Emili Rosales, molt bon dia.
Bon dia.
No sempre els premis acompanyen amb la crítica
i no la crítica experta, sinó la crítica dels lectors.
Tothom en parla molt bé, totes aquestes persones que se n'he llegit.
Moltes gràcies, espero que sí.
Ha estat una feina llarga, no?
Mira, ha estat una feina, sobretot, molt interessant per a mi,
fascinant, perquè a mesura que anava aprofundint
en aquesta història, que és la història d'una part del llibre,
de com es va fundar Sant Carles
i de per què no va arribar a construir-se,
a mesura que hi anava aprofundint, descobria coses, no?
És a dir, que per mi també ha estat una gran descoberta.
Però, efectivament, a més de la feina que sol comportar una novel·la,
aquí hi havia una feina de documentació i de viatge.
Jo he viatjat alguns dels escenaris que apareixen al llibre,
com són Nàpols, Venècia, Sant Petersburg, etcètera,
que tenen a veure amb aquesta idea il·lustrada
de fundar una ciutat de Socarrel, no?, a un lloc desert,
que sembla que va ser el model que va tenir Carles III
en el moment de fundar Sant Carles.
Per exemple, Sant Petersburg, que és un gran projecte del mateix segle XVIII.
Es volia crear un Sant Petersburg aquí, a les Terres de l'Ebre,
justament en aquest escenari, perquè la ciutat invisible,
que és el títol de la novel·la, com esmentàvem a l'inici de la conversa,
en la introducció, és una ciutat, en principi, real,
no és una ciutat imaginària.
I a partir d'aquesta base...
Sí, és una ciutat, és un projecte real,
és un projecte del qual podem veure vestigis actualment,
com són el canal de navegació entre l'Ebre i la Badia dels Alfacs,
que és un canal de 10 quilòmetres,
que va arribar a funcionar,
que després va quedar, en fi,
va quedar inservible,
es va tornar a excavar, etcètera.
Podem veure l'urbanisme d'una part de la població,
de Sant Carles de la Ràpita,
sobretot la plaça central,
que es diu Carles III actualment.
Podem veure un edifici neoclàssic inacabat,
que es coneix com l'Església Nova a la ciutat, etcètera.
A banda d'això,
diguem que hi ha uns paral·lelismes entre Sant Petersburg i Sant Carles.
Una és el mateix nom,
el Sar Pere el Gran,
li va posar Sant Petersburg a la seva ciutat ideal,
i Carles III li va posar Sant Carles en aquesta ciutat.
Les dues ciutats es projecten a prop d'una desembocadura d'un riu,
Sant Petersburg al Neva,
i Sant Carles a l'Ebre,
i les dues tenen sobretot una finalitat comercial.
En el cas rus era relacionar Rússia amb la resta d'Europa,
en el cas de Sant Carles era rellençar el comerç que havia estat prohibit,
que havia estat, o almenys dificultat per la corona,
entre l'antiga corona d'Aragó,
sobretot Catalunya i Aragó,
amb Amèrica.
Per tant, hi ha uns paral·lelismes bastant curiosos entre els dos projectes.
Els veïns de Sant Carles de la Ràpita en són conscients d'aquest passat?
Els veïns de Sant Carles de la Ràpita...
Vull dir perquè ara amb la novel·la diran
escolta, estem visquent en un terreny que realment podia haver estat
una joia arquitectònica i d'urbanisme.
Sí, però els veïns de Sant Carles de la Ràpita, com jo mateix,
som els descendants dels que es van quedar a les ruïnes del projecte.
És a dir, els que sabien que anava això van marxar,
perquè es va aturar el projecte i se'n van anar els arquitectes,
els representants reials, etcètera, etcètera.
I els que es van quedar van ser uns pocs dels milers que hi treballaven,
uns pocs que llavors es van dedicar a una altra cosa,
es van dedicar o a la pesca o a l'agricultura, etcètera, etcètera.
I per tant, no n'ha transcendit una memòria oral d'això,
sinó és molt distorsionada.
Carles III va voler fundar una ciutat, tal.
De petit jo n'havia sentit a parlar d'això,
i he jugat a les ruïnes d'aquesta ciutat.
Però no hi ha una història ben tramada sobre què s'anava a fer.
I precisament aquesta mena de misteri és el que a mi em va treure
a buscar i a imaginar aquella part que no sabem,
perquè hi ha molta part d'aquest projecte que continua sent desconegut.
Però això és el que a mi m'ha tret a escriure una novel·la
sobre un projecte realment immens, realment magnífic,
però que es va quedar aturat just al moment de començar.
I una novel·la que es desenvolupa en dos temps narratius,
l'actual, amb un personatge que a més es diu Emili,
no és casualitat o un caprici de l'autor que diu
calla, que el batejaré amb el meu nom.
Tots tenim aquest dret, m'imagino.
I després un altre temps narratiu que ens situa en el segle XVIII.
I a més a més, enmig de tot plegat,
apareix un personatge fascinant com és Tiepolo,
que a més és un artista venencià i a més va ser un artista
que es va diferenciar molt dels seus contemporanis
per aquest sentit crític, irònic, que tenia del seu entorn.
Tot això com ho convertim en aquesta ciutat invisible?
Tot això realment es converteix d'una manera molt fàcil d'explicar.
La novel·la, en el fons, és la història d'un nen que es perd un dia
i que per retrobar-se, per trobar el canvi de tornar de casa,
ha de viatjar fins fa 250 anys.
Dit d'una altra manera,
la novel·la comença amb un personatge contemporani,
que és un galerista,
que per tant sap alguna cosa
sobre l'última època de Tiepolo,
atret per Carles III en aquests projectes il·lustrats a Espanya,
i que els últims anys de Tiepolo a l'acord de Carles III
són molt confusos,
hi ha quadres que no se sap si els va arribar a pintar
i si els va pintar on són, és a dir, això són fets reals,
i per tant aquest galerista, de cop i volta, a més de tot això,
es troba amb un manuscrit que resulten ser les memòries
de l'arquitecte encarregat de construir el projecte de Carles III,
de la ciutat de Sant Carles al segle XVIII.
A mesura que va investigant amb aquestes memòries
que ens expliquen els secrets, diguem,
del projecte del segle XVIII
i tota la peripècia europea d'aquest arquitecte,
també anem descobrint, diguem,
els secrets amagats del passat
d'aquest galerista contemporani nostre, no?,
que en té uns quants
i que només els podrà, diguem,
desentranyar, curiosament,
a través de la història de la ciutat invisible,
que és la ciutat on ell havia jugat de petit,
és a dir, les ruïnes,
però sobretot el projecte
de Carles III.
Quina importància té el món de l'art,
doncs, en tot l'entrellat de la novel·la?
Té una importància definitiva,
perquè a nivell contemporani,
a través d'un quadre,
aquest típol o suposadament desaparegut,
o suposadament trobat,
es van, diguem,
arremolinant diferents interessos,
el purament artístic,
però també el polític i, sobretot,
l'econòmic,
i alhora, també el segle,
la intriga del segle XVIII,
el que ens trobem és que darrere dels projectes artístics
hi ha sempre també un gran interès polític
i hi ha sempre una intriga personal.
Per tant,
el món de l'art serveix en aquesta novel·la
per mostrar-nos, diguem,
un tall polític
i un tall econòmic de la societat,
però sobretot una peripècia personal sempre,
darrere de l'art.
En un context actual, també, vull dir,
l'actualitat, en aquest cas,
de les Terres de l'Ebre,
és l'actualitat de les Terres de l'Ebre,
és l'actualitat de Catalunya.
És a dir, des d'aquesta perspectiva,
ens situa molt en el territori?
Sí, inevitablement,
perquè aquest personatge contemporani
és de les Terres de l'Ebre
i, per tant, més o menys,
es veu afectat, en certa manera,
pel tot el batibull del pla hidrològic,
que és un rarafons, diguem, inesquivable,
i el que passa, doncs,
és que aquest gran embolic del pla hidrològic
no ha estat tant una batalla
sobre el Delta i el riu
com un merpretexper a una batalla política,
en aquest sentit apareix el tema polític.
El fet que s'hagi tirat enrere
i aturar el tema del pla hidrològic
no li resta verosimilitud a la novel·la
o als plantejaments de la novel·la.
Tot el contrari, no,
perquè la novel·la no és una novel·la política,
ni tan sols aquest tema té un protagonisme essencial,
sinó que el que hi ha són uns personatges
que han de ser retratats d'una manera coherent
i que han de ser versemblants.
I aquests personatges es mouen dins de la intriga del moment.
Però, insisteixo, el que hi ha són uns retrats personals
dels personatges que apareixen al llibre
i, per tant, tot això ha succeït
i té a veure amb les seves vides.
Ens pot oferir una mirada una mica diferent
de les Terres de l'Ebre als lectors?
Justament per aquesta, a vegades,
tot el tema del pla hidrològic,
del tema de l'especulació, del món de la política,
que, justament com explicaves,
vols allunyar-nos en el sentit més estricte,
però pot oferir una mirada diferent
a les Terres de l'Ebre.
Partim de la base que és una novel·la
per fluir-la, per gaudir-la de la història,
però més enllà sempre hi ha alguna intencionalitat més, no?
Sí, perquè la gràcia és que
hi ha dos moments en què les Terres de l'Ebre
han estat, diguem,
a baix de la melé,
del gran partit de la política catalana i espanyola.
Un és amb aquesta qüestió de la fundació de Sant Carles
que, evidentment, no feia cap gràcia
a les classes poderoses del voltant de Carles III,
el fet de, potser, traslladar l'acord.
I el segon moment en què el Delta de l'Ebre
es converteix en el centre de la política espanyola
és amb el pla hidrològic, insisteixo,
com a més pretext per a la batalla electoral,
no per un interès de conservar ni el riu ni el Delta
ni tan sols les necessitats reals que hi ha d'aigua
a altres llocs, sinó que això es converteix
en un pretext de la batalla política.
Per tant, certament, les Terres de l'Ebre
han estat en el centre de la política,
encara que sigui com a pretext.
Si algú ha cregut que ho havien estat
per un protagonisme real,
doncs s'ha equivocat, no?
Han estat un pretext.
Novella històrica, no, necessàriament, no?
Aquesta de la ciutat indústria.
Jo crec que no, però això...
Parteix de dades històriques, però...
Jo crec que no, però això de les catalogacions del llibre
depèn de qui la faci, és a dir,
tampoc potser s'equivocarà molt si algú ho diu.
Per mi no ho és, però, vaja,
no ho és perquè sempre l'interès del llibre
està més en l'explicació dels conflictes
del personatge contemporani,
que té unes històries d'amor, en fi,
que s'expliquen al llibre,
i que té també uns embòlics considerables
amb qui és ell mateix.
Llavors, la història del segle XVIII
està explicada en funció d'això.
Si això la converteix o no
en novel·la històrica, no ho sé.
Prefereixo que ho diguin els crítics, no?
Millor que ho diguin els actors, no?
Estic llegint una novel·la històrica o estic llegint una...
Si s'ho passen bé, m'és igual si és històrica,
o és sentimental, o és romàntica.
No fa gaire que hi hagi els aparadors aquesta novel·la,
perquè segueix una miqueta la pauta del mateix premi,
no sé, el febrer ja es podien trobar els aparadors.
Sí, sí, fa 15 dies, diguéssim.
L'ha llegit l'entorn de l'Emili Rosales,
aquesta novel·la?
Sí, sí.
L'ha tornat allò més intimeja,
més intimeja en què tens garantia
que et dirà el que penses realment.
I què?
L'han llegit...
I que més siguin de Sant Carles, de la zona.
Sí, l'han llegit i les reaccions
són entre bones i sorpreses, no?
És a dir, que, clar, aquesta novel·la
explora bastantes qüestions i personatges reals
del segle XVIII,
i la gent s'ha sorprès molt, no?,
de veure determinades coses.
Però jo crec que són coses interessants
que val la pena explicar-les.
Vale dir que l'Emili Rosales
no és la primera novel·la ni de bona tros,
per tenir aquest ofici
se n'hauria de publicar algunes més.
També autor de poesia.
Sí.
I editor.
I editor, sí.
Això doncs...
A més, el Premi Sant Jordi de novel·la
tots sabem el significat que té,
és un dels premis importantíssims.
Sí, sí.
Com es porta tot pla?
Diu, soc editor i a més guanyo un premi de...
Mira, d'editors que escriuen...
Es porta, no?
Sí, no, no, d'editors que escriuen
n'hi ha força.
És a dir, n'hi ha molts, de fet.
Hi ha molts editors que escriuen.
I si ets editor i has escrit un llibre
tens diverses possibilitats.
Una, no necessàriament il·legítima,
és publicar-la dins d'alguna de les línies
de l'editorial on treballes.
Bé, és possible.
A mi em va semblar molt més fàcil,
molt més clar i molt més indiscutible
presentar-la a un premi
que no té res a veure amb l'editorial on treballo.
És a dir, que això és així de senzill.
Ara, per una altra banda,
tant editar com escriure
per mi són dues passions.
vull dir que no renunciaria
a cap de les dues, no?
I de moment ho puc fer.
El que passa també
és que això retarda una mica l'escriptura.
Aquest llibre ha trigat a sortir
cinc anys des que vaig publicar
l'anterior novel·la.
Això té a veure amb la complicació
d'escriure aquest llibre
i de documentar-me,
però també amb la feina d'editor que faig.
Però, vaja, és perfectament compatible.
Ja es veu que era un projecte ambiciós.
Home, també és cert que d'aquesta manera
es publica a través del Premi Sant Jordi.
Ara que us toca als autors
fer bolos pels puestos,
presentar l'obra també fa sentir
una posició molt més còmoda
per parlar de la novel·la, no?
Sí, indiscutiblement,
el Premi Sant Jordi ajuda moltíssim
a qualsevol novel·la a ser més coneguda.
Per mi ha estat una...
En fi, ha estat una gran alegria,
però també és molt reconfortant
veure que després de tant temps
la feina d'escriure
sempre és una feina íntima
i gairebé secreta, no?
Molt silenciosa.
I, per tant, si el que has escrit
té un premi de sortida,
doncs això ja reconforta.
És una percepció només de lectora,
no pas de persona experta ni de bon tros,
però jo tinc la sensació
que hi ha molts autors
de narrativa en llengua catalana
en aquests moments.
Passem per un bon moment.
Sí, per sempre.
Passem per un sector
que té tendència sempre
a lamentar-se una mica,
a queixar-se amb raó,
sense, no ho sé,
no és el moment de valorar-ho, però...
No, jo crec que les lamentacions
venen de la insuficient repercussió
que de vegades tenen els llibres,
però pel que fa a una anàlisi,
diguéssim...
Producció literària.
Si això es pot dir objectiu
de la varietat i de la qualitat
que hi ha a la literatura catalana actual
i sobretot a la novel·la,
jo crec que està en un dels grans moments,
sens dubte, no?
I això ho pot dir gent molt diversa.
Una altra cosa és
si la consideració social que té
és la que es mereix.
Doncs potser se'n mereix una mica més,
però jo crec que anem pel bon camí.
I a més a més,
en aquests moments
hi ha un ajut
que ens està arribant cada vegada més,
que és el prestigi
que té a fora de Catalunya
aquesta literatura.
Diguem que es pot veure
amb les traduccions creixents
que hi ha de novel·les catalanes.
Com que això anirà cada vegada més,
doncs també, jo crec,
anirà més la consideració
a l'interior de Catalunya
de la novel·la catalana.
Del que no hi ha dubte
és que tot això creix
si hi ha lectors
i si hi ha bones novel·les.
Aquesta ciutat invisible
es pot tocar.
La tenim a prop
en forma de llibre
i en forma de premi
Sant Jordi 2004.
Emilio Rosales,
moltíssimes gràcies per venir
i enhorabona.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau.