.
Dimecres 23 de novembre, quarts a 10 del matí,
al Portal del Roser van arribant els diferents grups
que participen a la visita de Tarragona Moderna,
un itinerari que el Museu d'Història ofereix
a les diferents escoles de la ciutat.
Els nostres nens protagonistes són alumnes de quarta primària
de la Salle de Tarragona.
El recorregut comença a la mateixa muralla.
D'aquesta gran, gran muralla, avui solament en queda un petit tram
que el tenim just al davant.
Mireu, aquesta muralla que avui conservem, fa uns 1.100 metres,
comença al principi d'aquest carrer, la via de l'imperi,
i dona el torn a tot el casc antic fent la forma d'una gran U.
Les bromes amb el cas de nens i nenes de Nou Anxon
són gairebé inevitables.
Era previsible que el que menys els interessés de la falsa braga
fos la seva funció defensiva.
Aquesta paret, aquesta contra muralla,
antigament era molt més llarga i té un nom molt divertit.
S'anomena falsa braga.
Ui, ui, ui!
Però, però, aquesta falsa braga no té res a veure amb les calcetes.
No, no, no.
Se diu braga en sentit de protecció.
Les cares dels nens, però, canvien completament
quan els parlen del costat fosc de la muralla.
De ben segur que no sabien que hi ha una torre coneguda
com el Fortí Negre.
I aquest Fortí, que sobresurt per allà, es diu Fortí Negre.
Per què se diu negre?
Doncs perquè té un passat una miqueta obscur.
A partir d'aquell moment,
cada vegada que a la ciutat hi havia execucions de presoners,
m'enteneu?
Sí?
Aquí s'aixecava una bandera d'aquest color.
I així indicaven a la resta de la població de Tarragona
que algun dia algun presoner condemnat a mort moriria.
Normalment, els nens tenen l'oportunitat de veure de més a prop la muralla.
El passeig arqueològic, però, continua tancat
a causa de l'esfondrament d'una part de la muralla
i això obliga a modificar la visita.
La següent parada és, doncs, la plaça del Pallol.
Durant uns minuts, la Irene, la guia,
recorda la funció del portal del Roser
i l'antic ús de la volta del Pallol.
Han estat atents els nens.
Com es diu aquesta plaça?
Plaça del Pallol.
Molt bé, i això de què ve?
Del blat.
Del blat.
On s'ha guardat aquest blat?
Aquí.
Molt bé, aquí, aquí.
Això no és l'Ajuntament de Tarragona,
però aquí, aquí s'ha guardat.
I qui manava sobre aquest blat?
I a què proporcionava?
L'Ajuntament.
Perfecte.
El grup s'atança al carrer Cavallers
i s'atura a la casa Castellarnau,
un edifici gòtic, originàriament del segle XV,
però que ha patit moltes remodelacions.
Aquesta casa, la casa Castellarnau,
ja existia abans que els Castellarnau la compressin,
però van ser ells els que realment la van fer créixer
i la van enriquir, la van decorar,
tal com després nosaltres veurem.
L'espectacular pati meravella a la majoria de nens
i encara els fascina més tot el sistema de passadissos
més o menys secrets que hi havia a la casa.
Aquí hi ha aquesta porta que si l'obríssim donaria a un passadís
bastant llarg i trobaríem una altra porta a l'altre extrem.
Aquella porta donava antigament el carrer de les portes falses,
el carrer que avui s'anomena carrer Ferrer.
Què és això de les portes falses?
Doncs mireu, antigament en aquest carrer, a la part posterior,
hi havia una sèrie de portes que tenien totes aquestes cases així alineades
que servien per fugir, per escapar, per sortir.
Eren portes de servei, m'explico?
Per exemple, si venia un cobrador a portar un rebut,
una factura, el que sigui, per qualsevol motiu,
no interessava pagar-la,
doncs sempre podien tenir el recurs de sortir per aquesta porta que veieu aquí.
De sobte, però, canvia el guia de la muralla.
La Irene és substituïda per un personatge que baixa de les escales,
guarnit amb una roba força passada de moda.
El castell d'Arnau?
Ui! Què és això?
Jo sóc el senyor de castell d'Arnau, no sóc vosaltres.
El Caralus?
No?
Un altre.
El meu avi era el Caralus.
El Carles.
Jo sóc el senyor Josep Antóni de Castell d'Arnau.
Qui sóc vosaltres?
El nen de la salle de Tarragona.
El nen de la salle de Tarragona.
De Tarragona?
Sí.
Sí, de la salle de Tarragona.
De la salle?
Sí.
M'han dit que venien uns estudiants que volien aprendre coses d'història.
No sé qui sóc vosaltres.
Sí!
Va, pugeu, que us ensenyaré a la casa.
El senyor Castell d'Arnau no té cap problema en ensenyar la casa als més petits.
Però això sí, demana respecte.
Coses de la noblesa.
Sabeu qui sóc jo?
No.
Qui?
El senyor de Castell d'Arnau.
El senyor de Castell d'Arnau.
És que l'altre dia n'hi havia un que em deia, ets el Castell d'Arnau.
No.
Jo vaig pagar un títol, vaig pagar una vegada el títol, que va costar molts diners,
i des de llavors ja sóc el senyor de Castell d'Arnau.
O sigui que si algú em vol dir alguna cosa, m'ha de dir, senyor de Castell d'Arnau.
Tal, tal, tal, tal, eh?
Ho heu entès bé, oi?
Sí, sí.
Això de la noblesa, però, ja se sap que en moltes ocasions es tracta,
a més de façana que no pas d'una altra cosa, i la glòria és efímera.
Per què els Castell d'Arnau ho han perdut tot i es va haver de vendre a la casa?
A la sala de jocs damunt d'una taula de billar,
el senyor Castell d'Arnau confessa, molt a contracor, la ludopatia familiar.
Els Castell d'Arnau van perdre moltes, moltes, molts diners,
i van perdre moltes coses, perquè un dels meus nets, nets i bisnets,
van començar a jugar a les cartes i a jugar als daus, i ho van perdre tot.
Tot.
Inclús van perdre els mobles, ara aquests mobles no són els que hi havien, eh?
Me'ls han anat portant, però abans n'hi havia uns de més macos, encara era més maco la casa.
Però els va perdre.
Inclús, un dia, amb un veí del costat, jugant als daus, va perdre les escales de baix,
les vaig fer fer jo, unes escales ben macos, doncs les van perdre.
I les va perdre un veí del costat que es diu Ixar,
i ara les escales d'aquí, les que vaig fer jo, estan a casa d'aquest senyor Ixar.
Com podeu comprendre, jo no hi vaig a aquella casa, perquè no les vull ni veure aquelles escales.
El senyor Cassell Arnau ensenya tots els racons a casa seva,
on brilla un mobiliari magnífic de l'estil Isabel II.
El braser, la biblioteca, la sala de festes o el menjador són alguns dels racons més atractius.
La visita, però, s'acaba amb un regal d'última hora.
Si es porteu bé, us tocarem, li darem a la Sara que ens toqui una crisi.
I és que el senyor Cassell Arnau compta amb la companyia de la Sara,
una jove amb qui comparteix estones de música.
Estràvits és el compositor triat per fer gaudir els nens.
Sembla mentida com el so d'un violí i d'una flauta
pot fer mantenir en silenci uns nens de 9 anys durant gairebé un minut i mig.
Amb el record de la cançó i amb un bitllet d'una rifa de l'any 1799,
els nens marxen contents i il·lusionats de la casa Castellarnau.
algun incrèdul va preguntar fins i tot amb veu baixa a la seva professora
si aquell guia d'excepció que els havia acompanyat era el senyor Castellarnau de veritat.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Limb.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.