El sermó de les set paraules des de l'ermita de Sant Magí
El sermó de les set paraules des de l'ermita de Sant Magí
El sermó de les set paraules des de l'ermita de Sant Magí
El sermó de les set paraules des de l'ermita de Sant Magí
El sermó de les set paraules des de l'ermita de Sant Magí
El sermó de les set paraules des de l'ermita de Sant Magí
El sermó de les set paraules des de l'ermita de Sant Magí
El sermó de les set paraules des de l'ermita de Sant Magí
El sermó de les set paraules des de l'ermita de Sant Magí
El nostre és el de cristians
El sermó de les set paraules des de l'ermita
El sermó de les set paraules des de l'ermita de Sant Magí
El sermó de les set paraules des de l'ermita
El sermó de les set paraules des de l'ermita de Sant Magí
El sermó de les set paraules des de l'ermita de Sant Magí
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!












Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Segona paraula.
Avui estaràs amb mi en el paradís.
Per la senyora Leonor Navarro, exalumna de la Salle.
Jesús, de l'Alecreu, crucificat, fa un repàs de la seva vida.
A poc a poc, el seu cos, maltractat pel dolor constant, s'habitua, s'acostuma i una calma s'apodera del seu organisme.
La mort és a prop. Ja té ganes de descansar en els braços del pare.
Jesús, penjat a la creu, estabornit pel dolor, veient que al darrer moment s'acosta, va formulant unes paraules silencioses, unes frases curtes però profundes i d'un gran contingut.
Paraules que contenen missatges, que sonen a testament, al lliurament d'un preuallegat que invita a continuar la missió del pare.
Paraules que sonen a testimoni, a crida, a compromís per a continuar un projecte que ha d'esdevenir universal i que ha de culminar amb la mort, amb la ressurrecció, amb el judici final i, com no, amb la vida eterna.
No hi ha cap dubte. Es tracta del gran projecte de la salvació.
Jesús sap que el darrer moment està al caure. El pare ja l'ha cridat al seu costat.
La seva feina pràcticament està feta. Tot s'ha complert. El camí de la redempció està obert.
Darrere queda el gran sacrifici del fill de Déu.
Ha arribat el moment de dirigir-se als seus, d'acomiadar-se, de donar les darreres orientacions.
Així, sumit en aquests pensaments, escolta les paraules plenes d'ironia i de burla del lladre situat al seu costat.
El dolor l'impedeix mirar-lo, però les seves paraules retronen poderoses en el seu interior.
També és la veu d'aquells que el crucificen.
També és la veu de tots aquells que diàriament el tornen a crucificar amb les nostres accions plenes d'ambicions,
personals i materials, desmesurades i desproporcionades.
És també la veu de tots aquells que avui es mofen del seu missatge i de la seva obra de salvació.
Malgrat això, a l'altre costat, Jesús sent una frase amable que li diu
Senyor, en recorda't de mi quan estiguis al regne.
Unes paraules que resumeixen tot el procés experimentat per Jesús al llarg de la seva vida pública.
D'una banda, el penediment d'un pecador per les moltes faltes que al llarg de la nostra vida som capaços de fer.
De l'altra, el regne de Déu, el camí que hem de seguir.
Jesús, Déu, ens mostra una vegada més la gran capacitat per estimar i per perdonar.
Com tota una vida de pecat pot ser perdonada, salvada, per un darrer instant de lucidesa i de penediment.
Aquest és el gran atribut de Déu, l'amor infinit.
Jesús continua penjat a la creu. No es desespera. No hi ha impotència en la seva veu.
Les seves paraules són curtes, pausades, pensades. El seu missatge està clar.
És un seguit de recomanacions, d'orientacions i fins i tot donen a paraules imperatives.
Cal fer coses, cal fer accions concretes. La seva obra, el seu missatge de continuar.
La seva església s'esdevé salvadora, s'esdevé duradora en l'horitzó del temps, en l'horitzó dels segles.
No estem parlant de períodes terrenals. És una església universal infinita.
És la transmissora i continuadora del missatge del Crist, de la Bona Nova.
Amb les darreres paraules, Jesús està forjant els fonaments d'una estructura que començarà a caminar quan ell iniciï el camí cap al Pare.
La seva missió està a prop de concloure. Està a punt de complir-se.
Però també l'inici de la salvació dels gentils està a prop de començar.
Jesús li diu finalment, avui estaràs amb mi al paradís.
Una frase que congrega tota una ensenyança, tota una vida, tot un missatge.
El missatge del Crist, el motiu i objectiu final de la seva vida, del seu suplici, de la nostra vida, és, no hi ha cap dubte, el camí cap a la salvació.
Per nosaltres, pels que encara estem aquí, som conscients que encara ens resta un llarg camí.
Una trajectòria plena de dificultats i entrebancs.
Però també es tracta d'un itinerari ple de pistes, d'orientacions, d'accions a realitzar.
D'obres que, recollint el missatge del Salvador, han de ser referent i llum.
I que també ens han de propiciar el nostre camí cap a la salvació.
L'obra del Senyor no està acabada.
Cal fer quelcom més.
Hem de ser més solidaris, hem de ser més justos, hem d'estimar més a Déu i als nostres.
Hem de deixar de ser observadors passius i poder passar a tenir un superior protagonisme en un escenari on les mancances, la intolerància i la violència
fa que contínuament se'ns cridi per veure què som capaços de fer.
Si estem capacitats per participar activament, si tenim voluntat, fer i coratge per incorporar-nos a un procés, per assumir un compromís, per passar a tenir un superior grau d'implicació,
llavors podrem millorar considerablement les mancances existents i participar en la creació d'un món millor.
Jesús ho sap. Queden pocs minuts.
Cal donar instruccions, que l'assignar responsabilitats.
Cada un sap i coneix el seu paper.
Uns ja van rebre el preceptes la mateixa nit del Sant Sopar.
Ara resta signar els altres papers més propers.
Aquells que haurem de desenvolupar nosaltres.
Aquells que Jesús espera de nosaltres.
No el podem decebre, hi ha tant en joc, hi ha tant per fer.
Senyor Jesús, fill de Déu,
Déu,
bosc en l'hora suprema de la creu,
ens has perdonat a tots
i ens guies per aquest difícil món que ens toca viure,
procureu que aquest signe, aquest testimoni,
aquesta llum en les tenebres, no s'apagui mai
i que signifiqui per a tots el camí de la salvació.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Comencem.
Són.
Comencem.

Tercera paraula.
Tercera paraula.
Bet aquí la teva mare.
Eus aquí el vostre fill.
per la senyora Isabel Aragonès, professora del col·legi La Salle i mare de família.
La imatge de Jesús a la creu, Maria la seva mare allà dreta amb aparència serena i Joan al costat,
moltes vegades l'he tinguda present, però era tan gran el dolor que em causava
que no volia entretenir-me gaire en aquell moment de la passió de Jesús.
Fer una reflexió d'aquesta paraula de Jesús a la creu, justament d'aquesta.
El dolor de Maria ja me l'havia imaginat, inabastable, però calia aturar-se i mirar amb altres ulls aquest moment tan dur,
perquè si Jesús és el protagonista d'aquest moment i és ell qui diu aquestes paraules,
segur que el seu missatge ha de transmetre serenitat, esperança, goig.
Els seus missatges sempre omplen de l'er. Per què no aquest?
I, humilment, vaig posar-me al lloc de Maria, la mare de Jesús, i vaig pensar.
Jesús, jo només volia que fossis un noi com els altres.
Et volia veure a la fusteria, entre encenalls, xurracs i fustes,
fent els petits treballs que encarregava la gent del poble.
Aprenent l'ofici al costat del teu pare, com tant d'altres fills,
seguint els passos dels que els han precedit.
O assegut al meu costat, davant de la nostra casa de Nazaret,
qualsevol capvespre, esperant tranquil·lament l'hora de sopar,
mentre molts homes tornaven del tros.
Admirant les vermelloses postes de sol, parlant mare i fill,
o simplement en silenci, però sabent-nos acompanyats un per l'altre.
Volia que fossis feliç, molt feliç, però al meu costat.
Que triessis el teu camí per ser feliç, però que coincidís amb el meu.
que els teus desitjos es fessin realitat, però que fossin els meus.
Perquè vaig acceptar la voluntat de Déu, però quan ha arribat l'hora,
les meves paraules, facis la vostra voluntat,
ressonen en el meu cor més dures que mai.
facis la vostra voluntat.
I la voluntat de Déu és la teva.
I jo ara sento que no puc entendre el teu desig, que és el de Déu.
Igual com no puc explicar l'amor, coneix a una mare i un fill.
Ja feia temps que havies marxat de casa i havies triat el teu camí.
Volies escampar la bona notícia que Déu ens estima sense mesura
i que també nosaltres hem d'estimar.
Volies explicar als homes què és l'amor veritable.
Et vas fer amic d'uns pescadors que ho van deixar tot per seguir-te.
La teva casa eren els camins plens de pols de Galilea.
Comparties el poc que tenies i predicaves per tothom.
No et jutgeu, no condemneu.
Estimeu els vostres enemics.
Si algú et pren la jaqueta, no li neguis la camisa.
Deies benaurats els humils, els pobres, els compassius, els qui ploren.
No passeu ànsia, explicaves.
Mireu com creixen els llires del camp.
No treballen ni filen.
No acabaleu riqueses aquí a la terra.
Dipositeu-les en el cel.
Confieu en mi.
A la casa del meu pare hi ha moltes estances.
El camí que tu vas triar no és tan planer com fer de fuster a Nazaret.
Molta gent no et va entendre.
D'altres es van fer els sorts.
A uns quants no els interessava entendre't.
i aquell grup d'amics que t'escoltava atent
i que havies parlat d'un en un
amb les paraules més tendres que sols tu saps dir,
on són ara?
Silenci.
No sento més que el silenci.
No hi ha respostes.
I ara, què he de fer?
I Maria sent a Jesús,
que des de la creu continua estimant sense mesura.
I Maria,
la mare que pateix en silenci,
que no acaba d'entendre,
que li costa tornadir facis la vostra voluntat,
sent que el seu fill li demana que continuï sent mare,
que camina al costat dels seus fills acompanyant-los,
sempre discretament,
avançant-se a les seves necessitats,
sent present en les soledats dels fills,
en els encerts,
en els moments de neguit,
en els dubtes,
en els moments més feliços i els més tristos.
Fins i tot quan sembla que els fills no la necessitin,
ella hi haurà de ser.
i torna a sentir-se mare esperançada,
perquè una nova vida depèn d'ella
i caldrà tornar a dir,
facis la vostra voluntat.
La voluntat de Déu és que sigui mare de tots,
mare d'una Església naixent que necessita la seva tendresa,
però també la seva fermesa.
No pot defallir,
ens té a nosaltres.
Deixa'ns dir-te, mare,
siguis consol i fortalesa.
Mare de l'Església,
pregueu per nosaltres.
Mare de l'Església,
pregueu per nosaltres.
Mare de l'Església,
pregueu per nosaltres.
Mare de l'Església,
pregueu per nosaltres.
Mare de l'Església,
pregueu per nosaltres.
Mare de l'Església,
pregueu per nosaltres.
de l'Església,
pregueu per nosaltres.
de l'Església,
pregueu per nosaltres.
de l'Església,
pregueu per nosaltres.

per nosaltres.

pregueu per nosaltres.
de l'Església,
pregueu per nosaltres.
Quarta paraula.
Déu meu,
Déu meu,
per què m'heu abandonat?
Pel senyor,
Francesc de Sis Potau,
professor de Lies Vidal i Barraquer.
Eren les tres de la tarda
quan Jesús va llançar aquest crit cap al cel.
Feia tres llargues hores
que estava clavat a la creu de mans i peus.
Havia viscut la seva curta vida
en un constant acte de donació envers tothom.
Havia sanat els malalts i ressuscitat els morts.
Havia multiplicat els pans i perdonat els pecats.
Havia pronunciat paraules de saviesa i de vida.
Tanmateix, sobre la creu,
perdona els seus butxins,
obre el paradís al lladre
i, finalment, ens dona el seu cos i la seva sang,
després d'haver-nos-los donat en l'Eucaristia.
I, finalment, cridar.
Si hi ha una realitat misteriosa a la nostra vida,
és el dolor.
Voldríem evitar-lo,
però, tard o d'hora, sempre arriba.
Des d'un mal de cap,
que sembla desbaratar les accions diàries més senzilles,
al disgust per un fill que pren el camí equivocat,
a l'accident de circulació que se'ns endú un amic o un familiar,
des de la humiliació d'un suspens en un examen,
o a l'angoixa o a l'angoixa per als actes de terrorisme,
per les guerres,
per la fam,
per les malalties,
per la pobresa,
per els maltractaments,
per la droga,
per tantes famílies destrossades,
pel jovent sense un horitzó clar.
I podríem anar afegint, afegint i afegint
una llista interminable de fets,
de situacions,
de tristes realitats,
d'aquest del nostre món,
no gens llunyà i massa proper.
Un món que ens envolta,
que coneixem,
que vivim,
que compartim,
que no podem dir que no és nostre,
perquè és de tots i cadascú de nosaltres.
Ens hem abandonat?
Hem abandonat el pròxim?
Ens han abandonat?
Fencem que el dolor dels fills,
dels pares, de la família,
de la societat, del poble, del país, del món,
no és cosa nostra.
I tant que és cosa nostra.
Davant del dolor del més proper i del més llunyà,
ens sentim llunyats, impotents.
crec que la resposta a aquestes qüestions
passen per un mateix,
pel que un mateix vol fer i pot fer.
els homes i dones creients o no,
els que seguim la creu,
els que d'una manera o una altra
som capaços de dir en un moment determinat,
Déu meu, Déu meu,
per què m'heu abandonat?
Tenim una resposta.
Tenim una resposta.
Aquest Déu meu,
aquest per què m'has abandonat,
encara que sigui un crit de desesperació,
de decepció,
de dubte,
ho és també i sobretot d'esperança i de pregària.
Hem de fer,
hem d'ajudar,
hem de ser solidaris,
hem de ser generosos,
hem d'estirar del carro,
expressió molt nostra
i més dit aquí on estem ara.
Però hem de ser realistes.
Què fem cadascú de nosaltres?
Fem el que cal?
Ens impliquem?
Ens apuntem al carro?
O bé, passem de tot,
mirem cap a un altre costat,
tant ens fa,
o visca la vida i la rauja.
I quan no plou i hi ha sequera,
llavors, Sant Magí,
per què m'heu abandonat?
És molt fàcil demanar i implorar,
veure el mal representat en totes les formes i mesures.
Com deia abans,
i girar-nos d'esquena.
A vegades,
he tancat els ulls.
No he volgut veure el que passava,
o fins i tot el que podia passar.
El confesso públicament.
No he pogut,
no he tingut el coratge que calia.
He estat irresponsable.
He deixat que un altre fes per mi i ho reconec.
Déu meu, Déu meu,
per què m'heu abandonat?
El Sant Pare, Joan XXIII, va dir,
els pacífics que l'Evangeli proclama benhaurats no són inactius.
Són els que treballen per la pau,
una pau basada en la veritat,
que té com a objectiu la justícia,
com a força l'amor
i com a mètode la llibertat.
Així,
hi ha homes i dones molt propers a nosaltres,
que ajuden els pobles oprimits i amb necessitats.
Ells són un exemple,
ells són la mà de Déu,
ells moltes vegades són l'instrument.
La resposta a la pregària,
Déu meu, Déu meu,
per què m'heu abandonat?
No és gens fàcil avui,
no és gens fàcil pels moments que estem vivint,
no és gens fàcil per les situacions en què et trobes,
et veus i coneixes.
Tots som dubtes i són incerteses.
Déu meu, Déu meu,
per què m'heu abandonat?
Com ho has de fer?
Com has d'actuar?
Com pots relacionar-te sense que l'entorn que et rodeja
o la situació que es presenta
no trobarà malament allò que penses,
allò que fas,
allò que penses dir,
escriure o fins i tot ensenyar?
No és gens fàcil.
La família,
els amics propers,
els companys de treball,
aquells amb qui et relaciones de tant en quant,
la societat en general,
resulta cada vegada més i més complicada.
La compliquen?
O simplement la compliquen?
Recels, gelosies,
incomprensió,
manca de paciència,
no saber escoltar,
interesos,
estan en l'ordre del dia.
Ens carreguem una creu
que després mirar la creu i cridar
Déu meu, Déu meu,
per què m'has abandonat?
Reflexionant,
en bé present,
la mare,
mare de deu fills,
mare pacient,
conciliadora,
mare forta i treballadora,
mare responsable i mare que ens ha guiat segur,
sota la invocació,
Déu meu, Déu meu, no els abandonis.
reflexionant,
en bé present,
el pare,
que ens va deixar molt aviat,
massa guiat,
i que com a persona,
no em va poder ensenyar tot el que jo podria haver après.
El que sí que em va transmetre i en força és l'esperit d'ajut.
Corria en els anys 70,
a finals de la dictadura franquista,
i a la presó de Tarragona un condemnat a mort.
El pare era congregant i membre de la Junta de la Real i Venerable Congregació de la Puríssima Sang.
Una de les missions de la cofredia era ajudar en els últims moments els condemnats a mort,
fet que per molts tarragonins era i és desconegut.
per autorització de l'autoritat governativa,
juntament amb altres membres de la Junta,
varen assistir als darrers moments d'aquell home,
que de ben segur implorava,
Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?
Reflexionant en bé present,
no fa aquells dies varen commemorar el 60è aniversari de la lliberació del camp de concentració d'Auswitz.
en un dels pitjors episodis de la història humana.
Jueus, com Jesús de Nazaret,
molts dels que varen morir a òspits,
varen pronunciar abans de ser gassejats l'oració,
Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?
Reflexionant en bé present,
la tragèdia del tsunami en el sud-est asiàtic.
Entre tantes imatges televisives que han contribuït a fer-nos sentir estretament propers a la tragèdia,
em sembla que resumeix més que cap altre el sentit d'aquest desastre continental,
la d'un home afligit,
amb els avis closos,
potser perquè no troba cap paraula per expressar o perquè ha consumit ja totes les paraules,
avança enmig de les aigües portant un nen nu,
contra un fons d'onades que encara es desfoguen i implícitament amenacen.
En una composició que pot abocar en la nostra memòria figurativa
les innumerables matances d'innocents,
la fam, malalties, pobresa,
fins i tot les famílies descarenades per la tragèdia de l'11 de març,
o la desesperació dels sense casa, dels desallotjats veïns del Carmel i del carrer del Comte.
Aquell home i aquell nen són el símbol involuntari,
però no menys eloquent, del moment de les proves extremes.
És a dir, quan fins a la pregària es fa desesperada
i les preguntes, com aquelles silencioses que provenen en el nostre cas,
de l'home que sembla implorar ajut
i també les de l'infant que no saben si és viu o mort,
difícilment troben una resposta,
com difícilment en el moment crucial troba resposta la terrible pregunta.
Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?
El terratrèmol submarí del sud-est asiàtic, en definitiva,
planteja una vegada més el sentit de la vida,
assent la tragèdia i el dolor un misteri sovint incomprensible.
La solució, com sabem, pot ser il·luminada i guiada només per la fe,
la qual ens recorda com Déu infinitament i misteriosament ens prefereix,
i com la seva veritable força no està en la potència, sinó en l'amor.
Un amor sovint vilipendià i encara més sovint ho fes.
Per acabar tan sols us llegiré una frase de Joan Pau II per la nostra reflexió.
Una vegada més, repeteixo amb urgent insistència
que la violència mai no resol els conflictes,
només agreuja les seves dramàtiques conseqüències.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Van clavar, doncs, en una llança una esponja xopa de vinagre i li acostaren a la boca.
Jesús té set.
Com tants nens, ho hauria dit moltes vegades a la seva mare en arribar a casa.
T'havia de manar de beure quan arribava fatigat a casa de Llatge, Marta i Maria.
Ho diu avui encara en boca de tantes persones que continuen tenint set.
De més diàleg, de comprensió, de carícies.
És cert que, malgrat tot, nosaltres a Jesús li haguérem donat aigua, no pas vinagre.
Però, per altra banda, permetem que a un germà nostre la set l'aclapari sense fer res, amb els braços plegats.
La set és el símbol del desig de viure.
Jesús, demanant-nos aigua, ens mostra la seva humanitat.
Ens ensenya a ser més humils, més senzills, a saber demanar, sense que el nostre orgull ens ho impedeixi.
Vivim en una societat que se susprèn ella mateixa cada dia pels avanços en el camp de la investigació, en els mitjans de comunicació,
però que no ha aconseguit superar el primer dels seus problemes, la fam d'una immensa quantitat de persones víctimes de la injusta justícia.
La set de Jesús és la set del que vol vida.
Enfront d'aquesta imatge de Jesús, què fem pels drets humans, per la justícia, per la pau i per la reconciliació?
En una societat on cada cop hi ha més rics i pobres més pobres.
Nens privats del dret a ser respectats, a tenir la seva formació.
Immigrants que pels seus orígens, cultura o religió són els closos de la societat.
Transeuns, sense sostre, que ho han perdut tot, les seves arrels i fins i tot la seva història.
Dones i homes maltrecats, dones grans que viuen en soledat.
Jesús ens planteja molts interrogants i moltes inquietuds.
En un món cada cop més individualista, que fa que moltes vegades ens rentem les mans
abans de comprometre'ns per alguna causa justa.
Si en tenim de set.
Tanta que anem darrere de moltes fonts que no l'assassien.
Com la samaritana, anem a cercar-la al pou de la vida.
Podem intentar de veure en la riquesa, en el prestigi, en el poder, en la seguretat.
Ara bé, la veritable set, només Déu la pot cedollar.
La set de Jesús arriba especialment als joves, que amb tant d'afany us obriu a la vida.
Que la vostra generositat us ha d'encaminar a la veritat que fa lliure i que és el mateix Jesús.
Sigueu generosos, com ell a Déu i als germans.
Així sentireu calmada la vostra set.
La passió de Jesús ens hauria d'ajudar-nos a sintonitzar amb els plans de Déu.
Els valors, la capacitat d'estimar, la senzillesa, el saber escoltar, d'estar a prop.
Així veurem de la roca viva que és Jesús.
Assolint el fet de viure amb serenor del que posseeix l'aigua necessària per a realitzar la seva vocació.
Jesús ens diu que hem d'arribar a veure de l'aigua que ell ens ofereix.
Sense ella, els nostres sofriments no trobarien el veritable sentit.
Hem de tenir plena confiança en Jesús, a passar dels molts fracassos i de tots els absurts de la vida.
La nostra fe no es redueix a unes conviccions o coherences.
La nostra fe és, sobretot, experiència gratuïta,
de sentir-nos acompanyats, compresos, estimats, salvats per Jesús.
Ell és per a nosaltres l'home nou que es fa present en les nostres vides.
A les portes de la Pasqua, quan hi aclareix la llum a l'horitzó,
Jesús ens proposa una vida nova.
Ens cal experimentar l'alegria per a aquest camí que exigeix una conversió cap a ell.
L'exemple el tenim de tants homes i dones feliços en el seguiment de Jesús i en el servei als altres.
Ens cal descobrir el que digui el salmista, potser després d'intentar abaurar-se a molts indrets.
Vos, Senyor, sou el meu Déu.
Jo ho cerco.
Per vos us desviu el meu cor, com una terra eixuta sense una gota d'aigua.
Preguem amb les paraules del salm.
Tot jo tinc set de Déu, del Déu que n'és vida.
Quan podré veure Déu cara a cara?
Com les cèrboles de l'eix per l'aigua viva, també jo em deleixo per vos, Déu meu.
Com les cèrboles de l'eix per l'aigua viva, també jo em deleixo per l'aigua viva, també jo em deleixo per l'aigua.
Com les cèrboles de l'aigua viva, també jo em deleixo per l'aigua viva, també jo em deleixo per l'aigua viva.
Xizena paraula.
Tot s'ha consumat.
Quan doctor Josep Maria Sabater, historiador i professor de l'Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
L'Evangeli, segons Sant Joan, comença així.
Al principi existia el que és la paraula.
La paraula estava amb Déu i la paraula era Déu.
De paraules, i avui aquí en tenim només set, poques i bones.
Per això, jo mateix, sento una certa recança en tractar de comentar la paraula.
Tinc por d'espatllar-ne el veritable significat,
perquè sovint, de vegades, estem acostumats a agafar les paraules
i fins i tot les frases fora del seu context.
Tal seria el cas que ens ocupa si nosaltres ens fixéssim sols en aquesta sisena paraula.
El tot s'ha consumat i ens dediquéssim a aglosar-ne el seu significat,
agafant-nos només bé a la interpretació de que ja tot s'havia dut acabament,
a perfecció, o bé entenent que tot s'havia consumit,
que tot s'havia destruït a poc a poc,
a la manera com utilitzem també sovint els termes qualificatius,
consumat i consumit.
Diem moltes vegades que aquell com està consumat
quan ja no hi ha res a fer,
allò que en llatí ens escrivia Suetoni,
àlea jacta est,
o sigui, quan ja no resta més que lliurar-nos a mans de la sort.
I quan comentem un determinat esgotament
en moments de defalliment d'ànim,
tot dient que estem consumits,
o que tal cosa o tal persona ens té ben consumits.
Però les paraules i les frases
no poden ser benenteses agafades només amb pinces,
fora de l'entorn en què són dites.
I és que quan Jesús pronunciar el tot s'ha consumat,
ho fa clavat a la creu.
Després d'encetar la seva passió
entre palmes i branques d'olivera,
aclamat per la multitud amb aquell o sant el fill de David,
en el primer diumenge de Rams de la història,
per passar tot seguit
a donar-se en cos i sang al cenacle
en la taula eucarística del Sant Sopar.
Ho fa després d'una vella angoixant
a l'or de les oliveres.
Ho fa després d'anar de rodes a pilats
presoner maltractat com un vulgar delinqüent.
Ho fa després d'un llarg i dolorós viacrucis,
recordat precisament avui,
encara no fa més que unes poques hores,
per aquests carrers de la part alta terragonina.
I ho fa després d'oferir a tots
el perdó de la justícia eterna,
d'abasar generosament la seva misericòrdia divina
tenent el prec del bon lladre d'Imes,
d'alliurar-nos en penyora del seu amor
la seva mateixa mare santíssima,
de sofrir la més penosa aflicció d'esperit
per l'aparent abandonament de l'atern pare
i de patir encara l'asset d'aigua
que no havia apagat ni el tempestuós
i tormentós mar de la seva passió.
Ho fa, ho va fer després de tot això
que acabem de rememorar en les darreres cinc paraules precedents
abans d'encomanar definitivament
el seu esperit a les mans del pare.
Crist, agonitzant des de la més gran càtedra de veritat
la creu, l'única gran càtedra de veritat
Crist ens anuncia l'obra complerta de la nostra redenció
i ho fa amb els braços oberts a tot el món.
És ben cert que per a ell tot s'havia consumat,
per fet, tot havia pervingut al més alt grau
però hi entre nosaltres, en aquest món nostre,
quan sembla que ni les paraules conserven els seus veritables significats,
llurs continguts, els seus veritables valors,
matrimoni, amor, vida, mort.
En aquest món nostre, quan les formes són l'únic que destaca,
nosaltres no ens hem de quedar sols amb aquestes formes,
amb l'embolcany o la interpretació fora de context
i hem de voler anar fins al contingut,
a l'essència,
al veritable valor d'aquesta paraula
que d'ençà la creu del Calvari segueix ressonant
amb la mateixa intensitat fins als nostres dies.
Tot s'ha consumat
i ho hem de meditar
al peu de qualsevol creu
perquè cadascú de nosaltres porta la seva creu particular
i perquè Cris és Déu
i a Déu cal cercar-lo a la creu
i amb la creu
tot escoltant la seva paraula.
I ens ho hem de qüestionar un cop més entre nosaltres
quan sembla que a poc a poc
es van destruir en valors eterns,
consumint els veritables significats,
dedicant-nos a fixar la nostra atenció
en l'atractiu embolcall d'unes paraules
ja buites de significat,
sense reparar en els seus autèntics continguts
que no són altres
sinó els de l'essència del gran regal de la redempció
per la que esdevenim fills de Déu
i hereus de la seva glòria.
Avui, ara i aquí,
ens hem de qüestionar, dic,
si entre nosaltres
tot s'ha consumat
o millor encara,
si nosaltres com ell
podrem també dir
que tot s'ha acostumat
i pensar definitivament
en ser veritables
i consumats cristians,
consumats cristians
fills de Déu
i de Maria Santíssima,
germans del Cris
que morint per tots nosaltres
ens donar la vida,
ens mostrar la veritat
i ens ensenyar el camí
que hem de seguir
per poder dir
sense embuts
ni falses interpretacions
immersos en el context de la vida
cridant ben fort
tot s'ha consumat.
Gràcies.
Gràcies.
Setena paraula
Pare,
en les vostres mans
encomano el meu esperit
per Monsenyor
Josep Martí Eixalà,
Canonja,
Delegat Diocesà
del Patrimoni Artístic
i Documental i Art Sacra,
Director del Museu Diocesà,
etc.
I Jesús cridà amb tota la força
Pare,
confio el meu alè
a les vostres mans.
Jesús,
mort amb una pregària
als llavis
com desitgeríem morir tots.
La pregària de Jesús
sempre il·lumina el seu misteri.
En la pregària Jesús
viu la humilitat del servent
i la confiança del fill pedilecte,
la del fill de Déu
i la del fill de l'home
que s'ha fet un home qualsevol.
i la pregària de Jesús
també precedeix
sempre
la revelació
i la manifestació
del seu misteri,
sigui de baixament
o d'exaltació,
sigui al Jordà del Baptisme
o a la muntanya
de la Transfiguració.
També,
també ara que ha arribat
l'hora de ser glorificat
el fill de Déu.
Però la pregària de Jesús
és un crit
amb tota la força.
Ara no prega
només en el secret
ni tancat
amb pany i clau
a la seva cambra.
Prega,
si no,
amb una pregària
pública i solemne.
Són les tres de la tarda
i les trompetes del temple
anuncien la pregària
vespertina
i Jesús
es posa a dir-la
en veu alta
com l'ha dit
des de petit
seguint la costum
dels piadosos d'Israel.
Més ara
que la diu revestit
amb la túnica sacerdotal
de la pròpia sang,
sacerdot
de l'Altíssim
alça
com diu el Salm
les seves mans
fent l'ofrena
del capvespre.
El Senyor
agafa doncs
un verset
del Salm 31
confio
al meu alè
les vostres mans
i entona
les primeres
vespres
pontificals,
les primeres
vespres
cristianes
mentre puja
victoriós
per damunt
del sol
ponent
com deia
la vella
versió
volgata
del Salm
68.
És divendres
a la tarda
tot s'ha acabat.
el fuster
de Nazaret
ha acabat
tota la fusta
amb la fusta
de la creu
i deixa
la feina
i la fatiga
de la passió
i del seu
treball
i els seus
treballs
que així
nomenen
la passió
el poble
sofrent
i petit
i comença
les primeres
vespres
del seu
repòs.
per aquest sol
vingut
del cel
que vella
és l'antífona
que ens dona
Sant Ignasi
el bisbe
màrtir
d'Antioquia
que n'és
de vell
pondres
al món
per poder
aclareixer
en Déu.
El verset
del Salm
que entona
per al crucificat
diu
ras i curt
confio
el meu alè
a les vostres
mans
ell diu
però
afegint-hi
la paraula
pare
pare
confio
el meu alè
a les vostres
mans
el fill
que és
paraula
del pare
verb
de Déu
només
en el pare
pot dir
la seva
primera
i última
paraula
que heu sentit
és la paraula
que com
en una
passa
de gegant
que diu
el Salm
corre
tota la
cursa
del misteri
de la Pasqua
he sortit
del pare
i he vingut
al món
ara deixo
el món
i me'n vaig
al pare
sortits
del pare
ni que esgarriats
cal
sempre
sempre
sempre
tornar a casa
cal
sempre
doncs
tornar
al pare
nostre
l'oració
dominical
dels cristians
apresa
la falda
de la mare
i a la catequesi
dels sacraments
pasquals
i dir-la
cada matí
i cada tarda
cada missa
i cada Pasqua
i si cal
també
com ell
cridant
i s'englotant
com el fill
de Déu
o pot ser
com el fill
pròdic
en un món
pròdic
i mort
de Déu
fins a l'última
petició
tan humil
i agosarada
que és com
un clam
des de l'abisme
i que ressona
molt enllà
i no
permeteu
que caiguem
en la tentació
ens deslliureu-nos
de qualsevol
mal
com qui diu
pare
estimat
pare
feu
que mai
no desconfiï
de vos
ni amb la
desesperació
ni tampoc
però
amb un
superb
refiament
sinó que em
posi a les
vostres mans
amb una infinita
confiança
ara
i a l'hora
de la
de la meva
mort
amèn
perquè
una mort
humil
amb el cos
senyat
amb la creu
i el
pare nostre
com un infant
es posa al llit
és un
crit
tan eloquent
com el de l'última
paraula
de nostre
senyor
jesucrist
car
l'eloqüència
de la mort
és
ni més
ni menys
que l'eloqüència
de la pobresa
dels homes
encarada
no més
no més
amb la riquesa
de la misericòrdia
de Déu
per això
els sants
són aquells
que en aquesta vida
han volgut ser
els més pobres
i han exultat
per damunt de tot
la suprema
pobresa
de la mort
si algú
doncs
ara em pregunta
del que
podem estar segurs
en la vida
i en la mort
direm
només
que podem
estar segurs
de l'amor
de Crist
i de la seva
mort
que el manifesta
ni dels homes
més bons
ni més estimats
ni del poder
ni del saber
ni de la bellesa
ni de la fortuna
ni del temps
ni del destí
ni tampoc
ho dic
ni de Déu
de Déu
mateix
sense
Jesús
perquè
sense
Jesús
tampoc
no sabríem
el que
podem esperar
de Déu
d'aquest Déu
que el nostre
pecat
cada dia
i sempre
provoca
només
l'amor
de Jesucrist
és ben segur
no podríem
dir ni tan sols
l'amor
de Déu
ho és
perquè
només
per
Jesucrist
sabem
com
Déu
estima
i encara
que ho sabéssim
sense
Jesucrist
de poca cosa
ens serviria
perquè
l'amor
de Déu
també
podria ser
més exigent
al ser
més noble
i només
només
per
Jesucrist
crucificat
sabem
del cert
del cert
com Déu
també ens estima
de veritat
només
és ben segur
el que en la creu
es manifesta
ser així
doncs
amics
què us puc dir
si no
només
allò
que us diu
l'Església
en l'acció
solemne
d'aquesta
tarda
de Vendressant
mireu
mireu
l'arbre
de la creu
on moria
el Salvador
del Bon
mireu-lo
doncs
i com deia
Teresa de Jesús
en una pàgina
bellíssima
del Camino
de Perfecció
mireu-lo
només
us demano
que el mireu
que el mireu-lo
que el mireu-lo
que el mireu-lo
que el mireu-lo
a la lesber Bàgina
us híbrica
que el mireu-lo
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Arribem a la final d'aquesta funció tan lligada al divendres sant tarragoní.
Cal meditar tot el que hem sentit.
Abans d'acomiadar-nos, cal recordar que per a molts que ens han pogut estar escoltant a través de les ones,
aquesta transmissió, des d'aquí, des de l'ermita de Sant Magí, del Portal del Carro,
has arribat a través de Tarragona Ràdio.
I cal recordar també que aquesta tarda, a partir de dos quarts de vuit,
aquesta emissora, Tarragona Ràdio, els oferirà la retransmissió íntegra de la processó del Sant Enterrament
en una col·laboració amb la delegació diocesana de mitjans de comunicació social de l'Arquivisbat de Tarragona.
Rebin, doncs, una cordial salutació del qui els ha estat parlant,
de Lluís Comas i Magí Castell, que han tingut cura del control tècnic,
així com de l'associació La Salle, organitzadora d'aquesta funció de les set paraules.
Endavant, companya Núria Cartanyà des dels Estudis Centrals de Tarragona Ràdio.
Divendres Sant a Tarragona Ràdio.
Aquest divendres, a partir de les vuit del vespre, des del Palau Arquivisbal,
la retransmissió en directe de la processó del Sant Enterrament
amb els comentaris de Didac Bertran.
Aquest divendres, escolta el so de la Setmana Santa
a Tarragona Ràdio, la ràdio de la ciutat.