Gràcies.
Aquesta és la música d'Azul,
una formació tarragonina ja desapareguda.
És una de les músiques que integra en part,
podríem dir, de la banda sonora d'aquest documental
que aquest migdia s'està projectant a la Universitat Rovira i Virgili.
Es titula La quadratura del cercle,
història del bloc feminista de Tarragona, 1977,
i 2007-2001.
És un treball de recerca que han realitzat un conjunt
d'alumnes de la Universitat Rovira i Virgili
sota el títol genèric de les filles de Lilith,
el col·lectiu d'alumnes de la URB.
Les seves autores ara ens explicaran
de qui és responsabilitat tot plegat avui ens acompanya.
És la Sara Alcina, que és estudiant de Filologia.
Sara, bon dia, benvinguda.
Bon dia.
I la Joana Zapader, que és estudiant de Comunicació
i és filòloga també.
Bon dia, Joana, benvinguda.
De Comunicació, bon dia.
De Comunicació.
Doncs vinga, ja està la rectificació feta.
Aviam, anem a PAMS.
Primer parlem de l'assignatura d'aquest treball.
Jo aquí veig les filles de Lilith.
Sou vosaltres?
Són més gent?
Sou vosaltres?
Jo he parlat de conjunt, així molt generi.
Dic que allà que anirem esbrinant qui hi ha darrere d'aquest treball.
Doncs les filles de Lilith està composada per cinc alumnes de la URB.
Una que és la Sara Alzina, que va ser la iniciativa de sortir d'ella, de Filologia Hispànica.
I després va contactar amb quatre alumnes de Comunicació.
La Caterina Mas, l'Anna Mercader, l'Ariam de Costa i jo mateixa.
i vam començar amb aquest documental, una miqueta tantejant el terreny, però al final ha sortit una cosa.
Com ho veus?
Sí, vam començar una mica tantejant el terreny, mirant a veure on podíem trobar documentació,
on podíem trobar les dones que havien format part del blog.
El bo de tot això és que en aquell moment es començava a funcionar en red, en xarxa, que diem ara.
I llavors d'unes a altres ens anaven passant els telèfons, les agendes i anàvem descobrint tot el que va ser el blog feminista.
Però per què us vau interessar per fer la història del blog feminista, un col·lectiu que resta molt present encara en la memòria?
Ara va dir moltes persones, però sobretot moltes dones, però que per la societat en el seu conjunt
sembla que en l'actualitat, donades com estan les coses, sembla que passi desapercebut aquest col·lectiu. Per què?
Vosaltres sou joves, diguem-ne que el referent directe d'aquell bloc feminista potser no el coneixia abans, o sí?
Hi ha una vivència personal, proximitat...
Jo personalment no coneixia l'existència d'aquest blog i m'estranya ara, o sigui, a aquesta altura que tenim el documental fet, que es projecta avui i m'estranya perquè realment era una força bastant activa a la ciutat de Tarragona i no fa tant que...
I era a tot arreu, eh?
Sí, sí, sí.
Cada cop que es convocava algun acte d'interès...
Llavors és com que a mi em va sorprendre una mica quan em va vindre la Sara i ens va comentar això, no?
Mira, és que he pensat això i tal, el bloc feminista, d'on ha sortit d'això, no?
I després comentant-ho a casa, ma mare em deia, claro, sí, el bloc feminista és...
Sí, sí, jo el coneixia.
I dius, doncs me'n podies haver parlat abans.
Perquè sembla que ara estigui tot fet i, doncs, no sé, ja el documental ja es reflexa una mica això, no?
Sí, l'interessant de tot això era veure que tothom se'n recordava, no?
Tothom se'n recorda del bloc perquè realment va ser un referent, no només a les comarques de Tarragona, sinó a Barcelona, no?
I jo com a feminista jove, doncs, mai de traslladar a Barcelona per qualsevol cosa, no?
Per comprar un llibre sobre temes de dones, per anar a una xerrada i vas a Caladona, per exemple, i els parles del bloc
i de seguida et treuen anècdotes, oh sí, la campada de Tortosa, oh sí, l'autoinculpació, tal, sí.
Realment és molt, per mi, és interessant de veure que com és que ara la gent no s'ha preocupat, no?
Per, ja que era un moviment tan de referència, tan important, que va moure tantes consciències,
com és que no està més, no?, en la ment de les persones.
Però les primeres sorpreses fent aquest treball heu estat amb vosaltres quan comenceu a buscar documentació,
comenceu, doncs, a establir una miqueta, doncs, una memòria de persones que us poden parlar,
de bibliografia, allà on anar a consultar documents, i us adoneu que pràcticament no hi ha res,
o que hi ha molt poca cosa?
A veure, hi havia molt poca cosa, hi havia molt poca cosa en el sentit que, al principi,
nosaltres vam anar a consultar l'arxiu històric i vam trobar, doncs, això, el que deia abans,
és a dir, una informació que no estava documentada i que l'havien deixat allà, suposo,
i, bueno, doncs, eren documents, però que realment, vull dir, els documents que hem trobat,
que tenien les dones a casa seva, són molt més importants, suposo, Sara, no?,
que els que ens hem trobat a l'arxiu històric.
Realment sembla que se'ls van quedar a elles, no sé, suposa que com una memòria que...
Personal.
Saps què passa? Que sembla que elles, quan t'ho expliquen, sembla que, home, sí, és una història,
però sembla que no tingui importància, quan realment té una importància històrica important.
És a dir, és... jo crec que és rellevant que Tarragona sàpiga d'aquest moviment,
que la gent ho sap, que la gent que, suposo que té 30 o 40 anys cap amunt, ho sap,
però la gent que estem a la universitat, doncs, si no et fiques allà a buscar una miqueta, no ho treus, no?
I, bueno, era interessant fer-ho ara, perquè són dones que poden parlar,
són dones que ho tenen molt recent, i que...
Jo m'imagino que el que us ha sorprès és que coses que ara s'assumeixen amb molta naturalitat,
amb molta normalitat, en aquella època era, i no ha passat tant de temps,
era una lluita diària, no?, el que és ara, doncs, el tema dels anticonceptius,
del decidir per una mateixa, el tema de l'avortament,
hi ha tota una sèrie de reivindicacions que en aquella època, doncs,
eren realment impensables que es poguessin assolir,
i que ara s'assumeixen amb normalitat, no?, és una de les coses, com aquestes moltes.
Sí, bueno, s'assumeixen amb normalitat, però no tant.
De fet, si nosaltres ens preguntaves abans que per què, no?,
vam decidir de fer aquesta feina, no?, i de passar-nos gairebé un any
a tope de treball i tot això, doncs, realment perquè nosaltres sentim
que aquestes coses potser no estan tan superades com es diu
i potser no ho tenim tan fàcil, ara.
És a dir, a mi em sembla que durant tots aquests anys,
que el feminisme ha estat aquests últims anys una mica baix,
una mica inactiu, realment han servit per subscribir aquella frase
que diu que totes aquelles passes que no donem cap endavant
són passes que donem cap endarrere.
És a dir, hem de seguir treballant, hem de seguir treballant.
Diríeu que el feminisme, com a tal, ha perdut prestigi
entre persones que es consideren de pensament progressista,
que ara han d'estar per altres coses, que això del feminisme ja està superat,
probablement és aquesta la idea que veieu que hi ha al vostre voltant.
Bé, és d'això el que volíem expressar amb el títol,
amb la quadratura del cercle, és que la segona onada del feminisme
ha sofert una absorció per part del sistema molt forta
que potser altres moviments socials dels anys 70 no han sofert
o han sofert amb menys violència.
I llavors ara veiem que, bé, el tema de la paritat,
veiem que pot haver-hi, no sé què dir-te, una condolesa ràis.
Però amb aquesta neutralització el que succeeix és que es produeix
el que diem el sostre de vidre.
És a dir, que hi ha una igualtat formal, hi ha unes lleis,
ara podem anar a la farmàcia a comprar anticonceptius.
No, jo es deia que formalment i legalment, en quan a drets formalitzats,
sí que s'ha aconseguit.
Després hi ha els hàbits i les habilitats socials que són unes altres.
Exactament.
A nivell profund ja segueix havent-hi desigualtats,
perquè hi ha hagut un canvi de, diguem, de formal, jurídic, etcètera,
però no hi ha hagut un canvi de mentalitat,
no hi ha hagut una revolució de la consciència, no?
Perquè si hi hagués hagut aniríem a l'Arxiu Històric Provincial
a buscar documents sobre el bloc i ho trobaríem perfectament catalogat,
trobaríem bibliografia a Dojo,
i les dones no haurien d'estar fent un treball d'historiador,
que és el que han fet aquestes dones,
fer un treball d'historiador sobre les seves vides.
Vosaltres heu pogut parlar amb aquelles dones
que van fundar el bloc feminista de Tarragona,
que són dones, bona part d'elles viuen a Tarragona,
doncs tenen la seva vida professional, són assequibles,
algunes d'elles estan dins de l'àmbit universitari.
Com les heu vist?
A veure, jo...
No direm noms, no cal, però així en general,
quina percepció heu tingut de totes elles?
No, si no diuen noms, es diuen noms, no passa res, vull dir...
Des del meu punt de vista, i suposo que del grup que hem fet el documental,
hi ha hagut dones, hi ha dones que, per exemple,
tenen molta il·lusió en que el bloc feminista
tornés a estar a Tarragona present com una força activa.
hi ha dones que estan desesperançades totalment
i que pensen que la lluita que van fer no va servir per res,
quan això no és veritat.
És a dir, clar, què va servir?
L'únic que passa és que és això,
que hi ha una igualtat formal i hi ha una desigualtat...
No ho sé com t'ho diria...
En la pràctica cotidiana, sí, sí.
Hi ha una desigualtat.
Llavors, ja et dic, hi ha diferents punts de vista,
però, en el fons, totes conflueixen en la idea aquesta
que el sistema ha absorbit una miqueta la reivindicació social del feminisme
i llavors s'ha silenciat una mica, no?
És com que ja no existeix, com que ja no fa falta,
perquè com que ja ho tenim tot i com que legalment tenim tots els drets...
Que es pensa això, però elles continuen amb aquest esperit feminista...
O sigui, cap d'elles ens ha dit
el que van fer ja s'ha solit i ja no fa falta que fem res més.
Cap d'elles ens ha dit això en absolut.
Passa que hi ha dones que estan desesperançades
i hi ha algunes que fins i tot han desistit de dir,
bueno, no res, però n'hi ha moltes,
potser més del 80%,
que saben que el que van fer va ser una cosa important
i que, bueno, és una lluita que hauria de continuar, no?
Vull dir, suposo que al final del documental
queda una mica així més esperançador, no?
Hem intentat fer un documental optimista i esperançador pel futur
perquè tampoc era qüestió de dir, bueno, esto está todo perdido, no?
És que en aquella època, diguem-ne, que els drets de les dones,
tenint en compte les circumstàncies polítiques,
doncs quedaven en un segon terme, no?
Semblava que no fos una prioritat
quan realment tot formava part del mateix, en definitiva,
però no se li donava la importància ni la dimensió que tenia.
D'aquí la dificultat que heu tingut de trobar documentació.
Quina forma l'heu donat al documental?
que, per cert, properament es podrà veure,
doncs d'una manera així més fora de l'àmbit universitari,
ja anunciarem oportunament la data i l'espai,
però parlar-nos ara d'aquest documental.
Quina forma l'heu donat?
Quina forma l'hi hem donat?
De cercle, no?
Sí.
No, té una forma, jo crec que és un documental...
Testimonis...
D'història oral?
El 90% del documental és història oral?
Sí, perquè, de fet, és una característica de la història de les dones, no?
L'oralitat.
Ens interessava aquesta idea de la paraula i del silenci.
i la idea també del cercle, és a dir, que encara no s'ha acabat.
És a dir, no hi ha un extrem, no hi ha un inici i una fi dins de la història del moviment feminista
o dins de la història de les dones, no?,
sinó que realment això va passant de generació en generació
i l'únic que canvia una mica són les formes de lluita, les formes de reivindicació,
però, en el fons, segueix subsistint el mateix, no?,
que és unes ganes de fer ús d'aquesta paraula, no?,
de fer ús d'aquesta paraula i superar aquest silenci.
I aquí hi ha dones que tenen una certa recança de declarar-se feministes
com si tingués alguna connotació negativa o antiga
o que estigués fora del seu temps, no?, extemporània, en definitiva.
Per què hi ha aquesta por de declarar-se feminista més amb tranquil·litat?
Perquè jo penso que hi va haver gent que es va preocupar
de titllar les feministes com una cosa, diguéssim, amb una connotació negativa, no?
Ens dèiem, per exemple, crec que vam introduir una declaració
sobre que ser feminista en aquella època,
i ara crec que també està aquesta mateixa connotació, aquesta idea,
és, bueno, les mujeres macho, les mujeres...
Que no es depilen, i no es depilen.
Teníem molta obsessió amb això que no es depilaven les feministes, no?
Sí, sí, exactament. Todes són lesbianes, les feministes no se maquillen...
Clar, era una idea una mica així, molt superficial i molt...
Bueno, és que realment les dones que hem entrevistat són tan diverses.
O sigui, tenen unes... Te les trobes, cada una treballa en un lloc diferent,
cada una té un estil de vida diferent.
N'hi ha unes que t'aniran pintades i aniran de dalt a baix amb el mateix color i no sé què,
i n'hi haurà l'altra que t'anirà amb una parca i uns pantalons texanos
i allí no passa res, saps?
Vull dir, i aquesta era la idea una mica, no?
De que segurament les dones, entre nosaltres, són les que més ens respectem en alguns...
I a vegades que no, eh?
I a vegades que la dona és el pitjor amic d'una altra dona.
Això també s'ha de dir.
Sí, això forma part del...
Del mite, també.
Del mite, sí.
M'heu moltes vegades d'expressar això.
A tall d'anècdota, ja sé que no és l'important, l'important és el fons i aquest document,
però també una mica per a aquelles dones, sobretot, que ens estiguin escoltant,
que van ser contemporànies d'aquella època.
A tall d'anècdota, ara comentaves la imatge que es donava de les feministes,
de poc femenines, eh?, que es deia aleshores.
Alguna anècdota més, algun aspecte que us hagi sobtat precisament per la vostra joventut
de trobar-vos amb situacions de dir, escolta, però això, com podien anar d'aquesta manera?
O no, fixa't que encara en el terreny de l'anècdota us ve al cap algun aspecte del documental
i del treball de recerca?
Bé, a mi em ve al cap el principi del blog, és a dir, perquè abans del blog el germen va ser el moviment de dones de Tarragona.
I llavors ens posaran quatre dones que tenien la seva feina, tenien, algunes inclús estaven estudiant,
tenien càrrecs familiars i es reunien un cop per setmana a casa d'una, de la Rosa Mas, de la llibreria de la Rambla,
i anaven a casa d'ella a parlar, a petar la xerrada i a intentar que tot allò tirés endavant.
I una nit, que la Rosa Mas s'havia barallat amb el seu home, van decidir de beure's els xives,
els xives del seu marit, el whisky.
I durant aquella nit va sorgir realment el que seria després del blog feminista,
amb aquella borratxera i aquell agafar, és que simbòlicament, jo ho trobo maquíssim,
van agafar el whisky, el whisky més car del marit d'una dona.
I a més, un whisky és una cosa que està així com molt relacionada amb el món masculí,
els xives, el whisky...
Sí.
Ens ho polim.
Sí, i tot està explicant i bueno, esperten.
Sí, de fet, diuen, és que el blog feminista va sorgir amb una ampolla de xives, no?
I dius, bueno, no queda molt maco dir-ho.
Home, com a títol del documental no us hauria quedat gaire ortodoxa, eh?
Ja va bé haver triat aquesta quadratura del cercle.
Avui en dia, al vostre entorn, el tema del feminisme, com el veieu?
Perquè, aviam, vosaltres teniu una actitud militant des d'aquest punt de vista.
I, clar, parlem de la societat en general, però dins de l'àmbit universitari,
el tema del feminisme avui en dia, doncs, que s'intenta projectar aquesta imatge
que les dones són suficients, que estan preparades.
La generació més jove ja no té, doncs, aquesta dicotomia que poden tenir altres generacions
de la doble jornada, de ser mares, ser dones, ser dones treballadores.
Des d'una perspectiva diferent, que per joventut, com es considera el tema del feminisme?
Quina percepció teniu vosaltres entre les vostres companyes i companys?
Bé, el fet és que és això que dèiem, que si tu et declares feminista,
bueno, segueixes sent un bitxo raro.
El que passa és que han canviat els termes, no?
És a dir, abans eres una lesbia norra sin depilar, no?
I ara, doncs, ets...
Ets una radical?
Ets una radical, realment.
Vull dir, ets, no sé...
Un antisistema.
Molt antisistema, clar, perquè et diuen, però com pot ser?
Però si ja està tot assolit, no...
Quin problema tens, no?
És la pregunta, quin problema tens?
Jo no tinc cap problema, no?
Però, de fet, bueno, la cosa és que sí, a la universitat, bueno, per sort ja hem arribat,
les dones i fins i tot jo que faia lletres, doncs som majoria i tal i qual,
però és curiós perquè som majoria, però resulta que, per exemple, els coneixements que es donen estan molt masculinitzats.
Jo, a la carrera d'escriptores, n'he fet potser deu, deu escriptores, com a molt, com a molt.
En història, què es parla?
Es parla de la vida familiar, dels comportaments, no sé, de la cultura alimentària, de l'oralitat, no?
Es parla de les guerres, dels grans emperadors, no?
Entens, o sigui, i no solament això, sinó el mateix fet que les dones anem cap a les carreres, diguem, d'humanitats
o de... el que seran els... per anar al mercat terciari, és a dir, infermeres, professores, etcètera,
que està en uns nivells de precarietat increïbles i que anirà... aquesta precarietat anirà més
i els homes estan anant cap a enginyeries, etcètera, carreres, que realment troben feina
i tenen possibilitats...
I que laboralment estan millor considerades.
Exactament, és això que et deia de la igualtat formal, és a dir, jo puc anar a fer una enginyeria,
però, oh, quina casualitat, que un 80% o més de dones no van a fer una enginyeria,
se'n van a fer unes humanitats o unes infermeries...
Jo suposo que això forma part més que els interessos...
Jo sí que crec en la diferència d'interessos dels dos gèneres, eh?
Clar.
Vull dir, sempre l'instintnat va cap a una cosa, no?
Jo segurament no em veig fent una enginyeria perquè no m'interessa,
no és perquè hi hagi més homes o perquè no sé què, és que realment no m'interessa, no?
Però sí que realment, vull dir, existeix això, no?
I aquests dies, per exemple, en la celebració del Dia de la Dona,
que es posen molt a evidència als llocs de poder, a les grans multinacionals,
a la banca, que no hi hagi presència de dones, es planteja com una reivindicació,
imitant una miqueta, consolidant, imitant el model masculí, no?
Aquest és el camí correcte?
Vosaltres creieu per la paritat, per la igualtat?
És que potser s'està...
Jo no sé si difereixo una mica...
No crec que diferim gaire la Sara i jo en aquest aspecte.
Penso que ser feminista o ser dona...
És a dir, la dona el que no ha de fer, penso jo, és...
És a dir, plantejar la seva vida com si fos un home.
És que no és un home.
D'acord?
És a dir, una dona no és un home.
No som iguals.
Evidentment que no som iguals.
I jo dono gràcies a no ser igual.
Saps què et vull dir?
Llavors, penso que la lluita s'ha de fer des del cercle.
O sigui, el que no hem de fer és adaptar-nos a la realitat.
És a dir, hem de crear una nova realitat.
El que no hem de fer és...
Bé, la quadratura del cercle ho diu perfectament, no?
És un problema geomètric que consisteix...
Bé, tenim un cercle i agafem...
I aquesta superfície la convertim en quadrat.
No, és que no l'hem de convertir en quadrat.
Perquè és que a més és impossible geomètricament.
Geomètricament i socialment és impossible
que la realitat de les dones, la realitat feminista,
es pugui enmarcar en una realitat més patriarcal, no?
D'aquesta societat que dèiem l'altre dia.
Llavors, penso que les dones hem de lluitar,
però no per adaptar-nos al sistema que hi ha, en absolut.
És a dir, el sistema s'ha d'adaptar a naltros,
perquè naltros hem de canviar.
Exactament.
Tot el pensament s'ha de codificar.
A vegades es parla de crisi de militància,
en aquest sentit, de militància feminista.
El que esperem que no hi hagi és crisi d'idees
i que aquestes idees es codifiquin
i que d'alguna manera puguin crear correntsa d'opinió,
a les quals moltes dones i molts homes s'hi vulguin afegir.
Això farà el desitjable, probablement, no?
Sí, bueno.
Per poder trobar els camins en plural, no?
Perquè no hi ha només una via del feminisme a l'actualitat.
Exactament.
Bueno, el fet és que jo tinc esperances
d'aquesta crisi de la militància,
perquè ara últimament hi ha molts sociòlegs i politòlegs
que parlen, i politòlegs i sociòlegs,
que parlen d'una tercera onada del feminisme
que s'està començant a gestar.
Això jo ho trobo interessantíssim,
perquè en el meu entorn jo sí que veig,
dins dels moviments socials,
que comencen a crear-se,
dins de les comissions, per exemple,
d'antimilitarisme o de suport,
de solidaritat a xiapes o coses d'aquestes,
s'estan creant grups específics a dins de dones,
per tractar temes de dones,
perquè dins dels moviments socials mateixos,
no hi ha a fora,
ens trobem amb dinàmiques de tipus patriarcal,
de tipus d'opressió,
que per ser dona parles menys a l'assemblea,
perquè per ser dona has d'anar sempre amb el teu company al costat,
i coses d'aquestes, per què?
Perquè realment no només estem vivint
en una situació de desigualtat profunda,
sinó que aquesta desigualtat s'està agreujant,
i els nostres drets corren una miqueta de perill
en aquest sentit de profunditat,
de dia a dia.
Ja ho han sentit, és la quadratura del cercle,
aquesta història del bloc feminista de Tarragona,
que va estar des de l'any 1977 fins al 2001,
que pretén ser una mirada a la memòria històrica
més recent de les dones, jo diria, d'aquesta ciutat,
però en definitiva es pot projectar cap a tot el territori.
Sara Alzina, Joana Zapata,
moltíssimes gràcies per venir avui a la ràdio,
i molt d'èxit, i estarem atents,
aviam quan projeteu aquest documental
fora de l'àmbit universitari.
Gràcies, bon dia.
Gràcies a tu.