La una del migdia, 10 minuts, ja ho anunciàvem,
que avui teníem una cita molt particular a la catedral de Tarragona.
És aquesta oportunitat que tenim un cop l'any de gaudir
del poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra,
sota la direcció escènica d'Esteve Polls
i la interpretació d'actors i actrius com Montserrat Salvador,
Sergi Mateu, Carmelías i Josep Minguell.
Ens acompanya l'actriu que hi és en aquest poema de Nadal
de la ciutat de Tarragona des del primer moment,
és la Montserrat Salvador. Montserrat, molt bon dia.
Hola, bon dia. Jo no podia faltar amb això.
És que li posaríem una creu ben grossa.
Ho hem de faltar. Jo vaig deixar d'actuar al Molière
per poder fer això, perquè coincidia.
Aleshores vaig dir, no, jo vaig a Tarragona a fer això.
I li agraïm moltíssim. El poema.
I l'Esteve Polls, que és d'aquelles obres, d'aquells moments,
d'aquelles cites teatrals a les quals tampoc no podria renunciar.
No, és una mena, és consubstancial amb les festes de Nadal per nosaltres.
I ho portem fent fa molts anys, saltat, evidentment, no pas tots,
perquè pensi que jo vaig començar a muntar-lo la primera vegada l'any 52
i d'això ha plogut molt des de les hores.
Quantes vegades ho ha muntat el poema de Nadal?
Unes 14 o 15, exactament, no ho tinc controlat,
però entre una cosa, entre que vaig començar amb uns aficionats de Badaona
a posar-ho en Bacena fins ara, unes 15 vegades, sí.
L'Esteve, la Montserrat, no cal dir-ho, són prou coneguts,
són home i dona de teatre.
Coneixien i molt en Josep Maria de Sagarra?
Sí, sobretot l'Esteve Polls, molt, molt, molt.
Jo el vaig conèixer, també, però l'Esteve era...
Bons amics, vam col·laborar, vam col·laborar.
Ell va escriure, jo he estrenat un total de cinc comèdies amb ell,
perquè ell ja era bastant gran quan jo ho vaig començar a tractar.
I va ser ell, precisament, qui em va portar al Teatre Romer
a dirigir la temporada.
O sigui, la meva entrada al professionalisme pur i dur
és de la mà de Josep Maria Sagarra.
I va veure algun dels poemes de Nadal que vostè va posar en escena?
Sí, aquell de l'Alexis, que vaig veure l'anècdota aquella,
explica-la tu si vols.
No, l'anècdota és que, bueno, va pujar a l'escenari,
el van aplaudir i estava molt emocionat
i va confessar davant de tothom que quan ell ho va escriure no creia.
Sembla mentida, perquè és tan entranyable tot el que diu
i és tan emotiu i que la gent s'emociona.
que no cregués...
Jo penso que després d'això...
T'ho hem posat molt sèrio, molt distant, no?, que tingués aquesta calidesa del temps.
El que passa és que ell va agafar el poema de Nadal com a comemoració,
no com a comemoració, sinó com a comentari seu particular,
inclús des d'aquest puntet d'agnosticisme,
a veure les festes de Nadal d'una altra manera,
del que han acabat sent.
I aleshores, ja l'any 31, o l'any 30, quan el va escriure,
ja ell anava per unes altres festes de Nadal
i ho es va reflexar en el poema.
Ens demana que ens tornem criatures i que deixem de fer el que fem.
I en alguns moments és crític contra...
Aquesta manera d'entendre aquest període de l'any.
que ja començaven a apuntar a les hores
i que dissortadament ara s'han confirmat.
No, no, realment és així.
Li agraï molt que hagi comentat aquest fet
que tenia un punt d'agnosticisme,
perquè, de fet, el poema de Nadal,
si algú mai no l'havia representat,
pot pensar, no, home, doncs és un acte fins i tot religiós.
Sí, hi ha gent que pot pensar religiós i nyonyo,
i de nyonyo no en té absolutament res,
és alliçonador.
I de gran religiositat, si ho entenem,
com a emoció i espiritualitat, no?
Sí, sí, sí.
I alliçonador de tant en tant, eh?
I tant, i tant.
Diu coses molt potents, molt fortes,
però va ser d'època, m'imagino,
que devien fer quan ho va estrenar.
Jo tenia 9 anys quan ell va estrenar això.
Quan no devia estrenar,
es devia armar una petita revolució,
perquè les coses que diu
o les hores podien estar molt mal vistes.
Ara ja passem una mica de tot, oi?
Massa.
Però així i tot...
Hi ha una cosa molt curteta.
Així i tot, el comentari és...
Així i tot, el comentari normalment és...
I això ho podia dir aquest home,
o les hores.
Hi ha un moment que diu,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem.
Que això, esclar...
Van a Roma, poden anar al...
Però no van al...
No van a Betlem,
que és on està l'essència, no?
On està l'essència,
i on hi havia el Crist,
per molt que es diguin representants de Crist,
s'ha de ser representant de Crist realment,
i del nen Jesús,
que és el Crist.
Em consta que hi ha oients
que han gaudit d'aquesta representació.
Serà la tercera que es faci de manera continuada
a la catedral de Tarragona,
i convindran amb nosaltres
que més enllà de les creences religioses
és un moment de gran espiritualitat
i és un moment d'un gaudi
del sentit de l'oïda.
És una interpretació magnífica
i no oblideu la part musical
que sempre en teniu molta cura
i que seleccioneu allò
d'una manera impressionant.
I el mestre Prat, també.
Aquest any hi ha una orquestra...
La Camerata Barroca de Barcelona,
que la composen set músics i un clavichemble,
que interpreta simplement
les cantates de Nadal de Corelli,
Bach, Vivaldi,
en fi, els barrocs,
els barrocs més interessants,
amb una part de concert
que deurà uns 35 o 40 minuts.
I després entra el poema
en el que el quartet Josquen
es fa al fons musical.
El quartet Josquen
que és el quartet que va estar l'any passat,
amb la Maria del Marbonet.
Que era absolutament meravellós
sentir-los, aquella gent.
No, no, és que no se sentia
ni una mosca allà a la catedrale
quan va començar la seva interpretació.
I el clavichemble,
Dani es pasa.
Sí, sí.
També, Déu-n'hi-do, no?
Doncs la veritat és que sí, eh?
Ens cuidem, ens cuidem una mica.
Trobo que sí, eh?
Que dius, escolta,
ja que ho fem un cop l'any,
llancem la casa per la finestra
i fem-ho bé.
Exacte.
I fem-ho en condicions.
O més senzillet,
complim amb la nostra...
I escolteu,
a què ho veig el canvi
de repartiment dels actors
i actrius de cada any?
Bé, és que passa una cosa aquí.
Si repeteixes algun,
l'actor és bastant susceptible
amb les seves coses.
I perquè han agafat aquell
i a mi no.
O a la meva senyora
no poden dir res,
perquè és la meva senyora,
i ella és com el pal...
No és per la teva senyora.
No, no, però vull dir que és...
Perquè a Tarragona no m'ho deixo.
No, però és com el pal de Pallera.
Si no, es pensaran que sóc una enxufada.
Ara, la resta...
Mira com que és la seva senyora
i no, no és el cas.
La resta és precisament fet després
que cada any siguin diferents.
Sí, però són actors de gran qualitat
i molt coneguts.
Sí, absolutament.
El que passa també
és que molts treballen amb altres coses.
I aleshores seria un sí,
altres no,
perquè, esclar,
com que són actors prou coneguts,
quasi tots,
hi ha uns que estan al teatre,
hi ha uns que estan fent cinema...
I els deu fer particularment il·lusió
interpretar el poema de Nadal, oi?
Moltes gràcies.
Però és d'aquelles coses
que fan un cop a la vida com a actor.
Hem trobat més d'un
que per fer qüestions de feina
no ha pogut fer-ho
i comença...
però això no hi hauria manera d'arreglar-ho.
L'any que ve, l'any que ve,
m'ho heu de tornar a dir, no?
En guanya seran el Sergi Mateu,
la Carmelías i el Josep Minguell.
Aviam què dir d'aquests actors i aquest actriu.
Aviam.
Sí, són prou coneguts i...
Clar, muntar aquest poema de Nadal
que sempre és el mateix,
però sempre renovat, eh?
Com el propi esperit,
i permeteu-me una miqueta
la feblesa en aquest cas,
però això precisa
d'assajos de preparació,
exactament igual.
Sí, sí, evidentment.
És com si ho féssiu...
El problema és que precisament
del que es tracta és de dir,
dir exacte,
dir extraordinàriament bé,
des del punt...
Això, el dir és per sobretot.
I després,
doncs que a hora d'assajar,
a hora de treballar,
s'ha de buscar
el sentit profund de cada frase,
el lirisme de cada frase,
la poesia de cada frase,
deixar cantar el vers
quan canta,
tallar-lo quan s'ha de...
És un treball molt complicat,
que no ho sembla...
Hi ha joc teatral,
no és un recitat i ja està.
Que no ho sembla a vegades,
doncs perquè porten el llibre a la mà
i diuen...
Ah, mire, aquest...
No, no, escolti,
el treball és molt dur
i és molt, molt...
Bé, de molta feina
i molt exhaustiu.
Deixeu-me que abandoni
aquesta espiritualitat del tema
per preguntar-vos una cosa
molt més material.
fa molt de fred a la catedral
i vosaltres esteu allà
i com ho porteu, això?
Mira, jo a vegades...
Mitjó ben gruixut, l'abric...
Jo a vegades amb l'abric, saps?
Si veig que fa molt, molt fred,
em deixo l'abric.
Jo m'he portat una altra cosa,
però segons vegi la temperatura...
O aïe em protegeix.
I quan surto amb l'abric,
perquè figura que venim...
Uns amics venim de fora de sopar
i aleshores ens reunim allà
a dir els versos d'en Josep Maria de Sagarra,
que, per cert,
m'ho han comandat moltes vegades,
hi ha moltes famílies
que després del sopar de Nadal
el pare o l'avi
recitaven el poema de Nadal.
A casa.
A casa.
Ens vam trobar a Girona,
on em van parar
una parella de nois joves.
molt de la taula concretament
m'ho va dir i diu
a mi m'agradaria molt
poder fer-ho
perquè el meu pare
ens recitava el poema de Nadal
cada Nadal.
Deus, és que són coses que...
És una cosa que va calar
molt a fons
a la gent.
És que és el que deia la Montserrat,
no és una cosa que rinclona,
no és una cosa enllunya
ni de bon tros,
és una cosa
absolutament actual.
La por que ens feia
és que els que desconeixen
el poema d'en Sagarra
penséssim
el poema de Nadal.
Això deu ser una nyunyeria.
Nen Jesús,
la Verge Maria...
No, perdó.
Hi ha el Nen Jesús,
hi ha la Verge Maria,
però en un altre sentit.
En el sentit més...
Profund.
Com diria,
més profund
i més...
autèntic.
Més humà.
Més humà i més autèntic.
Més humà.
Exacte.
Esteve, et veurem també
al final del poema,
com sempre.
Sí, bueno,
això és una cosa
que el primer any...
És que m'ho feia l'ullet
també a l'espectador, no?
Ho vaig fer jo
per la primera vegada
allà Badalona
amb el grup aquell
d'aficionats
del circo catòlic.
Em va fer gràcia dir-ho
i després ja se'm va quedar
per sempre més.
Vull dir,
allà on t'hagi fet el poema,
allà disfrutant el meu,
fent els últims versos.
Quan ho van gravar a TV3,
jo tinc una anècdota.
Això no es diu.
Estem en confiança, Esteve.
No, perquè el jefe de producció
que va venir allà
a dirigir,
el primer any que es va gravar
per TV3,
i quan va sortir l'Esteve,
després de recitar l'assaig,
ens mira i rient,
diu,
vosaltres ja us en podeu anar.
Ja us en podeu anar al camí
i no a dormir per què.
Després d'això ja ningú ho dirà millor.
I és cert, és cert.
Perquè ho porta molt dins.
Perquè ho porto molt dins.
La feina és la feina,
però quan arriba el poema de Nadal
sembla que hi ha aquell com personal.
Jo li vaig contestar,
és que l'Esteve fa molts anys que ho diu.
Jo al tenir la sort
de poder intimar
amb l'amistat,
amb el Cagarra,
el meu coneixia molt bé.
I a mi el poema és una cosa
que rarament se m'escapa
una quarteta
que no m'ho analitzi cada any.
I això m'ha anat fent
una mena de costum
que ja és que sense el poema
per Nadal jo no puc viure.
Abans comentàvem
que en bona part
s'ha mantingut aquesta tradició
gràcies als grups d'aficionats,
als ateneus,
als grups de teatre,
d'aquests que hi ha
a petites localitats.
Però no és un poema,
com a treball d'actor,
d'actriu en aquest cas,
no és un poema senzill de fer.
S'ha de matisar cada paraula,
cada vers.
No, perquè...
És entendre cada paraula
i donar-li el sentit que té.
Perquè l'original és un poema,
no és una obra dramàtica.
I aleshores s'ha tingut
de fer un treball molt dur
per repartir un suposat diàleg,
imaginar unes situacions,
imaginar unes converses
que no hi són,
però que hi són implícitament.
Has de fer,
ho que ara en diuen,
una dramaturgia del poema.
I això, doncs...
La catedral s'omplirà
si ens rematem a edicions anteriors?
No us...
Esperem.
Ja ho sabeu,
cada any com ho estava,
que no hi havia ni una agulla.
No hi havia ni una agulla.
Esperem avui,
escolti'm aquest fred que fa,
no ho sé avui.
No, però això...
Però escolti que l'any passat
feia molt de fred
i tothom anava tapadet,
però ningú es va moure d'allà, eh?
No, i la calor humana és molt important.
Si s'omple,
fa menys fred.
I jo volia dir
que si se m'escapa
en algun moment
una mica de tosseta,
és que fa vuit mesos
que he deixat de fumar.
Què dius ara?
Montserrat, enhorabona.
Definitivament.
Benvinguda al club.
Som una bona colla, ja.
Ja ho tinc guanyat.
Ja ho tinc guanyat,
perquè ara a mi
no ho trobaré a faltar
quan comencin a prohibir...
A partir del dia
ho podràs anar a tot arreu
sense passar angúnia.
Sense passar angúnia.
i això el primer que faig
en un restaurant
és treure el cendrer.
Molt bé.
Ja se'l poden endur el cendrer.
Deus que ve tants anys,
ve tants anys i ara...
Però sembla mentida
que a vegades encara
em dóna una miqueta de tosseta.
Doncs jo crec que
li podem perdonar
absolutament a la Montserrat
si deixen aquesta tos.
Espero que no.
Si ha deixat de fumar
fa vuit mesos.
Els convidem a anar
aquesta nit a la catedral.
Ja saben que ens agrada
sempre obsequiar
els oients del matí
de Tarragona Ràdio
amb algunes localitats.
Si volen trucar
jo ho poden fer
molt ràpidament,
això sí,
perquè estem pràcticament
a la recta final del programa
i ens agradaria
que aquestes trucades
arribessin justament
amb aquests convidats
excepcionals
que tenim avui
l'Esteve Polls
i la Montserrat Salvador.
Òbviament ja tenim
una primera persona
que vol gaudir
d'aquesta representació.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Amb qui parlem?
Amb Josep Maria Canó.
Què tal, Josep Maria?
Doncs mira, bé.
L'has vist mai,
aquesta representació?
No, tinc moltes ganes
i vull anar.
Serà la primera vegada, doncs?
És la primera vegada, sí.
Doncs jo estic segura
que t'agradarà
i si no ja ens ho explicaràs, eh?
Doncs segur que sí.
Tens les invitacions
aquí a la ràdio.
Bon dia.
Gràcies, bon dia.
Gràcies, adeu-siau.
Bé, una nova persona
que s'incorpora, eh?
No una descoberta
que farà el Josep Maria.
Ho recomanem
i no perquè estigui aquí
la Montserrat i l'Esteve
perquè vostès saben
que en altres moments
del programa
l'hem recomanat.
A més, no parlem d'oïda
que l'hem vist, eh?
I hem gaudit
i ens hem emocionat.
Donem pas a una altra trucada.
Bon dia.
Hola, bon dia.
El seu nom?
Teresa Renuncio.
Perdó?
Teresa Renuncio.
Teresa Renuncio.
Què tal, Teresa?
Bé.
Vostè ja l'ha vist, aquesta obra?
No, no, no.
Per això m'ha fer il·lusió d'anar-hi.
Doncs miri, la il·lusió tot...