Té l'ingredient principal, suposo que és veure una feina feta pel John Malkovich,
i que és una feina que ell defensa com una de les funcions que li agrada més de les que ha fet mai,
i ell és un home de teatre que en fa molt.
I després hi ha una companyia excel·lent,
penso que de les companyies que es poden muntar a Espanya,
és una companyia, mal m'està el dir-ho, però penso que té molt nivell,
i tenim una funció que és molt curiosa i que és molt interessant,
és una funció que utilitza una anècdota argumental
que va ser una trobada entre Sigmund Freud i Salvador Dalí,
que això va existir de veritat,
i a partir d'aquí el Terry Johnson escriu una història absolutament inventada
de què podria succeir entre aquests dos individus.
Ell situa la funció en el cap del Sigmund Freud,
això és un somni del Freud,
quan el Freud ja migra de l'Europa central,
se'n va a Londres expulsat una mica per l'Alemanya nazi,
va viure a Londres i viu els últims anys de la seva vida malalt
i intentant, diguem, continuar la seva feina
d'una manera al màxim de normal possible fins al final.
Un Freud ja d'una certa edat, no?
Un Freud ja molt gran, sí, sí,
que a mi m'ha tocat fer-lo així, gran.
En fi, però s'ho creuen, la gent s'ho creu.
Jo no tinc els anys que té el Freud en aquesta funció,
però em diuen que s'ho creuen molt,
amb la qual cosa això vol dir que està molt fotut
i que sóc capaç d'interpretar un tio d'aquesta edat.
Un Freud gran, un de li jove i a més molt apassionat
per l'obra de Freud.
Tot això passa en el cap del Sigmund Freud,
és un somni provocat una mica per la malaltia,
per l'edat, per les drogues,
perquè ell està prenent morfina,
amb la qual cosa això provoca que en el seu cap
passin coses molt estranyes.
I tot això, tota la història que veurem
durant la funció és un somni
en el qual el Freud, suposo,
que convoca una sèrie de personatges,
un d'ells és el Dalí,
un altre és una noia que es diu Jèssica,
que és hipotèticament la filla d'una pacient
que ell havia tingut
i que va ser una pacient molt important
perquè li va provocar un canvi teòric importantíssim
en la seva manera de treballar,
i que una mica li serveix per posar en qüestió
tot el que ell ha fet i tot el que ell ha estat.
Hi ha una frase final,
una de les últimes frases que diu el Freud
poc abans del final de la funció,
en què diu
tot el que he fet,
tot allò en què m'he convertit
era necessari per alliberar els homes,
la humanitat.
Sí que ell tenia una mica la consciència
que estava treballant per obrir el futur
de cara a unes expectatives de vida més lliures.
Com que tot això passa en un somni,
i l'autor té per mi genial l'habilitat
de convertir això en surrealista,
en comèdia,
en tragèdia,
en drama,
tots aquests gèneres barrejats
dins d'una mateixa funció,
que això fa que sigui una funció
molt insòlita i molt interessant.
Clar, jo subratllava la paraula comèdia,
perquè en principi histèria,
Simón Freud,
tota una sèrie de plantejaments
són molt profuns,
que ningú s'enganyi.
És una comèdia, diguem-ne,
en el to del que és l'obra teatral,
per darrere pot haver-hi
una tristesa infinita pel que parles.
Hi ha moments que són absolutament de farsa,
és gairebé de pallassos el que fem,
és molt, molt, molt pujat de to a la comèdia.
I hi ha moments en què el contingut és fort,
no caiem mai,
la funció no cau mai en un tremendisme
o en una cosa sombrona,
buscant cinquenes lectures,
no cau mai en això,
però sí que dins d'aquest to aparentment lleuger
sí que hi és tot,
aquests continguts de subtext
sí que hi són.
Vull dir que l'espectador
que els vulgui trobar els trobarà.
I l'espectador que no els vulgui trobar
es quedarà en una comèdia
que és molt brillant.
Cada cop més les persones
no es van al teatre
que ningú els ha lliçat ni de res,
ni els doni respostes
als seus problemes,
ni de bon tros,
però sempre hi ha algú
que treu una miqueta de diàleg
que m'han vingut a explicar aquí
a banda de fer-me passar
una estona teatral important i interessant.
Jo penso que
és una obra molt intel·ligent
que exigeix de l'espectador
una actitud, diguem-ne,
oberta.
L'espectador que arribi
sabent com és el Sigmund Freud
i sabent com és el Salvador Dalí,
és possible que
no comparteixi
el punt de vista de l'espectacle.
És possible.
Però l'espectador que vingui
amb el cap obert,
diguem,
obert a rebre
coses diferents
a les que pensem,
segurament
s'assorprendrà favorablement
per l'espectacle,
perquè realment
és un espectacle
que és compromès.