.
Ara són dos quarts a dotze del migdia,
a set minuts deixem les llagues d'estómac
i parlem de qüestions molt més plaents i agradables.
La comunicació o els serials televisius
que són protagonistes aquests dies a la ciutat de Tarragona.
En aquesta setmana de la comunicació
que organitza Tarragona Ràdio.
Ahir va haver-hi una altra sessió al Saló d'Actes de l'Ajuntament
amb alta participació i es van dir coses molt interessants.
Aquells que no van poder anar-hi, que van ser molts,
ara tenen possibilitat de recuperar en algun dels moments
o com a mínim el parell les opinions d'alguns dels entesos
que van protagonitzar la sessió d'ahir a la tarda.
Ana, plaça, bon dia.
Hola, bon dia.
Al migdia ja vam tenir Josep Maria Benet i Jornet,
vam poder parlar amb ell en directe.
A la tarda va dir coses molt interessants també.
Sens dubte.
I van haver-hi altres persones que hi entenen molt
d'això de les sèries de televisió i dels dramàtics.
Ahir ens van explicar el secret de com es construeixen les històries.
Tot això té un per què, té unes tècniques.
El secret més ben guardat, diuen.
El secret més ben guardat.
Van intervenir en la sessió d'ahir,
primer, el Josep Maria Benet i Jornet,
dramaturg i autor de sèries televisives,
com per exemple l'Issaga de Poder,
que potser el va projectar més,
i ara també de la darrera temporada de El cor de la ciutat,
i el Joan Bas, que és productor,
que havia estat cap de dramàtics de TV3 durant bastants anys,
ara té la seva pròpia productora, Diagonal TV.
Ells dos van parlar més dels inicis,
després els sentirem de les telesèries a Televisió de Catalunya,
i l'altre plat fort era en la intervenció de tres guionistes,
l'Enric Gumà, el Lluís Arcarazzo i el Sergi Pompermayer,
que van parlar d'això, precisament de com es construeixen les històries.
Els noms potser no sonen massa,
però si per exemple dic que el Sergi Pompermayer
és qui ha escrit els guions de Plats Bruts, Jetlag,
L'un per l'altre, L'O Cartanyà,
i em sembla que encara me'n deixo alguna,
ja és un nom que resulta molt més...
No sona de nom, però de lectura sí,
perquè no ja seria a la Televisió de Catalunya
que els títols de crèdit al final no sortia aquest nom.
Aquells que ens quedem a mirar els títols de crèdit
estem acostumats a veure aquest nom.
Totes les sitcoms, des de Plats Bruts,
ha intervingut en gairebé totes, diria jo,
per no dir totes, perquè potser n'hi ha algun en que no,
i no sigui que ens equipoguéssim,
però en gairebé totes, a part,
és autor teatral, ha escrit obres com Zoe,
o Refugiats, que també tenen un punt d'humor,
un humor molt negre,
i és potser un estil més personal,
i vam tenir, després de la seva intervenció
en aquestes jornades,
la possibilitat de parlar amb ell
i aquest és el resultat de la conversa.
Sergi Pempermaier, bon dia.
Bon dia.
Ara, això d'escriure gags per televisió
requereix molt de secret, molta tècnica?
No sé què dir-te.
No sé si requereix tècnica.
No, jo crec que...
Més que tècnica,
sembla que sigui una tonteria,
però s'ha de tenir gràcia.
Hi ha gent que escriu molt bé,
però a l'hora de fer humor,
doncs els costa més inventar-se acudits
que no pas a una altra persona.
Potser no som tan tècnics com altres escriptors,
però tenim aquest do
de treure punta a la realitat.
Jo crec que el més fàcil
per fer gags i per fer riure
és començar per enriure-se d'un mateix
i a partir d'un mateix fer riure els altres.
Durant la teva exposició aquí a la sala d'actes de l'Ajuntament
parlaves que moltes vegades el que fa gràcia
és agafar personatges més o menys convencionals
i posar-los en una situació
en la qual no se saben avenir.
Descontextualitzar-los totalment, no?
Sí, totalment.
Aquelles situacions
quan tu et sents estrany
i vols fer veure que no t'hi sents
és quan fes més gràcia,
perquè sembles un pop en un garatge
que diuen, vull quedar bé aquí
però no sé com m'he de comportar.
És quan pots fer més riure
perquè no ets com tu
i les coses t'acaben sortint malament.
La gent que fa més riure
són els que van més segurs per la vida.
La inseguretat és el que pot acabar fent riure
a més gent perquè dona una imatge
una miqueta patètica
i això és el que busquem a l'hora de fer humor.
Una de les preguntes que t'han fet
és com es pot arribar a ser guionista.
El teu cas és bastant peculiar
perquè tu ets veterinari de formació
i eres aficionat al teatre,
no escrivies, no havies fet a nivell amateur
i vas arribar així al món de la televisió.
Sí, sí, vaig arribar així per rebot
perquè jo abans de dedicar-me
en exclusivitat a la televisió
havia estrenat una obra de teatre
que vaig guanyar un premi literari amb ella
que és una obra de teatre que es diu Zoui
i me la van estrenar al Teatre Lliure
la va dirigir Lluís Omar
i la va estrenar aquella mateixa temporada
al Teatre Lliure.
A partir d'aquí això va ser com
com l'espuleta
per començar a guanyar-me la vida escrivint.
De totes formes vaig estar un any
treballant encara a l'Hospital de Sant Pau
jo treballava a l'Hospital de Sant Pau fent recerca
fins que no ho vaig deixar
va passar un any
i va ser gràcies a que va sortir la possibilitat
de treballar a Plats Bruts
i vaig treballar perquè jo era amic d'infantesa del Jordi Sánchez
que feia de López i també escrivia
ell també és autor teatral
i gràcies a això vaig començar a escriure guions.
I el fet de conèixer-vos facilita també la feina
perquè comentàveu que el treball de guionista
és un treball que funciona molt en equip.
Sí, jo crec que és important que el grup sigui benvingut
i a mi per exemple
en Plats Bruts m'hi vaig sentir molt còmode
perquè jo amb el Jordi el conec
des que ell tenia 18 anys jo en tenia 14
que ens coneixem des de fa molts anys
i jo el seu sentit de l'humor ja el conec
i ja havia vist les seves obres de teatre
i sabia què és el que li feia gràcia a ell
i sabia què és el que li funcionava a ell com a actor
a l'hora de parlar.
I aleshores no vaig tenir cap mena de problema
precisament perquè hi havia una empatia
molt important entre els dos.
Tu vas formar part de l'equip de guionistes
que va donar forma a Plats Bruts
que va ser en certa manera
la primera sitcom a la catalana
només gravàveu en públic en directe
a qual cosa també provocava una major interacció
amb els actors.
Explicàveu que clar, éreu tots novells
en aquesta experiència
i que vau haver d'analitzar allò apemadament.
Vas fer una feina de cirurgia allò
amb les sèries americanes.
Quins eren els referents que seguíeu?
Mira, en aquella època
la sèrie que triomfava
i que ens agradaven a tots
eren
Friends,
Sinfield
i Fraser.
Aquestes van ser les tres sèries
en què ens vam emmirar allà.
sobretot per veure com estaven construïts els personatges,
com funcionaven,
els personatges com més polièdrics eren com més lluita interna tenien,
més gràcia feien i més funcionaven
perquè tots eren d'una manera però volien ser d'una altra.
Aleshores, això els provocava molts conflictes.
Però la cosa que més ens amoïnava era com era l'estructura d'un capítol.
Aleshores vam tenir la sort que dins de l'equip de guionistes hi havia una persona com la Núria Furió,
que és molt pencona i té molt de paciència,
i ella es va dedicar a transcriure els capítols un a un.
tenia el màndol de la tele i anava apretant el pausa
i anava apuntant tot el que passava,
els diàlegs, les acotacions.
I a partir d'aquí vam veure el primer capítol de sitcom escrit,
que era un capítol de French,
i vam dir, ah, mira, les seqüències durant això,
i n'hi ha tantes, hi ha tantes trames,
i les acaben aquí o les acaben allà i ho fan d'aquesta manera.
I a partir d'aquí vam començar a analitzar i aplicar-ho
a la idea que teníem nosaltres per fer la sitcom.
És a dir, em vau aprendre fent-ne, com a qui diu.
Sí, sí, sí, treballant.
Treballant i copiant.
Això queda lleig, eh?
No, no, però copiant les estructures,
perquè clar, nosaltres no vam trobar cap llibre.
Però n'hi ha de manuals, no?
Ara comentaves també que hi ha manuals
i fins i tot que et donen instruccions molt clares
de quan has d'introduir gags, de quan han durat unes escenes.
Sí, això ho sabíem, no?
Sabíem aquestes coses bàsiques, no?
Que et diuen, cada 3 rèpliques un gag, no?
O duració, 25 minuts.
Però com arribaves a estructurar-lo? No.
Quantes trames podia tenir?
Una? N'havia de tenir dos, n'havia de tenir tres,
hi havia un màxim, un mínim.
Quines eren les lleis? Encara no ho sabíem.
Ara hi ha llibres molt complerts.
D'això, en aquella època, aquí encara no en vam trobar cap.
Però a l'hora de dirigir-la,
hi havia el mateix problema.
L'Oriol Grau, que la va dirigir,
i el realitzador, el Manyosas,
se'n van anar a Los Angeles, a veure com es rodava una cid,
perquè no teníem ni idea.
Allà van descobrir que hi havia animadors,
perquè entre seqüència i seqüència la gent no s'avorrís,
i tot això ho vam aplicar aquí en petitó,
perquè no teníem tants medis com els Estats Units,
però vam intentar copiar al màxim el format perquè ens funcionés.
A nivell teatral, però, els gèneres que treballes,
sí que hi ha un punt de comèdia,
potser més de comèdia negra,
però sí que potser és un tipus de text més introspectiu.
Et pots expressar més com a autor fent teatre,
que no pas treballant en una sèrie televisiva?
És un treball menys personal, potser, la televisió?
No, no, passa que ho encara és d'una forma diferent.
A la conferència d'abans, el Pepito Benet i Jornet ho ha dit molt clar,
que a l'hora d'escriure a teatre escrius el que vols,
i tu mateix enfrontes els teus riscos,
a dir, al públic li agradarà o no li agradarà,
però és el que més de gust escriure a mi.
I a l'hora d'escriure a televisió, doncs, ja és diferent,
hi ha unes normes que em venen donades,
o perquè la idea és d'una altra persona,
o perquè esteve però a la tele vol que hi hagi unes coses determinades,
llavors ja t'adaptes.
Jo m'ho passo molt bé fent si, que m'agrada molt fer humor.
Però realment, a l'hora d'escriure a teatre,
m'agrada parlar de temes que sé que,
o que intueixo, que tal com els volia explicar,
per teatre no funcionarien.
I també perquè el teatre té una màgia diferent de la tele,
que la tele en té,
però el teatre és com...
La tele és una factoria i el teatre és artesania.
Aleshores, poder fer les dues coses és molt agradable.
I com a actor, tu t'hi veus?
No, no, no.
Jo abans m'hi veia molt i pensava,
ostres, com pugui fer-hi d'actor.
El que em fa gràcia és de tant en quant en algun capítol surto
i faig un paperet, no?
Però, per fer-me passar el cuquet, allò de dir,
mira, ara em fa gràcia tornar a fer d'actor.
Abans em fèiem, oi, amb el Jordi Sánchez,
havíem fet molt teatre junts.
Però, ara mateix no,
perquè veig tots els problemes que els comporta,
que la gent els para pel carrer,
problemes que serien per mi,
perquè ells estan encantats.
Per a mi que estigui sopant en un restaurant
i em vinguin a dir coses, no sé si m'agradaria gaire.
Sí, a mi m'agrada que sàpiguen qui soc,
perquè això a tots ens omple l'ego,
però a mi m'agradaria ser famós,
però no popular.
És una miqueta diferent.
Escolta, i a l'hora d'elaborar tots els gacs,
d'on traieu les idees?
Feu brainstormings, allò,
ploges d'idees, a veure qui la diu més grossa,
perquè, clar, si apliqueu aquesta fórmula
d'un gac cada tres rèpliques,
això són moltes idees.
Sí, el que passa és que el problema ja no és
posar un gac cada tres rèpliques,
perquè això ja és tècnica.
Ja intentes, a més, per fer si com has de ser
com molt sintètic, ha de ser tot molt curtet,
durar 25 minuts, has d'explicar una història
i has de treure la palla.
T'has de quedar només amb la història
i la història ha de ser prou graciosa
perquè et permeti que els gacs surtin
amb naturalitat, sense haver d'estar patint,
de dir ai, ai, ai.
I els personatges també han de tenir una forma
d'espressar-se determinada que sigui graciosa.
Vull dir que moltes vegades el gac està
amb com ho diu el personatge
o l'acció que està fent,
o no és sempre anar a buscar
que a cada tres rèpliques hagi d'haver-hi un xiste,
per entendre'ns, és que faci gràcia,
potser en una seqüència hi ha dues rèpliques
que fan riure molt.
Que les altres facin somriure ja és un èxit.
Mentre no et deprimeixi,
l'important és això.
Però les idees venen donades
sobretot perquè hi ha l'avantatge aquest
que es treballa amb equip
i quan tu no tens una idea en pot tenir una altra.
O una idea d'una altra que potser no és gaire brillant,
una altra la pot enriquir.
I mica en mica entre tots anem construint
aquestes històries, aquestes situacions.
I també, com he dit abans,
són molt importants els personatges.
Aquests personatges estan ben construïts
i tenen molts conflictes interns.
Ells mateixos són generadors de trames
i ells te les van oferint.
En les sitcoms, en les comèdies de situació,
els personatges també són realment complexos?
O es busca més un model esquemàtic
que faci riure per unes determinades característiques?
Sí, són més esquemàtics que en altres temes
perquè també s'han d'afrontar a problemes menys greus
que els que es poden afrontar en una telenovela.
Evidentment, amb un personatge de sitcom
ningú li dirà tens un càncer, per entendre'ns.
No fa gràcia que aquest tema no es pot tocar.
Aleshores, quan em referia que siguin complexos,
vull dir que encara que siguin d'una peça,
que està molt bé,
perquè els personatges de sitcoms són més clowns,
s'assemblen molt als clowns,
però el clown ha de tenir conflictes interns.
Si no, un personatge o una persona sense conflictes
és una persona morta, no porta gaire.
Com més conflictes tinguis, més gràcia farà,
perquè voldrà aconseguir una fita
per la qual no està capacitada.
Els clowns, els pallassos, volen fer les coses bé,
però no plis furt.
Aleshores, has d'aconseguir crear aquests personatges
que vulguin ser molt perfectes,
però mai aconseguiran aquesta perfecció.
El clown que teniu sobre la taula és el Cartanyà,
que vam ja parlar d'aquesta sèrie
que teniu ara en antena a TV3.
Com està funcionant?
Per què he rebut algunes crítiques,
sobretot de les terres de Ponent,
de Lleida, que és on està ambientada?
Com ho heu rebut des de l'equip
que heu creat aquesta sèrie,
aquest sector més crític?
I com creieu que està funcionant el Cartanyà?
Mira, funcionant,
si ens hem de guiar pels números,
que al fons és el que guien les televisions
i les productores,
Lleida Cartanyà està funcionant molt bé,
té un xert d'un 24%,
que és un xert molt respectable,
tot i que només fa quatre capítols,
jo crec que la cosa, al final i tot,
pot pujar una miqueta més,
i l'està veient més de 600.000 persones
cada divendres.
Aleshores, funciona.
Que hi ha gent que s'hi critica i que es queixa,
evidentment tothom té dret a queixar-se,
a queixar-se de tot,
però jo crec que estan fent una lectura equivocada
del que és la sèrie.
No és una sèrie que falti,
des del meu punt de vista,
no falta el respecte a la gent de Ponent,
és una sèrie d'humor
i com a sèrie d'humor
els seus personatges són imperfectes
i són mesquins,
però també són mesquins els personatges de Plats Bruts,
també són mesquins els personatges de l'un per l'altre,
són mesquins els personatges de Frens.
Aleshores,
que hagin nascut Terres de Ponent
és cosa de l'atzar,
no estem retratant a ningú ni molt menys,
ni tampoc és la nostra intenció.
La mesquinesa, clau de l'humor?
Sí,
sí, la mesquinesa és la clau de l'humor,
el que ens fa riure és que som mesquins,
si fossin perfectes no faríem riure.
Sergi,
moltes gràcies per totes aquestes explicacions,
que tingueu molta sobra amb el cartanyer
i amb els projectes que vinguin,
que segur que n'hi ha,
sobre la taula n'hi deu haver?
Esperem,
esperem que sí,
sí,
alguna coseta hi ha,
però...
Ja ho anirem veient.
Moltes gràcies, Sergi.
A tu.
Molt interessant,
Déu-n'hi-do.
I això va ser només una conversa,
per tant,
la sessió d'ahir devia donar molt i molt de sí,
no, Anna?
Molt de sí.
Ara comentàvem,
per exemple,
que durant la seva intervenció,
Sergi Pompermaier va parlar
d'un altre projecte en què havia participat,
el Moncloa Digamé,
que va ser la seva incursió
en el mercat televisiu estatal,
que va ser,
en certa manera,
un fracàs.
I ho explicava que darrere
hi va haver una certa maquinació política,
perquè va ser l'època
en què hi va haver el canvi del PP
de passar...
A la Moncloa, justament.
A la Moncloa, eh?,
de passar de majoria relativa,
majoria absoluta,
que es veu que va trastocar-ho
tot una mica tot plegat,
també va afectar la direcció de Telecinco,
llavors es van començar a sentir pressionats
i van haver de modificar part del projecte.
A més,
es veu que l'equip al final
no s'entenia ni va ser
un projecte una mica accidentat.
Això,
Sergi Pompermaier,
també, com dèiem,
van intervenir molta més gent
en aquestes sessions d'ahir.
El productor Joan Bas,
que havia estat cap de dramàtics
de Televisió de Catalunya,
ara té la seva pròpia productora,
Diagonal TV,
va parlar de com s'havien iniciat
les ficcions a Televisió de Catalunya.
Ell va fer un repàs
de totes aquelles comèdies,
el que avui diríem sitcoms,
que llavors encara no es coneixien
amb aquest nom de comèdia de situació,
però que hi eren sèries
que tenien una base d'humor,
que acostumaven a durar a mitja hora,
les sèries de la Cubana,
les que es van fer amb d'agull de gom
de l'Europa,
després l'Espanya,
el Kiko el Progre,
d'altres que s'havien fet
de professió API,
amb el Kacen,
tot un senyor,
quart segona,
soc com soc,
sèries que aquestes són de la primaria,
van anar evolucionant,
i llavors va arribar un punt
que hi va haver la necessitat
de fer un producte més quotidià.
I ells comentaven
que a principi TV3
s'havia intentat distanciar
d'aquest producte més quotidià,
perquè ells volien ser modernos i tal,
i al final no,
se'n van adonar
que feia falta un producte d'aquest estil,
i això va ser La Granja,
que és l'inici de l'estat de la novel·la.
Així ho explicava el Joan Bas.
TV3, al començament,
i ara es pot dir
perquè hi han passat molts anys,
volia fugir molt
dels estereotips casolans,
volia fer una televisió nova
que ens sembla molt bé,
però tampoc es pot deixar de banda
tot l'altre,
i aquest costumisme
que estava a flor de pell,
estava al carrer,
d'alguna manera
també hi havia de ser a la televisió.
I els estàndards aquests
que s'exportaven
tampoc havien de ser sempre iguals.
I a La Granja
es va veure que això podia ser,
es va veure que podia haver-hi
aquesta ficció d'aquí,
però a la vegada elegant,
moderna,
i que sobretot transmetés coses.
És un producte
que va funcionar molt bé,
el de La Granja,
va ser a final dels anys 80.
A cada entrevista,
perdona,
amb la Montserrat Carulla,
amb el Benetit Juret,
surt La Granja.
Sí, sí,
és que va ser el referent...
Hi ha un abans i un després
de La Granja,
en el món televisiu de la sèrie.
Va ser realment
la primera sèrie costumista
que es va fer a la televisió de Catalunya,
i a nivell estatal
jo crec que tampoc se n'havia fet
un producte d'aquestes característiques.
i a partir d'aquí
va donar peu
al sorgiment de Poble Nou,
etcètera, etcètera.
I el que explicava el Joan Bas
és que quan se va començar
a fer ficció
tant aquí a Catalunya
com a Espanya,
les mateixes cadenes
no hi confiaven massa.
I és un procés
que ara s'ha invertit,
perquè ara
totes les cadenes
en hora de Prime Time
programen les seves sèries
i es barallen
per aconseguir
la màxima audiència.
Durant aquest buit,
que ara veiem
cada dia a la tele
cadenes estatals
i TV3
i totes les cadenes
amb ficció a la nit
i competint
i durant sabufetades
per a qui és primer,
que si a Tortes con Navidad,
que si
aquí no hi quem viva,
que si
Lo Serrano,
Vendel Pla,
El Porca Misèria,
totes aquestes sèries
que es van fent
a totes les televisions,
això
en aquest any
que estem parlant
era impensable.
És a dir,
és que no,
ningú es podia imaginar,
ningú es podia imaginar
que una sèrie
feta a Catalunya
pogués estar
a les 10 de la nit
en emissió
de Prime Time,
com ara
qualsevol sèrie
de les que hi ha.
En canvi,
hi havia una lluita
ferotxa
amb les sèries
de fora.
Veus,
canvis de tendència.
Només es veien
sèries americanes
i en el millor
dels casos britàniques.
I si es feien
les d'aquí,
doncs els passaven
allò a mig dissimulades,
o a la tarda,
o així ho veig a saber,
i fins ara
que s'ha consolidat
el gènere.
En la segona part
d'aquestes sessions d'ahir,
ja ho dèiem,
els guionistes,
en Lluís Arcarazzo,
l'Enric Humà
i el Sergi Pompermeier
es van explicar
com és això
d'escriure guions
per televisió
d'una sèrie.
L'Arcarazzo
explicava
el concepte de Bíblia,
és allò,
aquella història,
aquella trama argumental
bàsica, sagrada,
que estableixen
al principi de la sèrie
i que han d'anar
seguint
al llarg de la temporada.
Com que treballen
en molts capítols,
l'han d'estructurar
molt ben estructurada.
Normalment el que fem
és dividir
el material dramàtic
per...
De fet,
hi ha dos tipus de Bíblia.
Hi ha la Bíblia
per setmanes,
que diem,
i la Bíblia
per línies.
En línies
és agafar
i explicar
tot el que ha de passar
durant l'any
amb una de les línies dramàtiques,
procurant
sempre que aquestes línies
es barregin
amb les altes,
com més barrejades
les tinguis
i més relacionades
estiguin millor
i després el que fas
és administrar
també aquest material
de tal manera
que puguis tenir
a cada setmana
un pas important
a cada una
de les línies.
Com que són
40 setmanes
és bastant complicat
abastar
aquests 200 capítols.
Llavors,
nosaltres el que fem
normalment
és dividir
la Bíblia
en tres trams
que
corresponen
per sort
a les vacances
que disfrutem.
I l'Enric Gomà,
un altre guionista
que ha intervingut
per exemple
en sèries
com Temps de Silenci,
ara Televisió Espanyola
està treballant
en Amar
en Tiempos Revueltos,
que és la telesèrie
que estan passant
a la tarda,
ell ens explicava
que a més
d'aquesta definició
de l'argument
que reflexa
en la Bíblia
també s'ha de definir
el to
i la intenció
que tindrà la sèrie.
i a més a més
hi ha una memòria
explicativa,
introductoria
d'una mica
una reflexió
de per què es fa
aquesta sèrie,
quin sentit té,
què es pretén
i també una reflexió
sobre el to,
perquè això sembla
una cosa
que ja havia donat
i no,
el to
és buscat
i el to
a vegades costa
trobar-lo
i se'n parla
es busquen referents
nosaltres
com vam fer
Poble Nou
i el Lluís
i jo vam estar
amb en Benet i Jornet
a l'inici
de Poble Nou
ens preocupava molt
el to
i vam intentar
fer un mig camí
entre la sèrie
anglesa
de tal realista
de l'estil
de EastEnders
amb una certa
passió
llatina
no sud-americana
però sí
mediterrània
que es diferenciés
una mica
que es distincés
una mica
de les sèries
angleses
i va sortir
Poble Nou
però el to
és deliberat
sempre
el to deliberat
i el que explicaven
també
que és fonamental
a l'hora
de fer una sèrie
a part de l'argument
és la definició
dels personatges
diuen que la clau
és que siguin complexos
que els bons
no siguin bons del tot
i que els dolents
tampoc siguin dolents del tot
això ho deia
el Lluís Arcarazzo
els dolents
tenen una cosa
que sempre els fa atractius
és que normalment
acostumen a ser
intel·ligents
i si no són intel·ligents
tenen una altra cosa
que també agrada
que és que són
agosarats
i en els temps que corren
tenen una tercera cosa
que els fa atractius
que són políticament
incorrectes
llavors
a l'hora de fer dolents
no costa tant
amb els bons
el que passa
és que a vegades
pots caure
i estic fent un arquetip
ara
bons dolents
però pots caure
una mica
amb la inacció
amb fer-los
amb personatges
passius
nosaltres el que procurem
és
que ni els bons
siguin tan bons
és a dir
que
posar sempre
un mal moment
en els personatges
que més t'estimes
perquè això
te'ls farà estimar més
igual que posar-li
un gran moment
en els personatges
que més detestes
perquè això et descol·locarà
es van dir moltíssimes coses més
però el temps és limitat i finit
i són pràcticament les 12
gràcies Ana Plaça
aquesta tarda nova sessió
nova sessió
i demà
doncs ja recollirem
el que doni de si
avui es parlarà
de la direcció
en parlarem
a les 12
les notícies
Música
Música
Música
Música