Avui dia potser el nivell de sensibilització, de coneixement de la malaltia és més alt,
almenys entre els metges, cosa que fa canviar bastant perquè un diagnòstic precoç
assegura molt millor pronòstic de curació. Per tant, això canvia bastant el panorama.
Tanmateix, això no vol dir que no s'hagi de seguir treballant per seguir detectant els casos,
diagnosticant-los l'abans possible i fer els tractaments el més eficaços possible.
Però no és fàcil perquè no és com un xarampió que es manifesta amb uns granets,
és un procés, jo imagino que està latent durant un temps, que no és perceptible,
per tant, pot passar molt de temps des que comença aquest trastorn fins que es diagnostica.
Sí, tens molta raó. La veritat és que la malaltia és molt insidiosa,
va apareixent amb simptomatologies de diversos tipus, tant fisiològiques com de caràcter o socials,
o de comportament social, i per tant, fins que no sumes tots els ingredients i dius
que aquí sí que està passant alguna cosa, ha passat ja algun temps.
Hi ha una simptomatologia general, però, tot i que cada persona afectada per aquest trastorn
ho manifesta d'una manera en funció del seu caràcter, la seva vulnerabilitat,
però hi ha tota una simptomologia, podríem traçar uns perfils d'aquelles persones
que poden patir aquests trastorns, no?
Sí, nosaltres en diem senyals d'alerta.
Hi ha uns senyals d'alerta en els comportaments, en el caràcter, en els biològics, físics, etcètera,
en els quals el pare o la mare o el company o el mestre es pot fixar i advertir que hi ha canvis
substancials i pensar que sí, que està passant alguna cosa.
Aquesta simptomatologia o aquests senyals d'alerta, perquè són molts, de fet, n'hi ha moltes,
les podeu trobar a la plana web nostra, per si algú les vol buscar
i veure si identifica alguna persona coneguda o té la mosca darrere l'orella
de què pot conèixer algú i que pot estar patint això,
doncs trobarà... són tres webs, a cap.org, i trobarà els senyals d'alerta allà.
Hem de ser molt observadors i observadores perquè probablement les mares,
i si parlem de noies, que és on hi ha més incidència, tenen un contacte més directe
i tots sabem que a determinades edats adolescents hi ha una mirada molt crítica cap al propi cos,
que moltes vegades és normal i els hi passarà.
Quan es pot notar la diferència de quan és aquella cosa adolescent normal,
que no s'agraden, etcètera, etcètera, a quan realment pot haver-hi un problema?
Jo perquè potser, insistint molt, creem un problema on no hi és, no?
No, clar.
La part contrària, que també es pot passar.
Clar, clar, clar.
Quan nosaltres advertim que passa alguna cosa i estem preocupats,
doncs l'important és actuar correctament.
Per tant, expressar la nostra preocupació a la persona que pensem que està afectada
i dir-li que ens preocupa, que veiem com si estigués patint,
no que ens preocupa que hagi deixat de menjar o així,
perquè segurament la persona ja crearà unes resistències.
Li preguntem si és que està patint, si ho està passant malament,
a veure si la persona s'obre, ho comunica,
i importantíssim anar al metge.
És a dir, abans de fer nosaltres cap tipus de diagnòstic o d'acció,
anar al metge i que entre el pediatre o el metge que ens correspongui
i la família puguem fer, avaluar, diguem, la situació.
I si tenim més dubtes i volem més orientació més concreta,
també a l'associació tenim un servei de consultes personalitzades
per poder-vos això, no?, orientar i que les persones que no acaben de veure
si existeix o no existeix el problema, que de fet són el 60% de les persones que ens truquen, eh?
No hi ha diagnòstic i ens truquen per saber si allò que estan veient
o allò que els està passant és o no és una malaltia o un problema
i què poden fer.
Per tant, sí que és important aquesta orientació
perquè sí que en una edat adolescent hi pot haver aquesta confusió dels pares
o poden estar els mateixos pares una miqueta en el cercle, no?, de tot això.
Els pares, les mares, educadors, aquelles persones que estan a l'entorn del jove
són els observadors privilegiats que en un moment determinat
doncs poden encendre la llum de l'alarmesa a tots aquells
que va adreçada a la xerrada d'avui?
Sí, exacte.
Quan nosaltres parlem de prevenció, la prevenció que poden fer els educadors,
educadors, parlem d'educadors en sentit ampli, educadors, professors, mestres, pares
i pensem que sí que hi ha un marge per poder prevenir.
Hi ha el que en diem factors de protecció de la persona
que són tan personals com relacionals que podem potenciar una miqueta
i el que poden fer és vacunar la persona a l'hora de patir aquestes malalties.