Dos minuts i mig i serà un quart de dues
en la recta final del matí de Tarragona Ràdio.
Parlem de teatre.
Tot i que ho hem comentat, fa escasament dues hores
ens feien arribar una nota perquè ens féssim ressò
de l'ajornament de la representació de la plaça del Diamant
que obria la temporada teatral del Metropol
aquest dijous 27 de gener.
No és que s'hagi suspès, no s'equivoquin.
Ha quedat ajornada fins al dijous 17 de febrer
per malaltia de l'actriu Montserrat Carulla.
Tot i així nosaltres no renunciem a parlar avui
amb el director d'aquesta peça teatral, la plaça del Diamant.
Ja el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Joan Uller, molt bon dia.
Hola, bon dia.
No renunciem perquè així ja comencem a escalfar l'ambient.
I en tot cas, quan arribi la data faríem memòria
als nostres oients i aquests espectadors amants del teatre
que es trobaran en una plaça del Diamant.
Tots sabem que és una novel·la en origen,
molts, sobretot els joves, es van acostar a aquesta obra
a través de la sèrie televisiva.
I tenim oportunitat de veure-la en un escenari,
en una adaptació, que va rebre no només el vist i plau,
sinó realment l'agrat de la mateixa autora, de Mercè Rodoreda, no?
La meva adaptació?
Sí, sí.
No, a veure, el que passa és que fa 25 anys
Josep Maria Benet i Jornet em va presentar la Mercè Rodoreda.
I aleshores li vaig dir, miri, jo era un xavalet de 20 i pocs,
li vaig dir, miri, senyora Rodoreda, que m'agradaria adaptar-ho, això.
Ella no va veure mai l'adaptació,
perquè l'adaptació s'ha fet just fa un any.
Ella el que em va dir és anar-no a tirar endavant.
O sigui, el que va fer és un exercici de confiança.
Ella mai no va veure l'adaptació,
que només es va fer, com ja dic, 24 anys després de la cita.
I com es dona aquesta circumstància que pren contacte amb l'autora Mercè Rodoreda
i no és fins a més de 20 anys després que decideix fer l'adaptació?
Jo suposo que aquestes coses a vegades passen,
que tens una cosa posada al cap, que en tens moltes ganes,
que no es produeixen les circumstàncies òptimes,
i aleshores el que he fet és conviure 25 anys amb aquest projecte,
pràcticament, no me l'havia tret del cap,
però vaja, és allò de dir, algun dia ho farem,
potser s'allunyat, potser se'm va allunyar
el record de la meravella que era l'escriptura d'aquella novel·la,
és a dir, em vaig dedicar a fer altres coses.
I de cop i volta vaig veure una posada en escena de la plaça del Diamant
per una companyia francesa,
i vaig dir, que immensament burro que soc.
Jo que tenia aquesta meravella a mà, hi he anat renunciant.
I de cop i volta es va tornar a rescalfar el projecte,
vaig trobar uns productors que van acceptar-ho,
crec que vaig trobar les actrius idònies,
el Pascal com l'ha dit que heu posat un fragment al començar,
crec que no podia ser una altra música que fes la música, etcètera, etcètera.
Quantes lectures han calgut per arribar a aquesta adaptació teatral de la novel·la?
Mira, jo el que he fet, sincerament,
és anar-ho agafant una estoneta cada dia, sense cap pressa,
i junt amb en Carles Guillén, que l'hem signat junts l'adaptació,
el que fèiem és dir, de cada lectura, de cada pàgina,
què és el que trobem més fonamental, més imprescindible.
La plaça del Diamant novel·la és una meravella de minimalisme,
d'aquesta descripció morosa de cada cosa,
la gran part de la novel·la parla d'objectes,
d'unes randes, d'un tapete, d'una cortineta,
que és com viure a través de les coses.
Això va ser la gran traïció que vam haver de fer,
treure tota aquesta part i quedar-nos en el fil argumental,
en la peripècia vital de la protagonista.
I aleshores és això, tenim tot de llibres subratllats,
dient això és el més important.
Llavors, naturalment, va caler fer el lligar
entre aquests trossos perquè no es perdés res
de la peripècia vital de la Colometa.
És una aposta en escena austera, senzilla,
en el millor sentit dels termes?
És una aposta per la paraula.
Jo el que he volgut és fer veure que Colometa no ha mort
i que puja a un escenari i explicar-nos la seva vida.
És a dir, l'exercici de comunicació més senzill,
allò com les nostres mares o àvies,
quan ens expliquen, ai, Déu meu, si haguéssiu viscut allò.
intentar fer aquesta ficció de que Colometa està viva
i que ens explica des de tota la seva derrota,
des de tot el seu consol,
des de tota la seva pena
i sobretot des de la seva valentia d'explicar-ho,
que no ha estat fàcil viure per ella.
Tot plegat en clau de monòleg, però a tres veus diferents.
Sí, a veure, potser perquè hi ha tres colometes.
Hi ha la que va al ball a la primera plana, que es diu Natàlia.
A la segona plana del llibre ja troba el Quimet,
que la bateja, que la rebateja, que la posseix.
Li diu, tu no et dius Natàlia, tu et dius Colometa.
i la tercera, que seria la senyora Natàlia,
un cop enviudada ja.
Crec que són tres personatges complementaris, naturalment,
i crec que és important de cara a dir
que Colometa no és una, són moltes.
Les nostres ciutats encara estan plenes de colometes.
Si visqués la de la ficció, ara tindria 80 anys.
Personalitzar-ho amb una sola cara no m'interessa gens.
Jo crec que hi ha colometes de 20 anys, de 40 i de 80.
En aquest sentit, a mesura que anàveu construint
aquesta adaptació teatral,
anava sorgint ja noms de l'escena catalana
per interpretar cadascuna d'aquestes colometes?
Inconscientment, fins i tot.
No, hem fet el paper per aquesta,
no, però que sortia, havíem de ser així, així, aquesta.
A veure, la veritat és que quan escrivíem
ja sabíem o intuïem qui serien.
No ens havíem donat la confirmació,
però ja teníem els tres noms al cap.
La Mercè Pons, la Rosa Brenom i la Montse Carulla,
que esperem que es recuperi ràpid
d'aquesta malaltia passatgera.
Aleshores, el que va ser més difícil
o que va ser més delicat
va ser en boca de cada una
quin text posem en boca de cada una.
La més joveneta, que en el cas seria la Mercè Pons,
seria la veu de l'innocència,
la veu mitjana, la de la Rosa Brenom,
seria la de l'aprenentatge,
i finalment la veu ja més...
de més edat seria la de l'experiència.
Com barrejar aquests records,
perquè la plaça del Diamant només és un record.
És un record narrat des del final de la vida.
És a dir, Colometa Vella explica,
o gran, explica com era quan era jove
i què li va passar.
Aleshores, la dificultat va ser distribuir
les diferents frases, els diferents fragments,
entre les tres edats dels personatges.
Com es van canviant i es van movent
a fer referència a aquest escenari,
a la música de Pascal Comelat,
que no sé si ve a ser com un fil conductor.
Com es posa tot això en escena?
Perquè els ingredients són magnífics.
Com es posa?
Aquí entra la mà del director.
I mira que bé, tinc tres grans actrius,
tinc un senyor que em posa una música magnífica,
l'escenografia que volíem,
el text és aquest el que desitjàvem.
Ara, amb tot això, vinga, va,
pugem-ho a un escenari.
Mira, és el mateix que fa qualsevol cuiner,
amb una mica de llenties,
amb una mica de xorissos,
amb una mica de pastanaga.
Com es fa? Com mirant-ho?
I mirant que rimi,
mirant que tot sigui coherent.
La búsqueda del decorat,
que finalment han sigut tres bancs de parc
i una paret pintada i una transparència,
ens va portar amb el Sergi Marzolf
tres mesos de treball.
No trobàvem...
Algú dirà, carai,
per trobar tres bancs, tanta feina.
Doncs mira, sí.
Perquè vam fer 10 o 12 maquetes,
centenars de dibuixos,
passejos per París,
per Gràcia,
per Ciutat Vella,
buscant què era el mínim
que puguis explicar el màxim.
Com es barreja tot això?
Doncs mira, provant.
Parlant amb el Pascal,
com era de dir,
fes una música de barbènia.
Què et sembla si fem una versió
de l'himne de Riego?
Fem la música que podria sonar
a la vitrina de les nines.
I aleshores,
amb tots aquests materials meravellosos
que l'home va enviar,
doncs era qüestió d'anar provant,
de dir, posem-ho aquí,
a veure si és el decorat sonor
que li pot escaure en aquest tros de text,
en aquest silenci,
és anar dosificant les coses.
Ara només ens resta,
doncs,
després de totes aquestes explicacions,
poder veure-la aquí a la ciutat de Tarragona.
El plan era veure-la aquest dijous,
però només caldrà esperar uns dies
fins que la Montserrat Carulla
es recuperi.
Insistim,
no volíem renunciar,
doncs,
precisament a parlar
d'aquesta peça teatral
que estrenarà
a la temporada de tardor del Metropol.
Joan Uller,
moltes gràcies
per atendre la nostra trucada.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau,
bon dia.
Adéu.