Dos minuts, tres quarts d'una del migdia.
Seguim endavant ja en directe amb tots vostès
des del matí de Tarragona Ràdio,
recollint l'actualitat local
que passa per iniciatives com la que ens ocupava
ara fa un moment de la Ruta del Sistè,
aquest cicle de concerts que forma part
d'un macroprojecte magnífic.
Per ara, canviem de registre,
ens quedem a la ciutat de Tarragona,
al Festival d'Estiu.
Ja saben que tenim cada setmana una horeta
que dediquem monogràficament al festival,
però ens havíem reservat la cirereta
per aquest dijous a poques hores
que el Teatre Auditori del Camp de Mar de Tarragona
aculli la representació de l'obra
Aquí no paga nadie,
un text conegut del dramaturg italià Darío Fó.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic
la que és actriu protagonista,
Sílvia Marçó. Bon dia, Sílvia.
Bon dia, Yolanda i oients, bon dia.
Ja vindràs de camí cap a Tarragona,
com aquell que dius, si no ets aquí.
Sí, arribant, arribant.
Arribant. A veure, jo no sé per on començar,
perquè, clar, és un títol molt temptador,
allò de dir Aquí no paga nadie
i ens apuntem tots ràpidament,
perquè estem una mica apurats amb això de l'euro, no?
Precisament va ser un dels motius
pel que vaig decidir produir aquesta obra de teatre.
Jo suposo que tots hem viscut
la transició de la passeta a l'euro
i ha estat un dels fenòmens més angoixants
per la ciutadania espanyola.
Darío Fou, quan va escriure aquesta obra fa 20 anys,
potser la seva Itàlia d'aquells moments
estava travessant una crisi,
però en aquests moments jo crec que és més actual
la versió que ha fet per nosaltres,
aquesta nova versió d'Aquí no paga nadie,
basada sobretot en això, no?
En aquest temps que corren
de falta d'ideologia,
de pressió econòmica,
d'ineficàcia dels sindicats...
Ell parla una mica de moltes coses.
Parla també de la globalització,
parla de la deslocalització empresarial,
però tot això amb una clave d'humor,
ja sabem com és Darío Fou, no?,
que és un geni de l'escriptura,
i amb una clave d'humor molt delirant
i molt eficaç i molt intel·ligent també.
Clar, sembla que hi ha coses que no canvien
i, com bé deies, estem en un ambient
que dóna la sensació que tothom viu
d'una manera molt luxosa
i a vegades oblidem que per sobre del 50%
de les famílies de l'estat espanyol
els hi costa arribar a final de mes.
Sí, efectivament.
Aquesta obra està pensada també
per reflexionar sobre tot això, no?
Que tota la imatge d'estados de bienestar
i de països occidentals desenvolupats
i tot això és una miqueta espejismo, no?
Perquè una cosa és l'economia mundial
i l'altra cosa és la realitat del ciutadà.
I pensem que amb aquesta obra
ens estem rient d'una situació molt crítica
que passa amb moltes famílies.
Bé, no ens estem rient.
Riem a través d'aquesta situació,
però hi ha molta crítica també.
Hi ha molta crítica al sistema,
hi ha crítica a les forces públiques,
perquè surten uns policies molt divertits.
Llavors hi ha crítica a tot el que envolta
la ciutadà corrent del carrer.
Probablement la millor manera de despertar
la consciència o com a mínim la reflexió
entre els ciutadans de tot això que està passant
és a través de l'humor,
perquè a través dels drames sembla que no ens afecta.
Clar, perquè ningú vol anar al teatre a plorar.
Penso que la gent està...
Rient, rient, l'anem dient, no?
Sí, exacte.
I sobretot perquè el muntatge que ha fet l'Esteve Ferrer,
que és el director, és un muntatge molt...
amb molt ritme, molt modern,
amb molta gràcia, està ple de gags,
té molta... és un muntatge molt creatiu,
molt original.
Penso que és una obra que s'ha fet moltes vegades,
però potser d'aquesta manera no s'havia fet mai,
perquè l'Esteve Ferrer és un director que té molt...
és molt ingeniós, té una forma d'inventar les coses molt divertides
i penso que aquesta obra l'ha dirigit amb molta maestria.
De fet, podríem dir que som una companyia de clowns
que interpreten a qui no paga nadie, no?
I hi ha algunes sorpreses durant la representació,
hi ha música en directe,
hi ha coses molt interessants,
bé, i molt sorprenents.
No hi ha dubte que aquesta obra qui no paga nadie
és una aposta molt personal, molt teva.
Hem vist algunes fotografies,
jo no he vist l'obra encara,
he vist algunes fotografies
i allò se't veu d'aquelles dones amb nervi,
tipa de tot, no?
Que és la imatge que projecten les fotografies,
ull, que no sé després el tema com anirà,
però és que aquí està la imatge que dona, no?
El personatge de l'Antònia
és un personatge sui generis,
és una mena de Quixote femení maruja, no?
És una dona que s'enfronta al sistema
perquè decideix...
L'obra comença amb una anècdota
i és que han pujat tant els preus
i han baixat tant els salaris
que l'Antònia, que és el meu personatge,
decideix no pagar el súper
i es converteix en cabecilla
d'una rebel·lió d'amas de casa, no?
I això fa que desencadeni
unes situacions divertidíssimes,
delirants, molt originals,
que fan que...
Clar, és que s'ha de ser un Darío Fó
per escriure una obra d'aquesta mena.
Darío Fó, a part d'un gran dramaturg,
és actor, és director, és clown,
és un home que ha treballat la comèdia de l'art italiana
sempre, tota la seva vida.
És un home que nomina el teatre
i es nota molt
perquè els personatges són tots fantàstics.
Som cinc actors,
però n'hi ha un d'ells que, per cert,
és l'Esteve Ferrer,
que també fa quatre personatges a l'obra.
Veieu, té això el teatre de Darío Fó,
de fer entre el mateix actor
que es va transformant a cada moment.
Sí, ell juga molt, juga molt
amb aquesta clave, no?
I ja està el José Luis Martínez,
que fa el Juan,
que és un sindicalista molt aferrat
a la ideologia,
però que no es dona compte
que la realitat no va per on ell es pensa.
I està el Fran Sariego,
i està l'Isabel Sánchez,
i som cinc actors
que estem allà disfrutant a l'escenari,
perquè l'obra, sincerament,
fer-la és molt divertit.
Veure-la ja no et dic res,
però fer-la...
Home, alguna cosa pots dir, Sílvia,
perquè aquesta obra ha anat pels puestos.
Sí, per tant,
heu tingut ocasió de llegir les crítiques,
dels crítics, que bé,
però sobretot de sentir allò
que percebíeu del públic.
Sí, home,
M'ha agradat molt, no?
Vam estrenar el 20 de febrer del 2004
a Màlaga,
i des de llavors hem fet
100 ciutats espanyoles,
i hem estat cinc mesos a Madrid.
A Madrid vam anar
al Teatre Infant Isabel per dos mesos,
i al final està malament que jo ho digui,
perquè soc l'empresària
i la productora, no?
Però vam tenir tant èxit,
ho dic humildament,
agraïm sobretot al públic madrileny,
perquè jo, de veritat,
que vaig estar molt contenta
de veure la resposta, no?
I vam tenir que fer cinc mesos,
perquè va tenir molt èxit,
i ens van...
Bé, la gent volia venir,
i volia venir,
però no ens van deixar marxar.
Escolta, una cosa,
en quant a Valentí,
ets una amiga com l'Antònia, no?
Perquè això d'arriscar la feina,
els quartos i tot plegat,
criant en un projecte teatral...
Sí, sí, bueno...
Avui en dia costa de fer això, no?
Sí, perquè tothom sap
que el teatre és una de les àrees
de la interpretació més arriesgades
i més compromeses,
i sobretot també més difícils, no?
És molt més fàcil fer una sèrie de televisió,
et donen el guió,
la fas, et fas popular, guanyes diners,
però fer teatre i un teatre així,
un teatre de text,
sempre et suposa,
sobretot,
una dedicació extraordinària,
no...
I sobretot també una prova de foc,
tu no pots tenir un mal dia,
no pots tenir una mala funció,
no pots...
et deus al públic,
et deus a la funció i al personatge.
Per tant,
amb aquesta productora que he creat,
que es diu Boràgine Producciones,
és una productora que jo voldria
que sempre poguessin fer obres
d'aquest caire, no?,
d'aquesta mena,
obres compromeses
i obres que parlin dels problemes socials,
de l'actualitat, del passat,
però...
o de com sigui,
però problemes de la humanitat,
problemes que ens facin...
obres que ens facin reflexionar
o que almenys
siguin un punt de trobada, no?,
per pensar o pel debat,
no ho sé,
des de la meva humill oposició.
Teatre necessari,
que dirien aquells, no?
Sí, perquè...
que no se'n fa gaire.
Clar,
la televisió ja la den a la gent gratis,
es preten un botó
i surt l'Elegia al Conejo
i surt una telecomèdia, no?
Amb uns preus increïbles,
l'Elegia i tot, no?
Sí,
i en canvi,
el teatre penso que és una...
cada vegada és més important
pel ciutadà.
És una válvula d'escape
per la falta de cultura
que hi ha
als medis de comunicació.
Sílvia,
no et preguntarem pel final,
només faltaria,
però m'imagino
que està en la línia
dels finals de Darío Fó, no?
Sí, bueno,
va encrechendo.
És una obra que dura
una hora i 40 minuts,
sense...
intermig,
és tot en directe,
sense pausa,
i des que comença
fins que acaba
va encrechendo.
És cada vegada
és més embolicat,
més divertit,
més sorprenent
i per nosaltres
més cansat també
de fer-la
perquè és molt vertiginosa,
no?
És una obra molt...
necessita molta energia.
Va haver-hi un moment
que jo estava...
coincidia
que estava fent
Anna i Lucía
del personatge d'Alexia
i estava fent la gira
d'Aquí no paga nadie
i vaig començar
a primar-me
i a primar-me
i a primar-me
perquè...
perquè és molt trepidante,
no?
És una obra molt...
I és que necessita
molta energia,
sobretot l'Antònia
que és el personatge
que ho inventa tot
i que embolica
tots els personatges
i que té una...
té molta barra,
saps?
És una dona
amb molta barra.
Ara només faràs teatre,
de moment.
Sí.
Estarem fins al mes de desembre
treballant amb aquesta obra
per tot Espanya.
Ara serem a finals de septembre
i a principis d'octubre
estarem tres setmanes
a València
i després tornem a repetir
Màlaga
que vam estar fa un any
i volen que tornem.
Estarem a Saragossa,
bueno, Bilbao
i molts llocs
que no vam poder estar
el 2004
i ara visitarem
totes aquestes ciutats
i ara ja estic preparant
el següent projecte
de la meva productora.
És difícil sempre triar
els textes
i l'obra
que finalment produeixes
però estic abocada
al teatre
en aquests moments.
De moment ja no dius res, no?
Fins que no estigui la cosa...
No, esclar.
Estic buscant...
M'estan oferint moltes coses
i estic barajant-ho
allà en què fem.
Molt bé, Sílvia Marsot.
Deixarem que arribis a Tarragona
que et puguis relaxar,
descansar
per transformar-te en Antònia
aquesta nit
al Teatre Auditori
del Camp de Mar.
Gràcies per atendre
la nostra trucada.
T'esperem aquesta nit.
Moltes gràcies a tu,
Jolanda i als oients.
Adéu, sí.
Bon dia.
Adéu, Sílvia.
Adéu.
Gràcies.