Parlem de les sèries televisives no perquè Tarragona sigui escenari de cap rodatge ni de bon tros,
però de mica en mica Déu-n'hi-dos estan aplegant persones que són molt representatives
del que sens dubte és un fenomen social, les sèries de televisió i en particular les sèries de la televisió de Catalunya.
És el tema que de forma monogràfica ocupa la Setmana de la Comunicació que organitza aquesta casa,
Tarragona Ràdio amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili.
Ahir hi van prendre part en diferents persones, autoritats en la matèria,
algunes potser no tan conegudes pel gran públic, sí, dins de l'àmbit universitari,
d'altres sí que són conegudes amb Déu-n'hi-do.
Entre altres, ahir vam visitar aquesta setmana de la Comunicació Montserrat Carulla,
Anna Saúl i Peper Mangol, que és el cap de càsting de la televisió de Catalunya.
Anna Plassa, bon dia.
Hola, bon dia.
Anna Plassa no es va voler perdre, no només per motius professionals, sobretot,
diguéssim que hi eren per feina i per afició també.
És aquella cosa que dius, mira, és d'aquells moments bons.
Per una vegada allò ho pots compaginar tot, que maco.
Molt bé, moltíssima gent.
Molta, molta, sobretot molts estudiants a la Universitat Rovira i Virgili,
perquè aquestes jornades es poden convalidar per crèdits de lliure elecció,
i entre que el tema ja els resultava atractiu i a més aquest caramelet afegit dels crèdits,
doncs va fer que la sala d'actes de l'Ajuntament s'omplís de gom a gom,
també hi havia gent més gran, sobretot atrets,
per aquest personatge de la Montserrat Carulla, coneguda com a Teresa del cor de la ciutat,
clar, hi havia tot el sector de gent més gran que per anar-la a veure amb ella,
que gairebé li feien reverències, una cosa.
Magnífica, la Montserrat Carulla, no?
Sí, sí, una dona, a més, amb un criteri, una manera de parlar, una seguretat,
després la sentirem,
però si et sembla, va en sentir en una petita entrevista que vam enregistrar amb en Pec per Mangol,
ell és cap de càsting, ha treballat moltíssim per TV3,
no treballa exactament, no és membre de la plantilla, no és funcionari de TV3,
té la seva pròpia empresa,
però sí que la majoria de sèries que s'han fet a Televisió de Catalunya
s'han fet a partir de càstings i d'actors que ha triat ell,
i aquest és el resultat d'aquesta entrevista que li vam gravar ahir.
Pep, bona tarda, bon dia pels oients que ens estiguin escoltant demà al matí.
Hola, bon dia.
Què consisteix la feina d'un cap de càsting?
Perquè, clar, dit així, vosaltres us dediqueu a seleccionar la gent que després veurem per la tele
o veurem en una pel·lícula.
Bueno, exactament el que fem és, la tasca del director de càsting,
és una mica al costat del director,
doncs, mira, l'últim treball que hem fet, que és la pel·lícula Perfume,
il·lustra molt bé què és el que fem.
O sigui, en aquest cas el director em passa, doncs,
gravats dels pintors acostumbristes del segle XIX,
i diu, a la nostra pel·lícula és això el que hem de cercar.
O sigui, actors que puguin encaixar, en aquest cas,
en aquella època, el segle XIX, aquests aspectes,
i llavors el que fas és que mires, d'alguna forma,
doncs els sens d'actors que tens,
i d'alguna forma busques cerques,
en aquest cas els actors tenim que parlar anglès, també,
quines persones reuneixen les aptituds per entrar.
Llavors fas unes propostes,
llavors passes per això que per l'actor és desagradable,
però que no hi ha cap més fórmula que són les audicions.
Fas proves concretes al costat del director
per proposar-li les millors persones
per adjudicar els personatges que tenim.
I com s'elabora aquest sens d'actors?
Home, s'elabora, jo quasi porto 19 anys amb aquest ofici,
però s'elabora des d'anant a tots els teatres,
a les escoles,
en definitiva coneixent perfectament
els actors professionals del país.
I amb una sèrie de televisió com les que es fan,
per exemple, a TV3, com funciona?
És el creador de la sèrie, el guionista en cap, el director?
Qui és el que et ve a buscar
i a proposar-te uns perfils determinats de personatges
per tal de poder-los encaixar amb uns actors determinats?
Bueno, parteix dels guionistes
que descriuen un perfil determinat,
famílies i unes característiques determinades.
Llavors hi ha el director,
que és qui en definitiva té,
el Truffaut dèiem una pel·lícula
que el director és aquell que contesta totes les preguntes
i això és així,
ell té la gran responsabilitat de decidir,
de finalment dir, vull això.
I els caps d'equip que té al voltant,
doncs el que fem és anar proposant
doncs quins són els millors candidats per fer això.
En el cas de TV3 funciona diferent,
hi ha un departament de càsting
amb un càsting obert,
amb una base de dades
on jo penso que la major part de professionals de Catalunya
estan allà
i d'alguna manera,
doncs hi ha un moment
en què revisem el sens,
realment jo crec que allà hi és
i el revisem.
I tot i així sempre s'han de fer
búsquedes específiques,
sobretot amb gent jove,
gent que té unes crítiques molt especials,
però el funcionament és aquest,
mirem a partir de les descripcions
que neixen del guionista,
el punt de vista que té el director,
que és qui s'imagina d'alguna forma
com vol que sigui aquella persona
i evidentment mai no és un examen
a una sola persona,
sinó que és un conjunt de gent
que és, com em deia abans,
com un quadre,
que tots han de formar part d'aquella família
i ens hem de creure
que formen part del paisatge humà,
que això és el que té un repartiment,
el paisatge humà d'una producció.
I al final qui s'adapta aquí?
L'actor, el personatge o el personatge, l'actor?
Això depèn,
perquè jo per exemple acabo de fer una pel·lícula
on el director no volia personatges,
o sigui, no deixava que l'actor composés personatges,
o sigui, l'actor hauria de partir d'ell mateix,
o sigui, depèn de vegades.
En el cas de la televisió,
moltes vegades sí que l'actor genera
o obre unes portes determinades
i el guionista ho recull
i d'alguna forma és una barreja de tots.
Comandaves durant la teva xerrada,
durant la intervenció que has fet,
que hi ha actors a Catalunya
que se senten molestos
pel fet de no sortir en telesèries,
tot i que potser estan fent cinema,
tot i que potser estan fent teatre,
i són gent que estan treballant,
que estan en actiu,
però el fet del reconeixement
que dona participar en una sèrie de televisió
pels actors d'aquest país és important.
Sí, home, això és lògic,
perquè si no surten per la pantalla,
que d'alguna forma entre totes les cases
no tenen el reconeixement
de la gent propera,
de la família,
de la gent que es relaciona
des de la persona que li compra el diari,
que és la gent que d'alguna forma
no va al teatre,
però que acabi i surt per la pantalla,
ràpidament el reconeix amb el seu ofici,
i això pot crear un cert nerviosisme
per alguna persona,
que això pot sentir que més o menys és injust.
I això creus que pot també,
que acaba influint en la producció teatral,
en el fet que hi ha actors
que surtin en telenoveles
que se'ls acabi cridant més
per participar en certs projectes teatrals
que no pas en d'altres.
Això incideix realment
en el que després es veu sobre els escenàries?
Bé, incideix en alguns casos,
però també et puc dir
que nosaltres fem l'exercici contrari.
O sigui, jo i el meu equip
no parem d'anar als teatres
per veure tots els actors que hi ha.
I no parlo tan sols dels grans teatres,
sinó de les petites sales,
dels tallers que es fan a les escoles,
de les persones que es licencien
a l'Institut del Teatre.
O sigui, que nosaltres també anem al teatre
i jo crec que és la font, a més a més,
perquè és on realment pots conèixer l'actor.
Un fenomen bastant actual aquí
és el de l'Star System català.
Abans ho comentàveu
que amb l'aparició de les telenoveles
a TV3 aproximadament fa uns 15 anys,
15-17, més o menys,
va ser cap a finals dels anys 80
quan es va fer la granja?
Sí, però sí.
És un fenomen, el de l'Star System,
bastant actual.
No sé fins a quin punt en sent responsable.
Bé, he tingut el privilegi
d'estar implicat des de la granja
que va ser quan vam començar
a treballar amb aquest sistema
i on va començar això
és que els espectadors
per primera vegada,
tot i que aquells anys
es produïn una cosa esquizofrènica
perquè la gent es pensava
que l'actor era el personatge.
Ara ja no, ara això no succeeix.
Incluso els dolents,
hi havia gent que els insultaven pel carrer
i tal, perquè hi havia aquesta confusió,
quasi com el Quixot
amb el retablo de Maese Pedra,
però això, ara ja certosament
els actors ja saben llegir molt bé la ficció
i d'alguna manera,
sí, bé, he estat responsable
i si ho participo junt
amb molta més gent
perquè sempre tot això
és un treball d'equip
el que ha produït aquest fenomen.
Has parlat breument també
de la teva base de dades.
Quanta gent has dit que tens fitxada?
Jo ho dic de si a grosso modo
jo penso que,
perquè clar, és de tot el territori espanyol
i a més a més una part del britànic,
no sé, 20, 25.000 persones,
no sé, una cosa així, actors.
La gent que es dedica a la interpretació?
Doncs moltíssima,
jo penso que som dels països d'Europa
més actors per habitant.
I això és bo destolent.
Home, pel càsting és bo.
Tot i que sempre hi ha,
l'oferta i la demanda
estan sempre a l'inversa,
a proporcional,
perquè clar,
d'actors grans
és sempre el que més falta ens fa.
Ells potser també es queixen
a vegades que els costa,
sobretot aquest tòpic
que a les dones
a partir d'una certa edat
els costa trobar personatges.
Tu creus que en televisió
també és dona?
Personatges d'interès
i tenir feina?
No, és curiós
perquè,
tot i que cada vegada
hi ha més dones guionistes,
sempre hi ha una proporció
més gran
de personatges masculins.
és més,
no parem de reconvertir personatges
que sobre el guió
són homes
per dir,
no, no,
el policia serà policia,
el farmacètic serà farmacèutica,
el metge serà metgesa,
perquè d'entrada,
ja t'ho dic,
i moltes vegades
vent-hi dones com a guionistes,
no?
I normalment
sempre el sens
és més gran
d'actrius dones
i a més a més
les dones,
si ara
hagués de fer
una analítica sociològica,
jo crec que són més bones actrius
que els homes actors,
però una qüestió
de sensibilitat,
de transmissió dels sentiments,
no tenim problemes
amb trobar dones
per interpretar
els personatges,
en canvi amb els homes
hem de buscar-ho molt més,
no?
I el Pep Armengol
com a espectador com és?
O sigui,
tu vas al cinema
i ets capaç
de mirar-te una pel·lícula
o anar al teatre
i veure una obra de teatre
sense estar analitzant
els actors,
allò que fan,
en quin personatge
els engeixeries,
ets capaç
de deixar la feina de banda
quan vas a veure un espectacle?
Bé,
això passa
quan és una obra mestra
i una vegada
en un curs
que donava
a l'Escola de Cinema
de Sant Antonio dos Baños
on es formaven
futurs directors de cinema,
una de les coses
que els idea
de dir,
mira,
de tot el que ha hagut
agafat una feina apassionant,
però,
siguent gent
que arriba aquí
perquè estima el cinema,
hi ha una cosa
que mai més recuperareu,
que és la ingenuïtat
de l'espectador.
A partir d'ara,
quan veieu una pel·lícula,
veureu el travelling,
la càmera,
el foco,
excepte quan hi ha
una obra
que és tan extraordinària
que et deixes emportar
i et deixes,
però d'entrada
el primer impuls,
evidentment,
tens que apagar això,
sempre veus
l'altre costat.
És analitzar.
I què t'agrada veure
com a espectador?
Què et suggereix?
Si has de triar
un producte de televisió,
quin tipus de producte
dels que fan ara
t'interessa més?
Home,
aviam,
jo és que sóc un consumidor
de televisió molt...
O sigui,
m'ho miro ràpid,
bàsicament,
perquè em miro la ficció
a nivell professional
i ells reconeixen
que disfruto més
els documentals.
Home,
podríeu fer
càstings d'animals.
Perquè aquí no penso,
aquí no penso,
o sigui,
que em deixo emportar
i disfruto més els documentals.
I els altres
és que no puc evitar
mirar-m'ho
sempre
per la vessant
professional,
no?
Home,
de tant en tant
algun animalet
hi surt,
les sèries també?
No sé si això
també se n'encarregueu
els caps de càsting
o no hi teniu res a veure?
Alguna vegada
hem col·laborat
allò que algú
que té un gos
que tal,
igual saps que...
Porta-la a veure com serà.
Tem,
moltes gràcies
per haver-nos acostat
una miqueta
a la teva experiència
professional
i també per haver participat
en aquestes jornades
ni salles de ficcions
que s'estan fent
a Tarragona.
A vosaltres,
ha estat un plaer.
Pepa Romangol,
cap de càsting,
si mai el veuen,
vostès hi són aficionats
al teatre,
pensin que poden ser
protagonistes
d'alguna sèrie televisiva.
I ell havia estat
que els caps de càsting
en aquest cas
també havia estat
un actor
i havia estat
actuant amb el Joglas.
Un detall biogràfic
que em va cridar
molt l'atenció
i que desconeixia.
I una altra cosa
que hem descobert,
hi ha qui realment
es mira els documentals.
Sí.
Per de veritat.
Per no veure actors,
eh?
Tots per no veure actors.
Molt bé,
molt interessant.
Ahir van participar
personatges coneguts.
Avui també tindrem
personatges coneguts.
Recordem que després de la una
tenim intenció de conversar
amb Josep Maria Benetti Jornet,
escriptor, guionista...
En fi,
en parlarem amb ell
després de la una,
però i tu,
Anna,
vas poder parlar
amb altres dels ponents
que van haver-hi.
Van poder parlar
i a més,
també van poder enregistrar
les seves paraules,
les seves intervencions.
Us n'oferirem
un petit abstracte.
Entre els ponents
ja dèiem que hi havia
una part més teòrica
de l'anàlisi sociològic
i de producció
de les sèries de ficció.
Va ser molt interessant
el que va explicar
la Rosa Álvarez,
que és professora
de la Universitat Pompeu Fabra
i membre d'un grup
d'investigació
que es diu Eurofiction.
Ell es va mostrar
molt crítica
en el món
de la ficció actual.
Diu que,
sobretot en el món
de les comèdies,
es nota molt
que es fa un guió
pensant en un actor
i no en la creació
d'un personatge,
perquè ja quan veus
l'actor
ja fa gràcia
i això fa que el treball,
el text,
es treballi poc
i moltes vegades
es caigui
en un producte
que, segons ella,
no té massa qualitat.
I també va relacionar
el món de la ficció
amb el món
dels reality shows,
que teòricament
t'ho venen
que és un producte
basat en la realitat,
que t'ensenyen
allò que realment passa
i que no està manipulat.
Segons ella,
i ho explicava
amb aquestes paraules,
sí que hi ha una manipulació
i es construeix
tota una història.
Jo crec que també hi ha una cosa
a dir,
que és que el reality show
no es opone a la ficció
para nada.
El reality show
és la muestra
més palpable
del triunfo de la ficció
i sobretot
del triunfo
de la narrativa,
que jo ja empiezo
a pensar
que, diguem,
no es pot prescindir
d'ella.
El reality show
és això,
si és un vídeo-vigilancia
o és una cámara
de vídeo
d'un banco,
és una construcció
narrativa,
és una ficció
com a altra qualseira
i sobretot
és una ficció
que ha aprendido
de la ficció,
de la ficció,
digamos,
convencional.
Los personajes
que participan
en Gran Hermano,
los personajes
que participan
en cualquier otro reality show
tienen interiorizado,
porque son muchas horas
de ver ficción
en televisión,
tienen interiorizados
esquemas negativos,
personajes.
I això que dèiem
que la Rosa Álvarez
era molt crítica,
també ho va demostrar
quan parlava
de les comedies espanyoles.
Segons ella,
són comedies histèriques.
Jo, con Aida,
pues no,
lo siento mucho,
es que no,
es que no,
es que sí se va,
pero no,
no,
y Siete vidas,
por ejemplo,
me molesta,
o Gores,
que esto,
en fin,
ahora me voy a poner
un poco crítica.
Tenemos una comedia
un poco histérica
y muy autoconsciente,
es decir,
es el que,
hay muy buenos actores,
pero hay que decir
que esta necesidad
de soltar el chiste
que está tan pautado
y que realmente
es tan autoconsciente
de la gracia
que se supone
que se está haciendo,
eso es un pecado mortal
en la comedia.
Paraules molt crítiques
les de la Rosa Álvarez.
I tant, eh?
Déu-n'hi-do, eh?
Va pagar canya,
també va comparar bastant
amb les comèdies americanes,
va dir que aquí a Catalunya
la influència,
sobretot a nivell narratiu,
a nivell de construir
les històries,
era molt més britànica,
en canvi,
la forma de producció,
com s'agrava,
com s'organitza un rodatge,
una gravació,
és molt més semblant
a l'americana.
Va esmentar alguna
que li agrada
d'aquí o de fora?
Li agradaven molt
les americanes,
sobretot.
Tots són gustos.
I coses així,
d'aquí d'estil.
I, bueno,
un altre que va ser
bastant crítica
va ser la Montserrat Carulla,
com dèiem,
una dona de pes
en el món teatral
i televisiu
d'aquest país,
i algú tan consagrat
que es pot permetre
el luxe
d'explicar històries
com aquesta.
Jo recordo un dia
en una festa
del doblatge
que vaig coincidir
a la taula
amb un publicista
que feia anuncis
de televisió,
que preparava
programes de televisió
i li vaig dir
per què no feu dramàtics?
Perquè aleshores
no dèiem ficció,
nosaltres dèiem dramàtics.
Per què no es fan dramàtics?
I va dir
per què no interessen
a ningú?
Jo em vaig quedar
sorpresa
perquè durant els anys
que els havíem fet
sí que interessaven
molt a la gent.
Per què no es van fer?
Doncs ara us ho explicaré
una mica.
Es va fer,
es va començar
a fer un conveni
Catalunya i Madrid
per regular
els actors,
els sous dels actors
i les condicions
que posaven els actors
per treballar TV3.
Vam estar molt forts
i molt units
Catalunya i Madrid
en aquell moment.
Es va anunciar
una vaga
que em penso
que no es va arribar
a començar
però la vam anunciar.
I aleshores
vam guanyar
i es va firmar
el conveni.
Però va haver-hi
una veu
que després es va saber
que va dir
firmeu el conveni.
Firmeu-lo.
Diu
però estarem anys
que no farem
ni un dramàtic més.
I això es va complir.
Imagina't, eh?
TV3
que a Televisió de Catalunya
que sembla la panacea
dels dramàtics
doncs hi va haver uns anys
que es va enquadrar
i aquí no es va fer res.
Aquesta primera jornada
va donar moltíssim
de si es van dir
coses molt interessants.
Ara arriben les notícies
en tot cas Anna
immediatament després
de repassar
l'actualitat nacional
i internacional
tanquem aquest tema
i recordem els oients
quins seran els ponents d'avui.
Cap problema.
Després de les notícies.
Estàvem parlant
de la setmana
de la comunicació
quan tancàvem
l'hora anterior
del matí
de Tarragona Ràdio
i ens han quedat
algunes coses al tinter
Anna
que val la pena
escoltar-les
i compartir-les
amb els oients
que no van poder anar
ahir a la tarda, no?
Sí, perquè ahir a la tarda
com dèiem
hi va haver primer
una sessió més teòrica
i després
una sessió dedicada
al món de la interpretació
que hi havia
la Montserrat Carulla
que ja hem sentit
i també una altra actriu
en aquest cas molt jove
l'Anna Saúnt
i al cap de càsting
Pepper Mangold
de qui hem sentit
l'entrevista també.
Les dues
la Montserrat Carulla
i l'Anna Saúnt
van explicar una mica
com és la seva
experiència
en el món
de la interpretació
com construeixen
els personatges
la Montserrat Carulla
explicava
que es va fixant
molt en tot allò
que l'envolta
per tal de donar vida
a un personatge
que segons ella
és més difícil
que en una obra teatral
que ja tens el text complet
perquè en una telenovela
doncs es va confegint
de petits bocinets
i no t'acabes
de fer una idea global
de com va ser
aquell personatge
i diu que ella
va captant
es va fixant
i va agafar una mica
d'aquí i una mica d'allà
i les dues
coincidien
en que la feina d'actriu
es veu sobretot
dalt d'un escenari
més que davant
d'una pantalla
o d'una càmera
quan es nota realment
que algú té tècnica
i que se sap desenvolupar
en el món
de la interpretació
és dalt d'un escenari
i la Montserrat Carulla
que com ja hem sentit
és una persona
molt crítica
i molt àcida
feia aquest comentari
una persona
que fa teatre
que es va abregant
fent teatre
vol dir que
té primer
una gran estima
a la professió
i després
uns valors
molt importants
perquè el teatre
no el pot fer
tothom
la televisió
la pot fer
gairebé tothom
el cinema
el pot fer tothom
perquè ben doblada
una cara bonica
dona resultat
jo sempre faig la broma
que en cinema
la mula Francis
ben doblada
és una gran actriu
tots recordareu
les pel·lícules
per tant
mèrit
i perseverança
suposo
i perseverança
la Montserrat Carulla
ja no sé
radical
ella és una persona
de conviccions fortes
i així
s'expressava
en aquestes jornades
home
a vegades veus
perdona
actors i actrius
a les pel·lícules
i a les sèries
que dius
no tothom pot fer cinema
ni no tothom pot fer televisió
perquè la qualitat
és bastant
és exagerat
però sí que és veritat
que hi ha alguns actors
i algunes actrius
que al doblar-los
els hi fan un favor
bueno
impressionant
que no s'ho poden
ni arribar a imaginar
ells
i bueno
quedaran les paraules
de Montserrat Carulla
i l'altre que va intervenir
era l'Anna Saúl
que ara també la sentíem
al final
d'aquell tallaveu
ella parlava
sobretot
de la perseverança
també una mica de sort
l'Anna Saúl
va acabar
a l'Institut del Teatre
ara fa uns quants anys
quan va acabar
es va posar
amb la gent
de la seva promoció
van crear una companyia
que es diu
Day Furby
que fan teatre
de comèdia de l'art
divertidíssims
ara van dir
que d'aquí uns dies
actuarà Navalls
la gent que hi pugui anar
que els vagi a veure
fan un espectacle
que es diu
Tocata i Fuga
que és molt molt divertit
i això
doncs
anant fent aquestes obres
algú la va veure
la va descobrir un dia
el Peper Mangol
no
la Irene Roque
que va ser la cap de càsting
en aquest cas
de Porca Miséria
i va ser qui la va captar
per fer el personatge
de Laia
en aquesta sèrie
que és la
la interpreta
la novia del Joel
Joan
perquè
perquè ens entenguéssim
i l'Anna
el que explicava ahir
durant la seva intervenció
era la dificultat
de quan vas a fer
un càsting
que no saps ben bé
què et trobaràs
ni què et demanaran
i això t'obliga a ser
tu mateix
i a veure què passa
penso que com a actor jove
vas una mica
venut
al principi
perquè
jo m'he trobat
a vegades
amb càstings
que són més aviat
entrevistes
amb el director
és a dir
que
hi ha un director
de càsting
que aposta per tu
que diu
mira
farem una entrevista
amb el director
però
la teva
diguéssim
la teva primera
les teves primeres
paraules
amb el director
són
són purament teves
no tens
una separata
no pots demostrar res
és a dir
és part de la feina
del director
dir
aquesta noia
m'agrada com parla
o m'agrada com es mou
o m'encaixa
amb el personatge
perquè
tu no en saps res
quan vas a un càsting
no saps absolutament res
del personatge
el que vaig deduir
és que això
de fer càstings
ha de ser bastant traumàtic
bastant dur
Déu-n'hi-do
ens passa uns nervis
considerables
doncs no m'estranya
que estigués
a la sala d'actes
de l'Ajuntament
plena
perquè es van dir
coses molt interessants
per als que són seguidors
de les sèries televisives
que és una gran part
de la població
i per als que no ho són
també
doncs molt interessant
avui continua
també amb noms coneguts
sí
en aquest cas
és els que creen
les històries
primer vindran
el Joan Bas
que és productor
ara és el responsable
de la productora
Diagonal TV
però durant molts anys
va ser productor
executiu
a Televisió de Catalunya
i el Josep Maria Benetti Jornet
que és dramaturg
i que ha fet els guions
de 50.000 sèries
entre elles
doncs ara
Venda El Pla
també va ser el creador
de Nisaga
ells parlaran
dels orígens
de les telenovel·les
a Televisió de Catalunya
i després vindran
tres guionistes més
el Lluís Arcarazzo
que és el responsable
de la línia argumental
del Cor de la Ciutat
d'aquesta nova temporada
després vindrà
l'Enric Gumà
que també és guionista
i ha participat
en sèries
com per exemple
Temps de Silenci
ara t'ho dic de memòria
em sembla que també
la història dels cargols
i el Sergi Pompermayer
que és un gènere
totalment diferent
ell ve del món
també és dramaturg
i en televisió
sobretot
ha treballat les sitcoms
amb sèries
com per exemple
Plats Bruts
o Jetlag
Gràcies Anna Plaza
continuarem parlant
endemà
sobre el que dona
de si aquesta setmana
de la comunicació
i nosaltres
com els dèiem
després de la una
conversarem
amb Josep Maria
amb Benet i Jornet