Jo tinc la sensació que amb uns 20 anys, que són els que jo fa que vaig publicar en llibres,
doncs que ha canviat una mica, per pitjor podríem dir, no?
Que hi ha hagut, i va ser un moment, quan jo vaig publicar Pedra de Tertera,
que és la primera novel·la, que hi havia com una receptivitat molt gran del país en general
per tot el que s'escrivia en català.
Jo crec que va ser un moment d'entusiasme, de molt bona rebuda d'autors,
i que més aviat sembla que hi havia facilitats, trobàvem facilitats.
Després, és clar, és que han estat molts factors, però un és l'evolució dels grups editorials.
O sigui que més aviat s'ha passat d'editorials petites o mitjanes a grups.
I tot això, doncs, evidentment, potser no es nota gaire, però als autors també ens afecta moltíssim.
Amb el món editorial i el de publicacions han anat en paral·lel a altres àmbits de l'economia.
No parlem de literatura, quan parlem de llibres també parlem d'economia, i això dificulta molt.
Ben segur.
I es menja, es menja tot el que és la creació literària.
Ben segur, sí.
Perquè lectors n'hi ha, i autors també.
Sí, sí.
També penso que el lector català ha sofert, potser no és el verb més adequat,
un procés de, diríem, de globalització.
Doncs que les persones que amb aquests 20 anys s'han incorporat a la lectura
podria ser que ja no tinguin un interès tan específic per la literatura que es fa al seu país,
perquè són capaços de llegir en altres llengües,
i aleshores hi ha una mica aquesta situació de tant més llegir aquest llibre que aquest altre llibre.
I potser en aquesta evolució, podríem dir, els autors catalans hem sofert una mica d'interès.
El que passa és que a vegades, quan parles d'autors catalans,
a vegades ens deixem emmirallar per un fenomen concret, puntual, que sembla que es publicita molt,
i on pot pensar que tota la literatura catalana està al mateix nivell i en aquest moment tan dolç
com determinats autors amb determinats títols,
que a banda del valor de la seva obra han tingut un cop de sort.
Sí.
En aquesta sensació, no, no, si va molt bé, perquè hi ha quatre títols,
quatre noms que tots tenim al cap, que de forma merescuda, això no ho negarem pas,
però que formen part d'aquest fenomen i tenim tendència a generalitzar
i pensar que tot el panorama literari català està al mateix nivell
en quant a receptivitat dels lectors i en quant a ganes de les editorials de publicar.
Sí, sí, és cert. I alhora, jo el que veig és que, com deies abans,
hi ha molts autors, hi ha autors de tot el país, i això penso que és molt important,
vull dir, hi ha autors de les comarques de Lleida, de les comarques de Tarragona,
de Girona, etcètera, Barcelona per descomptat, País Valencià, Mallorca,
que s'incorporen. Vull dir que jo penso que hi ha molta gent escrivint en català,
que és un bon moment des d'aquest punt de vista i que hem d'intentar veure
si tots tenim una mica de parador.
Maria, hi ha una cosa que a mi m'agradaria comentar-la i és que Pedra de Tartera,
que va ser el teu punt de partida en el món literari amb un èxit extraordinari,
no sé quantes edicions.
50.
50 edicions. A més, hi ha una cosa que no s'assenyala, però a mi em fa molta il·lusió
d'assenyalar-la, que és d'aquells llibres, ara no sé, perquè això de la literatura
als centres educatius ha canviat molt, però que fa un temps es feia llegir als instituts, no?
No, no, encara es feia llegir en alguns centres, sí, sí.
Això vols dir que no t'enorgulleix particularment a banda del que és que es llegeixi la teva obra als instituts?
Sí, sí, no, per mi, evidentment, és que els mestres han tingut en el paper de la difusió d'aquesta obra
doncs un subratllat d'interès, no?
I sí, és una obra que s'ha donat molt a conèixer a nivell de centres i que li ha donat moltíssima difusió.
Pel contingut de Pedra de Tartera també fa que els joves s'aproximin a una època històrica
que sembla que costa molt aquests dies que assistim amb el 30è aniversari de la mort de Franco
a reportatges d'aquests televisius.
Què en pensa la generació tal?
Què pensa aquella altra generació?
Jo veus que hi ha un desconeixement i una mancança molt gran en quant a la història més recent, no?
Història que experimenten persones que encara són vives.
En Pedra de Tartera també passava això, que a banda del valor literari també feia que els joves s'acostessin
a una època molt determinada de la història dels seus pares.
Sí, jo crec que això, que els mestres han estat molt conscients que aquesta petita novel·la,
que això també ha facilitat perquè entrés als centres,
doncs els donava peu a explicar una època que primer era la dels pares,
ara més aviat ja gairebé dels avis d'aquests alumnes,
però que sí, que és una novel·la que els ajudava
i que tot i que la novel·la sempre té un sentit de parcialitat a part que és ficció,
doncs els podia introduir a la història, que és memòria,
i que ens importa moltíssim que els joves la conservin, aquesta memòria.
Aquí a País Íntim tornem a parlar de memòria, de memòria col·lectiva,
però també de memòria individual.
Sí.
I a través de la mirada d'una dona, i a través de la mirada més que d'una dona,
de dues dones, perquè d'alguna manera són dues mirades que estan alhora juntes,
però separades, aquella cosa, la relació mare i filla, no?
Sí, sí. En aquest llibre, doncs jo he de dir que abans de començar la veu narrativa,
doncs encara no la tenia decidida,
i vaig començar amb una primera persona, que és la veu de la filla,
però és una primera persona que es dirigeix a la segona, que és la mare.
I aleshores hi ha un cop protagonisme amb perfils diferents,
perquè, esclar, una és la que ens diu la seva visió,
perquè parla des del seu jo,
i l'altra és una mica la que és dibuixada,
i per tant no té la paraula,
tot i que també hi ha diàleg, hi ha descripció,
hi ha totes unes possibilitats.
Vaja, entenc, Maria, que tenies claríssim que volies tornar al Pallàs,
que volies parlar d'una determinada època
i volies també expressar aquest interior de dona,
de la història, el país íntim i el país aquest no tan íntim, més públic,
de com la història, i tu hem llegit en algun lloc,
doncs ens afecta més directament del que pensem,
aquesta història en majúscula.
Sí, de fet, a veure, a l'inici de la novel·la,
potser hi havia un interès meu per narrar les dificultats
entre mare i filla,
que diríem que per instint estan condemnades a estimar-se,
i després, a l'hora del dia a dia,
tenen dificultats per relacionar-se bé, en plenitud,
i, clar, jo m'hi vaig anar trobant.
La segona part, que després és tan important com aquesta,
que és parlar de com la història, de vegades,
ens fa néixer amb una injustícia d'entrada.
Evidentment que si això ho trasllado a d'altres països,
doncs podria ser encara una injustícia molt més gran
i d'unes dificultats gairebé immenses.
Però aquí crec que la novel·la exemplifica bastant bé
com, per exemple, una guerra pot afectar
no solament la generació que la viu,
sinó les generacions que venen després,
d'una manera claríssima.
No hi ha dubte que les generacions posteriors
marquen caràcter des de la intimitat,
de l'entorn familiar més immediat,
a banda d'aquella influència que pot haver-hi més general.
Si ens sembles, ens aturem en aquest plano de la novel·la,
de la relació mare i filla,
totes les dones que tenen una filla
amb la qual es comença a establir una comunicació verbal,
ja comencen a veure aquesta mena de condemna,
com tu deies, de com l'amor per aquella filla
pot superar moltes vegades aquests problemes
de comunicació que hi ha habitualment,
i que sembla que siguin naturals.
Sí, sembla.
O inevitables, si més no.
Sembla que són bastant naturals.
No sé per què intueixo que tens alguna filla, Maria.
Sí.
Sí, no?
Quan hi ha una filla es nota.
No, perquè jo el que crec,
intentant sortir fora de la qüestió personal,
crec que, esclar, una generació té molts elements
en relació a l'altra generació, a la que sigui.
I que, per tant, quan hi ha dues persones que dialoguen,
no solament són aquestes persones amb els seus caràcters
i les seves herències, sinó també l'època.
I, per tant, sí que hi ha d'haver sempre uns ponts de relació.
I difícilment hi ha una via directa comunicativa
superfavorable entre mares i filles, no?
Però penso que es pot aconseguir.
En País íntim, jo és que, clar,
em costa molt desvincular-ho de Pedra de Tartera,
però altres novel·les, que l'anterior va ser Vella edat,
si no recordo malament,
no estava tan vinculat amb aquest tema de la memòria.
Aquí el que fas és tornar a una època més recent.
A Pedra de Tartera, si no m'equivoco,
quedava la cosa als anys 60-70.
Aquí ja arribes pràcticament fins als nostres dies, no?
A País íntim.
Sí, sí.
I li dones aquest top de contemporaneitat.
S'arriba al 2003 o així.
Sí.
Sí, perquè, a més, jo aquesta qüestió potser no la tenia prevista
en el moment que em vaig posar a escriure,
tot i que hi havia aquesta veu que ens parla des d'un present
i que rememora la seva infantesa, la seva joventut
i després la maduresa des de la qual escriu, no?
Però també hi ha hagut en els últims anys uns elements
que em van semblar interessants incorporar a la novel·la,
com el tema, per exemple, de les fosses comunes.
i ja com que la novel·la d'alguna manera aborda també fets
de la guerra civil i de la postguerra,
doncs em va semblar que era molt adequat,
a part que en el rerefons hi connecta perfectament,
doncs situar també l'actualitat
i veure com les generacions actuals
miren aquesta qüestió del passat.
I també, evidentment, que jo faig una aposta de desig,
que és el desig de la reconciliació.
O sigui, la possibilitat de demanar perdó
i de dir-ho clarament
i també d'acceptar-lo, aquest perdó,
perquè de vegades les persones que han sofert una injustícia
i que els ha marcat la vida
estan poc propenses a donar-lo, el perdó.
Sense caure en demagogies, que ningú ens malinterpreti,
però encara és necessari que la literatura, en aquest cas,
o altres tipus d'expressió creativa,
doncs parlin d'aquests fets,
fets que encara són oberts, és evident,
ho estem experimentant aquests dies, no?
Sí.
Bé, de fet, clar,
és un món de ficció,
País Íntim, per descomptat,
és una novel·la
i jo penso que tota aquesta sèrie d'elements
estan integrats en la vida d'uns personatges
que, a més a més,
doncs parlen de molts altres elements,
d'altres més simpàtics,
com la música de l'època,
doncs les modes,
les escoles...
La vida quotidiana,
que l'actor agraeix molt, no?
Sí, hi ha molta vida quotidiana
en aquest llibre,
però, evidentment,
doncs les qüestions més importants
ja tenen un tint
que es pot deduir
que pertany a la història de tots.
Com n'és d'important la terra per tu, Maria?
Perquè aquí tornes al Pallàs,
sembla que facis un...
Ei, pari en màquines,
que aquí torno al Pallàs
a fer la meva nova novel·la.
És molt important la terra per tu, no?
Sí.
Bé, jo penso, eh,
no sé, potser m'equivoco,
però jo penso que la terra
és important per tothom.
Tothom se la sent molt la seva,
o sigui, hi ha un anar i tornar,
o sigui, per una banda,
la terra és important per l'individu
i també aquest individu
és important per la seva terra, no?
I aleshores, esclar,
per mi el Pallàs
és una herència molt forta,
no solament de pejatge
i de societat,
sinó, doncs,
com a projecció
d'un individu que sóc,
que sóc catalana
i, doncs, ja m'hi sento molt
d'aquest país,
de Catalunya
i, doncs, particularment,
la meva visió de Catalunya
és, en gran part,
Pallars.
Fent una petita,
només petita incursió
en la vida personal, eh?
Només petita.
Ha canviat moltíssim,
el Pallàs,
de quan tu vas marxar molt jove
cap a Barcelona,
el Pallàs que hi ha ara, no?
Molt.
Potser és del territori català
que ha experimentat uns canvis
més extraordinaris visualment,
fins i tot, no?
I tant, perquè quan jo vaig marxar,
diríem, era l'època,
el segon moment
de la gran immigració
de famílies
que vivien de la pagesia
i que, doncs,
anaven a la industrialització
en alguna ciutat
i que molts pobles
van ser abandonats
i van deixar d'existir
com a tals
i, doncs,
ara és un moment
en què hi ha
una certa recuperació
doncs, amb uns aspectes
moltes vegades
de tipus turístic
i que, doncs,
la novel·la també
ho reflecteix,
també hi ha aquest present
del Pallàs
perquè, esclar,
els personatges
els vaig seguint
en tota aquesta època, no?
Clar, els personatges
del món rural
de fa 30-40 anys
no són els personatges
del món anomenat rural
ara que recolliríem,
és una altra visió
fins i tot
de l'economia, no?
D'aquestes zones,
res a veure.
Parlàvem,
començàvem
parlant de premis,
de com estava
el panorama
de la literatura.
De fet,
tu et vas plantejar
presentar-te aquest premi
per això, no?
Perquè dius, home,
tal com està el pati
per garantir allò
una publicació
i una difusió
important de l'obra
val la pena
presentar-se
a determinats premis, no?
Sí, jo penso que sí.
Jo, sincerament,
feia 20 anys
que no em presentava
cap premi
perquè només
m'havia presentat
a Pedra de Tartera,
després n'he rebut alguns,
però d'obra publicada,
i em va semblar
doncs que aquesta
era una novel·la
que m'interessava
subratllar,
que potser
perquè jo notava
que era un moment
més fluix
en general, no?
De difusió
de les persones
que escrivíem
en català,
doncs vaig buscar
aquest suport.
Aquesta novel·la
és un tornar
a alguna altra cosa,
és una novel·la
més important,
sens dubte,
dins de tota la teva
producció.
Tu tens una manera
de fer,
doncs vas al teu ritme,
vas fent,
vas fent,
vas fent
amb una línia,
intentes o lluites
molt per mantenir
una coherència
creativa i literària,
no?,
dins de la teva obra.
Sí, sí que ho intento.
Cosa que no és fàcil
avui en dia,
però déu-n'hi-do, no?
No, no és fàcil
perquè també
l'obra d'una persona
respon
al seu moment
vivencial
i aleshores
te n'adones,
sobretot
quan mires el passat,
te n'adones
que has escrit
una determinada
novel·la
o llibra
en un moment
i que potser
creus
que en aquell moment
no vas aprofundir
prou
o que potser
et vas desviar
cap a un tema
menor.
Bé,
ets capaç
de tenir
una mirada crítica
respecte a la teva obra,
però
això no vol dir
que
no intentis
ser coherent
amb aquest moment
evolutiu
que també tens
com a persona.
Des d'aquesta mirada crítica
a la teva pròpia obra,
El País Íntim
on el situes.
Clar,
El País Íntim
és el que tinc
més a prop
i per tant
tinc menys
perspectiva.
A veure,
per mi
podria dir
que és una obra
que potser jo
desitjava escriure
fa molts anys ja
i no m'hi veia
gaire amb cor
per motius diversos.
Ara seria
complicat
esbrinar-los
i bé,
potser he necessitat
una mica
més de maduresa
com a persona
per enfrontar-me
amb aquesta novel·la.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.