estem parlant d'un material que es trobava a Andorra.
L'autor de les fotografies ja has dit molt bé que era un metge andorrà
i aquest senyor era fill de la casa Rossell,
una de les cases més importants d'Ordino,
que està datada ja al segle XV.
Aleshores, aquest senyor es va llicenciar en Medicina a Barcelona
i, per casualitats de la vida,
en uns aspectes que encara es poden aprofundir més
en quant a determinar el per què,
va fer cap al cuver, al camp, a treballar com a metge.
Mentre es va desenvolupar aquesta activitat com a metge
entre els anys 1890 i 1920,
va generar moltes fotografies, moltes imatges.
Es va dedicar a fotografiar tot allò que l'envoltava,
tot allò que li interessava.
I l'any 1920 va retornar cap a Ordino, cap a Andorra,
i va aprendre, evidentment, el material fotogràfic.
Aquest material va estar a la seva casa Pairal, diguéssim,
la casa Rossell, i el 1996 hi va haver un acord
entre els caps d'aquesta casa i el govern d'Andorra,
de manera que aquest material passés a formar part
de l'Arxiu Nacional d'Andorra.
Aquest Arxiu Nacional va fer el tractament,
em va fer difusió, una primera difusió,
no d'aquest material de Tarragona,
sinó d'un altre referit a Andorra,
i es van començar els contactes amb la Generalitat
per tal de poder difondre a Catalunya
aquestes imatges que, bé,
que ens donen una idea de com era el camp de Tarragona,
molt bé es diu, durant aquesta època,
entre el 1890 i el 1920.
No sé si s'ha entès massa bé,
però aquest és el recorregut que ha sofert
totes aquestes imatges fotogràfiques,
des que es van generar el Cuber i els seus contorns
al camp de Tarragona, fins al retorn d'Andorra,
i ara que les puguem veure aquí a Tarragona una altra vegada.
Estem parlant d'un període de 30 anys,
estem parlant d'un metge,
el concepte de com s'exerceix la feina de metge,
el món sanitari avui en dia és molt diferent
del que es podia trobar Joaquim Anderriba i Camarlot
en aquell final del segle XIX,
on era un concepte completament diferent
d'atenció mèdica, l'entorn en què es trobava.
Jo, pel que he vist en aquest llibre, en aquest catàleg,
hi ha un gran interès per retratar a les persones
i les seves maneres de viure,
més enllà també de paisatges, d'urbanisme,
hi ha fotografies de fàbriques,
hi ha fotografies de col·lectius de dones,
de famílies, de nens, pastors...
Hi ha un gran interès per retratar l'època, no?
Sí, sí, sí, és cert.
De fet, els àmbits temàtics
que podem trobar en aquesta exposició
doncs es refereixen bàsicament a això que has dit,
al territori i també a la gent
i a l'activitat que portaven a terme.
Activitat en el sentit de l'activitat laboral
o també de les festivitats, per exemple,
hi ha un apartat dedicat exclusivament
a les festivitats, diem, cívico-religioses,
com també els mitjans de transport.
Aquests són els grans àmbits temàtics d'aquesta exposició.
Ara bé, és curiós això que assenyalaves
perquè, efectivament, nosaltres pensem,
els comissaris que ens hem dedicat
a treballar aquestes imatges,
nosaltres pensem que el fet
que aquest senyor Joaquim de Riba fos metge
té molt a veure amb aquesta curiositat seva
per l'entorn que l'envoltava, no?
Perquè, com també molt bé has dit,
els metges de finals del 19, primers del 20
no són els metges d'ara,
no dic que siguin millors ni pitjors,
és una cosa diferent,
sinó que potser tenien una capacitat d'observació
que havien de tenir una capacitat d'observació
molt desenvolupada, no?
De forma que, a vegades,
segons quines simptomatologies,
segons quines patologies,
les poguessin detectar
simplement amb una observació del pacient.
Això fa, segurament,
que Joaquim de Riba
tingués aquesta capacitat d'observació
força desenvolupada
i que això li hagués facilitat també
el fet de poder generar
totes aquestes imatges
que avui en són tan interessants.
Ara no imaginarem coses
ni ens inventarem res,
no sabem què hi havia darrere de la voluntat
d'aquest fotògraf accidental,
podríem dir.
Podem imaginar
i el que sí que és cert
és que aleshores
tampoc probablement
les persones que feien aquestes fotografies
li donaven el valor
de transcendir
que podien tenir,
que ara sí que ho considerem.
Pensem en el fotoperiodisme
que vol mostrar
determinades vivències,
actituds,
experiències,
maneres de viure.
No sé si involuntàriament,
però ell ho ha aconseguit,
perquè clar,
jo ara m'estic mirant
aquestes fotografies
i des d'aquest
em baranar de camp
en tot un col·lectiu
i una família
fins a la foto familiar,
fins aquí veiem
una imatge laboral,
una vista de descarregada
al port de Tarragona,
imagina't,
és que clar,
dius,
no sé si tenia aquest home
la voluntat
de que la seva obra
transcendís
i deixés testimoni
d'una època,
no crec que es plantegés
una cosa tan transcendental,
però de fet
ha estat així,
deixa testimoni d'una època.
Sí, sí,
ha estat així,
ha estat així.
La voluntat aquesta
és una incògnita,
de fet jo penso
que no devia existir
aquesta voluntat,
penso que Joaquim de Riba
va fotografiar,
va immortalitzar
amb la seva càmera
allò que li va interessar,
allò que li va cridar
la intenció,
el fet de fer per viure
aquestes imatges
en el temps
i que arribessin
en el futur
i que Tarragona
poguessin fer una exposició
sobre aquest material,
m'imagino que
de cap manera
li va passar mai pel cap,
però això passa
en tot tipus
de documentació
pràcticament
i pràcticament
amb totes les imatges
que es generen
avui en dia,
difícilment algú
pot crear documents
i pot crear imatges
pensant
que poden ser utilitzades
al cap d'un segle,
posem per cas.