Tarragona Ràdio
Per un actor o una actriu, el fet que la seva ciutat estreni un teatre li produeix una lectura imensa.
Si a més a més aquesta actriu i aquest actor han estat escollits per presentar l'acte d'inauguració d'aquest teatre,
la satisfacció no pot ser més gran.
I aquest és el nostre cas.
Tant l'Anna com jo considerem un honor haver estat els primers actors tarragonins
que trepitgen l'escenari d'aquest renovat metropol.
Ara mateix sentirem parlar de l'arquitectura del metropol,
de la figura del seu arquitecte, en Josep Maria Jujol,
de la seva simbologia marina, de la seva història passada i de la seva recuperació present.
Però permeteu-nos que aprofitem aquesta tribuna per expressar un desig de futur.
Ens agradaria que des d'avui mateix el metropol, aquest teatre dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona,
fos també un teatre assequible als artistes tarragonins.
Que les manifestacions, tant de teatre com de música, de dansa i d'altres disciplines artístiques,
trobessin al metropol l'espai popular idònic per mostrar el seu treball.
Estem segurs que el públic tarragoní donarà suport a aquest desig amb la seva assistència.
Feia massa temps que la nostra ciutat es delia per disfrutar d'un teatre propi.
Avui, 10 de març de 1995, aquest anel ja és una realitat.
Ara sí que podem dir amb la boca ben plena...
Ja era hora!
Doncs aquest era un altre dels fragments d'aquell acte d'inauguració.
N'hem reproduït algun altre, eh?
Se'n recorden a l'inici d'aquesta part especial del matí de Tarragona Ràdio.
Ara ens acompanyen altres persones que tenen molt a veure amb aquells inicis,
també, però el que és més important, amb l'actualitat del teatre metropol i també amb el futur.
Saludem Jordi Giramé. Bon dia, Jordi.
Bon dia.
Ja les persones que són fidels oients al matí el coneixen perquè, sobretot a l'estiu,
ens acompanya per parlar de la programació que no es fa exactament al Metropol,
sinó al Teatre Auditori del Camp de Mar,
però que forma part de les temporades d'espectacles que impulsa i organitza la Conselleria de Cultura.
Lluïsa Fuentes, bon dia.
No té micròfon, la Lluïsa?
Aviam, el nostre convidat, que ara el presentarem en condicions,
i anem passant els micròfons així.
La Lluïsa és la cap de taquilles des de fa 10 anys.
Bé, aproximadament.
Aproximadament, si fa o no fa, però gairebé pots bufar les espelmes també.
I també podria bufar espelmes perfectament l'Anton Baixeres,
tècnic de llum i so des de la inauguració,
i cap tècnic dels espais escènics municipals des de l'any 2003.
Anton Baixeres, bon dia.
Hola, bon dia.
Allò no té ni horari ni cita en el calendari perquè és una dedicació gairebé exclusiva.
Muntatge, disseny, però apagar molts focs moltes vegades, no?
Improvisar moltes coses moltes vegades.
Sí, sí, sí.
Els tècnics més vegades ens guanyem el pa fent de bombers,
que de bombers no en el sentit literal.
En el sentit d'haver de salvar imprevistos que no pas amb les coses que són previstes.
De tota manera, ens ha canviat durant aquests anys i cada vegada les coses són més regulars
i més... el tros que deixem a la improvisació cada vegada és més petit.
I l'experiència i les millores des del punt de vista tècnic, tot canvia, no?
I l'edat.
L'edat també, que diuen que és un grau, la veterania és un grau en aquest cas.
Des del començament del programa hem explicat una miqueta com va anar
tot el tema de la remodelació, com es va fer tot el tema de la inauguració.
Jordi, Gira, m'has portat aquí un material que a mi en sobte una mica,
perquè jo tenia aquí, fixa't si tinc aquí, programes, raquetes de programes,
díptics, tríptics, quadríptics de tot, i tu has portat aquí uns estris molt estranys.
Podries fer una descripció del que tens aquí davant teu?
Això és un nas de pallasso?
Sí, no, estranys no.
O no, estranys, que dius, home, un nas de pallasso, no sé, té molt a veure amb el teatre,
però no sé si té algun significat particular.
No, el que té a veure és amb la història d'aquests deu anys,
que suposo que és una mica el que repassarem ara,
que abans potser heu parlat una mica d'aquells temps heroics
amb la inauguració del teatre, dels quals, en aquest sentit,
us en pot parlar també perfectament l'Anton, perquè ho va viure,
perquè ell em sembla que ja estava a l'Ajuntament un any abans,
i la Lluïsa també, no sé exactament si estaves a taquilles o no,
però estaves a taquilles en el moment de la inauguració ella i era.
Jo em vaig incorporar uns quants mesos després,
em vaig incorporar al novembre del 95,
però ells us poden explicar també aventuretes d'aquell moment.
No, això que et deia, aquests objectes que he portat ara
tenen a veure amb aquests deu anys,
i són una mica els programes de mà que hem anat realitzant cada any.
Sabeu que també des del primer any, des del 96,
hi ha la festa de l'espectacle de Tarragona,
amb la qual es lliuren els premis, els millors espectacles
i artistes que han passat per la ciutat durant l'any anterior.
Això és una festa que des del començament a tothom ens ha fet molta gràcia,
perquè s'ha de donar una vegada a l'any,
a banda de donar els premis i aquest reconeixement,
i donar un toc glamurós, perquè sovint aquests artistes
passen per Tarragona per recollir els seus premis.
A banda d'aquest glamur, aquesta festa per nosaltres és important
perquè és un moment de trobada de tota la família
que forma part de les arts escèniques de la ciutat,
en aquest sentit, començant pel públic, els abonats,
al qual suposo que la Lluïsa us en farà referència.
Hi ha abonats des del primer dia que encara mantenen el seu abonament.
I nosaltres som molt conscients que aquests abonats
contribueixen d'una manera capdal i molt important
a la continuïtat d'aquestes programacions estables
i en aquell moment segurament hi havia dubtes
sobre què passaria, si la ciutat respondria o no respondria.
Per tant, el que deia que nosaltres és això,
els artistes amb el seu glamur, els abonats,
el públic en general, els periodistes, els crítics, els tècnics,
tot plegat, una vegada a l'any ens trobem tots aquí,
donem els premis, els que ja heu pogut assistir,
doncs em sembla que tothom queda satisfet
perquè acabem amb un petit vernissatge aquí al jardí del teatre,
cosa molt singular, que un teatre doncs tingui aquest pati
i nosaltres doncs fluïm d'un teatre magnífic, com un pati.
I llavors cada any, com us deia, fem un programa,
una festa de producció pròpia que té una personalitat definida.
I per exemple aquest nas de pallasso crec que és la festa del 2001
que la vam encarregar a Trono Villegas i Trono Villegas,
doncs bé, va fer un guió i un espectacle determinat
i es basava molt en el món circense i per tant el programa de mà
era un nas de pallasso que en algun moment de la gala
el públic s'havia de col·locar i a la vegada dins contenia...
A dins el programa.
A dins, el programa rebregat, contenia el programa d'aquella nit.
I a la vegada, com veus, hi ha un pin
i aquest pin és perquè tradicionalment cada any
el joer Sarmia Sarraíma ha elaborat un pin
amb una figura ornamental del teatre
i per tant en aquests moments tenim una col·lecció de pins
i considerem que és molt interessant
fent referència a aquesta joia
que jo crec que tenim la sort de disfrutar
i de treballar-hi dins com és el teatre metropol.
I aquí, bueno, veieu aquest que és el nas de pallasso
d'aquell any de Trono Villegas
però aquí tenim, per exemple, una carta, un 10 de copes
també molt singular.
Amb el Sopín també.
Exactament, aquest programa de mà va ser la festa d'espectacle del 2001
per tant vol dir que el nas de pallasso devia ser el 2002.
I que la guió i la direcció la vam portar
amb la Magda Puy i el Ramon Simó
i era una gala molt basada en el món imaginari de Joan Brossa
que sabeu que era molt aficionat.
El tema de poesia visual.
Exactament.
I per tant, doncs bé, el programa de mà ja sugeria una mica
aquest imaginari amb el seu pin corresponent.
Un altre any també estava basat
en una mica tot aquest ambient de començaments de segle
i per tant reprodueix també un programa de mà a l'ús
amb aquest tipus de lletra també molt modernista.
i el darrer any, doncs bé, es reivindicava una mica
la figura del Teatre Metropol
que ho va fer Can Teatre
i també doncs veia un programa de mà diferent.
M'ha fet gràcia portar-ho
perquè potser aquestes coses a l'altre temps es van perdent
i nosaltres ho tenim a l'arxiu.
Passen desapercebudes.
Esclar, avui, avui passaran desapercebudes
moltes coses, molts aspectes del Teatre Metropol.
És allò un petit tast
del que han significat aquells 10 anys.
La Sílvia Ferreras, que ens ha proporcionat moltíssim material,
ens ha fet també aquí una mica de matemàtiques.
Allò de les xifres, que com a curiositat està bé,
diu 60 actes per 3 temporades, 10 anys,
venen a sortir uns 1.800 actes
que s'han pogut dur a terme aproximadament, eh?
Aquí al Teatre Metropol de Tarragona.
Quantes persones no hauran passat per les taquilles, Lluïsa?
I cada persona que ens acostem a la taquilla,
cadascú amb la seva història darrere.
No que avui aquesta localitat...
No perquè escolta, que és que jo volia
perquè la meva veïna hem quedat que vindrà...
Escolti, el meu abonament...
Quants temes s'han de resoldre, no?
Des de la taquilla?
Sí, sembla que no.
S'ha de ser una cosa molt fàcil, no?
Que algú ve, compra dues entrades i punt, no?
Però crec que una cosa de les que hem aconseguit a les taquilles
és una mica el tracte personal amb la gent.
Llavors aquest tracte ha sigut...
Arriba un moment que inclús amb els abonats
i és quasi de familiaritat, no?
És a dir, inclús sentim els comentaris que poden fer sobre el teatre
o problemes personals que tenen.
Però jo crec que és això el que hem aconseguit, no?
És aquest tracte directe
i crec que això també la gent ho agraeix moltíssim
i és un teatre que inclús...
Les taquilles són unes taquilles que són fortes, no?
En comparació amb altres teatres.
És a dir, la gent continua venint a les taquilles
encara que ho pot fer a través d'altres sistemes de venda
per adquirir les entrades.
Aquella família, perquè els agrada triar els seients,
diuen, escolta, jo vull aquest, escolta, és que aquest ja està,
perquè no sé...
Us demanen consell també, doncs,
tinc un problema que no ho sento bé,
on m'aconsella vostè que segui
perquè tinc un problema d'oïda o pel que sigui o de visió,
parlo des d'aquest punt de vista, però des d'altres,
també manies que tots tenim, no?
Quan anem al teatre, d'estirar les cames, de no estirar-les...
Tots aquells petits drames,
doncs ho rellem i posem cometes, te'ls expliquen.
Sí, sí, a més nosaltres una de les coses que hem de fer
és tenir un coneixement bastant ampli de totes les butaques.
És a dir, individualment, cada butaca,
el que pot oferir, perquè inclús una mateixa butaca
pot servir per una persona, però per una altra no.
Per la mida d'aquella persona,
per els gustos que tenen,
pel tipus d'espectacle, és a dir, que això sí que ho oferim.
I és evident que cadascú demana el que vol,
el que necessita, tothom demana el millor, evidentment,
i te trobes més problemes, potser,
doncs, com més ple està al teatre,
doncs, aquí arriben els petits problemes.
Però, bueno, la gent surt molt contenta,
no han tingut problemes grans,
és a dir, de gent que estigui descontenta,
no en cap moment.
i sí que és veritat que, bueno,
que la gent una mica,
que venen amb el mateix problema,
el que no vol el Sillen 13,
perquè té una superstició,
com el que vol els farells,
perquè al Senat li té una certa mania,
i com aquell que aniria sempre al primer pis,
i si no hi ha el primer pis, no vol venir.
No, no vol venir.
El que deia, que tots tenim les nostres manies.
I els abonats?
Perquè hi ha persones,
jo conec algunes,
que a més hem parlat aquests dies,
que és que, doncs jo estic abonat des del començament.
Hi ha persones que estan abonades des del començament,
fidelment, durant 10 anys,
no han abandonat mai el seu abonament,
i el renoven cada any.
Però no parlem d'una i dues persones,
parlem de Déu-n'hi-do,
un home que està...
Sí, sí, no,
un grup de gent bastant important,
que també va ser una mica,
un terreny que volíem ampliar,
que era el tema dels abonaments,
fins a quin punt naltros,
com a teatre nou,
podíem fer un llistat de gent abonada,
durant diferents temporades,
i que això se n'és continuant,
temporada rere temporada.
Ens va costar una miqueta el començament,
perquè, clar,
també la ciutat no estava acostumada a tenir teatre,
i molts estaven ubicats a altres ciutats,
i anaven a altres teatres diferents,
i una mica va costar una mica,
que apostéssim pel Teatre de Tarragona,
i molt bé,
la situació ha sigut molt bona,
inclús en aquests moments tenim problemes realment
per fer abonaments.
Ah, sí, jo és el que t'anava a preguntar,
si hi ha gent que vol l'abonament
i ve a informar-se,
o és allò que dius,
mira, ja es va aturar en aquell moment?
Clar, tenim la gent abonada
que porta molts anys,
gent també que porta molts anys,
que intenta aconseguir seients millors,
però la gent que està abonada
als seients més predilectes
no els deixen,
i fan artimanyes i coses,
però a vegades, si no poden anar ells,
jo les compro,
però ja anirà el meu fill,
per no perdre aquell abonament.
I sí que és veritat
que hem aconseguit aquesta fita,
i arriba un moment que el teatre
es queda una mica,
en qüestió d'abonaments una mica petit.
perquè, clar,
ara podem oferir localitats,
però evidentment ja no són
les localitats principals,
encara que és un teatre molt petitó,
nosaltres sempre ho diem,
i que es veu molt bé de tot arreu.
Clar, a vegades,
quan tenim,
que parlem amb els artistes,
representants de la companyia,
que ahir parlàvem amb el Tot i Soler,
sense anar a màllons,
de fet,
tots els artistes i companyies
que actuen al Metropol,
passen també pels micròfons
del matí de Tarragona Ràdio,
tots coincideixen a dir,
és que ens agrada tant actuar al Metropol,
és que és un teatre tan bonic,
i dius,
home,
què han de dir,
perquè realment no diràs
que no t'agrada,
però de fet,
és un teatre que ens els estimem molt,
no som objectius,
probablement,
tampoc no cal que ho siguem.
El que passa,
que des del punt de vista tècnic,
a l'hora de fer determinats muntatges,
jo crec que l'Anton,
deu treballar moltes vegades contra rellotge
i moltes vegades ha de donar les solucions
a les pròpies companyies,
que venen amb muntatges,
amb unes escenografies,
amb unes necessitats d'espectacle,
doncs que heu de fer servir molt la imaginació
per poder encabir
i per poder donar resposta a aquella demanda,
des del punt de vista tècnic,
no, Anton?
Sí, sí,
moltes vegades passa,
els muntatges que venen
i provenen d'altres teatres
de mides més grans,
òbviament per venir aquí
han d'adaptar una part de la seva escenografia
i fins i tot del moviment escènic
s'ha d'adaptar a les dimensions
que té aquest teatre.
Com he sentit abans que deia també
el Jordi Bertran,
aquest teatre,
quan el vam obrir,
teníem un model
que en aquell moment era
el Centre Dramàtic
de la Generalitat de Catalunya,
que era el Teatre Romea,
i aquest model de teatre,
d'aquesta dimensió,
era un model o és un model,
que existia en moltíssims teatres
a tot Catalunya
o a tot Espanya,
aquest tipus de format,
aquestes mides,
més o menys es repeteix
en moltes ciutats.
Aquest model,
que prové dels teatres
del XIX,
acaba substituint-se,
s'està substituint
en aquests darrers anys
per models de teatre
més funcionals,
normalment més grans,
etc.
Llavors,
tots aquests muntatges
que es preparen
per aquests formats,
cal adaptar-los
pel nostre teatre.
Aquí comptem,
evidentment,
amb la col·laboració
i la molt bona disposició
per part de les companyies
que ens visiten,
pels equips tècnics
de les companyies
que ens visiten,
que preparen
aquesta adaptació,
segurament la preparen
també per venir a Tarragona,
Tarragona ja és una plaça
dintre del circuit,
i per tant,
això s'ha normalitzat molt.
Penso que, esclar,
fa 10 anys,
Tarragona no hi era el circuit,
i més feia molts anys
que no estava en el circuit,
en el sentit
que Tarragona
no comptava
amb un equipament
on poder fer teatre,
amb uns mínims
reteniments tècnics
des de fer
molts anys.
I això,
doncs,
va ser la incògnita
de realment
com acabaria
funcionant
o com acabaria
integrant-se
això dintre
del mercat possible
que podia venir aquí.
La bona col·laboració
de tothom
ha sigut possible.
Però tot i així,
la improvisació
moltes vegades
ha de jugar
a un paper molt important
de dir
estava tot controlat,
estava tot bé,
i ara ens falla això,
i a vegades
amb un tros de cordill
i jo què sé,
has d'improvisar alguna cosa.
O això és un tòpic?
Alguna vegada,
alguna vegada sí,
això ha passat a tot arreu.
Però cada vegada menys,
perquè les coses
ja venen
molt preparades.
També
els espectacles,
a veure,
com més ens allunyem
amb el temps,
els espectacles
tenien més capacitat
d'adaptació
en qualsevol espai.
Ja estava prevista
amb la seva estructura,
amb la seva scenografia,
de poder-se adaptar
a qualsevol tipus de format,
perquè era el que hi havia.
Quan el teatre de la Tartana,
diguéssim,
això es podia fer teatre
a tot arreu.
A mesura que
el teatre,
doncs,
ja es fan grans produccions,
i teatre públic,
etcètera,
ja,
la scenografia ja
és una cosa
molt més fixada,
i adaptar
aquestes
mides
que de vegades
moltes vegades
sobrepassa
amb la capacitat
del nostre teatre,
doncs,
és una feina d'adaptació
que de vegades
hem hagut d'assolir.
Recordo concretament
el cas
de l'AUC
del senyor Esteve,
però és un cas paradigmàtic
perquè era un espectacle
fet per la sala gran
del Teatre Nacional.
Era la primera gira
del Teatre Nacional.
Era la primera sortida
que feien
i era una scenografia
molt maca,
però que ocupava
tot l'escenari
del Nacional.
I realment
l'adaptació
va ser
molt graciós
perquè hi havia
una peça
que anava amb carres,
que anava
sobre rodes,
aquí la van penjar
i baixava
de dalt a baix
perquè no teníem ombres.
Tot un tros de botiga
que baixava
amb el sistema
dret pesat.
I vam haver
a fer
aquest tipus
d'invents,
no vol dir
improvisat sobre el moment,
preparat
a base de dies.
No,
per haver d'adaptar-ho
amb molta imaginació.
Sí,
amb molta imaginació,
amb els recursos
perquè això
va ser un problema
que es va originar
i jo crec
que si féssim
un repàs
dels muntatges
d'aquests 10 anys
aquest ocuparia
un lloc important
perquè ho recordo
perfectament
vam estar una setmana.
Per favor,
que portin
una scenografia
minimalista
al teatre,
no?
És el que deu pensar
molt a vegades.
Sí, però ja no existeixen.
els milimilistes
a vegades també són grans,
clar,
d'aspecte
poden ser més minimals
o més...
Tema d'il·luminació
o tema de socles
que són...
Hi ha moltes coses
darrere d'aquest espectacle
que no són perceptibles
i és interessant
que no siguin perceptibles
a l'espectador.
Això és un senyal
que està ben fet.
És un món cada vegada
més especialitzat,
més professionalitzat
i això jo crec
que s'ha anat veient
en aquests que tenim
perspectiva d'aquests 10 anys
el que deia l'Anton,
no?
Les produccions
han anat canviant,
no?
També.
I bé,
abans hi havia un model
que era el Romea
i tot plegat
i en aquests moments
potser hi ha models
una mica més grans.
De totes...
Però veníem
del model
en què la companyia,
els actors
arribaven al dematí
i muntaven l'espectacle,
no?
I això no fa gaire,
gaire temps.
Afortunadament
s'està professionalitzant
el sector.
Recordo perfectament
el primer...
Recordo
quan
la primera vegada
que vaig
treballar
en Tricicle
aquí a Tarragona
doncs venien
amb una furgoneteta
petita
tots tres
i naturalment
arribaven,
descarregaven
i muntaven.
Mita'ls ara.
I en són.
Sí,
el que passa
que això
podria anar
fa tant de temps.
El que passa
que això
de la professionalització
també és curiós
perquè mirant
des d'un aspecte
més ampli
tot el sector
també té
alguns contres.
És a dir,
s'ha professionalit més
però també
en alguns moments
s'ha perdut
una mica
d'aquest component
més romàntic
del teatre
que a vegades
no és tan sols
un concepte
de romanticisme.
sigui com sigui
això hem d'aconseguir
més que romanticisme
de la implicació
de l'artista
en el projecte
i tot plegat
és a dir,
a vegades sí
que s'està detectant
un cert
i això agafem-ho
amb totes les precauacions
possibles
i entre cometes
però sí
un cert aborgesament
de tot el sector
i això fa que
a vegades
això es pugui
traslladar
de l'escenari
això potser
ho vivim
els que
hem vist
aquesta perspectiva
i això és una mica
perillós
és a dir,
companyies
ja et dic
aquest concepte romàtic
potser no seria
la definició
més exacta
però sí
una implicació
en el projecte
ara per exemple
tenim els juglars
que els vam tenir
la setmana passada
i juglars
per exemple
sí que manté
encara una miqueta
això
evidentment
els actors
no munten
jo crec que una miqueta
es nota
en el producte final
jo crec que es nota
és a dir, juglars
per exemple
no estan en el muntatge
però sí que juglars
els actors
i són coneixedors
de les dificultats
que pot implicar
segons què
i ells venen abans
es preparen
tot el seu material
no tenen regidors
d'escenari
que els hi preparin
els hi deixen tot a punt
i ells només s'han de vestir
no, ells es preparen
tot el seu material
jo crec que això també
obliga
que l'actor
en certa manera
s'introdueix més bé
abans de sortir a l'escena
estar una hora
hora i mitja
preparant-se el material
fent els seus escalfaments
tot plegat
i això al final
es nota una mica
això és una mica
la intrescena
però sí que és interessant
a mi si em permets
de totes maneres
ara que parlàvem
d'això del teatre
i que tu deies
no, és que a vegades
no el valorem suficientment
tot plegat
jo a vegades també
i tu deies
que aquest teatre
jo crec que aquest és un teatre
que es veu molt bé
el gènere teatral
i el teatre de text
i que crec que sovint
a vegades
bé pel que sigui
perquè tenim referents
de teatres molt més grans
o escenaris molt més imponents
en altres llocs
a vegades jo crec que no es valora
molt just en mesura
el metropol
i ho dic amb coneixement de causa
és a dir
sincerament
l'escenari
doncs té algunes
limitacions tècniques
que crec
durant aquests anys
amb l'esforç
de tots els tècnics
s'han aconseguit superar
no totes
però condiciona
a l'hora de programar
els espectacles
l'espai lògicament
una mica condiciona
però jo et diria
que això
que gràcies a l'esforç
que s'han fet els tècnics
per intentar adaptar tot
és a dir
per exemple
dins la caixa sèrica
però segons que no pots portar
el teatre
és evident
segons que no
de format no
però si ja es parteix
d'aquesta base
doncs tothom sap
hi ha coses impossibles
però per exemple
deixeu-me que us expliqui
aquesta anècdota
que per veure teatre
i teatre de text
l'actor agraeix molt
un teatre d'aquestes dimensions
és a dir
i això
serveix
un teatre petit
és a dir
serveix per fer
però és que no és
ni un defecte
ni una virtut
jo imagino que és
el teatre que és
i que admet els espectacles
que admet
i
sí
però que
aquest tipus d'espectacle
de teatre de text
també els pots posar
és a dir
en un escenari més gran
però que la relació
que és una cosa una mica difícil
de
la distància
la distància
els jugadors l'altre dia
parlaven de l'entrega
és una manera de definir-ho
la relació entre palatè i escenari
que és una cosa importantíssima
per l'actor
perquè no oblidem que el teatre
es fa en viu
i per tant
l'actor li influeix
la resposta que té el públic
li influeix
tots els aspectes
de la sala
és molt important
i en aquest teatre
per exemple
els actors s'hi troben molt bé
i per exemple
a l'Alema Vilarasau
li encanta actuar en el teatre
i per exemple
no li agrada gens
actuant de penquin teatre
molt més gran
o el Juan Echanove
perquè aquesta relació
amb la platea
és bona
i això em sembla
que és un aspecte
i a veure
per exemple
el rei Lé
ara coses de casas
veure el Josep Maria Pou
a tocar
no té res a veure
amb veure'l
a una distància
molt més llarga
això és indiscutible
que segons quin gènere
segons quin tipus d'espectacle
la distància curta
la qüestió física
amb el teatre
i el teatre de text
creiem que és molt important
i crec que això
ho reuneix
llavors tenim aquestes
limitacions tècniques
que ens impedeixen
programades per quines coses
i l'altra cosa
que volia dir
només quan fer referència
a la Lluïsa
jo també voldria fer incís
en això
sincerament
crec que taquilles
i el servei
a l'espectador
que tenim
a taquilles
i ara li tiro una mica
a Floreta
crec que és un dels punts forts
de la nostra organització
per això ho sabem tots
perquè quan venim
el tracte
que se'ns dispensa
com t'ajuden
i això
jo crec que si obríssim
els telèfons
que no és el cas
perquè tenim
molts convidats encara
jo crec que els usuaris
i espectadors
del teatre
coincidirien
quantes vegades
o algunes de les vegades
que heu hagut de penjar
el cartell
de no hi ha localitats
algunes vegades
ha passat
Déu-n'hi-do
perquè això és un bon símptoma
no queden entrades
jo recordo dir
d'estar parlant
d'un aspecte
parla el que vulguis
però no hi ha entrades
parla per parlar
perquè s'han acabat
evidentment
hem excebrit
moltes vegades
les localitats
i aquesta temporada
també ha sigut una d'elles
sí
excebrim
i la gent pensa
que és un teatre
a vegades pot pensar
que és petitó
però jo crec
que està bé
també
és a dir
a veure
excebrir
en el cas
ara per exemple
de segons quins espectacles
a veure
la gent ho entén
també
que s'exceureixin
és a dir
que no puguis
fer dues funcions
i que
hi hagi un espectacle excebrit
perquè realment
la companyia s'ho val
i moltes vegades
arribem quasi excebrit
no pengem com excebrit
però moltes vegades
també s'ha quedat
un 80
un 85%
d'aforament venut
tot i que moltes vegades
venim a última hora
els espectadors
estaràs allò
que dius
que la funció
és passat demà
i hi ha gent
molt previsora
però sempre
hi ha aquell grup
que ve a última hora
quan ja és el que dèiem
dels hàbits
de les manies
de tot plegat
cada vegada menys
a més un teatre
que evidentment
fiquem les entrades
a l'avent de l'inici
de temporada
i hi ha molta gent
que es pensa
que l'espectacle
que arriba
d'aquí dos mesos
que ja vindran
però la gent
estava acostumada
ara últimament
a comprar les entrades
molt anticipadament
i sí que arriba
l'última persona
que et diu
el mateix dia de l'espectacle
mitja hora abans
que vola la fila 3
del senyent 2 i 4
i no entenc
que ha arribat mitja hora abans
i que l'espectacle
ja està quasi excebrit
d'aquí uns moments
saludarem Albert Ballver
regidor de l'àrea de cultura
el que passa
que com que
la cadira que queda lliure
hi ha un corrent d'aire
terrible
doncs que esperi aquí un moment
però si no
és que es morirà de fred
de seguida
senyor Ballver
el fem passar
i xerrem una estoneta
perquè mira
que hi ha corrent d'aire
aquí
han agafat aquí
aquest punt
hauríem de tancar
la porta potser
que passa
que com que convidem
els oients
que vinguin aquí
al teatre
que seguin un estonet
una estoneta
que és un dia elaborable
i que no tenim temps
d'anar
i mira tranquil·la
hi ha qui s'hi pot fer-ho
que vinguin al teatre
que a més sortejarem
al final del programa
un abonament
per la temporada
de primavera
gentilesa
del teatre
perquè em diia
escolta
per què no fem un regal
als oients del matí
i ràpidament ens van dir
cap problema
sortegem el que convingui
parlem de programació
va
a vegades ens podem equivocar
però vaja
generalment
és un encert
la programació
que feu
per allò que deia la Lluïsa
l'encert
ho marca el públic
i si el teatre s'omple
és que l'heu encertat
és així de fàcil
o no és així de fàcil
no és així de fàcil
no és així de fàcil
i a veure
jo també ara
quan estàvem parlant
vull dir
és evident
i a vegades no s'encerta
és evident
és lògic
no
és que ara quan estàvem parlant
també
és evident que 10 anys
doncs donen per molt
i que hi ha una certa satisfacció
general
dels que estem implicats
en aquest projecte
i bé
jo crec que en línia general
sí que hi ha una percepció
que les coses
jo no sé
els balanços
els ha de fer l'espectador
els ha de fer públic
els ha de fer la ciutadania
en tot cas
potser sí que ens sentim satisfets
que crec que s'ha intentat
treballar rigorosament
és a dir
s'ha intentat fer un treball seriós
durant aquests 10 anys
de consolidar un públic
i creiem que això
que això s'ha aconseguit
no
llums i ombres
hi ha coses que no van tan bé
en tot cas
aquí sempre es parla
de les coses que van bé
les que no van tan bé
doncs intentarem
millorar-les en el futur
no
i aquests 10 anys
també han de servir
una mica
per fer balanç
de les coses
que potser n'hem arribat
i tot plegat
ara bé
en general
sí que creiem
que hem consolidat un públic
i que la línia
s'ha mantingut
és a dir
és l'únic teatre
que hi ha
d'octubre a juny
i per tant
això sí que marca la programació
i la programació
sí que hem intentat
que sigui
el més variada possible
això ho diem sempre
el més variada possible
però coneixeu els gustos
del públic de Tarragona
són diferents
tenen matisos
respecte a altres públics
això ho teniu en compte
o és una cosa
molt subjectiva
i difícilment
es pot tenir en compte
no
jo crec que a l'inici
era més subjectiu
abans parlàvem
clar
aquí s'inaugurava el teatre
això m'han explicat
i segur que us ho han parlat
el Jordi Bertran
i el Fina Caballé
i la Sílvia Ferreres
en aquell moment
segurament no se sabia
què passaria
si la gent hi assistiria
si la gent faria abonaments
o no faria abonaments
era una certa incògnita
jo crec que amb aquests 10 anys
sí que s'ha vist
que hi havia un públic
i que aquest públic
d'una certa manera
doncs
jo crec que és una relació mútua
és a dir
des de l'àrea de cultura
es proposen unes programacions
marcades en unes línies determinades
i el públic reacciona
o no reacciona
en aquestes línies
i això d'alguna manera o altra
condiciona també
es va amullant
el curs del públic
les programacions
però resumint
jo el que deies
que em sembla
que s'ha intentat
fer unes programacions
variades
de teatre
música
i dansa
per tant
de tots els gèneres
i intentar que siguin
de tots els formats
i per tant
al costat
de grans espectacles
de grans propostes
també tenim coses
més petites
però que en tot cas
el criteri que marquem
per aquests formats
és que sí que siguin
de la qualitat suficient
perquè l'espectador
que aposti
perquè aquí hi ha una qüestió
també de proposar
des del punt de vista
de l'àrea de cultura
però que el públic
accepti aquesta proposta
i es fii una mica
d'aquesta programació
en aquest cas
podríem parlar del darrer espectacle
del darrer no
perquè hi ha el Festival Dixen
la setmana vinent
però d'aquest concert
que hi haurà aquest dissabte
amb el Tot i Sole
l'Estet Formosa
i el Carles Rabassa
de desè aniversari
de l'Ovidi Molló
bé, això és una proposta
més de petit format
no té res a veure
amb una proposta
de gran format
com pot ser
el Juglars
histèria
la plaça del Diamant
però en canvi
creiem que també
ha de tenir cap a veure
dins el Teatre Metropolò
perquè també hi ha un públic
per aquest tipus d'espectacle
i el que no podem
és deixar fora
públic potencial
clar, veus
jo l'espectacle aquest
de dissabte
no me l'imagino
en un teatre gran
ni de bon tros
és que es desvirtuaria bastant
probablement no?
malgrat els anys
de professió
que porten
els seus protagonistes
que cada espai
té les seves virtuts
les seves qualitats
saludem
Albert Ballbé
bon dia
senyor Ballbé
bon dia
d'aquí uns moments
esperem saludar
també el senyor Aregio
esperem
no sabem ben bé
ara ens ho confirmaran
si finalment
pot venir
al llarg d'aquests 10 anys
hi va haver
un regidor de cultura
que era el senyor
Joaquim Amorós
va estar uns mesos
després el senyor
Joan Aregio
i després vostè
hi ha uns quants anyets
amb el tema
de l'àrea de cultura
cinc anyets hi ha
doncs hi ha
mitja aniversari
de Metropoli
per aquesta banda
no sé
jo el convido
que s'incorpori
a la conversa
el senyor Aregio
em penso que ja també
ha arribat al teatre
aviam si algú m'escolta
algú m'escolta
i el fem venir cap aquí
li acostem un micròfon
perquè es pugui incorporar
doncs aquesta conversa
perquè si us sembla
doncs adoptem
aquest to més
més de tertúlia
i anem aportant
diferents punts de vista
i tot un anecdotari
perquè quan es fan
celebracions
i comemoracions
d'aquest tipus
sempre això convida
a recordar alguna anècdota
i algun aspecte
que forma part
de la història
ja 10 anys
de la dècada del teatre
senyor Joan Aregio
bon dia
benvingut
avui l'hem convidat
en qualitat
d'ex regidor de cultura
i que va tenir a veure
i quan estàvem dissenyant
una mica el programa
era molt difícil
era molt difícil
de dir
qui ha de venir al programa
volíem que sobretot
tingués presència
la gent que està al teatre
que treballa al teatre
com la Lluïsa
com l'Anton
com altres companys
quantes persones
treballen al teatre
perdó
aquest parèntesi
aproximadament
les persones vinculades
amb les de venir del teatre
són més de les que
físicament treballen al teatre
amb això vull dir
que també hi ha administratius
que treballen per espectacles
però també treballen per festes
treballen per les plàstiques
i tot el que
llavors això sempre és difícil
és una xifra que tampoc no té més
perquè afortunadament
tenim a les persones
i podem parlar amb elles
doncs quan fèiem una miqueta
tota aquesta llista
d'algunes persones
que podien representar
col·lectius
deien home
en aquella època
des de l'àrea de cultura
es va apostar moltíssim
per aquest teatre
però és que hi havia
molta il·lusió
i moltes ganes
de tenir aquest teatre
i com que només
han passat 10 anys
jo crec que tots
ho tenim una miqueta
present en la memòria
no?
Sí, sí, sí
jo vaig ser regidor de cultura
fa
8
5?
A veure
No, és que
quan vaig entrar a l'Ajuntament
fa 8 anys
el primer que vaig ser
va ser regidor de cultura
Albert, digues
No, no, no
jo vaig entrar al coix
el Joan Areggio
jo fa 5 anys
que estic
de regidor de cultura
vol dir
però jo dic
quan vaig començar
em sembla que vas començar
el juny del 95
precisament
quan es van implementar
es van començar a implementar
les primeres
diríem
programacions estables
exacte
les estables
sí, sí
jo recordo que
al final
Joaquim Amorós
va estar uns 3 mesos
després d'obrir el teatre
exacte
i llavors jo vaig ser
el que vaig substituir
jo el que tinc a dir
és que quan vaig arribar
a aquesta regidoria
em vaig trobar
tot l'equip del Joan Areggio
que no hi ha ningú
que mereixi
un qualificatiu
per sota de l'excel·lent
és a dir
no, no, no
és la veritat
és la veritat
jo sé que ser regidor de cultura
és la benedicció màxima
que et pot passar
en aquesta casa
i fonamentalment
per l'equip
abans tu preguntaves
la programació
un èxit
home
el Jordi Giramés
és un tio
que en sap un peu
d'això
és a dir
per la seva formació
universitària
i en segon lloc
és un home
que està en el món
en aquest tipus de món
i llavors
és a dir
aquí el regidor no intervé
per res
per res
únicament si algun dia
proposa alguna cosa
que s'escapa una mica
per supost
i ens diu
escolta
tenim això
que és extraordinària
però això val més diners
és per l'únic
que el regidor intervé
i bé
i el mateix
els que fan la producció
és a dir
Joan estem d'acord
o no
que això és una benedicció
de l'apartament
sí
a més que la gent
que sempre ha treballat
al voltant del metropol
jo també vaig
vaig agafar
l'època
del Jordi Giramé
i de la Lluïsa
i del Baixeres
vull dir
a veure
tota la gent que ha estat aquí
la veritat és que
suposo que han mogut
per la il·lusió
però també han mogut
per la seva professionalitat
han fet
d'aquest espai
alguna cosa més
que un teatre
i això
segurament també
perquè ha tingut
molta pressió
aquest espai
també s'ha de reconèixer
que ha tingut
molta pressió
per ser segurament
l'únic
i que seria bo
que ara
tirant endavant
el tema del teatre
de Tarragona
quedés més ben resituat
el metropol
m'estàs sintetitzant
el guió
de l'entrevista
ah sí
ah doncs callo
no no que està molt bé
perquè així ja anirem
no no
perquè apuntava
el tema del futur
teatre de Tarragona
el senyor Balló
ja deu portar
els deures fets
perquè s'ho podia imaginar
que li preguntarien
per aquesta qüestió
però així
pel final
com a final de festa
final d'aquesta hora
té molt a veure
amb el teatre de Tarragona
perquè el Joan
ja no no
si tots dos
m'hauran de parlar
del teatre de Tarragona
és l'un dels quartos
i les coses se fan
si hi ha pastoreta
jo si em permeteu
gràcies per les floretes
de dos maneres
però
jo sí que m'agradaria
recordar una cosa
que evidentment
a vegades es parla
del meu nom
perquè potser
soc la cara més visible
des del punt de vista
de programació
però sempre ho dic
i sembla que sigui
per quedar bé
per tot plegat
però això no seria
primer això
hi havia més gent
i que qui va inaugurar
el teatre
al capdemà
hi havia el Jordi Bertran
la Fina Cavaller
la Sílvia Ferreres
que continua
la comunicació
però que a la vegada
hi ha tot un seguit de gent
és el teatre
és una cosa col·lectiva
i sense l'equip
no es faria res
i en aquest sentit
jo m'agradaria
en aquests moments
extender tot l'equip
la Fina
la Sílvia
han passat per aquí
a les 11 han estat
i tota la gent
que hi és ara
la veritat és que
tots han sigut
molt bons professionals
i han volgut
per una gran
una gran il·lusió
de tirar endavant
aquest projecte
que era el teatre metropol
Deia el senyor Ballver
jo treballar
a l'àrea de cultura
és una benedicció
també probablement
és una de les àrees
de l'Ajuntament de Tarragona
com a més agraïdes
el senyor Areggio
que doncs
és que està
en altres probablement
no tan agraïdes
és que sí
la cultura
per molts motius
per moltes raons
probablement
de la seva etapa
com a regidor
en diferents àrees
aquesta potser
és la que té més bon record
tot i la pressió
que deia
que tenia aquest espai
en aquella època
sí que en tinc un bon record
però
la veritat és que
també m'ho estic passant
molt bé
amb el que faig ara
la veritat és aquesta
si vostè ho diu
senyor Areggio
però realment reconec
que aquells moments
i sobretot això
perquè eren
al cap de 3 o 4 mesos
que es va inaugurar
si no recordo malament
amb aquell espectador
dels comedians
del llibre de les bèsties
es va inaugurar
al teatre
tot allò que va començar
a ser
les programacions estables
la creació dels premis
dels premis
de l'espectador
em sembla que es diuen
per votació popular
parlar amb la gent
de l'Atenea
perquè comencesin
a fer coses
aquí els diumenges
els pastorets
recuperar els pastorets
i tot això
realment va ser molt bonic
no és un tòpic
ni és recórrer
allò perquè tothom
estigui content
ho hem apuntat
al començament del programa
i hem tingut alguna mostra
de les companyies
de la ciutat
i dels col·lectius
de la ciutat
que des del primer moment
van formar part
de la programació estable
del metropol
aquest és un aspecte
que no s'ha deixat mai de banda
i que les companyies
de la ciutat
encara reclamen
més presència
a l'escenari
no sol les companyies
sinó també
tot aquell terremònic
que ha triomfat
fora de la vila
s'ha procurat
els programadors
han procurat
que tornessin a Tarragona
a fer els seus espectacles
és a dir
si qualsevol actriu
o actor
ha triomfat a Barcelona
hem procurat
que tornessin
els nostres grans acondeixements
passaven sempre
per gent tarragonina
s'ha cuidat
especialment
des de la programació
Jordi Gireme
i el seu equip
perdona
no no
és que ho dic
perquè és veritat
no
sí
aquesta línia
sempre s'ha tingut clara
nosaltres en el fons
també seguim
les directrius polítiques
i aquí
doncs no
poca directriu
Jordi
poca directriu
no no no
però això és cert
home
tothom fa la seva part
en aquest conjunt
tothom fa la seva part
però sí que hi ha
la doble vessant
jo crec que
aquest sempre ha sigut
un teatre obert
sempre ha sigut un teatre popular
no és un teatre que imposi
els seus tresors
s'han de conèixer
quan es fa una visita
detallada
en el teatre
però que sempre
ha estat molt obert
a la ciutat
i abans el Joan
quan recordava
doncs bé
suposo que també
diu molta pressió
i molt plegat
perquè evidentment
ocupa un lloc central
a la ciutat
i també fa una funció
de donar cabuda
a les entitats
al teixit associatiu
de la ciutat
que això
sobretot al començament
generava molta problemàtica
i ara
la continua generant
falten dies
reclamen més dies
no és que hem d'actuar
però no hi ha dies
i ens diuen
que hem d'actuar
el dia
jo diria que
ja fa bastants
bastants anys
que el metropol
és que diàriament
diàriament
passa alguna cosa
no?
diàriament
sigui un espectacle
més en el sentit
de la programació
diríem
més estable
més
menys comercial
que des del punt de vista
d'activitats
d'exposicions
no sé què
vull dir
és que és cada dia
cada dia
per això jo parlava
de segurament
el teatre
patirà
en positiu
una nova etapa
quan es pugui
descomprimir
una mica
de la
doncs descomprimint
parlem de la descompressió
que té
i parlem del teatre
de Tarragona
sí però
estimada
deixa'm fer un apuntament
parlarem del teatre de Tarragona
faci tots els apuntaments
que vulgui
no no no no
t'explico
t'explico
recordeu que
l'ajuntament
es va gastar moltes passatetes
de les del senyor Regió
musicalitzant
o fent acústicament
acceptable
el Palau de Congress
molt bé
quan se'ls diu
a la gent
escolti
els concerts
per exemple
de Juntos Musicals
es podrien fer
al Palau de Congress
perquè llavors
si no
el cartel
de Noi Billetes
que deia la Lluïsa
amb els Juntos Musicals
es posaria cada dia
vull no posar
la certa reticència
perquè la gent
volen venir
al Teatre Metropol
per què?
perquè està a peu pla
perquè és un teatre
acollidor
perquè és una mica
el teatre
que sempre han tingut
durant una sèrie d'anys
i la gent
té una certa reticència
amb baixar pel carrer
de Méndez Núñez
per avall
i arribar a això
és a dir que
aquest és un fet
que també hem de tindre en compte
és evident
que
però el Teatre de Tarragona
això Albert
també està a peu pla
que està aquí
no d'acord
home no
però jo et deia
ara
parlàveu
ara es podria
hi ha coses
hi ha fent de coses
amb un esforç important
de la gent de producció
de batxeres i companyia
que han de agafar els trastets
i anar-se'n per avall
però es podrien fer més coses
per capacitat
per calendari
però insisteixo
en que la gent
tenen una certa
hem finalitzat el nostre client
a veure els espectacles
a Tarragona
és a dir
com deia la Lluïsa
sempre estem al 80%
o moltes vegades
estem al 80%
de l'apurament
però resulta que ara
la gent
comença a tindre una mica
una mica de reticència
de marxar d'aquest teatre
primera qüestió
segona qüestió
el Joan Arejo deia
no sol aquí fem espectacles
sinó també hi ha entitats
que volen fer aquí
el seu fill de curs
o per exemple
hi ha col·legis professionals
els farmacèutics
fan aquí cada any
la seva festa col·legial
bé
no diguem el cas de farmacèutics
però
hauríem de començar a acostumar
la gent de Tarragona
que tenim altres teatres
als barris
que també estan adequats
per fer coses
de petit format
no?
és que si no
ens estem autolimitant
i llavors el que hem de demanar
a la ciutadania
és que
que pensin
que hi ha altres llocs
on també es poden fer coses
i on s'hi pot arribar
amb una certa facilitat
on s'hi pot aparcar
molt millor
que aparcar a la Rambla
i que en definitiva
obriríem una mica
l'activitat cultural
amb altres sobres
que també són ciutats
sí, però senyor Ballbé
el Teatre Tarragona
és que jo
crec que cap dels que estem aquí
discutirien mai
aquesta argumentació
que ha fet
d'altres espais de la ciutat
però és que el tenim allà
fa un temps
la situació actual
me'n recorda
una dentadura
que li falta una dent
tu ves totes les cases
i allí surt
falta
faltar el teatre
a veure
el senyor regidor
tinent d'alcalde
d'Economia
i gent d'aquesta casa
el pressupost
del present any
ja va posar
una partida molt importantíssima
per poder començar
el Teatre Tarragona
ja
ja
bé
què ens falta?
és a dir
ara si convé
Joan
perdona
si convé
incorrirem
amb alguna il·legalitat
és a dir
si convé
atropellarem
el procediment d'inistatiu
per començar
d'una vegada
perquè a mi
personalment
em comença a caure una mica
la cara de vergonya
perquè li pregunten
clar
clar
però és que la gent
pregunten
carregats de raó
llavors
el tràmit d'inistatiu
sempre és lent
i en segon lloc
aquí vam cometre
una cosa
que no sé si és error
o va ser un encert
el Teatre Tarragona
si haguéssim ocupat
la superfície que teníem
seria un teatret
nosaltres el que volíem
bueno
els tècnics
els tècnics recomanaven
que teníem d'aconseguir
un teatre
on un camión
pogués entrar a l'escenari
que aquí
aquí ho podem fer
amb dificultats
però ho podem fer
i el Teatre Tarragona
ens separaven
d'aquesta situació idíl·lica
10 metres de fons
que 10 metres
eren de l'imperial Tàrraco
i 10 metres
eren de l'invifes
eren dels militars
del Ministeri de Defensa
bé
amb el teatre
amb el tel
vam arribar a un acord
relativa rapidesa
però vam tardar un any
i amb els militars
ha estat
durant l'anterior govern
ha estat
una verdadera carrera d'obstacles
es té que dir
es té que dir
però això no pot desmentir ningú
ara sembla que hi ha millor rotllo
i el que hem fet
ha sigut no sol aconseguir
els 10 metres
sinó aconseguir tota la finca
amb la qual cosa
si n'estem més dependències
també les tindrem
no anirem apartats
de superfície
però això també
com que es han de fer
unes compensacions
amb cúbic
amb un altre de la ciutat
també té
un tràmit de valoracions
i contravaloracions
desacords i acords
és a dir
és una negociació
jo espero que a curt termini
estigui feta
i si no ens demanem permís
per construir a casa seva
sense prejudició
que després ja arribarem
a un acord
respecte a la propietat definitiva
i llavors ja dic
el projecte està fet
està revisat
ha pujat bastant més
per aquests dos o tres anys
que hi ha hagut de retras
però evidentment
aquesta és una promesa
que tenim tots
és a dir
ja no és un tema de partits
és un tema de ciutat
però si tenim el terreny
i tenim els diners
senyor Arejo
això podem
el calendari
ja el tenim aquí
a veure
el fet que diguem els diners
no vol dir
que la Generalitat
té una promesa feta
en el sentit
que ells també ajudaran
perquè la Generalitat
té un pla
d'equipaments teatrals
que a Tarragona
no hi han posat mai
ni una passeta
llavors
tothom és conscient
l'actual consellera
l'actual director
de la senyora Bailac
l'actual directora
de Cultura
de la Generalitat de Catalunya
que ve precisament
un dia d'aquesta
la setmana que ve
a veure tot això
que la Generalitat
també ha de fer
el seu esforç
perquè clar
a Tarragona
durant anys i anys
la Generalitat
en aquest aspecte
a Tarragona
no ha invertit
una passeta
ara ens toca
em perdonarà un moment
que escoltem les notícies
i de tornada
que ve amb aquesta conversa
si són tan amables
doncs tornem en uns moments
i de tornem en uns moments
i de tornem en uns moments