Volem dedicar la recta final del programa a parlar de la fotopressa 2005.
Sabem que el drama de la immigració i també el mur de casa
protagonitzen les fotografies,
algunes de les fotografies apremiades en aquesta edició d'enguany.
En volem parlar concretament d'aquesta mostra
que es podrà veure fins al proper 21 d'agost aquí a Tarragona.
Concretament es pot visitar el centre social i cultural de la Fundació La Caixa.
En volem parlar amb la responsable de fotografia i d'arts visuals
de la Fundació, amb la Marta Gil.
Marta, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Què destacaríem d'aquesta mostra?
Nosaltres els que hem pogut veure el llibre que s'ha dit al voltant d'aquesta exposició
i hem pogut copsar la realitat d'aquestes fotografies,
realitat sovint dura, d'altres que capten instantànies de fets que succeeixen al món
i que arriben a través d'aquestes fotografies aquí a casa nostra.
Què és el que podríem destacar?
Doncs bé, com tu m'ho has dit, hi ha imatges que són força colpidores
i algunes que estem bastant acostumats a veure els mitjans de comunicació.
I justament aquest és un dels objectius de Fotopress,
és donar visions, mirades d'esdeveniments que, si bé nosaltres en tenim coneixement,
perquè tothom sap quin és el drama de les pasteres o quin és el drama del mur de gasa
o quin és el drama dels emigrants que intenten saltar la valla que separa el Marroc d'Espanya, a l'Illa,
doncs aquestes imatges són especialment realitzades per fotohores molt sensibilitzats amb el tema
i a més que han passat molt de temps treballant sobre aquest tema, sobre el terreny,
i estan amb aquesta gent.
I d'alguna manera, quan estàs davant d'aquestes fotografies i prens una mica de temps,
és una cosa que moltes vegades no prenem quan estem davant de la televisió per raons òbvies,
un és capaç inclús d'emocionar-se, com va passar ahir quan vam inaugurar l'exposició,
abans d'ahir, al Centre Cultural.
És a dir, que realment són imatges que frapen i que si més no,
si moltes vegades diem, bueno, i nosaltres què podem fer,
doncs està clar que nosaltres les hauríem de mirar com si realment poguessin fer alguna cosa.
Si anem desgranant, si anem parlant de fotografia per fotografia,
la que ha protagonitzat Juan Medina, que és de Buenos Aires,
es tracta concretament, ara feia referència als immigrants,
a la situació que viuen aquests immigrants que van travessar l'estret amb espateres,
però també a Fuerteventura.
De fet, la fotografia premiada fa referència a Fuerteventura.
Què explicaríem d'aquestes fotografies?
Doncs mira, de fet, en Juan Medina, que és cert que va néixer a Buenos Aires,
però que ell viu a Fuerteventura, doncs és un dels pocs fotògrafs
que els darrers anys han pogut pujar dintre dels vaixells de la Guàrdia Civil
perquè des de fa cinc o sis anys la Guàrdia Civil va prohibir a qualsevol mitjà de comunicació
que pujessin als vaixells per raons, doncs, òbvies, no?
Per raons, suposo, que de seguretat i també perquè el fet de ser filmats o fotografiats
mentre estan fent aquestes tasques de rescat, doncs, els era una mica incòmodo.
Però, finalment, a través de l'agència Reuters,
Juan Medina va pujar en un moment en què la Guàrdia Civil li va dir
mira, marxem ara mateix, que hem avistat una patera i anem a rescatar-los
i llavors ell va pujar a la vaixell
i en el moment en què el vaixell de la Guàrdia Civil s'acostava,
s'apropava a aquesta pastera,
doncs, els nois que anaven dintre la pastera es van espantar,
es van aixecar i la pastera va donar la volta de campana sobre si mateixa.
Llavors, aquestes imatges el que fa el Juan és fotografiar aquest moment tan terrible
que ni ell esperava, tan terrible de veure aquests nanos
que realment doncs estan tots a l'aigua
i que alguns aconsegueixen sortir i que altres no.
I realment és una sèrie d'imatges, de deu imatges,
molt, molt narrativa, molt que explica des del principi fins al final
i molt colpidora.
A més, les cares d'aquestes persones a plena nit, a més, són esfereïdores
i realment veus aquesta por, la por a la cara
i la por ja no sé si de la Guàrdia Civil, de la mort
o de tornar a ser repatriats, de no poder aconseguir aquest gran somni
que tenen tots d'arribar a Europa.
Jo també no volia destacar els rostres d'aquestes persones, les mirades.
Sí, les mirades són esfereïdores, són mirades de pànic.
també el món dels contrastos o de les diferents lectures que es poden fer
d'una mateixa realitat si es mira des d'una banda o des de l'altra.
Aquest seria, en qualsevol cas, una mica l'argument del reportatge de Raül Gallego
sobre la construcció gasa del que els irrelians anomenen
tanca de seguretat i els palestins al mur de l'apartheid.
Sí, de fet, el Raül Gallego és un fotògraf que fa dos anys i mig
que viu a Jerusalem, de fet, ella està treballant com a càmera també a TV3
i a estones es dedica a fer les seves pròpies fotografies.
I aquesta és una mirada sobre aquesta crisi i sobre aquesta dissidència
per part dels palestins de no acceptar aquest mur,
però sobretot és una mirada molt interessant perquè està treballant
amb els pagesos, sobretot amb les pageses.
Són les dones, en aquest cas, en aquestes imatges es veu clarament,
són les dones les que organitzen la resistència,
són les dones les que es manifesten, les que organitzen els grups de balots
i que realment lluiten per aconseguir que aquestes terres
que elles han estat conreant durant anys i generacions i generacions
no quedin dividides o no quedin esmortaïdes.
Per exemple, hi ha una imatge increïble que és una dona que està cridant
perquè en aquell moment, just davant d'ella, això nosaltres no ho veiem,
però ens ho ha explicat el Raül, davant d'ella hi ha unes excavadores
que estan arrencant darrer unes oliveres que ella recorda des de la seva àvia.
Llavors, aquesta idea que la guerra és només una cosa d'homes,
en aquest cas queda palesa que no és que no sigui una cosa d'homes,
és que les dones també s'esvoloten i les dones també protesten
i les dones també resisteixen i les dones també decideixen
i desigenteixen d'aquesta estratègia tan bestial de dividir un poble en una paret.
D'aquests premis a Fotopress en aquesta edició del 2005,
són uns premis que organitza l'Obre Social de la Caixa
i que fan des de ja fa alguns anys, és a dir, no estem parlant d'uns premis...
No, des de l'any 83.
83, concretament, exacte.
D'aquests premis, m'agradaria destacar també el que parla d'un sanatori,
són concretament fotografies d'un sanatori psiquiàtric de Calcuta.
És una obra de Javier Arcemillas.
Què explicaríem d'aquesta obra?
Doncs mira, el Javier és un fotògraf que a més està molt preocupat
pel tema de salut mental perquè ell mateix és psicòleg
i va anar en aquest sanatori a Calcuta, a Premdem,
que es diu The Kingdom Charity History,
i que és un sanatori mental que està portat per unes monges
que pertanyen a la mateixa ordre que la Madre Teresa de Calcuta
i que realment reben allà tota la gent amb problemes d'identitat,
amb problemes psicòtics, amb malalties mentals en general, no?
De fet, ell va fotografiar diferents aspectes,
no solament d'aquest hospital psiquiàtric,
sinó també un altre indret, també regentat per aquestes monges,
que és el lloc on la gent va a morir.
És un lloc que està obert i que la gent, quan estan malalts
o quan ja veuen que estan en fase terminal,
es recullen i els donen un espai per morir.
I és força corpidor, realment aquestes imatges són crues,
però al mateix temps, el que deia el Javier al dia de l'inauguració,
diu, jo tinc un respecte, no soc religiós,
però tinc un respecte increïble per a la tasca d'aquestes dones,
que a més és una tasca totalment invisible,
i bàsicament elles no volen ser fotografiades,
perquè li vam preguntar com és que aquí no surten les monges,
ni és que elles no volen tenir protagonisme,
el protagonisme realment és de tota aquesta gent
que estan apartats de la societat
i que d'alguna manera elles intenten pal·liar,
dintre el que poden, aquest patiment.
Aquest patiment i aquestes realitats d'arreu del món
que es poden veure a través de l'objectiu d'aquests fotoperiodistes,
d'aquests càmeres també,
i que es pot visitar, es pot veure fins al 21 d'agost
aquí al Centre Social i Cultural de la Fundació La Caixa a Tarragona.
Marta Gil, crec que al voltant del que és l'exposició,
la mostra, es faran activitats per tal d'explicar
a cadascun d'aquests premiats, a cadascun d'aquests treballs?
Sí, ara encara no estan en sortir publicades,
però en breu sortiran publicades les activitats,
sobretot en torn dels temes,
els temes aquests que són tan de l'ordre del dia
i que no solament tenen a veure amb la immigració
o que tenen a veure amb el problema a Israel i a Palestina,
sinó també altres tipus de problemàtiques
que potser també expressen altres fotògrafs que s'han a la mostra,
perquè a la mostra no solament hi ha el concurs,
sinó que també hi ha l'apartat de beques,
i les beques realment és una part molt important al fotoprés,
perquè és aquell moment en què els fotògrafs tenen un projecte
que no han arribat mai a realitzar
i que el realitzen amb aquests diners que els ajuden a acabar.
Llavors, per exemple, hi ha una beca també molt interessant
que és un estudi, un viatge que fa Sergi Càmera
seguint uns emigrants que comencen a caminar
des de la part subsahariana d'Àfrica
per arribar a Melilla, com deia jo abans,
i allà s'estan mesos en un camp,
mesos i mesos preparant-se per saltar la valla a la nit,
saltar la valla que separa, diguéssim, el Marroc d'Espanya.
Llavors, hi haurà especialistes en aquest tema,
en el tema d'emigració, en el tema d'acolliment,
també especialistes en temes psiquiàtrics,
és a dir, hi ha molts temes aquí que es podrien parlar.
Totes maneres, volia afegir també
que a fotoprés també hi ha temes molt més amables,
hi ha projectes que no solament són el patiment,
que evidentment ens invaeix,
però també hi ha projectes com, per exemple,
el de Lector Mediadilla,
que és un projecte molt simpàtic
i és sobre la sape congolesa.
Jo no sé si saps què és la sape congolesa,
però la sape congolesa és una espècie de ritual
que hi ha entre els homes al Congo,
que se'ls anomena els sapers,
que són aquells que es vesteixen
com si fossin parisins dels anys 20-30.
Per ells, París és com una espècie de meca,
de la moda, sobretot en l'època dels anys 20-30.
Llavors, és molt interessant veure
com viuen en condicions bastant precàries,
però no obliden mai d'anar impecablement vestits
amb tratxo i corbata,
amb unes sabates, amb ocasions blancs,
amb uns folars, amb uns capells impressionants.
És a dir, són homes que realment cuiden la seva imatge,
cuiden la seva manera de presentar-se els altres altres
i davant de tot això o al voltant de tot això
hi ha tot un ritual de convivència entre ells
i de complicitat que és força interessant
i força colpidor i emotiu.
Són personatges que d'alguna manera són excèntrics
però que cultiven aquesta excentricitat també
per poder viure, per poder anar passant la vida.
És a dir, que hi ha altres projectes
que són força interessants
i que deixen d'alguna manera d'analitzar
les diferents societats des de diferents punts de vista
i això és el que farem a través de les xerrades
que es publicaran aviat
i que sortiran publicades també a la nostra web.
Abans d'ahir, quan es presentava el Fotopress 2005
fulleixant el llibre, perquè s'ha editat un llibre també
amb les fotografies i amb els treballs
va semblar veure fins i tot una fotografia sobre els terrenys
els terrenys de Madrid 2012
d'on aniran els terrenys de les Olimpiades.
Sí, bé, de fet, les seus olímpiques, no?
Si Madrid, que això ho sabrem dintre d'unes setmanes, no?
Però si Madrid aconsegueix ser seu olímpica, doncs, per al 2012
on estaran situades tots els diferents seus,
doncs els diferents esports, etcètera,
on estarà l'estadi, on estarà, doncs, el lloc d'aigües tranquil·les,
on estarà, doncs, els camps de golf i tot això.
Són terrenys que ja estan previstos,
i encara verges, als voltants de Madrid.
Llavors, aquest fotògraf, que es diu Patrick Tator,
el que ha fet ha sigut fotografiar aquests terrenys,
ara, ara, que no hi ha res, que és verge,
que és absolutament gairebé deforestat,
perquè són tots els voltants de Madrid,
doncs, hi ha poc bosc.
I llavors, el que ha fet ha sigut fer com una espècie
de cartografia del somni que tenen els madrilenys
de poder aconseguir, doncs, aquesta nominació,
i que, bueno, que ara està, doncs,
en aquesta lluita entre París i Madrid,
que em sembla que es resol dintre d'unes setmanes.
O sigui que dintre d'unes setmanes sabrem
si aquests terrenys, veritablement,
veuran la llum de la Seu Olímpica o no.
De moment podem veure aquests terrenys verdes
amb aquesta exposició al Centre Social i Cultural
de la Fundació de Caixa aquí a Tarragona,
al carrer Cristófoc Colón, n'hi ha d'anar dos.
Després, l'exposició d'altres llocs, altres indrets,
per tant, tenen fins al dia 21 d'agost
per poder veure-ho aquí a Tarragona.
I després, en fi, poden també, si volen,
si ho prefereixen a altres llocs, altres indrets.
Bueno, després, mira, després poden anar a Orense,
que després es posi a Orense,
després va al Corcón i ja es ressegueix el 2006
a altres llocs.
Perfecte. Marta Gil, moltes gràcies,
ha estat un plaer i, bé, des d'aquí nosaltres
recomanem anar a veure-la, que, francament, val la pena.
Fins aviat. Gràcies.