Ha sigut una selecció portada a terme quasi, com qui diu, en tres anys,
amb moltes estones de meditació, de recerca, de retria,
en les que, decisivament, a l'últim temps, el doctor Roger Rossic hi va ser la peça cap d'alt.
Què és el que va passar?
Que hi ha sempre un dilema, la qualitat, la plàstica o el contingut.
Moltes vegades hem tingut de sacrificar la plàstica en quant al contingut,
i jo n'estic també molt content, perquè és l'aspecte més frepant de la nostra història.
Per exemple, tenim unes fotografies trobades per un company, precisament de l'empresa on jo fins i tot he treballat,
en les que la Generalitat torna una cartera d'un desaparegut, el seu avi, perdut al front de l'Ebre.
Dintre de la cartera estan quatre fotografies meravelloses,
una amb brigadistes, una altra a les trinxeres, una altra en plena cas d'acció,
una altra en un moment de recuperació.
Aquestes fotografies no tenien una qualitat, podríem dir plàstica,
però eren d'una vigència excel·lent, que les hem destinat inclús en el nostre llibre catàl·la,
que plana, sencera.
Sempre hi ha aquestes grans contradiccions.
Llavors, jo diria que han partit d'unes 8.000 fotografies,
després van passar a 5.000, després a 3.000, després a 2.000,
i quan hi havia 2.000 va ser el moment ja de recerca
entre una assessora artística de la Caixa,
entre el doctor Raju Rossic,
i vam anar-se reunint tardes i més tardes i més tardes,
volent encabir tot el que podíem.
Jo estic treballant sempre amb grans quantitats d'obra,
volia que l'exposició fos més gran,
però les galeries, les sales d'exposicions tenen una capacitat,
la Caixa de Tarragona acostuma a fer passar,
inclús en aspectes de poblacions petites i rurals,
les nostres exposicions hi tenen unes limitacions.
Vaig fer la trampa d'en que hi havia 106 emmarcacions,
152 fotografies,
perquè no hi havia capacitat a la sala ja per posar 152 marcs.
Però bé, de petit o gran, jo crec que queda molt ben representat tot.
Jo no sé si ha calgut pacte entre l'expert en fotografia
i l'expert en història,
per allò que deia el Josep Maria de l'estètica i la informació,
de dir, és que mira que és bonica.
Bé, imagino que ho plantejaria d'una altra manera,
jo ho simplifico molt, no?
I el doctor Raju dient, sí, sí,
però escolta, no indica exactament allò que volem dir, no?
Sí, efectivament.
Han hagut de pactar molt.
Pactes i controvèrsies i discussions i acords finals sempre,
això sí,
per això que deia en Josep Maria,
que de vegades es contraposa la voluntat d'informació històrica
amb la qualitat estètica
i el que és segur és també l'enorme dificultat d'escollir.
Ara la gent veu les que veu i li poden agradar o no.
Nosaltres també ignorem les que falten
perquè n'hem vist de precioses, maques,
tant des d'un punt de vista artístic com historiogràfic,
i esclar, totes noies que veníem ha hagut de renunciar.
Sí que diria que hi ha una absència,
i això com que ha estat un tema de controvèrsia
entre en Josep Maria López Prous i jo en vull parlar,
ha estat un tema de controvèrsia
l'absència de fotografies, diríem,
de la temàtica artística.
Jo crec que Catalunya té grans fotògrafs
en la temàtica artística
i per tant que aquí n'hi havia d'haver,
però en canvi no n'hi ha cap per dues raons,
i en tot cas Josep Maria després ja em rectificarà,
per dues raons.
Una, en certa manera diríem,
per no trencar el fil històric, no?
S'assaltaven de la cronologia,
són en certa manera intemporals,
les d'experimentació artística,
i per tant podien trencar el fil històric.
Però segona raó i probablement més important
és perquè crec que n'hi ha suficients
i de suficient qualitat
com perquè un dia es pugui fer
una exposició monotemàtica
de la fotografia artística a Catalunya.
El Josep Maria sí que segur
que vol fer algun comentari respecte a això, no?
Sí, va ser la test essencial,
però bé,
jo també tinc de dir una cosa,
des de fa 20 anys,
quasi com qui diu,
he tingut d'anar,
diríem,
per un compromís una mica
maquiavèlic meu,
amb la meva pròpia forma de pensar,
i quasi una mica masoca,
podríem dir,
o masoquista,
en el que,
no ho sé,
per una necessitat
de recuperació patrimonial
hem anat abandonant uns quants
el nostre concepte plàstic o artístic
per fer un alabort
que sigui la recerca
del nostre llegat d'imatges,
el nostre patrimoni.
I això,
en una certa forma,
també ha sigut determinant
perquè nosaltres,
que tota la vida s'havíem dedicat
a la fotografia artística,
plàstica,
hem sigut valents,
en una certa forma,
de dir, no,
aquesta vegada no toca, no?
Aquesta vegada no toca,
i si volem representar el segle XX
realment ha de ser
un fons documental.
Llavors,
hi hem destinat
només tres o quatre punts bàsics,
unes fotografies meravelloses
de Joan Vilatobar,
que era un dels clars exponents
de la pintura expressionista del 1900,
que també es dedicava a fotografia,
possiblement per captar,
doncs,
la gent que ell després
anava pintant, etcètera,
que són fotografies valorades
des dels principals col·leccionistes
dels Estats Units
fins a tots els especialistes.
I després n'hi ha alguns exemples
del temps en què la fotografia
ve després ja de la pintura,
en què molts fotògrafs
i galeristes
eren més pintors
per fer retrat de personatges
que no pas fotògrafs mecànics,
podríem dir.
Llavors hem adaptat
unes plàstiques
que es diuen pigmentàries,
de totes les clàssiques
plàstiques que quasi inclús
es despullaven
els processos de revelat
amb pinzell artesanalment,
com és la goma bicromatada,
els procediments al carbó, etcètera,
en les que ens acostem una mica
només com un esqueig
molt petit, molt petit,
però també fent aquesta mica de trampa
que sé que hi havia
una possibilitat
que alguna vegada
treballem una mica
per unes terceres vies
en quant a un interès artístic,
ja hi havíem parlat moltes vegades,
i hi hagi la possibilitat,
amb algun foradet
de la producció
de les exposicions
de la Fundació Caixa Tarragona,
de presentar només
aquest dosier
exclusivament artístic
artístic
de les recerques nostres.
En quins períodes
s'ha dividit
aquest segle XX?
Perquè aquesta és una altra tasca,
perquè dius, bé,
que fem dècades,
que fem
meitat i meitat allò,
la primera meitat del segle XX,
la segona meitat del segle XX,
un segle absolutament
ric, convuls,
de canvis autèntics,
no?,
el que ens ha emportat
a la societat actual,
era molt compromès, eh?
Molt.
titular i dividir
el segle XX.
Sí, sí,
molt compromès,
molt difícil,
perquè ha estat un segle llarg,
llarg,
vol dir,
molt dens amb esdeveniments.
Aleshores,
el criteri que vam adoptar,
jo crec que és un criteri
arbitrari,
com tota divisió cronològica,
però justificable
des del punt de vista
historiogràfic.
Vam fer un primer període,
o hem fet un primer període
que va de 1900 a 1930,
tots els finals de la restauració,
el naixement del catalanisme,
etcètera,
aquí,
amb un final trist,
per dir-ho així,
que és la dictadura de Primo de Rivera,
un segon període que és la República,
República i Guerra Civil,
esperança,
renovació,
ruptura amb el passat,
un tercer període que és el primer franquisme,
el franquisme dur,
sense concessions,
repressiu,
un quart període que aniria,
aquest tercer període,
del 40 al 60,
un quart període que seria els anys 60
fins a la mort d'en Franco,
dels 60, 75, 76,
i un últim període que és l'anomenat transició,
del 76 fins al 2000.
Fet també és d'aquesta manera,
jo crec que dona una imatge gràfica,
aquesta successió cronològica,
del que ha estat el segle XX,
un segle d'avenços,
retrocessos,
un segle dialèctic,
de contradiccions,
deia,
una primera etapa de naixença del catalanisme,
optimista i tal,
que acaba amb la dictadura de Primo de Rivera,
segona etapa,
dictadura,
perdó,
república,
eufòria,
democràcia,
renovació,
acaba amb la guerra civil,
després franquisme,
un primer franquisme dur,
que sembla que s'estobi,
que sigui una mica més obert cap als anys 60, 70,
però que acaba també amb uns afusellaments,
i finalment la transició,
que en tot cas és una esperança de futur.
És a dir,
cada període té la seva dialèctica interna,
i penso que això,
de manera, diríem,
cronològica,
però també de manera gràfica,
indica el que ha estat el segle XX,
és a dir, una lluita entre la tradició i la modernitat,
entre la innovació i el passat.
En aquest sentit,
des del punt de vista temàtic,
també calia administrar les imatges, no?
Josep Maria,
l'arquitectura,
les imatges de les persones,
les col·lectivitats,
els grups,
les tradicions,
i la ritualitat, no?
Que en determinats moments
de la nostra història més recent
era molt present en la vida quotidiana de les persones.
Sí, efectivament,
tractem aproximadament 70 temàtiques,
que serien molt llargues de determinar,
però si vols te les puc dir una mica.
Comencem amb el folclor,
les primeres visions professionals de fotògrafs,
el món de la galeria fotogràfica,
la vida familiar,
el carlisme,
l'excursionisme científic,
l'arqueologia,
la natura,
els inicis de la fotografia artística,
la fotografia estereoscòpica,
o sigui, la fotografia amb relleu,
la primera fotografia en color,
les autocromes limiert,
el bromoli,
els processos pigmentaris,
els reportatges,
el treball infantil,
la doni al treball,
la conflictivitat laboral,
les primeres vagues generals del 1902,
la guerra del Marroc,
el progrés tecnològic,
l'electrificació,
la ràdio,
temes marítims,
portuaris,
mariners,
els carnavals,
la lliga regionalista amb Cambó,
la pagesia,
el món del vi,
els aplecs sardanistes,
els monestirs després de la desamortització,
l'escola,
els transports,
les diligències,
inclús hi ha diligències que estiguem a l'oest,
en una certa forma,
els monuments arqueològics,
la primera festa de llibre en plena dictadura de Primo de Rivera,
l'exposició internacional de Barcelona del 29,
la proclamació de la república,
les manifestacions per l'amnistia del 31,
els líders,
que són el president Macià,
Terradellas,
les milícies d'estat català,
les colònies escolars de la república,
la guerra civil,
la batalla de l'Ebre,
els desapareguts,
l'aviació republicana,
la còndor,
el franquisme,
la postguerra,
els aïllament del país,
els 40,
la religió,
les festes populars,
els marginats,
el ferrocarril,
les curses de braus improvisades,
el món rural,
l'Ebre,
els emigrants,
la Setmana Santa,
les bases americanes,
els 600,
el comerç,
la bata escarrer,
la caputxinada,
la censura,
els intel·lectuals i l'exili,
i més cap aquí hi ha,
el barraquisme urbà,
el naixement de l'avui,
els captarés per la pau,
el primer donudisme,
les mobilitzacions per l'amnistia,
la d'ara,
la primera manifestació del primer de Baix,
la marxa a Antioten,
i l'11 de setembre a Sant Boi,
a Barcelona,
o sigui,
això diríem que és una mica
englobat tot el contingut,
una mica apretat de tot el que tenim.
Si ens està escoltant
algun estudiant
que ha de fer la selectivitat en guany,
jo crec que li demanarà aquesta vista,
perquè acaba de sintetitzar
tot el segle XX en un moment, eh?
Déu-n'hi-do.
No,
per això allò que dèiem
al començament de la conversa,
quina complicació
poder sintetitzar
precisament a través d'aquests temes
que apuntava el Josep Maria
tot plegat.
Les imatges,
la fotografia,
ara tots tenim molt clar
a través del que anomenem
fotoperiodisme,
de l'impacte que té
en quant al coneixement
de l'entorn,
de la societat.
De totes maneres,
d'un temps cap aquí
sempre hi ha hagut inquietud
per la història,
però un temps cap aquí,
des del punt de vista social,
hi ha moltíssima gent
interessada per la història,
ja sigui a través
de les anomenades novel·les històriques,
ja sigui a través participant-hi
o visitant exposicions
com ara la que s'inaugura avui.
Per què ens interessa
ara tant la història,
Josep Maria,
quan abans fa unes dècades
era només una assignatura
dins del que era
un curs acadèmic?
Pi, jo crec que és perquè...
Dica al gran públic, eh?
Sí, sí, exacte.
Jo crec perquè estem vivint
esdeveniments importants
en la nostra societat,
no només la discussió
d'un nou estatut,
sinó la recuperació
de tot un passat,
la recuperació
d'una personalitat històrica,
i jo penso que la gent
busca claus
per entendre
tot aquest procés
i tota aquesta situació.
I, evidentment,
les claus
que li poden explicar
el que som,
el que volem ser,
i tot allò tan tòpic
d'on venim, etcètera, etcètera,
tot això,
les claus
les troba en la història.
I penso, per tant,
que aquest interès
per la història
significa una conscienciació
de la nostra societat,
de la gent,
una conscienciació,
si es vol,
portada o obligada
per esdeveniments externs,
per esdeveniments històrics
i importants,
actuals,
però que també respon
a una necessitat
d'aprofundir
o entendre
aquesta realitat.
Josep Maria,
també serveix
per adonar-nos
que els fotògrafs
han estat testimonis
d'una època.
A vegades pensem
començaments del segle XX,
que la fotografia
era aquella fotografia
d'estudi,
aquella fotografia
de postal paisagística.
I a començaments
del segle XX
i en la seva evolució
hi ha hagut fotògrafs
que conscientment han volgut
deixar testimoni
d'una època, no?
Sí, sí, efectivament.
Hi ha grans fotògrafs
com Cartier-Bresson,
com Robert Capa
o a casa nostra,
inclús un dels que està
a la nostra exposició,
que és Stanislau Pedrola Rovira,
un home
que si s'estudiés
la seva vida
podria ser
una espècie
d'Indiana Jones
amb la seva manera
d'acció,
de compromís polític,
de compromís patriòtic,
un home
del començament
d'Estat Català,
després amb Esquerra Republicana,
militant,
vull dir,
entusiasta
de les tesis
del president Macià,
dels escamots
de dalt
de les milicis
d'Estat Català,
Tírbia,
passa després
de la guerra
la resistència francesa,
és un activista
passant
a via dos
aliats,
vull dir,
doncs,
rere les fronteres
per tornar-los
a recuperar
cap a Anglaterra,
per tornar a vindre
cap a la Segona Guerra Mundial,
agafat
diverses vegades
per la GSS
i per la Gestapo,
s'escapa
una vegada
saltant
per un dels ponts
del Sena
quan estava empresonat
dintre d'un express
que el portaven
cap a la Santé
i finalment
és mort
a Flossenburg
moments abans
de l'arribada
de les tropes aliades,
vull dir,
al camp d'extermini nazi.
L'història
d'aquest home,
bé,
després
a títol pòstum
doncs
condecorat
per Isaac Howard
i per Montgomery,
és
la vivència
i
el reportatge
d'un dels
grans
temàtics nostres
en les que es veu
tota aquesta evolució
durant la República
i en plena guerra civil
i posteriorment
per desgràcia
una gran part
del seu arxiu
és destruït
per avisar
represàlies
evidents
en el temps
del franquisme
però
és en una certa forma
el testimoni vital
de persones
de què
amb màquines
que no eren
de la qualitat
de les actuals
inclús ni una leica
que era de 35 mil·límetres
i manejables
sinó amb plaques
de 6x9
de vidre
podia fer reportatges
amb la qualitat
eloqüent
que li feia viure
l'entusiasme patriòtic
l'entusiasme
de compromís
però moltes vegades
quan se fa reportatge
es té de viure
el que s'està fent
no es pot ser
un mercenari
i quan
es fa
amb aquesta il·lusió
les coses surten bé
perdona
deixa eu fer
una cosa
és que
de vegades
es contraposa
al fil d'això
que estàvem parlant
la fotografia artística
amb la fotografia
documental
o de reportatge
com si fossin
dues coses
diferents
i una experiència
que jo
vaig veure
viure
i mateix
és que
a veure
una fotografia
si és maca
si és artística
diríem
convida a mirar-la
i a mesura
que la mires
hi descobreixes
moltes més coses
i per tant
t'aporta
molta informació
és a dir
no són contraposades
ahir es feia una roda a premsa
a l'exposició
i davant meu
per casualitat
tenia una fotografia
que ja quan l'havíem triat
amb en Ribas
m'havia impressionat molt
que era
un partit de futbol
d'un poble
amb dos guàrdies civils
d'esquena
que quedaven a contrallum
només la figura negra
bé
la fotografia
en si mateixa
jo crec que era molt maca
molt estèticament
però
com que me l'anaven mirant
cada vegada
em suggeria més coses
i podies veure
un escapisme
de gent pobre
de poble
que fugien
d'una realitat
ingrata
i tal
un moment d'esport
però hi podies veure també
una obsessió
de poder
de control
d'ordre
de repressió
és a dir
cada vegada que me la mirava
i descobria moltes més coses
per tant
no sempre
ni necessàriament
evidentment
la fotografia artística
diríem
l'hem de desvincular
de la fotografia documental
sinó que això
com més artística
més convida a mirar
i com més te la mires
més informació t'aporta
vaja
que és una exposició
que com la pròpia història
se li poden fer
moltes mirades
ben diferents
em permeten per acabar
una pregunta una mica personal
hi ha alguna imatge
concreta
que es correspongui
en un període viscut
que se sentin vinculats
per generació
perquè clar
tots són fills
d'aquest segle
mira
si jo hagués de definir
la percepció
que jo he tingut
en un determinat moment
de la meva vida
de la meva realitat personal
és aquesta
diu perquè probablement
estigui compartida
amb molts oients
que comenci
Josep Maria
això és com quan
explica una anècdota
dius ara
jo m'he de pensar
seria difícil trobar-ne una
diria que s'hi troba una
emocionant
va ser Sant Boi
de Llobregat
en el moment
de la primera manifestació
de l'11 de setembre
en la que
mig d'amagat
perquè estàvem també controlats
van fer
el reportatge
però n'hi ha una altra
de més
íntima
que va ser
la mort de la Batescarrer
en què jo mantenia
una gran amistat
l'havíem anat
a veure
inclús
amb escoltes
a Itàlia
a Viboldona
ell estava confinat
allí
després de les seves
cèlebres declaracions
a Le Monde
i bé
jo me l'estimava molt
amb aquest home
llavors
quan ell se va morir
vam anar
amb una colla d'amics
molts eren
clergues
i
estava
doncs
tot guardat
quasi que no deixava entrar
doncs
les forces
de l'ordre
i
portàvem una sotana
perquè
d'aquesta manera
si és que a mi no em deixaven
entrar amb la màquina
m'hagués ficat vestit de capellà
i hagués fet el reportatge
igual
és una de les tantes anècdotes
de la meva vida
Josep Maria
bé
jo també diria
una no la sé dir
per sort una coincideixo
amb la del Ribes Prous
l'11 de setembre
del 77
que és una fotografia
que
que expressa
una vitalitat
una alegria
amb un títol extraordinari
el vent de la llibertat
però per no dir
aquesta mateixa
i per no repetir-me
la que he dit abans
del partit de futbol
n'esmentaria
una o una temàtica
més a més
que probablement
per la meva edat
doncs la vaig viure
de manera relativament demàtica
són les fotografies
de la setmana santa
dels anys 60
les he reviscut
ara mirant la fotografia
com
un retrocés
o un passat medieval
en ple segle XX
és a dir
unes manifestacions
jo
perdoneu molt qualificatiu
diria
pseudo-religioses
més properes
a la superstició
que no pas
a l'autèntica fe
i que això
ho estaven vivint
aquí als anys 60 i 70
amb una naturalitat
entre cometes
extraordinària
i que es retrotreuen
i fan pensar
en aquest nacional
catolicisme
etcètera
que vivíem
amb naturalitat
i repeteixo
que jo crec
que cal situar-les
en el seu context
en un món medieval
i no en els anys 60
del segle XX
imatges impactants
per tot el que això
implicava en la vida
quotidiana de les persones
aquest tipus de caences
s'aturava la programació
de ràdio
només música religiosa
la programació
dels cinemes
en alguns pobles
es prohibia la circulació
de cotxes per l'interior
es podia cantar
no es podia riure
ni menjar carn
els divendres
durant tot el període
en fi
són altres temps
imaginen
és només un petit exemple
que hem posat
a través de l'experiència personal
dels dos comissaris
de l'exposició
qualsevol persona
que s'acosti
a la Fundació
a la Caixa
de ben segur
que s'anirà aturant
en aquella imatge
que li suggereixi
més coses
de la seva pròpia
història personal
que després sumant
totes les històries
no deixa de ser
la història
de tota una col·lectivitat
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos avui
Josep Maria Roig
en Rosic
historiador
gràcies a vosaltres
ha estat molt agradable
gràcies Josep Maria
Ribes i Prous
que entre altres coses
és especialista
en patrimoni fotogràfic
avui tots dos
tot i que tenen
la seva trajectòria
professional més que reconeguda
ens han acompanyat
en qualitat
de comissaris
d'aquesta exposició
Fotografies de la memòria
al segle XX en imatges
que es pot visitar
fins al dia 4 de desembre
moltíssimes gràcies
i enhorabona per la feina
gràcies
adeu-siau