Carme Vives, Maria Jesús Aguaran, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvingudes a totes dues.
Parlem de la mort en general, d'aquest fet que sembla mentida.
Tots hem de passar tard o d'hora.
Tots hem d'experimentar en car pròpia o en aliena,
però i tan inevitable que és, i l'intentem obviar sempre.
Perquè no ho veiem, jo em sembla, com a natural, no?
Naixem i estem, i tothom està molt content
i acompanyem en aquest naixement.
Però, clar, la vida té aquest procés
que s'acaba, en una part, en morir-nos,
que també hem d'acompanyar en aquest procés.
I si ho visquéssim així,
el néixer té totes unes alegries, tots uns sentiments,
i la mort té també un sentiment que és el dolor.
Però si ho hem fet d'una manera,
viurem aquest dolor d'una manera,
no amb aquesta angoixa i amb aquest sofriment.
Per això és el dolor i el sofriment.
Hi ha altres cultures que no viuen amb aquesta angoixa
i aquest patiment, probablement. No ho sé.
Sí, potser és diferent d'unes cultures o d'unes altres.
És clar, viure el procés de dol és molt diferent.
I té unes aspectes culturals molt importants.
I això mateix ho podem veure en la nostra cultura.
No fa tants anys vivien el dol i la mort
d'una manera molt diferent
a la que estem vivint en aquest moment.
Abans el dol era més visible,
la gent moria a casa,
era acompanyat per la seva família,
es feia tot el que era la despedida
ja mateix a casa, i ara no.
Això és molt ràpid.
poques vegades mor la gent a casa,
se fa més a l'hospital,
la despedida és més ràpida,
se val tanatori.
Ha canviat.
Culturalment nosaltres també n'hem canviat
en tot el tema de la despedida i del dol.
Hem canviat, però jo suposo que ens sentíem
més còmodes, si em permeteu l'expressió,
d'aquella manera de viure el dol més pausadament.
Diguem-ne que era més propi
de l'acomiadament de la persona estimada
que no pas el que fem ara.
Segurament seria més còmode
a nivell de sentiments de la persona.
El que passa que ara
es vesteix externament
del que dirien qualitat de vida.
Jo, per lo menys, he sentit,
quan reflexiones sobre això,
ui, que ve això d'anar alternatori,
perquè ja no han de venir a casa,
ja no tens molèstia.
Això sembla que és qualitat de vida externa,
perquè la qüestió de sentiments
de cop s'acaba allà,
l'acompanyament jo penso que és
totalment diferent la vivència de la persona.
Tots es trasladen a un lloc
que no és la casa ni on tu has viscut
i, bueno, potser externament sembla.
Però si penso que si
parléssim amb aquestes persones
i les seves vivències,
el fet d'acompanyar a casa,
de viure els sentiments conjuntament
i de tenir després aquest acompanyament
durant, no sé, uns dies, una setmana
que la gent anava seguint visitant,
doncs és bo.
Què passa?
Que això per mi, des de la meva visió,
és una fugida
d'allò que sembla que molesta,
però que realment ens està ajudant
vist des del camp de la salut
i del benestar
i de la qualitat de vida.
Això té a veure amb una societat
que vol amagar allò que no és plaent,
allò que no és bonic,
és a dir, amaguem la malaltia,
amaguem la bellesa darrere
de determinats trataments estètics,
amaguem l'amor també en determinats espais,
és a dir, tot allò que no ens agrada
ho amaguem i no ho assumim
com a part de la condició humana
d'una forma natural?
Sí, una part va relacionada amb tot això,
tot el que no ens agrada,
ho aparquem, ho amaguem i no parlem.
Però clar, això també ens porta
a tindre unes emocions
totalment distorsionades,
perquè el dol, l'amor,
és una cosa natural
i és part de la vida,
és l'última part de la vida,
el morir.
Aleshores també s'ha de viure l'amor,
i l'acompanyament,
i la despedida,
i aleshores amaguem aquesta part
que és la part final de la nostra vida.
I quan fem això també
perdent moltes oportunitats
que la persona que es mori
i que es estan acompanyant la família
parlin,
facin una despedida,
comentin aquelles coses
que han quedat sense parlar
durant molt de temps,
i s'amaga una cosa
que després, a més a més,
el dol pot ser molt més difícil,
un amor que s'amaga,
que no es viu bé,
el dol va ser més difícil,
la despedida va durar
molt més de temps,
va ser una cosa pitjor,
però realment està relacionada
amb que ens ha agradat
tindre una vida feliç,
contents,
i l'amor, clar,
no és una cosa feliç ni agradable.
Clar, en aquelles èpoques
que apuntava la Carme,
aquí no estem parlant d'enyorança,
estem parlant una miqueta
del sentit comú,
de dir,
quan tots ens pensàvem
que eren així molt moderns
i que la societat havia canviat
i que érem d'aquella manera
de, fixa't,
hi es posen de negre,
estan un mes sense sortir de casa,
ui, quina en renou,
tanta gent a casa
i preparava anar per tothom,
clar, això ho veiem
amb una mirada.
Ara hi ha moltes persones
que comencen a entendre,
perquè quan hi havia
la pèrdua d'algun ésser estimat,
la gent parlava més fluixet,
no sortia gaire bé de casa,
no anava a treballar,
no?
Era necessari per refer-se,
no?
Sí.
Bé, és que és molt important,
no?
La tristesa s'ha d'expressar
i quan tu perds
alguna persona molt estimada
estàs trist.
I què passa?
Que ara no tenim temps
per expressar aquesta tristesa.
Hem d'anar a treballar,
hem de cuidar els nens,
hem de fer un munt de coses
i no podem expressar
aquesta tristesa.
Abans expressava.
I realment,
si ho pensem,
quan una persona,
quan estem trist
i hem tingut una pèrdua,
per exemple,
no ens ve de gust
arreglar-nos massa
ni ficar-nos roba
molt elegant,
perquè estem tristes,
és una manera d'expressar-lo,
no?
I sembla que aquesta societat
no ens deixa expressar això.
Quan nosaltres no podem expressar
que estem passant
per un mal moment,
difícilment podem tindre
perquè jo crec que és important
deixar tensa l'expressió.
I abans,
en aquest sentit,
la gent podria fer uns dols
millor resolts
que moltes vegades
el que fem en aquests moments.
Cada...
La mort és la mort,
però en funció
de les circumstàncies
que l'envolten,
en funció de la persona
que ens deixa,
el dolç s'ha de fer
de forma diferent, també?
No parlem igual
que un jove,
que una persona gran,
que ha fet la seva vida
d'una manera natural,
sense dolor,
aquella persona
que mor d'una manera
traumàtica i sobtada.
El dolç sempre segueix
el mateix procediment?
No segueix el mateix procediment.
Jo penso que hi ha
unes fases
i com serà,
en un moment determinat,
per posar un exemple,
una cosa molt traumàtica,
molt sobtada,
segurament nosaltres
podem fer una negació
d'aquesta situació
perquè és tan fort això
que no podem.
Mentre que
si és un procés llarg
d'una cronicitat
i que nosaltres,
la persona esperen,
la família,
els amics,
esperen que aquesta persona mori,
aquest procés de negació,
segurament no el passarem
en un moment determinat,
salvo que és molt relatiu
les vivències
que tingui la persona,
l'experiència
que m'ha viscut
amb aquella persona,
els lligams emotius
que tingui dins d'això.
Per tant,
clar,
jo penso
que sempre serà diferent
les fases de la mort,
per dir-ho,
només sí que estan
descrites,
estudiades i analitzades,
no?
La negació,
després,
i el joc.
Aquesta és la primera fase.
que estic en aquesta primera fase.
No pots creure que has perdut-la a la persona.
No pots creure que has perdut-la a la persona
i fas una negació
o et xoques davant d'aquesta situació
i fas uns mecanismes
moltes vegades de fugida.
És tan dolorós
que no et pots permetre,
no?,
aquest fet.
I, per tant,
d'alguna manera
també ens hem de cuidar
una miqueta
i en un moment determinat
això pot durar un temps.
que si aquesta negació dura
mesos,
anys,
que hi ha persones
que contesten
i diuen
què tal,
com estàs bé,
si no passa res,
si això és així.
Realment,
els sentiments estan a dintre
i això sí que és cert
que no els podem
fer-los a fora.
És tant.
L'altra cosa
és que
permetem
que els puguem expressar
que aquí estaria
el nostre,
el paper
des del punt de vista
d'infermeria
d'ajudar
i anar acompanyant
la persona
a l'expressió
d'aquests sentiments
que és el que ens portaria
a la salut.
El procés de don
no vol presses, no?
El procés de don
no vol presses,
però tampoc el pauses, no?
Cada persona
té el seu temps
i com tu deies,
clar,
és molt diferent
una pèrdua
d'una persona gran
i com diu la Carme
que és esperada
després d'una malaltia
o una mort traumàtica
d'una persona jove
que dient que és antinatural,
com que si la mort
solo pogués afectar
la gent gran, no?
Aleshores, clar,
el procés de dol
és molt diferent, no?
I cada dol
i cada persona
és en certa manera
un món
i les emocions
són diferents
i aleshores cada persona
s'hi adapta
i ha de viure
un temps diferent.
Però s'ha de resoldre aquest dol,
eh?
Més o menys temps
però s'ha de resoldre.
Si no es resol,
què passa?
És la primera fase, no?
Després hi ha, no?
Sí.
La primera negació
la segona, per exemple,
bueno, això són les fases
que parla com l'arròs del dol,
la segona seria
la fase de la ràbia
i la ira
que és molt freqüent
i quan hi ha una persona jove,
per exemple,
o una mort inesperada
hi ha molta ràbia,
molta ira,
molt d'enfado
i inclús a vegades
podem sentir
una persona molt propera
a la persona
que és d'amor
que diu
com m'has deixat,
com m'has fet això?
L'enfado inclús
que cara a la persona.
Quina incongruència, no?
Interrogar el difunt.
Tothom la carregues
en contra de l'altre
perquè és una sortida, no?
Sensació d'abandon, no?
Si no passa aquesta negació
i aquesta ira
difícilment podrem anar
a l'acceptació d'aquest amor.
Quan acceptem que la persona mor
i que realment ja està
lluny de nosaltres
en l'aspecte físic,
doncs en aquest sentit
avança,
arribarem a poder resoldre el dol.
Resoldre el dol
no vol dir
que no sentis l'amor,
clar que la sentiràs,
tu sempre sentiràs l'amor
d'una persona querida
però podràs parlar
d'aquesta persona
sense plorar,
podràs acceptar
que no la veuràs més.
Un signe externi,
perdona que t'interrompeixi físic,
de què hi hem acceptat
aquell amor
és que podem parlar
d'aquella persona
sense plorar?
Sense plorar, per exemple.
És un dels símptomes
que, bueno,
hi ha molta gent
que li costa molt plorar
però veus que la gent
parla o expressa,
comenta coses
d'aquella persona
sense aquell patiment
que acompanya normalment.
Amb record, amb carinyo
però sense...
Sense aquesta sensació
de ràbia, d'angústia.
O plorar
o tenir uns sentiments
de tristesa interns,
que a vegades
tu no expresses
l'emoció
però hi ha un sentiment
de tristesa intern
que t'acompanya
o de ràbia.
Tu pots parlar
però tens un sentiment
de ràbia
en aquest moment
tu no hauràs acceptat.
No serà una manifestació
de l'amor
per la persona
d'aquesta pèrdua.
I això la persona
és quan ell és capaç
sense cap sentiment
d'aquests
però sí
amb aquest dolor
un dolor
però que ha minorat
de parlar d'aquesta persona
llavors
podrà dir-se
que sí ha acceptat
aquest amor
d'aquesta pèrdua
d'aquesta persona
que ell
o ella estimava.
És un procés individual
o també és important
fer-ho col·lectivament
amb la resta
de persones
vinculades
amb la persona
que ha mort?
Perquè a vegades
el marit,
la dona,
els fills,
els germans
tenen tendència
a aïllar-se
o és convenient
que posin en comú
una miqueta
tot aquest dolor?
Jo crec que hi ha
un procés individual
i després hi ha
un procés
del grup familiar
que són propers.
Individual
perquè cada persona
resoldre el seu dol
i té els seus records
i les seves relacions
amb aquella persona.
Però després,
aquell grup que està tan proper
pot ser el teu marit,
els teus fills,
en cas que sigui un pare
o una mare
i un gran,
també han de participar
en aquest dol
perquè si tu estàs trist
ells han de saber
per què estàs trist.
I els nens també
viuen aquest dol
d'una altra manera
i l'altra part
de la parella
o dels familiars.
Aleshores,
és un procés
que és molt individual
però que és col·lectiu
del grup
que visquen junts
i que, a més a més,
tenen uns records
i una relació directa
amb aquesta persona.
Parlaves dels nens
abans en aquells
funerals
els nens veien
el cos
de cuerpo presente
que es deia
això ho veien
avui en dia
els cadàvers
que veuen
són els dels telefilms
per tant,
els nens
no estan habituats
amb el fet
de l'amor real
no l'amor de ficció
sinó l'amor real, no?
Sí,
és una de les coses
que jo crec que
s'hauria de treballar molt
però des de totes les edats
i en les escoles
quan són petits
l'amor és part de la vida
els nens han d'estar preparats
han de saber
el que és l'amor
i no és res dolent
si hi ha un
per exemple
un funeral
d'una persona
a què poden assistir
s'ha de valorar
la relació del nen
amb aquella persona
i que puguin assistir
al funeral
que sàpiguen
el que és una despedida
una persona que mueren
forçar la situació
però no se les ha de separar
tant
una àvia
que a vegades
no, no, no
portem la criatura
que estava molt lligada
que no cal que hi vagi
se li ha de preguntar
en tot cas
se li ha de preguntar
valorar molt la situació
del nen
i explicar-li les coses
i veure si aquest nen
realment és capaç
d'entendre aquella situació
i vol anar a despedir-se
vol anar a veure la seva àvia
se'ls ha de permetre
això
què passa si ens quedem
en una frase primerenca
i no sortim d'allà
perquè pot passar això
no?
sí, pot passar
pot passar
pot passar
en algun cas passa i tant
que podem negar
o poden estar molt enfadats
inclús en la societat
en els que s'acompanyen
en aquella persona
que ha mort
realment és un dol
que no s'acabarà de resoldre
aquesta persona
mai viurà en plenitud
és un dolor
a més
el dolor del dol
és un dolor psicològic
espiritual
molt íntim
aleshores difícilment
podrà portar
una vida normal
de plenitud
podrà portar
una vida normal
de treballar
pot ser
o de relacionar-se
en alguns casos
però no de plenitud
per allà mateixa
i és molt important
les persones
hem de seguir
hem de seguir
després d'un procés de dol
i hem de seguir
en plenitud
a vegades
un sol no pot fer
això afortunadament
hi ha persones
professionals
en aquest cas
que poden ajudar
en cas els psicòlegs
jo penso que
són persones
que
entrada en un procés
que podríem dir
patològic
una vegada
una persona
s'ha encallat
en una etapa
del dol
doncs
potser necessitarà
depenent
de la seva
sintomatologia
un professional
que en aquest cas
el psicòleg
pot ajudar-lo
en aquest sentit
però Carme Maria Jesus
el personal
d'infermeria
probablement
són les persones
sobretot
si parlem
de malalties
morts
que venen
després
d'una malaltia
són les persones
que estan
més a prop
de l'àmbit sanitari
no solament
de la persona
sinó
de la família
d'aquell difunt
per tant
vosaltres
heu de tenir
una sensibilitat
especial
per cap
de determinats
processos
jo estic
jo ara
he parlat
quan ens encallem
en una fase
nosaltres pensem
com a professionals
d'infermeria
que nosaltres
acompanyem
les persones
en aquest procés
d'adol
perquè entenem
que el procés
d'adol
és un procés
natural
i que la persona
sigui capaç
de viure
cadascuna
de les fases
que està vivint
això
els professionals
d'infermeria
tenim la responsabilitat
jo penso
de fer això
i bueno
per això
fem cursos
fem promoció
per tant
perquè la persona
ha de conèixer
què és el procés
què significa
de benestar
i de qualitat
de vida
i de salut
perquè si no
on han malalteix
però jo penso
que en un moment
on han entrat
en una patologia
encallant-se
hi ha tota una
simptomatologia
que pot ser
una patologia
a nivell psicològic
pot ser una patologia
a nivell físic
però que s'hagi
no sé
lo psicològic
després
fa manifestacions físics
en patologies
establertes físiques
els professionals
d'infermeria
no són les persones
que estem
com per fer això
nosaltres
podem doncs
fer promoció
per vindre
i estar
en aquests moments
hem d'estar
penso que és el nostre paper
i la nostra responsabilitat
ara
passat
que una persona
doncs passa dos anys
i entra
o tres
i entra en una patologia
aquí sí que nosaltres
no és el nostre paper
però tenim un paper
perquè no s'arribi aquí
esteu fent
no sé si li doneu forma
o títol de taller
al que treballeu
a l'escola d'infermeria
amb alumnes
amb joves
que esteu absolutament
entusiasmades
de la resposta que hi ha
de tot el que vosaltres
també esteu aprenent
dels joves
que estan com a molt interessats
i tenen molt d'interès
d'aprendre
i de saber afrontar
tot això
sí la veritat
és que estem molt sorpreses
l'any passat
vam fer un taller
sobre el dol
i l'acompanyament
en el procés de morir
i aquest no tornarem a repetir
perquè bueno
se va omplir de seguida
i aquests anys s'està omplent
i van disfrutar molt
la veritat és que
han tingut una resposta
que ens han quedat parades
i que la gent
que va fer el taller
s'hi va implicar tant
i era gent molt jove
molt jove
i de tots els ensenyaments
no sols d'infermeria
medicina
que pots pensar
que tenia una relació
més directa
no, no, havia de tots els ensenyaments
o sigui
econòmic
estret
molta història
i bueno
en una implicació
molt important
i que ja em penso
que va ser
va entrar molt profit
no, són els alumnes
i nosaltres
nosaltres
bueno
vam disfrutar molt
jo crec que ho puc explicar
abans em comentàveu
que sou les tres professores
que esteu davant
d'aquest auditori
d'alumnes
i que feu
així
un tall
molt dinàmic
i que vau projectar
la pel·lícula
de
aquella preciosa
de mi vida sinó
i que es vau quedar
que tots diuen
aquells que semblaven
que mira
aquella imatge
que tenen moltes vegades
els joves
que no els hi traspassa res
diu
escolta
un silenci
una emoció
tothom
clar
l'experiència humana
per vosaltres
d'aquests tallers
ha de ser interessantíssima
molt interessant
molt interessant
jo penso que
després ells ho expressaven
no el significatiu
que havia estat per ells
i la demanda
de fer
d'aprofundir més
en aquest tema
o sigui
una cosa que m'agradaria dir
que això ho muntem
conjuntament
la Universitat Rebili Vigili
i una docència
de la Creu Roja
i penso que
val la pena
de continuar
i de fer-ho
perquè això sí que és
promoció de salut
i de
veure
que des de joves
tothom té vivències
i d'alguna manera
la gent expressava
les seves vivències
com les ha viscut
en un moment determinat
i això ja l'ajuda
a vegades a resoldre coses
els joves
també estan aquí
com tots
precisament i per la vostra
experiència
i una mica
al fil de l'inici
de la conversa
que manteníem
creieu que
les persones grans
que han viscut
una altra època
que ja tenen
una certa edat
tenen una mirada
sobre aquest fet
tan natural
de l'amor
diferent a la dels joves
a veure
sí que és veritat
que l'edat
dona una perspectiva
totalment diferent
però
té molt a veure
la pèrdua
com vius les pèrdues
en l'edat
per suposat
però també
com haia sigut
la teva vida
i això
quan treballes
en lloc en gran
el veus
la gent que ha tingut
una vida plena
satisfeta
i contenta
són capaços
en certa manera
d'acceptar l'amor
molt millor
que la gent
que no l'ha viscut bé
hi ha un gran sentiment
de frustració
sí
en certa manera
hi ha una frustració
i jo ara ja moriré
i no he fet res
sin embargo
la gent gran
que ja ha tingut
una bona vida
diu
ja soc gran
ja he vist
els meus fills
ja són grans
els meus nens
tinc tota la vida feta
tot el que ara
estic viscant
és un regal
i ja sé que tinc
que morir
i hi ha una acceptació
diferent
realment
són unes característiques
diferents
l'acceptar l'amor
als 80 anys
no és el mateix
que quan te diuen
que tens una malaltia
o que hi ha alguna cosa
greu als 40
la perspectiva de vida
i de projectes
també és molt diferent
és molt diferent
per molt que diem
que és un fet natural
i tot el que vulguis
no estem parlant
d'una festa
precisament
però bé
com que justament
és inevitable
per tant
de totes maneres
també s'ha de pensar
que la gent
per exemple
i això
quan treballes
en unitats de cuidar
de cura espliativa
es veu molt
i és que
la gent
que sap que es va morir
i que és jove
però que té una preparació
que per exemple
en pliatiu
se cuida molt
la casa d'especta
i a nivell d'infermeria
molt
que puguin estar en la família
despedir-se
comentar coses
també moren en pau
molts d'ells
clar
no tots
és una cosa difícil
però que també
és poc
la gent
la persona que està morint
quan sap que ha de morir
ja pot arribar
a veure una acceptació
i la família
aleshores
també
viurà molt millor
tot el procés després
clar
és que
saber que tu vas a morir
és important
perquè
ara apuntava la virtut
i de com ha vingut
el que tu puguis dir
allò que mai a la vida
tu has pogut
expressar en una persona
tant
tant
tant de donar-li
les gràcies
d'expressar-li
el teu amor
com de demanar-li
perdó
o coses
més quotidianes
com les herències
com jo les repartiria
totes aquestes coses
les hem de permetre
perquè
ajudaran molt
morir a la persona
amb més pau
però també els familiars
que no puguin tenir
aquest sentiment de culpa
que després els sentiments
de culpa
que es van arrossegant
a la llar de la vida
són molt difícils
i és molt dur
de poder-les portar
i poden entrar
també en patologia
el sentiment de culpa
vull dir
només cal pensar
en quins sentiments
de culpa tinc jo
i
què em comporta
la meva vida
perquè la qualitat
de vida
és això
sentir-se bé
sentir-se bé
l'extern t'ajuda
però
l'important
és l'intern
perquè moltes vegades
Carmen
això és curiós
sempre hem sentit dir
és que no li vaig poder dir
tot el que li volia dir
ja no parlo de culpa
de dir-li
tant com estimava
aquesta persona
i clar
queda pendent
per això és important
que tant la família
com el malalt
en aquest cas
siguin conscients
de quin és el seu futur
més immediat
i això a vegades
no li digui res
tot i que hi ha
una legislació
òbviament
que determina molt bé
com funciona
tot aquest tema
i la família
també de negar-ho
no no
se'n sortirà
se'n sortirà
és important
que s'assumeixi
la realitat
en cada moment
per poder aprofitar
el poc temps
que quedi
això és quasi
un consell
podríem dir
jo penso que
un consell
i una cosa
com un principi
quasi
a vegades
es troben
sobretot
quan treballes
amb persones
en algun procés
terminal
el que es diu
la conspiració
del silenci
té un nom
la conspiració
del silenci
el malalt
no vol dir res
sap que es va morir
però no vol dir res
perquè la família
no vol
patir
la família
no vol
que el malalt
necessitament
el seu diagnòstic
perquè no vol
que pateixi
tampoc
i tots
s'estan patint
en silenci
i sense comunicació
i aquí sí que
l'infermeria
té un paper
molt important
què feu en aquests casos
en el dia a dia
és molt important
parlar amb el malalt
parlar amb la família
veure quines alternatives
i és una mica
trobar l'espai
perquè ells
se trobin realment
i parlin
d'això
i realment
a la família
moltes vegades
és dir-li
el malalt
m'ha comentat
tal cosa
i els pensin
que ell
ja sospita
perquè
està veient
plorar
és un poc
situar-te
entre les dues parts
per fer un enllaç
que es puguin tornar
a trobar
i parlar
de totes aquestes coses
és un moment
molt complex
de tractaments
terapèutics
justament
de les cures pal·liatives
perquè el dolor
no entorpeixi
i tot aquest procés
també fa que
la persona
malalt
no sigui conscient
al 100%
del que passa
al seu entorn
que no tingui
totes les seves capacitats
això també
dificulta
encara més
el procés
però jo crec
que el dolor
encara hi ha
alguna estició
per desgràcia
però el dolor
avui en dia
es controla molt bé
molt bé
en l'hospital
i inclús a casa
perquè n'hi ha
alguns
a vegades
es treballa
a la mort
al domicili
del malalt
i es pot controlar
molt bé
el dolor
és més convenient
objectivament parlant
cada casa és diferent
no es pot generalitzar
però
fora convenient
jo em penso que sí
jo em penso que sí
les experiències
que n'hi ha
dels equips de padres
que tenen una funció
molt relacionada
en aquest sentit
i unitats
de cures pal·liatives
a domicili
estan molt satisfets
en aquest sentit
diuen que
tant la persona
com la família
viuen el procés
del dolor i de la mort
d'una manera
totalment diferent
que quan estan a l'hospital
hi ha una altra intimitat
hi ha més temps
allò que dèiem
hi ha més temps
inclús en les cures pal·liatives
d'hospitals
intenten que la gent
pugui anar a casa
i si vol la família
i voler que pugui morir
a casa
millor que l'hospital
i la majoria volen
però clar
se li s'ha d'assegurar
que no hi haurà dolor
que darrere d'ells
hi ha un equip
de professionals
que qualsevol problema
o complicació
respondran immediatament
això és molt important
i quan la família
i el malaltre
saben que estan
amenatesos a casa
que tindran un control
del dolor
de la simptomatologia
normalment volen a esta casa