Què ha canviat en aquest temps d'aquest noi que a Ràdio Reusrat
transmetia partits o que ell, ara aquesta persona que, com deien abans,
obliga moltes persones a anar a dormir més tard que molts voldríem?
Doncs mira, una trajectòria que a poc a poc es va fent.
Estes carreres nostres no es poden planificar, com la vida mateixa, jo crec.
Ha canviat l'experiència, el saber fer més o menys la meva feina,
però l'esperit és el mateix, és el mateix noi que es dedicava,
que li passen coses, que són un mòbil, no canvien massa les coses.
Experiència, però ganes d'explicar el que passa, no?
Al llarg d'aquesta trajectòria, l'Andreu no ha deixat mai de reivindicar els seus orígens.
Això de Reus ho he anat dient sempre, tant quan ha estat a Tarragona,
quan ha estat a Barcelona, ara, quan el nivell assetal...
Sí, perquè és coherent, és normal.
I més que Reus, que evidentment és la meva ciutat,
avui parlava de la Catalunya del Sud, no?
Que ho trobo més exacte encara, no?
Perquè el meu grup, el meu equip, s'ha format sempre de gent vinguda de Reus, de Tarragona,
n'hi ha molts de Tarragona.
El director del Terrat, actualment, el Xavi Pons, és un home de Tarragona.
M'ha de parlar de la gent del Sud perquè tenim un caràcter especial.
Arribem amb molta empenta, som molt crítics,
com ens s'ha explicat en aquest acte, el nostre caràcter,
si ens remuntem als romans.
Jo penso que és molt especial i això ens ha ajudat molt.
Pensar, actuar davant dels problemes, imaginar coses.
M'agrada molt ser del Sud, molt, molt, de veritat.
En aquesta, en el breu Parlament d'agraïment que has fet,
has estat una mica crítica amb la professió.
Has dit que de vegades potser els periodistes som poc autoexigents.
Sí, sí, sempre ho dic, que la professió, com totes,
però aquesta és la que conec una mica,
necessita una bona sacsada, no?
Sacsejada.
És una professió que a vegades no té capacitat autocrítica
i jo la veig una miqueta fotuda últimament.
S'han barrejat molts periodismes dins del periodisme.
No ho sé, no la conec amb profunditat,
però em dóna la impressió que aquests premis
està molt bé que hi siguin,
perquè no n'hi ha a les comarques de Tarragona,
tret dels que ens donem els propis periodistes,
que això és una festeta, amb tot el respecte.
Per tant, la possibilitat d'aquest premi,
també jo crec que t'exigeix i et fot les piles.
Sempre que puc ho intento reivindicar,
perquè és una sensació que tinc,
que a vegades no anem prou bé,
no ens qüestionen bé les coses
i no fem servir els paràmetres d'independència i de rigorositat.
Al llarg d'aquesta trajectòria,
a l'Andreu sempre li ha agradat reivindicar molt
la feina del seu equip.
Hi ha nombroses entrevistes,
ha dit que l'Andreu Bonafonte no seria on estar
sense l'ajuda de tots els seus companys,
molts dels quals t'han acompanyat durant moltíssims anys.
Sí, és que és evident.
El projecte que jo he manegat sempre,
des del minut zero, pràcticament,
és un projecte d'equip.
He fet una carrera d'equip,
tot i que em toca donar la cara, liderar i tot això,
que de vegades és una mica de fotut,
però no s'entén sense equip.
També voldria dir que hi ha molta gent
que a vegades parla d'equips
d'una manera molt tòpica,
però que no acaba de ser veritat.
Els que treballen amb mi,
el meu gran patrimoni és la seva amistat.
Jo sempre els odiem,
estem envellint junts,
estem aprenent junts.
Això és col·lectiu,
és un viatge col·lectiu
en què hi ha moltíssima gent d'aquestes terres
i que això també ha d'ajudar
les noves generacions a pensar
que no per haver nascut
a 100 quilòmetres o a 600
d'un centre de producció
com és Barcelona o Madrid,
no per això pots fer una carrera.
Si serveix només per aquest impuls,
és collonut.
L'última,
en el moment en què donaven al guardó
algú del públic de les últimes files,
òbviament deia,
mira que hi ha gent a Tarragona
per donar-li premi a Godarreus.
Alguns comentaris?
No, no,
que li donin l'any que ve.