Estem encantats que ens acompanyis.
Ui, jo t'ho diràs, jo també.
Cada cop que vinc a Tarragona
passa que és difícil
trobar el moment, però quan ho aconsegueixo
sempre tinc
una hemorràgia de satisfacció.
Sou bona gent.
Està molt bé que els autors coneguts
passeu també per ciutats
com ara aquesta, que no es quedeu sempre
a Barcelona. Ja ho feu sovint,
no és un retret
ni de bon tros, sinó en tot cas que s'agraeix
que ho feu. Jo penso que és a l'inversa,
que està molt bé que les ciutats conegudes
com aquestes ens deixin entrar
paios com jo. Molt bé, doncs un cop
hem creat aquest escenari de germanor tan
bonic, comencem a parlar
d'aquesta darrera novel·la.
Ara taràs la Rambla
una novel·la en temps present, cosa que
pot sobtar els seguidors i els
teus lectors que sempre t'has decantat per l'anomenada
novel·la històrica en diferents
períodes, en diferents paisatges.
Avui agafes el present i agafes la
ciutat de Barcelona.
Sí, senyor. Sobtarà una mica, no?
He comès algun altre pecat
en el passat, no és el primer.
Però aquest en concret és que
home, li tenia
ganes al tema, li tenia ganes a
la meva ciutat, a la meva actualitat,
al meu barri, perquè de fet
jo visc en aquesta zona
on està ambientada la novel·la.
I a més tenia una documentació
riquíssima
de 20 anys que porto
vivint allà,
de realitats menudes
i grans que superen qualsevol ficció
imaginable. Per tant, vaig dir, home,
potser és l'hora.
Estàs parlant d'un entorn que coneixes
de primera mà, no parles
d'oïdes, no has hagut de fer allò d'anar
a investigar, de parlar
amb molta gent, sinó senzillament deixar-te
emportar per la teva vida quotidiana i fixar-te
molt.
Sí, diguéssim que no he anat a buscar
la investigació, sinó que la
investigació ha vingut a mi,
de forma natural.
Però potser, tot i així, és el llibre en què
al capdavall m'he documentat
més per això, perquè és que són
allò dies i dies i dies d'anar observant,
d'anar ensumant, d'anar pescant
anècdotes, coses que
si te les inventessis
serien difícils de creure.
De fet, en aquest llibre jo diria
que hi ha hagut gent que m'han dit, home,
hi ha una mica realisme màgic, aquí hi ha punts
surrealistes o grotescos, fins i tot.
És més que probable
que tot allò que us pugui
semblar surrealista, grotesc
o difícilment creïble
serà real.
Mentre que allò que sembli més convencional
segurament és inventat, aquí en el llibre.
Jo crec que és perfectament creïble
tot el que es llegeix en aquest llibre.
Fins i tot els perfils i els personatges
i determinats personatges
d'aquests corals que van transitant
per tot l'escenari de la novel·la,
més enllà dels personatges centrals,
són més que creïbles.
A vegades la realitat, aquest tòpic
que diu que supera la ficció,
és ben cert, no?
Sí.
Home, aquí, per exemple,
no hi ha cap personatge que diguis
aquest és aquell,
dels personatges que intervenen a la novel·la.
Després es parla, evidentment,
de la Monjos,
l'Ocanyel,
no sé què,
totes les celebritats
d'aquest univers local.
Però,
per exemple,
n'hi ha un que és el Cagón Déu.
El Cagón Déu,
perquè es passa jo bona part de la nit
donant la llauna als veïns
i jo encara l'altre dia
encara el vaig sentir.
Jo cago en Déu,
però cridant,
però a ple pulmó, eh?
I llavors va seguint,
acústicament,
va seguint l'itinerari que fa,
pim, pim,
fa un circuit,
se'n torna i s'ha acabat.
I això,
gairebé cada nit.
Ara està més en baixa forma.
Doncs bé,
surt a la novel·la
i després dic que
s'estimba per les escales
o la pensió on viu,
borratxo
i s'obre el cap
i allà s'hi queda.
Bé,
això també és real,
també és una anècdota real,
però treta d'una altra.
I això,
diguéssim que és una mica
la fórmula general del llibre.
Vaig integrant
diferents vivències
i diferents anècdotes
amb personatges
que de fet són nous,
són inventats,
són fusió,
hi ha part d'invenció
i hi ha un cert esforç
de caricaturització,
que no m'ha costat gaire
perquè s'hi presta molt.
Clar,
per exemple,
el personatge central,
el Silvestre Guillamet,
ha anomenat el marquès
d'Escudellers.
Com a tal,
m'imagino que no existeix com a tal,
però per exemple,
quan fas la descripció
del seu aspecte,
de la seva fesomia,
del seu mocador al coll,
de la seva americana a quadres,
clar,
aquesta imatge
d'aquells senyors d'abans
de les Rambles,
d'aquella cosa tan polida,
tan tocada,
aquesta imatge sí que és real,
sí que s'ha vist.
Vull dir,
has anat construint
amb imatges
aquest personatge.
No sé si és real,
però és autèntic.
Home,
autèntic ho és, eh?
És molt autèntic
i està,
evidentment,
inspirat en uns quants
que jo diria
hi ha una mica
en vies d'extinció,
però que realment existeixen,
que es compren les americanes
a quadres als encants
i que després són uns bèsties,
no?
Aquest,
el protagonista,
és un malparlat,
és un malcarat,
és masclista,
és racista,
és...
És que ho té tot,
ho té tot.
Fixa't,
hi cau molt bé.
És un fatge verbal.
Per això,
perquè jo crec...
Cau molt bé el lector.
Perquè és un...
És un gènere en regressió
i quan precisament
el que avança
és tot el contrari,
ho trobes a faltar.
Potser fa 30 anys,
quan tots érem
bohemis progressistes,
doncs això era una cosa
que es posa repelent,
però avui en dia
acaba resultant atractiu,
perquè és escàs.
Perquè és de veritat.
És un bé escàs
i és autèntic,
i porta molts anys
al damunt,
realment és experimentat.
I esclar,
aquí l'altre extrem
seria el fill
d'aquest personatge,
que representa més
la meva generació,
i que hi ha molta autocrítica
aquí també,
ferotge fins i tot.
Clar,
el fill que treballa
a l'administració
i que és capaç
d'utilitzar fórmules
com un ciutadà
d'origen magribí,
i és que ja tan descansat
i es pensa que això
el converteix en bo,
perquè hi ha una preocupació
per...
No sé si per ser bo,
però per semblar bo,
per semblar progressista
i equànim i tal.
quan en realitat
és un personatge
que té al·lèrgia
a tocar una gitana
o un negre
o un pobre,
no?
Té al·lèrgia a la pobresa
i se n'ha anat a viure
allò a la part alta
de la ciutat
i jo es dedica tot el dia
a fer això,
a fer discursos
institucionals
fomentant la multiculturalitat
i la integració.
Mentre que l'altre...
Els diu moros.
El marquès es collons,
els moros i els negres
i són uns lladres
i fan pudor
i no sé què,
però a l'hora de la veritat
quan ell vol fer
el que dona,
diguéssim,
el que desencadena
l'argument del llibre,
quan s'hi posa,
doncs ell s'acaba entenent
amb aquesta gent,
que són els únics
que estan per allà...
I els toca i parla,
no com el seu fill.
Exacte, els toca i parla,
els insulta
o els abraça,
és igual,
el que calgui,
no?
Però al final s'hi entenen
perquè és molt aborigen,
és molt tribal,
molt local,
li encanta tot lo seu,
el seu barri,
el seu net,
s'ho estima en bogeria
i això el fa comprensible,
però és que a més a més,
clar,
és molt humà
i això el fa universal,
el fa comprensible a tothom,
la seva condició humana,
aquesta vitalitat,
no?,
que porta.
Clar,
entre el personatge,
el Silvestre Guillemet,
el seu fill tan correcte,
tan producte d'aquesta època,
després està el net,
quin és el futur d'aquest net,
o aquest net,
l'Arnau cap a on anirà
amb aquest pare
tan políticament correcte
i amb aquest avi
que se'n va una miqueta,
que es passa a tres pobles,
que diria aquell,
aquest nen com creixerà?
Com creus tu que creixeria?
Amb aquestes influències tan diferents.
Clar, això no ho explica la novel·la,
s'acaba quan,
l'argument és aquest,
l'avi vol fer un regal al seu net,
que se l'estima en bogeria.
Perquè els lectors
sempre busquen respostes
més enllà de la novel·la,
ja ho saps.
Sí, però això algú
ho haurà de fer a la continuació,
jo no sé si la podria fer,
és futurologia,
no ho sé.
Jo sí que sé
que el nano aquest
representa el futur,
no?
I rebrà,
i a més,
o sigui,
adorant el seu avi,
rebrà l'herència del seu avi,
ja veurem això,
com ho processarà,
i rebrà també
la dels seus pares,
inevitablement.
De moment podem dir
que és un nano
emergent,
no?,
amb totes les coses
que tenen els nois
de la nostra època,
és molt observador,
és una ONG ambulant,
o sigui,
quan entra en contacte
amb un nano
que és fill
d'una ex-prostituta
que està malalt,
que no sé què,
doncs el vol ajudar,
el vol ajudar,
i vol trencar la guardiola
i donar-li els diners,
li vol regalar les bambes,
no?,
té un cor molt,
molt,
té un cor molt gran,
no?,
i llavors és quan
l'avi li diu
deixa d'estar de punyetes,
vull dir,
tu no,
no l'has de donar diners,
no l'has de resoldre la vida,
no l'has d'ajudar,
la pobresa és normal,
tota la vida
hi ha hagut pobres,
tu el que has de fer
és tractar-lo normal,
i això és el millor
que li pots fer,
tractar-lo amb normalitat,
i si et baralles amb ell,
doncs et baralles amb ell,
i li cardes un bolet,
no?,
i si no,
doncs,
i si us enteneu molt,
doncs,
jo què sé,
doncs aneu a passejar,
però has d'actuar en normalitat,
aquest és el millor regal
que li pots fer
a qualsevol persona,
no un pobre,
no,
a qualsevol,
i amb aquesta filosofia
jo crec que el nano
acabarà integrant també
una part de la naturalitat
del seu avi,
d'aquest aborigen universal
tan especial.
Clar,
de banda de determinades
situacions de marginalitat,
de pobresa
que es viuen constantment
en els nostres barris
i que queden reflectits
en aquesta novel·la
moltes vegades
aquells que econòmicament
o socialment
estan més ben situats,
sembla que se situen
en una mena de superioritat moral
perquè volen ajudar-los,
no?,
quan realment
el que haurien de fer
és senzillament relacionar-se
amb la màxima normalitat possible.
Sí,
però precisament
això és el que
no volen
o no volem
o no sabem fer,
no?,
perquè
la bombolla
és confortable,
o sigui,
quan tu
ja tens un nivell
de vida determinat,
doncs te'n vas a un barri net
o no hi hagi pudor,
certes coses
ja no
tens necessitat
de veure-les,
no les vols veure,
no les vols tocar,
i tal,
i en canvi
és molt més
és molt més senzill
i diguéssim
se't dona millor
jo d'un dia anar a la caixa
i deixar uns diners
pels afectats
de no sé què,
sigui del tsunami
o sigui
de,
jo què sé,
de la immigració
aquesta africana
que les passa canutes.
Que estiguin lluny.
Però que no ho hagis
de tocar,
ensumar,
odorar,
ni tan sols veure
segons com,
no?
El llibre no el podem explicar,
només faltaria,
però sí que podies
allò als oients,
Alfred,
una miqueta de síntesi,
allò que es posa
a la contraportada del llibre,
que això pot llegir qualsevol,
una mica,
nosaltres estem parlant,
parlant de dir,
doncs mira,
hi ha aquest personatge això
i passa això,
punt.
A partir d'aquí
ja no expliquis res més del llibre.
Podem comentar coses,
donar pistes,
però no explicar la història.
No, no, no.
Val la pena descobrir-la.
A veure,
és que si em feu l'examen
i em pregunteu
què diu la contraportada del llibre,
A veure,
el desencadenant
és molt senzill,
és aquest avi
que li vol fer un regal
al seu net
perquè està a punt
de complir els 10 anys.
I aleshores,
com que té aficions de pintor,
és molt estrany,
és un personatge curiós,
com ja hem comentat,
és ex-policia,
però al mateix temps
té el seu punt bohemi,
té afició a la pintura i tal.
Llavors decideix fer-li
un gran mural
enmig de Ciutat Vella,
a la zona aquesta d'Escudellers,
que és el seu barri,
el seu marquesat,
com diu ell,
el marquès d'Escudellers.
I llavors aquest mural
acaba sent
d'alguna manera
el seu llegat.
I quan diu
ara taràs la Rambla,
bàsicament s'està adreçant
el seu fill
i també tota aquella altra gent,
sobretot de la nova immigració,
els seus moros,
els negres,
els filipinos,
el no sé què,
que acaben col·laborant amb ell
per fer aquest mural.
Perquè la seva gent,
diguéssim,
el seu fill,
la gent més del país,
diguéssim,
l'abandonen en bona mesura.
Per tant,
acaba recorrent
el que té,
el que troba,
tot i que no li acaba d'agradar.
És la gent que té al costat
i que s'hi presta
i que a més l'entenen.
Home,
aquest home també facilita
justament trobar-se
amb aquests negres,
moros,
però també
amb tots aquells personatges
d'abans de la Rambla,
els propis amics generacionals
d'aquest exguàrdia urbà jubilat,
aquest amic tan savi,
perquè de fet
el personatge central
va adreçant
anar amb discursos
molt transcendentals
de la vida,
parla de la vida,
de l'amor,
de l'eutanàsia,
de com no es relacionen
les persones,
com no es relacionen,
de la malaltia,
parla de tot aquest home.
Sí,
és una filosofia
de barri baix.
Sap de tot.
És un filòsof
de barri baix pudent.
I això també
és molt habitual,
tu trobes molt,
vull dir,
gent que,
que, bueno,
que viuen
amb la modèstia
i l'anonimat
més gran,
però que són uns
enormes pensadors,
no?
De passo que t'emboli,
evidentment,
però...
Barcelona molt de tant en tant,
no deixem de ser turistes,
ni que siguin interiors
de Catalunya,
però som turistes,
i ens queda més aviat
aquesta Barcelona
més superficial
de les grans obres,
del disseny,
del fòrum,
de totes aquestes coses.
Aquesta Barcelona
que trobem al teu llibre,
no la coneixem realment.
La coneixeu probablement
aquelles persones
que heu viscut
habitualment a Barcelona,
però els que anem
de turistes a Barcelona
mai veiem aquesta Barcelona
i ningú es l'explica,
tampoc.
Home,
jo us convido
a venir a casa meva
qualsevol dia.
A veure,
dic que li pot sobtar
algú a aquesta Barcelona
que tu expliques,
present.
Sí,
no,
perquè jo crec que
tothom té la seva Rambla,
no només tota la ciutat,
sinó qualsevol persona
té la seva Rambla sentimental,
per dir-ho així,
que és aquell lloc cèntric,
antic de la ciutat,
on com a mínim
t'has anat a passejar
o coneixes algú,
tens les teves connexions.
Jo crec que,
esclar,
la Rambla de Barcelona
les té
i possiblement
arribem molt més enllà
del que són
les fronteres
de la ciutat,
però
però és veritat
que per
per viure-ho a fons
és bo
com a mínim
quedar-se a dormir,
passar-hi les 24 hores
perquè veus
com és un barri mutant
que és molt diferent
de dia
que de nit,
com algunes coses
es conserven
i altres
venen de nou.
Jo crec que és
una part
de Barcelona
que té un equilibri
molt precari
però que encara
es manté
entre el que és
el barri
de la diversió
que sobretot
a la nit
és una mica
parc temàtic
quan vius allà
et sents
com observat
gairebé
molestes
gairebé
a foraster
perquè la gent
ve bàsicament
a divertir-se
i de vegades
amb accés
i a divertir-se
amb accés
vull dir
a costa
dels que hi viuen
això
és un problema
i després
el barri de dia
que és un poble
és gairebé un poble
la fornera
el senyor
que va portar
els seus lluïs
a l'escola
l'altre que
el repartidor
el botanero
i és tot
un altre món
són mons
gairebé diferents
Has volgut fer
una mirada
real
a la immigració
o no
entre els teus objectius
en aquesta novel·la
no existia
aquest ha sortit
com podia haver sortit
una altra cosa
Jo volgut fer
una novel·la
més o menys
entretinguda
i
llavors
allò que si surten
reflexions
així un pèl
més profundes
o que si
hi ha un missatge
de fons
és possible
que hi sigui
però si és
és perquè
jo també el porto dins
i per tant
l'he evocat aquí
igual que he evocat
tantes altres coses
però no hi ha cap
pretensió
ni d'allí sonar
ni de fer tesis
ni d'això
que s'ho faci el lector
si vol
Jo t'ho dic per allò
de les frases
tretes de context
que a vegades
doncs jo crec
que us fan
més mal que bé
a les persones
que teniu
una dimensió pública
jo he llegit
per algun lloc
i no és textual
alguna frase teva
ja dic
treta de context
que venia a dir
per molt que ens diguin
que hem de ser tolerants
i multiculturals
i tot això
no ho serem
si realment
no ho sentim
firmaries
aquesta frase
que t'atribueixen
fora de context
si esclar
ho hem de sentir
és que això
és una mica
el que també
es desprèn
d'aquesta novel·la
aviam una cosa
és
allò que ens volen dibuixar
com a societat multicultural
i una altra cosa
és la realitat
d'aquelles persones
que conviuen realment
i de forma quotidiana
amb la immigració
ja sigui aquí
a les Rambles de Barcelona
o a qualsevol altra ciutat
home a veure
més enllà
del que és
l'argument
de la novel·la
però
si
si hagués d'explicar
una mica
què penso
sobre
tot això
jo
diria que
o sigui
si hi ha
algun autèntic
fòrum
de les cultures
si ha de funcionar
en algun
ha de ser
peu de carrer
amb
espots
i amb
publicitat
és probable
que fins i tot
si contraproduem
ja aconseguim
el contrari
perquè tu quan repeteixen
al llarg d'un any
mil vegades
que t'has de llegir
el Quixot
i que el Quixot
és el millor llibre del món
és probable
que l'acabis odiant
encara que a principis
d'aquell any
trobaràs un llibre excel·lent
o com a mínim
és possible
que et passi
el que
a mi em passa
amb la meva mare
que em repeteix
tant les coses
que al final
desconnecto
si tu diuen
300 cops
doncs
perd
el seu valor
i jo crec
que estem caient
en aquest error
amb la correcció política
i amb
tota la
aquesta moda
per les campanyes
s'utilitza molt l'eufemisme
constantment per tot
i tot ho rebaixem de to
quin problema hi ha
o sigui
per exemple
parlant del barri aquest
i sobretot
de la zona baixa
de Barcelona
i Escudíes en concret
durant aquest estiu
hi ha hagut
molt de
molt de soroll
mediàtic
i tal
que si
els borratxos
que si
els sorolls
que si
l'incivisme
això és un problema
d'incivisme
què és d'incivisme?
són gamberros
són brètols
que es pissen
al portal
de casa teva
jo no és un incívic
perdó
és un bordegàs
és un califardeu
és un marran porc
doncs com a tal
se l'ha de tractar
no s'ha de dir
incívic
aquesta persona
s'ha de dir
tot això
probablement
perquè a més després
englobes
en el mateix capítol
el de l'incivisme
que ja sembla
que dient la paraula
ja ho hem resolt
i no
el problema
continua sent-hi
doncs
també englobes
per exemple
el pobre veí
que surt al balcó
i que penja
els seus iensols
i que ho ha fet
tota la vida
i que es goteja
una mica
i cau una mica
i que van i li posen
una multa
no està a la mateixa
categoria
jo crec
que és una altra
galàxia
diguéssim
no sé si és
incivisme tot
però en tot
cas
diguéssim
són incivismes
molt diferents
molt distants
té una mica
de mala llet
si em permets
la paraula
aquest llibre
ja que parlem clar
per això t'ho dic
com que estem parlant
molt clar
intentem no afegir
cap eufemisme
i diem que té
una miqueta
de mala llet
necessària
en aquest sentit
sí
jo crec que
home
està tenint
a mi em sorprèn
perquè està tenint
molt bona sortida
aquest llibre
i jo diria
que és en part
per això
perquè
perquè
hi ha molta gent
que està farta
està farta
del fariseïsme
de la falsedat
verbal
i aleshores
apareix un
feixista verbal
com és aquest
el marquès d'Escudia
que diu les coses
ben clares
i que en el fons
té bon cor
perquè s'estima
allò que ell s'estima
s'estima en bogeria
que són els seus carrers
el seu barri
de sempre
el seu net
aquí hi ha un altre tema
en el llibre
que jo penso
que és interessant
i que es tracta poc
que és la relació
entre avis i nets
és una relació
tan infinitament tendre
la que tenen
aquest avi i aquest net
que et cau la baba
quan s'adreça
l'avi al net
o el net pensa en l'avi
realment
et quedes meravellada
de veure
quina intensitat
de sentiments
poden haver-hi
entre dues persones
i això també
jo diria que és molt fruit
de l'observació
perquè
aquest curt circuit
que es produeix
entre generacions
pot arribar a ser
molt intens
i és curiós
com la literatura
o les pel·lícules
per exemple
tracten molt
les relacions sentimentals
més convencionals
entre home i dona
o les homosexuals
o fins i tot
pare i fi
els complexos aquests
d'electra
d'edip
tot això
està molt tractat
però en canvi
el tema
entre avi i net
el salt generacional
aquest
jo crec que
no està gaire
tocat
i en canvi
penso que
pot arribar a ser
una relació
tremendament intensa
entre altres coses
perquè es caduca
i conscient o inconscientment
els que hi participen
saben que allò s'acaba
hi ha un cert
carpe diem
d'aprofitar el moment
al darrere d'això
i després
perquè és molt intensa
o pot ser molt intensa
però també molt lliure
perquè els nets
tendeixen a
acceptar tot
del seu avi
és l'avi
és l'avi
ja pot ser estrafolari
ja pot ser raro
és ell
i no ho qüestionen
i a l'inversa
també
els avis
els hi permeten
gairebé tot
gairebé és la seva obligació
consentir els nets
perquè es facin una idea
del personatge
del nen
que és un personatge
d'aquells que també
t'emportaries a casa
t'ompliries la casa
d'aquests personatges
de l'Alfred Bosch
i a un moment
només dic això
no dic res més
que l'avi
l'acompanya
a l'autobús
perquè vagi al col·le
un autobús allò
en col·le privat
de casa bona
amb companys
doncs que
de famílies benestant
amb vídeo
els hi posen vídeo
perquè callin
col·le d'aquells
d'auto-estàndid
i l'avi
amb el seu aspecte
aquest marquès
li cantava una cançó
bé
feia una mica
de numeret
a la parada
i el que realment
enfonsava aquest nen
era que ell sentís
vergonya del seu avi
s'avergonyia
de sentir vergonya
del seu avi
que és un sentiment
molt natural
d'altra banda
quan un adult
fa alguna cosa
que tu creus
que et posa en evidència
davant dels companys
aquesta dimensió
d'afecte
que realment
el nen se senti malament
per com actua l'avi
sinó per aquest sentir-se malament
doncs ja
diu molt
de la grandesa
d'aquest nen
de 9 anys
no sé si retrato
la frase exacta
però
que se l'estima
desesperadament
d'aquella manera
que estimes el mestre
quan fa el ridícul
exacte
sí, és aquí una miqueta
la frase aquella
tu has passat molt bé
no Alfred
fent aquest llibre
m'he passat de fàbula
perquè
tenia moltes ganes
de fer-ho
feia anys
que el portava al cap
i
home, m'he tret
un cert pes de sobre
és com
no sé, jo no he parit mai
però deu ser una cosa així
m'imagino
i a més em sembla
que m'ha sortit un llibre jo
per tots els públics
i el retorn que estic tenint
també
m'està agradant molt
amb el llibre jo