Un atemptat brutal en un 11 de març de l'any 2004
va sacrejar tot un país perquè van explotar diverses bombes
en trens d'una ciutat, d'una capital tan important com la capital d'un país com és Madrid
i les desenes i centenes de morts i ferits que això va provocar en una hora punta d'un dia laboral
doncs va desbordar tothom, a més a més de les desgràcies personals que es van generar
i de la incertesa de qui havia pogut cometre un atemptat com aquest
perquè hi ha tants pocs dies d'unes eleccions generals que això feia sospitar amb algunes segones intencions.
El dia 11 de març quatre trens que van sortir del Cala d'Anares entre les 7 i les 7 i quart
es dirigien cap a Madrid i a les 7 i 37 van començar a explotar
Eren un total de deu bombes distribuïdes en quatre trens
que van patar l'estació de Totxa, el carrer de Telles, el barri de Santa Eugènia i el barri del Pozo
hi havia molts treballadors estudiants que anaven al tren
191 persones van morir i més de 1.500 van resultar ferides
Madrid va entrar en un caos
es va trigar una mica a conèixer quina havia estat l'autoria
i avui en dia un any després encara patim les conseqüències en tots els sentits
psicològic, físic, polític i la comissió i bueno
Així va ser aquell i els següents dies a Madrid explicats pels periodistes tarragonins
que els va tocar viure i portar-nos les sensacions que molts vam sentir des de lluny
a les 8, arribes allò al típic 5 minuts abans i tal, jo sempre vinc escoltant la ràdio
i vaig sentir allà una última hora acabem de saber que a Madrid hi ha hagut un atemptat
però que no hi havia gaires dades, vull dir que no sabíem ben bé si hi havia un, dos morts
i n'hi havia algun cap, sabíem que hi havia una bomba, que hi ha explotat alguna cosa Totxa
però res més, i vam entrar a la redacció comentant amb uns companys
parlant que això no anava gaire bé per les eleccions, que això era una mala jugada
tal i qual, res, i no vam tenir més ni d'obrir l'ordinador
que el nostre cap ja ens va dir, escolta, com ho tens per anar a Madrid?
Vale, vale, d'acord, vaig trucar a casa allà en plan
feu-me la bossa que vinc a buscar-la i no, no, és que sortiu ja
o sigui, no que vagi al magatzem, agafeu material perquè jo vi dic
però és grosa, no diu, home, encara no ho sabem però no fa gaire bona pinta
i en el transcurs des de la redacció, pel taxi, per la ràdio que anàvem escoltant
al pont aèric, la gent que funciona a aquesta hora pels aeroports
és acostumar a ser gent informada
i quan ens vam veure que anàvem les càmeres de 3 de seguida
ens vam deixar passar per poder facturar més de pressa
vull dir que va ser una mica cegues perquè no sabíem què ens trobaríem
Jo sincerament estava dormint i vaig rebre una trucada de telèfon
i ara me'n recordo ben bé quina hora era exactament
em sembla que eren les 8 o una cosa així
i era un company de la feina, bueno, un company de la redacció
en Carles Castellnou, que curiosament viu bastant a prop de Totxa
i em va despertar i em va dir
mira, Joranda, ja ho ets un atemptat a Totxa
o sigui, cap a sexta i cap a la tele
i ja està
vull dir, vam arribar aquí, al començament ja era tot molt caòtic
es desconeixia, no es coneixia ben bé què havia passat exactament
perquè ja deien una explosió a Totxa
però després es va començar a saber que hi havia més explosions
que havien sigut simultànies
tot era un caos
amb la qual cosa, bueno, a l'arribar aquí a la redacció
vam estar una mica, no, no estant mai
sinó a veure com es perfilava tot
on hi havia més ferits, on hi havia més morts
i hi sortia més informació
i bueno, jo vaig anar cap al Pozo
que és on vaig estar tot el matí
doncs abans de les 9 del matí
em van trucar que hi havia alguna explosió
jo vaig dur, tinc dues nenes
les vaig dur al col·le
perquè no tenien ningú com a les porters
i un cop deixades al col·legi
va ser quan em vaig dirigir
cap on els meus caps m'havien dit
que s'havia produït l'explosió al voltant de l'estació de Totxa
però conforme passaven els minuts
ja no era una explosió
sinó que n'hi havia més
i va ser quan vam decidir
que me n'anés cap al carrer Tellez
que també està a prop de l'esona de Totxa
que és on havien muntat un hospital de campanya
i me'n vaig anar cap allà
llavors la meva primera impressió realment
és fer el trajecte des de casa
fins al lloc on m'enviaven en metro
perquè els carrers ja començaven a estar tallats
i la primera impressió va ser
veure un silenci molt gran al metro
i funcionaris o personal del metro
guiant-nos per les sortides on havíem d'anar
què havíem de fer
i sisplau que anéssim desallotjant la zona del metro
molta gent ja sabia que hi havia hagut uns atemptats
no sabíem encara ni la magnitud
ni l'autoria ni res
i va ser quan vaig arribar al carrer Tellez
que és on havíem muntat l'hospital de campanya
i a partir d'allí l'espectacle ja era d'una magnitud
que no m'imaginava
vam començar a veure ferits
i algunes víctimes mortals
són ja d'inmediat
i res quan vaig arribar al pozo
normalment ara ja la policia ja té bastanta experiència
i els atemptats que hi ha
i l'experiència d'ETA també
ja fan el perímetre de seguretat bastant ràpid
i més amb una cosa així
i des del pozo ho vaig estar veient tot
des d'un terrat
que vam ubicar un edifici
a l'experiència d'un terrat
i a l'experiència d'un terrat
sempre has de buscar un lloc
on tinguis una bona perspectiva
perquè ja accedir més enllà
del perímetre de seguretat
no pots
no tenia gaire informació oficial
perquè me'n recordo
que al pozo deia
al començament
al Ministeri de l'Interior
que hi havia 18 morts
però clar
18 morts
n'anava a dir ni de conya
bueno
que al final
va haver-hi 72
saps què vull dir?
llavors
és anar preguntant
a la gent
intentar conèixer
una mica
què és el que ha passat
perquè clar
una cosa és el patit
i una altra cosa
és com es va succeint tot
no?
Per sort
jo dic per sort
perquè hagués pogut ser
una mica fort
veure-ho en directe
quan vam arribar
ja havien acordonat a tots
a mi
em van enviar
directament a l'estació
però ho van acordonar
moltíssim
per tant
vam haver de caminar
molt per poder arribar
fer tota la volta a l'illa
a més
nosaltres veníem
carregats amb tot
o sigui que la càmera
el trípode
les bateries
moltíssim material
de tele
perquè pensa que
nosaltres vam sortir
sense res de roba
o sigui que
amb l'oposat
i vam estar així
els quatre dies següents
i va ser un pim-pam
Pajaros visiten
al psiquiatre
Las estrellas
se olvidan
de salir
hi ha una altra
de les imatges
que sí que
em queda molt present
que no l'havia viscut mai
amb altres atemptats
que és quan estàvem
al carrer Tellez
on hi havia
l'hospital
hospital
i tanatori
tot s'ha de dir
perquè era més tanatori
que l'hospital
pràcticament improvisat
hi ha dues imatges
una és els companys periodistes
que van accedir
a les vies del tren
que venien amb unes cares
que ho deien tot
de l'horror
que havíem viscut
mai l'havien patit
com aquell dia
i alguns companys periodistes
de Madrid
ploraven
i no se m'oblidarà
jo no vaig tenir accés
a les vies
ni al tren
potser per sort
i l'altra imatge
és que quan estàvem allí
van començar
a córrer
facultatius
metges
infermeres
gent amb bata blanca
dient que corréssim
que corréssim
que es sladaria
una altra bomba
en ser que
els crits de córrer
córrer
es van convertir
en acotxeu-vos
estireu-vos a terra
per seguretat
estireu-vos a terra
que patarà
un altre artefacte
i un cop a terra
em mirava
al costat una infermera
i mentre em mirava
pensava
potser aquí ens hi quedem
perquè no sabies
ben bé
quina bomba
havia d'esclatar
si era molt gran
molt petita
això no m'havia passat mai
aquesta situació
i en aquells moments
amb dècimes de segon
és que et passa
diguéssim
tota la vida
penses en les coses bàsiques
penses en els familiars
més pròxims
els envies un petó
i dius
sigui el que sigui
però recordo coses
llavors que vaig dir
no senyor
si t'agafa
que t'agafi corrent
i em vaig posar
a córrer
cap a un lloc més segur
i finalment
per sort
no hi va haver
la segona explosió
perquè la van poder controlar
i no va passar res
però sí que allò
potser va ser una de les vegades
que he viscut
la por
aquella
dir bueno
tot es pot acabar
perquè hi ha
una explosió
que està anunciada
i ens pot
ens pot agafar
com que tenia lliure
i a mi m'agrada
anar a caminar
i parlar amb la gent
i preguntar
i a veure com
m'agrada caminar
i bueno
jo sé que va ser
aquella tarda
quan
estava per allà
per a totxa
i m'apropo
amb un dels corrons
policials
que hi havia
i estava parlant
amb un policia
i arriba una família
d'equatorians
i llavors arribaven
plorant
i van preguntar-li
al metge
ai al metge
al policia
que
bueno
que el seu familiar
que no el trobaven
que era la germana
d'un d'ells
i que venien aquí
perquè els havien dit
que
que havien de venir aquí
i el metge
li va dir
no no no
heu d'anar hospital
a hospital
i els van dir
no no
és que hem anat
hospital a hospital
i al final
ens han dit
que vinguem aquí
el policia agafa
i li diu
mira
doncs aquí
ja no hi ha res
vull dir
clar
doncs no sé
jo me'n recordo
d'aquell moment
com potser
no vaig plorar
gaire
però en aquell moment
sí que vaig plorar
una miqueta
se'm van així
caure així
les llàgrimes
i tal
i és perquè
clar
perquè
és que el passagüent
era IFEMA
al pèl de l'hospital
Maranyón
vam arribar
el Miquel Pizió
que era l'altra company
amb qui anàvem
i vam intentar
colar-nos al banc de sang
per veure una mica
la cua de gent
que hi havia
no ens van deixar
i vam tornar
a l'entrada principal
va arribar un matrimoni
amb un cotxe
la mà va marxar
a l'hospital
i la dona
em va venir
corrents a mi
perquè portava
una càmera
i un micro
amb dos mòbils
tremolant
i dient
mi no encuentro
a mi hija
me puede ayudar
i clar
tu li dius
ells es pensen
que tu tens tota la informació
perquè ets periodista
i en aquell moment
em va semblar
que m'havia de quedar
10 minuts
amb aquella dona
assentada al cotxe
preguntant-la
intentar-la tranquil·litzar
que no pas treballant
vull dir
que en el fons
jo ho estava fent
perquè estàvem treballant
i aquesta dona
sí que em va culpir
perquè és que
va venir com desesperada
amb ella
qualsevol persona
que li hagués pogut
dir alguna cosa
a la seva filla
s'hi tirava sobre
i a mi em va venir directe
i quedes una mica
una mica parat
i després un altre noi
que em deia això
va arribar a la tarda
a les 8
en aquest hospital
jo el vaig veure
que estava donant voltes per allà
arribava un altre noi
li feia una abraçada
i dic
aquest li ha passat alguna cosa
i quan vaig anar a preguntar
i em va dir
és que des de les 7 del matí
que no sé res
de la meva dona
diu ha marxat de casa
i era això
que ell tenia dificultats
per descriure
jo més enllà
de l'alçada
el color de cabell
i una mica l'edat
no puc dir res
a més
jo no sé com anava vestida
i clar
no puc descriure-la
i és una angúnia
haver d'anar a cada hospital
a explicar
la mateixa història
a tothom
a veure si
tenen algú
amb aquest perfil
o no
clar
es queden
desenes
i desenes
i desenes
de persones
una imatge
tant d'aquell dia
com dels dies successius
i fins fa ben poc
el silenci
que va durar
durant molt de temps
aquest silenci
que us deia
el metro
va perdurar
força temps
tant al metro
com a Rodalia Renfra
com també
als autobusos
no veies
molt de silenci
la gent compungida
molt com
amb cares tristes
això és una imatge
que m'ha quedat
bastant gravada
sobretot
les hores posteriors
i els dies
els dies següents
aquest mena de silenci
i molta gent allò
buscant
mirant
ressalosos
cap al costat
i de més
els dies
de l'atemptat
i els dos o tres dies
posteriors
i fins i tot
ja una setmana
jo me'n recordo
com que hi havia
molta tristesa
tu anaves caminant
pel carrer
i veies
els vidres
els cotxes
el típic llast negre
que va ser una mica
l'emblema
de l'11M
i el dia
sobretot
de l'atemptat
els carrers
estaven boits
i el dia següent
també
era com una situació
molt estranya
com si
a algú li haguessin fotut
una clatellada
o un cop
molt fort
i que no
reacciona
i va ser això
com una mica
el dol
la tristesa
un ambient carregat
l'olor
fins i tot
potser era una mica
per estar
als llocs dels fets
i després també
silenci
respecte
la gent
potser la indignació
ja va començar
a sortir més
a final
a l'última hora
del divendres
i el dissabte
sobretot
amb tot allò
dels missatges
de les protestes
tot el tema
de diàl
en part més
política
la gent
s'ha cansat molt
dels mitjans
pel que es deia
o sigui
per una banda
a veure
nosaltres
i ara ja et parlo
com a periodista
catalana
perquè allà
la sensació
o sigui
a nosaltres
els periodistes
de TV3
perquè a veure
amb els que anàvem
ens han passat
de dir
de TV3
a
entonces
vosotros
allí estaréis contentos
porque allí
no us meten bombas
que contentos
que estaréis
con carot
ens van passar
de dir coses
aquestes
a dissabte
a la mànida
que es va muntar
davant
de la sala del PP
aquella espontània
dels SMS famosos
allà
jo hi vaig anar
vam anar a treure el cap
i ens vam trobar
amb una passada de gent
que primer deien
televisió manipulació
i quan els ensenyàvem
el logo del micro
ens deien
res per informar
saps
vull dir
que la gent
es va cansar
una mica
que es fes sang
però en el fons
sabien
que hi havia
una set
informació
brutal
una de les coses
que més
em ha sorprès
és que
no
no he vist
gaires pintades
ni dies després
ni setmanes
ni mesos després
no he vist pintades
en contra
de les
de les persones
de
de creença
islàmica
no he vist pintades
racistes
xenòfobes
en relació
als atemptats
no?
he vist la
solidaritat
és a dir
una de les imatges
que abans preguntaves
i que va impressionar
és els siris
les espelmes
que es van
instal·lar
a l'estació
de Totxa
durant
forces setmanes
i els cartells
de condol
de carinyo
d'amor
que molts ciutadans
anònims
i d'altres no tan anònims
escrivien
i deixaven
nens que deixaven
dibuixos
a l'estació
és a dir
la gent
diguéssim
s'ha abocat
més cap a aquest
menes d'actitud
que no cap a una
actitud de
rebenja
de recel
i això
sí que m'ha sorprès
bastant
perquè potser
ho veus
que a altres llocs
d'Europa
a vegades
hi ha hagut
brots de racisme
que jo no sé
si en una altra ciutat
en un atemptat
d'aquestes característiques
ho hauria suportat
com ha suportat Madrid
Un any més tard
parlem d'ètica
comissions
Atocha o El Pozo
de la fragilitat
de la vida
de massa gent
que tan sols
passava per allí
i que va convertir
Madrid
en el centre
de la pau mundial
Madrid va deixar
de ser la gran ciutat
on ets un simple anònim
i no coneixes
pràcticament ningú
per convertir-se
per uns dies
a la capital
de la solidaritat
amb les víctimes
en un poble obert
diferent al Madrid
de costums
És que hi ha una gran
una part
no de la població
que són aquelles persones
que directa o indirectament
bueno
que ho van veure
directament tots
i que van anar a ajudar
i van estar ajudades ferits
i que aquestes persones
no estan catalogades
com a víctimes
perquè no ho són
perquè no han resultat ferides
i perquè no se'ls ha mort ningú
però
que en realitat
cada dia somien
senten un terrible
un immens buit
des de l'11M
i que potser sí que estan tocades
psicològicament
aquestes persones
vull dir
clar
i és que ell cada dia
obre la finestra
i cada dia es troba
la via al davant
perquè és que
i com ell
molts veïns
de Telles
per exemple
saps que són aquestes persones
que la seva vida
també ha canviat
i ha canviat
de retruc
i és que un any més tard
recordem perfectament
què fèiem
quan les veus
i les imatges
de la Mireia
la Iolanda
o el Jordi
ens ho dragaven al matí
i ens informaven
cada 10 minuts
amb pitjors notícies
que esperem
no tornar a sentir mai més
L'11 de març
del 2004
terrorismes
de caire
islamista radical
van instal·lar
diversos artefactes
a uns quants
convois de tren
de Rodalies
a Madrid
i els van fer esclatar
a primera hora del matí
això va provocar
més de
190 morts
192 víctimes mortals
i quasi dos milers
de ferits
i va convocionar
la ciutat
que es va
a bucar completament
a cuidar
a salvar
totes les persones
que es pogués
i a donar suport
a les famílies
de les víctimes
un any després
continua el dolor
s'han detingut
moltes d'aquestes persones
d'altres suposadament
autors
es van suïcidar
i bueno
continua viu
el record
amb l'esperança
que no es torni
a repetir
un fet semblant
es el grito del miedo
anunciando el final
y la noche
que escurben al cielo
tantas chimeneas
los disparos de nieve
el rugido de las bayonetas
quizá no sea tan frágil
tu costumbre de amarme
mi fe
tu voz
y tu memoria
sabes
quizá me equivoqué
quizá no sea indestructible
el culo del fusil
tanto dolor
la burbuja
que haciera
este grito
y este temor
a saberme he perdido
a perderte
y perder la razón
yo soy frágil
como un cristal
si falta usted
esta cita
mi amor
si el canto
se llena de olvido
si el recuerdo
se va
y ya no ríe
conmigo
quizá no seamos
héroes
pero aún
seguimos vivos
y en la crisalidad
su voz
estallará
y no se quedará
inmóvil
al borde del camino
y hará futuro
su fuerte
fragilidad
conmigo
Fins demà!