Jordi Bertran, bon dia.
Bon dia, bona hora.
Rafael López Montnè, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut.
Com esteu?
Bé, bé, bé.
Com va la festa?
Molt bé.
A Rafael l'he vist molt pel carrer.
Menys del que m'agradaria.
La veritat és que una de les coses que m'agrada a la festa
és sortir i sense cap pla,
i anar-te trobant gent.
Però amb la càmera.
A vegades sí, a vegades no.
Em costa deixar-la,
però també és molt còmode deixar-la de quan en quan.
És que a vegades algú pot pensar que només surts a fer fotografies
per la festa.
Clar, a tota la festa vas de paisà, també podríem dir.
Només vas professionalment.
Bueno, és una història d'amor-odi.
És a dir, quan vas amb la càmera estàs només fent una cosa.
Però també és veritat que,
probablement per la meva història personal,
em costa molt desvincular la càmera, la fotografia i s'entetecla.
Quan l'aconsegueixes deixar,
aleshores entres en una altra dimensió,
o per estar més amb els amics, o amb ton fill,
o per poder fer les cerveses més a gust, etcètera, etcètera.
Tot està anant molt bé, no?
D'entrada el temps, el temps no ens ha traït.
Déu-n'hi-do.
De moment, no.
Al cap de setmana,
que tothom estava esperant que plogués, que plogués,
i escolta, al final...
El divendres vam patir una mica,
però vam salvar-ho tot.
Pel que deia la previsió, vam patir molt poc.
Vam tenir sort perquè va caure l'aigua una mica avançada
i ens va agafar, doncs bé, ens va fer acortar una miqueta algun acte,
però entre això i els escenaris coberts,
doncs jo crec que vam donar bastant el nivell
per poder solventar la situació, no?
Ahir a la tarda ja va començar el gruix dels actes més populars
i més tradicionals, amb el pregó, l'arrencada dels gegants,
i aquesta matinada, la baixada de l'àliga,
ho hem recordat moltes vegades,
aquell acte que va sortir una miqueta de forma casual,
circumstancial, a petit comitè,
s'ha convertit, ja no sé fa quant de temps fa
que ja s'incorpora també oficialment al programa.
Avui no t'ho he portat.
No has portat cronologia avui.
Però l'altre dia ja em van dir prou dades, eh?
Sí, sí.
Però vaja, ja fa un quant temps que s'ha incorporat al programa,
però va haver-hi un temps que no era un acte oficial.
No, com n'hi ha d'altres en aquest moment,
hi ha bastants actes que no són oficials.
Abans d'ahir, per exemple, per la part antiga,
per la plaça La Font, hi havia una gent
que va fer un cerca birra, no?
Cerca birra.
Cerca birra, no?
I perfecte, no? Estupendo.
I que anaven desfilant amb la birra, literalment?
Bàsicament desfilant i bebèn-se-la.
Però anaven amb unes samarretes, molt bé,
gent molt interessant.
Ah, que estava treballat el tema,
no era una cosa improvisada.
No, no, no, estava treballat, estava treballat.
Ens van demanar, escolta,
i això n'hi hauria cap inconvenient per posar-ho en un programa?
No, no, escolta, això ho ha de ser d'altres.
Volen sortir al programa, també.
No sé, això del programa s'ha convertit en una cosa gairebé curiosa, eh?
El programa és una cosa que envies un paperet
i pots posar el que vulguis.
Home, és que si tu estàs dins del programa,
sembla que no ets algú marginal a la festa,
perquè el que passa és...
és que no hi ha cap problema, eh?
Per posar actes i no posar actes, vull dir, el programa.
Això, el que convingui.
El que vulgui estar fora del programa,
vaja, jo...
Que estigui i que vulgui estar dins, que el demani, no?
Jo no m'encarrego del domini públic,
però en general s'acostuma a treballar, no?
Avui els d'Oasi, em sembla que són...
Oasi-Tinet fan una acció promocional,
ben bé no sé de què va,
a la Rambla Nova,
al tram, però no pas a la Cercavila,
estan fora de programa,
no passa res, no?
Forma part del tema.
Això és una mica santa tecla.
Es viu al carrer, aquests dies de...
Ahir fora de programa hi havia dos elements festius,
a la baixada aquesta de la nit,
doncs hi havia dos carritos i un gegant.
Ah, sí?
Doncs bé, fora...
No van vindre les forces repressives municipals
autonòmiques estatals a simplificar el tema, no?
No, és...
I penso que hi ha d'haver una part d'espontaneïtat a la festa,
que està molt bé que sigui.
Tampoc no causa cap problema, ni molesta a ningú.
No, jo crec que no.
Vull dir, les coses sí es fan amb respecte
i es fan divertidament i de bon rotllo.
Quanta gent hi havia aquesta passada matina
de baixada a l'Àliga?
M'han dit que milers de persones.
Sí, no sé, no van posar comptadors tampoc, però...
No, no, però que era allò com...
Bé, sempre es diu el mateix cada any.
Mai hi havia hagut tanta gent a la baixada de l'Àliga?
Sí, jo recordo quan érem català,
quan jo deia, no?, que era un acte que estava fora de programa.
Primer any i el segon...
Sí, no sé, érem uns quants, érem uns quants a nit.
Però, en general, crec que va haver un bon comportament,
es va millorar bastant el sistema organitzatiu,
crec que vam fer una experiència que vam comunicar
als representants dels grups mitja hora abans
de dir-los que no hi hauria obertura per part de cap element d'organització,
sinó que intentaríem passar sense cap problema
i ho vam aconseguir des del principi al final.
No vol dir que no hi hagués una organització important,
perquè aquest acte, comptant la gent de les entitats,
la gent de Cultura, Protecció Civil i Guàrdia Urbana,
porta un dels dispositius més importants que hi ha de seguretat de la festa,
que només ha d'intervenir si cal,
però aproximadament unes 24 persones només per aquest acte.
De fet, aquest aspecte que acabes de desmentar,
potser val la pena aturar-se uns minuts,
perquè jo recordo que tot just començava la festa,
doncs es va explicar que en Guany Tarragona
posava en marxa aquest dispositiu especial necessari
i que altres ciutats probablement en un futur es vagin incorporant dispositius especials
quan estem parlant de convocatòries que mouen milers i milers de persones
de totes les edats, de totes les condicions a l'espai públic.
Jo crec que és una mica el que garanteix el dret dels ciutadans
a exercir l'ocupació al carrer.
És a dir, si aquesta ocupació massiva no es pot garantir
amb unes condicions mínimes de seguretat,
jo crec que no és bo per ningú.
És a dir, jo suposo que el dia, per no referir-se només a ahir a la nit,
el dia de Santa Tegla Petita, que va ser un acte habitualment
amb més participació que els anys anteriors, segur.
Això amb el regidor, amb el senyor Carles Salas,
comentàvem bé aquesta presència molt més multidinària que els altres anys.
No sé si van ser la incorporació definitiva dels negritos petits
que han estat com superben acceptats, no?
Però el que sé és que perquè allò pugui funcionar
i perquè els nens puguin evolucionar amb normalitat,
les famílies puguin veure la festa i gaudir-ne,
hi ha d'haver un pla de coordinació específica
que no vol dir res de l'altre món especial,
sinó que quan passa alguna cosa,
per senzilla que sigui, s'ha de poder resoldre.
I potser no passa mai res, però, bueno, no sé,
per exemple, l'altre dia a la jornada castellera,
a banda de les caigudes en algun moment puntual,
que ja hi ha una participació habitual de servei sanitari,
doncs te pots trobar amb un atac d'epilèpsia,
com et vas trobar, llavors s'ha de poder evacuar una persona
des del mig d'una concentració...
Has d'actuar ràpidament, no pots...
Exacte, i tot i estar coordinat,
sempre pot haver una errada, no?
Però, vaja, jo crec que és el que garanteix.
Efectivament, els incidents que van haver a la Patum de Berga,
molt desafortunats i molt lamentables,
els que han hagut a Gràcia o a Sants,
ens van aconsellar aquesta coordinació entre tota la gent
que ja estava implicada a la festa
i potser posar una miqueta més de cura de l'habitual.
És important fer esment.
Primer, perquè és necessari,
justament per poder desenvolupar la festa
i també perquè no, per dir,
jo crec que és obligada dir
mentre tothom s'ho passa bé,
hi ha gent que està treballant,
d'acord, és la seva feina,
però bé, també està bé reconèixer aquesta tasca
per part de totes aquestes persones.
Ahir, per exemple, al final de...
quan se va arribar a la plaça La Font,
doncs va haver 4 o 5 brètols, podríem dir,
que van intentar una ocupació de l'Ajuntament
passant per damunt de les figures participants
amb la baixada, no?
Això, clar, doncs en aquest cas
ho van neutralitzar, doncs,
el servei de seguretat privada que hi ha a l'Ajuntament,
protecció civil i cultura,
sense anar més enllà,
però vull dir que això no garanteix
un bon funcionament de la festa.
Si no hi hagués estat,
segurament, doncs,
hi haurien hagut problemes
entre les colles participants
i aquestos 4 o 5,
perquè són 4 o 5,
doncs que ja els coneixem de cada any
i ja formen part del paisatge.
L'altre dia, el Joan Menchon,
en un article d'aquestos que fa el Punt,
deia que una de les coses que ja forma part,
també, de Santatec,
és la sortida de tot algunes persones.
És lògic, eh?
Estem parlant de milers i milers de persones,
que hi hagi una dotzena, una vintena,
fins i tot uns centenars imapures,
que en un moment determinat
puguin tenir un comportament incorrecte i inadequat.
Un centenar seria molts, eh?
No, home, jo dic un centenar
al llarg de totes les festes
i escampats per tots els escenaris, veus?
Home, no, no ens passem pas.
Aquest llibre no és allò de
he vingut a parlar de mi llibre, no.
El llibre Santa Tecla,
les festes de Santa Tecla
i d'entitats tarragonines,
saben vostès que l'estem recomanant aquests dies.
És un llibre del mateix Jordi Bertran,
els textos, les fotografies són del Rafael López Montné
i el Prola, que en de l'Oriol Grau,
edita Arol Editors.
Avui n'hem regalat uns quants d'exemplars,
alguns afortunats oients.
És un llibre magnífic,
jo recordo que l'any passat
és quan es va presentar
i en vam parlar àmpliament.
Jo me l'he tornat a mirar
perquè a banda continua proporcionant
moltíssima informació.
Hi ha coses que no canvien de la festa,
que no han de canviar,
que per aquesta raó formen part de la tradició.
He tornat a mirar les fotografies,
aquells elements del seguís
i aquells moments de la festa.
Però clar, el que destaqueu molt
el Rafael amb les fotografies
i el Jordi també una mica
des del punt de vista gairebé antropològic.
És el perfil de la gent
que gaudeix de les festes,
no de la gent que està dins de les entitats,
sinó també totes aquestes persones
que sense elles és impossible a la festa
perquè tot necessita un públic,
un espectador i una participació.
I cada cop hi ha un públic més heterogènic,
diferent, però tot i així hi ha com a grups.
Jo m'imagino, perquè jo no hi era,
la baixada de l'àliga d'aquesta passada matinada,
la majoria a mi m'han dit,
la majoria que eren estudiants,
que òbviament no han de matinar
i que mira tiramilles,
que ja es llevaran a les dues.
Cadascun dels actes importants de la festa
tenen també un perfil concret?
Tu que mires tant la gent, no?,
per fer les fotos, per exemple.
Sí, segur, jo crec que segur,
i que és una de les grandeses de la festa,
que hi hagi espais per a tothom,
que hi hagi espais en què la varietat de la gent
és més gran i altres que estan molt més concentrat,
més segmentat, no?
I penso que és una de les característiques de Santa Tecla.
En el mateix programa t'adones, no?,
la quantitat d'actes que hi ha,
fins i tot alguns a la mateixa hora,
però t'adones que estan, penso que força ben segmentats, no?
I els mateixos escenaris, els espectacles, etcètera, etcètera.
Dintre de la part tradicional jo penso que torna a passar el mateix.
Tot i que hi ha actes molt centrals, no?,
i molt fonamentals dintre de la festa
que en el que hi ha molta més barreja de diferents grups, no?
I són tant per a nens com per a adults, etcètera, etcètera.
Però crec que sí, que es produeix això
i que em sembla fantàstic.
Després hi ha altres que són per a tots els públics,
podríem dir, aquells que ja pleguen,
els seguidors de la festa habituals i d'altres.
Jo, mira, amb els concerts de la plaça de la Font,
crec que ja hem arribat a demostrar jo
que és que realment amb els Pets hi havia un públic familiar,
amb els Xambau hi havia un públic familiar, no?
Amb el Quicos i la banda romàntica del Salamart hi havia un públic familiar, no?
Jo crec que seria impensable per part d'una organització festiva
pensar en una festa només per una edat, no?
Jo crec que el més interessant és que tothom pugui trobar el seu al·licient important,
de manera que al final s'hi trobi representat amb allò que s'està, en el fons, escenificant, no?
I jo crec que això és un...
Home, té moments molt especials, no?
Però crec que potser l'acte més massiu de tots, que és el Castell de Focs,
tot i que evidentment el de Santateclar potser no té tanta presència de gent de fora
com el del concursos de focs, però jo crec que s'hi veu molt, no?
Un Castell de Focs és un exemple de democratització social total, no?
Perquè neix com a tals i els Castells de Focs es feien abans en els palacetes dels monarques...
Jo recordo alguna vegada ho hem explicat, no? A França i a Itàlia, sí, sí.
I en canvi m'ho he determinat que algú va tenir la brillant idea, no?
De democratitzar això que avui és impensable que es faci, doncs, no per tots els públics, no?
I una mica és la voluntat que té la festa, no? D'arribar a tothom.
Penso que també ho fa molt la gent.
És a dir, ahir al matí vaig tenir la sort que em convidessin al Col·legi La Salle
a fer una Santa Tegla a les escoles o als instituts fora de programa, també.
I em va fer molta gràcia perquè passàvem un vídeo de la Generalitat
de Santa Tegla i el moment de més esclat i aplaudiment de tota la gent,
de les 120 persones que hi havia, va ser el moment que en les imatges es veia
com es fabricava una mamadeta, no? I va ser una cosa al·lucinant, no?
Perquè és allò que diem, clar, una cosa que, home, no diré que no es va pensar, no?
Al contrari, es va fer amb una sèrie d'experts, doncs, un treball de preparació, no?
Però una cosa que no deixa de ser una cosa absolutament intrascendent.
Els instituts, dius.
Sí, es devé una cosa, doncs, identitària, no?
És a dir, clar, doncs, bueno, mira, no sé, sempre recomanant, evidentment,
i no als instituts en general.
Entenc que les festes han de tenir, sobretot, un respecte absolut
el que és les normatives de begudes, sobretot quan parlem d'alcohol
i especialment quan parlem de menors, no?
Però em sobta, no? Em sobta que...
Bueno, em sobta i no em sobta, però constato que realment
cada franja generacional s'apropia d'una cosa que la marca, no?
En un moment determinat, no?
I jo crec que hi haurà molta gent, doncs, que li va marcar això
i hi ha una altra que el seu punt de referència, estic convençut,
serà veure els negritos petits a la festa, no?
Perquè te n'adones, no? No és objectiu, però te n'adones
que a vegades hi ha percepcions que té la gent
que van fent una suma d'identitats, no?
Per això aquest llibre, doncs, també es diu
identitats terragonines en plural.
Has posat-li cara a la festa, no?
Sí, hi ha un element relacionat amb això que diu
que a mi cada vegada m'adono més de lo important
i de lo fàcil que és per construir la festa.
I és el fet que hi hagi una sèrie d'elements
instal·lats en els patis de l'Ajuntament
que siguin de lliure accés.
Amb els nanos petits, si es passa per la plaça de la Font,
no es pot deixar d'anar a saludar els gegants
a l'Àliga i al Bou, no?
I això és cada dia de l'any, que es passa, no?
Sobretot a l'estiu, que a més és la preparació.
El caldo sí per parar un piset nou, ara, eh?
Sí, però dic, què passarà quan es faci la casa de la festa?
Doncs d'entrar a l'hora de ser lliure accés.
Clar, suposo que guanyarem coses i en perdem unes altres.
Clar, perquè aquesta accessibilitat segurament la perdrem, no?
Era una meravella.
Jo crec que no, mira, quan jo era petit no es podia entrar
a la casa dels gegants, la casa dels gegants estava tancada
i entre tots hem de muntar una nova il·lusió
i llavors, doncs, no sé, jo ja fa dies que dic
que vaig explicant-li que els nens, que doncs ara...
Perquè una pregunta que fan els nens és
home, com és que els gegants, l'Àliga i el Bou tenen casa
i els nanos no? No ho entenen, això els nanos...
Els nens no entenen...
El preu de les hipoteques està caríssim,
se'ls ha de dir i potser ho entenen així, no?
Els hi hem d'explicar que anem a fer, doncs, una gran casa per tothom, no?
I que tothom tindrà una casa nova i això serà...
Vaja, no ho sé, eh? No n'hem pensat massa,
però estic convençut que ha de ser una de les escenificacions
més boniques que pugui fer la ciutat de Tarragona l'any que ve, no?
Inaugurar una casa per tota, de tots aquests elements de l'imaginari, no?
Clar, això que diu el Rafael és important, allò de la canalla,
què entra, què surt, i el tema dels nens,
cada cop agafa més força a la ciutat de Tarragona.
Enguany, sense anar més lluny, ja es feia un pregó de la Santa Tegla Petita,
els alumnes del Col·legi César August feien un pregó,
continuen publicant-se treballs pedagògics per a les escoles,
Enguany, si no m'equivoco, era dedicat al Lleó,
la cercavila de la Santa Tegla Petita, ja no hi cabia ningú més,
per tant, vull dir que aquesta cosa dels nens,
sembla que s'ha treballat molt bé,
perquè hi ha una passió per part dels més petits cap a la festa impressionant, no?
Sí, penso que sí,
i que encara veurem coses molt més noves i més interessants.
Però no passa només amb els nens petits, eh?
Quan tens algun nen petit i estàs això, no?,
fent l'acte ritual d'anar a veure els gegants cada vegada,
com us comentava, que passes per allà,
t'adones que, a més dels nens petits...
Miren el rellotge, perdona, vinga, va, que hem de marxar,
però has de fer la paradeta, no?, és l'impost revolucionari.
Sí, sí, sí.
Doncs t'adones que, a més dels nens,
el que hi entra molt a veure són els turistes, són visitants,
i que es queden molt parats de veure, doncs, elements,
ja no els gegants, que potser són més comuns a altres llocs,
però l'àliga impressiona, no?, i el Bou encara més.
I, bueno, és quan t'adones que aquells elements,
i estan allà estàtics, formen part de la nostra identitat.
no sé quines reaccions generen, no?,
a vegades ho veus, més o menys,
altres, doncs, senzillament estan més o menys callats,
o més o menys somrients,
però que el que sí que veus molt clarament
és que pots anar molt més enllà,
i que explicats, no?,
o muntant aquell audiovisual famós que fa molts anys
que vam pensar que potser algun dia el veurem,
podria arribar a ser, doncs, una carta de presentació de la ciutat,
com ho és la catedral, no?, com ho és els vestigis romans,
però la Santa Tecla, a banda de viure-la,
quan realment s'ha de veure la festa,
durant tot l'any és una carta de presentació
que d'alguna manera explica una mica com som, no?,
és una mica, com diuen els entesos de patrimoni,
un mirall, no?, on tu et veus
i on pots ensenyar als altres qui ets.
Penso que això amb la Casa de la Festa
s'obren unes possibilitats molt maques,
perquè la canalla, perquè nosaltres, perquè tothom,
però també la gent que ve de fora,
que ens conec una miqueta millor.
Curiosament parles de gent que ve de fora,
hi tenim a Santo, que és aquest fotògraf italià convidat pel Pep Escoda,
ahir vam parlar amb ell al matí de Tarragona Ràdio,
i jo ja vaig veure que la seva intenció era allò,
treball de formigueta, jo em vaig movent pels espais diferents,
perquè deia que li interessava sobretot la gent
en el marc de la festa,
i ara el tenim aquí al Pla de la Seu.
S'ha entrat a formar part de Yolanda García,
ho pot dir Jordi Bertran, que està aquí,
en aquest moment esdevé conductor del programa
i Yolanda García esdevé part ja del patrimoni viu
de la Festa Major de Tarragona,
perquè ha estat immortalitzada per un...
Pel Santó, que continua, mira, continua el seu periple,
ens ha saludat molt educadament,
recordem que és una persona afable, encantadora,
ahir ja ho van comprovar els oients,
i s'ha aturat a fotografiar a joves d'aquests...
No, no, perdona, Jordi,
primer ha fotografiat nois i noies dels instituts.
Els tècnics estan dient que sí, els tècnics estan dient que sí.
No, no, però has vist que també s'ha aturat a fotografiar nois i noies.
Torna, sí, sí, ara us fotografia a vosaltres d'una altra perspectiva, eh?
Ara agafa, sí, a més, la unitat m'agrada.
Jordi, que el Santos farà famós aquesta Santa Tecla,
perquè m'has dit que estava també aquesta matinada
amb el tema de l'àliga ben instal·lat, fent les fotografies.
Estàs d'arreu, ahir estava el tofo.
Això no, a tot arreu, eh?
Necessitarà una setmana de descans després, eh?
Perquè seguir tota una Santa Tecla
és una de les coses més esgotadores que hi ha.
Tu alguna vegada ho has fet de seguir?
Amb el programa a la mà de dir...
Mare de... Però que va rebentat.
Fa anys, bueno, amb el Jordi Tutusaus,
quan vam preparar el llibre dels colors de Santa Tecla,
a veure, dues Santa Tecles que les vam seguir completament,
tots els actes.
Per exemple, des de les matinades dels grellers?
Sí, sí, sí.
Fins a tot?
De dormir dues, tres hores,
i després a dormir-te en algun lloc,
perquè ja no podies.
Perquè, clar, per plantejar-te un treball com aquell,
dels colors de Santa Tecla,
és un treball que...
No és a dir, mira, tinc unes quantes fotos,
anem a fer un llibre.
No, és un treball que et planteges seriosament.
Aleshores dius, clar,
jo he de fer moltes fotografies,
després he de fer una tria,
i després l'he de donar, doncs,
una certa coherència, etcètera, etcètera.
Per tant, et planteges el seguiment dels actes
exhaustivament, en aquest cas,
en el cas de fer un treball concret.
De tot, perquè no saps mai
on trobaràs aquella imatge que vols, no?
Sí, però no és tant per buscar una imatge o una altra,
sinó per poder explicar el que veus.
És a dir, el plantejament d'aquests llibres
no era tant un plantejament d'autor,
de treure alguna fotografia molt impressionant
de la festa,
com el de ser capaç d'explicar visualment,
i des del teu punt de vista,
aquell element,
aquell esdeveniment, aquella festa.
I, per tant, el que volia ser
existir en aquest sentit, no?
De no quedar-te sense alguna cosa
que podria ser important per explicar.
Normalment, quan anem a treballar a festes,
aquesta és una de les regles que ens posem.
A vegades no pot ser el 100%, no?
Ja has de triar,
però per això treballes en equip,
treballes amb gent que n'entén,
i el que fas és prioritzar.
Aquest acte és imprescindible,
aquest, si podem, el fem,
aquest, doncs, no és tan important, etcètera, etcètera.
En el cas de la nostra ciutat,
el que va haver anys que sí que vam voler
està a tot arreu.
En aquest cas, el llibre aquest,
en el cas de Santa Tecla i d'Entitats Tarragonines,
és diferent,
perquè aquest és el treball durant molt de temps
i una visió molt més personal.
En canvi, en els colors de Santa Tecla
hi havia aquesta voluntat més d'exhaustivitat.
Aquí el pes fonamental el té la tradició
i els elements del seguici,
visualment el text també,
que és diferent a altres,
perquè també veiem molts treballs magnífics
de fotografia de la festa,
aquella mà, aquella cara,
aquella senyora gran que està fent no sé què
mentre es fa aquell acte,
és un altre tipus de mirada a la festa,
però després hi ha aquesta mirada tan descriptiva
del que és la tradició i els elements del seguici.
Estem en aquest cas, no?,
amb el llibre de les entitats,
identitats tarragonines.
Sí, però també es barreja part del que deies,
hi ha algunes fotografies de mans
que anaven en aquest sentit.
Per aquí, potser també per el temps,
potser per el tipus de projecte
que començava una col·lecció,
la tria ha sigut més relaxada
i el plantejament ha sigut més personal.
Quan vam fer el color de Santa Tecla
hi havia relativament poca tradició
de fotografia en festa,
tot i que hi ha durant molt de temps fotògrafs.
ara hi ha molt bones fotografies
i d'altra gent, etcètera, etcètera,
i per tant, d'alguna manera et pots permetre més dir
aquesta és la meva visió.
I la visió de la part del text,
perquè clar, jo imagino,
si ve algú de fora, agafa una bibliografia,
experimenta tota una festa i després fa un llibre.
En el teu cas tu tens moltes interferències,
moltes vivències.
Objectivitzar tot això en un llibre
no deu ser fàcil, tampoc, no?
No, segur que no.
Que ningú diu que hagis de ser objectiu, eh?
Però vaja, com a mínim de dir,
home, de tanta informació i de fer una tria, no?
Mira, en guany m'ha tocat
tenir cura del llibre de la colla jove,
una enredada que em van fer
pel meu passat històric
de Castellà de la jove,
de la qual encara soc soci,
però no em poso la camisa
perquè s'ha de saber en cada cas
estar on has d'estar, no?
I crec que llegint el llibre,
que han escrit el Pere Audí,
el Manel Callau i el Joan Ramon Macias,
a més del munt de col·laboradors,
m'ha tocat fer aquest paper, no?
Perquè m'ha donat compte de la passió
amb què viu la gent la festa, no?
I els castells són un món passional, no?
És a dir, jo crec que els castells són un element...
Aquí s'havia desvirtuat una mica,
però jo dissabte passat,
l'idea al Joan Areggio,
el tinent alcalde de l'Ajuntament,
que estava a la porta en camisa de casteller,
li vaig dir, crec que és dels actes més bonics
que ens ha tocat organitzar aquí, no?
És a dir, a Tarragona, a l'equip de festes, no?
I hi ha detalls, no?
Curiosament, no sé, per exemple,
per aquest acte havíem convocat, doncs,
a treballar unes tres persones, quatre persones,
i es va presentar tot l'equip de festes,
voluntàriament.
Això passa molt bé.
No s'ho volien perdre, eh?
No s'ho volien perdre,
i van vindre a donar un cop de mà.
Jo crec que això és molt important,
perquè vol dir que realment,
evidentment, a la festa hi ha diferents nivells,
hi ha alguns que hi treballen professionalment,
però jo crec que la majoria de la gent,
fins i tot, doncs, quan s'escriu un llibre,
no ho fa fredament,
sinó que també intenta portar
una mica de visió personal i de passió personal, no?
Les fotos de Rafel, doncs,
jo sé per què he treballat moltes vegades amb ell
i sé com ho prepara i tal,
però també tenen moltes dobles lectures.
Jo ja en aquest llibre hi veus moltíssimes coses, no?
I en el que sortirà d'aquí a poc encara més.
És el que us anava a preguntar ara, eh?
No, no, el proper llibre
és un llibre del Carnaval de Sitges,
el número dos d'aquesta...
Que l'heu fet junts?
No, no, no.
L'ha fet el Rafel fent les fotografies
i el Jordi Cubillos fent els textos,
que és un sitgetà que aquest dia
està seguint també Santa Tecla
per al diari de Tarragona.
I dic que hi ha dues lectures
perquè és...
O sigui, quan vas amb el Rafel
a veure les festes
i veus també la persona més que el fotògraf, no?
I després, quan veus les fotos,
l'altre dia vaig assistir a un passe
i vaig riure moltíssim.
Perquè hi ha moltes complicitats, no?
Amb el Carnaval de Sitges.
Jo crec que és un dels fotògrafs
en què les noies i els nois
s'hi posen més bé per ser fotografiats.
No és broma, eh?
Vull dir, perquè sap que fa bones fotos...
Clar que jo, escolta,
si algú m'ha de fotografiar
que sigui el Rafel, no?
Sí, sí, sí, però és increïble.
Sí, sí, és veritat, això és veritat.
Aquest serà el segon llibre
de la col·lecció que ha encetat Arola
dedicat a les festes populars.
Ah, molt bé.
Aquest Nadal ha d'estar ja imprès.
Ens tiraran pedres per aquest llibre.
Bé, Arola li tiraran pedres.
Els de Sitges i els de Vilanova
els hi donaran abraçades o què?
Els puristes de la festa
ens tiraran pedres.
Bé, però això ja normalment
sempre passa amb aquest tipus de publicacions.
No, no, no, nosaltres no tant.
No, nosaltres no tant.
Però posar com a número dos
d'una col·lecció
el Carnaval de Sitges
amb un volum monogràfic.
Curiosament, el Carnaval de Sitges
és una festa
de les més importants
que hi ha a Catalunya
però que no ha merescut
ni un sol volum monogràfic
que parli d'aquesta festa.
I bàsicament és perquè
en els anys 79-80
quan es van recuperar
els ajuntaments democràtics
algú va decidir
que això no era una festa catalana
i per tant no mereixia
el suport de les administracions
públiques catalanes.
Cosa que és al·lucinant.
El Carnaval de Sitges?
Sí, bàsicament pel seu to...
Quan aquí no se'n feien carnavals
enlloc que es feia...
Algú va decidir
que no era català.
Bé.
No ho sé.
La seva raó s'atindria.
El Rafel ja ha buscat
aquesta catalanitat.
Sí, has anat a les arrels
per realment...
A les arrels, arrels.
A les arrels, arrels.