Seguim al matí de Tarragona Ràdio en aquesta quarta hora d'avui dimarts.
Com us dèiem fa un moment, en el sumari del programa,
volem parlar amb el metge tarragoní Àngel Pellicer,
que porta a prop de 30 anys als Estats Units
i que ha vingut a passar uns dies a la nostra ciutat i a rebre,
entre d'altres, l'homenatge dels seus companys de professió,
l'homenatge del Col·legi de Metges de Tarragona.
Abans que torni cap als Estats Units, cap a Nova York,
que avui hem volgut conversar durant uns minuts amb el doctor Pellicer.
El saludem a través del telèfon.
Doctor Àngel Pellicer, bon dia.
Bon dia.
Què tal per Tarragona aquests dies?
Molt bé, perquè veig que la temperatura és molt agradable
i millor que la de Nova York.
Aquí fa molt més bon clima.
Això jo ho sabia, però ara m'hi he assabentat una altra vegada.
És el que més troba a faltar, potser,
la diferència climatològica entre els Estats Units i Tarragona?
La diferència climatològica és una.
el menjar i el futbol.
Són les coses que més trobo a faltar.
Aquests dies, com dèiem, vostè ha vingut a passar unes jornades entre nosaltres.
Ha rebut l'homenatge dels seus companys del Col·legi de Metges de Tarragona.
Què li ha semblat?
Va ser una alegria molt gran quan em van comunicar
que em volien fer col·legiat d'honor.
i això va ser una iniciativa de l'actual president del Col·legi de Metges,
el doctor Soler, que resulta que mirant els seus arxius,
quan va començar la presidència, va trobar que jo havia estat col·legiat
durant 11 anys al Col·legi de Metges de Tarragona
i aleshores, evidentment, després ja vaig marxar als Estats Units,
però li va semblar que seria una cosa de tornar-me al sí del Col·legi de Metges de Tarragona,
fer-me col·legiat d'honor i a mi em va ser un gran honor per mi de fer-ho, no?
Suposo que està especialment content perquè això és una distinció del col·legi
que representa els seus companys de feina.
Exacte, companys de feina i més companys de, diríem, de col·legi i tot
perquè jo tinc molts companys que vam anar junts als col·legis,
a la Sall i a les Teresines, etcètera, que ara són metges aquí a Tarragona
i doncs m'hi vaig trobar amb diversos d'ells el dia aquell del sopar del divendres, no?
Com veu, per cert, la professió des de la distància?
Com veu la professió de metge actualment aquí a casa nostra?
Bueno, jo vaig sentir, vull dir, durant el sopar aquell i els parlaments que es van fer,
doncs que hi havia alguns companys que estaven una mica deceguts o preocupats
per la qüestió de com les relacions metges-malalts s'estaven desenvolupant aquí al nostre país
i, bueno, és una cosa que jo els hi vaig dir també que jo havia sentit fa 45 anys
quan el meu pare, que també era metge a Tarragona,
doncs m'ho deia i em deia que no em dediqués a la medicina
perquè s'havia perdut el respecte dels metges, etcètera.
Però, o sigui, que suposo que és una cosa que ja de fa molts anys...
Això és una cosa de la manera com ho viuen els facultatius.
L'altra cosa és el nivell de la pràctica de la medicina, etcètera, etcètera,
que jo crec que és molt alt i, de fet, doncs, com jo vaig dir també a l'acceptació del...
És una cosa que ja ve també de molts anys i vaig anomenar els pilars de la medicina tarragonina
a la postguerra, etcètera, que eren els companys del meu pare
i molts d'ells els coneixia, els coneixia com a fill d'un metge,
no com a metge perquè jo mai hi vaig poder practicar aquí a Tarragona,
però és a dir, que ja ve de molt la tradició de bons metges a Tarragona
i ja és de molta solera i jo crec que se continuïa i incrementa en aquests últims anys,
o sigui que no tinc cap mena d'angoixa ni de problema
sobre com està desenvolupant-se la pràctica mèdica d'arona
perquè té un nivell molt alt, no?
Ja que parlàvem d'aquesta distinció del passat divendres
del Col·legi de Metges de Tarragona,
el doctor Pellisset se sent prou reconegut,
la seva feina d'investigació als Estats Units,
la seva feina, la seva dedicació professional als Estats Units,
creu que ha estat prou reconeguda aquí a casa seva, a la seva ciutat?
Jo crec que sí, jo crec que tinc molts amics, companys
i molta gent que em coneix aquí a Espanya
i concretament a Tarragona també,
a Tarragona hi ha més motiu perquè evidentment hi ha gent que em coneix
des que era petit, però després inclús altres llocs d'Espanya,
també m'han reconegut moltes vegades.
No, no, jo estic content.
Evidentment la raó per la qual es dedica a això
no és per al reconeixement,
sinó que és perquè té que fer una feina que li agrada
i a més li sembla que serà útil a la societat,
però a banda d'això jo crec que sí,
que se m'ha reconegut el que ve
i estic molt content del com el tracte amb els meus companys,
tant d'aquí de Tarragona com de la resta de l'Estat.
Després de gairebé 30 anys als Estats Units,
què està fent ara mateix el doctor Pallés a Nova York?
Bé, jo em dedico, com ja des de fa molts anys,
a la recerca, però específicament jo soc el que es podria dir
un còleg molecular, és a dir,
dedico al coneixement i esbrinament de les bases moleculars del càncer
i, per tant, és el que ja dic fa molts anys que em dedico a això,
el meu laboratori es dedica a això,
i és el que continuem, és a dir, intentar aclarir.
I nosaltres ja fa molts anys vam proposar que,
evidentment, el càncer és una malaltia genètica,
en el sentit que el que hi havia eren unes alteracions
a uns determinats gens,
i el que finalment farà que es pugui curar completament, etcètera,
el càncer serà quan es coneguin tots els gens
que estan alterats als diferents tipus de càncer,
perquè aleshores es podran proposar estratègies diagnòstiques
i terapèutiques que seran molt enfocades
a les alteracions específiques que tindrà cada tipus de càncer,
i això amb una parcel·la, diríem, petita,
perquè jo em dedico precisament als bases molt clars dels linfomes
i de les leucemies,
i sobretot treballant, a més, amb sistemes model animals,
però, de fet, és un paradigma que s'adequa
a tots els tipus de càncer,
és a dir, cada càncer té unes alteracions genètiques amb uns gens
que són o oncogents o gens supressors de tumors,
i quan es coneguin tots els alteracions
que té un tipus de càncer individualment,
doncs es podrà molt més fàcilment, ja dic,
dissenyar estratègies terapèutiques.
Així que jo estic convençut que el mateix que a nivell general
de les persones dintre de 25 anys,
quan un nadó neixi, doncs li faran una seqüenciació de tot el seu DNA
i se li podrà dir als pares,
bueno, aquest nen el que té que fer és no fer això i no fer allò,
i tant mateix fer l'altre i l'altre,
perquè per la seva predisposició genètica té aquesta predisposició
per unes malalties i no per unes altres,
el mateix, o sigui, serà una atenció personalitzada,
doncs el mateix en el tipus de càncer arribarem,
potser inclús més abans que això,
a el mateix, és a dir, quan un malalt se li diagnostiqui un càncer,
se li farà una seqüenciació del seu DNA del tumor
i se li aclarirà quins són els gens que estan alterats,
i per tant es podrà personalitzadament
dissenyar una estratègia terapèutica
que sigui molt dirigida a aquest malalt específicament,
o sigui, aquest és una mica el futur de com ho veiem, això.
Vostè que porta tant de temps en aquest camp de la recerca,
a quin ritme s'avança justament en aquesta investigació,
en el camp de l'oncologia?
S'avança a bon ritme?
Bueno, això depèn de qui, malauradament,
depèn de qui li pregunti,
clar, evidentment, si li pregunten a un malalt
que li ha tancat un càncer recentment,
doncs no s'avança el suficientment ràpid,
perquè potser no podem arribar amb aquest malalt concret a poder-ho curar.
Jo he vist quasi bé néixer l'oncologia molecular,
perquè això va començar fa 25 anys,
més o menys el temps que jo porto, una mica menys,
però quasi bé el temps que jo porto als Estats Units,
i jo crec que s'ha avançat moltíssim amb el coneixement,
malauradament encara no hem avançat el suficient
en aplicar aquest coneixement que s'ha anat assolint
en els últims 25 anys en terapèutiques.
Però jo sempre dic,
quan em relaciono amb els mitjans de comunicació,
que, i educ ara mateix,
el número de malalts que se li diagnostica un càncer,
als Estats Units un 50% es curen.
Es curen i, de fet,
amb les teràpies més o menys, diríem,
tradicionals de la cirurgia,
la quimioteràpia i la radioteràpia.
És a dir, que el que nosaltres hi treballem
és perquè trobar maneres de curar l'altre 50%.
És a dir, que, ja dic, en aquests moments,
i a Espanya potser estan una mica per sota del 50%,
però no gaire, perquè Espanya ja és un país del primer món,
jo crec que el important és que un malalt
que se li diagnostica un càncer,
que sàpiga que això avui dia no és una sentència de mort.
És a dir, ja dic,
hi ha un 50% de malalts de càncer
que viuen i es moren després d'una altra cosa.
És a dir, que ja avui dia estem avançats.
Però, clar, és una cosa que...
És una paraula que té una connotació molt dramàtica
i que la gent, doncs, s'espanta moltíssim,
amb raó, no?
Però vull dir que, de totes maneres,
potser inclús més del que deuria, no?
Si un visita el metge de manera periòdica cada any
i es fa els anàlisis, etcètera,
si detecta el càncer quan està començant,
avui dia la majoria de càncer es podrien curar.
Hi ha alguns que no es curen,
inclús que se'n detinguin aviat,
però la majoria es podrien curar
si detectessin-lo suficientment aviat, no?
O sigui que...
En el termini aquest que comentava abans,
de 25 anys,
en fi, la perspectiva futura de 25 anys,
es podria reduir molt,
considera vostè, la mortalitat,
si s'avança amb aquest ritme que comentava abans?
Jo espero que sí.
És a dir, una de les coses...
Això sempre també és un tema monogràfic
i sempre ho dic,
però no puc deixar de dir-ho.
El primer que es podria avançar és amb la prevenció.
És a dir, ja avui dia,
amb els coneixements que tenim de prevenció,
si la gent deixés de fumar,
ja hi hauria moltíssima gent
que no es moriria de càncer,
que ara es moren,
però després, a banda d'això,
tenim, jo què sé,
doncs prendre el sol sense protecció,
de manera, vull dir-ho,
obsessiva i extra,
això ho hauria de tallar-ho
perquè, evidentment,
produeix molts càncers de pell
i el mateix que això,
doncs hi ha moltes altres coses,
el tipus de menjar que mengem.
Aquí a Espanya, afortunadament,
a aquesta banda anem bé
perquè la dieta mediterrània
és molt sana normalment,
però és a dir,
que hi ha coses de prevenció
que es podrien...
Amb això ja baixaria moltíssim la incidència,
però a banda d'això,
després,
tots aquests coneixements
que nosaltres intentem assolir a laboratori
a base de trobar les causes químiques
i bioquímiques i genètiques del càncer,
doncs suposo que sí
que en el voltant d'uns altres 25 anys
moltes més d'aquestes coses
que ja es coneixen avui dia
però que no s'han aconseguit aplicar a la clínica
en 20 o 25 anys més,
jo crec que sí
i que moltes d'aquestes coses s'aplicaran
i jo esperaria que sí
que la mortalitat continués descendint
com ha estat descendint en els últims anys.
I tots aquests coneixements
que vostè ha anat adquirint,
en fi,
amb aquesta experiència tan interessant als Estats Units,
no s'ha plantejat últimament
de fer-los venir,
de fer-los portar aquí cap a Tarragona?
No es replanteja de tornar a Tarragona
i investigar en aquest cam aquí al nostre país?
De moment,
a mi m'agrada molt Tarragona,
jo hi vaig néixer
i vaig criar a Tarragona
i m'agrada molt
pel que hem parlat abans
del clima i del futbol i del menjar,
però jo ja m'estic fent vell
i ara dintre d'un parell de mesos
ja en faré 58
i a mi em sembla
que el que he de fer
és acabar les coses
que estic fent als Estats Units
i puc procurar portar-les a bon fi
i encara que continuaré venint a Tarragona
tot el que pugui,
i de fet jo solo venir unes 4 o 5 vegades l'any
per qüestió de congressos, de cursos, etc.
No que sigui a Tarragona,
però sempre que vinc a l'estat espanyol
sempre m'hi passo,
perquè tinc encara un germà a Tarragona
i moltíssims amics i companys.
O sigui que venir
i continuaré venint tot el que pugui,
tot el que sovint que pugui,
però venir per treballar
de moment no m'ho he plantejat
i la veritat ja crec que ja em faig massa nit per això.
Quan vingui serà per jubilar-se?
O tampoc?
En aquest moment la meva idea
és tenir un lloc per viure aquí a Tarragona,
però no necessàriament viure tot el temps.
A mi m'agrada molt Nova York també,
és una ciutat molt excitant i molt interessant,
i el que m'agradaria és anar fent viatges
i quan hi ha un moment que ja no pugui m'enveurem,
jo sí que potser vinc a viure a Tarragona definitivament,
però de moment la idea als primers anys de jubilació
seria anar i venir.
A part de la feina d'investigació,
vostè continua donant classes, no?
Sí, però no sé si afortunadament o desafortunadament.
Jo soc professor, el meu títol és professor de patologia
de la Facultat de Medicina de la Universitat de Nova York,
però tal com està muntada el sistema als Estats Units,
que és bastant diferent d'aquí,
clar, si un és un investigador que la seva activitat majoritàriament
i és, vull dir, exitosa fent recerca, etc.,
l'universitat no et força a que donguis moltes classes.
I jo, de fet, com li deia el seu company del diari de Tarragona
l'altre dia,
jo amb els 25 anys que porto de professor
he donat dues hores de classe als estudiants de Medicina.
Ara bé, hi dono,
i continuo donant als estudiants de doctorat,
sí, perquè jo soc el director del programa d'entrenament
d'oncologia molecular de la meva universitat,
de la meva Facultat de Medicina,
i, per tant, als estudiants de doctorat
que volen fer coses d'oncologia molecular,
llavors, jo els dono un curs,
que soc el director del curs d'oncologia molecular, es diu,
però, inclús en aquest cas,
la meva tasca de docència és reduïda,
perquè és un curs que el donem cada dos anys
i només durarà tres mesos,
o sigui, de maig a l'abril,
dic de gener a l'abril,
de cada dos anys, dels anys parts,
per tant, aquest any que ve em tocarà,
però no està poc massa...
O sigui que la meva...
O sigui, jo dedico el 80% de la meva activitat
és recerca, almenys el 80%,
i l'altre 20%, potser, docència.
Per anar acabant, doctor Pallí,
sempre en una clau molt més personal
i fins i tot lúdica, si em permet,
vostè, que, en fi,
porta tants anys residint a Nova York,
recomanin-nos alguna cosa a la gent d'aquí de Tarragona,
que potser fins i tot t'ha pensat de viatjar aquest estiu,
o ben aviat, d'aquí uns mesos,
en fi, a la capital dels Gratacels,
vostè els donaria alguna recomanació
més enllà del que diguin les guies turístiques?
Bé, no, no, va,
jo el que els recomano,
i els recomano a tots els amics
que han estat sopant aquests dies amb els amics d'aquí,
és que hi vagin.
Jo crec que...
Jo no puc recomanar a ningú
que vagi a viure a Nova York,
perquè això ja representa una cosa complicada,
però anar a visitar,
jo crec que la capital de l'imperi,
hi ha que anar a visitar-la,
és a dir,
és un lloc,
i jo la comparo molt
amb la Roma del Baix Imperi Romà,
és a dir,
que la gent de les diferents províncies
venien cap allà
i s'ajuntaven allà a Roma
i intentaven treure el cap i tal i qual,
i per tant és una cosa superinteressant
visitar Nova York
i veure gent de tot el món
a diferents barris,
hi ha els barris dels colombians
i dels coreans
i dels, jo què dir,
dels equatorians, etcètera.
És molt interessant
i jo crec que val la pena,
jo recomanaria.
La meva recomanació
que també l'he fet als meus amics d'aquí
és que potser el millor
més per anar-hi
és el setembre,
perquè a l'hivern,
evidentment,
fa molt de fred
i a l'estiu
hi fa molta calor també,
a una beberg, curiosament.
En canvi,
i la primavera
és molt variable
en quant al temps
i per tant a vegades
s'agafa una època
de molt temps,
però la tardor
és l'època més tranquil·la
climatològicament
i jo aquesta seria
la meva cosa.
Ara,
del punt de vista
de què veure,
hi ha tantes coses
que veure que...
De fet,
el meu germà
en sap més que jo,
ell viu aquí a Tarragona,
és més que aquí a Tarragona
i ell sí que s'ho sap
perquè de seguida que pot
fa un viatge cap a Nova York
i té tot,
ell sí que té totes les guies
i sap absolutament
com ha anat tots els postres.
Jo, com ja hi visco allí,
jo porto 29 anys
i encara no hi ha anat mai
a l'estàtua de la llibertat
perquè, vull dir,
sempre dius,
bueno,
ja aniré la setmana que ve
i no hi ha anat mai encara.
És a dir,
de turista
no són gaire molt turistes.
És a dir,
que li preguntarem
al seu germà,
no?,
què fa de turista.
Molt més fàcil.
Ara sí,
per acabar,
ja que ha dit
diverses vegades
durant l'entrevista
que troba a faltar
sobretot el clima,
el menjar i el futbol
de Tarragona.
De clima,
què deu trobar a faltar?
Potser el sol,
les platges,
les temperatures...
Sí, bueno,
és un clima molt més benigne.
Com hem dit,
a Nova York fa molt més fred
a l'hivern
i inclús més calor
que a Tarragona a l'estiu
i, a més,
la temporada
de bona temperatura
dura menys
que aquí,
no?
Aquí,
com deia el meu pare,
aquí a Tarragona
estem al coveig de l'ou,
no?
O sigui que,
en aquest sentit,
és evident que el clima en general,
el clima mediterrani
i concretament
el clima de Tarragona
és una cosa meravellosa,
és una de les propietats,
virtuts que té
la nostra ciutat,
no?
Això és evident,
no?
I respecte a lo del futbol,
home,
ho procuro seguir
el més que puc
per internet i tal,
però tinc dificultats
de veure partits
del Barça
i del Nàstic,
ja no diguem,
d'ara,
jo el Nàstic
com l'hi deia
el seu company
que tots els dies
llegeixo la portada
del diari de Tarragona
per internet
i me n'entero
de com va la cosa
i del Barça
doncs continuo mirant
com va la cosa
per,
o sigui,
bé,
per els partits
que donen a vegades
ràdio,
a vegades simplement
seguint la transmissió,
hi ha unes transmissions
per internet
que un va minut a minut
et van dient
el que està passant
i a vegades
també per ràdio
dona curta,
etcètera,
com puc.
I ja que m'ha parlat
del clima i del futbol
i del menjar,
què trobo a faltar
per acabar?
El menjar,
tot en general,
però jo el que faig
quan arribo a Espanya
sempre és,
el primer dia
me'n vaig a un post
i demano una reacció
de pernil ibèric
perquè això no n'hi ha allà.
Allà hi ha pernil,
ja ara,
quan jo vaig anant
no hi havia cap pernil
de com a mínim,
però ara ja deixen entrar
el pernil serrano,
però a mi ja el serrano
ja m'he desnonat,
això només menjo
pernil ibèric
i no n'hi ha.
El doctor Àngel Pellisset
torna aquest dijous
cap als Estats Units,
se'n torna cap a Nova York
a continuar amb la seva feina.
Nosaltres,
abans que tornés
al seu país actual
de residència,
volíem conversar
uns minuts amb ell
de coses aquestes,
tant de la vida quotidiana,
com comentàvem,
però sobretot també
de la seva feina
d'investigació
en el camp
de l'oncologia molecular.
Doctor Pellisset,
moltes gràcies
per atendre
aquesta trucada
de Tarragona Ràdio.
Bon viatge de tornada,
bona feina
i, en fi,
fins la propera visita
que ens faci aquí a Tarragona.
Que sigui aviat.
I que sigui aviat, exacte.
Gràcies i bon dia.
Bon dia.
Adeu.