Aquesta és una setmana molt especial i molt atractiva
per al públic tarragoní aficionat a la dansa.
Demà tenim la companyia de balleta en David Campos
amb el Trencanous, en parlàvem ahir, se'n recorden.
I el dissabte 7 de maig ens podem retrobar
amb el Roberto Alonso, que ens presenta el seu muntatge
Obsessió. Dic retrobar perquè Roberto Alonso,
tot i que és un coreògraf que té un nom en el panorama de la dansa,
no oblidem que és de Tarragona.
D'alguna manera, Roberto, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Tornes a casa.
Sí, torno a casa.
La veritat és que ja vaig estar amb anterioritat
amb altres espectacles i sempre és un gust
actuar en el Teatre Metropol.
El temps passa molt de pressa.
El de darrera vegada va ser per les festes de Santa Tecla,
que va coincidir?
Jo diria que sí.
Sí, no?
Va coincidir...
Portàvem un espectacle que es deia L'Ulú Primer a Nit.
Efectivament, sí, ara que ho recordo.
A més, jo penso que vam poder parlar personalment
i no a través del telèfon.
Sí, sí, exacte.
El que passa és que fer aquesta conversa per telèfon està molt bé,
perquè de fet és una eina i un element imprescindible en aquest espectacle,
l'obsessió.
La veritat és que sí, va molt bé i és l'excusa perfecta per explicar una mica de què va l'espectacle.
L'espectacle es basa en la veu humana de Cocteau, l'obra de teatre,
que en realitat és un monòleg.
És un monòleg d'una noia que està esperant una trucada de telèfon
i quan finalment rep aquesta trucada, doncs li passen tota una sèrie de coses.
Partint d'això, a mi se'm va acudir que realment l'angoixa,
l'apatia, la por, una mica el nerviosisme que passa a aquesta persona
en el moment prèvi a la trucada,
és a dir, ella està esperant una trucada
i aquesta trucada li canviarà el decurs de la seva vida,
doncs ho podíem reflectir a modo d'espectacle de dansa.
I a partir d'aquí vam començar a treballar amb els ballarins
i va sorgir obsessió.
L'obra de Cocteau, que és prou coneguda,
està carregada de simbolisme d'aquesta espera,
permet moltíssimes possibilitats dins del que és la dansa, no?
Els símbols.
Sí, clar, a mi se m'obria un ventall molt ampli de possibilitats, no?
Clar, d'entrada, ell plantejava un sol personatge
i jo vaig voler fer sis personatges
que per sis motius diferents estan esperant aquesta trucada, no?
A més a més, clar, això té sentit
perquè ho vam ubicar en la dècada dels 70,
finals dels 60, principis dels 70,
on no hi havia cap possibilitat de tenir un mòbil,
de tenir ordinador en mail,
ni fax, ni tota aquesta era de la tecnologia que vivim ara, no?
És a dir, jo, bueno, no soc gaire gran,
però encara me'n recordo,
quan havies quedat a una hora determinada,
perquè vaig a casa perquè he quedat que em trucaran, no?
I depenies molt del telèfon,
però del telèfon físicament,
és a dir, havies d'estar allà al costat del telèfon
perquè si no hi eres,
doncs no et podien deixar ni un missatge ni res, no?
D'aquí també la importància que tenia en aquell moment
les cabines de telèfon, no?
Exacte.
I no ho dic per atzar.
No, no.
L'espectacle té dues parts.
L'espectacle té la part,
com si diguéssim convencional,
on el públic entra,
seu a la butaca
i veu l'espectacle que li oferim en l'escenari, no?
Aquest espectacle té un to una mica,
no diria tràgic,
però sí dramàtic,
doncs perquè els personatges
esperen una trucada
que és molt important
en la seva vida
i que canviarà el decurs de la seva vida
i són trucades del tipus,
doncs, bueno,
estàs esperant el resultat
d'unes anàlisis
per una malaltia
i aquesta malaltia,
doncs et diu si és bona o és dolenta,
saps que hi ha hagut un accident
molt important
i algun familiar teu,
doncs,
hi anava en aquest tren
o en aquest avion
i estàs esperant notícies
i no saps si són bones o dolentes, no?
És a dir,
les trucades són d'aquest tipus,
llavors, clar,
el to que adquireix l'espectacle
en l'escenari
doncs té un to
una mica dramàtic, no?
Llavors,
la segona part,
i aquí és on entra la cabina,
el públic,
quan surt,
ens troba,
els ballarins
que hem estat ballant
en l'escenari,
ens troba
al voltant d'una cabina
de telèfons,
una cabina d'aquelles
en les que s'obren les portes
i entres dins i tal, no?
I aquí
li donem la volta
i tot el dramatisme
que ha tingut l'espectacle
durant l'hora que dura
dins el teatre,
a fora,
amb la cabina,
adquireix un to
de comèdia.
Llavors,
és còmic
i el públic
s'ha de posar
al voltant
de la cabina,
al voltant
dels ballarins,
i passar,
durar un quart d'hora
aproximadament
aquesta segona part,
i realment,
fins ara,
allà on ho hem fet,
el públic riu molt
i s'ho passa molt bé
amb aquesta segona part,
no?
Serveix una mica
per desdramatitzar, no?,
tota la trama
de l'obra anterior.
Sí, sí,
la veritat és que
això va passar
perquè,
bueno,
estàvem assajant
i abans d'estrenar
l'espectacle,
doncs,
feien passes,
doncs,
amb amics,
amb gent coneguda
que venia a veure,
doncs,
l'espectacle,
no?
I tothom es quedava,
quan acabava l'espectacle,
es quedava allò com,
diu,
ja s'ha acabat,
i sí,
i s'acaba així,
d'aquesta manera,
doncs sí,
ostres,
és que et deixa,
no ho sé,
et deixa com malament,
no?
Llavors,
clar,
jo vaig reflexionar,
vaig pensar,
doncs,
no pot ser que el públic
se'n vagi així malament,
no?
Llavors,
se'm va ocórrer
que quan ja el públic
es pensava
que ja havia acabat
i que tot això,
doncs,
es trobés als ballarins,
però no sé si estic
desvalant masses coses.
Quasi que no.
El que sí que podem explicar,
perquè també,
doncs,
és d'aquelles coses,
més enllà de la tècnica
depurada de la dansa
del vostre treball,
aquelles coses que també,
doncs,
arriben molt al públic,
és l'estètica.
Parlaves que se situa
a l'escena una mica
per donar-li sentit
al telèfon
com a objecte fix,
la dècada dels 70.
L'estètica,
en quant a vestuari
i post en escena,
també va en aquesta línia.
Sí,
sí,
tot,
i la veritat és que
ens va costar molt
perquè he de dir
que no és una recreació
dels 70,
sinó que tot
és dels 70.
És a dir,
els telèfons
són d'aquells
típics
dels anys 70,
de la roda,
de color vermell,
de color...
El gondola,
que deien?
El gondola.
El telèfon gondola.
I surten com
prop de 30 telèfons
d'aquests.
I la veritat és que
ha estat una feinada
trobar aquests telèfons
perquè, la veritat,
cada vegada n'hi ha menys,
no?
I ha estat difícil.
El vestuari
s'ha hagut de...
jo volia...
Clar,
el tipus d'estampat,
el tipus de tela,
saps?
De teixit.
Ara sí que hi ha imitacions
dels 70,
però no era ben bé igual,
no?
Llavors hem hagut d'anar
a buscar vestuari dels 70
i, doncs,
adequar-lo als ballarins,
adequar-lo a les necessitats.
Clar,
perquè era una època
de...
Va fer una irrupció important
les fibres artificials,
les terlenques,
els percalis,
totes aquestes coses,
una mena d'espometa
que hi havia
en els jerseis
i en els...
Sí, sí, sí.
Que ara ja no es construeix
amb això,
ara s'ha tornat
un altre cop
el cotó,
les fibres més naturals,
més...
I, en canvi,
això era totalment sintètic
i tenia
com una caiguda especial,
no?
I uns estampats
també especials.
I la veritat
és que ens ha costat
molt, molt, molt
de trobar,
però jo...
La gent
diu que
realment
hem aconseguit
recrear
l'estètica
del 70.
Fins i tot
objectes
surten
una...
surt una olla
en l'escenari
i ens...
Hem buscat
una olla
del 70,
d'aquelles que tenia
dibuixets
i flors
i tot això.
Aquelles bateries
de cuina, no?
Sí.
De vaquelita,
que es deia.
És que no me'n recordo
molt bé
de les paraules,
però em penso
que la cosa
anava per aquí.
Sí, sí,
que són com
de porcellana blanca
que la que li dones
un cop.
Sí, sí,
allò es trencava
d'una manera...
Sí.
Doncs, aviam,
el toc aquest
d'humor
probablement
és la manera
més intel·ligent
d'acostar-se
a l'angoixa humana,
no?,
que planteja
en definitiva
l'obra.
Sí, sí,
la veritat
és que finalment
dius...
moltes vegades
quan estàs des de fora
clar,
l'angoixa,
quan un la pateix,
la viu d'una manera
doncs molt dramàtica,
molt...
En aquell moment
ho està patint
i ho viu d'una manera
realment molt angoixant,
no?,
com la pròpia paraula
diu.
Però si et distancies
d'això,
si ho veus des de fora
o fins i tot un mateix
recorda moments d'angoixa
que ha passat
i els recorda
amb la distància,
jo crec que
ho recorda
amb un cert
to d'humor,
saps?
I això és el que hem volgut
fer amb aquesta segona part,
no?,
distanciar-nos una mica
del dramatisme
que hem presentat
en l'escenari
i donar-li
doncs aquest
to irònic
i aquest to
humorístic
que fa
que moltes vegades
la gent
es vegi reflectida
i digui
ostres,
però és veritat,
no?,
una cosa que a mi
em semblava
en aquell moment
molt dramàtica,
molt angoixant,
amb el temps
veig que potser
no ho era tant
i que jo vaig fer
un gran massa,
no?
Finalment,
en Roberto,
que sabem que tens feina,
tampoc no et volem
entretenir més del compte,
l'obra ha voltat força
i ha tingut molt d'èxit,
molt bona
i gran acollida,
no?,
en general?
La veritat és que
estic molt content
del resultat
de la peça
i això en dansa
és difícil de dir
perquè
ja sabem
que la dansa
no és que passi
per un bon moment
a nivell d'actuacions
i de circuits,
no?,
és a dir,
es veu poca dansa,
almenys aquesta és la sensació
que tenim
als que ens hi dediquem,
no?,
però he de dir
que la veritat
aquest espectacle
ha tingut
molt bona resposta
i l'estem girant
força,
sí, sí,
estic molt content.
que duri, eh?,
que duri, que duri molt
i que duri
aquesta capacitat
comunicativa
amb el públic
que en definitiva
és el que crea
aquest vincle
i fidelitza
espectadors
de dansa
perquè ningú, doncs,
vagi al teatro
i un espectacle
de dansa
i es troba
amb un espectacle
que realment
l'omple
i els sentits
i també, doncs,
que és un entreteniment,
no?,
a banda d'altres
consideracions.
Roberto Alonso,
moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Nosaltres,
des de la companyia,
volem això,
que el públic,
quan vingui a veure
un espectacle
de dansa,
pugui entendre
allò que està veient
i pugui sortir
i havent passat,
a més a més
d'haver pensat
i haver reflexionat
una mica,
havent passat
una bona estona.
I em deixes dir
només una cosa?
Oh, i tant.
Que és primícia
pels mèdits
de comunicació.
La companyia
estrena
nou espectacle
en el grec.
Ah,
i podem dir
alguna cosa
o ens esperem?
No,
jo puc avançar
que va sobre
el món literari
de Jan Genet
i que forma
part d'una trilogia
que vaig iniciar
amb l'Ulú
Primera nit,
espectacle
que es va poder veure
al Metropol.
Continues apostant
per espectacles
i per autors
una mica maleïts,
no?
Sí,
sí,
així com a obsessió
no té res a veure
ni amb l'Ulú
ni amb el proper
que farem en el grec,
vull dir que
no...
Però sí que
la literatura
trobo
una font d'inspiració
en aquests
literats
una mica
especials.
com a mínim
aquest nou espectacle
i t'agraïm
la informació
que tingui
l'èxit
d'obsessió.
Anirem dissabte
a gaudir
d'aquesta obsessió
i esperem
més endavant
poder veure aquest espectacle
que estrenareu properament.
Roberto,
moltes gràcies
i molt d'èxit.
Moltes gràcies.
Adéu-siau.
Gràcies.