No es tracta de paisatges naturals, no tractem ni d'arbres, ni de muntanyes, ni de platges,
sinó que, efectivament, és un paisatge en què també estem moltes vegades molt més envoltats
que no pas d'arbres i de paisatges naturals, que són els paisatges dels mitjans de comunicació.
I quan hi ha mitjans de comunicació parlem de la tele, de la publicitat, de la ràdio, dels diaris, de les revistes...
És a dir, tota una sèrie d'elements, que aquí ho englobem tot amb el mot aquest mediàtics,
que d'alguna manera ens informen, ens donen coneixement, ens construeixen una manera de viure i de viure la realitat que ens envolten.
La visió de diferents artistes relativament joves, tots ells, no?
Tots ells són artistes que han nascut davant de la tele, com qui diu,
és a dir, que la televisió ja formava part de la seva vida quotidiana i de l'internet.
És a dir, són artistes que potser tenen una postura una mica diferent als artistes dels anys 60-70,
que també ja es plantejaven aquesta discussió sobre els mitjans de comunicació,
són ells els que formen, els que construeixen les nostres opinions al voltant del món en què vivim,
o nosaltres tenim algun tipus de llibertat per decidir, per ser informats, per conèixer, no?
Aquests artistes, com he dit, ja neixen amb la televisió davant i, per tant, aquesta televisió ja ha conformat les seves vides
i la seva visió del món.
I, per tant, molts ells són crítics, però d'una manera que jo diria gestual,
és a dir, és un gest, no?
És un gest potser crític, però que moltes vegades juguen també al joc dels mitjans de comunicació.
Per exemple, hi ha artistes, com les Betana Heger, que es converteixen elles mateixes en models,
a l'estil Noemi Campbell, per exemple, en models de publicitat de marques conegudes,
doncs d'Hermes o d'Adidas o de Purificació en García.
És a dir, que juguen aquest doble joc, no?, que fa que no donen missatges, entre cometes, moralistes,
però qui vulgui entendre ho pot entendre.
Clar, precisament aquesta joventut i el pertany a una generació que, com bé deies,
ha crescut i ha nascut ja amb els mitjans audiovisuals endavant seu,
fa que no tinguin aquesta enyorança que podem tenir persones d'una altra generació
cap a altres moments on la realitat era la que era i no calia que passés a través d'una pantalla?
Exacte, la mediació, d'alguna manera, sempre ha existit, eh?
O sigui, que la mediació, a través del que és el relatoral, per exemple,
abans les àvies ens explicaven històries i, bueno, doncs aquestes històries passaven d'uns als altres
i eren construïdes i cada un posava de la seva, no?
Però és cert que les històries ara s'esconstruessin també a través de la imatge
i és el que dèiem abans, que si no hi ha una imatge, doncs la realitat no existeix.
Doncs aquesta és una mica l'experiència d'aquests artistes
en què potser s'ha perdut aquesta tradició oral
i és més la tradició de construir una imatge, és a dir, una aparència, una identitat,
que identifiqui aquests processos, doncs, socials, polítics, culturals, etc.
Comentaves, Marta, que en cap cas volen tenir, doncs, aquesta voluntat moralitzant,
però sí que a mi em dóna la sensació que alguna d'aquestes obres
són obres compromeses des del moment, doncs, també que actuen amb aquesta ironia,
amb un sercinisme en determinats moments, no?
Bueno, evidentment, és a dir, no vull dir que no siguin compromesos,
No moralitzants, però sí crítics i compromesos.
Són crítics i, evidentment, hi ha molts artistes, la majoria, doncs,
que tenen un to irònic, en vers, doncs, a la manera en què nosaltres coneixem les coses, no?
Des de dos, per exemple, un artista, doncs, que ha fet tota una aplicació
d'una informació falsa dintre d'un diari per veure, per explorar quina capacitat té
la persona que llegeix el diari de tenir un criteri i una opinió sobre el que està llegint,
és a dir, de no tregar-se, entre cometes, tot el que ens diuen,
fins a artistes, doncs, que agafen els serials aquests de la televisió, doncs, de la tarda, no?
Aquests grans serials llargs, llargs, llargs, que duren, doncs, mesos i anys,
i s'identifiquen amb aquests serials, s'introdueixen, actuen dintre d'aquest serials
i deconstrueixen, és a dir, destrueixen una mica aquest discurs,
a veure si algú se'n dona compte que realment tot allò, doncs, és una fal·làcia, no?
És una construcció.
En aquests paisatges mediàtics, els artistes ens proposen, doncs, imatges, marques,
allò on es confon la cultura, el comerç, la història, la realitat, tot barrejat.
Exacte, perquè en el fons el nostre coneixement del món avui dia
ve per mitjà de tots aquests estris, no?
Ja hi ha artistes que també, doncs, com el Joan Morell, que creen una marca.
El Joan Morell ha creat una marca de passarel·la, de moda.
Llavors, a partir d'aquesta marca, que és falsa, que no existeix,
ell també construeix una sèrie de models, diguéssim, de roba, en aquest cas,
de costura, d'alta costura o de baixa costura, vés a saber,
que, d'alguna manera, articulen altres elements que estan dintre les mitjans de comunicació,
per exemple, com van vestits els terroristes, no?
És a dir, hi ha tota una sèrie d'elements que s'embrinquen entre la comunicació,
la política, el social i el cultural, que fan que aquesta exposició,
primer, com tu molt bé has dit al principi, es necessita temps,
es necessita temps, però també es necessita entrar ja amb ganes de poder esbrinar
què és el que està passant.
És a dir, no és una exposició com la que tenim abans d'Èxer,
que realment hi ha una bellesa estètica i també hi havia un joc, no?
Però realment aquí és una exposició on l'espectador ha d'entrar,
seure, mirar els vídeos o mirar les fotos, o jugar amb la internet,
o hi ha moltes elements interactius,
però sobretot, sobretot, sobretot, entrar en un esprit crític
i després que surti com vulgui.