Vam anar amb una gimnasta a Kiev, a Ucrània,
i vam veure la zona i ens va commoure molt.
I des de llavors sempre hem tingut una il·lusió per ajudar amb aquella gent.
I a través d'internet sempre havíem estat mirant
i una mica en contacte amb aquell país, què passava, què feien.
I ens va ocórrer que una possibilitat seria fer això,
una acollida d'algun nen que pogués vindre aquí amb nosaltres,
ja que l'adopció ja és una cosa a part i més complicada.
I vam dir, mira, podem fer això i així també ajudes una mica
a el món, en aquest cas amb un problema que tenen allà molt greu,
que durarà molts anys.
I aquesta organització que ha facilitat aquest contacte és una ONG de Vic?
Sí, és una ONG de Vic que ja fa més de 10 anys que funciona.
Com es diu?
Osona amb els nens.
I està ubicada allà, però bé, clar, el boca a boca i anar-ho explicant i tal
ha fet que els primers nens sempre anessin a Vic, al poble o per allà, per la comarca.
I a poc a poc s'ha anat obrint cap a Barcelona i cap a Lleida.
I aquest any, al contactar nosaltres amb ells i dient-los el nostre interès i el per què,
doncs van facilitar que tinguéssim dos nens.
Pots escollir si vols nen o nena i vore'ns donar-li a nosaltres una mica d'explicació.
Al veure que la meva companya i jo teníem molt bona amistat i vivíem a prop,
ens van donar dos germans, que així també facilitaven que ells es poguessin veure més sovint.
Quines són les conseqüències?
19 anys després, ho comentàvem, d'aquest greu accident nuclear a Chernobyl,
quines són les conseqüències a la ciutat?
Les conseqüències de salut segueixen estant.
Els nens venen tots plens de càries i molt prims, molt blancs, mancats de defenses,
o sigui, els hiverns els passen bastant malament.
Llavors està comprovat que si venen aquí unes setmanes,
el sol, la platja, la bona alimentació, suposo també que el carinyo també fa molt,
doncs ells puguin allà passar un hivern millor.
Llavors tot el que intentàvem era donar-los molta fruita,
els aliments bàsics de bona qualitat,
ells menjaven molt bé, i anar a la platja...
Recordo que el meu me va dir
«Tinc que fer gargues amb l'aigua del mar perquè la meva àvia m'ha dit que m'ho curarà tot».
Anècdotes mil i una, no?
Però bueno, allà ja penso que ells estan acostumats
a que se'ls mori algun conegut o algun parent cada setmana.
Encara, com a conseqüència de l'accident del 86.
Encara ara i el que durarà.
Vull dir, els nens petits que venen encara, ho estan patint ara i tenen 5-6 anys,
doncs tots els que venen darrere igual, no?
Sembla mentida, no?
Com les autoritats locals continuen encara ara desbordades per aquest accident
i realment poques solucions hi ha.
Poques, perquè es veu que s'ha creat una comissió a nivell internacional
per ajudar a Ucrània, perquè volen ser mig independents.
Bueno, ara ja entraria en una altra discussió, no?
Però llavors ells no tenen recursos.
I clar, els països que estan amb aquesta comissió per ajudar-los
els demanen que quan es faci alguna actuació
es faci amb el màxim de protecció
amb les persones que treballin, amb la zona aquella.
Clar, ells no poden afrontar-ho, no poden assumir,
i llavors una cosa per l'altra no s'està fent res.
És un peix que es mossega la cua.
Sí, llavors allà està demostrat que hi ha pèrdues
amb els tancs que es van soterrar
i que encara allà segueix havent tot
i les filtracions a la terra,
doncs clar, ells cultiven coses a la terra
i allò està infectat
i tot el que es compra al mercat està infectat
i el que trepitgen i el que respiren i tot.
I allà queda, encara està.
Què és el que més t'ha destacat, el nen
que has tingut durant cinc setmanes a casa teva
durant aquests dies?
Què és el que més li ha sorprès de Tarragona?
Amb el que tenia jo li sorprenia tot.
Era una exaltació contínua,
és que qualsevol cosa l'exaltava.
Era el primer any que venia
i estava assaltat per qualsevol cosa.
El que més m'ha sobtat és la manca de...
Ells eren orfes, de pare i mare,
i la manca de tendresa.
La manca de tendresa que pot transmetre una mare.
Perquè ells tenien una àvia,
però també era invàlida
i també estaven amb una tieta, però era cega.
I veies que la tendresa, no?
Li fes un gest de tendresa i es desfeien,
perquè, doncs, una manca increïble.
Però ell gaudia de tot.
El primer dia que vam anar a la platja amb les oles,
jo crec que tot a Tarragona el devia sentir cridar.
Veia un autobús i cridava,
veia un tren, veia un avió.
Vull dir, és que els columpis...
Qualsevol cosa l'exaltava.
El germà gran ja era la tercera vegada que venia,
no a Tarragona, sinó a altres famílies,
i, clar, ja era diferent.
Ja sabia alguna cosa d'espanyol,
ja no li sobtava tot tant, no?
Però, bueno, estaven encantats tots dos
i la mar de bé.
El que passa és que s'ha de també reconèixer
que els russos,
perquè encara que siguin d'Ucrània, són russos,
doncs tenen aquell punt d'orgull
i són...
Són durs.
Són durs, són durs.
No venen amb un punt d'humilitat
i d'agraïment, sinó, clar,
ells tampoc són conscients del problema que tenen de salut
o el problema que va passar ja.
Però són nens encara i no...
Però són orgullosos i són durillos.
Com era la comunicació, per cert?
Perquè, clar, aquests nens...
Sí, el gran...
Que parlaven rus i...
rus i...
Bueno, ucranies, però, bueno, s'assembla molt al rus.
El gran sabia bastant espanyol
i, bueno, doncs era fàcil,
perquè allà es veu que veuen una telenovel·la mexicana
i a part...
Ho pensava que deia passió de cavil·lanes,
com veu tothom aquí.
Possiblement, a lo millor es diu així.
Però, bueno, doncs...
A més, són absorbents com esponges, eh?
Per entendre les coses.
Sí, una facilitat ambajable.
Sí, sí, sí.
I el meu era tan superexpressiu que, bueno,
doncs és que ens vam entendre el primer dia.