de Tarragona.
El fet teatral sorgeix quan en un escenari com aquest
un artista es dirigeix a un públic.
I aquest és el moment.
La persona que volem presentar és un referent obligat
tant per aquells que ens dediquem professionalment
a fer d'actor a la ràdio
com per la resta d'actors i comunicadors d'aquesta ciutat.
Un fort aplaudiment pel senyor Josep Maria Terrassa.
D'aquesta manera demanant aquest fort aplaudiment
per Josep Maria Terrassa i amb aquests parlaments
que expressaven Oriol Grau i Anna Sabater
s'inaugurava al Teatre Metropol de Tarragona.
Avui fa exactament 10 anys.
El matí de Tarragona Ràdio avui evidentment
no vol fer una celebració de caràcter formal, institucional,
només faltaria.
La nostra intenció avui des d'ara i fins a dos quarts de dues
és fer un cop d'ull amb un pèl de nostàlgia
però sobretot repassar a grans trets
el que ha estat la història d'aquest teatre.
A grans trets perquè Déu-n'hi-do
després coneixerem aquesta dècada amb xifres
tot el que ha passat per aquest escenari
per aquest vestíbul que avui ens acull.
Des d'ara i fins a dos quarts de dues
ens acompanyaran moltíssimes persones
que van tenir molt a veure amb la recuperació
podríem dir-ho així d'aquest teatre tarragoni
d'aquest teatre més que centenari.
No hi seran tots, com poden imaginar, fora impossible,
una representació, algunes de les moltíssimes persones
que van contribuir que aquest projecte tirés endavant
i que continuï amb força, amb una programació estable,
en la qual hi participen moltíssimes companyies,
moltíssims artistes, però que també tenen una presència important
els grups de teatre locals, els artistes locals i altres entitats ciutadanes.
De tot plegat, intentarem parlar avui
i ja sabem vostès que quan hi ha un aniversari i és de bona educació
doncs fer un regalet, portar un obsequi a aquella persona que celebra.
En el cas d'avui ho farem a la inversa,
no cal que vostès portin res,
el que passa és que els convidem a venir aquí al teatre,
el que farem serà regalar-los a vostès.
Totes aquelles persones que passin des d'ara
i fins a dos quarts de dues, fins a la una,
posarem perquè hem de tenir temps per fer el sorteig,
els donarem un número.
Amb aquest número, al final del programa,
sortejarem un abonament per la temporada de primavera,
per els espectacles d'aquí, del Teatre Metropol.
Per tant, a partir d'ara i fins a la una del migdia,
passin pel teatre, els esperem, els donem un número,
es queden una estoneta amb nosaltres,
van i venen, les portes estan obertes
i podran aconseguir aquest abonament.
No entrarem en un sumari exhaustiu
de totes les persones que ens acompanyaran avui,
però sí, els asseguro, que són persones
que tenen la memòria molt fresca
després d'una dècada
per explicar com va anar tot plegat.
Els primers convidats i convidades
avui ja ens acompanyen.
Saludem Fina Caballé. Bon dia, Fina.
Hola, bon dia.
La Fina va tenir molt a veure
en el que va ser tot el tema
de la producció del teatre,
ara ja fa quasi una dècada.
Abans de començar, tot va passar molt ràpid.
Allò era com una pel·lícula,
que passava de pressa, de pressa,
tota aquella època, no, Fina?
Doncs la veritat és que sí,
i amb això s'hi afegeix el fet
que jo ja fa 10 anys
que no estic treballant també pel teatre,
per tant els records queden com a molt lluny,
i quan es parla dels 10 anys
de la reobertura del Teatre Metropol,
et dona la sensació
que els anys 94, 93, 94, 95,
van ser molt accelerats
perquè sembla que no,
però el fet d'obrir un espai escènic,
que a més a més era una obra artística,
per tant volia dir cuidar molt la rehabilitació,
va ser un esforç suplementari.
S'ha de dir que vam tenir molta sort
en l'arquitecte que va portar l'obra,
amb el Llinàs,
que crec que va presentar el projecte
al Col·legi d'Arquitectes de Tarragona.
El Llinàs és una persona,
o almenys el record que jo en tinc,
que tenia molt de respecte
tant per la part artística,
que era l'encàrrec,
és a dir,
el fet de rehabilitar,
restaurar l'obra de Jujol,
com per la finalitat de l'espai,
que era el teatre.
Per tant,
escoltava molt els tècnics,
la qual cosa això ens va ajudar
a tirar endavant tot el projecte.
D'altra banda,
hi havia tota la part dels constructors
que evidentment ells el que prioritzaven
era la planificació,
els terminis, el pressupost,
i aquí ja era més difícil d'encaixar.
És a dir,
nosaltres veníem al teatre
i vèiem que s'havia d'obrir,
però el Llinàs encara estava
restaurant la columna aquesta de l'entrada
o fent proves de pintura a la galeria,
però bé.
Mentre anaves parlant,
la Sílvia,
sentíem al cap Sílvia Ferreres.
Bon dia, Sílvia.
Bon dia.
Molta presentació,
tant per nom de fet de la Sílvia,
perquè la Sílvia sí que està en actiu
dins de l'àmbit del teatre Metropol
i diguem-ne que des de l'any 95,
pràcticament,
des que es va reobrir,
i vas participar també
del que va ser aquesta reobertura del Metropol.
I també patia,
potser no tant com la Fina i el Jordi,
com estàvem amb aquesta columna tan maca
que tenim al darrere,
però que pensava,
que deixin la columna,
i per favor,
que hem d'estrenar d'aquí tres dies.
I ells seguien pintant la columna
i seguien pintant el pati,
que van canviar tot el color del pati.
Ara la Fina parlava del Josep Llinàs,
l'arquitecte que va dur a terme el projecte.
Hem parlat amb ell aquests dies,
avui està a Colòmbia.
Vam estar parlant amb ell abans d'ahir
i encantat de la vida i tant,
quan fareu això,
no sé si podré venir per al telèfon.
I quan li vam dir la data,
diu, escolta,
però és que jo estaré a Colòmbia,
no podré,
a més fins i tot no sé si ni tan sols
us podré atendre per telèfon,
però de totes maneres va dir que,
ell ens va explicar
que va ser un dels projectes
com a més importants
dins de la seva vida,
des del punt de vista fins i tot emocional,
perquè ell estava molt lligat
i sempre havia estat un gran seguidor
i autor d'obres dedicades a Jujol.
Però, aviam,
tenim el Jordi Granell,
bon dia, Jordi,
del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya,
la demarcació de Tarragona,
que va tenir molt a veure,
no només el Josep Llinàs com a arquitecte,
diguem-ne,
que va dur a terme el projecte personalment,
sinó el Col·legi d'Arquitectes
va ser l'entitat
que va apostar des del començament
d'una manera ferma i seriosa
perquè es tirés endavant aquest projecte.
Sí, va ser així.
Hi havia un senyor,
un arquitecte de Tarragoni,
crec recordar que és l'Agustí Pujol,
això fa molts anys,
i estava fent el projecte
per convertir el teatre
en una cadena de sabateries,
per una cadena italiana.
Llavors es veu que ell,
això és l'anècdota que s'explica pel col·legi,
jo no l'he viscut en primera persona,
ell quan estava dibuixant una escala mecànica
al mig del pati de botaga,
es va dir això no pot ser.
Ell mateix es va dirigir al col·legi,
que es tenia que fer alguna cosa,
i a partir d'aquí el col·legi,
insistint a l'Ajuntament,
va aconseguir que es deixés de fer aquell projecte
i que ho adquirigués l'Ajuntament
per fer el teatre.
Llavors en aquell moment
pel col·legi es va apostar molt fort
pel Josep Dinàs,
perquè havia estat una persona
molt lligada a l'obra de Jujol,
l'havia defensat molt,
havia portat molta gent,
havia portat aquí a Vistavella,
a tots els llocs,
i defensava molt.
Era una persona molt creient en Jujol,
i el del col·legi en aquell moment
es va creure que era la persona idònia
per fer l'arquitecte.
No cal oblidar que el Josep Dinàs
també uns anys abans
havia fet la restauració
conjuntament amb Alejandro de la Sota
del govern civil,
i per tant direm que casualment
o pel que sigui,
és la persona que està lligada
a les dues obres d'arquitectura
més importants
que en aquest moment tenim a Tarragona.
Doncs es va poder dur a terme.
Jordi Bertran, bon dia.
Una mica com la Sílvia,
tampoc no cal fer molta presentació
perquè a més és conegut del programa
com a col·laborador.
Ara quan obríem aquesta primera hora especial
dedicada al desigui aniversari
del Teatre Metropol,
sentíem aquell moment
en què les persones
que tiraven endavant aquesta gala
dalt de l'escenari,
Oriol Grau i Anna Sabater,
deien al públic
que les hosteses
els hi repartirien,
és això que jo tinc aquí,
com es diu això tècnicament vosaltres,
que és com un opuscle,
que estava tot lligadet,
cosidet,
i deien,
sobretot no l'obrin,
que ho hem de fer tots alhora
perquè sigui un acte simbòlic
que vingui a representar
que s'aixeca el taló.
Clar,
muntar tota aquella història
després de dos anys
van durar les obres de restauració,
segur que hi ha algun àlbum de fotos
que es reprodueix en moments
de gent per aquí treballant,
col·locant,
ordenant,
recuperant estris i objectes
que podia haver-hi aquí al teatre,
traient capes de pintura,
això va ser una feina
per recuperar
el que era l'origen
d'aquella obra de Jujol,
inacabat per part de Jujol,
tinc entès.
Sí,
va ser una obra més o menys inacabada
perquè sembla que al final
va acabar una mica malament
amb la gent del patronat.
El que sí que és ara
és posar una mica en valor
no tan sols l'obra de Jujol,
que és evident que
està reconeguda per tothom,
sinó també posar en valor
el que va fer el llinàs,
el llinàs d'aquest edifici,
la restauració d'aquest edifici
i va aval del Premi FAT
de restauració de l'any 96,
per tant això també
és una cosa important,
les dues coses,
tant que ho hagi fet Jujol
com que després la restauració
hagi estat feta pel llinàs,
doncs donant força a l'edifici.
Lligat al teatre
hi ha moltes coses a celebrar,
per exemple la imatge gràfica del teatre
també està estreta justament
d'un dels elements que té el teatre,
no sé si és un esglaó
d'algun excés,
aquesta imatge que simbolitza un peix.
Sí,
és tota una paraula
que està a l'esglaó
d'accés a la teatre.
Exacte.
Sí, sí.
Els dissenyadors van treballar
conjuntament amb el llinàs,
que va ser l'ànima mater,
i ho van estreure d'aquí.
I tot just ara
que celebrem el desènic aniversari,
també el logotip s'integra,
han fet un logotip especial
que també està integrat
a l'arquitectura,
que és una X de Cris,
clar que tota la simbologia
aquí és cristiana.
i diu 10 anys navegant amb tu.
Sí, sí.
Però no navegueu gaire,
perquè Déu n'hi do el control
que s'ha de tenir.
Això ho veurem més endavant,
perquè avui bona part
del protagonisme
volem que el tinguin
les persones que treballen
al metropol
pràcticament tot l'any.
Un tret de 4 dies,
com aquell que diu
a l'època de l'estiu
més calorós,
que els espectacles
es traslladen al Teatre Auditori
del Camp de Mar.
Aquí al teatre,
no només s'obre a la nit
al dia que hi ha funció,
sinó que Déu n'hi do
si hi ha persones
que hi ha darrere,
en parlarem, eh?
Amb una àmplia representació
de totes elles,
no amb totes,
perquè és impossible.
Deia, a la fin,
eren uns dies
que tot anava molt de pressa,
molt de moviment,
moltes preguntes.
Quan obriu el teatre,
les persones que estan
una mica implicades
i imagino que la gent
propera, coneguts,
escolta, quan s'obrirà,
què es farà, com serà?
Hi havia una certa expectació.
Sí, hi havia expectació.
Jo aquests últims dies
sí que els recordo
amb molt de neguit,
però també recordo
potser amb més neguit
les primeres reunions
que es van començar a fer,
no recordo si era
a mitjans del 93,
però sí segur
el 94,
les reunions
amb la constructora,
amb el Llinàs,
amb el Jordi Bertran,
amb el regidor de cultura
d'en aquell moment,
el Joaquim Amorós,
i eren reunions,
com he dit abans,
per encaixar una mica
com es definia tot.
i un dels problemes importants,
o una de les lluites importants,
va ser el tema
de la caixa escènica
de l'escenari pròpiament,
perquè l'escala d'accés
als camerinos
condicionava
la caixa escènica,
és a dir,
si hagués estat un teatre
de nova planta,
segurament
l'espai escènic
seria més ample,
no hi hauria hagut
tants problemes
a l'hora
d'equipar-la tècnicament,
en aquest cas,
l'escala d'accés
a camerinos
ens condicionava
les mides del teatre,
i les mides
de l'escenari,
perdó,
i les mides
de l'escenari
també condicionaven
la sala,
és a dir,
el número
de cadires,
era tot com un peix
que es mossega
la cua,
i recordo,
especialment,
les visites
que van fer
amb el Jordi Bertran,
que no sé exactament
per quin motiu
ens ho van delegar
en altres,
el teatre Fortuny,
el teatre de Vilanova,
el teatre Victòria,
el teatre Romea,
i no per visitar-los,
sinó perquè havíem
d'accedir a la pinta,
que la pinta...
Per això s'ho van delegar
a vosaltres.
Segurament,
coneixien el meu artigen,
i la pinta
és la part superior,
la part...
No es tractava
de copiar models estètics,
sinó que havíem
com se solucionava
tot el tema tècnic,
no?
Tot el tema,
exacte,
que m'imagino
que després passaran
l'Anton Baixeres
i el Tani Pinós
i s'ho explicaran
directament,
però sí que recordo
molt bé
aquestes reunions
que eren claus
per anar definint
com seria
el teatre.
Jordi,
anàveu prenent notes
en aquesta gira
pels teatres de Catalunya,
anàveu amb un bloc,
allò apuntant,
fent dibuixets,
o què?
Jo crec que
aquí,
aquesta feina
que ens va tocar
a la Fina
i a mi concretament,
jo crec que va ser una cosa
d'entrada molt allisonadora,
que vam aprendre molt
i
jo he recuperat
una mica
el programa,
no aquest macroprograma
de la tarda
que es va fer
a l'acte de la tarda,
sinó el del viatge
de la nit,
i vam voler dedicar
un agraïment
especialment
a la gent
que ens va ajudar
en aquestes visites
perquè realment
és gent
que ens va donar
tot el que tenia
per
adequar
un escenari
que el primer dia
que el vam veure
doncs semblava
jo podria més
dir a un estudi
de Tarragona Ràdio
que no
a un teatre,
no?
Llavors,
recordo molt especialment
la visita
al Teatre Romea
de Barcelona
que aleshores
era el Centre Dramàtic
de la Generalitat
i recordo
aquella visita
especialment
pel fet
que
ens vam quedar
molt amb la idea
que si el Centre Dramàtic
de la Generalitat
podia estar
en aquell teatre,
avui en dia
està, diguéssim,
el successor
d'aquell Centre Dramàtic
està en el Teatre Nacional
que és una altra cosa
però evidentment
en aquell moment
i durant molts anys
i fins fa pocs anys
va estar en aquell teatre
que té exactament
podríem dir
les mides del Teatre Metropol
en quant a l'escenari, no?
Jo recordo
que li vaig
un dia
amb el Josep Llinàs
vaig anar a fer un cafè
i li vaig dir
mira, Josep
això
nosaltres
t'ajudarem
a la part
del públic
però tu ens has d'ajudar
aquí
i jo diria
que amb el Josep Llinàs
doncs l'equip
de tota l'àrea de cultura
doncs va aconseguir
una complicitat
absoluta
perquè crec que
les dues pares
estaven molt interessats
en el valor artístic
del teatre
recordo que la Fina
van fer una publicació
que això
ho remarcava
i el Teatre Metropol
té un valor artístic
molt especial
i això s'ha de destacar
i jo crec que
el Josep Llinàs
va veure amb nosaltres
algú que tenia sensibilitat
per una cosa
que era fonamental
en aquest teatre
que era el valor artístic
del teatre
i lògicament
si una persona
té una sensibilitat
per un valor artístic
de la part arquitectònica
també és més fàcil
que el tingui
per el que s'ha de posar
dalt de l'escenari
i clar
ens va ajudar moltíssim
jo crec que sense
el Josep Llinàs
aquest teatre
hauria acabat
convertit
en
no sé
en un estudi
de Tarragona Ràdio
potser
però
no en un teatre
com deia la Fina
anirem parlant
amb les persones
que des del punt de vista
tècnic
van treballar
i continuen treballant
aquí al teatre
per resoldre
moltes vegades
problemes o dificultats
que poden sorgir
davant de determinats
espectacles
tornarem
al que va ser
tot plegat
i com es va anar
construint
com es va pintar
de què faltava
i què no faltava
hi ha l'anècdota
del foguerill
que jo la recordo
aquí en person
que ha desaparegut
un foguerill
la primera pregunta
que ens feien
primer que tot
els periodistes
era
què és un foguerill
i després
ho vam esbrinar
perquè clar
ho havíem d'explicar
l'anècdota del foguerill
ja sortirà més endavant
clar
un cop fet el teatre
calia fer una programació
i a més a més
calia
que el teatre
doncs donés
aquesta dimensió
d'un espai
on poguessin venir
companyies i artistes
de tot arreu
que omplissin
les expectatives
dels espectadors
de teatre
de la ciutat de Tarragona
però que també fos
un espai obert
als grups locals
i a les entitats
clar
aquest esperit
jo imagino
que havia de ser present
en l'acte d'inauguració
i dius
home
aquí a l'inauguració
hem de fer
intentar sintonitzar
la part més tradicional
de la ciutat
amb una cosa
com a més
mirant cap al futur
imagino que aquesta
va ser la idea
tenint en compte
el resultat
i l'acte que vau dissenyar
jo si em permeteu
saludo un convidat
que tenim al telèfon
que s'incorpori a la conversa
és el Joan Font
de Comedians
Joan Font bon dia
hola bon dia
t'hem fet esperar
una miqueta el telèfon
no no està bé
ja
ens sabràs perdonar
i estàvem molt d'interès
i volia saludar
tant a la fina
com amb en Jordi
hola Joan
hola bon dia Joan
bon dia
com anem?
bé
molt bé
perquè vaig a Tarragona
aquí de la Canet
molt bé
molt bé
fantàstic
nosaltres estem navegant
en el teu barco
també
ah sí?
amb la cosa de la nostàlgia
avui una mica
recordant aquesta inauguració
després de dos anys
de la remodelació
del teatre al Metropol
hi vau tenir molt a veure
a banda de formar part
de la programació
d'aquella temporada
de primavera
també hi vau tenir molt a veure
en la inauguració del teatre
sí
bueno
va ser un encàrrec
preciós
jo trobo
perquè sempre el fet
d'obrir unes portes
de donar
de donar la benvinguda
de passar el llindar
d'aquest teatre
i sobretot un teatre
que és un edifici emblemàtic
i més aquest
vull dir
tots els teatres
tenen alguna cosa
de màgica
de fantasmes
que hi ha a dintre
i aquest concretament
no cal que ho digui jo
perquè ja ho estàveu dient
és una meravella
arquitectònicament
és un goig
i per tant
poder-hi
poder-hi
fer la primera
deixar-hi la primera senyal
la primera petxada
bueno
ens va fer
vam dissenyar
jo penso que vam dissenyar
un acte
que estava molt
amb el que tu deies ara
de fer
una història
que sempre ens ha preocupat molt
que tingui a veure
amb l'espai que ocupa
amb el lloc
amb la transcendència
i obrir-lo
obrir-lo
sobretot que s'esdevingui
s'esdevingui un acte
com que tothom
hi pot participar
i que passa al carrer
i a més
clar
vam fer tot un circuit
no?
la idea era un viatge
la idea que vam
que vam fer
era la del viatge
ja que havíeu fet també
un viatge
de molt d'esforç
amb molta gent
de qui parlo
i ara explicàveu
els viatges
a tots els teatres
a Catalunya
i anar-los veure
anar-los veient
i veure
com
com tenia que ser
no?
aquest metropol
llavors jo penso
que
bueno
que vam agafar
la torxa
que ens vau donar
com si digués
a dir
mira
volem
que el poble
que la ciutat de Tarragona
tot el poble
si se ho senti seu
pugui ser partícip
i per això començàvem
a fora
a la Rambla
no?
que penso
que era un acte
com molt
jo tinc un record
i a més
curiosament
després d'aquest acte
com que hem fet
diverses inauguracions
a teatres
hem
hem tret
una mica
o sigui
hem fet còpia
del que vam fer
aquí a Tarragona
hem inaugurat teatres
no només aquí a Espanya
una a Mallorca
hem inaugurat
hem inaugurat a França
i tal
i una mica
aquesta idea
d'aquest viatge
a les entranyes
del que és un edifici
a la gent li encanta
no?
és com el teatre
dintre del teatre
com el cine
dintre del cine
com veus la música
dintre de la música
els assajos
la prova d'orquestra
com veus aquestes històries
que et fan
et fan viatjar
a l'interior real
a les entranyes
jo penso que és la paraula
a les entranyes
tant de
de l'edifici
com del que suposa
aquest edifici
en aquest cas un teatre
que té tota aquesta maquinària
i tal
bueno me sí que enrotllem molt
però és que et dic molt
t'estem escoltant entusiasmats
perquè home
és raonable
obrir un teatre
sempre és motiu d'alegria
i sortadament
a vegades se'n tanquen
i això
doncs és molt trist
però poder parlar
que hem obert un teatre
que el mantenim
després de deu anys
això és fantàstic
home és fantàstic
de debò que és fantàstic
perquè ja dic
a nosaltres com que ens toca
més inaugurar
ens toca fer
cluendes de festes
però fer cluendes
de teatre
m'hi negaria absolutament
allò de dir
i va fer-se una festa
per tancar-lo
i no, no, no
i en canvi
i el fet d'obrir-lo
és que és fantàstic
jo me'n recordo molt
l'expectació que hi havia
aquí a Tarragona
i a més que clar
que teníem que fer
entrar la gent
de 100 en 100
o 200
no me'n recordo exactament
sembla que era 100
cada vegada
el viatge
que fèiem
i clar
era un número limitat
50
que anaven fent el viatge
i clar
jo trobo que era preciós
veure les cares de la gent
és com la gent
la portes en un escenari
i de cop i volta
nosaltres estem tan habituats
a veure'l
però clar
és un lloc absolutament
anormal
és com entrar en un quiròfan
els que van cada dia
suposo que deuen dir
no sé què
de què s'estranyen
però els que hi anem
un dia de visita
o quan vas a veure
una esglés
una catedral
i entres a dintre
llocs on tu no veus
normalment
o sigui
quedes com fascinat
però Joan Calafina
m'aixeca la mà
com el col·le
que vol intervenir
en alguna cosa
que estàs dient ara
no?
no
una mica reafirmar
el que diu el Joan
jo crec que va ser
un espectacle molt encertat
perquè
d'una banda
hi havia la festa
al carrer
els cavalls
la pirutènia
per aquí jo tinc
una fotografia
del carrer
un material
que ens ha portat
la Sílvia Ferrer
és aquí un munt
de material
d'aquella època
d'una banda
era l'espectacle
al carrer
és a dir
que la gent
s'apropava
a l'espai escènic
i d'altra banda
d'ells mateixos
anaven ensenyant
el teatre
que ja hem dit
que és una obra artística
però amb els oficis
del teatre
i navegant
com simbòlicament
definia Jujol
i com podem veure
a la platea
de la sala
amb la quilla
del veixell
va ser un acte
que va tenir
una part molt
protocolària
de parlaments
de discursos
el col·legi d'arquitectes
tenint en compte
el protagonisme
que va tenir
en la iniciativa
jo recordo
que perquè
hem estat escoltant
el programa especial
Tarragona Ràdio
va retransmetre
íntegrament
i Servidor
ha estat escoltant
el programa
i hi va haver
molts parlaments
allò de les autoritats
això va ser a la tarda
vam fer dues inauguracions
aquí
una la tarda
hi havia programa doble
com els cinemes d'abans
parlaments
que evidentment
la gent
que posa els diners
els parlaments
normalment són gratis
Sílvia
ja de ser-hi
però jo crec
que en l'acte
de la nit
en el viatge
de la nit
jo crec que
Joan i la gent
de comedians
el que va voler
evidenciar
és que
el protagonisme
en un teatre
el tenen els artistes
i darrere dels artistes
tota la gent
que fa possible
que salsi
el teló
o que s'encenguin
els llums
començant
pels tècnics
acabant
per la gent
que prepara
els pagaments
i
tenint en compte
tots els espectadors
que ho deixen
del resultat final
per això
crec que va quedar
molt diferenciat
l'acte de la tarda
que podia ser
aquest
de tallar la cinta
de l'acte
de la nit
i jo crec
que
el de la nit
va ser
a més
crec que
vam fer
una inauguració
molt encertada
no tan
únicament
artísticament
sinó
en el sentit
que es van fer
diverses representacions
perquè pogués
vindre més gent
i això també
va estar
penso
encertat
crec que va ser
una idea bona
crec que
el Comedians
va aconseguir
fer entendre
a la ciutat
que en aquell
teatre
que fins aleshores
només s'havien fet
pastorets
en les darreres
temporades
i cinema
com a cinema
i reunions
d'entitats
i altres coses
però
es podien
veure
espectacles
com els que
hem tingut
en aquests 10 anys
que crec que han sigut
amplis
diversos
i sobretot
amb un valor artístic
jo recordo
que anava una mica
en la línia
de comedians
que feies les entrevistes
i preguntava
com serà
i feien
el que feien
em sembla
sorpresa
fins al darrer moment
que ho vegin
que vinguin
feia aquella cosa
que ja creava
aquella expectació
i amb el segell
de comedians
esclar que tothom
anava esperant
una gran acció teatral
no Joan?
Sí
a més a més
la gent
com
el Carles Santos
té una frase
que jo me l'apunto
i la faig meva
encara que sigui d'ell
que és
que diu
la gent
s'hauria de posar dreta
en un pati de butaques
quan s'aixeca el taló
per tot l'esforç que hi ha
el fer possible
un espectacle
com ha dit ara el Jordi
estic absolutament d'acord
i era el que volíem fer
vam passar pels camerinos
si us en recordeu
vam passar pel pati de butaques
per l'escenari
que estàvem muntant un decorat
vam anar fora al pati
per les escales
fèiem poemes
o sigui
el vestíbul
a l'entrada
ja fèiem la recepció
de la gent
i era una mica de dir
clar quina complexitat
quan vas als camerinos
a copa el de dir
clar és que la gent
es canvia
es prepara
vénen una estona abans
o sigui
a baix veus
els decorats que pugen
i baixen les llums
que es canvien
el so
i clar
fins a l'últim
fins a l'últim
l'última
esforç de la gent
que fa possible
i és molt maca
si la gent no sap
tot el que costa
aixecar el taló
i en canvi
penso que és el que
després si agrada o no agrada
ja aplaudiràs al final
però l'aplaudiment
hauria de ser
el començament
de dir
gràcies per fer possible
aquest miracle
i ara
dóna'm el que vulguis
i al final
ja en parlarem
com si diguéssim
i jo penso que la inauguració
una mica era això
de dir
des de fora al pati
em recordo molt
que des de fora al pati
es veuen les finestres
dels camerinos
hi ha tota aquella part
i nosaltres jugàvem
allà amb ombres
o sigui que tot era
com aquesta casa dels somnis
tot és possible
en un teatre
i aquest viatge
ja que era el viatge
i viatges per espais
per sensacions
per sons
per olors
per impactes
per emocions
diferents
i aquest era
i ja dic
ho hem repetit moltes vegades
i és un
o sigui
aquí vam fer a Tarragona
i amb el Metropol
ens va permetre
fer aquest estudi
com si diguéssim
d'entrar
a la inauguració
d'un teatre
i fer aquest viatge
a les entranyes
i això ho hem fet
com un espectacle
propi
per dir-ho així
en diferents altres espais
perquè
penso que és fantàstic
és fantàstic
aquesta
aquesta
mirada polièdrica
que té el teatre
per totes les seves bandes
i encara
algunes vegades
l'hem ampliat més
l'autor
des que comença una idea
i això l'expliques
amb una inauguració
i és fantàstic
perquè és un reconeixement
a la creació
total
o sigui que la creació
no és una gent
que escriu un text
i un actor
que és el més important
sinó
tot el que l'envolta
també per fer possible
aquestes tres dimensions
que és dels pocs arts
que queden
en tres dimensions
tota la vegada
cada vegada
ho fem més petit
i a dues dimensions
que em sembla fantàstic
que no tinc res a dir
però
que l'olor
només se sent
en les tres dimensions
aquesta
i això és l'art
les arts escèniques
l'art en viu
Joan
ens has deixat
unes paraules
fantàstiques
per un programa
de celebració
t'agraï molt
que hagis atès
la nostra trucada
i esperem
retrobar-te
aquí al Teatre Metropol
properament
espero baixar
qualsevol dia d'aquests
tant a veure
qualsevol cosa
com poguer hi actuar
moltíssimes gràcies
i bon dia
doncs bon dia
i enhorabona
pels deu anys
i a tota la gent
que ho ha fet possible
salut Joan
adéu
adéu
adéu
una companyia
professional
de reputació
important
però després
hi havia aquesta altra part
a l'hora de programar
quina programació
fem
en aquest teatre
que hi ha
aquesta expectació
que havíem
calia ser molt acurat
ara també
en aquell moment
de dir
aquí han d'intervenir
companyies locals
que tenim
hem d'estar
una mica apostant
per la modernitat
pel teatre
hem de donar gust
a tothom
com aquell qui diu
tothom s'hi ha de sentir
identificat
com que és un teatre
ja ho has dit tu
no no
això diguem
que era el titular
després això
s'hauria d'omplir
de contingut
la idea estava clara
però això s'ha d'omplir
de contingut després
jo diria
que ho vam omplir
de contingut
doncs
d'entrada
escoltant a la gent
que crec que era important
i una mica
quan
jo avui no he agafat
aquest programa
he agafat
la inauguració
perquè estem tenim
també el programa
de la primera temporada
i em fa gràcia
veure'l
perquè realment
doncs home
si llegim els noms
doncs
a banda de comedians
i l'opera metropolitana
a Barcelona
que estava amb ells
aquell dia
la quadra
de Sevilla
els Trono Villegas
el grup de pop
Esclarecidos
la passadena
Rufo
que està dins
el festival de Dixiel
en el Paco Morán
i el Joan Pera
una producció pròpia
de comedians
amb el llibre
de les bèsties
la companyia Talaya
l'Espai de Troc
la companyia de Tarragonia
l'Aute
ara les tindrem
dos membres
d'Espai de Troc
o l'Alfred Luquetti
que també estava
bé
no sé
jo crec que una mica
la programació
el que intentava
és d'entrada
equilibrar
la companyia professional
que venia de fora
jo recordo que aleshores
hi havia la sensació
que en el teatre
no es podria veure
determinats tipus
de companyies
home doncs no sé
aquí per posar
a banda de comedians
doncs posar
per exemple
la quadra
jo recordo
una funció
màgica
de la quadra aquí
i bueno
dues hores
de xerrada
amb el Tàbora
amb el Salvador Tàbora
aquí
quan estava
que va portar
també els seus quadres
en el teatre
per exposar-los
al voltant
de tot el muntatge
aquest que intenta
lligar
les identitats
i les cultures
catalanes
i andalusa
el Tàbora
em deia
diu
és que clar
en este teatro
és que
això que hi ha
el Joan
també
se respira
se respira
porque
la gente
la tenemos
encima
y esto
tú no lo puedes
comprender
la emoción
que se vive aquí
el Tàbora
és absolutament
passional
jo crec que va ser
el dia de la inauguració
potser estàvem tots
una mica més
interbolits
i estàvem més
per l'emmirallament
del primer dia
però jo
la conversa
amb el Tàbora
me'n recordo molt
aquí
en el jardí
del teatre
i crec que
va simbolitzar
molt
aquesta possibilitat
que vinguessin
les companyies
professionals
al costat d'això
jo crec que sempre
el teatre
ha intentat
donar servei
en la mesura
del possible
a les produccions
fetes per la gent
de la ciutat
de Tarragona
això
si anirem
mirant les programacions
dels 10 anys
sabeu temporada
rere temporada
com
sempre hi ha
aquesta aportació
major o menor grau
de les companyies
de casa
algunes
jo recordo
una discussió
històrica
amb la Generalitat
perquè la Generalitat
no ens comptava
les companyies
de casa
com a programació
escolti
però
això no ho entenen
que no pot ser així
no
és que no són professionals
escolti
són professionals
depèn del punt de vista
no viuen d'això
però
sí
però el que passa
és que jo sempre
em sembla que la professionalitat
moltes vegades
no la podem donar
a ningú
que estem en una administració
treballant
sinó que en tot cas
l'han de donar
la relació
que tenen
entre l'emissor
del missatge
que és l'artista
i el públic
que recepciona
aquest missatge
que és el que ve
cada dia aquí
i valora
les seves companyies
per tant
em semblava
una intromissió
de la Generalitat
en un tema
que no tocava
la van guanyar
i la van guanyar
per tot Catalunya
aquella batalla
vull dir que
des d'aquell dia
des d'aquella discussió
aquestes companyies
sempre se les ha considerat
quan un organisme
d'un teatre
d'un gestor
d'un teatre
l'han considerat
òptima
per estar en la programació
oficial
i al costat
això
la música
que sempre
ha estat lligada
d'una manera
o altra
al metropol
no únicament
a la programació
oficial
sinó
amb les moltes
aportacions
que fa
des de la gent
de joventus musicals
amb moltíssimes
iniciatives
que hi ha aquí
home l'AUTE
fa 10 anys
que anava a Tarragona
seria un bon moment
potser
per l'aniversari
jo crec que a moltes
de les persones
que ens escolta
ja els agradaria
que vingués l'AUTE
que ja comença
a tenir una edat
però està en forma
encara pot anar
cantant pels postos
que deia aquell
escolteu una cosa
n'haurem de fer
un altre programa
perquè 10 anys
no tenim temps
ara parlarem
amb representants
d'alguns d'aquests
grups
d'aquí de la ciutat
de Tarragona
però diguem una cosa
recordem que era
un foguerill
que està per aquí
el veritable
factòtum
del foguerill
l'ideòleg
va ser
el Josep Llinàs
però
la persona
a l'Ajuntament
que
va empentar
a tot l'equip
a fer un robatori
d'aquest foguerill
d'un jardí de Barcelona
va ser el senyor Moster
jo sempre me'n recordo
perquè
era l'àrea
de relacions ciutadanes
i des d'allà
es va articular
bona part
d'aquest aspecte
al matrocó
ens va
ens va deixar fer
moltes coses
però aquesta
jo crec que va ser
la que ens va
copsar més
perquè jo recordo
contractar un camión
i un equip de peonatge
per anar a Barcelona
amb una mena de xalet
va ser una missió
va ser una missió
allò
com una missió secreta
va ser robar
algú
que ens havia robat
aquest va ser el lema
i recordo
una reunió d'aquestes
amb molts serveis jurídics
de la casa
amb els regidors
i tal
escolta
però a veure si
acabarem detinguts aquí
i no
realment
ens van
però què se'l va endur
es va saber
es va obrir una investigació
posteriorment
Jordi
tu recordes?
jo pel que sentit de dir
algú va dir
que havia sigut un arquitecte
perquè al final
va ser un dels constructors
que havia passat
per una obra d'enderroc
aquí
i ho va prendre
i què es va adonar
que faltava
diu
falta el foguerill
i diu
què què què què
i què es va adonar
que faltava
el Josep Llinàs
això estava
estava a dalt
a la teulada
llavors
va caure de la teulada
o el van tirar
i es va quedar aquí
al jardí del teatre
i es va
bueno
algú espavilat
el va prendre
cap al seu jardinet
va ser
va ser una feina important
durant dos anys
clar
el foguerill
formava part d'un titular
són coses molt llamineres
pels mitjans de comunicació
pels periodistes
el que afortunadament
va passar
és que això va ser
una anècdota
que és el que continua sent
i el fons important
del teatre
jo crec que es va explicar
força bé
cal tenir aquesta memòria
i anant-ho recordant
i dies com el d'avui
ens ho permeten
us agraeixo molt
la vostra companyia
avui
de veritat
que compartiu
amb nosaltres aquest espai
gràcies per venir
jo imagino
que hi haurà celebracions
com a més institucionals
que ens donaran oportunitat
de retrobar-nos
i en parlarem més endavant
moltíssimes gràcies
jo imagino que sou espectadors
també
del teatre
al metropol
i fins la propera ocasió
ara saludarem
alguns dels integrants
d'aquestes companyies locals
d'aquestes companyia