Passen tres minuts a dos quarts onze del matí.
Seguim en directe des de la quarta hora del matí de Tarragona Ràdio.
Com dèiem fa moment, parlant d'altres temes d'actualitat
i en aquest cas també d'interès social,
qüestions relacionades amb la solidaritat i amb la cooperació.
Parlant de l'experiència ara de dos grups d'estudiants,
de la Rovira i Virgili, que han estat aquest estiu participant
en tasques solidàries que ara coneixerem de més a prop
a dos països tan diferents com són Nicaragua i Bòsnia.
A Nicaragua hi ha hagut un grup de set alumnes de la URB
i a Bòsnia han estat durant un parell de setmanes
sis estudiants de la Universitat Rovira i Virgili.
Ara coneixerem la seva experiència.
Ens acompanya, primer que res, el saludem al coordinador
de la URB solidària, Joan Fuster. Joan, bon dia.
Hola, Ricard, bon dia.
I ens acompanyen, com dèiem, alumnes, estudiants
que han estat en aquests dos grups, el de Bòsnia,
format per sis alumnes.
Avui ens acompanyen dues de les seves representants,
que són la Raquel Sunyer. Raquel, bon dia.
Bon dia.
I la Sara Vicent. Sara, també bon dia.
Bon dia.
I en representació, podríem dir, del grup de Nicaragua,
ens acompanyen també dos estudiants més,
el Jordi Sanz. Jordi, bon dia.
Bon dia, Ricard.
I la Maria Queral. Maria, també bon dia.
Bon dia.
Abans de conèixer l'experiència i com els ha anat,
posem en situació els oients.
Joan, aquestes dues experiències a Nicaragua i Bòsnia,
com les hem d'emmarcar dins el que és la URB Solidària?
Molt bé, és molt fàcil.
Aquests projectes pertanyen a una línia d'actuació
que tenim nosaltres,
que és la que nosaltres anomenem projectes interns,
amb l'argot nostre.
Significa que són projectes que neixen en el si de la universitat,
són nostres.
No són d'entitats i institucions externes,
sinó que són producte de la pròpia universitat.
En aquest cas,
és molt interessant justament els dos projectes que tenim
perquè són absolutament diferents.
En el sentit que, bé,
un és ja,
jo diria que és el més antic que tenim,
el de Bòsnia.
Són un grup d'estudiants que van a una universitat,
de Tosla, ells ho explicaran,
òbviament no seré jo,
i que de fet s'organitzen entre ells
i ho fan d'una manera molt metòdica i molt bé.
Entre cometes, donen poca feina.
El projecte de Nicaragua
és un projecte que ha nascut enguany,
és recent,
és la primera experiència que tenim en aquest sentit
i el trobo també molt interessant.
I el que tenen en comú
és que són els dos dins de l'àmbit educatiu.
Aquests dos projectes,
a Nicaragua i a Bòsnia,
són els únics propis de la URB Solidària?
No, n'hi ha més.
Justament la setmana que ve
sortiran un grup d'alumnes de medicina
a l'estat de Chiapas, a Mèxic,
a fer tasques d'àmbit sanitari.
Aquí estem parlant de 7 i 6, 13 alumnes.
En total, quants alumnes,
quants estudiants es mouen?
Doncs, enguany mobilitzarem una bona pila,
perquè aquests dos projectes,
tot i que un és de 6 i l'altre de 7,
són els projectes amb menys alumnes.
Com et deia,
la setmana que ve sortirà un grup a Chiapas,
que si no m'equivoco
estan al voltant de 14 persones,
i el mes de novembre partirà un altre grup
al Senegal, també d'alumnes de medicina,
que aquests ja és un grup més nombrós
i seran al voltant dels 18.
I ara estem, justament en aquests moments,
estem planificant dos projectes més.
Un, justament,
hi tenen a veure elles dues,
les dues integrants del grup de Bòsnia,
que si tenen sort,
potser protagonitzaran un projecte al Perú.
I estem planificant també un altre a Mosambic,
amb alumnes de medicina.
Quina varietat, eh?
Sí, sí, sí.
N'hi ha on triar.
N'hi ha on triar, sí.
Parlem del tema de Bòsnia.
A veure, Raquel i Sara,
expliqueu-nos com va arrencar tot el projecte,
tot i que el Joan Fuster ja ha dit
que aquest és el més antic
i, per tant, ja va una mica rodat.
Però com ha començat l'experiència d'aquest any?
Bé, doncs, com ha dit ell,
és un projecte que fa 5 anys,
que ja es du a terme,
i som 6 els estudiants de Filologia Hispànica
que hem anat 20 dies
a fer el curs intensiu d'estiu d'Espanyol
allà a la Universitat de Tuzla.
I bé, ens vam preparar les classes des d'aquí,
encara que, clar,
anàvem amb 4 persones
que ja hi havien estat altres anys,
un d'ells ja portava anant des del primer any,
per tant, ja teníem molt de rodatge,
se coneixia la zona,
coneixia la gent,
teníem contactes,
nosaltres vam anar a casa
d'un dels nois
que va assistir als primers cursos allà
i vam estar a casa seva,
per tant,
teníem una major relació amb la gent,
amb la zona,
i bé, vam arribar allà el dia 2,
el dia 4 es van iniciar les classes,
organitzant la gent
segons el nivell que tenia,
l'Espanyol se'ls va fer una prova,
i l'endemà, doncs,
aquests grups ens els vam repartir,
vam començar les classes,
que van durar, doncs, això,
10, 10, 10 dies.
Quants alumnes, Sara,
a quants alumnes els hi heu donat classe?
Doncs, exactament, jo no ho sé,
els alumnes totals,
més o menys cadascú
que tenia uns 15, 15 alumnes,
o així,
depenia del dia també.
I les edats?
Les edats comprenien entre 14 i 15 anys,
era matrícula oberta,
llavors, des de 14 i 15
fins a universitaris de 23, 24 anys.
L'experiència?
Molt bona, molt bona.
Sí?
Molt, boníssima, sí.
Amb què et quedes tu, Raquel?
Jo amb la gent,
amb les ganes d'aprendre que té la gent.
És increïble.
Tu anaves a les classes,
els ensenyaves una cosa
i endemà se sabien allò i més.
Unes ganes.
Ells, quan, tot s'ha de dir,
quan vam anar,
ells ja estaven d'exàmens.
Les meves alumnes tenien 8, 9 exàmens
i tot i així,
cada dia venien a les classes.
I era sorprenent,
les ganes,
les ganes,
sobretot això.
Perquè és gent que té moltes dificultats
per sortir del seu país,
les universitats no els ofereixen beques,
tenen, doncs això,
dificultats per mobilitat,
tant laboral com professional i tal.
I és increïble,
aquestes ganes.
Sara,
i tu amb què et quedes?
La mateixa impressió
de la gent
que vam conèixer allà.
la ciutat Tuzla.
Tuzla, sí.
què tal?
És una ciutat,
és una ciutat que s'assembla,
jo deia que podria estar germanada en Tarragona,
perquè, bueno,
més o menys té 100 i escaig mil habitants,
com Tarragona,
és una ciutat amb la seva zona central,
així,
on s'ha mou tothom,
comercial,
la gent s'ha coneix,
nosaltres vam arribar allà
i tothom ens coneixia, no?,
els espanyols,
els espanyols,
perquè tots ja sabíem
que hi havíem d'anar
i veuen una ciutat
bastant petita,
amb les seves,
bueno,
les seves empreses industrials i tal,
però petita,
bastant,
sobretot és això,
ens en portem una impressió
d'un país
bastant parat en el temps,
no?
Es veuen molt,
els efectes de la guerra,
és terrible,
com es veuen,
i això ens va impressionar moltíssim
i és això,
una mica com a parada en el temps.
Sara,
per què et vas apuntar
a aquesta experiència?
Bueno,
ja el meu germà
ja va estar,
va fer aquest projecte
fa dos anys
i llavors tenia moltíssimes ganes
des que va arribar
em va apuntar
l'experiència seva
i, bueno,
portava ja dos anys
intentant
entrar en aquest projecte.
I la ciutat,
com això que deia
la Raquel
dels efectes de la guerra,
com es nota?
En què es nota
en la vida diària?
S'ha quedat
parat el país,
però després vam estar,
a més de Tuzla,
vam estar a la capital,
a Sarajevo,
a Mostar,
que són,
bueno,
ciutats
que han estat
parades en el temps,
des que,
bueno,
hi ha cartells
de Sarajevo,
les Olimpiades del 82
i de fet
està així.
No té,
bueno,
la gent
no té possibilitats
ni de treballar
ni de sortir endavant,
i llavors el que fa
és estudiar,
estudiar i estudiar,
no pot fer una altra cosa
per un moment.
Hi ha molt d'interès,
Raquel,
per l'espanyol allà?
Molt, molt.
I té alguna raó a això?
Nosaltres ens sorpreníem
perquè anàvem pels bars
i la gent
ens sentia parlar
en castellà,
o bé,
en espanyol,
i ens ficaven
a parlar en espanyol
amb nosaltres.
Sobretot allà
aprenen,
bueno,
saben moltíssimes llengües
perquè a part
que la seva llengua
és complicadíssima,
a part tenen la televisió,
tenen un munt
de canals internacionals
subtitulats,
no els tenen doblats.
Aleshores,
aprenen quantitat
de llengües
a través de la televisió.
I hi ha un canal
internacional,
venezolà,
em sembla que és,
i aprenen l'espanyol
a través de la televisió.
I molta gent,
a més,
molta gent de Tuzla,
de Sarajevo,
de Mòstard,
van ser nens
que durant la guerra
o van estar a Espanya
o després de la guerra
perquè uns pares
havien mort a la guerra
o perquè tenien
algun tipus de relació
amb el ministeri.
Aleshores,
havien vingut a Espanya.
I sobretot és això,
nosaltres anàvem
pels llocs,
dèiem que érem espanyoles
i tothom,
o sigui,
oh,
Espanya,
m'encanta Espanya
i que bé...
Això sí que ho vèiem.
Després de l'experiència,
després d'estar
aquests 15-20 dies
a Bòsnia,
ara heu de fer alguna cosa
en relació al projecte
o ja s'ha acabat?
No,
ara estem fent
difusió del projecte,
aquí amb el nostre coordinador,
amb el Joan.
Sí,
doncs,
activitats com vindrà aquí a la ràdio,
anar a altres
a fer conferències...
I m'imagino
que això tindrà continuïtat
en el proper curs,
encara que sigui amb altres alumnes.
Sí,
sí,
s'intentarà
que sigui així.
Molt bé,
canviem de país
i canviem de continent.
Anem a Nicaragua.
La Maria Queral,
potser alguns oients
ho recorden,
ja va venir
abans del juliol,
va venir abans de marxar
el mes d'agost
cap a Nicaragua
i ara torna,
torna a acompanyar
el Jordi Sanz
perquè ens expliqui
com ha anat l'experiència.
Maria,
tu tenies moltes ganes d'anar-hi
i què?
com ha anat?
Perfecte,
per tornar
l'any que ve.
Sí?
Ja mateix,
marxàvem.
Ara no,
Jordi?
I tant.
Doncs a veure,
explica'm-nos una miqueta
també com va començar tot.
Bé,
el nostre projecte
potser és diferent
al seu
perquè nosaltres
anàvem a avaluar
un projecte,
no anàvem a fer-ne
cap nosaltres mateixos.
I anàvem
bàsicament
a veure
com es desenvolupava
el projecte
dels Quinxos,
que és una escola
que,
bé,
més que una escola
és un centre preventiu
que els nois i noies
que van cap allà
ja són d'una població
una mica més determinada,
no?
Nens que potser venen
al carrer.
Sí,
famílies que igual
moltes no hi ha
ni al pare,
que no poden
arribar a final de mes,
vull dir,
sí,
molt desestructurades.
I aquí hi ha uns padrins
que paguen
unes quotes
i mantenen
una comunicació amb ells
perquè puguin accedir
a la universitat,
que em sembla
que són cinc per any
o una cosa així.
I nosaltres
anàvem a veure,
vam parlar primer
amb els padrins aquí
i ara anàvem cap allà
a veure els apadrinats
com estaven,
com rebien
la informació
i com veien
les coses.
I vam dissenyar
unes entrevistes
i, bueno,
ens vam entrevistar
amb els coordinadors
d'allà,
vam veure una mica
l'ambient de l'escola
que també ens ha servit
una mica
per fer-nos una idea
de com està
la situació allà
i amb els mateixos
la seva família.
Estem parlant
d'una escola
de Managua
de la capital
de Nicaragua
i què us heu trobat,
Jordi?
Realment,
vull dir,
tu arribes allà
i estàs a Sant Judas,
que és el barri
més deteriorat
de Managua
i trobes
tot tipus
de construcció,
cases,
de tot
i a part
una escola
que engloba
no sé si eren
800 o 900 nanos
i feien classes
al matí,
classes a la tarda,
classes al dissabte
i a part
et trobes amb gent
que té una cultura,
una humanitat
brutal.
A mi em va sorprendre això,
les persones que són.
I l'escola com és?
El centre com és?
Són com aules,
com si hi haguéssim
d'una planta
com una granja
amb barroig
i tot obert,
no hi ha vidres,
no hi ha res,
només hi ha les finestres
amb barroig.
O sigui,
bastant gran.
Maria,
deies que vosaltres
s'heu anat a avaluar
aquest projecte,
ja teniu les conclusions?
No,
ens hi ficarem ara.
El més aviat possible
ens hem de ficar
a analitzar
totes les entrevistes,
totes les gravacions,
tot,
i treure-les
les conclusions pertinents.
Parlant també
amb els patrins
una altra vegada,
suposo.
Deixa'm afegir
una petita cosa
i és una particularitat
respecte a aquest projecte.
Aquest projecte
es basa
en apadrinaments
de nens,
nens que pràcticament
són nens del carrer
amb un futur
molt negre,
alguns d'ells
avui en dia
ja són metges
ja són persones formades
que han aconseguit
canviar la seva vida,
però l'important
i significatiu
és que els padrins
d'aquests nens
són gent de les comarques
de Tarragona.
És un projecte
molt tarragoní
i per això
feia especial il·lusió.
Llavors,
ells han anat,
s'han entrevistat
amb nens apadrinats,
han vist que això funcionava,
han vist que realment
era de debò,
han vist els resultats,
ara de fet
estan en el procés
d'avaluació,
ja ens diran el què,
però l'interessant
era això,
era veure
que els padrins
són d'aquí,
de casa nostra,
el qual també serveix
per donar-los confiança
i perquè n'hi hagi més
si es cau,
perquè realment
en principi
per el que es veu
els resultats
són adequats
i són bons.
Perquè de quants padrins
i de quants nens
apadrinats
estem parlant?
24,
24 padrins
o famílies
de padrins
i 24 nanos
apadrinats.
A veure,
les conclusions
les heu d'elaborar,
evidentment,
però la impressió
que teniu
del projecte
del que s'està fent
després d'haver estat
allà pràcticament
durant un mes,
quin és?
Bé,
realment que funciona
molt bé,
o sigui que
és un projecte
que a poc a poc
pot anar creixent molt,
des d'aquí
suposo que és
una mica la idea,
potser que no creixi
de manera desorbitada
perquè
integrar més famílies
i tot pot ser un caos,
però des d'allà
també es demana això,
no?
El fet del coordinador
d'allà ens ho deia,
ostres,
si jo pogués
apadrinar més nanos,
tenir més nanos,
tenir més famílies,
segur que aniria millor,
segur que
em veia capaç,
es veia capaç ell.
Heu conegut casos
de nanos
que han,
en fi,
han crescut
i, en fi,
el seu futur
era molt precari,
segurament quan van entrar
en aquell col·legi
i després han acabat
podent estudiar,
tenir uns estudis
universitaris,
no?
Sí,
bueno,
vam parlar,
jo no hi era,
perquè estava malalta,
però vam parlar
amb una noia
que s'havia de casar
i havia,
diguéssim,
ajornat això,
havia estudiat,
ara tenia una feina
i ara sí que es quedava,
no?
Que vull dir que
si els estudis
et poden trencar
una mica
la vida que es porta allà,
que les noies
casen superjoves,
que amb 17 anys
ja pots tenir una família
i portar una família
a tu,
al menjar,
a la feina,
que allà molta feina
tampoc no hi ha,
si l'ajuda aquesta
de que puguis estudiar
fa que la gent canviï,
que es casi més tard,
que es pensin més les coses,
que esperin a ser més dones
i no tan nenes,
ja,
només la mentalitat
aquesta del canvi
ja veus que el projecte funciona,
que realment la gent
es pugui plantejar
la seva vida
a partir d'una carrera
universitària,
no?
Vau poder,
en fi,
veure i viure
la vida quotidiana
diària del centre?
Sí,
nosaltres cada dia
partíem de sortir del centre,
algun dia anaves
i estaves amb els nens,
estaves amb els mestres,
mestres molt joves,
que inclús
alguns encara no havien
acabat la carrera
i estaven ja
fent de professors,
i realment veies
les ganes que tenien
d'ensenyar,
que ho posaven tot,
tot per ensenyar als nanos
i ostres,
t'enriquia molt
i la humanitat
i no ho sé,
els nens molt oberts,
molt juganers,
molt...
Perquè els nens
com arriben allà?
Ho vau poder entendre?
És a dir,
el procés en el qual
aquests nens al carrer
arriben a aquell centre?
A veure,
nosaltres sabem que allà
hi ha una treballadora social
i a part que l'equip
de professors
ja tenen
unes característiques diferents,
són com més
oberts,
són molt humanitaris,
no?
i allà
suposo que
s'agafa els nens
per la tentativa
del col·legi barato,
que potser paguen,
em sembla que són
3 dòlars al mes
o una cosa així,
és molt poc allà,
però
és com una inversió
pels pares,
perquè
si els portés
a una altra escola
pagarien
segurament
el doble
o el triple
i els portarien
a l'escola.
Allà s'asseguren
que els nens
tindran un uniforme,
que per tant
ja tenen roba
i tindran
com a mínim
un àpat al dia
i potser serà
l'únic
que faran
en tot el dia.
Llavors els pares
portar els nens allà
els suposa
una inversió
perquè pagaran
3 dòlars
que potser
els costarà
molt de guanyar
però els pagaran
però els seus fills
tindran l'estómac ple
cada dia.
En el cas
de les companyes
que havien anat
a Bosnia
se'n parlen
d'estudiants
de filologia hispànica
vosaltres
esteu estudiant
tots els que
heu anat
a Nicaragua
el mateix
o no?
Pedagogia
i Educació Social.
És un projecte
nou
d'aquest any
com dèiem
de la URB Solidària
creieu que ha de tenir
continuïtat?
Home, jo crec que
sí però al cap d'un temps
ja
les avaluacions
no?
No cal fer-les
cada any potser.
Potser a mesura
que es vegi
que el projecte
va funcionant
va creixent
anava al van.
Perquè ara
què fareu?
Treballar
amb tot el que heu fet
allà
per dir alguna mena
posar-ho en ordre
i fer un informe
i amb unes conclusions.
Sí, exacte.
Finalitzar tots els vídeos
totes les entrevistes
transcriure, bueno
analitzar els dossiers
que ens han deixat
des d'allà
que parlen del TLC
o sigui que tenim
bastant de feina
o sigui no serà una feina
lleugera precisament
ara és allò
has estat allà
ho has viscut
has après molt
i ara és allò
una mica
el recordar
que has estat allà
quan acabem d'aterrar
totalment.
A nivell d'experiència personal
més enllà del que heu fet
a nivell d'experiència personal
visitar un país com Nicaragua
una ciutat com Managua
què tal?
A mi
a mi m'ha canviat
bastant la manera
de veure les coses
tenen una filosofia
diferent
potser de vida
i
a mi m'ha fet replantejar
moltes actituds
que jo prenia
davant
davant de la teva vida
diària
de la importància
de l'escola
com
estem estudiant pedagogia
llavors
potser t'ha fixat més
en el que és educació
però
a mi la manera
de veure amb la meva carrera
de tot el que tens
i que la meitat
de coses
no necessites
realment
et dona la sensació
que pots viure
molt menys del que tens
i tu Jordi
a mi em va passar una mica
semblant
vull dir
l'arribar allà
i veure que
aquesta gent
em rep
pràcticament
és superfeliç
feliç
la paraula és felicitat
arribes allà
i
dius
com és
jo allà
jo allà
sóc un agobiat
un amargat
potser
i ho tinc tot
i aquí no tenen res
i tens un somriure
tens una abraçada
saps?
o sigui que
tu arribes
i t'ho donen tot
t'obren el seu cor
directament
sense conèixer ni res
en canvi aquí
potser et trobes més amb el fet
que arribes
t'observen
t'analitzen
doncs allà
no allà
és té
després ja
la relació que tinguem
ja anirà
pel seu camí
o sigui no jutgen
el primer cop de vista
i això
digues
jo i el Jordi
ens vam trobar
en una situació
que anàvem sols
en l'autobús
i just
estàvem una mica perduts
perquè no sabíem
la parada
ni res
i quan vam baixar
de l'autobús
que ja havíem trobat
la parada
es va ficar a ploure
però
com plou allà
molt
i està
no teníem res
no sabien on trobar
els altres membres
del grup
i un senyor
que veníem d'altros
de l'autobús
ens va portar a casa
ens va tenir allà
4 o 5 hores
a mi em va oferir
este xaró
per la torna
ens va dir
si ens volíem quedar
a dormir i tot
i ens va acompanyar
després a veure
si les trobàvem
amb les altres
nidegarants del grup
perquè ens vam
una mica dividir
la Maria
ens van quedar
a Managua
i elles van anar
cap a on va una
bueno
cap a
Nixinandega
i tot això
llavors vam quedar
ens trobarem
ens trobarem
posant
a Nixinomo
el dia 25
que és el dia
de la festa
de l'alfabetització
i bueno
doncs allà
ens vam mig trobar
un exemple
de la solidaritat
de la gent
Joan
en fi
els dos projectes
aquests
s'han acabat
pel que fa
a l'experiència
del viatge
el de Bòsnia
en fi
seguirà
l'any que ve
segurament
probablement
i ara
el de Nicaragua
no
el de Nicaragua
té una filosofia
diferent
perquè és un projecte
és una avaluació
d'un programa
de beques
aquesta avaluació
ara han de començar
a treballar
amb tota la muntanya
de dades
que han portat
i en principi
no caldria
si es fa tot
com Déu mana
que és com es farà
doncs no caldrà
una altra avaluació
fins d'aquí uns anys
bueno
tot depèn dels resultats
que ells obtinguin
ells ara faran
aquesta diagnosi
a priori
sembla
que tot és prou positiu
en tot cas
donaran
alguna
no sé
donaran alguns
ingeriments
de canvis
jo diria que
subtils
i
a no ser
que hi hagi alguna cosa
que s'hagi de reestructurar
molt en aquest projecte
jo no veig
que fins d'aquí
uns quants anys
tinguem que fer
una avaluació
concretament
d'aquest mateix programa
podria ser que l'any que ve
anéssim a avaluar
un altre
com que
se suposa que serem
una mica experts
en aquest tipus de feines
doncs potser sí
que ens criden
a fer una altra
avaluació similar
experiències positives
en qualsevol cas
sí
bueno
ja els has escoltat
i aquí hi ha
la Laia
i la Marina
que estan amagades
que són molt valentes
per anar a viatjar
a Nicaragua
però no per parlar
per la ràdio
però ja les has vist
que
bueno
els has vist a tots
ells
han una valoració
molt positiva
per vosaltres
també m'imagino
com a universitat
sí
com a universitat
sí
perquè ja veus
que com a mínim
el que fem
és procurar
que els alumnes
actuin en programes
i en projectes
que tinguin a veure
amb la seva àrea
de coneixement
i a més a més
tinguin una experiència
ja no solament professional
com la que han tingut
ells tots
sinó que la tinguin
també humana
ja apuntava la Maria
fa un moment
deia que bé
s'han replantejat
moltes coses
de la seva vida
doncs bé
si és així
ja hem aconseguit
un objectiu
doncs amb aquests objectius
ens quedem
Maria Caral
Jordi Sanz
que han estat a Nicaragua
Raquel Sunyer
Sara Vicent
que han estat a Bòsnia
gràcies per venir-nos
a explicar
aquesta experiència
personal
tan interessant
que heu tingut
al llarg de l'estiu
gràcies
i fins la propera
i gràcies al Joan Fosé
coordinador
de la URB Solidària
fins la propera
també
gràcies
adeu-sia
bon dia
adeu-sia