És la una del migdia i vuit minuts, tal com els hem apuntat
als darrers minuts del matí de Tarragona Ràdio,
els dediquem a parlar de teatre de la representació del Misàntrop,
que arribarà demà a l'escenari del Metropol en aquest cicle de tardor.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic l'Oriol Broggi,
és el director d'aquest Misàntrop.
Oriol, bon dia.
Hola, bon dia.
Primer que tot, per què no ens expliques quina és la relació que tens amb Molière?
Jo tinc una relació amb Molière d'amor, una bona relació.
Però d'amor només, no d'amor a odi, d'amor.
No, d'amistat.
Bé, a mi m'agrada, m'agrada molt els textos,
m'agraden molt les possibilitats que em dona com a director per fer obres
i, a més a més, crec que també agraden bastant públic.
Per tant, també, en el moment de planejar-me un projecte,
penso, en el cas d'aquest Misàntrop, per exemple,
per l'empresa nostra era una qüestió de fer una altra vegada
un espectacle que pogués funcionar, que pogués connectar amb el públic.
Hi ha diferents factors que afecten aquesta relació.
La Molière és d'aquells autors, n'hi ha un grapadet,
que la gent que estima el teatre permet fer de tot, no?
I permet adaptar-ho al que tu vols explicar.
Sí, sí, és bastant flexible.
Però jo també he anat veient que...
Jo tampoc tinc tantes relacions, jo he fet tres muntatges d'ell,
avui tampoc no...
Però has fet la bar, el Tartuf, les obres potser més conegudes, no?
Ah, sí, la bar vaig fer com a actor,
després jo vaig dir...
Primer vaig començar fent la bar com a actor,
després vaig fer el Jordi Dandent, després vaig fer un Tartuf,
ara he fet el Misàntrop, em falta el Don Joan,
m'agradaria fer, amb l'imaginari.
No, però sí que permet...
I dius només has fet tres, però mira, ja anaves dient
i falta per fer aquest i aquell altre...
Bueno, però en té moltes, eh?
Clar, clar, clar.
Hi ha moltes, jo què sé, els grans directors anglesos, per exemple,
torcen el seu currículum 25 Shakespeare's, no?
No, jo també he anat veient, i el que anàvem,
que a vegades els textos a Molière em donen com clatellades,
tinc la sensació, i parlem amb els actors.
Aquí a Molière ens foten un calbot,
o sigui, no aneu per aquest camí, que no aneu bé.
És a dir, sembla que sigui molt flexible,
i després, quan t'hi trobes, depèn de com ho enganxis tot,
és prou bo el text com perquè et digui,
no, no, per aquí no n'anem bé, no?
Com s'ha passat a vegades.
És d'aquelles obres, aviam, no sempre l'espectador
sempre li busca, doncs, allò de vincular-lo amb la seva realitat.
A vegades es fa aquest exercici, a vegades no,
l'espectador és molt lliure de fer-ho.
Sí.
Però clar, precisament aquesta peça teatral
permet molt enveures, enmirallat, en el món actual, no?
Sí.
Aquesta cosa de tot allò que ha de ser correcte,
aquella cosa del cortesà, que encara, doncs,
s'ho vinteja molt.
Sí, sí, s'ho vinteja, suposo,
perquè, clar, jo no hi entenc gaire de tot això,
vull dir que no soc un sociòleg,
però sí que...
sí que t'adones que si no hi haguessin unes normes socials
seria difícil de conviure,
i, per tant, hi ha coses que s'han de callar en moments,
és a dir, has de tenir una certa correcció.
Aleshores, el que planteja, en tot cas, el misantrop,
és dir, i a l'obra, eh, no ell,
hi ha d'haver un equilibri entre el que tu vols dir en aquell moment
i el que et calles, no?
Hi ha d'haver un equilibri, perquè, si no, tampoc funciona.
Hola, bona tarda, ai, que lletja estàs avui, home,
Tampoc no cal, no cal, tu no m'ho diguis,
perquè l'altre potser està molt fotut i dius,
ostres, vull dir que val la pena mantenir unes certes normes.
I, a més, això és el que ens fa humans
i el que forma, el que dona, el que ens civilitza.
Però, per altra banda, no ens hem de passar,
perquè, aleshores, és un horror,
no podem dir que som uns hipòcrates.
Aleshores, la gràcia de Molière és que no vol donar cap lliçó,
no vol explicar res massa extremista,
vol plantejar aquest tema.
I, per tant, com que aquest tema continuara,
igual, de plantejable que abans.
I mira, però, ens resulta que també tenim l'amor.
Sí, clar, i ens ho mitjim més que l'amor,
i ens la cosa és explosiva.
Clar, i també el que fa gran al Molière,
que va i ell s'enamora,
la fa enamorar-se d'una extraordinària,
una tia molt, molt coqueta,
i que la seva gràcia
és que juga amb aquesta cosa com hipòcrita.
El que la fa, diguéssim, sexy,
perquè ens entenguem que ara ell, allò irresistible,
és que juga amb això, no?
Juga a dir mentides, juga a fer-li,
però d'una forma també molts...
Una vegada l'hem volgut ser bastant sana,
és a dir, juga això, però no perquè sigui una mala persona,
sinó perquè forma part del seu encant, no?
Aquest misantrop el vas posar en escena
a la sala central de la Biblioteca de Catalunya.
Ja partia per aquells espectadors
que no sabien ben bé
de quina manera havies volgut presentar
aquesta obra de Molière.
Ja predisposava l'espectador
de veure un Molière diferent, no?
Sí, sí.
Era diferent.
L'espectador estava predisposat a alguna cosa diferent.
Tu ho has dit molt bé.
És a dir, quan entrava...
Quan s'asseien a la butaca,
ja havia passat per una sèrie d'espais
i per de mecanismes,
d'haver de trobar un espai nou,
de dir, ai, mira que curiós,
ai, mira quina gràcia.
A més a més que l'espai era preciós.
Era molt, molt...
És molt bonic, vaja.
I això feia que l'espectador
de la temporada de Barcelona
trobés una cosa nova.
Això a Barcelona.
Després, però, l'espectacle ens va quedar...
vam veure que era prou maco,
ens agradava prou
i despertava prou interès
com per convertir-lo en una altra cosa,
un espectacle convencional,
no ni millor ni pitjor,
una altra cosa,
que és el que hem portat de gira.
Alguna gent que ha vist les dues
ens diu que ens li agrada més la versió normal,
sense tant espai diferent,
perquè el fa concentrar més justament en l'obra, no?
Clar, però que ningú es pensi
que veurà allà els actors d'època,
ni...
Bueno, és una...
Una mica, no?
Allò és una lectura...
És una espècie de barreja.
Una lectura contemporània,
què diríem?
Sí, no molt...
No rabiosament contemporània,
però la gestualitat,
la manera de parlar dels actors
és molt contemporani,
i el vestuari és una barreja,
que predomina l'antic, de fet.
El que passa és que
la idea que se't desprèn
és que és més contemporània
que no pas clàssic,
tot i que el vestuari és clàssic.
El mobiliari és una barreja
entre mobles d'Ikea
i coses més o menys antigues.
Però aviam, això va a gustos, Oriol,
però al públic que li agrada
el teatre de Molière
també li agrada trobar-se
amb aquest punt clàssic
en el bon sentit de la paraula, no?
No ens poseu només coses així
que dius, bé, està molt bé,
però enyoro veure un clàssic d'aquells
com es feien abans.
I té el punt, doncs,
vulguis que no, s'agraeix, eh?
Jo, pel meu gust també,
pel meu gust també ho agraeixo
quan em presenten una obra.
El que és rabiosament contemporània,
el que pot, pel meu entendre,
és que et pots estrellar sempre
amb el teu...
Tu has tingut una idea
i el vols tirar endavant,
contra, a vegades, contra l'obra.
I això pot ser un problema.
En canvi, per altra banda,
també crec que una cosa,
una visió només clàssica,
a mi em ve menys de gust.
Una cosa més arqueològica,
a mi em ve menys de gust.
I, per tant, jo crec que,
per mi, el que em ve de gust
és buscar la barreja.
I crec que el públic
agraeix aquesta barreja,
perquè veu una obra clàssica,
però des de la seva perspectiva.
i, per això, insisteixo
en la gestualitat
i la manera de dir el vers.
El vers és antic, no?
El vers és antic,
però la manera de dir-lo...
El vers és antic
i l'actor és hipermodern,
tan modern que està vivint, no?
I, doncs, la manera de dir-ho
és una...
Busquem el punt mig,
entre aquest vers del segle...
Quint...
Perdó.
Ara 18...
17.
El 17.
Ara fallava com a director de l'obra.
Un maxos, un maxos.
Del segle XVII
i del segle XXI
busquem una gestió del mig.
Ara que parlaves del vers,
és important esmentar la traducció, no?
Sí, hem fet una traducció nova.
L'adaptació catalana.
Sí, és una traducció
que hem encarregat nosaltres pel projecte
amb una persona que hi col·laboquem,
que ja ens coneixem,
que és el Vidal,
i això també és interessant
perquè aportes una nova traducció,
ajudes a engreixar la nostra cultura,
aportes una cosa nova
i, a més a més,
la fas durant el procés.
Hi havia la traducció del Joan Liver,
que és molt bona,
però, clar,
no el tenim aquí,
nosaltres,
i la gràcia del traductor d'ara
és que el tens,
els assajos,
i un cop per setmana,
i comentes,
i enriqueixes,
i, a més a més,
tant el director com el lector,
els actors,
sobretot,
tenen la sensació
que poden opinar
i se'ls hi pot fer cas immediat.
És com el ciutadà
que té accés directe
a la justícia
i que determina
si aquella paraula està bé o no.
I això et dona molt joc
i l'actor està molt content.
I, a més,
tenint l'actor content
l'espectador també ho està.
La música també és important aquí, no?
La música...
Sí,
jo aquí he posat música
del Sisa,
d'en Jaume Sisa,
tant Pascal com l'Helade,
i d'una música americà
que és el Tom Waits.
Són unes pèrdues obsessions meves,
aquests músics,
però aquí em van perfectes.
És a dir,
són obsessions,
però no...
Obsessions no obsessives,
per dir-ho així.
És a dir,
estic sempre disposat
a renunciar-hi.
Però són uns personatges
que fan un tipus de música
que s'adiu en l'escena aquella
que les he posat,
però que, a més a més,
representen gent
més o menys outsider,
per dir-ho així.
Fora de lo comú,
fora de lo normal.
Clar,
el Tom Waits,
jo no sé si tens línia directa
amb ell,
però amb el Jaume Sisa,
el Pascal com l'Helade,
són peces creades expressament
o són peces que has triat
de la seva producció?
La producció.
No,
m'hagués agradat molt
que fossin peces creades,
especialment,
i això és una cosa
que m'agradaria arribar
a encargar-los-hi.
El que passa és que això val,
diguéssim,
bé,
són molts esforços,
diners, etcètera,
i els has de poder pagar.
Jo els conec tant
el Sisa com el Comelade,
jo vaig fer un espectacle
amb el Sisa
fa dos anys,
i una de les...
vam fer un espectacle
conjuntament,
de música,
de teatre,
i una de les peces
que utilitzàvem
és aquesta,
per Camins de Sorra,
i la lletra
cediu molt
a l'obra que fèiem ara.
Jo ens la vaig trucar
i vaig dir,
escolta,
la puc utilitzar
i podem,
no ho sé,
la puc modificar una mica,
puc posar-li sorollets,
i em va dir,
home,
sí,
i amb el Comelade,
tant,
quarts pas del mateix,
i amb el Tom Wage,
no,
no tinc cap mena
de línia directa,
m'encantaria,
m'encantaria poder
anar a fer una sorpresa
amb el...
Gran músic,
jo sóc un entusiasta
d'ell,
entusiasta,
no sé si és molt conegut
o poc,
potser per una generació
més gran que la meva
és poc conegut,
i pels més joves també.
Sí,
aquella cosa,
els quarantons ja,
diguem-ne,
que el tenim més present.
Sí,
jo sóc trenton,
encara no sóc quarentona,
però el tinc present també.
I per mi és molt important,
ojalà pogués jo
trucar en el Tom Wage
i dir-li,
escolta,
que no fas una música
d'aquest espectacle,
de certa manera,
la música que jo,
la peça que fem servir
en aquest espectacle,
perquè a quasi cada espectacle
trec una música del Tom Wage,
està feta per un espectacle.
És un disco que està feta
per una obra de teatre
de Sorrelícia
del País de les Meravelles,
amb la qual cosa
algú teatral té.
Per tant,
si passem allò que no volem
i sentim en un muntatge teatral
una peça de Tom Wage,
podem pensar que és teva,
aquesta,
la direcció de l'obra.
Sí,
bueno,
no sóc l'únic,
si no sabéssim res.
Ja,
ja.
Ja,
hi ha molta gent
que fa servir peixes de Tom Wage,
bueno,
vaja,
jo diria que,
bueno,
molts,
però si,
home,
jo per mi sí,
per mi,
si puc,
sempre la colo.
T'han presentat
com a director de l'obra,
no hem faltat a la veritat,
però també fas d'actor
en aquesta obra.
Sí,
o sigui,
t'hi faig un paper,
faig el paper,
em vaig fer un paper,
ja quan la vam estrenar,
bueno,
la veritat és que
hi havia un problema
també de pressupost,
tenia molt poc pressupost
i vas dir,
bueno,
no tenim tants actors,
ja que estaré jo fent allà l'obra,
ja m'hi faig un paper.
És un paper que,
a més a més,
em venia molt de gust fer jo com a actor
i amb sis em reivindico com a actor
i m'ho passo bé
i és un paper que em permet actuar,
ah,
dirigir,
perdó,
perquè surto a dues escenes molt concretes
i a la resta de l'obra puc,
i és un paper xulo,
és un paper molt bonic,
la veritat.
Amb tot el que dius
pots convèncer perfectament
que val la pena anar a contemplar aquest misantrop,
però no només això,
sinó que de fet tot allò que us vau plantejar
com a objectiu
quan vau pensar en fer aquesta obra,
s'ha complert,
perquè des del públic fins a la crítica,
què diuen,
doncs tothom ha parlat sempre molt bé,
no?,
d'aquest muntatge.
Sí,
hem tingut,
sí,
això hem tingut molta,
jo crec que molta sort de caure bé,
perquè era un dels anys objectius,
fer alguna cosa que caigués bé.
A vegades fas coses
perquè et vols fer-les tu com a professional
i a vegades fas una barreja
entre què vols fer-les
i que necessites que funcioni bé la història.
i en aquest sentit jo crec que hi té molt a veure
la feina que fem des de la Perla 29,
que és la plataforma artística i legal,
l'empresa que tenim,
i també el tipus d'actors,
és a dir,
els encapçalats pel Ramon Vila
i la Rosa Gamis,
que són uns actors de tota la vida,
treballadors que trepitgen fusta,
que tenen mils de muntatges darrere seu
i que transmeten al públic
una abonímia
i unes ganes de fer la feina,
i que això jo crec que els seus fruits
són el que agradi.
Jo crec que val molt la pena venir-nos a veure.
No vindrem,
perquè a més tu ja saps
que aquí a Tarragona agrada moltíssim el teatre.
Sí.
No tenim tant teatre com voldríem,
però en tenim,
i quan veniu us anem a veure.
Teniu un molt bon teatre.
Però només un.
Bé, un, perdona.
Jo és el que conec, perdó.
Si jo sé que teniu més coses.
Hi ha una sala més petita
que també funciona molt, no?
Però molt petiteta
fan falta més teatres aquí, eh?
Però la sala Metropol
és un teatre molt agradable
i que té molts bons professionals.
És bastant impressionant.
Tu vas a treballar
i et trobes que hi ha
un equip de maquinària d'elèctrics
de rejuderia fabulosos.
Estan cansats
perquè sempre tenen molta feina,
sempre,
al ser l'únic teatre.
Però en canvi
que són gent molt professional
i que realment
és molt agradable
venir a fer teatre aquí.
Doncs mira,
m'ha agradat que us agradi molt
de veure'l
perquè teniu una joia.
I m'ha agradat el que hagis dit
això de la gent
que treballa al teatre
perquè a vegades
els oblidem
i deuen un ídol a la feina
de que tiren al teatre.
Sí, sí, són moments.
Jo sempre que hi vaig penso
ostres, com és que aquestes gent
són tan bons
estan aquí a Tarragona
i no estan a Barcelona
des de la meva perspectiva centralista, no?
Perquè saps què passa, Oriol,
i perdona,
que més enllà de Barcelona
també hi ha vida intel·ligència.
Per això no, no,
però jo de sobretot dic
com és que estic pensant això,
a més a més?
I penso que són molt bons
estan aquí
perquè estan aquí
i que és casa seva, jo què sé.
No, no, perdona,
jo fallo una altra crítica, eh,
el dir això.
No, no, que va al contrari.
Jo també estic ara
amb el territori, diguéssim,
això que es diu el territori,
que jo porto
el centre d'Arra Cènicas de Terrassa
i per tant també tinc
una visió poc centralista.
Dic, doncs estan aquí
perquè és el seu lloc de feina
i aquí s'ha de fer bon teatre.
I, clar, per fer bon teatre
necessites un espai xulo
com el que teniu vosaltres
impressionant, no?
Que millor...
Com si hi ha més teatres fabulosos,
necessites dinàmiques,
doncs mirar que us hagin fet això
a Reus i tot això
també millora molt
perquè es crearan energies,
sinergies fabuloses
i tenir gent que hi treballi
que estigui al 100%,
que també ho teniu.
Molt bé, doncs Oriol Broggi,
moltes gràcies
per atendre la nostra trucada.
Continuem fent bon teatre
des de la Perla 29.
Molt bé.
I ens veurem al teatre.
Molt bé.
Adéu-siau.
Molt bon dia.
Adéu.
Adéu, adéu.