèntiques a aquesta.
Aquest matí mateix he parlat amb una senyora
que va trucar a l'editorial dient
truco perquè jo crec que soc la clera de la novel·la de l'Antoni Dalmau.
I llavors em van donar un telèfon, l'he trucat aquest matí
i dic, home, vostè no ho ha de poder ser perquè jo conec la real,
i a més no es deia així.
diu, no, no, és que jo tampoc no em dic així.
Però és que hi he trobat moltes semblants,
perquè us ha d'explicar casualitats.
La part que no coincidia l'atribuïa ella a la part de ficció que jo hi he posat,
però hi trobava moltes coincidències,
descripcions que li semblaven idèntiques al que li havia passat amb ella.
Vull dir que, per tant, estem parlant, efectivament, de la vida de la gent.
Doncs tot fa pensar que hi ha moltes persones grans
que es tornen a enamorar,
perquè si comencen a sortir personatges que s'identifiquen.
Sabem que ara a dos quarts has de fer la presentació
a la llibreria La Capona.
Si volen anar-hi, primer passin pel teatre,
i després se'n van a La Capona
a escoltar el que l'Antoni Dalmau
volia explicar del seu llibre Primavera d'hivern.
Nosaltres el tenim a les mans i el llegirem.
Estem tenint moltes ganes de fer-ho.
Gràcies per venir avui.
Moltes gràcies.
Que siguin una conversa així una miqueta ràpida.
No, no, no, estic encantat de la vida
i m'ha agradat venir al teatre
perquè, home, no, deixa de ser una faceta
que m'importa molt a la meva vida, també.
Moltíssimes gràcies i molta sort.
Fins la propera. Adéu-siau.
Gràcies a vosaltres.