Àngel Octavi, Joan, bon dia, benvinguts.
Gràcies i bon dia.
I perquè no posen música dels pets per començar l'entrevista,
si és el més natural, no, Joan?
No t'ofens, no? Que no haguem posat ni de mesclat ni dels pets.
No, no, em fa molta gràcia aquesta cançó, m'agrada molt.
L'Otis Redding.
L'Otis Redding, sí, un clàssic del sol.
És que aquest llibre que anirem allò desgranant de mica en mica,
cadascun dels capitulets, que són en breus,
l'encapçalen amb un títol d'una cançó i un grup.
D'allò més variat, d'allò més heterogèni,
d'allò més singular i que abasta no només una generació,
sinó moltes, perquè hi ha temes des dels anys 40-50
fins a pràcticament alguns de contemporanis.
El més contemporani que hi ha deu ser l'última de la fila,
Nacha Pop i així.
La querida Milagros, a més, és la que hem triat,
de l'última de la fila, de les primeres.
A més, el que m'agrada més.
Perquè no volíem posar cançons més contemporànies,
una mica, però no entrar en el joc dels meus coetanis, diguéssim, no?
Saps? D'hosti, si has posat una cançó meva, si no n'has posat.
I aleshores, com que són cançons que formen part
de la memòria col·lectiva d'una generació,
com tu, molt més bit dit,
doncs hem preferit tirar una miqueta més enrere.
Les cançons et porten records
i els records, a vegades, com més antics són,
doncs, no ho sé, tenen més gràcia, trobar-ho.
Són petits magatzem de memòria personal, no?
És a dir, és un ressort, és com una clau d'un troc de la memòria.
Exacte. I el recent ho tens més viu.
El que acaba de passar ho tens més viu, no?
Les cançons dels 90 les tenim molt vives encara,
perquè les acabem de sentir.
En canvi, recuperar cançons dels 60, els 70, els 80,
trobo que té més rotllo i té més gràcia.
Clar, té molts capítols, per tant,
té moltes referències musicals, però jo...
La gent se pensarà que parlem d'un disc.
No, no, no, parlem...
No, no, però aquí la cosa és que va tot molt lligat,
perquè jo que en dia parlem d'un llibre,
però també parlem d'un còmic,
parlem d'un disc que pot estar en la memòria del lector,
perquè va reproduint a mesura que en set a cada capítol
li ve a la memòria la tonada de cadascuna de les cançons.
Però anem a pas amb vosaltres.
Fa temps que us coneixeu.
Fins i tot sou amics.
Sí.
Home, després de fer el llibre,
o acabes barallat o acabes amic.
Per això dic fins i tot sou amics.
Per això és com tocar el piano a quatre mans, no?
Ah, ben bé.
Va ser un invent que vam intentar, no, Joan?
Vam mirar a veure com ho fèiem.
De fet, això va néixer a la presentació de l'any passat
del meu llibre A la butxaca d'un mort,
que me la va fer el Joan.
Jo ja feia temps que volia que el Joan presentés un llibre.
Doncs a l'acabar de la presentació vam anar amb un sopar
i a l'editon ens va proposar
per què no feu una cosa plegats?
Per a vegades li feia gràcia veure-us treballar junts
o veia que teníeu alguna cosa en comú?
No, no.
Ell ens va tenir la idea, no, Joan?
Qui anava al darrere era un amic comú que tenim,
que és l'alcalde de Constantí, en Pep Bergadà.
Tenim un amic comú que sempre intentava posar-nos en contacte
o tornar-nos a posar en contacte
perquè després dels 80,
de la generació del Tocani, de la cova i tot això,
que, doncs, clar, ell ja té tres canalles
i jo vaig tirar per uns altres derroteros
i diguéssim que vam quedar com molt desconnectats
i no ens vèiem ni res.
Però després el recuperar una altra vegada això
arrel del que es va posar en contacte
l'alcalde de Constantí
i vaig presentar el seu llibre
a l'acabona l'any passat
i arrel d'aquí va sortir la idea en un sopar,
en el sopar de la presentació mateix.
L'editor ens va tirar els trastos,
va dir, cony, podíeu treballar, podíeu...
I nosaltres no sabíem ben veure aquí.
Quina classe de llibre proposes?
A veure, un llibre de què?
Un llibre mediàtic.
Volia una cosa molt seriosa, eh?
Volia una cosa de memòries, gairebé.
Sí, exacte.
Memòries de qui?
Gairebé de Joan, no?
En principi meu, clar.
Al món, segons Joan Reig, volia, no?
Una cosa molt...
Però com es poden fer les memòries
quan s'estan jove?
Això és un moment molt gran, no?
No, però nosaltres no vam dir que no.
Nosaltres vam dir, tira, tira!
No hem fet, Joan,
ja se'ns acudirà alguna cosa
per engrescar-nos tots dos.
I jo li vaig dir que ho faria
a condició de treballar amb ell
per tal de vestir, doncs,
de vestir una història
i amb l'excusa d'un llibre
que reflectís una mica el meu pensament
posant-hi una mica de narrativa, no?
I així ha estat.
D'entrada, el llibre parteix
una mica explicant el projecte,
el vostre contacte,
i després ja aquest senyor
fa com una declaració de qui és
i què fa en aquesta vida
i en aquest món,
i a partir d'aquí es comença
a desenvolupar una història
que parteix, doncs,
al mercadet aquest dels diumenges
de la catedral,
un disc d'una versió així
com a gallega
d'un disc dels pets.
Ja des del punt de partida
és una mica inversemblant?
Jo és que no sé fins a on
puc explicar,
perquè, clar,
també és cert que els llibres
s'ha de deixar,
és com,
s'explica el final d'una pel·li,
s'ha de donar alguna pista
i d'això en saps tu molt de pistes
i que el lector es busqui la vida, no?
De fet,
és aquest el meu desèll llibre
i aquest aniversari
o aquesta celebració
la comparteixo amb Joan
i molt content
i intentar que siguin
com tots els meus llibres
que tinguin un final sorprenent
o que enganxis,
que te vagis enganxant
des de la primera pàgina
fins que hagi un final sorprenent.
I així,
l'anècdota que podríem dir
que engega la ficció
és que en Joan
se troba
en el mercadet de Tarragona
dels diumenges
un disc d'Ospeidos.
De vinil, a més a més.
De vinil,
cala-te dansa
i ell vol saber
d'on t'ha sortit això, no?
I quan intenta esbrinar
tot això,
ell ens ho pega
amb personals reals
de la meva ficció.
És a dir,
ell no són uns personatges
ficticis creats
per aquesta ficció
sinó que són reals.
Se troba amb el detectiu
Marc McIntosh
i amb l'inspector Smirnov.
És a dir,
ell entra dins
d'una ficció
com a entitat pròpia
i ell es mou
i fa i desfà.
El que passa
és que cada passa
que fa el Joan,
jo no dic que faci
a cada passa
una declaració de principis.
El Joan també ja ho té,
això,
en les seves intervencions
als mitjans de comunicació,
de deixar sempre ben clar
el que pensa,
com pensa,
el que creu.
I clar,
tot això,
a l'hora d'escriure
aquesta història
i combinant-ho
amb una història
en principi,
doncs,
de ficció,
es va reflectint.
Vull dir que
d'aquí deu venir
aquesta part una mica
d'autobiogràfica
o de traçar
la personalitat
del Joan
combinat amb tot.
És un exercici literari
curiós
i alhora atractiu.
Aquí el mèrit és seu
i la clau és seva,
jo diria jo,
perquè intentar fotre
els meus pensaments
en una trama narrativa,
sense que això
quedi com un pastitxe,
com una cosa postissa,
sinó que flueixi
amb naturalitat,
jo crec que és un mèrit
molt de l'àngel,
no?,
de saber en quin moment
donat,
en quin moment oportú
de la trama narrativa
hi poso aquest pensament
i que no us sembli
que ho agafem
una mica,
saps?,
sinó que està ben...
Vaja,
a mi quan m'anava donant
diguéssim com es diu
els folis,
això va començar
amb moltes entrevistes,
gairebé a nivell periodístic,
ell amb un caset,
aleshores s'anava quasi
i ell anava desenvolupant
la història,
la novel·la
i anava fotent
el meu pensament.
Aleshores,
jo ho corregia,
diria,
mira,
aquí podíem anar per aquí,
aquí trobo que no queda
poc clar
i a mi m'agradaria insistir
en aquest tema
i li tornava escrit
amb llapis
i ell ho tornava.
I cada vegada
que anàvem pensant
veia que una cosa
que em feia por a mi,
a priori,
com ens va proposar el llibre,
és de quina manera
encaixaria amb el pensament,
la part de pensament
o d'assaig,
a mi me fa por dir assaig
perquè no sóc cap filòsof,
la part de pensament
i la part de narrativa pura
i dura
i crec que és un gran mèrit
que ho ha fet excel·lentment.
Jo he jugat també amb ell
entrar en la seva història
i ell afortunadament
m'ha deixat entrar
a la novel·la
i també variar el destí
dels personatges,
ajudar a vestir-los
i això a mi
m'ha flipat molt
perquè d'alguna manera
ha pogut desenvolupar
el petit escriptor
que porto dins
i que per qüestions
de formació
no he pogut mai
desenvolupar
però que a mi m'agrada
m'agrada molt,
soc lector
i m'agrada molt.
És un exercici literari
realment interessant
com deia
i salvant molt les distàncies
i tu que tens que anar allà,
Àngel,
saps ara
quan estàveu explicant això
els personatges de ficció
i el Joan parla al mig,
saps les pel·lis aquestes
que combinen
dibuixos i persones
que diuen els nens?
Sí, de fet també
era una idea
que tenia...
Tens aquí els personatges de ficció
i un senyor de debò
que entra pel mig
i es crea tota aquesta trama.
De fet, sí,
pot semblar una cosa així,
pot semblar un...
De fet, també hi ha còmic,
també hi ha còmic
i aquí també
es centrar una mica
un pas...
Completíssim, eh?
Juguete completo,
juguete com anxi,
hi ha de tot en aquest llibre.
I fins i tot una pel·lícula
perquè...
Podria haver pel·lícula, sí.
L'Àngel Octavi
com que va estudiar cinema,
no aquesta novel·la,
sinó bona part
de les seves novel·les
sempre tenen aquest toc de...
I amb el Jean-Paul del Mundo
sempre voltant per allà.
Exacte.
T'imagines,
quan llegeixes un llibre seu
te l'imagines molt
la pantalla,
té una manera
d'explicar molt cinematogràfica,
o sigui que també
hauria pogut ser una pel·lícula.
I escolta, Joan,
això d'explicar sempre
qui ets i com penses...
És una mica avorrit, no?
No, no, a mi no m'avorreix,
però ho trobo...
No, no, a mi ja m'agrada
perquè com...
Clar, tenim tots la tendència
a dir no, no, això no,
perquè, clar, calla,
que pensaran els altres.
Tenim un sentit del poder
moltes vegades
excessivament desenvolupat.
Sí, però si t'hi fixo jo
en el llibre...
És una virtut, no?
Estic demanant sempre...
Quan m'explico
intento justificar-me molt,
això vol dir que en el fons
també...
Perquè dubtes.
També sóc vergonyós...
És gratuït el que va dir en Joan,
vull dir, en tot moment
té de veure amb la història,
vull dir, no queda
com encalçador
els pensaments de Joan.
És una de les coses
que he intentat que no...
Que hagués la transició
entre la ficció
i la...
Com ell no vol dir...
Entre els pensaments
o assaig,
intentar que no hi hagi
una transició brusca
i que no sigui provocat
el que ell digui, eh?
Vull dir, i a més ell també
això que ho diu
si se justificava.
Hi ha en pensament
com en accions,
perquè ell amb les accions
dins de la novel·la
de fer, per exemple,
de saltar d'un balcó a l'altre
i diu, jo sóc un cagat,
jo no saltaria d'un balcó a l'altre, no?
Però li justificava
dins de la història
per la qual cosa
ho havia de fer
i sí, evidentment,
Joan ho feia,
que va saltant d'un balcó a l'altre.
I com entra aquí
al mitjà del llibre
materialment aquest còmic?
Doncs quan estàvem...
Perquè no entra en calçador, eh?
Vas llegint
i de cop i volta
t'ho trobes.
És com un diari gràfic,
una mica de resum
d'alguna de les escenes
i quan estàvem a punt
d'acabar el llibre,
a nosaltres se'ns va posar
al cap
que hi podia haver
un element més
que podria ser el còmic.
Vam començar
per la portada.
En la portada
ens agradaria
que fos en format còmic.
De fet,
l'editor volia una foto,
volia una foto de Joan,
però ja no tenia molt clar
que ell no havia de sortir
aquí amb una foto.
Sí, com a molt dibuixat,
dic.
I al dir això,
doncs ens va acudir
el còmic, dibuixant de còmic
i al parlar amb el dibuixant de còmic
se'ns va proposar
de fer com una mica
d'afegir-hi còmic,
com una petita historieta gràfica
i així va sortir.
El Marc també
s'ho va aprendre,
el Marc Sardà
s'ho va aprendre molt d'ànim
i no sé,
crec que ha quedat prou digne.
Jo no sé si equivocadament o no
he començat fent referència
als títols de cada capítol,
a cada cançó,
potser es prestava
una mica l'equívoc
quan deies
home, potser pensen
que parlen d'un disc.
Però per què no m'expliqueu
aquesta, diguem-ne,
cosa de titular cada capítol
amb un tema musical,
amb un grup?
Això és cosa més de Joan.
No té cap secret,
ni cap...
Perquè podria haver-ho posat
capítol 1, 2, 3, 4...
Doncs mira,
la raó és per no posar això,
per no posar capítol 1, capítol 2
o un títol en cada capítol,
com que fa capítols tan curts
i a vegades amb una frase
seria més llarga
que el propi capítol,
vam dir,
escolta'm,
donem una informació més.
Ahir el Pep Blai mané
a l'escriptor
que avui ens presentarà
el llibre aquí
al Conservatori,
hem de dir que
és com una altra història,
els títols,
perquè dona una altra informació,
concretament més meva,
que...
que també està bé, no?
És una informació al marge
que no sé,
que ja funciona per si sola, diguéssim.
Saps que hi ha
tota la banda sonora
de la meva vida
que a la vegada
és molt coincident
amb la de l'Àngel
i segurament amb la teva, no?
Perquè hi ha una banda sonora
de bona part
de la gent
de la nostra generació.
Justament és un llibre
que acosta més a la gent
de la nostra generació
que no pas d'altres,
tot i que no es limita,
evidentment, eh?
La literatura és universal,
no té barreres
ni fronteres ni edats, però...
Hi ha molta gent jove
que l'ha llegit,
hi ha gent que podríem
qualificar, doncs,
fans dels pets,
fans de mesclat,
que tenen bastants
menys anys que nosaltres
i hi han entrat bé
i els hi ha agradat,
els hi ha agradat molt.
I els coetanis,
què diuen?
Els coetanis també,
els que ho llegit.
També?
Sí, sí, sí.
Àngel,
què dius així amb el cap?
Què t'han dit?
Perquè això també és important sempre.
Jo, com que tots els meus llibres,
intento que siguin
per tots els públics
i sense rombos, no?
Sempre són aquests...
I jo crec que sí,
que no m'hi ha sortit molt de...
Com t'he dit,
que és el meu des de llibre,
pot veure algú al llegir-ho,
si és un llibre
de l'Àngel Octavi
i, evidentment,
ara amb Joan Reig, no?
He intentat fer un producte
com els de sempre,
un llibre dels meus.
Intentar que sigui una pel·lícula...
Hi ha la petjada de tots dos
bastant ben llibrada.
Perquè els teus lectors
diuen que és un llibre teu,
perquè, diguéssim,
que la trama narrativa
és molt seva,
els finals aquests que té.
Hi ha ciència-ficció,
hi ha novel·la negra,
que són, doncs,
no sé, estils que ell treballa.
I, a part,
la gent que l'ha llegit
també diu que soc molt jo
el que actua,
el que parla,
el que pensa,
la qual cosa que l'objectiu
és ser complet, no?
Sí.
De fet,
hem xalat molt escrivint l'ho ell i jo.
Sí, això és el més important.
Jo amb els meus llibres
sempre intento xalar,
passar-m'ho bé.
És la primera vegada
que fas un llibre
amb alguna altra persona?
Sí, en quatre mans
és la primera vegada, no?
Jo intento passar-m'ho bé,
ric molt a vegades
quan escric els meus llibres,
jo sol,
i jo suposo que això
ho traspasso als lectors, no?
I, en aquest cas,
Joan i jo hem xalat.
Heu hagut de canviar
alguna cosa sobre la marxa,
petició d'alguna de les parts?
Em refereixo a vosaltres dos
quan parlo de parts.
No, anàvem fent,
anàvem treballant junts.
Vam tenir una estructura feta,
un final ben clar,
ho vam començar a cosir tot,
no, Joan?
Més que veient coses
a nivell de...
Puntuals.
De redonir-ho.
Calla, que això potser
d'aquella manera
quedaria millor.
Això sí, sí, sí.
Tornem-ho a mirar,
vinga, va, pam.
O allarguem-ho,
o això,
poder-ho reiteratiu
i es diu massa,
vinga, escurcem-ho,
sintetitzem més coses,
sí, sí, constantment,
però vaja,
això és escriure un llibre
precisament a quatre mans.
Acaba i acaba
o pot haver-hi una...
La història acaba,
però evidentment
podria continuar.
per això dels personatges
i les sèries
i aquest tipus de coses.
Sí, sí, sí.
Ai, que us ha agradat
això d'escriure tot.
Sí, sí, sí.
Estem contents.
Estem contents.
Molt, sí que esteu contents,
sí que es nota.
I la que us espera ara,
entrevistes, presentacions,
però clar,
això s'ha de vendre.
Clar.
I a més ens aproximem a Sant Jordi,
que estareu aquí
o a Barcelona per Sant Jordi.
Jo tinc concerts el dijuni
i el dia Sant Jordi
toco Palau Sant Jordi,
en aquest macrofestival.
És que ara com que et veiem
d'escriptor,
no t'imaginàvem de musica,
de musica no el puc deixar,
diguéssim,
que és el que em fa bullir l'olla.
I no ho sé,
jo em miraré de partir-me
amb dos o amb tres,
Joan Reig.
Jo a la tarda he segut a Arragona,
al matí no ho sé.