Es una entrada muy especial hoy, especial y también personal un poquito, porque es local,
un país, mi país, siempre, desde que nací casi tenía, ¿cuánto tenía yo? Siete años cuando
Hezbo el Baez ha subido, el segundo Baez, el primer Baez 64, el segundo 68, yo nací en 61,
entonces para mí siempre ha sido asociado Irak con Hezbo el Baez y Saddam poderoso.
Escuchar, charlar, charlar con los hijos, escucharles cómo han ido al norte, cómo han ido a Ancagua,
cómo han sufrido, claro, hay que escuchar cómo lo han vivido ellos, que es lo que venimos a escuchar.
Espero mantener la emoción.
Puede ser que el oro, bueno, las glándulas lagrimales también son una parte para el uso.
Aquesta és una part, una petita part, una petita mostra de la pel·lícula de la que podem gaudir,
que podem veure aquesta tarda a la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili Unaaposta,
important en aquest any de cinema que celebra la nostra facultat.
Es titula El viatge de Masin, El viatge de Masin, és una pel·lícula, és un documental de Fèlix Merino
i explica la història d'una família iraquiana.
Aquest fora el titular, darrere de tot plegat, hi ha una història de vida d'una persona, d'una comunitat, d'un país
i jo m'atreviria a dir de tota una societat contemporània.
Ens acompanyen, tenim la sort que ens acompanyen avui en directe, precisament el realitzador,
el Fèlix, bon dia, Fèlix, benvingut.
Hola, bon dia.
I que ens acompanyi també Masin, Hermes, Masin, molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut, gràcies per venir.
Primer que tot, una mica com a tàrgia de presentació, Fèlix, explica'ns una miqueta per què tu fas aquesta pel·lícula,
com neix el teu vincle amb l'Iraq, no només des del punt de vista de la informació, com a reporter, com a periodista,
sinó en aquest cas també com a realitzador de cinema.
Bé, El viaje de Masin, que és com es titula la pel·lícula, el documental, com has introduït,
neix de la necessitat de tornar a l'Iraq un any després de sortir el mateix dia que començava la invasió, el 2003.
Jo vaig descobrir l'Iraq, el meu primer contacte a l'Iraq va començar l'any 2001,
a raó d'un seguit de reportatges que havíem de realitzar a través de l'agència per la que treballo.
Llavors, aquell any, vaig conèixer el Masin, que ja vivia a Barcelona,
perquè em fiqués en contacte amb la seva família.
Jo no només descobreixo el Masin, sinó que descobreixo una societat meravellosa,
que dos anys després sóc testimoni d'un assassinat, podríem dir,
una invasió bèl·lica injustificada i molt forta.
Jo em despedeixo de la seva família minuts abans que comenci la invasió,
perquè ens van haver de fer sortir amb un corredor sanitari
a través de les forces sota bandera internacional i els vaig deixar allí.
Llavors, quan em vaig quedar amb el cor encongit
i la principal motivació d'aquest treball, d'aquest film, d'aquest documental,
va ser tornar per comprovar com estaven, com els anava a les persones estimades
que havia deixat allí després de dos anys, havent estat dues setmanes cada any.
Aquest va ser l'eix motiu principal.
Llavors, quina va ser la manera?
Doncs proposar-li al Masin, que portava 13 anys vivint a Barcelona,
si ell volia acompanyar-me per visitar la seva família
i això documentar-ho en un reportatge que il·lustrés com vivien els iraquians,
com són els iraquians, allunyant-nos una mica del discurs bèl·lic
que tant es simplifica i estereotipa els iraquians.
Jo acostumo a dir que no hi ha enemics sinó que hi ha desconeguts.
Llavors, crec que no hi ha res millor que,
cap altra millor manera que treballar per la pau
que coneixen i senten-te amb el desconegut
per entendre les seves raons.
I aquest és, doncs, el punt de vista.
Important tenir punts de vista que siguin originaris del mateix país,
perquè probablement un dels grans hándicaps o problemes
que tenim les persones que vivim a l'anomenat Occident
és que no sabem ben bé del cert què passa.
Ens refiem sovint.
Tu, com a periodista, usàs millor de les informacions que puguin arribar.
Però a mi, per exemple, em cridava molt l'atenció aquests dies abans
i després de les eleccions que s'han celebrat recentment.
Els mateixos mitjans que fa uns dies parlaven d'ocupació,
ara parlen d'un altre terme.
Vull dir que és una mica complicat.
Per tant, tenir informació de primera mà és importantíssim
per a les persones que vivim aquí, a l'altra part del món.
Vas marxar després d'una guerra i de participar directament,
que va ser la guerra Iran-Iraq.
Vas marxar després de la guerra del Gof.
és a dir, vas marxar del teu país en guerra
i vas haver de tornar a un país en guerra.
I enmig de tot plegat,
tota una sèrie de dificultats en el propi país d'origen,
que jo no sé com es poden païr des de l'exili, des de fora.
Sobretot tenint la família més directa allà,
els amics i la teva pròpia comunitat.
Sí, era difícil.
Perdona, encara el meu català no parlo bé.
Sí, ha sido difícil, la verdad, estos años.
Pero, de otro lado, también la evolución personal
es descubrir la vida, la paz en España.
Y, de otro lado, lo que decíamos,
que hemos vivido desde España estos 12 años de embargo.
y esta era de cadencia del país,
de cadencia de la educación, salud, todo.
Una miseria creciente de una velocitat
que, como decíais antes,
que nosotros necesitamos saber la información
desde su fuente.
Y, en este sentido, ahora ya saben
que había muy poca gente que trabajaron en el embargo.
y ahora parecen fuera de modo mencionarles.
Entonces, esto es muy difícil, ¿no?
Claro, cuando se produjo la invasión de Irak,
tú estabas aquí cuando, a la vez y en paralelo,
hubo una reacción de Occidente realmente radical
en contra de esa ocupación.
Claro.
¿No tenías la sensación que las personas
que aquí se podían manifestar
estaban un poco desorientadas también
y que pedían saber más cosas
sobre lo que estaba pasando
y sobre lo que era Irak?
Yo he vivido una diferencia grande
cuando hubo esta conciencia del pueblo.
Pero hay que diferenciar
entre la conciencia del pueblo
cuando escucha una noticia no justa,
ve delante de sus ojos
que Naciones Unidas no quiere atacar
y Estados Unidos quiere atacar,
pues esto no hay que olvidarlo.
Es un punto para no olvidar.
Y ahora hay que golpar los medios de comunicación
que no empiezan a hablar partiendo mínimo desde aquí,
que de entrada todas las elecciones
no son legales si queremos empezar a hablar del tema.
Pero sí, está claro que yo, o yo no,
la gente que quiere andar con seguridad
sabe una ley natural.
Hay que confiar siempre en el pueblo.
Luego, la voz del pueblo siempre nos dice la sensación real,
porque incluye madres, niños, incluye a todos.
Pero yo, comparando entre la reacción del mundo
y entre, por ejemplo, los medios de comunicación,
mire, yo estaba aquí en España, en Barcelona,
pensando, vale, pues mucha gente está contra la guerra,
hay mucha movilización,
pero puede ser una movilización
sin traducción de este poder.
Puede ser pérdida de fuerza,
como se pierde 10.000 personas la fuerza
en un campo de fútbol.
Entonces puede ser pérdida de fuerza.
Luego yo, como iraquí,
teniendo la familia en Irak,
sufriendo de verdad,
no tengo tiempo para perder,
ni para hablar de un tema que no conozco,
esperaba que alguna persona se acercara a mí,
como decíais, como iraquí.
Luego yo había estado en medios de comunicación
un poquito, para decir algo, ¿no?
Pero lo único que me pasó,
que puedo mencionar,
y mencionaré hasta la muerte,
es que una persona,
una persona de 31 años de la herida,
me toca la puerta y me dice,
Massen, vamos a Irak.
Vamos a casa.
¿Te imaginas?
Un año yo viviendo aquí desde febrero.
Y en la distancia tanto sufrimiento, ¿verdad?
Claro, desde febrero empezó el ataque
y fuimos en febrero de 2004.
Un año yo viviendo aquí
he tenido un bajón, desde luego,
en agosto, muy duro,
porque Bill Gritt ha ido al aire, ¿no?
Es que la mirada de Occidente
ha ido cambiando a lo largo del tiempo,
de esas grandes muestras en la calle,
del no a la guerra.
Evidentemente hay una conciencia en Occidente
que sigue pensando no a la guerra,
pero parece que se ha ido diluyendo
y que sí que continúa
todo el problema que hay en Irak
en los medios de comunicación,
en los titulares,
y a nivel particular probablemente,
pero ese grito unánime
se ha ido diluyendo en el tiempo, parece.
Es que si decimos está diluyendo,
estamos culpando a toda persona
que su deber es traducir
la fuerza del pueblo
a tinta y ley escrita.
El pueblo no tiene tiempo
para ir a saltar en millones cada día.
Saltará una vez en millones al año
o a década.
No tiene tiempo
para que quien quiere transmitir,
quien quiere realizar a cabo,
ve y ve que tiene
un capital de un millón de personas.
Luego, yo tengo el camino fácil
si quiero traducirlo a ley escrita.
No pasar de alto
de las Naciones Unidas
porque simplemente tiene
representantes
cabardes, diría,
para no ser malos,
porque permiten todo eso.
tiene la relación
entre la voz del pueblo
y cómo traducirlo.
No podemos estar
todo el día en la calle
manifestándonos.
Alguien tiene que articular
todo ese mensaje.
El 15 de febrero de 2003
es un grito
que nunca se olvida.
El resto
es quién
lo hará tinta.
Yo no puedo resistir
la tentación
de aprovechar
que estáis aquí
grandes conocedores
del conflicto
y del propio país
de hablar
qué pasa ahora
y qué pasará después
de las elecciones
del pasado domingo.
Pero es que también
quiero hablar de la película
porque me parece
una experiencia
absolutamente emocionante
para Félix
también mucho
porque claro
llegar al país
de la mano
de alguien
que lleva 13 años fuera
y que se reencuentra
con su familia
yo no sé si se te empañaba
la cámara más de una vez
Félix.
Bueno, vamos
es que intentó
ponerme en tu piel
y por mucha objetividad
y mucha distancia
que quieras marcar
como profesional
claro, compartir estos ratos
con una persona
que vuelve a su país
después de tanto tiempo.
Hombre, evidentemente
va a ser muy emotivo
es evidente
perquè
en más y nada
a más que
cal afegir
que es
membre
d'una familia
gran
de 12 fills
no ho deixa
fora de l'Iraq
per cert
i
una personalitat
doncs
com ja es traspue
o ja s'estan sentint
probablement
els oídos
doncs
amb molta força
llavors
sí
va ser una
una experiència
molt emotiva
però
suposo que a mi
em va ajudar molt
el fet d'haver estat
en dues ocasions
anteriors
i haver viscut
la realitat
potser va ser
a nivell particular
més
més forta
la sensació
d'haver abandonar
per la força
un país
quan està a punt
de ser
envahit
i
quan tu estàs dins
i estàs
com a periodista
independent
treballant
amb els teus
clients
que nosaltres
som productora
de continguts
de mitjans
forts
a Espanya
i estàvem
amb brigadistes
internacionals
dient-nos
escolta
estem aquí
ens podem quedar
per donar-vos
un testimoniatge
més directe
i més real
d'un conflicte
d'una invasió
i veure
que els teus clients
és a dir
els mitjans de comunicació
et fan l'esquena
llavors això
a mi sí que em va
produir
un desencís
personal i professional
molt important
haver d'abandonar
Bagdad
que era una ciutat
lluminosa
plena d'alegria
victoriosa
perquè fins dies
abans de la invasió
els iraquís
sempre et saludaven
fent el símbol
de victòria
sota el meu punt de vista
aquesta invasió
només va demostrar
la victòria
del poble iraquià
perquè no els han
pogut sotmetre
d'una altra manera
doncs com deia
haver d'abandonar
la lluminosa
Bagdad
amb un panorama
que estava
tancada
a Calicanto
amb els soldats
de l'exèrcit
de llavors
nacional iraquià
malnutrits
mal pagats
mal uniformats
cavant
les trinxeres
era com una metàfora
que estaven
cavant
les pròpies
tombes
ja que
davant
o quilòmetres
enllà
de la frontera
els esperava
l'exèrcit
més important
i més
amb la força
d'aniquilació
més brutal
de la història
llavors
això sí que
em va
i aquest desplegament
militar
continua
ara en parlarem
ni que sigui
aurement
que pot passar
en el futur
però a mi m'agrada
saber una mica
ja sé que és difícil
Màxim
què va passar
quan vas a trepitjar
el teu territori
de la teva terra
el teu país
després de tants anys
què vas sentir
a més
tornaves en aquestes
circumstàncies
tan difícils
Sí, un montón
de emocions
diferents
moltes experiències
i vam a l'Iraq
a l'Iraq
a l'Iraq
a l'Iraq
a l'Iraq
a l'Iraq
a l'Iraq
a l'Iraq
a l'Iraq
a l'Iraq
a l'Iraq
el creciente fértil
està
por arriba
és curva
por arriba
i por abajo
la barriga
és un desierto
de treze
horas de coche
de més de mil kilòmetres
i el món
el món
nos dejó
que tota
la persona
entre i sale
d'Iraq
necessita passar
este camino
por los últimos
treze años
pues yo también
fui a verlo
y bien
este es de un lado
la entrada
en l'Iraq
la otra
es el encuentro
con la familia
es lo que decíamos
antes
estamos en otra cultura
es mi familia
también quería decir
algo sobre
sobre Félix
que lo que importa
que yo
al ir
es importante
esto en general
si una persona
va a una cultura
tengo conciencia social
ser social
si no es social
la otra cultura
generalmente hablando
no lo acepta
y particularmente
la cultura árabe
porque está basada
en una sutileza
actúan contigo
como normal
pero de otro lado
ellos te están examinando
si tú observas
su cultura
o andas
sin darte cuenta
Félix
en esto
era
inteligente
es hábil
y no
es natural
espontáneamente
parece
abrazador
de la gente
y este
ha sido muy bien
y causó
que la emoción
se duplifica
vale
aquí la sinceridad
del propio documental
os dejáis todos ir bastante
porque es muy de verdad
todo
claro
imagina't
arriba a un país
en plena guerra
amb un personatge
com en Màzin
la seva mare
perquè ens acompanyava
la seva mare
dos anys fora
d'irregular
a Espanya
una senyora
de 70 y pico anys
el seu país
amb guerra
el nostre país
ni la cuny
ara va sortir
se'n va a viure
a Londres
llavors
nosaltres
tornarem
la mare
el fill
en un país
totalment
panxamunt
doncs clar
tot són primeres preses
no hi ha
previsionalitat
tot eren
anem a visitar
l'hotel Palestina
per exemple
venga
doncs ara vull
saber la teva interpretació
ver gente
ver gente
sí
veure gente
i clar
aquí també cal destacar
els dos interpretatius
del Màzin
perquè
jo moltes vegades
em quedava estorat
clar perquè
de professió
ets enginyer
no ets autor
no ets actor tu
Màzin
per això
això que has volgut
no ho deia
no ho deia
si llegues a cazar
caza
si no
no me lias
estamos impactant
sí
en aquest sentit
per això
vam titular
el viaje de Màzin
o sigui
el que intento plantejar
és un doble viatge
de l'espectador
un viatge
l'espectador
a l'Iraq
però després
un viatge
introspectiu
del propi Màzin
perquè jo crec
que en el documental
sí que es veu
primer coneixem
un Màzin
però després
al final
hem vist una evolució
del personatge
que això em sembla
bastant interessant
crec

de l'embargó
l'embargó
l'embargó
l'embargó
l'embargó
és més llàgara
que la guerra
i totes
aquestes dos
no són tan
quedan cortes
comparant
amb el ataque
de febrero
de marzo
de 2003



és un crimen
internacional
doncs és molt obvio
juzgarlo
en el tribunal
internacional
ara
el que escuta
només sabrà
por què no es
escuta
el tribunal
internacional
i por què
nadie
parla
de d'on se juzga
Saddam
molt natural
no és un president
que atacó
Kuwait
doncs el lloc
natural
és que estigui
en l'aia
en un tribunal
internacional
és l'únic
Saddam
Baladí
de Biaix
que és l'únic
presóner
que ha fet Estats Units
en aquesta guerra
que gaudeix
dels drets
que ja tornen
la convenció
de Ginebra
és a dir
està en una bona presó
amb assistència
a través de la crux roja
etcètera
cosa que els altres presoners
abugavi
no entenen
no tenim
més temps
ni de montre
jo ja ho sabia
que seria només
una aproximació
però de totes maneres
sí que ens serveix
per convidar tothom
que s'acostin
aquesta tarda
a les 5 en punt
a la facultat de lletres
de la Universitat
Rovira i Virgilí
es projectarà
aquest viatge
i després
tota la gent
que ho desitzi
tindrà ocasió
de participar
en un col·loqui
amb vosaltres mateixos
Félix Merinó
Mazin Hermes
sabria greu no dir-ho bé
correcte
moltíssimes gràcies
per venir
i malgrat que no podem ser
excessivament optimistes
molta sort
és l'únic que podem desitjar
des d'aquí
moltíssima sort
adeu-siau
bon dia
gràcies