Bàsicament és que a partir de set tradicions religioses,
començant pel cristianisme, l'islam, el vahaïsme,
fins a arribar a l'hinduisme, i més al budisme,
doncs fer això, diguéssim, que és tan simple, no?,
que és la complicitat entre diferents tradicions religioses
a partir de la mirada.
Això que a la gent li passa molt sovint, no?,
que quan es creuen els ulls entre dues persones que no es coneixen,
doncs sorgeix aquest corrent de simpatia,
que és el que nosaltres volem propiciar, no?,
no entendre les tradicions religioses com una cosa conflictiva,
sinó justament tot el contrari,
com una possibilitat d'establir diàlegs,
ponts de diàlegs entre les diferents tradicions.
No és una tasca senzilla intentar fomentar aquest diàleg interreligiós,
i menys ara en aquests temps que corren, no?
No, no, és una tasca fàcil, ni molt menys,
però, és a dir, nosaltres el que intentem, sobretot,
és prevenir la possibilitat del conflicte, no?
El que normalment és un fracàs és que és anar a posar pagats
quan la cosa ja està encesa, no?
Per tant, abans de quan som possible espurna,
el que nosaltres intentem és fer veure a la gent
que segurament hi ha més coses en comú
que no pas en la distància entre aquestes diferents tradicions.
Clar, la pràctica religiosa forma part de la part més íntima de les persones,
la pràctica quotidiana també es fa en comunitat,
i moltes vegades traspassa les parets dels temples,
i aquí quan es troba fora de context és quan pot arribar al conflicte
i és més necessari el diàleg, no?
Sí, i per això hi ha aquest vessant, diguem-ne,
pedagògic i educatiu, no?, de l'exposició.
És veritat que l'exposició té dos grans espais,
un que és el, diguem-ne, més audiovisual, no?,
fotografies, el vídeo de 25 minuts per cadascuna de les tradicions,
més plafons i coses d'aquestes,
i l'altra part més de documentació amb llibres, revistes i coses d'aquestes,
però sobretot el que hem volgut insistir és en aquesta part educativa, no?,
d'interacció amb els nens de primària i secundària,
perquè en el fons aquest és el futur,
és a dir, si aquesta gent, si no és aquí on creus, diguem-ne,
l'espai de diàleg i de llibertat,
doncs, esclar, pots tenir assegurat un futur de conflicte.
L'educació, fer pedagogia des d'aquest punt de vista,
és important, però els esdeveniments a vegades superen,
el que necessita molta paciència i molt de temps, eh?,
com el bombi, el tema de l'educació,
precisa molt de temps perquè agafi aquestes bases sòlides
en uns moments en què, doncs, a causa, degut al fenomen de la immigració,
es reclamen espais de culte.
Aquest passat cap de setmana, sense anar més lluny,
pels carrers de Ciutat Vella,
doncs es veia la celebració dels fidels xiïtes que celebren una festa pròpia.
Tot això, la societat d'acollida,
que bona part d'aquesta societat d'acollida també té les seves creences religioses,
necessita també molta educació,
no només els que venen de fora, tots plegats, no?
Fins fa quatre dies que, vaja, jo ho recordo perfectíssimament, no?,
i vostè també, no?, les processons catòliques
no eren una cosa tan estrambòtica ni tan estranya.
Nosaltres les trobàvem molt normals, diguéssim, no?,
perquè estaven incorporats dins dels nostres codis.
Aquesta és la cosa, no?
Ens sembla estrany que siguin els hijs o els musulmans, o qui sigui,
els que facin una cosa que nosaltres hem practicat durant anys i penys, no?
La qüestió és trobar els espais de convivència
que ningú se senti agredit per el perill de la substitució
o coses d'aquesta mena, no?
I jo crec que aquesta mena d'exposicions,
que és, com a mínim, posar sobre la taula
què és el que diu l'altre,
això que era tan típic en la filosofia de Baudrillard
que aquesta gent, que és l'alteritat, no?
Veure com és l'altre, jo crec que això és frontal
per viure en un món en pau.
D'aquí la necessitat de...
I aquests dies també se'n parlava molt,
hi ha de fet un debat obert a la societat,
la necessitat d'explicar les religions, en plural,
els centres educatius,
o que això forma part més de l'àmbit de la comunitat,
més privada, més familiar,
des de la institució que vostè en dirigeix,
quina visió tenen de tot plegat?
O quin seria el missatge que llançarien?
Nosaltres, diguem-ne,
el missatge és la religió,
com a, diguem-ne,
adoctrinament o doctrina,
no té per què ser a les escoles,
però la religió com a fenomen de cultura
i com a part de la història de la humanitat
és obvi que ha d'estar a les escoles, no?
Que si no, no,
diguéssim, no podem entendre el nostre món,
la nostra història, no?,
la nostra tradició,
i com que, a més a més,
en aquest cas,
no tenim unes creences religioses homogènies,
doncs hem de fer cultura religiosa
en un sentit ampli de la paraula
que inclogui totes les tradicions.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.