D'aquí a dos minuts serà un quart de dotze del migdia.
Efectivament, anem a tombar per la Rambla,
però no ens quedarem a la nostra Rambla, la Rambla de Tarragona,
perquè volem parlar del monument del president Lluís Companys,
concretament un monument que forma part d'un conjunt
que ara en parlarem, però volem parlar i centrar-nos
en una estàtua de bronça a escala d'eugerament superior
a la natural feta per l'escoltor, per la persona que avui ens acompanya.
És Bruno Gallar, molt bon dia, benvingut.
Bon dia.
Ho he dit bé, això, no?, més o menys,
és a dir, a tamany més o menys real, però una mica més gran, no?
Sí, perquè si fos tamany real es volia molt petit.
Les estàtues, sempre a tamany natural, queden petites.
A més, anant damunt d'un pedestal com va, necessita ser una mica més gran.
L'estàtua té un metro 90.
Metro 90, una mica més alta del que és habitual.
Com ha anat aquest procés de treball amb aquesta estàtua?
quan va començar, en fi, com va anar?
Bon, comencem per l'encàrrec, quan li vam fer l'encàrrec,
suposo que fer una estàtua de president dels companys
ja deuria ser, en fi, li deuria fer il·lusió, m'imagino, no?
Doncs sí, me'n va fer molta.
Des que se'm va parlar per fer-la, van passar poder un parell d'anys,
entre dues coses i una altra, no?
Però al final se va fer ja l'encàrrec,
i, en fi, llavors vam començar a fer-la,
que primer es modela en fang,
bé que està fet en fang, es passa en guix,
i a partir del guix es porta a la foneria,
on se fa la cera, i es font, i fa tot el procés.
O sigui, primer es fa una estàtua, diguéssim, també a tamany,
com la que veurem allà a la Rambla,
però de fang, no?
Sí, sí, es modela en fang, margila, sí.
Això es porta...
Feina.
Porta feina, com a dir, és que anava a dir.
A més a més, per fer el collo,
el collo té que ser perfecte, diguéssim, no?
A la que es vol que sigui l'estàtua final?
El fang té que quedar a l'estàtua llesta.
El que fas al fang és el que encara quedarà en bronzo,
no es pot modificar res, ja.
Si un pic ja es deixa per acabada amb el fang,
llavors és quan es fa un mollo negatiu,
que es passa a positiu,
i aquest positiu és el que es font,
i exactament surt el que hi havia.
Per llavors, esclar, aquest mollo que es resultant,
m'imagino que s'ha d'omplir amb el metall, no?
Amb el bronzo?
No, no, no.
Perquè anem a pams, anem a pams, no correm tant.
No, del fang es fa un mollo, un guis negatiu,
un mollo perdut que es diu perquè es trenca.
Aquest mollo es torna a omplir de guis,
i el mollo es trenca.
I llavors te queda el positiu,
la mateixa estàtua que tenies feta amb fang,
et queda de guis.
Un pic està a la foneria,
ells tornen a fer un mollo de silicona,
d'aquest guis,
al qual hi posen un gruix de cera,
llavors dintre, de 5 mil·límetres, 4, depèn, no?
I es fa aquesta cera.
Un pic tenen aquesta cera,
ho massissen tot de reflectari de dintre,
obren el mollo de silicona,
que ha de ser de silicona perquè es pot doblegar,
perquè així no es trenca la cera.
I llavors els hi queda l'estàtua feta de cera per fora,
però de dintre de reflectari.
Omplen per fora també de reflectari,
i llavors això ho couen.
I el reflectari què és?
Aquella pedra, aquella terra...
És una terra reflectària,
apastada amb un guix.
Al coures,
la cera es fon
i marxa.
I el buit que deix la cera
és on s'hi posa el bronzol líquid.
O sigui, és un procés molt llarg.
Quan dur aquest procés?
M'heu de guis?
Jo no es fa això,
perquè clar, no tot arreu.
Això s'ha fos a la foneria de Valls,
al Vilà.
No n'hi ha gaire de foneries.
És que us ho anava a dir,
n'hi deu on queda poquíssimes, no?
Molt poques, sí.
Sempre n'hi ha hagut poques,
no és que dinares, n'hi ha poques.
Ara, tenim la sort que a Valls
n'hi ha hagut una de molt important
i molt gran.
I com és que n'hi ha hagut tan poques
de foneries,
que és una feina molt específica
i que, en fi, no ho sé, eh?
És com tot,
tampoc hi ha una gran demanda
d'escultures de bronzo.
Abans hi havia moltes foneries
que fonien a la terra,
però era per cosa industrial.
Però per escultura ha de ser la cera.
I, clar, tampoc.
I el que hi ha, vull dir,
és l'oferta i la demanda.
Aquesta foneria font
per gent d'escultors d'Estats Units,
de França, de molts llocs.
Com es diu, aquesta foneria, m'ha dit?
Vilà.
Vilà.
Ramon Vilà.
I això potser és una feina
poc coneguda, eh?
De fet, no?
Sí, és molt poc coneguda
i és molt bonica.
Tot el procés és molt bonic
de la foneria.
i això és...
De 100% que s'ha passat de pares a fills, no?
De tot un moment artesanal.
Sí, aquesta foneria la va començar els pares
i avui la porten els fills.
Tornem al procés.
Ja tenim l'estàtua feta...
Feta amb bronzo.
Amb bronzo, eh?
Llavors, això, clar,
quant pesa aquesta estàtua?
El bronzo, l'estàtua de bronzo
pesa uns 600-700 quilos.
600-600, 700 quilos.
El que pesa més és el peu de pedra.
El peu de pedra, ara en parlarem, també.
És a dir, que no es pot transportar
amb un carretó, per entendre's, no?
No, no, no.
S'ha de transportar amb tot un seguit de mesures.
Amb un camió, un crua.
S'ha de pulir, també, no?
S'ha de pulir.
No, no, de la foneria surt ja...
Acabat.
Sí, perquè, és clar, quan s'afon,
també en un fon, en tot d'una peça,
fan diverses, clar, s'han de soldar,
s'han de segirar, que es diu, repassar-ho...
I finalment se li dona la pàtina
que vulguis.
Es poden fer moltes pàtines de diferents colors.
Això es fa amb àcids.
Què és la pàtina?
Jo l'hi vaig preguntar, eh?
La pàtina és el color que la figura tindrà.
Pot ser verda, pot ser marxant, pot ser negre,
depèn del color, es fa amb àcids.
O sigui, el bronzo es banya amb un àcid
i aquell àcid fa una reacció,
que és el color que té...
Si no, el bronzo té un color cobre,
vull dir, no...
I que més se fa negre.
Sí, a mi a més, amb molta facilitat, eh?
Sí.
Com és que s'utilitza el bronzo
i no un altre material,
un altre material, jo què sé, diferent, eh?
No ho sé.
Hi ha alguna raó específica o no?
Es pot fer fer fer-ho.
Es pot fer mort, també, no?
Si convingués, en fi.
És que ja es fan mort coses, també,
però clar, t'imagino que valdria això en mort.
Valdria, valdria ser pesa mort, eh?
Si sents quilos d'hort.
Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do.
Llavors, ara, si l'estàtua està, diguéssim,
al seu magatzem, no?
Sí, sí, la tinc al taller, sí.
I està acabada, no?
Sí, està llesta.
I sortia al diari un reportatge
que li van fer sobre aquest monument,
allà, els companys.
Sí.
I va cridar l'atenció que l'estàtua era descalça.
Sí.
Expliquem-ho, expliquem-ho, això.
Bueno, això és una mica la història,
vull dir, es havia de fer un moment,
a mi m'havien comentat,
de fer un moment, doncs, en què el van afusellar
i, lògicament, ell, el que el van afusellar,
doncs, es va descalçar allà, el moment.
Perquè duien les sabatilles
i, quan va ser allò, doncs, va fer un pas enrere
i va deixar les sabatilles davant.
Va dir que volia morir tocant la terra,
el seu país, no?
I va dir, doncs, bueno, té més sentit
que no pas fer-ho en sabates i no ho sé.
Està completament descalça, no?
Sí.
I, llavors, el peu, el peu, ho he dit que la base
també és de bronze, o no?
No, la base, o sigui, aquesta escultura
està anclada o estarà anclada
amb un peu de pedra que és de màrbol, de la sènia.
La pedra pesa 1.800 quilos.
1.800 quilos.
I a la pedra de davant, doncs, hi ha l'inscripció
de Lluís Companys
i al costat hi ha una altra petita inscripció.
Com serà tot el conjunt, eh?
Perquè jo ara aquí estic veient, més o menys,
el que serà el monument acabat.
Sí.
No sé si continuarà sent així,
és a dir, darrere una olivera,
crec que és una olivera centenària.
Sí, sí.
Hi ha una olivera i un xiprer.
Entre l'olivera i el xiprer
hi ha les quatre barres de Catalunya
que acullen una mica l'escultura.
Estan en mitja lluna, com si diguéssim,
acullen l'escultura.
I darrere és on hi ha l'olivera i el xiprer.
I es podrà veure bé perquè, com hem dit abans,
és una mica més gran del tamany real d'una persona, no?
És a dir, una mica més gran
i, per tant, també permet que es pugui veure
des de diferents punts, no?
També ha de ser una mica l'objectiu, no?
Exacte, exacte.
Si la gent anirà passejant, no?
I la por del davant, darrere, es costat,
de tot arreu, darrere, una mica difícil.
Darrere, no? Perquè el tindrem el xiprer o l'arbre, en fi, no?
Que queda més alt, fa pujada de la febrera.
M'imagino que Bruno Gallar està, en fi, avui és divendres
i deu estar esperant de l'edat que arribi el dilluns.
Doncs sí, si tinguen en compte que fa...
Doncs és el mes de gener que la tinc l'escultura al taller,
preparada i està allí.
I és el mes de gener, eh?
I fa no, o sigui, ja.
I, evidentment, s'ha hagut d'esperar d'on s'acaben les obres, no?
I, en fi, on s'aprofitarà per fer tot l'any.
A les obres sempre, no sé què, mai...
Va com va, això.
Va com va.
Vostè, evidentment, serà el dia dilluns, el dia de la inauguració,
i serà present, no?
Amb tot l'acte que es farà.
Dilluns, dilluns, no és la inauguració.
Perdó, el dia 7, el dia 7.
El dilluns farem el muntatge.
Dilluns al dematí la col·locarem.
I la inauguració serà el dia 7 a les 7 de la tarda.
Això, això, perdó.
Sí, sí, sí.
El dia 7, 7 de setembre, eh?
A les 7 de la tarda.
Com anirà dilluns?
Perquè, clar, moure una estàtua de tant pes,
amb fit o plegat al peu,
farà falta, m'imagino, que un dispositiu una mica especial, no?
No, simplement un camió en grua,
que pugui amb el pes.
No hi ha problema.
La mateixa brigada, l'Ajuntament, ho farà.
Sí, no, que cap problema, eh?
No.
És a dir, que pervicinament dimecres,
ai, el dia 7, tot a punt, eh?
Tot, tot, tot a punt.
Escolti'm, vostè, a banda d'aquesta estàtua,
el president de Lluís Companys
ja ha fet diferents obres per la ciutat,
en fi, n'ha fet moltes,
i ara en aquests moments també,
perquè això potser la gent no el coneix,
vostè està treballant en la Sagrada Família,
és a dir, que va compaginant, no?
Es mou per aquí i per allà, diguéssim, no?
Sí, sí, bueno, fa 26 anys,
si t'hi col·laboro, la Sagrada Família.
Molts anys allà.
Com està la Sagrada Família, escolti'm?
Molt bé, eh? S'està acabant, ja.
S'està acabant.
Així que no li falta sentit de humor, eh?
No, però diu, en fi, la feina va...
O sigui, vostès van anar treballant, eh?
Porta un ritme molt gran, ara, sí.
Quantes persones hi treballen allà, a la Sagrada Família?
Exacte, no us ho puc dir,
però passen del centenar.
Centenar de...
De persones.
De persones treballant.
I, en fi, hi ha molta feina, no?
La gent que...
No solament la gent que treballa allà al temple,
sinó la gent que treballa a fora del temple.
Per exemple, doncs hi ha uns tallers a Girona,
uns tallers de...
Aquí al...
No sé dir-ho, ara...
Ja sortirà.
Cap a la part de Lleida,
de Galícia, també han treballat,
i m'he dit, són tallers que fan producció,
la porta empeta de pedra i tot, sí.
A la floresta.
A la floresta.
I llavors, és a dir, això es porta cap allà
i després un cop allà s'assembla, no?
És a dir...
Sí, i tot això està dibuixat en un ordenador,
tot, i doncs donen els planos,
i doncs se fan peces i es porten fetes.
Perquè, esclar, tot això abans s'ha fet allí.
Allí hi havia un taller,
però a mesura que el temple ha anat creixent,
ens han quedat sense espai.
I els tallers s'han hagut de fer a fora.
I ara, exactament, en quins punts es treballa?
Què s'està fent?
És a dir, que és el més imminent?
O va com va?
És a dir, hi ha diferents fronts oberts?
Hi ha bastants fronts.
Tampoc, exacte, tampoc jo no ho sé,
però a veure si m'entens.
S'està treballant a la façana de la Glòria,
que és la façana principal,
s'està treballant al lapsi,
s'està cobrint el creuer,
cobrint el lapsis,
en tres anys volen tindre tot el temple cobert,
poder fer ja una missa allí dintre,
i tindre-ho tot net.
I els turistes com ho porten, això?
Perquè...
Turistes com sempre.
Imagino que n'hi ha uns quals, no?
Molts.
I que no faltin,
perquè es fa gràcies a això,
si no...
És veritat.
Sí.
Però aquí hi ha l'imatge que tenim tots ara a la ment,
dels turistes japonèssos fent fotografies a tort i a dret,
això és el part de cada dia, no?
Els que treballen allà ho deuen veure el diari.
Sí, però tampoc...
O sigui, això és...
O és un tòpic, això?
És una mica un tòpic,
perquè els japonès van ser els primers asiàtics a vindre,
però actualment poden haver més coreans i xinos.
El que passa és que, clar,
la gent veu gent asiàtica i ells pensen tots japonès,
tots són iguals.
Però van fent fotos, no?
Sí, sí.
Déu-n'hi-do, eh?
D'ençà, la Sagrada Família,
no sé, imagino que això marca, no?
Sí.
De certa manera.
Sí.
Marc, a més, té un carinyo,
vull dir, no sé...
Actualment, tal com estava,
jo no pensava pas que l'ha vist mai.
L'avançada que està,
vint tot el que s'ha fet.
Però, en fi...
Com és, a vosaltres,
com és la vida d'un escultor?
Home, fa un moment ho deia,
una mica dura.
Però passa que n'abans no ens escoltava.
Les pedres són dures i pesen i fan mal quan piques el de l'esquerra,
però és bonica.
Com es fa un escultor?
És a dir, hi ha un moment que un diu,
m'agrada treballar, modelar les coses,
crear a partir del no-res,
com surt la vocació d'escultor?
Home, una mica, en el cas meu,
com molts, ja ve de família.
El meu pare ja hi estava, una mica, en tot això.
Aleshores, escultor que piqui pedra n'hi ha molt pocs.
És que dintre de l'escultor hi ha molts oficis.
Jo treballo la pedra,
el bronzo
i la fusta.
Són oficis.
Cada cosa és un ofici.
Així n'hi ha la sort de poder-los d'aprendre.
Però tothom, avui,
com que surten d'escoles,
a les escoles de velles arts i aquests postres,
no s'aprenen cap d'ofici.
I llavors és molt diferent,
tenen molt diferent.
per això hi ha poca gent que treballi pedra
i que talli fusta.
Ara, fer muntatges, modelar coses,
això sí,
molts n'hi ha.
Hi ha, però,
o sigui, l'ofici de picapedrer, no?
Sí.
En fi, els que modelen la pedra,
però per fer construccions, per entendre's.
Exacte.
A la Terra Alta, per exemple,
crec que n'hi ha força.
Si més no, jo en conec dos
que treballen prou bé la pedra.
Un pute són els únics.
Deu ser els únics, que us ho anava a dir.
Anava a dir, a Tarragona n'hi havia molts abans de picapedrers.
A Villalba, sempre són de Villalba dels Arts.
Villalba dels Arts.
Sí, jo en conec un.
Et deus que no sigui aquest, eh?
Sí.
N'hi ha pocs, no?
N'hi ha molt pocs.
A Tarragona, jo quan era petit, n'hi havia molts de picapedrers.
Avui no en queda cap.
Avui la pedra s'elabora tota mecànicament.
Per tant, com que no hi ha penya,
tampoc hi ha picapedrers.
Abans hi havia fins i tot l'ofici de margeller,
els que anaven arrelant els marges.
Aquest potser no picava, no?
Però, sí, que fèiem marges.
És difícil fer marges.
També hi ha molt poca gent que en sàpiga.
i en fi, els oficis s'aperten, no?
Aquestos molts.
A Tarragona, els anys 50, hi havia molts voters
i anteriors dels 50 encara molts més
perquè tot s'ha...
Era un ofici que més sortida tenia
perquè tot s'embasava en voters,
el grau, el vi i tot.
I avui ja no n'hi ha cap.
Tenen, és a dir, aprenents allà de la Sagrada Família,
és a dir, persones que van anar a aprendre l'ofici?
Aprenents no se'n poden tindre.
La Sagrada Família és un lloc on s'ha de treballar
i s'ha de fer fenya.
Vull dir, no és una escola per ensenyar a gent.
Per això hi ha hagut una...
l'Escola Gaurí, que es diu,
que ensenyen picapedrers i paletes,
però, en fi, no sé com està això ara.
Ara, el que venen són alguns,
algun francès, ha vingut un alemán, un italià,
amb canvis que fan,
que venen aquí fent les pràctiques
i allò, allò, allà la gent és per fer fenya.
I el difícil és tindre picapedrers,
és molt difícil.
No n'hi ha.
Com està la situació.
Abans s'han quedat amb el tema de la vocació,
que ens hem desviat cap a la Terra Alta
i s'han quedat per allà.
És a dir, vostè quan va aprendre l'ofici de son pare,
va passar de generació en generació,
i a partir d'aquí n'ha fet.
N'ha fet, sí.
És una cosa que a mi m'ha agradat sempre,
de molt petit.
A qui volia arribar?
A qui volia arribar?
El meu hobby és fer escultura,
vull dir, i clar, i com que he viscut ella,
doncs no tinc altre hobby.
Es considera un privilegiat
per poder viure del que li agrada?
Pues sí.
Sí, sí.
La majoria de la gent
treballa i no fa el que els agrada.
I per mi no s'ha de treballar.
Llavors es va anar, diguéssim,
fent cada cop més forta la vocació,
es va avançant,
es va buscant el camí,
que tampoc no deu ser fàcil trobar el camí,
és a dir, que a vegades costa, no?
No, i cada dia s'ha d'aprendre alguna cosa,
vull dir,
i això et motiva més.
Llavors cada fet que fas,
doncs te'n motiva,
que un pic la tens feta,
aquella ja no,
era una altra,
i així passen uns anys.
Com per exemple,
vostè va fer,
segurament alguns ullens
ho recordaran,
si és que va anar a la inauguració
en el seu moment,
això va ser,
crec que va ser l'any 2000,
que va fer el bus
de l'arquitecte Jura Maria Jujol.
Sí.
I que ara està al Metropol,
concretament,
al vestí de la Metropol.
No vaig fer,
doncs un al Metropol
i l'altre està a l'Ajuntament.
I com va anar aquella obra?
Molt bé.
Jo, en principi,
aquell bus que jo el vaig fer
per la família Jujol.
O sigui,
el model el vaig fer
per la família Jujol.
Posteriorment,
l'Ajuntament
me'n va encarregar
un parell més,
un pel teatre
i l'altre pel Ajuntament.
No ho sé.
Va anar bé, va anar bé.
També la font d'Armanyà,
que és una font
que és del segle XVIII,
que també la va restaurar,
no?
Restaurar,
i sobretot l'escut,
que estava totalment desfet,
no existia pràcticament res,
per haver de buscar
i tornar-la a fer nou.
Déu-t'hi-do, eh?
Si vostè...
No, n'he fet més de coses.
No, no,
és que anava a dir, eh?
A part d'estar
en la Sagrada Família,
doncs bé,
tots aquests anys
per aquí també
ha fet força feina.
Quina és la que...
No sé,
m'he de preguntar
la que a mi li agrada,
però em sembla
que no anem bé per aquí,
no?
Suposo que li agrada a totes, no?
La que més coneix
Tarragona
és la Santa Tecla.
Ara, ara,
com anava la Santa Tecla?
Bé, sí.
Ara jo veig
fer també una esperança,
que l'hem posat allà baix
al Cap Nou
a l'inglesi
que hem fet allí.
També vaig fer
la Mare Déu
del Turó
que tenen al col·legi.
Encara fa més anys d'allò, eh?
Molt bé.
I ara té un projecte
d'entremans?
Hi ha coses,
però no estan encara...
S'han fet, no?
S'han fet, sí.
Encara s'han començat.
Doncs vostè,
si el proper dia 7,
si van a Tarragona,
si venen aquí a Tarragona
a les 7 de la tarda,
a veure com es fa
la inauguració d'aquestes obres
de perllongació de la rama nova
fins a la plaça Generalitat,
a poder veure
la persona que avui ens ha acompanyat,
és Bruno Gallar,
és l'autor
de l'estàtua
del president Lluís Companys,
que ha portat molta feina,
com ens explicava,
i que es podrà veure
a partir del dia 7
en aquest tram,
i en fi,
que tothom que passi per allà
podrà veure-ho.
Això també és una satisfacció,
m'imagino,
com a autor,
com a escultor.
Sí, com a Tarragoni.
Com a Tarragoni, exacte, també.
Sí.
Fem ciutat.
Fem ciutat.
Ja faig ciutat.
A Sagrada Família
faig ciutat sempre.
Sí, parla de Tarragona, allà veu?
Sí.
A mi m'hi coneixen
per l'escultor de Tarragona.
L'escultor de Tarragona.
Sí.
Està bé, està bé això, no?
Sí.
Però aquests turistes
que van per allà,
per allà a Sagrada Família,
ja saben prou
on està a Tarragona o no?
Perquè a vegades costa
fins i tot
que trobin el mapa
per segona vegada.
És difícil.
Clar,
depèn dels turistes, no?
Però hi ha molt de turisme
que coneix
la Sagrada Família
i el camp del Barça,
res més.
No saben on és ni Espanya.
No n'hi do, eh?
Bruno Gallar, escolti'm,
ha estat un plaer
conversar amb vostè.
El dia 7, recordem,
el 7 de setembre,
la inauguració
d'aquesta estàtua
president de Lluís Companys
i el dilluns,
que jo crec que
moltes persones
tirant fins allà
a veure com està
el procés.
A primera hora del matí
la col·locarem.
A primera hora del matí,
és a dir que
molta gent irà cap allà,
molts curiosos,
a veure com va el procés.
Vinga.
Bruno Gallar,
t'ha estat un plaer,
una abraçada ahir,
bon cap de setmana.
Igualment,
moltes gràcies.